Us portem avui un programa ple de temes que podríem
considerar "clàssics" de la música dels seixanta a Espanya i a El
Temps Passa... i la música queda comptarem amb Four Winds & Dito, Los
Canarios, Conexion, Los Bravos, Juan y Junior, Círculos, Els Corbs, Los Gatos Negros, Dos + Un, Andrés DoBarro, Los Catinos,
Els Dracs i Los Condes. També tindrem Anuncis per el Record i ens centrarem en
publicitat per embellir a les nostres noies, tot i que som conscients que elles
no ho necessiten per a res, sempre estan molt maques, segur que si, de fet
recordarem aquella frase "La
Catedral no necessita adorns", però per si de cas... Ara
anem a connectar el botó de posada en marxa de la nostra maquineta del temps
des de totes les emissores per les que ens escolteu o per internet, si us el
descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de aquelles
emissores que ho permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i us
direm un altre vegada que ara
Obrim la
Paradeta
Los Ángeles – Raquel
Avui i per iniciar El Temps Passa... i la música queda,
escoltarem una altra vegada aquest tema de Los Ángeles que ens heu demanat
mitjançant el facebook de Montse i que havia estat composat per Alfonso
González "Poncho" i nosaltres que ja sabeu que som dos tipus curiosos
i als que segons quines normes, encara que les hàgim marcat nosaltres mateixos,
ens agrada saltárnoslas de tant en tant, hem decidit que l'escoltarem, però la
cançó us la extraiem d'un CD que van publicar Los Ángeles l'any 1996 i que no
consta en la seva discografia oficial. L'àlbum el va editar el segell Magma
Music i el va distribuir Blanco y Negro. Del grup original només estaven
Agustín Rodríguez i Carlos Álvarez, al costat d'Alfonso González a la bateria,
baix i veu que és el fill de Poncho, el cantant i bateria de la formació
original que va morir en accident de circulació el 26 setembre 1976 al costat
del seu company José Luis Avellaneda. Aquest CD 
titulat "Sus 14 grandes
éxitos" va sortir 20 anys després de la mort dels dos membres del grup i
va ser una manera de recordar aquell 20 aniversari tan tràgic que també va
significar la fi del grup. Quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren
cinc, tenien cantant, es tractava de Julian Granados que els va deixar per
incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Los Ángeles Azules es
van crear l'any 1963, a
Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián
Granados (cantant), Javier Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però
se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i
Carlos Alvárez (guitarra). Quan Julian
Granados els deixa per anar-s’en a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles
Azules, encara que no inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar
en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos
últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files Poncho, Miguel i Javier i allò representa un
impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966,
sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i
queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i 
bateria),
Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra
rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà
de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los
Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en
actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana,
mañana”, “98.6”,
“Mónica”, “Abre tu ventana” i tantes otras. El 26 setembre 1976 i a bord d'un
Seat 124, pateixen un accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid
després de fer un concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis
Avellaneda moren a l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps
hospitalitzat amb lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle,
anava en la furgoneta.
Andrés Do Barro – San Antón
A més a més del famós "O tren" que al Quimet
l'encén cada vegada que l'escoltem a El Temps Passa... i la música queda, el
cantant gallec Andrés DoBarro va gravar un munt de cançons tant en castellà com
en la seva llengua gallega. Dins d'aquest grapat de cançons sempre hem jutjat
que aquesta és una de les millors composicions que va gravar Andrés DoBarro. Es
va incloure en el seu àlbum "Me llamo Andrés Lapique DoBarro", el seu
primer disc i va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en el
qual també s'incloïa el "O tren" i "Teño saudade". La
lletra de "Teño saudade" era de l'escriptor gallec Xavier Alcalá i la
música era del propi Andrés DoBarro, però el “San Antón” va ser lletra i música
d’Andrés DoBarro. L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al single
"O tren" que es va publicar 
el 3 de novembre de 1969 i va ser el
primer tema en gallec que va aconseguir ser número 1 en vendes a l'estat
espanyol, una cosa que creiem que no s'ha tornat a repetir. En els seus
enregistraments i directes l'acompanyava el grup Los Sprinters, liderats per
Manuel Varela al qual es coneixia com "O Tranquilo" i amb ells va
participar en la pel·lícula "En la red de mi canción" que Andrés
DoBarro va protagonitzar al costat de Concha Velasco i en la qual si bé la veu
en les cançons era la d'ell, va ser doblat per un actor de veu ja que el seu
fort i tancat accent gallec no va ser del gust de la productora
cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any 1974 va ser el començament del
declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix de l'escena musical espanyola i
es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes amb les drogues i l'alcohol que
finalment li va provocar una cirrosi hepàtica. L'any 1984 va tornar a Espanya i
finalment va morir el 22 de desembre de 1989, pàcticament en el oblid. El
segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD amb tots els èxits de Andrés
DoBarro i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”.
Los Bravos
– Bring a little lovin’
Aquesta cançó que es va publicar en single, va donar títol a
la segona pel·lícula de Los Bravos "Dóna'm una mica d'amor" de 1968
que en un principi pensaven titular "Los Bravos 2", peró quan el film
es va estrenar el van cambiar. La cançó està interpretada en anglès i es va
editar l’any 1967 com a avançament del film, va ser el seu vuitè single, amb
"Make it last", una bona balada, a la cara B. Va ser una composició
de Harry Vanda i George Young, components dels Easybeats, composada per a Los
Bravos per encàrrec d'Alain Milhaud. Cal dir que encara que aquest tema està
interpretat en anglès, Los Bravos també van gravar moltes cançons en espanyol,
però hem de reconèixer que l'alemany Mike Volker Kögel, encara avui en dia es
mou millor en l'idioma de Shakespeare. Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan
l’any 1965 coincideixen a la discoteca Jaima els grups Los Sonor i Mike &
The Runaways. Mike (cantant), Pablo Sanlley (bateria) i Miguel Vicens (baix)
tocaven en els segons, mentre que Tony
Martinez (guitarra) i Manolo 
Fernández (òrgan) tocaven a Los Sonor, decideixen
unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Els descobreix Manolo Díaz, aleshores
directiu de Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va
posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un sol hit internacional,
el seu segon single "Black is black" que va arribar a número dos en
el Regne Unit i a la quarta posició als Estats Units. A França no van arribar
al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va versionar el tema en
un EP interpretant en francès i es va menjar el pastís de les vendes.Los
Bravos van ser un muntatge mà a mà entre
la discogràfica i una cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació oficial va
ser en una edició especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela al carrer Jovellanos,
era la primera vegada que en aquest teatre actuava un grup pop. La cadena SER
va retransmetre en directe aquell concert. La pel·lícula "Dame un poco de
amor", dirigida per José María Forqué, anava de xinesos que de xinesos no
tenien res ja que tots ells eren més espanyols que els molins de la Manxa, bé, la protagonista
femenina va ser Rosenda Montero que tot i fer també de xinessa, la noia era
mexicana i ja va treballar en "Els Set Magnífics" amb Yul Brinner i a
"Ninette i un señor de Murcia" amb Fernando Fernan Gómez, entre molts
films. Alguns altres dels temes del film van ser també composats per Harry
Vanda i George Young. Aquesta banda sonora va ser el tercer LP de Los Bravos.
Juan y Junior – La caza
La veritat és que dins de Los Brincos van sorgir problemes
de lideratge i Juan Pardo i Júnior van voler fer una mena de cop d'estat que
els va sortir malament i van haver d'abandonar el grup, llavors va surgir el
duet Juan y Junior. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus
companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de
març de 1967 a
una popular discoteca de Madrid. Va ser una carrera curta, poc més de dos anys,
però van treure set singles, en realitat van gravar sis, però n'hi havia un
versionant una de les seves cançons al català, a part d'un LP recopilatori
editat l’any 1969 i uns quans en els que cantaven en anglés i frances, inclus
creiem que en italià. Aquest tema era la cara A d’un single amb “Nada” a l’altre 
cara i que es va publicar l’any 1967, de fet va ser el seu primer single com a
duet i es va vendre molt bé. Per cert que Juan y Júnior també van fer cinema
una pel·lícula que va ser diritgida per Pedro Olea. Sols van fer-ne una de
pel·lícula "En un mundo diferente", quan estaben a punt de començar la segona es van separar i sembla
ser que Junior es va negar a participar-hi si ho feia Juan Pardo i finalmente
el film el va fer sols Juan Pardo, era “A 45 revoluciones por minuto”, on van
intervindre Los Ángeles, Fórmula V i la cantant i actriu Ivana. La veritat és
que, fen safreig, es deia que la ruptura de Juan y Júnior va ser per culpa de
Rocío Durcal que va ser nòvia de tots dos, un a un, però les males llengües
deien que el problema eren la gelosia de Rocío ja que la parella sentimental
eren ells dos. Com es la gent de mal pensada! Es clar que quan Juan Pardo es va
dedicar, entre altres cosas, a produïr a Camilo Sesto que físicament
s'asemblaba i molt a Júnior, alguns d'aquells periodistes van tornar a parlar.
Junior va morir a l Torrelodones, Comunitat de Madrid, el 15 d’abril del 2014.
Loc Catinos – Corazón loco
El “Cuuore matto” va ser tot un estàndard en els anys
seixanta quan la va gravar l'italià Little Tony i era una composició de
Ambrosino / Savio de la qual els catalans Los Catinos van fer una digna versió.
Aquest tema es va incloure en un EP publicat pel segell Belter l'any 1967 on
també es va recollir "La immensidad" del també Italia Johnny Dorelli,
"Dove credi di andare" i "GI". Tots els components de Los
Catinos que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una
escissió, eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup
català que actuen a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i
Golden Quarter, era un festival organitzat pel SEU (Sindicat Espanyol
Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i
Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren encara Los Ticanos i amb ells
militava 
l'amic Antoni Duran. L'any 1962 passen ja a ser Los Catinos.
Integraven el grup en els seus començaments Manolo Vehí (cantant), José Antonio
Muñoz (baix), Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per
Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna
(bateria) que havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la
guitarra i del qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc.
Van participar en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al
Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto
Mangas Verdes, Los Telstar, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. Cal reconèixer
que Los Catinos van ser, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els millors
grups versioneros de la seva època. De 1962 fins al 1973 van gravar 24 discos,
tots ells EP's i singles, i es van desfer per tornar més tard amb la moda
revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell Divucsa que s'havia quedat
gran part del catàleg de Belter, va editar un CD recopilatori amb els seus
èxits.
Los Condes
– Baby, bésame
Posteriorment va tocar amb Salvador, Banzai,
Jorge Pardo, Juan Carlos Calderón, Javier Álvarez, Germán Coppini i la Tonky Blues Band per
finalmente fundà el seu propi grup la Larry Martin Band, estan en actiu més de 25 anys.
Aquest tema també va ser versionat pel grup xilè Alan y sus Bates, als quals
vam escoltar la passada temporada. En el primer single de Los Condes, al que no
hem de comfondre amb un altre grup del mateix nom surgits a Màlaga, publicat
també per EMI al 68, havien inclòs una bona versió del "I Can Let Maggie
Go" que ells van titular "No puedes Maggie" dels britànics The
Honeybus, amb "Try to me" de Bruce Chanel, a la cara A.
Conexion – Strong lover
El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de
l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu
líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia
de la
Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana,
amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya
(Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova,
1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés
(1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la
discoteca Stones de la capital. La cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i
la música queda, es trobava a la cara A
del seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay.
A partir de 1970 comença l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes
més 
compromesos i barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació.
D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo sin amor" que l'havia
tocat el grup de Mario, al costat de "Preparad el camino al Señor" o
"Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem una
pel•lídula on sortia José María Íñigo, creiem que era "Un, dos, tres al
escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es publica el seu últim single
"Niños del Edén" i el grup es va separar l'any 1974. Luis Cobos
comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que
barrejaven música discoteca amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants
per a la música i l'orelleta, però que van produir xifres de vendes
al·lucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i més
tard amb Agamenón, mentres que Tito seria component de RH+.
Los
Canarios – What can I do for you
L'any 1968
Los Canarios graven un EP per al segell francès JAG en què es va incloure
aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda i en el
qual també trobàvem “Three two one ah”, “I wonder what freedom means” i “Trying
so hard”. En aquella època Los
Canarios eren Teddy Bautista (cantant i guitarra rítmica), Germain Pérez
(guitarra solista), Rafael Izquierdo (baix) i José Tato Luzardo (bateria), tot
i que es van reforçar amb una bona secció de metall que després passarien a ser
membres oficials. La cançó a Espanya es va publicar dins d'un àlbum compartit
amb Los Pop Tops que es va titular “Lo mejor del Clan”, també editat l'any
1968, quan van debutar amb un EP que va incloure el tema "Peppermint
Frappe", tot i que l'aplaudiment popular ho obtindrien amb el seu segon
disc en el qual trobàvem el seu major èxit comercial “Get on Your Knees”.
Venien des de les illes Canàries, on es van crear l’any 1964 i per això van
adoptar aquest nom, però primer van ser Los Ídolos i van gravar tres EP's a
Barcelona. S’en van anar als Estats Units on van estar un any tocant per la
costa oest i dient-se The Canaries, fins i tot van gravar un LP, per tornar a
Espanya i convertir-se ja en Los Canarios, un grup que 
hem de reconèixer, van
ser la millor banda de soul del país al costat dels Conexion de Luis Cobos i
Doble Dinamita, tot i que ni a Quimet ni a Mario els hi acaben de fer el pes.
Van donar-se a coneixer amb "Peppermint Frappé" que es va incloure a
la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine
Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de
rodillas" va ser la seva cançó estrella. Quan Teddy Bautista va anar-s’en
a la mili el seu lloc va ser ocupat provisionalment per Pedro Ruy Blas. Teddy
Bautista, el cantant i líder de Los Canarios va ser el polèmic president del
SGAE i des de que va petar l’escàndol i va entrar nou president sembla que
no s’ha tornat a parlar del tema. Los Canarios van ser Teddy Bautista (cantant,
harmònica i guitarra), Germán Pérez (guitarra), Graham Bircumshaw (órgan) que
seria substituït per Félix Sierra, Álvaro Yébenes (baix) que habia tocat a Los
Continentales, Tato Luzardo (bateria), Feliciano "Nano" Muñoz
(trompeta), Alfredo Márquez (trombó) i Vicente Márquez (saxo). Després es van
produïr molt cambis a la formación. Per cert, alguns d’ells crearien després el
grup Alcatraz que posteriormente es convertiria en la Orquesta Alcatraz.
Quan Teddy va tornar de la mili i seguin amb la secció de metall, van
reconvertir la seba música cap el jazz-rock en la línea de grips com Chicago o
Blood, Sweat & Tears, per finalment eliminar la secció de metall i seguir
camp el rock progresiu, fins que es van desfer
Círculos – Cecilia
Aquesta cançó és una versió que el grup català Círculos
realitzen en castellà del "Cecilia", un dels grans èxits en la
carrera de Simon & Garfunkel i el van editar en el seu primer single,
publicat pel segell barceloní Unic-Ekipo l’any 1970, incluïnt l'única versió en
castellà que coneixem del “Get Reddy” dels nord-americans Rare Earth, de fet miraven a l'enregistrament que abans havien realitzat els The
Temptations. Poca cosa us pudem dir d'ells tret que eren cinc i el teclista que
era de Lleida, es deia Lluís Payà i creiem que també ha gravat en solitari al
capdavant del seu piano i així mateix és compositor, de fet per YouTube corren
diversos vídeos seus molt recomanables. Van editar un segon single l’any
seguent, al 1971, també amb dos versions, en aquell cas es tractava de “Mi
dueña y señora” que es el "Lady D'Arbanville" de Cat Stevens i al
altre cara la cançó "Respect" d'Otis Redding que ell fan
instrumental. Per cert. algunes de les seves cançons es van incloure a un disc
recopilatori, anys més tard, titulat "Sensacional soul".
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui us hem fet una selecció d'Anuncis enfocats a les
fèmines, però com nosaltres no discriminem en qüestió de sexe o religió, en
això de netejar-se igual poden ser aplicats als homes ja que la veritat hi ha
alguns als quals podríem aplicar aquella frase del pare de Mario: "No sé
si es tracta d'un home lleig o un goril·la guapo”.
Anticariol
seva fórmula penicil·lina i
sulfamides, segons explicaven en la publicitat. La cançó va començar a emetres
l'any 1952 i segons sembla es va comercialitzar fins a 1970, els calendaris
donen fe. La nostra protagonista femenina no és menjava una rosca i és que li
cantava l'alè "cosa mala", va perdre quatre pretendents en cosa d'un mes per
culpa de la seva halitosis, fins que va començar a usar Anticariol i a partir
de pocs dies començava a lligar com una desesperada. L'autor de la cançó va ser
Ramón Medina que va morir l'any 1964.
Crema Angel Face
Dins de les cremes hidratants, aquesta que us portem ara
estava enfocada a les nenes més joves i la música, molt adient, ja ho indicava.
Es venia en fluid o compacte i com deia l'anunci “Cobria totes les
imperfeccions i millorava la pell”. Angel Face va ser una marca fabricada per
Pond's. Per cert que "Angel Face" va ser també el títol d'un film
d'Otto Preminger rodat l'any 1952 o potser seria en el 53. La pel·lícula va ser
interpretada per Robert Mitchum i Jean Simmons. Aquest anunci que escoltem ara
és de l’any 1960, però, tot i que no estem segurs, creiem que la crema
hidratant Angel Face encara es ven.
Jabón Desodorante Rexona
Una altra de les marques clàssiques pel que fa a partilletes
de sabó, allò que es deia sabó de tocador, va ser Rexona que a més era
"desodorant" i com ens diuen en l'anunci, resulta que el cos
"canta" i molt, com els o les que el pateixen no s'adonen que
posseeixen allò que en aquesta publicitat anomenen "olor corporal" i
també OC, la solució passa per utilitzar Rexona i amb el seu ús les males olors
desapareixen i tot fa olor de net. Rexona se segueix comercialitzant encara
avui i posseeix també una àmplia gamma de productes per a la neteja personal:
xampús, desodorants en esprai o rolón, antibacterianes, etc. La marca Rexona la
va crear Helene Curtis Industries, Inc una firma de Chicago, a l’any 1927,
encara que creiem que en els noranta va ser absorbida o venuda, però això dels
assumptes sobre Economia no són lo nostre.
Colonia 10-41 de Calber
La marca de colònia 10-41 de Calber, una empresa amb fàbrica
i laboratoris al carrer Misericòrdia, 4, de San Sebastian, ja existia en els
anys 40, de fet van estar presents amb un estand a la Exposició Iberoamericana
de Sevilla a l'any 1929, tot i que creiem que no existeix en l'actualitat. Era
una empresa familiar que van arribar a ser proveïdors de la Casa Reial.
Curiosament quan van començar a comercialitzar les marques de colònia, aquestes
estaven enfocades a cada un dels membres de la família. Calber amb el seu 10-41
va trencar motlles perquè estava destinada a l'ús comú de tots els components
del nucli familiar, és a dir que podem afirmar fou la primera colònia
"unisex" de la història, almenys aquí a Espanya. Per descomptat i com
era habitual, Calber fabricava i comercialitzava molts altres productes com
Polvos Higiénicos Calber, colonia Vieja Lavanda Calber, Brillantina, Polvos
Asepticos Calber, Lactina que era una crema d'afaitar, Perfumería Higiénica,
colonia Flores del Rey, Polvos Veraflor, pastilles de sabó, pols de talc i
molts altres. 
Medias Eugenia de Montijo
Ara podreu triar entre aquests dos anuncis de les Medias
Eugenia de Montijo, una de les grans marques de l'època que això si, ens sembla
que ja no existeix-en, però que en el seu moment van ser molt importants i
difoses. És clar que les mitjes de niló a Europa es van massificà arran de la
segona Guerra Mundial i les portaven els soldats nord-americans, no per
utilitzar-les aquells soldats, no penseu malament, era com a objecte de canvi i
per rergalar-lis a les mosses europees i que elles molt agraïdes donçs… ja us
podeu imaginar l’intenció dels milikitos, tot i que a Espanya van arribar via
comercial i la veritat és que unes belles cames de dona amb mitges, amb o sense
costura, sempre resulten molt sexis, amb o sense lligacama.
Plan Pons
Ara bé, val a dir que si avui se'ns ven la moto de multitut
de processos per embellir ràpidament a les nenes, aixó del spam, així com
cremes que després d’usar-les vint o trenta dies garanteixen resultats miraculosos
que riu-te tu d'una visita a Lourdes amb miracle a l'itinerari inclos, ja en
els anys seixanta l'Institut de Bellesa Pons garantia a les senyores i
senyoretes que amd La Crema C
de Pons serien belles amb rapidessa, però com ells en sabien molt d’aixó
d’embellir, el proces, tal i com deien en els seus anuncis aquells del Plan
Pons, ere en només set dies i després agrades a tot el mon. ¡Toma Ya!
Tots aquests productes, nosaltres els hem de recomanar a
aquella amiga que es va presentar una vegada a un concurs de lletges i la van
fotre fora per abusona, segur que s’els pren i guanya.
La Música
que es Feia en Català
Els Dracs – Comprensió
Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda una bona
versió de The Animals, en aquesta ocasió a carrec del grup Els Dracs que la
canten en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. Quimet ja reclama
l’euro perque la ha tocat un grapat de vegades. El conjunt català Els Dracs van
gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de
Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos
EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la
seva versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos
del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó que es una bona versió
del tema de The Animals. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els
millors grups de pop-rock en català de l'època i la llavor del actual rock en
català. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un
grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs.
Els grup l’integraven el cantant 
Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé,
Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. És diu que l’any
1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona, però aixó no es veritat, abans ja hi havien fet Els Corbs. Després
de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista. Per cert, l’any 1981 el segell
Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol
naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric.
El bateria Vicente Carós va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En
aquest EP i a part del “Comprensió” dels Animals, trobavem “La nit” que era
d'Adamo, “El joc de l’amor” que creiem era de Wayne Fontana i la seva versión
del tema de The Yardbirds “Un cor fet d’amor”.
Els Corbs – Cansat d’esperar-te
Com ja us vam comentar en pasats programes de El Temps
Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava
d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El
mundo" que es trobava també en aquest EP publicat per Edigsa, un gran èxit
del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català, un
bon interpret que va morir el 11 de setembre del 2013. Els Corbs, eren cinc
joves catalans que van gravar per Edigsa i en total van enregistrar-hi un
parell d'EP's en català. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una
versión d’un èxit italia de The Rokers que van versionar i col•locar a les
llistes americanes The Grass Roots i a Europa The Living Daylights, junt a
“L’última vegada” que és el “The Last Time” dels Stones i “Cansat d’esperar-te”,
la cançó que compartim ara a El Temps Passa… i la música queda i que es una
versió del tema “Tired Of 
Waiting For You” dels Kinks. Val a dir que Els Corbs
també van gravar en castellà, en aquest cas signan com Los Corbs i no fa masa
que els vam escoltar. Els Corbs, eren d'Igualada i es van crear l'any 1964. Un
dels seus components Joan Vidal Soler, va morir el dia 6 de juny d'aquest any 2016 a Tarragona als 70 anys
d'edat, el bateria Joan Vidal Vilanova va formar part durant una temporada dels
Lone Star, Symbolo i Unidades, la resta de components eren Agustí Miquel Peiró
a la guitarra que va tenir després una interessant carrera en solitari com a
cantant i va morir al 1989 i que venia dels Tigres, Eduard Finestres i Ramon
Bregada. Tot i que s'afirma que el primer grup de rock que va actuar al Palau
de la Música Catalana
van ser Els Dracs, abans que ells i com us hem dir abans, ja ho van fer Els
Corbs i a més van incloure una cançó seva en el disc col·lectiu "Show al
Palau" que va publicar Edigsa l’any 1966 i que tenia cançons de les
actuacions de Raimon, Serrat, Núria Feliu i alguns altres.
Dos + Un – Pescadors
Els Dos + Un van ser un bon grup de folk català surgit en
els seixanta i estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel
Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col•laboració de
Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest
tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és
possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot
un himne del folk català de finals dels anys seixanta. Quimet reclama l’euro
rápidamente. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua i ens
parla dels pescadors que van a la mar a fer el que sempre han fet, sense pensar
que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per aixó ells ens diuen que escoltem
les veus del vent que 
transportan el seu dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa,
de veritable nom José Maria Clua i que va morir el 13 de setembre de l’any 2011 a causa d'un càncer,
als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i
Batiste, un dels seus discos "Chinchonera's Cat" està considerat una
obra mestra de la música folk-rock català. Ia Clua també va formar dels grups
Moto Clua i Rocky Muntanyola i va gravar en solitari. En total Dos + Un van
arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon
d’ells.
Ara tornen a la música en castellà, però fotrem el camp cap
a Mallorca
Four Winds and Dito – Recuerda
Els mallorquins Four Winds and Dito ens porten ara aquest
tema que va ser composat per Peter Seeger amb el títol "Turn, turn,
turn", però ells han mirat per la seva versió la que van realitzar The
Byrds que van aconseguir un gran èxit a canviar-li el ritme convertint en un
tema molt electrificat, igual que van fer amb el "Mr Tambourine man"
de Bob Dylan. En aquest EP, editat l'any 1966 pel segell Regal, el segon i
últim que van gravar Four Winds & Dito, també es van incloure “El juicio
universal” que així mateix era una versió, en aquest cas de Peter, Paul &
Mary, “Yo ya no te comprendo” que és el “Something better beginning” de The
Kinks i “No me dejas vivir en paz” que creiem era una composició del grup. Els
The Four Winds and Dito, que eren 
mallorquins i només van gravar dos EP's,
editats per el segell EMI-Regal, l'integravent José Luis Cubeles (guitarra),
José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal "Dito" (cantant),
Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal "Mito" (guitarra). El
Cocodrilo Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP compartit amb
cançons de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el
mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard, canviant el seu
cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari. Per cert, van incloure una
cançó en un LP compilatori publicat per EMI en els seixanta i que es va titular
“Grandes conjuntos españoles”, on es van incloure cançons de Lone Star, Los
Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i Los Mustang. La veritat es que els nois
de The Four Winds and Dito no desmereixien entre tants noms importants de
l’época.
Los Gatos Negros - Homburg
Arriba el moment de plegar per avui i tencar El Temps Passa…
i la música queda i recordarem a Ernesto Rodríguez que ens va deixar el 1
d’octubre de l’any 2014 i durant els seus últims cinc anys va ser batería de
Los Sírex, però també el fundador de Los Gatos Negros. Per tant ho farem ara amb els barcelonins Gatos Negros i aquesta
bona versió que van realitzar l’any 1967 d'aquest tema del grup Procol Harum i
que juntament a "Amb la seva blanca pal.lidesa" són els millors en la
carrera dels britànics. Aquest single va ser el primer treball amb Los Gatos
Negros del baixista Frank Andrada que venia de Los Albas i també havia tocat en
el grup de Tony Ronald i 
van comptar amb un nou productor Ramón Ferrán, que
havia tocat en el grup Ramón 5 i gravat uns quants discos amb la seva Orquestra
i el òrgan Hammond ja que era el
demostrador a Catalunya de la marca, al programa ja hem escoltat alguna cançó
seva, de fet en aquest enregistrament Carlos Maleras va canviar el seu òrgan
Vox per un Hammond de segona mà que segons es deia li havia comprat al mateix
Brian Auger. Per cert que a la cara B d'aquest single es trobava “¡Que contento
estoy!”, una bona versió dels Cream. Per cert, dels originals Gatos Negros,
també Carlos Maleras i Piero Carando són morts, tot i que seguiexen en actiu,
però sols quedan Quique Tudela i Frank Andrada dels primitius. Quimet diu que
avui ha estat un bon programa perque com aquesta peça també la ha tocat,
reclama el euro i diu Adeu amb la bosa bastant plena.
Conclou El Temps Passa… i la música queda i nosaltres toquem
el dos, però abans us deixem en companyia de totes les emissores per les que
sortim a les ones o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i
Mario Prades i ens retrobarem de nou la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario