Obrim la
Paradeta
Gelu – Después de seis tequilas
Tornem a escoltar a Gelu i avui obrirem El Temps Passa… i la
música queda amb aquesta cançó on ens parla de les coses que passan quan et
prens sis tequiles i es que despres de sis tequiles et tractes fins i tot amb
Deu de tú. Gelu es va donar a conèixer l’any 1958 en guanyar el concurs
"Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva
ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb
la discogràfica La Voz
de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" que ja havie
gravat Ramón Calduch i aquest que escoltem ara "Despues de seis
tequilas", es clar que al EP també es recollien “Detrás del Horizonte” i
“Bras dessus, bras dessous”. Aquest disc, el seu primer EP i que va representar
el seu debut, va ser editat l’any 1960. 
La cançó es una versió, amb lletra,
aixó si, ja que l’original era instrumental i la van gravar inicialment els
nord-americans The Champs titulan-la “Too much tequila” si bé nosaltres creiem
que no era d’ells. També al 1960 es va gravar una versió de la cançó a carrec
de l’Orquesta del mestre Josep Solà, on el trompetista va ser Rudy Ventura, a
ritme de txa txa txà. De fet van haver-ni varies versions d’aquesta cançó aquí
al pais. De veritable nom Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, però coneguda
artísticament com Gelu, va néixer a Granada, l'any 1945 i després de omplir
pàgines i pàgines de les revistes del cor de l’época per els seu affaire amb
Tito Mora, es va casar amb el també cantant Santy Palau i es va retirar
La cançó es una versió, amb lletra,
aixó si, ja que l’original era instrumental i la van gravar inicialment els
nord-americans The Champs titulan-la “Too much tequila” si bé nosaltres creiem
que no era d’ells. També al 1960 es va gravar una versió de la cançó a carrec
de l’Orquesta del mestre Josep Solà, on el trompetista va ser Rudy Ventura, a
ritme de txa txa txà. De fet van haver-ni varies versions d’aquesta cançó aquí
al pais. De veritable nom Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, però coneguda
artísticament com Gelu, va néixer a Granada, l'any 1945 i després de omplir
pàgines i pàgines de les revistes del cor de l’época per els seu affaire amb
Tito Mora, es va casar amb el també cantant Santy Palau i es va retirar
Los Indonesios – Can’t you hear
Los Indonesios, als que escoltarem ara, van ser una banda
curiosa, alguns dels seus components procedien de la Indonèsia holandesa,
d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat de músics
francesos, alemanys i espanyols. Los Indonesios van funcionar del 1964 fins
l’any 1969 i per la banda van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli
que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby el Rubio, Rafael Pérez, Shorty
Miller, Joe Fusté, Nono de Vries i altres. Alguns d'ells despres van crear després Los
Bombines. Los Indonesios es van presentar als 
concursos de moda en l'època i
van guanyar el Premio Internacional de Conjuntos Ciudad de León. Aquest tema
que compartim ara a El Temps Passa… i la música queda, es una composició del cantant
de color Lee Dorsey (24 de decembre de 1924 – 2 de decembre de 1986) i es
trobava en un Disco Sorpresa de Fundador, editat l’any 1968 amb "El
silencio es oro" dels britànics The Tremeloes,.tot i que ells també van fer una versió, com a tema estrella, però ja s'havia publicat en un altre disc petit
dels Indonesios un any abans, al 1967. Los Indonesios van gravar per el segell Polygram i avui en
dia son un d'aquests grups gairebe oblidats en el temps, tot i que eren bons.
Los Pekenikes – Runaround Sue
El tema "Runaroud Sue" que escoltarem ara, el van
gravar Los Pekenikes l’any 1962 en el seu segon disc i era un èxit dels novaiorquesos
Dion & The Belmonts, la cançó es va inclore a un EP que es va titular
“Twist y rock por Los Pekenikes”on també hi trobavem “Chica alborotada” que era
la seva versió del “Tallahassee Lassie" de Freddy Cannon, “Twist de los
elefantes” i “La Paloma”
i el va editar el segell Hispavox. En aquesta época el grup tenia cantant, es
tractava de Antonio Morales Junior, aquest va ser el seu primer disc amb Los
Pekenikes i més tard s’en va anar a Los Brincos i posteriormente junt a Juan
Pardo que també va ser cantant de Los Pekenikes, van crear Juan y Junior. De
fet, tot i convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per Los
Pekenikes van passar cantants per un tub i en els seus inicis van tindre
un munt de cantants, des 
de José
Barranco a Luis Eduardo Aute, passant per Karina i un grapar més, sense oblidar a Juan Pardo i Junior (a la foto). Els Pekenikes
van ser un grup creat al Institut Ramiro de Maeztu de Madrid, pels germans
Lucas i Alfonso Saiz que va morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als
Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom
complert era Alfonso Eduardo Sainz, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant. Exigències
d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows i fent música
instrumental, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet
després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, no
van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". Per Los
Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto,
Eddy Guzmán, Tony Obrador, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray
Gómez, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època,
Tony Luz creiem recordar que mantenia una relació sentimental amb Karina. També
va començar a despuntar com a productor i va crear el grup Zapatón.
Junior – No me dejes
L'any 1964 Antonio Morales que ja havia deixat a Los
Pekenikes sent substituït per Juan Pardo, amb el qual coincidiria posteriorment
a Juan y Junior i abans a Los Brincos, gravaria com Junior un primer disc en
solitari, un EP editat per Philips, del que us hem seleccionat la cançó que
compartirem ara i en el qual també es van incloure “Quiero que me quieras” de
The Searchers, “Por ese amor” i “Is the girl in your heart” que en la seva
versió original va gravar i va portar a l'èxit Cliff Richard i que Junior canta
en anglès. Aquesta cançó que estem escoltant és la versió que va realitzar del
"Bad to me", un tema escrit per John Lennon que The Beatles no
gravarien i la hi va cedir a Billy Kramer & The Dakotas. La veritat és que
aquest disc no va tenir continuïtat ja que
Junior es va incorporar finalment a Los Brincos, però avui en dia és una
peça de col·leccionisme i tot un document històric en la 
carrera d'aquest
personatge del pop espanyol, encara que després del trencament de Juan y Junior
i tornar a gravar pel seu compte de nou l'any 1969, la seva carrera en solitari
no va aconseguir les metes esperades i finalment al 1976 va abandonar la seva
trajectòria professional com a cantant per passar a portar els assumptes
artístics de la seva esposa, la recordada Rocío Durcal, amb qui es va casar el
15 de gener de 1970 (la foto es del casament). Antonio Morales va néixer a
Manila, Illes Filipines, el 10 de setembre de 1943, en plena 2a Guerra Mundial,
va morir a Madrid el 15 d’abril del 2014 i per cert, també va tocar amb Los
Jumps.
Kroner’s Dúo – Personalidad
Recordant a Tony Ronald que ens va deixar al mes de març del
2013, ara us portem el seu primer duet i aquesta versió del “Personalidad” que
va ser un tema del mexicà Germán Valdés, conegut com Tin Tan que la cantava a
la pel·lícula "El Violetero". Tony Ronald va gravar primer en
solitari,
però després va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, si be
creiem que sols van gravara dos o tres EP’s. Més tard l’holandes formaria Tony
& Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé
abans va crear Tony Ronald y sus Kroner's, recuperant el nom del duet que de
fet era el cognom de la seva mare. En aquest disc la peça estrella era
“Jóvenes”, peró també es van incloure “Tutti 
Fruti” que és un clàsic de Little
Richard, un tema que va tindre problemes als Estats Units degut al títol, i “Las campanas me llamaban”. Tony Ronald, productor, compositor,
guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, a l'Hospitalet de
Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que
la va passar aquí a Catalunya ja que va arribar amb els vint anys tot just
complerts, recent acabada la mili. Tony Roland va ser un dels grans cantants de
pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta",
"Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va
començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre
de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb
July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó
"Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.
Los Ídolos – No puedes comprar mi amor
Ara i en el programa d'avui, escoltarem una cançó delse
Beatles que ens porten Los Ídolos, una banda de transició que després de gravar
tres EP's es va reconvertir a The Canaries i aquests després serien Los
Canarios, la millor banda de soul espanyola de tots els temps al costat de
Conexión i Doble Dinamita. El cantant i guitarra de Los Ídolos va ser Eduardo
Bautista, el que va ser polémic president del SGAE. La història comença l’any
1961, quan Teddy crea Los Diablos del Rock en la seva Gran Canària natal, al
costat de José Manuel (baix), Germán Pérez (guitarra solista) i Tato Luzardo
(bateria). Després van canviar al baixista per Rafael Izquierdo i passarien a
ser Los Ídolos ja que diables havia molts en el territori musical espanyol i
s’en van anar cap a Madrid, però veient que la cosa no rutllava es van venir a
Barcelona i van fitxar per Belter. Van gravar al Casino de l'Aliança del Poble
Nou amb la bateria embotida en una
llotja per fer acallar el seu so i tot en directe, d'una tacada i sense públic,
això si. La reverberació de les veus es va fer als lavabos, on hi habia eco
natural. Los Ídolos en els seus tres 
EP’s van versionar cançons de Beatles,
Searchers i Gerry and the Pacemakers cantat-les en anglès i castellà. També van
gravar un tema composat per Teddy Bautista "Toma mi mano" que és el
seu debut com a compositor i que escoltarem un altre dia. Es trobana en el
mateix disc, un EP, del que us treiem aquesta versión d’un éxito dels Beatles i
que també va incloure “Amor vedadero” i “No desperdicies mi amor”. A Catalunya
van ser descoberts per un empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els
va proposar marxar-se al seu país i ells van recollir els estris i se'n van
anar a les USA's aquestes de les barres i estrelles, convertits en The Canaries,
gravan allà un LP. Aquest tema és del 1964, any en què van gravar els seus tres
únics discos. Totes les cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un
CD editat a l’any 2004.
EP’s van versionar cançons de Beatles,
Searchers i Gerry and the Pacemakers cantat-les en anglès i castellà. També van
gravar un tema composat per Teddy Bautista "Toma mi mano" que és el
seu debut com a compositor i que escoltarem un altre dia. Es trobana en el
mateix disc, un EP, del que us treiem aquesta versión d’un éxito dels Beatles i
que també va incloure “Amor vedadero” i “No desperdicies mi amor”. A Catalunya
van ser descoberts per un empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els
va proposar marxar-se al seu país i ells van recollir els estris i se'n van
anar a les USA's aquestes de les barres i estrelles, convertits en The Canaries,
gravan allà un LP. Aquest tema és del 1964, any en què van gravar els seus tres
únics discos. Totes les cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un
CD editat a l’any 2004.
Mike & The Runaways – Corazón lleno de mal
Els
mallorquins Mike & The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos
discos, un d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat &
The Runaways. Mike & The Runaways van ser un d'aquells grups que al
costat de Los Salvajes, Los Atila, Javaloyas i Los Huracanes, van voler mamà
directament de les fonts europees del rock i en els 60's va anar a la vasta
xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins als
Beatles on aixó del rock es podia apendre de veritat i cap allà s’en van anar
els mallorquins. Val a dir que Pablo Sanllehí, el batería, era de Barcelona. A
Espanya, van gravar 2 EP's, en un d'ells trobem una bona versió de aquest
tema composat per Jeff Beck i que van portar a l'èxit The Yarbirds. Curiosament
en aquest EP publicat per EMI-Regal l’any 1965, dues de les cançons tenen a
Mike (a la foto) com a solista, però en les altres dues només fa cors, el cantant si no ens
equivoquem va ser Tony Obrador que ja es mort, al costat dels seus companys fen veus, el
problema era 
que aquestes dues cançons es van gravar en castellà i Mike no
aconseguia vocalitzar correctament dues paraules seguides, de fet ancara avui
en dia li costa i molt parlar un castellà una mica comprensible. Mike & The
Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment Lom & The
Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador
i Florencio Pascual, Miguel Vicens al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Quan
van marxar-se a Alemanya el cantant és diu que “se rajó” tot just arribar i van
haver-se de buscar-s’en un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Rat
Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup
Michael & Firebirds. Després de la dissolució del grup amb milis pel mig,
uns van passar a Los Bravos i altres s'incorporarien posteriorment a Zebra. Finalment Mike també va deixar a Los Bravos i es va llençar com Mike Kennedy.
Hermanas Ros – Un eterno amor
Sorgides a Catalunya, les Hermanas Ros van gravar uns quants
discos a finals dels seixanta i aquesta cançó us l'hem tret d'un single que es
va publicar l'any 1967 a
través del segell Columbia, però es tracta de la versió que ens fan del tema
"Everlasting love" del grup britànic Love Affair i de la qual es van
realitzar unes quantes versions a Espanya en aquella época, entre elles una de
molt bona a carrec de Los 4 Ros i també Los Javaloyas i Bruno Lomas. A la cara A
es trobava la cançó "Amor de verano", en tots dos temes s'acompanyen
per una orquestra. Les Germanes Ros van començar gravant en català per al
segell Edigsa, sota el nom artístic Germanes Ros, però no van trigar a
passar-se al castellà, canviant de casa de discos i castellanitzant el seu nom,
tot i que hem de
reconèixer que la seva discografia no és massa abundant.
Posteriorment Carme i Montserrat Ros
s'incorporarien al grup Estel, integrat també per gent de Symbolo i en el qual
creiem va participar el Mestre José María Bardagí, publicarien un disc l'any
1972 o potser va ser al 73, amb cançons nadalenques. Les Germanes Ros també es
van dedicar a fer cors en moltes gravacions, nosaltres recordem ara la seva
participació a l'àlbum “A Catalunya” de Luis Aguilé i en el qual també va posar
veus l'amic Antoni Duran. Carme i Montserrat Ros així mateix van formar part,
com a cantants, de la
Janio Marti Orquestra i Cors, encara que no us podem dir
entre quins anys.
Los Íberos – Isabel
Ja a l'any 1972 Los Íberos van publicar un single amb
“Mañana” a la cara A, una versió del tema dels The Bay City Rollers i aquesta
cançó "Isabel" a l'altra banda que va ser una composició d'Adolfo
Rodríguez, component de Los Íberos i Johnny Galvao, el que va ser líder de grup
Os Duques. Seria el seu penúltim disc ja que després d'editar el single
"Maria, Tobias y John" l’any 1973, es desfan. Los Íberos van ser un
grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van enregistrar una part
important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de la DECCA a Londres. Es van
conèixer a Torremolinos l’any 1966, quan actuaven al Top Ten Club fent verions
de grups d’aquella época i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la
guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique
Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia,
pel madrileny Anselmo José Fernández i 
un d'Almeria que es deia Cristóbal de
Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar
amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", un tema que
ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos
participen en la pel•lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite
inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época. Com us deiem
l'any 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los
Íberos es desfan, després d’haber treballat sempre amb el segell Columbia.
Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG. Cristóbal de
Haro s’aniria a Los Puntos substituïn a José Belmonte, després s’en va a Frenos
i Enrique Lozano va treure un disc en solitari.
Los Javaloyas – Don Simon
Aquest tema era una versió del èxit del grup nord-americà
1910 Fruit Gum Company, una banda englobada dins del boublegum pop creat pels
productors Kassenetz & Katz i val a dir que ells i els Ohio Express eren
els màxims exponents del génere als Estats Units. La cançó originalment es va
titular "Simon says", però com cantaven en anglès, només ens vem
assabentar que es tractave d’un nou ball quan ens la van versionar al castellà
Los Javaloyas en aquest single que va ser publicat per EMI l’any 1968. A l'antre cara es
trobava una versió de "Honey" de Bobby Golsdboro, una de les grans
balades de finals del seixanta. La veritat es que tot i que es deia que Los
Javalotas eren mallorquins, aixó no era cert del tot, ells és van crear a
Valencia, d’on era José Luis Pérez Javaloyas, fundador i líder de la banda.Los
Javaloyas eren un dels grups més veterans d'estat i es van fundar l’any 1952 a Valencia, pero Luis
Pérez Javaloyas es va establir a Mallorca anys més tard i allí va reestructurar
el grup. La formación més estable va ser
l’integrada 
per Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín
Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i
trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis Pérez
Javaloyas que a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Los Javaloyas van
actuar molt a l'estranger i a Alemanya, concretament a Hamburg, a principis
dels anys seixanta, van conèixer i van compartir escenari amb The Beatles,
també van ser un dels primers en surtir per actuar en el Nort d’Africa,
concretamente i a poc de começar van actuar a Argelia i alló va ser el primer
camvi de components ja que degut a la mili, alguns no podien marxar-se fora.
Amb membres de la
Orquesta Musilandia, José Luis Pérez Javaloyas fa refer el
grup i va arrivar la seva étapa més gloriosa. José Luis Pérez Javaloyas,
fundador i líder del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007,
fins llavors estaven en actiu.
La Música
que es Feia en Català
Els 4 Gats – Últims records
Resulta curiós, estudiant la carrera musical del cantant
nord-americà Bobby Vinton que aquesta cançó fos el seu gran èxit a Espanya,
quan la va publicar en els anys setanta i va semblar que ignoréssim el
"Blue Velvet" que va ser el seu major hit i ho va publicar a principis
dels seixanta, però és que va ser als Estats Units i aquí no ens va arribar
fins als recopilatoris de música sesentera editats a partir dels 80. però
resulta que molt abans de que la gravés Bobby Vinton, el “Sellado con un beso”
fos enregistrat pel grup català Els 4 Gats que la van titular, això si, “Últims
Records”. L'explicació és simple, Bobby Vinton va versionar el "Sealed
with a Kiss", realmente es tractava d'una composició de Peter Udell i Gary
Geld que havia gravat l'any 1960 el grup The Four Voices, al 62 Brian Hyland i
l'any 1968 ho farien Gary Lewis and the Playboys. El tema en català a càrrec
d'Els 4 Gats es va incloure en un EP publicat per Edigsa l'any 1963 que va ser
el seu primer disc i on també es van posar “Sempre em perdo” versió del “I Love
You Honey” de John Lee Hooker, “Cla i cat” escrita por Lluís Serrahima i
Francesc Pi De La Serra
i “Tu parles molt” que és el “Too Much Joe Jones” de Reginald Hall. El guitarra
i cantant de Els 4 Gats era Quico Pi de la Serra que el 22 de març de l’any 1962, fa la seva
primera actuació dins dels Jutges, acompanyant 
a Miquel Porter i el 23 d’agost
de 1962 va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona,
cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra se incorporaria a Els
4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en directe en moltes
ocasions. Els altres companys eren Artur Boch, Salvador Sansa i Josep Puvill,
si bé durant un temps també Josep Maria Paris va formar part del grup. Quan
Quico els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el seu lloc seria ocupat per
Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i com a cantant havia gravat
un sol disc “El piset”, l’any 1965. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer
el 30 de juny de 2010. Els 4 Gats van ser un grup catalá d’efímera vida on
destacava un dels seus components, Quico Pi de la Serra (a la foto) que va néixer a
Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona carrera ja com a
cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats interpretaven una mena de R
& B a la catalana, light i bastant simplista, però ple de bona voluntat i
ganes.
Eurogrup – Pot’s sentir-me
Els Eurogrup que inicialment es deien Los Fènix, es van
crear a finals de l’any 1966. La veritat és que nosaltres poc recordem ara del
Eurogrup, però eren una bona banda que petava bé. Tots eren catalans llevat del
bateria Juan Adriano Barras Rojo que va néixer a Madrid l'any 1947 i venia de
Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al costat de Víctor Escudé a la
guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i Joan Salvador que tocava el
baix. Ferran els va deixar després del seu primer disc i va ser substituït per
Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu segon treball, un single editat
l'any 1968. Del primer disc, un EP editat l’any 1967 per Concentric, ja hem
escoltat algun tema a El Temps Passa... i la música queda. Aquesta cançó, una
versió del "Can you hear me?" de Lee Dorsey, composada per Allen
Toussaint que va morir l’any passat a Madrid després d’un concert i que va ser
adaptada per Pau 
Riba, es trobava com a cara B del segon i creiem que últim
single del Eurogrup que van treure l’any 1968 a través del segell Concentric, amb “Jo et diré” a l’altre cara quie era de M. Rothe. Ara farem una mica de memoria.
L’Eurogrup actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores que estava al barri
de Gràcia. El bateria Juan Adriano els va deixar per unir-se a Los NO que
s'havien reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic Antoni Duran,
i posteriorment es va crear Los Eurono i a continuació s'incorporaria a Los
Pioners substituint el bateria que estava fent la mili. Per cert, Juan Adriano
actualment resideix a Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de
Sant Climent i és membre de la
Menorca Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup
resideixen a les Illes Balears.
Els Picapedrers – Ajuda’m
Acabem aquí la música feta en català, però anirem a un
carrer de Barcelona de dubtosa reputació, però molt concorregut
Lone Star – Mi calle
Aquesta cançó gravada el mes de novembre de l’any 1968 i
posada a la venda a principis de decembre, és pot calificar com la primera
Cançó Protesta del rock espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris
marginals i podríem ubicar-la geogràficament en carrers de l'actual Raval de
Barcelona, a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura
especulació per la nostra part. Es tractava d'una composició del grup i es va
publicar en un single editat per EMI amb la cançó "Thinkin' of you" a
l'altre cara. “Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels
barcelonins Lone Star, als que avui en dia es coneix el el mon de la música com
“La leyenda” i va ser composada per ells. Va ser un dels seus singles que
millor es va vendre. Quan es va editar al 1968, Lone Star
estava integrat per
Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la
Vega i Enrique López a la bateria que a finals de 1969 seria
substituit per Luis Masdeu. La cara B del single va ser composada sols per el
guitarrista de Rocafort de Queralt, Joan Miro. La peça va ser regravada per
Lone Star en els anys 90, el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex
Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que Mario coneix
de quan va tocar amb una gira de Radio Futura com músic de soport, la resta de
músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º
de Caballería i es va incloure en un CD publicat l’any 1998 i titulat “Hacia el
futuro”. Curiosament, ha sigut l'ultim disc gravat per Lone Star fins el
moment. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en
l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant
de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de
cobla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B i en
angles que Pere el parla perfectamente ja que va estudiar piano amb una beca a
Londres, el concert va ser tot un èxit.
La revista Popular 1 va il·lustrar la cançó amb vinyetes
Juan Pardo con su Conjunto - Nila
El gallec Juan Pardo Suárez va néixer a Palma de Mallorca el
11 de novembre de 1942. Es va fer popular quan es va incorporar a Los Brincos,
tot i que ja portava anys en el món de la música i havia estat cantant de Los
Pekenikes. De fet va començar amb Los Vándalos, després va formar part de Los
Telekos i més tard de Los Pekenikes, on va entrar substituint a Antonio Morales
"Junior", amb el que més endavant tocaria a Los Brincos i formaria el
duet Juan y Junior. Amb Los Pekenikes Juan Pardo va gravar dos EP’s.
Curiosament quan es va incorporar a Los Pekenikes i van començar les sessions
de gravació, Hispavox no el va voler i ells van haver de tornar a acceptar a
Júnior i Juan Pardo va tornar a Los Telekos amb els quals gravaria aquest EP
que us portem avui a El Temps Passa... i la música 
queda i que van signar com
Juan Pardo y su Conjunto, en el qual interpretaven dos temes en castellà i dos en anglès, un d'ells amb Juan Pardo emulant totalment a l’Elvis, és “Whole lot
of shaki’n goin on”. Una de les cançons cantades en castellà és
"Nila" que escoltem ara i que més tard seria regrabada amb nous
arranjaments, per Los Brincos, sent una de les seves millors cançons. En el EP
també es van incloure “Muñeca rota” i “Cuando un amor se termina”. És clar que
tenim una curiositat, un "però" i el nostre però d'avui és que el
grup tocava bastant malament i en la gravació van tindre que ser substituïts
per una banda d'estudi que estava gravant allà al costat, ni més ni menys, com
diu el Quimet que per Los Relámpagos.
Los Cherokees – Bella durmiente
Creiem que Los Cherokees eren de Barcelona perquè a Mario li
sona haver-los vist en directe i no es tracta de que els confungues amb Los
Cheyenes, aquells de les llargas chollas. Aquest tema que
compartirme ara a El Temps Passa… i la música queda, era un clásic composat
l’any 1864 per Stephen Foster i versionada ja en el segle XX per Bing Crosby,
Roy Orbison i The Beatles, entre altres, amb el títol "Beautiful
Dreamer" i que va ser el gran èxit dels Billy J. Kramer & Dakotas. La
cançó es trobava en un EP publicat per Belter l’any 1964 i on també hi eren
"No volverás a llorar por mi” que es el "I've cried my last tear over
you" de Chris Rayburn, “Ya lo ves" que es tracte de la seva versió
del "Tell me when" dels The Applejacks i "Go away". Los
Cherokees eren quatre joves, encara que la seva trajectòria no és actualment
gaire recordada. Un dels components recordem que era Rafael Ponch i després
sería un dels fundadors dels barcelonins Estudis Gema-2, però en el grup també
trobàvem a Luis Minguella (baix), Carlos Sabat (bateria) i Antonio Silvestre
(orgue i vibràfon). Per cert, no els hem de confondre amb un grup de reggeton
sorgit en els 90 i que també es fan dir Los Cherokees.
Los Cheyenes – Siguiendo al sol
Ja que parlaven d’ells, anem a escoltar-los. La banda amb
les cholles més llargues del pop-rock espanyol dels seixanta van ser els
barcelonins Los Cheyenes que qualitat musical, el que es diu qualitat musical
no és que la tinguessin en excés, però s’ho van muntar molt bé mentre van
funcionar, encara que al final van acabar tallant-se la cabellera. Fins i tot
van ser vetats a Televisió Espanyola degut als seus cabells i els hi van dir que
o es pelaven o no hi sortirien i no van surtir per la petita pantalla. També es
deia que tenien la amplificación més potente d’aquells anys, la qual cosa els
hi va portar problemas en les seves actuacions. Aquest tema es trobava com a
cara B del single amb "Borrachera" a la cara A i que al costat de
"Válgame la Macarena",
ambdues imposades per la seva discogràfica, van ser les seves cançons més
populars, tot i que les dues són veritables horterades, es clar que en aquesta
grabació el líder Roberto Vercher, es trovaba fent el soldat i no hi va
participar. No obstant això Los Cheyenes van ser una gran banda del que avui es
diria "música garatge" i oferien molt més, com podreu comprovar-ho 
escoltant "Siguiendo al sol" que val a dir es una bona cançó. Van passar
amb les seves maquetes per un grapat de discogràfiques, sent rebutjats en
totes, finalmente van gravar per el segell RCA i aquest single, l'últim que van
publicar, es va editar l’any 1967, quan eren cinc i les cholles eren mes
discretes, despres es van desfer. Originalment eren els germans Roberto Vercher
(cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher (baix i cors), José María Garcés
(guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Mario té una anècdota per
explicar d'ells que diu ja ha comptat en diverses ocasions, va succeir quan
treballava com a aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de
Sants. Alli es trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel
vidre de la màscara va veure el reflex de quatre "noies" i ell es va aixecar
a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca! Vaja noies
més maques que passen pel taller..." la sorpresa va ser quan al donar-se
la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels Cheyenes.
Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara ben palpada.
Los Mustang – Ven mi amor
Durant els anys seixanta el disc en format EP, és a dir,
quatre cançons, va ser indiscutiblement el Rei a Espanya, a poc a poc el single
va prendre protagonisme i el va anar desplaçant. Aquest tema que us hem
seleccionat per compartir amb tots els oïdors, oidoras per concloure el programa d'avui, es
trobava a l'últim EP que van publicar Los Mustang, a partir d'aquell moment ja
només editarien singles i algun que altre LP. En aquest disc, editat pel segell
EMI l'any 1968, també es va incloure “La Leyenda de Xanadú” dels britànics Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick & Tich,
“Lady Madonna” de The Beatles i “Jennifer Eccles” que era de The Hollies, una
cançó que originalment estava dedicada a la cantant Marianne Faithfull i
s'havia de dir així, finalment no es van atrevir i el grup d'Allan Clarke van
canviar el títol. Un dels millors grups versioners dels anys seixanta, al
costat dels Javaloyas i Los Catinos, van ser Los Mustang i l'únic conjunt de la
seva època que va mantenir la formació original fins a la seva dissolució l'any
2000. Los Mustang quan van començar eren un grup instrumental i sols eren tres
nois del Poble Sec, van participar en 
el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex. Allà van coneixer a
Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i s’en van passar a
Los Mustang. Val a dir que els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta
que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components
originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé
i Miguel Navarro i van ser un dels millors i més venedors grups del Estat,
entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000
exemplars, arribant a 130.000 amb el "Submarino amarillo". Per cert,
Marco Rosi que va ser el compositor dels pocs temes propis que van gravar, va
ser el delegat de la
Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo
i va morir el 17 de maig del 2015
a Figueres, on vivia, ell va ser el compositor de les
16 cançons propies que Los Mustang van gravar al llarg de la seva carrera. 
Conclou El Temps Passa… i la música queda i nosaltres toquem
el dos, però abans us deixem en companyia de totes les emissores per les que
sortim a les ones o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i
Mario Prades i ens retrobarem de nou la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario