El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

martes, 25 de octubre de 2016

El Temps Passa 11-07


El programa d'avui estarà ple de càrrega "sabrosona", sons caribenys calents, almenys en la seva primera part i tindrem a la banda sonora d'El Temps Passa... i la música queda, aquest viatge de retorn als anys seixanta a Los Tamara, Gloria Lasso, Los Machucambos, Hermanas Fleta, Los 3 de Castilla, Los 3 Sudamericanos, Torrebruno, Los 5 Latinos, Filippo Carletti, Los Mismos i Lilian de Celis, però també comptarem amb Francesc Heredero, Los Hermnaos Calatrava, Maria Cinta, Los Gatos Negros, Rudy Ventura, Les Surfs i Los Gritos. Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge setmanal als records, a l'ahir, que emprenem des de totes les emissores per les que ens escoltes o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i toca dir-vos alló de

Obrim la Paradeta

Los 3 de Castilla – Upa negrito

Obrirem avui El Temps Passa... i la música queda amb aquest tema que us hem extret d'un disc publicat l'any 1968 per Los 3 de Castilla, un dels grups més populars a l'Espanya de començaments dels seixanta. Curiosament aquest single editat pel segell Philips, amb el tema “Ponteio” a la cara A, va ser el disc que va començar a marcar el declivi d'aquest tercet i les vendes van ser escasses. La cançó és un tema brasiler composat per Edu Lobo i del que va realitzar una gran versió, ja a l'any 1973, l'argentí Daniel Viglietti.  Durant la dècada dels seixanta i principis de la següent, Los 3 de Castilla es van dedicar a versionar temes de moda. Mayra García Barbero cantant femenina de Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups dels seixanta i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo  que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per aquella taula. Los 3 de Castilla sorgeixen l'any 1956, ella era de Salamanca, però els  nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats  en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar-se a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker i us direm que en aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'home del temps de TVE.

Los 5 Sudamericanos – Cartagenera

Van anarar des de Paraguai a Argentina, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar gràcies a cançons com "La Pollera colorá", “Juanita Banana”, "Me lo dijo Pérez", “Guantanamera”, “El Orangután”, “La Chevecha”, “La Banda está borracha” i un munt més que, la veritat, en masses ocasions van fregar la paxangada. Eren Johnny Torales, Alma Maria Vaesken i Casto Darío i van funcionar com tercet vocal diguense Los 3 Sudamericanos de 1959 fins l’any 1984. Aquella primera etapa va ser la més gloriosa dels 3 Sudamericanos. Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar al 1988 Daniel, encara que l’any 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor argentí Dioni Velázquez i val a dir que encara es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte, amb la guitarra espanyola com a protagonista, un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" que us recomanem. Aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en un dels seus EP's publicat l’any 1965 i on també es van incloure la "Chica Ye-Ye" d’Augusto Algueró, "Oh verano" i "Yeh Yeh".

Los Machucambos – Pepito

Un dels grans èxits del tercet Los Machucambos va ser "El Otorinolaringólogo", però més tard escoltarem la versió que van fer Los Tamara, per tant nosaltres d'aquest tercet us hem seleccionat ara el seu “Pepito”. Los Machucambos van ser una de les millors formacions quan parlàvem de música amb arrel a la Amèrica Llatina, tot i que ells van sorgir, es van formar i van funcionar des de França. "Pepito" va ser el tema estrella d'un single publicat l'any 1960 i un dels seus millors èxits, però la cançó us l'extraiem d'un LP que Los Machucambos van publicar a Alemanya i també es va incloure en un altre àlbum de 1964 titulat "Los Machucambos en 4 Fases", amb so quadrafónic, de fet van gravar diversos discos en aquest nou format musical, nou per a l'època, és clar, però que no va acabar de quallar tot i la qualitat de so que oferia. Los Machucambos sorgeixen al Barri Llatí de París, l’any 1959, com una escissió del grup Los Acapulcos i estava integrat al principi per una cantant de Costa Rica de nom Julia Corts, el peruà Milton Zapata i l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE, en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos estava centrada, com us deiem, en temes del folklore sud-americà, encara que també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols.

Los Mismos – El hombre del tiempo

Un altre grup que va gravar cançons molt pop, per el segell Belter, però també moltes pachagueradas van ser Los Mismos que inicialment es van fe dir Los Jolly’s, encara que després de gravar diversos discos i al canviar de discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar, segun deien, com The Hollies britànics, la veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. "El puente" va ser la gran hoterada de Los Mismos, encara que aquesta, editada l’any 1969, no li va al darrere. La van portar al Tercer Festival de la Canción del Atlántico, un festival que es va celebrar a les Canàries i clar, la lletra és pura promoció per a les Illes Afortunades, l'única part d'Espanya on es pot trobar sol i no plou ni fa fred, segons ens expliquen en la seva cançó, és clar. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va gravar en solitari fen-se dir Elena Bianco, quan es van desfer al 1978, si bé i des de l’any 1996 han tornar a actuar junts, pero amb Guillermo substituin a Antonio.

Los Tamara – El Otorrinolaringólogo

Com us deiem abans, escoltarem ara a un dels millors grups gallecs de l’historia amb aquest tema qie estava en el primer EP de Los Tamara, el seu disc de debut, editat l'any 1962, es tracta d'un cha cha chá que va ser un dels grans èxits de Los Machucambos i també va gravar Dodó Escolà, però en el disc hi ha un altre "Esperanza", del compositor cubà Ramón Cabrera, al costat de "Pide" d'Antonio Guijarro i Augusto Algueró i "Camino del Sàhara" que es va convertir en una de les seves cançons més emblemàtiques. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, A Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostela, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega. També Los Tamara es van especialitzar a actuar per als espanyols a l'estranger fen concerts en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arribava la Cuaresma i Setmana Santa a Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit. Enrique Paisal va deixar el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la llengua de Rosalía de Castro.

Los 5 Latinos – Amor Joven

Aquest tema que ens porten des de l'Argentina Los 5 Latinos era una composició dels nord-americans Ric Cartey i Carole Joyner que la van escriure l'any 1956 i els primers que la van gravar van ser Ric Cartey With The Jiva-Tones, el 24 de novembre de 1956. Uns altres que també la van portar a l'èxit van ser Sonny James, The Crew-Cuts i l'actor i cantant Tab Hunter, ja en el 57 i que va ser número 1 del Billboard. A partir de 1958 les versions del tema van proliferar i trobem cantant-la a Frankie Avalon, el duet britànic Bo and Peep i en aquest enregistrament es diu que participa Mick Jagger, Lesley Gore, Mary Hopkin, Connie Smith & Nat Stuckey, Donny Osmond, Ray Stevens i Twister Alley, entre molts altres. Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una bona veu. Los 5 Latinos es van crear l’any 1957 i eren Estela Raval, el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. L’any 1957 van gravar el seu primer single amb aquesta cançó que escoltem ara “Amor joven" i a l'altre cara “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "¡Maravilloso! ¡Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos i que va incloure així mateix aquest tema. Nosaltres os la puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i sona a El Temps Passa... i la música queda. Estela Raval havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela Raval es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, l'any 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Per cert, Estela Raval va morir el dimecres 6 de juny del 2012, a causa d'un càncer.

Las Hermanas Fleta – Penjamo

Ara ens anirem a Pénjamo, una de les ciutats mexicanes on es diu que resideixen els xulos més xulos entre tots els xulos mexicans, bé que allà cada home deu de ser un "Siete Machos", segons ens expliquen les Germanes Fleta a la seva cançó. A Pénjamo tenen un licor típic la tequila Real de Pénjamo i que te una graduació que solsament oloran-lo tomba d'esquena. Es clar que ara no volem fer una "Parrafada" sobre els productes típics del país dels mariachis. Aquesta cançó, junt amb el “El Chacachá del tren” van ser els grans èxits de les germanes Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor Miguel Fleta, un duet que va tenir molta importància en la música "moderna" dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquestas dues cançons en líders de l'apartat més avançat i modern, musicalment parlan, en els programes de ràdio demanant "Discos Sol·licitats". A Las Hermanas Fleta durant un temps les va acompanyar Luis Araque y su Orquestra. Luis Araque Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. En els anys seixanta Paloma va deixar la música i Elia va seguir en solitari gravan uns cuants discos de pop i finalment va dedicar-se al jazz i va ser acompanyada en un parell de discos per el Tete Montoliu Trio. A Elia Fleta fen jazz ja l'hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda.

Gloria Lasso - Cachito

Escrit per la compositora mexicana Consuelo Velázquez (a la foto 1), aquest tema va ser un dels grans èxits de Nat King Cole, però a Espanya va tenir problemes amb la censura de l'època i és que aquells castos censors van saber veure de seguida que això del "Cachito", feia clara referència a l'òrgan sexual masculí i per suposat la van vetar inicialment, encara que posteriorment van deixar que fos publicada al país. La veritat és que estaven completament errats ja que quan Consuelo Velázquez la va escriure acabava de ser mare i la cançó estava dedicada al seu fill acabat de néixer, com comprovareu aquells censors tenien la ment molt ofuscada la majoria de les vegades. Glòria Lasso la va gravar en un EP publicat al 1958, encara que posteriorment la va anar reeditant en diferents formats i no sempre com a cançó estrella del disc. Quan al 1954 la catalana Gloria Lasso es va traslladar a França, va ser descoberta per la discogràfica Pathé Marconi, divisió francesa de l'EMI i va gravar el tema "Étranger au Paradis", una variació sobre una melodia de l'òpera "Príncep Igor", de Borodin que ja havia gravat en clau de pop el cantant Tony Bennett i va ser un èxit sense precedents en la seva època ja que quan es va publicar l'any 1956 es van arribar a vendre més d’un milió de còpies en el veí país i la va portar a presentar-se al Olympia de Paris, un lloc elitista on va arribar a actuar en 30 ocasions. Va ser el primer disc que a França arribava aquestes xifres de venda. L'èxit també el va aconseguir a Espanya, encara que avui dia el tema pel qual se la recorda més intensament és “Luna de miel”. Gloria Lasso (a la foto 2) va ser una dona amb projecció internacional, les seves cançons eren habituals i de les considerades modernillas, en els programes de discos sol·licitats de l’época. Gloria Lasso va triomfar plenament a França, Mèxic i en mig món i era catalana. El seu veritable nom era Rosa M. Coscolin Figueras, va neixer a Vilafranca del Penedes el 25 de novembre de 1922. Després de viure un grapat d’anys a França s’en va a Méxic, on va fixar la seva residencia i Gloria Lasso era allà tota una gran estrella, va viure al país dels mariachis fins que va morir a Cuernavaca el 4 de decembre del 2005 i va fer unes quantes pel·lícules. En molts dels seus discos va ser acompanyada per l'orquesta de Frank Purcell. Es diu que a França va tenir problemes amb la cantant Dalida que en ser considerada francesa, tot i haver nascut a Egipte, es classificava millor en les llistes d'èxits, recordeu lo xovinistes que arriben a ser els francesos en qüestió de música i sobre tot valors patris, tot i que Glòria Lasso que va ser considerada com una de les grans dives internacionals de la seva època, també gravava en francès, finalment i farta d'aquella lluita es va traslladar a Mèxic, suposem que seria per allò de que "Más vale ser cabeza de ratón que cola de león". Per cert, us explicarem dues curiositats, va començar a cantar amb només 15 anys i després de debutar a Barcelona va marxar-se a la capital del regne, on va treballar de locutora a Ràdio Madrid. La segona és sucosa, als anys vuitanta va posar nua per a una popular revista eròtica francesa.

Lilian de Celis – Batallón de Modistillas

Lilian de Celis ens porta una de les seves cançons més famoses i és que ella “per si d’acas venia una guerra”, com ens deia l’avia, es va organitzar un batalló, però de modistillas amb el que ens ve al cap un tipus de guerra molt més agradable. Lilian Ángela de Celis Collía, va néixer a Fíos, Astúries, el 31 de gener de 1935 i a més de cantar i molt bé el cuplé ja en els cinquanta i principis dels seixanta, també era actriu i va realitzar 16 pel.lícules i malgrat la fama que va aconseguir Sara Montiel com a actriu i cantant, al costat de la gran rivalitat que hi va haver entre elles, ni comparació quan parlem de cantar cuplet; en altres atributs que a les dues els va donar la mare natura, la veritat és que en la nostra masculina opinió, guanya Sara Montiel. És clar que el somni hagués estat, en aquells anys clar, no ara, estar en la intimitat amb Sara, mentre en el tocadiscs sonava Lilian de Celis. Lilian va començar a funcionar l’any 1952, quan Ràdio Madrid va posar en antena un espai setmanal titulat "Aquellos tiempos del cuplé" patrocinat per una marca de torrons i recuperant antics cuplets de principis de segle. El problema era trobar les cupletistes. El mestre Cisneros dirigia l'Orquestra de Ràdio Madrid i havia anat un dia a l'acadèmia del seu amic Manuel Monreal, on aquest li va recomanar a una jove cantant asturiana, de nom Lilián de Celis, de la qual s'havia enamorat perdudament. Indalecio Cisneros, també director artístic de Colúmbia, li va facilitar poder gravar els seus primers discos i sortir a la ràdio. Lilian de Celis va debutar el 12 de juny de 1957 al Teatre Albéniz de Madrid. Per cert, quan Juan d'Orduña va triar a Sara Montiel com a protagonista de "El último cuplé", va demanar a Lilian de Celis que doblés la veu de Sara a les cançons, és a dir que cantés en lloc d'ella. Lilian va dir No!” i finalment va tindre que cantar Sara Montiel.

Filippo Carletti y su Conjunto – Ves Mustafa

L'any 1960 la cançó "Mustafà", un tema tradicional de la música egípcia d'autoria desconeguda, tot i que en moltes fonts citen a Bob Azzan com el seu autor, va ser popularitzada a mig món pel cantant libanès Bob Azzan i les estrofes estan originalment en àrab i en francès, i la tornada en una barreja de francès, espanyol i italià. Al llarg de la dècada dels seixanta es van fer moltes versions del tema i algunes ja les hem compartit a El Temps Passa... i la música queda, entre elles les de José Guardiola o Rudy Ventura, també la van gravar Dalida, Jimmy Page, Darío Moreno, Angélica María i molts altres, però nosaltres us hem seleccionat aquesta a càrrec de l'italià, establert a Espanya, Filippo Carletti que la va gravar també al 1960 titulant "Ves Mustafa", en un EP editat per Philips en el qual es van incloure “Sílbame”, “El Pay-Pay” i “Kiss Me”. Filippo Carletti era italià i es va establir al país amb la seva música que seguia els cànons establerts pels grans pioners del pop italià com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va crear diverses agrupacions musicals, Los Big Boys, Filippo Carletti y su Conjunto i Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar sent quintet. Filippo Carletti va ser un innovador i un dels primers artistes que van utilitzar a Espanya l'ECO, un aparell electrònic de reverberació per les veus, de cinta contínua que també van començar a utilitzar els grups espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un munt d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que seguia en actiu l’any 1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i organitzat per José Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va cantar el "Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona sera", "Et maintenant", "Come prima", "As tears go by" i "Marina", abans d'acabar cridant ben fort: "Carrosses, al poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el mestre de cant de Miguel Ríos quan va fitxar per la seva primera casa de discos i es deia Mike Ríos.

Torrebruno – Tom Pillibi

Aquesta cançó que va guanyar el Festival Internacional d'Eurovisió de 1960, i que ara us portem interpretada en italià, va ser el gran èxit internacional de Torrebruno i la que li va obrir les portes del mercat espanyol. Es va publicar en un EP editat per Hispavox en el qual es van incloure “Un attimo infinito”, “Piagi cow-boy” i “Thea” i que va ser número 1 en vendes a Espanya, igual que la de la francesa Jacqueline Boyer que va ser qui la va defensar al festival, aconseguint el primer lloc. La música va ser composta per André Popp i la lletra era de Pierre Cour. Per cert, del tema es va fer una bona versió a càrrec de Los Pájaros Locos. Quan Torrebruno va arribar a Espanya des d'Itàlia i es va inflar d'actuar en festivals al llarg de la geografia hispànica. De fet al seu país ja havia participat també en un munt de festivals, entre ells el de San Remo. La veritat es que va ser una figura musical aquí al pais, cantant i presentador de televisió Torrebruno, aquell que es ficava en els nostres televisors en blanc i negre amb allò dels "Tigres y Leones", tot i ser un tap de basa ja que era molt menut d’alçada. Torrebruno es deia en realitat Rocco Walter Torrebruno Orgini, però tothom el coneixia només com Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixer a Roma el 28 d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de cor. Torrebruno es va establir a Espanya l’any 1958 i ja en els 70 es va especialitzar en el rol de presentador de televisió, bàsicament programes per a la mainada.

La Música que es Feia en Català

Francesc Heredero – Nina de cera

L'any 1965 i dins d'un EP que va publicar el segell Concèntric, trobàvem aquest tema que ens cantarà Francesc Heredero i és la versió que ens realitza del "Poupée de cire, poupée de son" que havia estat la cançó guanyadora del Festival d'Eurovisió de l'any 1965, quan la va interpretar la cantant francesa France Gal, encara que representant a Luxemburg i havia estat escrita per Serge Gainsbourg, aquell que va revolucionar la censura franquista a finals dels seixanta al gravar amb la seva dona Jane Birkin el tema "J'et aime" que per cert, escoltarem per acabar el programa . En aquest EP de Francesc Heredero també es van incloure “Soc d’algú”, “No hi ha domani” i “Dona'm la ”. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch. A principis dels anys seixanta Francisco Heredero va guanyar el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutà discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre versions d'Elvis cantades en català. Va gravar un o dos discos més en la nostra llengua i es va passar ja al castellà, si bé i com comprobareu per aquest tema que escoltem ara, no per aixó va deixar de cantar en català. Francisco Heredero va omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de aquella época quan es va casar, l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor. Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta i volem destacar que en aquesta dècada dins del seu grup d’acompanyament es trobava el guitarrista Joan Miró que havie tocat amb Lone Star i es de Rocafort de Queralt. Per cert, Francesc Heredero i Luisita Tenor que encara seguiexen junts, van gravar uns quans discos catant a duet bones versions.

Rudy Ventura y su Conjunto – Anan a la Font del Gat

I avui us portem al programa i a la secció en català al gran Rudy Ventura que ens porta tot un clàssic de la música popular catalana. És clar que Rudy amb el seu bon humor ha retocat la lletra i ens ofereix una versió molt seva d'aquesta noia que al costat del soldat anaven cap a la Font del Gat, a Montjuïc. Per cert, Mario reconeix que ell també havia anat a la Font del Gat amb alguna novieta, afirma que anaven només per veure si localitzaven al soldat i la seva noia. Van deixar d'acudir per que pujaven masses parelletes, suposem que buscant el mateix en aquells jardins, clar que a finals dels seixanta també acudia la policia, aquella de la porra i amb tons grisos, intentant posar ordre ja que en ocasions i a més de parelles "buscant", anaven joves "tafaners" i van arribar a haver-hi problemes. Aquest tema us el hem extret d'un doble CD titulat “Rudy Ventura Sus primeros EP's en Columbia 1960-1961” i originalment s'havia editat en un EP que també va incloure “Una caseta”, “Recordant la moños” i “Qui la fa la paga”. El seu veritable nom era Jaume Ventura Serra i va néixer a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Rudy Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups. Va morir a Barcelona el 2 d’abril de 2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i a sobre tot al seu Barsa. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans sorgits a finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant i director d'orquestres en els seixanta i també va treballar i molt al capdavant de conjunts, com en aquest cas.

Maria Cinta – Maria Cinta

Amb tan sols 14 anys d'edat Maria Cinta va gravar el seu primer disc, un EP que va editar el segell Edigsa l'any 1966 i en el qual es trobava aquest tema que escoltarem ara en el que reflecteix el seu propi pas de la infantesa a l'adolescència, però en el disc també es van incloure “Tu m’acompanyes”, “Mini, bon ratolí” i “Vermell, groc i verd”, Les quatre cançons van ser escrites per ella. Maria Cinta va ser una de les veus interessants en aquella Nova Cançó que sorgia imparable i de la mà de Josep Maria Espinas i Salvador Escamilla. Maria Cinta va tenir una carrera interessant, enregistran fins i tot un EP amb el conductor del programa Radioescope, Salvador Escamilla, és clar que es va limitar a sis o set EP's que es van editar mitjançant Edigsa, EFI i EMI.La Voz de su Amo i va desaparèixer a mitjans dels seixanta. Val a dir que també va gravar cantant en castellà. En els setanta, ja a finals de la dècada, va tornar i ens va mostrar una faceta molt més adulta i amb temes a cavall del jazz, la bossa i el pop. Va anar traient àlbums i nosaltres volem destacar un de l’any 1989 amb molt bones cançons que es va titular "Ràdio Capvespre". En total Maria Cinta ha publicat 8 àlbums, a part dels EP’s, un de 1966, els altres a partir de 1979, l'últim "Quasi tot", l'any 2007 i per cert, en va gravar un en castellà. De nom complet Maria Cinta Rosselló Labatut, va néixer a Barcelona l’any 1952, va ser identificada artísticament com Maria Cinta. Havia començat a cantar sent pràcticament una nena, sols tenia 12 anys i les seves cançons mostraven un pop molt ingenu i sense pretensions. A la foto Maria Cinta amb Salvador Escamilla i Guillem d'Efak.

Ara marxarem cap a França amb un grup integrat per pigmeus africans que també van cantar i molt en castellà.

Les Surfs – Ahora te puedes marchar

Les Surfs van gravar molts dels seus èxits en castellà, entre ells hem de destacar aquesta cançó que tot i ser un dels més populars en la seva carrera, al costat de "Tu seràs mi baby", no creiem que havíem escoltat anteriorment a El Temps Passa... i la música queda. Realment es tracta de la versió que Les Surfs realitzen d'un dels grans èxits de la cantant britànica Dusty Springfield que la va gravar l’any 1963 i que en els vuitanta va tornar a portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. Les Surfs va ser un grup musical de color procedent de Madagascar, eren un grapat de germans menudets, nois i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys seixanta. Les Surfs van estar en actiu de 1963 fins l'any 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs. Nosaltres us oferim una fotografia feta quan Les Surfs van ser entrevistats en riguros directe per Enrique Fernández al seu históric programa "La Comarca nos visita" de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut cedida per la familia del popular i recordat comunicador.

Los Gatos Negros – Un efecto extraño

Tenim ara a les mans un EP que Los Gatos Negros van editar mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “Cadillac”, però aquesta es també una gran cançó. De fet es el millor EP de Los Gatos Negros i també el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versió del “Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go crazy" de James Brown que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter l’any 1962, passant al segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Sierra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anar incorporant Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique Tudela. La veritat es que  Los Gatos Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar que Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández, organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez, un dels fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.

Los Gritos – La vida sigue igual

Amb aquest tema compossat per Julio Iglesias, Los Gritos, la banda liderada pel cantant Manolo Galván, la nit del 17 de juny de 1968 van guanyar el Festival Internacional de la Canción de Benidorm, compartien escenari amb l'autor i en aquell festival es donaven els premis La Sirenita, però als compositors (la foto es d'aquella nit). Això era la pràctica habitual del festival que exigia dos participants per tema. A la cara B del single van posar-hi "Los Molinos de la Mancha". Al costat del cantant i baixista Manolo Galván trobavem a Los Gritos a Francisco Doblas Vega a la guitarra que venia de Los Haltrons, junt al guitarra José Sierra Blanco "Pepín" procedent així mateix de Los Haltrons i front de la bateria José Ramón Moreno Muñoz "Timmy" que era de Cadis. L’any 1969 van participar en la pel·lícula "Abuelo made in Spain" junt amb el gran Paco Martínez Soria. Al 1970 i després de la mili de Manolo Galvan, van passar a anomenarse La Zarzamora, als que hem escoltat abans, amb cambis entre els components i van passar a ser cinc, gravan un LP del que es van extreure quatre o cinc singles, però ja no hi va haver continuïtat i finalment Manolo Galván va començar en solitari. A finals dels  anys 70 es va traslladar a l'Argentina on va tenir una brillant carrera i fa uns anys, al 2008, va decidir retirar-se després de una gira per América del Sud de casi dos anys que va acabar el 3 de febrer del 2008 en el Diamante de Baseball, a Santiago de Cali, Colombia. Manolo Galván va morir a la seva casa de Bella Vista, Argentina, el 15 de maig del 2013

Los Hermanos Calatrava – Je t’aime Moi Non Plus

Per tancar El Temps Passa... i la música queda us hem portat un tema que va portar molta polèmica quan l'any 1969 la va gravar la cantant francesa Jane Birkin. Va ser escrita pel seu marit, el músic, productor i compositor francès Serge Gainsbourg i bàsicament es tracta de "un polvo" realitzat pel matrimoni i que va ser gravat, o almenys això és el que van pretendre aparentar. Curiosament al principi el single va passar la censura i Mario recorda que en aquella època ell estava Radio Juventud La Voz de Catalunya i el disc va arribar a les seves mans. El mateix dia li va trucar per telèfon un amic, tècnic de so a Radio Nacional, per preguntar-li si ja havien passat pels estudis els policies que estaven retirant-los de les emissores. I és que els censors es van adonar de la ficada de pota i van ordenar la seva immediata confiscació, encara que sí es va permetre la seva venda a les botigues. Mario davant l'avís va anar a la discoteca i es va apalancar quatre singles que va trobar, deixant un parell per si de cas. La policia va arribar poc després i se'ls van endur, però ell es va quedar els que havia amagat. Aquesta és una curiosa versió del “Je t’aime” que ens porten els Hermanos Calatrava amb la seva habitual ironia i sa sentit de l'humor en la qual han mantingut la música original, però han posat lletra, tot i que es tracta d'una versió, a la seva manera, és clar, del conte de la Caputxeta Vermella i el Llop Ferotge i la van publicar en un single, editat per Ariola, ja a l'any 1972 amb "Vete De Aquí" a l'altra cara i que era una composició del Mestre Josep María Bardagí. Paco i Manolo Calatrava per causa d'una casualitat es van trobar realitzant versions bufes dels temes de moda, amb un humor sa, net, calia tenir en compte que la censura hi estaba al darrere controlant-lo tot amb les seves tisoras esmolades. A Mario li deia un dia Manolo Calatrava que ells mai havien utilitzat els “tacos” ni les paraules grulleres en un escenari, creien que aixó és humor fàcil i a ells no els calia, això si, havien d'estudiar molt bé que anaven a dir i "com" "anaven a dir-ho". Van començar com a duet molt seriós i un dia que Paco va tenir problemes de gola en una actuación, va començar a fer de les seves i allò es va convertir en la seva senyal d'identitat. Els Germans Calatrava a finals dels 60 i durant els 70 es van inflar de vendre discos. Per cert i cosa curiosa, fora dels escenaris el serios es Paco i el conyon Manolo, al enreves del que semblen. 

Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda, però us deixem en la bona companyia de les emissores per les que ens escoltes cada setmana o per internet, si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emisores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ens retrobarem la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario