L'estiu ha anat quedant enrere, donant pas a la tardor que
cobrirà el terra de fulles caigudes que creen una catifa de fullaraca en
ciutats i camps. Els dies s'escurcen i el cel es va cobrint de núvols que van
deixant caure la pluja que tan necessària ens és. Potser sigui un bon moment
per reflexionar i donar un cop d'ull a l'ahir, al passat i avui a El Temps
Passa... i la música queda us hem seleccionats per acompanyar-nos en aquest
recorregut pels anys seixanta cançons que ens portaran Los Sírex, Brenner’s
Folk, Los Shakers, Lone Star, Los Soñadores, Charles Aznavour, Los Gritos, El
Grup de 3, Los Sprinters, Guillem d’Efak, Los Go Go, Los Mustang, Los Ágaros,
Luis Aguilé, Los Salvajes, Los Stop i Los Tamara. Ens posem en marxa des de les
emissores per les que escolteu el programa o internet, si t’el descarregues del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten.
Som Quimet Curull i Mario
Prades i ara us direm que
Obrim la
Paradeta
Los Sírex – San Carlos Club
Quimet diu que avui comencem molt bé ja que cobrarà un
euro per aquesta cançó que a més de tocar-la, també dóna nom a un dels seus
grups, realitzant versions sesenteras. Los Sírex, un dels millors grups de la
seva època, van aconseguir posar quatre temes propis en un disc, es va titular
"Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i
trobàvem, a més d'aquesta cançó que escoltem ara “Tus celos”, "Si yo
canto” i “Piensa en mi". Una curiositat, tot i que el tema "San
Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de
"Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat
la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que veritablement
era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de
la música espanyola dels seixanta. Los Sírex van ser el millor grup de pop
sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de
costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar
el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan 
actuaven, encara ho fan. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els
va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel
Cerveró anomenat Lesli i també "El Anxoveta" i junt a Guillermo
Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré
(guitarra) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir
els grans èxits del grup en els anys 60. Manolo Madruga i Lluis Gomis van morir
al setembre de l’any 2011, amb pocs dies de diferencia i Ernesto Rodríguez que
va ser el fundador de Los Gatos Negros i portava cinc anys com a bateria amb
Los Sírex, també va morir, en aquest cas l’any 2014. La primera vegada que a la
província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i
el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el
cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van
haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i
en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no
veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona
a viure a Alemanya. Actualment Los Sírex seguiexen en actiu si bé sols quedan
Lesli i Guillermo dels originals, junt a Juanjo Calvo que va substituir a
Manolo Madruga quan els va deixar.
Los Ágaros – Hago mal en quererte
Aquesta cançó que compartirme ara a El Temps Passa… i la
música queda, es una versió del "Do You Really Loves Me Too (Fool 's
errant)" del rocker britànic Billy Fury i a Espanya es van fer varies
versions molt inetresants, destacant la de Los Pekes i un altre per Karina,
però nosaltres us hem portat aquesta que van gravar Los Ágaros. Avui en dia Los Ágaros són un grup pràcticament
oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a
Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre
patins i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser contractats
per amenitzar els balls del Club de Tennis Sant Sebastià i allà va començar la
seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el
sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio
Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán
(bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana
que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet,
cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de
gravar 
EP's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de
maig de 1964, tot en un sol dia. L'àlbum i un EP es van publicar a l'agost i al
disc gran es van posar 14 talls, entre ells aquest que escoltem ara i que també
es va incloure en el seu primer EP amb “La casa del sol naciente”, “Se amable
conmigo” i “En la quinta dimensión”, editat també l’any 1964. Aquest LP de Los
Ágaros consta als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc
gran gravat en so estereofònic al pais. Un EP de Los Ágaros va ser també Disco
Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van
gravar quatre temes per a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va
publicar poc després i va ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va
publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los
Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria
Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir
l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes,
Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència.
Los Shakers – Paff… Bum
L'any 1966 Los Shakers van publicar un EP del que us hem
extret aquesta cançó que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda.
En el disc que va editar el segell RCA-Victor, també es van incloure “No
volveré”, “Gitana” i “Me reiré”. El grup madrileny Los Shakers, aquells que van
ser teloners a Madrid i Barcelona de The Beatles quan van realitzar la seva
única gira per Espanya, a l'any 1965, van ser també el grup d'acompanyament
d'una joveníssima Ana Belén, de fet van surtir a la pel·lícula “Zampo y yo” i
també van acompanyar en gravacions a una cantant que es deia Lorella i que
després es convertiria en María Ostiz. El seu líder i cantant va ser Ricardo
Saez de Heredia, un dels histórics del rock a la capital del Regne, pero per
Los Shakers van passar altres músics. Quan van començar l’any 1963 es feien dir
The Five Shakers, cosa falsa ja que eren sis, no cinc. Los Shakers l'integraven
inicialment els germans Ricardo Sáenz de Heredia (bateria) i José Luis Sáenz de
Heredia (òrgan) amb un cosí seu Fernando Sáenz de 
Heredia (baix). Ells són
fills i nebot del cineasta José Luis Sáenz de Heredia. Completen la formació
amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un
cantant i als principis versionaven a The Beatles. De fet i ja com Los Shakers,
l’any 1965 van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona, com us deiem.
Després de canvis en la formaciók, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco,
que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia
dels 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de los
Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis
deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente
Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone
(òrgan i harmònica) i Boris, que procedia de Los Continentales, encara que
aquest és acomiadat. L'any 1967 es desfan definitivament, però van tornar a
finals dels 90.
Lone Star – Nuestra generación
Aquesta cançó va ser el gran èxit de The Who al principi de
la seva carrera, ara bé, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los
Salvajes que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de
referència, fins i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però
van ser Lone Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors
EP's, publicat per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve
Sloopy" de The McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de
Jeff Beck que la va escriure quan militava a The Yardbirds i "Los
domingos" que la veritat, no recordem ara de qui era. Estem convençuts que
és un dels seus discos més importants, encara que no ens feu gaire cas perquè
nosaltres sentim debilitat per La
Leyenda i considerem que Lone Star van ser el millor grup
espanyol dels seixanta i també part dels 70. En aquest 
enregistrament són la
millor formació en la carrera de Lone Star: Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i el
tarragoní Joan Miro. Hem de reconèixer que tot i que aquesta és una cançó
històrica, sols l'havíem posat una vegada en onze anys, ara repetirem. Curiosament el seu
últim treball discogràfic es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava
"Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que
l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell
discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al
Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler
publicar ja que era massa jazzístic per a l'època.
Los Go Gó – Quiero que me quieras
El grup Los Go-Gó surgits al barceloní barri de Sant Gervasi
l’any 1964 van ser una bona banda de pop rock de la qual va ser cantant. Jorge
Pérez Querol, de 1964 a
1967. De fet quan aquest es va llançar en solitari ells el van acompanyar també
en un parell de discos que va treure fins que es va incorporar a Vertice, una
bona banda de rock progressiu catalana en la que també militava Max Sunyer i
Tapi i que Mario ha punxat en diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Gó
assajaven a l'Ateneu del seu barri i van publicar dos singles i un EP abans de
desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes
de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP titulat
"Grabaciones y rarezas" en el què no es va incloure el tema que estem
escoltant ara. Aquesta cançó, versió del “Gimme some loving” dels britànics
Spencer Davis Group, es trobava originalment en el seu segon disc, 
un single
editat per Columbia l’any 1966 amb "¡He! Tu, loca Marabú” a l’altre
costat, així mateix una versio que ara no recordem si es va incloure al disc
del 98, on si van posar temes que va gravar en solitari Jorge Querol, si més no
ens resulta curiós. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los Go-Go
trobavem a Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi
Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, com us deiem
del barri de Sant Gervasi. Per
cert, durant un temps Óscar Janot va formar part de Los Go-Gó com a cantant i
instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone
Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Locomotives, Joe
Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles
i James Brown.
Los Salvajes – Corre, corre
Aquest es un tema extret de l'EP de Los Salvajes publicat
per EMI-Regal el 1966 amb "La neurastènia" com a tema central, encara
que aquesta versió del "Keep on running", també dels The Spencer
David Group és excel·lent i Gaby es llueix a la seva manera. De fet aquest disc
es va vendre millor aquí a Espanya que les versions originals de es cançons,
sent un dels discos més venedores del grup del Poble Sec. Los Salvajes es van
crear l’any 1962 i a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González
(guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra
(baix) i Delfín Fernández (bateria). Eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era
de Collblanch, a l'Hospitalet. L’any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy.
Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem 
anomenar
rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del
moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va
portar a la Pobla
de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al
costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va
celebrar a la província. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín
Fernández, on home del que es diu que va començar colpejant les cadires de casa
seva fins que els seus pares per salvar el mobiliari li van comprar una
bateria. 
Los Soñadores – Judy con disfraz
Ara a El Temps Passa... i la música queda us portem un grup
avui pràcticament oblidat, Los Soñadores, però nosaltres volem reivindicar-los
pel personal amb què comptava. Es van crear l'any 1967 i els nois són molt
joves, poc més de 18 anys, el major d'ells. Los Soñadores neixen a Sevilla i
eren els germans Garrido, José Luis (cantant) i Manolo (guitarra), al costat de
Pepe Marrufo (teclats), Rafael Olaegui (baix) i Juan José Palacios, conegut com
Tele (bateria) que va morir el 9 de juliol del 2002. Aquest tema que escoltem
ara, cover del gran èxit de John Fredd & His Playboys, es trobava en el seu
primer single, editat pel segell RCA al 1968 amb “Sin saber por qué” a la cara
B. La veritat és que es tracta d'una altra versió més de les que es van fer
d'aquesta cançó i Los Soñadores res aporten de nou al tema que també va ser
gravat per Los Sírex, Los Salvajes i uns quants més. Encara publicarien un
segon single el mateix any i en aquell van demostrar haver millorat i molt, contenia
els temes “Lo sé por mí” i “Vete” amb 
arranjaments més soul i blues i a més a
més escrits per ells. Poc després Pepe Marrufo deixa el grup i és substituït
per Pablo Muela, però es van separar al 1969. Llavors comença un altre
història, Tele (a la foto) i Rafael se'n van a Madrid i passen al grup d'acompanyament de
Los Payos i més tard Tele s’en va a Triana. Rafael va tocar amb Guadalquivir i
creiem que també amb Pata Negra, el grup dels germans Amador. Els germans
Garrido passen a anomenar-se Galàxia i posteriorment s'uneixen a un altre dels
grans grups del rock andalús Flamenco. Més tard José Luis Garrido dirigeix un
estudi de gravació a Mejorada del Campo (Madrid) i el seu germà Manolo
col•labora amb grups com Los Jets. L'organista Pepe Marrufo es va unir als Crich,
un altre grup de rock andalús i va acompanyar a Lole y Manuel. Avui podem dir
que Los Soñadores, dedicant-se al pop, van ser una de les llavors de les que va
brollar imparable el rock andalús.
Los Sprinters – Yummy, Yummy, Yummy
Aquest tema gravat l’any 1969 pel grup gallec Los Sprinters,
va ser un dels grans hits dels nord-americans Ohio Express. És una de les
poques versions que es van fer en castellà d'aquesta cançó englobada dins de
l'anomenat so bloublegum pop creat pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey
Katz. Per cert, no confonguem
aquest grup gallec amb The Sprinters, una banda britànica. Els nostres
es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo"que
havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo
Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions,
peró també composicions pròpies des del seu primer disc editat al 1966. Els
gallecs es van convertir en el grup d'acompanyament del 
cantant Andrés DoBarro
fins l’any 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Quan van
deixar a Andrés DoBarro es van reconvertir en una orquestra de ball. Los
Splinters van treballar també en la pel·lícula que va filmar Andrés DoBarro
"En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l’any 1971 i al costat
de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria
Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre
1998 moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó es trobaba a un single
amb el tema "Rain & Tears", versió dels Aphrodites Childs, a la
cara A, publicat per el segell Fontana.
Los Mustang – Aio,
Aio
Aquesta cançó que us hem seleccionat per escoltar ara a El
Temps Passa… i la música queda i que s'incluia en un single amb "Me
invitaron" a l'altre cara, ens la porta el grup barceloní Los Mustang, una
de les millors bandes espanyoles dels seixanta, si bé ells destaquen
precisament perquè la seva discografia, àmplia i extensa, està centrada
bàsicament en versions, però van ser els millors versioneros de la seva època,
al costat dels Catinos i Los Javaloyas. Per no variar, aquesta cançó que ens
porten Los Mustang ara també és una versió, en aquest cas de The Bee Gees que
la van incloure en el seu disc "Cucumber Castle", publicat l’any 1970
i que és l'únic àlbum dels Bee Gees sense Robin Gibb. Els Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi
(guitarra solista), Antonio 
Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i
Tony Mier (bateria) i van ser l’unic grup espanyol de la seva època que van
mantenir la formació inicial fins que el grup es va separar l’any 2000.
Curisament quan van començar Los Mustang eren un tercet instrumental, fins que
a un concurs van coincidir amb Los Sírex i Santi Carulla i Tony Mier que
militaven ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de
Los Mustang que per cert, també van gravar composicions propies, prácticamente
totes escrites per Marco Rossi, poques, aixó si que es veritat, però van ser
16. Nosaltres volem recordar aquest genial guitarrista, compositor i des de
1968 també el seu manager. Marco Rossi que va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia.
En 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots
ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30
d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva
fundación fins l’any 2000, quan es van desfer..
La Música
que es Feia en Català
Brenner’s Folk – Clara Lluna
El grup Pic Nic, un dels histórics del pop espanyol, té
l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon
Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el bateria Jordi Barange i el
guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette quan
sols tenia 16 anys. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP l’any
1966 amb Edigsa, cantat en català del que us hem extret aquesta cançó que
compartim ara i on també es van incloure “Ho se”, “Amor Perdut” i “Daurat
Dest”. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per
Isidor de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la guitarra, junt al
pianista Jordi Sabates i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic van ser
descoberts per el locutor de ràdio i també cantant Rafael Túria que els va
posar en contacte amb Hispavox i va aconseguir que gravessin "Cállate
niña", el tema que els va llançar a l'èxit, escrit per Jeanette. Van
treure tres singles, però Rafael que també es va convertir en el seu manager,
es va trobar amb un problema seriós. Els cridaven per contractar actuacions,
però no tenien repertori, tot just les 
cançons dels seus tres singles i a sobre
Jeanette i sobre tot Toti Soler, si Toti, el gran guitarrista català que avui
va de purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al costat del resta dels
membres del grup: Isidor de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la
guitarra rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés, no volien fer versions.
Es clar que “Negra estrella” que era la cara B del seu primer single amb
“Cállate niña” a l’altre costat, era una versió d’un tema de Peter, Paul &
Mary, aquell disc es va publicar l’any 1967. Això va provocar que finalment el
grup es desfés i Jeanette comencés en solitari. Per cert que el gran
guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per
a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell si existeix i molt.
No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti
Soler, Jordi Sabatés i Isidor de Montaberry van formar part del grup Om on va
militar també el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal.
El Grup de 3 – Puff, el bon drac màgic
Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a
Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and
Mary. Va ser publicada per primer cop l'any 1963. Per cert que Jordi, el
fill més jove del Mario, quan estabem escoltan-la fent la selecció musical del
programa d’avui, ens va tornar a dir que ell l`havia escoltat a una serie de
dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un
petit drac. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor
quin mati!” i “Dalt del tren”, va ser editat per Edigsa l’any 1967. En total
van gravar tres EP’s, tots ells per el segell Edigsa, l’últim l’any 1968.
Miquel va morir un 6 de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort
12 dies abans. Volem reproduïr el que va dir Jordi Prats, l’únic supervivent
del Grup de 3 sobre la mort de Miquel Galimany en el facebook: “El buit que
això representa a casa nostra només s'enten tenint en compte que fa quasi 20
anys que compartiem una tarda a la setmana amb la bona excusa de fer música
plegats. El plaer de tocar els seus instruments puc asegurar que era per a ell
tant intens que encomanava l'entusiasme d'escoltar i intentar tocar una música
que ens agrada. Ha estat un goig cantar i tocar amb ell. Sempre deia que les
bones cançons no s'acaben mai i resulta que ha quedat molta feina per fer”.
Guillem D’Efak – Adeu, Andreu
L'any 1964 Guillem d'Efak va publicar mitjançant el segell
discogràfic Concèntric un EP titulat “Guillem de Fak, Veu de Mallorca”, en el
qual trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa ... i la música
queda, ple de bon humor i escrita pel poeta, cantautor i escriptor mallorquí.
En el disc també es van incloure “Balada d’en Jordi Roca” que van escriure en
col·laboració Guillem d'Efak i el Mestre Francesc Burrull que va ser
l'arreglador musical i productor del disc, “Ave María de Robines” i “No me sap
greu”. Reconeixem que tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per
Guillem d’Efak, aquest gran cantant de color que interpretava les seves 
cançons
en català, nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 que es va venir cap
a Mallorca on va fixar la seva residencia a Manacor i on va viure fins que va
morir a la mateixa illa de Mallorca l’any 1995. El seu nom era Guillem Fullana
i Fada d'Efak i va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem
d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes
cançons, algunes d'elles gravades per altres cantants com Núria Feliu que va
enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni
Parera Fons, un altre músic mallorquí históric a qui ja hem escoltat en
diverses ocasions al programa.
Ara seguirme amb més música, però ho farem des de terres
gallegues.
Los Tamara – Hutsch (Mal)
L'any 1968 es publica un single de Los Tamara que incloïa
aquesta bona versió del "Hush", escrit per que també la va
gravar i popularitzar el grup Deep Purple el mateix any, però ja havia estat
gravada al 1967 per Billy Joe Royal, encara que aquest va aconseguir molt poc
èxit. A la cara A del single, publicat per Zafiro, trobem "Soul
People". La veritat és que és un dels singles dels Tamara més valorat pels
col·leccionistes i per ell s'han arribat a pagar sumes molt altes en subhastes
i Fires de Col·leccionisme, tot i que la seva portada és molt pobre, però els
temes estan plens de qualitat. Los Tamara son un dels grupos més importants
surgits a Galicia en els anys seixanta, es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener de
1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de les bones bandes de
pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a les seves arrels i
van cantar i molt a la seva 
Terra Galega i en la seva llengua. També es van
especialitzar a treballar per als espanyols a l'estranger actuant en gairebé
totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que
quan arrivava la Setmana
Santa a Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba
prohibit fins i tot escoltar música no sacra i bars, sales de festa, cinemes i
tot tipus de locals d’esbarjo tencaven portes aquest dies per obligació. Tots
ells multiinstrumentista, Los Tamara van debutar en un concurs de Ràdio Vigo que
els va significar el seu primer contracte. Van començar a gravar a França amb
el segell Bel-Air, fins que van ser contractats pel espanyol Zafiro amb els que
van treure 8 EP's, cambian després de casa de discos. Són una de les bandes més
estables del pop espanyol dels seixanta i creiem que encara es troben en actiu,
si be alguns dels seus components s’han quedat per el camí. Curiosament el nom
de Los Tamara va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l
va suggerir perquè tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era
el que posseïa antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga
família galega, la dels comtes de Trastamara. Enrique Paisal va deixar el grup
l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se
càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va treure dos discos en solitari.
Los Telstars – La noche anterior
Aquesta peça “The night before” era una versió d'una cançó
de The Beatles, ens la porten des de Mallorca Los Telstars i es trobava
recollida en un EP dels molts que van arribar a publicar, on tanbé trobavem una
bona versió del "Caprí se acabó", gran èxit del cantant francès Hervé
Vilard, “Tu me dijiste adiós” que era de Los Brincos i “Que familia más
original” que havia estat un èxit de Los 3 Sudamericanos encara que es tractava
d'una versió de Sacha Distel i que originalment era un cha cha chá. Los
Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada.
Eren Luis Cerón, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns
d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de
l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966
Luis Cerón de qui Quimet sempre diu 
que deurien de ser parents ja que
ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom i no es qué precisament
hi hagin masses que es diuen així, va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra
de Silvana Velasco i allò va marcar el principi de la fi, si be van treballar
ancara molt de temps i creiem que va entrar llavors Toni Tugones que després va
esdevenir pilot comercial, va estar 30 anys a Spanair. Los Telstars van gravar
un grapat d’EP’s i tres singles al llarg de la seva carrera i per suposat van
participà en el Festival de Mallorca. Per cert, hi havie un grup a Puerto Rico
que també es dien Los Telstars, res a veure amb els nostres.
Los Gritos – Sentado en la estación
Los Gritos amb aquest tema que va ser composat per Manolo
Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a
Puerto de la Cruz
i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. Es va
incloure a un single publicat per Belter l'any 1970 amb "Ven vamos a
cantar" a l'altre costat. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos,
si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival
de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual". Los Gritos eren Manolo
Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz. Van intervindre,
cantant i actuan, a la pel•lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco
Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, després de les milis,
van passar a ser La
Zarzamora i amb aquest nom van treure un únic LP i uns quans
singles que 
van ser produïts per Juan Pardo, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver
alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va
incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista va passar
a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan
Manolo Galván va marxar-se ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván
es va llançar en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de
comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, marxar-se cap a
l'Argentina on va tenir una brillant carrera, retirant-se fa tres o quatre
anys. Va morir a Bella Vista, Argentina, un 15 de maig del 2013.
Los Stop – Con su blanca palidez
Aquesta versió de l'èxit de Procol Harum a càrrec dels
barcelonins Los Stop és francament interessant i per això us la portem a El
Temps Passa... i la música queda. És cert que la versió més recordada al pais i
en castellà, és la que van realitzar els Pop-Tops i que els va servir de carta
de presentació, però aquesta val la pena compartir-la. Cristina, la seva
cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es va rebotar amb
els seus companys i va voler anar-s’en, però quan volia andur-se amb ella el
nom es va assabentar que estava registrat per ells i va crear Cristina i Los
Tops que per cert, quan ella ja va començar com a solista, van seguir
utilitzant el nom de Los Tops i almenys que sapiguem, van gravar un single
l’any 1970 versionant el "Venus" dels holandesos The Shocking Blue.
Per cert, Quimet reclama l’euro. Ara farem una miqueta d’historia. Los Stop es
van crear l'any 1964 i inicialment es van fe dir Donald Duck. És clar que quan
al 1966 van signar contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom
i els van rebatejar com Los Stop. Amb la cançó “Casi nada” Los Stop van guanyar
el Tercer Festival de 
Fortuna, a la ciutat de Múrcia. Val a dir que Los Stop
repetien cançons en moltes dels seus vinils. El grup l’integraven Cristina, a
la qual Mario coneix des de fa molts
anys i que es una de les amigues d’El Temps Passa des de el facebook de Montse,
al costat de Josep Maria Sanz que després seria manager de Núria Feliu i Lucky
Guri, entre altres i que també era amic de Mario. Els altres components van ser
Joan Comellas, Andrés Gallego i Fernando Cubedo. Quan Cristina (a la foto feta per Mario) va separar-se
del grup va crear, co mus deiem, Cristina y Los Tops i més tard ja es va
llançar en solitari. Los Stop es van buscar una altra noia perquè cantés, es
deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i creiem que amb ella sols van
gravar un single, amb un altre segell discogràfic. Els discos de Los Stop van
editar-se primer amb Belter i després per el segell Columbia i creiem que a
mitjans dels setanta van tornar a cambiar de cantant.
Charles Aznavour – Venecia sin ti
Aquesta cançó té per a Mario un encant especial per que va
ballar-la en públic la primera vegada que va "arrambà l'api",
repetim, en pùblic. La cosa va passar al Casino de l'Hospitalet, a Santa
Eulalia, on anaven a ballar amb la colla del carrer Bassegoda que deu ni do
quins pintas tot ells. Era una sala a l'aire lliure a l'estiu, on es ballava
amb petites orquestres. El cantant i compositor Charles Aznavour, al que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, és un dels grans de la cançó
a França. Va néixer a París, el 22 de maig de 1924 i el seu nom real és...
Atenció nois, noies, a seure primer, perqué el seu nom es Shahnourh Varinag
Aznavourian i és que era d'origen armeni. 
Quan Charles Aznavour va començar va
ser recolzat per la cantant Editt Piaff, ja sabeu el que això significa que el
va col·locar bé, però primer s'el va passar per la pedra. Això si, ella va
gravar algunes de les seves cançons. De fet Editt Piaff tenia veritables
problemas, necesitava sentirse estimada i comprava l’amor. Charles Azanavour
també ha fet cinema, però aquest tema que escoltem ara al programa d’avui és un
dels seus grans clàssics i s'inclou en gairebé tots els seus discos
recopilatoris d’èxits.
Luis Aguilé – Mi pueblo es así
El seu veritable nom era Luis María Aguilera Picca (Buenos
Aires, Argentina, 24 de febrer de 1936 - Madrid, 10 d'octubre de 2009), però per
a tots era Luis Aguilé. Sent un triomfador a Amèrica Llatina es va instal·lar a
Espanya i aquí es va quedar. Vivia a Madrid, encara que al principi ho va fer a
Barcelona. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de
Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser versionada
per els nord americans The Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units.
També va escriure llibres per a la mainada i va guanyar diversos premis en
aquest apartat. En el tema que escoltem avui a El Temps Passa… i la música
queda, ens parla del seu poble, un poble fictici es clar, però que podria ser 
qualsevol dels milers i milers de petits poblets que es troben a la nostra
geografia. És una bona lletra plena d'ingenuïtat, sinceritat i bons desitjos, però
també reflectit una realitat que el pas dels anys no l’ha envellit. Luis Aguilé
va gravar un disc senser integrament en català i es va titular "A
Catalunya". Mario recorda un dinar amb Luis Aguilé i les seves respectives
dones, al desaparegut Restaurant Can Gatell, a Cambrils, on quan van arrivar
les postres, Luis els hi va cantar a acapella una sardana en català per sapìgue
que opinava Mario, tots el que estaven dinant es van quedar acollonats. Era
Luis Aguilé, gran cantant, tot un showman i sobre tot Un bon amic.
Conclou El Temps Passa… i la música queda i nosaltres toquem
el dos, us quedareu en la companyia d’aquelles emissores per les que sortim a
l’aire cada setmana o via internet, si us decarregeu el programa del blog o el
facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i ara fotem el camp
fins a la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario