La música ens acompanya en aquest viatge que fem
setmanalment al passat, als anys seixanta i en el programa d'avui comptarem amb
Micky y Los Tonys que vénen acompanyats per Mochi, amb ells començarem El Temps
Passa... i la música queda, però així mateix tindrem a Los Brincos, Colonel
Pipo, Los Catinos, Mike & The Runaways, Los Brujos, Mimo y Los Jumps, Los
Bravos, Fernando Orteu, Lucky Guri & Peter Roar, Lone Star, Núria Feliu amb
Tete Montoliu i també a Bruno Lomas. A La Parrafada parlarem de la pel·lícula “Sor Ye Yé”
que va tenir molta polèmica ja que va ser com a la trama del film "Cantant
sota la pluja", però en el món real i en la qual van intervenir Enrique
Guzman, Los Yakis i una cantant i actriu anomenada Hilda Aguirre que de cantar,
més aviat poc. Connectem ara els motors de la nostra màquina del temps des de
les emissores per les que ens escolteu o via internet, si t’el descarregues des
del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho
permeten. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem dient com
sempre que ara
Obrim la
Paradeta
Micky y Los Tonys con Mochi – Sha La La
A la pel·lícula "Maratón Ye-Yé", el primer film en
què el protagonisme el va tenir la música pop espanyola del moment i que va ser
estrenada el 14 de setembre de l’any 1965 comptan amb Miguel Ángel Carreño
"Micky" com a protagonista, van participar molts altres artistes,
entre ells destaca Juan Erasmo Mochi que en aquella època era simplement Mochi.
En el LP amb la banda sonora van compartir protagonisme Mochi i Micky y Los
Tonys, quatre cançons pel primer i vuit a càrrec del grup de Tony del Corral
que va compondre gairebé tots els temes originals al costat de Mochi. Aquest
que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda per començar el 
programa d’avui, està interpretat per Micky y Los Tonys i Mochi conjuntament i
tot i el seu títol, no és una versió del tema dels britànics Small Faces que
també es deia així. La pel·lícula va estar dirigida per Jesús Yagüe i va ser
produïda per Francisco Lara. També van intervenir María José Goyanes, Glòria
Cámara, Los Shakers, Álvaro de Luna i Luis Sánchez Polack, entre d'altres
artistes. El film va ser estrenat al Festival de Cinema de Sant Sebastià, la
foto del blog es del dia de l’estrena i podreu veure a María José Goyanes,
Micky i Mochi entrant al recinte del festival, molt ben escoltats.
programa d’avui, està interpretat per Micky y Los Tonys i Mochi conjuntament i
tot i el seu títol, no és una versió del tema dels britànics Small Faces que
també es deia així. La pel·lícula va estar dirigida per Jesús Yagüe i va ser
produïda per Francisco Lara. També van intervenir María José Goyanes, Glòria
Cámara, Los Shakers, Álvaro de Luna i Luis Sánchez Polack, entre d'altres
artistes. El film va ser estrenat al Festival de Cinema de Sant Sebastià, la
foto del blog es del dia de l’estrena i podreu veure a María José Goyanes,
Micky i Mochi entrant al recinte del festival, molt ben escoltats.
Colonel Pipo – Basta ya
Des de València ens va arribar aquest cantant que responia
al nom artístic de Colonel Pipo, del qual va dir José Luis Uribarri que era “Un
cantante de esperanza” i que va publicar un únic EP l'any 1967, que nosaltres
sapiguem, a traves del segell Sesion i del que us hem extret aquest tema que
compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es tracta d'un cant
antimilitarista seguint la moda que arribava des dels Estats Units, encara que
era una versió del tema “La revoluzione” que Gene Pitney va portar al festival
de Sanremo del 67. En el disc també es van incloure “Antonia la Castañera” escrita per
ell conjuntament amb 
Fernando Arbex, “La paloma de la Paz” i “La historia de
cualquier beatniks” que eren composicions de José Manuel Belenguer Faubel,
veritable nom de Colonel Pipo. Per cert, es diu que volia dir-se Coronel Pipo,
però els censors de l'època no li van permetre per les connotacions militars
que podria tenir. Les quatre cançons es van recollir anys més tard en un àlbum
recopilatori titulat "Valencia canta" i en alguns discos mostreig de
grups valencians.
José Manuel Belenguer Faubel, conegut com Colonel Pipo
Mimo y Los Jumps – Amapola
Aquest és un tema clàssic del compositor gadità establert a
Nova York, José María Lacalle i que inicialment no tenia lletra, aquesta va ser
escrita l’any 1940 per Albert Gams. Ara ens la versiona en clau de pop i molt
accelerada Mimo que es recolza amb Los Jumps, el grup que la van acompanyar en
l'enregistrament dels seus dos últims EP's. El seu primer disc que va ser
editat al decembre de 1960 el va treure el segell Veriety i Mimo va cantar les
quatre cançons en angles, els altres ja van ser en castellà i amb Philips. Mimo
es deia en realitat Pilar García de la
Mata i l’any 1959 va participar i va guanyar el primer
concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". En aquesta mateixa edició també va
participar Maria de los Àngeles de las Heras, coneguda despres com Rocío
Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de Los 
Jumps que eren els germans Jorge,
Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky
Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada
és substituït per Antonio Morales Junior, per aixó en les caràtules dels dos
últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior en aquella
época cantaba amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox per tant la seva
imatge i nom no podia aparèixer en discos d'un altre segell. Aquest tema es
trobava en el seu tercer EP, editat per Philips l'any 1962. Mimo encara
publicaria un altre EP i es va retirar de la música. Junior es va incorporar a
Los Brincos i Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a
Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb Barrabàs. Per cert, el segell
Ramalama ha recuperat tots els seus temes en un CD compartit.que s'acaba de
publicar.
Los Brincos – Bye Bye chiquilla
Avui a El Temps Passa… i la música queda, tornen Los Brincos
i us hem seleccionat una de les millors cançons dels seus principis. Aquesta
que escoltem avui es trobava en el mateix EP que "Flamenco", "Es
como un sueño" i "Nila", publicat l’any 1964 per Novola-Zafiro
que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els va avançar 300.000
pessetes per a la compra de material de so, una cosa molt inusual en l'Espanya
de l'època, sobre tot si tenim en compte que en els enregistraments dels seus
primers discos no tocaven ells, ho feien músics d'estudi contractats per la
productora Mariny Callejo. L’ultima de les cançóns que us hem dit es trobavan
en aquest EP de Los Brincos, “Nila”, ja l'havia gravat uns anys abans Juan
Pardo y su Conjunto, en un EP, però es tracta d’una versió molt diferent. 
Veritablement les dues no tenen res a veure i és que es nota la mà de la
productora Mariny Callejo. Inicialment un dels Brincos havia de ser el cantant
i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los Estudiantes i
posteriormente a Pekenikes, però li demaneven dedicació exclusiva i ell no va
voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa de discos
que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va entrar Antonio
Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos, una de les
bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més bé curta.
Per cert i com us deiem, en les primeres gravacions de Los Brincos, no tocaven ells, Mariní
Callajo va decidir posar músics d’estudi a fi d’abaratar despeses de gravació.
Les coses a Los Brincos van acabar malamente i Juan Pardo i Antonio Morales van
marxar-se i va surgir Juan y Junior, perè els seus companys van seguir amb nous
components, entre ells dos germans de Junior (Manila, Filipines 10 de setembre
de 1943 - Torrelodones, Madrid 15 d'abril de 2014). També Fernando Arbex es
mort, ens va deixar el 5 de juliol del 2003.
Los Brujos – Vuelve pequeña
Anirem ara cap a les Illes Balears, un punt de trobaca
prácticamente en tots els nostres programes i des de Mallorca en arriben Los
Brujos, però primer us farem una miqueta d’historia. Los Brujos, els antics,
van ser una banda històrica del pop espanyol de principis dels seixanta.
Estaven liderats per una noia anomenada Mariní Callejo, de la que hem parlat
abans i que era la "líder" del grup ja que s'encarregava també de la
producció i els arranjaments musicals, a més de tocar diversos instruments i no
cantava. Pel grup van passar cantants que van tenir carreres importants com a
solistes més tard, entre ells Luis Gardey i el recordat Tito Mora que va morir
al desembre del 2013, comptava 72 anys d'edat. Mariní va ser també la primera
dona productora del pop espanyol i a ella es deu el triomf dels Brincos o
Fórmula V. Es van desfer i alguns dels seus components van crear Los Quandos.
Però aquests Brujos que nosaltres us hem portat avui a El Temps Passa... i la
música queda, no són els mateixos, res a veure 
uns amb els altres. Los Brujos
que escoltem ara es van crear a Mallorca quan l'any 1967 es va desfer Los
Selenitas. Tres dels seus components Bartomeu Genovard (guitarra), José Juanico
(baix) i Jaume Muntaner (bateria) decideixen seguir endavant i se'ls uneix el
cantant Pep Riera passant a ser Brujos 2000 i posteriorment van unir el Los al
nom i van prescindir del 2000, Van publicar un single amb “Sólo quiero amor” que
va ser una composició del grup i que es va subtitular en anglès "I Only
wan't Lave Four me", amb errors ortogràfics inclos a la cara B, però com a
peça estrella trovabem, la seva versió del “Baby come back” de The Equals que
escoltarem ara i que va ser el gran èxit del grupo britànic liderat per Eddy
Grant que de fet va ser l'autor del tema. La veritat es que tot i el gran
triumf obtingut per els anglesos, la cançó no va ser massa versionada en
castellà, recordem una de bona a carrec de Los Salvajes i poc més. De fet Los
Brujos basaven el seu repertori en versions de Cream, Equals, Steppenwolf, The
Bar-Keys, The Troggs i altres grups rellevants del panorama rock internacional.
Van mantenir la seva carrera professional centrada en actuacions en clubs de
l'illa fins a l'any 1975. Es van produir canvis entre els seus components i la
darrera formació eren Pep (veu), Bartomeu (guitarra), Bernat (baix), Rafael
(teclat) i Julián (bateria).
Los Catinos – Reunión de madre e hijo
Aquest va ser el primer èxit en solitari de Paul Simon,
després d'haver-se desfet el duet Simon & Garfunkel. És una cançó a ritme
de reggae que ens versionen i molt bé Los Catinos en un single amb
"Sacramento" del tercet britànic Christie, a l'altra cara i que es va
publicar l'any 1972 a
través de Belter, com veieu ens anem una mica de temps. Després dels Mustang i
al costat de Los Javaloyas, Los Catinos van ser els millors versioners de
l'època. Però ells no gravaven per multinacional i això els hi va posar tot més
difícil. Van ser junt a Los Pájaros Locos i els Golden Quarter, els primers
grups catalans que van actuar 
als Festivals matinals que es feien a Madrid.
Inicialment es van dir Los Ticanos, però quan es va produïr una escisión en el
grup van canviar-lo, un dels que var marxar-se va ser l’amic Antoni Durán que
després va tocar amb Tuset 31 i Los No. Los Catinos eren de Barcelona, es van
formar l’any 1962 i es van desfer en el 73. Els seus components eren Manolo
Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats)
que va ser substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo
Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van
tornar a posar-se en marxa i fa uns quants anys que actuen periòdicament a la
barcelonina Sala Tango, però si voleu anar a veure'ls, confirmeu que aquest dia
estiguin ja que ells ni actuen cada dia ni tampoc cada setmana.
Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está
Ara anirem cap a terres valencianes. La cançó "Reach
out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les
millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però
nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en
castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el
tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las grans veus
del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a principis
de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona
composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me,
please love me" de Michael 
Polnareff.
Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus
principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música
més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després
que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més
tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser Los Huracanes.
Mentres que Bruno Lomas, de veritable
nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17
d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una
brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en
accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, portava un
Mercedes 250, la veritat es que conduïnt era molt temerarí i esbojarrat i la
carretera, us ho hem dit en moltes ocasions, sempre passa factura. Per cert,
Bruno Lomas va fer dues pel·lícules "Codo con codo" del 67 i
"¡Chico, Chica, Boom!" que era de l’any 1969.
La
Parrafada
Sor Ye Yé
Avui parlarem d'una pel·lícula amb polèmica. El director
Miguel Iglesias, el “sogre” del Mario, sempre li deia que la
realitat sempre supera la ficció, doncs bé Us enrecordeu del guió del film de
Gene Kelly “Cantant sota la pluga"? Us farem memòria, tractava de la fi del
cinema mut i l'entrada del sonor amb les pel·lícules musicals. Una gran actriu
del mut ha de gravar el seu primer film sonor. No cal dir han de el galant és
Gene Kelly. Doncs bé resulta que l'actriu té una veu de timbre agut i
desagradable i no volem dir res de com canta... de malament, és clar. La idea
és simple, es busca una substituta que canti i doble la veu i la gran actriu
segueix sent la gran actriu. La víctima és Debbie Reynolds, la noia de la
pel·lícula. La cosa s'embolica cada vegada més, sorgeix l'amor entre el galant
i la pobra víctima, bona i innocent i l'única manera de descobrir el pastís que
se'ls ocorre és provocar que en un acte públic l'actriu sigui obligada a cantar
pel públic.
Però abans de seguir us direm que a Espanya també es va
pretendre fer una cosa semblant. Es tractava de la pel·lícula "L'últim
cuplé" que va protagonitzar Sara Montiel. En aquest cas li van proposar a
la gran cantant de cuplets Lilian de Celis que posés la veu i Sara seria la
imatge. És clar que Lilián de Celis es va negar en rotund. D'ella no
s'aprofitava ningú. Finalment el gran ego de Sara Montiel va guanyar i la van
deixar cantar... bé, potser seria millor dir que la van deixar xiuxiuejar i va
ser el primer gran èxit cinematogràfic de Saratísima a Espanya. Lilian de
Celis, malgrat els intents de la productora cinematogràfica per enfonsar la
seva carrera va triomfar i a més també va fer cinema i amb èxit, això si,
cantant ella mateixa en els films que va fer. Com ha de ser.
Estela Núñez y Enrique Guzmán – Andando de tu mano
Blanca Estela Núñez Rodríguez (a la foto), va néixer a la ciutat de
Guadalajara, Jalisco, el 21 de juny de 1945. Encara es troba en actiu. Era una
veritable desconeguda quan es va filmar "Sor Ye-Ye", però tot i que
la seva veu era l'adequada, no els va agradar el seu físic, molt exuberant i van organitzar
tot el muntatge. Estela Núñez va cantar i l’actriu Hilda Aguirre possaba la
figura i feia el play-back. A Estela li van fer signar un contracte leoní i no
podía cantar mai en públic camp cançó de la pel·lícula, ni dir que era ella qui
cantava. Tothom va creure que era realment Hilda Aguirre qui ho
feia. Però finalment va ser Enrique Guzmán qui va trencar la baralla. Estava fart
de les ínfules de gran cantant de Hilda Aguirre que se sentia superior a ell
que portava deu anys de professió des de que va començar amb los Teen Tops. Al
final se li van 
inflar els nassos i en un programa de televisió i com ell no
havia signat cap clàusula de confidencialitat, va explicar tota la veritat i va
obligar a Hilda a reconèixer-ho, encara que aquesta va legar que les causes van
ser mèdiques ja que quan es rodava el film patia una afecció aguda de gola i no
havia pogut cantar. Excuses de malalt que es pixa al llit i diu que ha suat. A
partir d'aquest moment va començar l'ascens d'Estela Núñez i el seu
reconeixement públic Al LP amb la banda sonora consta com a cantant l'actriu
Hilda Aguirre i no apareix per a res Estela Núñez. Aquest tema “Andando de tu
mano” que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda és el que
interpreten al final, junts al festival de Sanremo i és que els guionistes es
van muntar un embolic amb els festivals i pel que sembla ningú recordava que a
Sanremo només es podia cantar en italià. Mario pensa que havien de voler referir-se
al de Benidorm, però no es van aclarir molt, la veritat.
Sor Ye Yé
Què de què va la pel·lícula? És un film musical a l'ús, noia
cantant de grup pop decideix fer-se monja i és l'alegria de la huerta, però en
pla convent de monges, amb nens orfes i pobres i problemes econòmics per
mantenir el convent en marxa que la porten a participar en un concurs cantant
per poder sugfragar les despeses necessàries amb el premi, fins que la novícia,
abans de prendre els hàbits, això si que no es podia caure en la irreverència
fins aquest punt. Calia tenir en conta als censors. Dons com dèiem, la novícia
coneix al metge, altruista, treballador, bó, solter i guapo i allà comença el
marro. Enrique Guzmán és el primer nòvio de la cantant de grup pop passada a
monja, no el metge, i es clar, Hilda Aguirre fa de seudo cantant i novícia, la veu es de Estela Núñez.
Los Yakis - Sor Ye Yé
També participan Los Yakis que eren de Mèxic i els seus
integrants originals van ser Alfonso Ascencio (guitarra), Marc Lizama (òrgan),
Manuel Gazcón (baix), Miguel Ibarra (bateria), Eduardo Toral (teclats). José
Luis Gazcón (guitarra i cantant) i Benny Ibarra (cantant). Graven el seu primer
disc el 1965 i van funcionar molt bé durant els 60. Los Yakis van gravar 9 LP's
de 1966 a
1970, sent gairebé tots els seus temes versions. A la banda sonora de "Sor
Ye Yé" cantan algunas cançons, aquesta que es la central, és una d'elles.
També travallen al film ja que son el grupo d'acompanyament de la cantant,
paper que fa Hilda Aguirre. Per cert, en el film es fan dir Los Yakis Voladores.
Enrique Guzmán, un dels gran cantants del panorama musical mexicà
I ara tornem a El Temps Passa... i la música queda des de
Catalunya
La Música
que es Feia en Català
Lucky Guri
& Peter Roar – The Long and Winding road
no el tenia i sabent com és
Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “The Long and Winding road” dels Beatles, inclosa a l’àlbum “Let it be”, ells
li han imprès un bon ritmillo jazzístic. Després de haver-se recuperat d'una
llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla
que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria
Feliu en els seus concerts. Tant
Quimet com Mario es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The
Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que
aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que el
posem poc. Per cert, aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell
Picap, creiem que han caducat els drets de les cançons, i l'han editat en
format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser
protagonistas tots els músics. Es un CD molt recomenable.
Fernando Orteu y su Conjunto – Maria ninguem
En moltes ocasions us hem parlat d’ell i ara aquí el teniu.
Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de Catalunya.
Aquesta cançó, compossada per el brasileiro Carlos Lyra, també va ser molt ben
versionada per Luis Aguilé i fins i tot Cliff Richard la va gravar en castellà.
Nosaltres us l’hem extret d’un dels seus EP’s, el titulat “Bossa Nova” que
Fernando Orteu, aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar l’any 1963 a través del segell
SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz, pero
incursionava amb un génere germa, la bossanova. També va trevallar durant molt
de temps com Fernando Orteu y su Orquesta i a l'orquestra és trovaban 
Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastià
Albalat (orgue), Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués, Ricard Roda i Enric
Folgueras als saxos, Josep Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Joan
Antoni Calvet (bateria). Com Fernando Orteu y su Conjunto va acompanyar a molt
artistes, entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan
al xiulador Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de
color Pilar Morales, Gloria, el Dúo Rúbam, María Cofán, el cantautor basc
Benito Lertxundi i uns quans altres. Junt amb Manuel Cubedo i Ramón Falcó, van
ser considerats els millors guitarristes de sessió de la seva época. Per cert,
es deie que aquesta cançó era la preferida de Jacqueline Kennedy i totes les
orquestres que actuaven a la
Casa Blanca tenien que tocarla.
Núria Feliu i Tete Montoliu – Tot es gris
La Noia
de Sants, la Dama
de la Cançó Catalana,
va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete
Montoliu, fins hi tot ho van fer a Nova York (a la foto) on van actuar a un
acte organitzat per la Cambra
de Comercç de la ciutat dels gratacells. Com a mostra d’aquesta col·laboració
aquí os portem aquesta extraordinaria versión del clàsic del jazz “Misty”,
composada per el pianista nort-americà Erroll Garner l’any 1954. Núria Feliu la
titula en català “Tot es gris” i aquesta cançó s’ha convertit en un dels gran
temes dins del repertori de la cantant de Sants. Es va publicar l’any 1966 en
un LP titulat “Núria Feliu i Tete Montoliu”. Junt a Núria i a Tete trobem a
Erich Peter al contrabaix, Billy Brooks a la 
batería i Booke Ervin al saxo
tenor. Tete Montoliu es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer
a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Núria per
la seva part es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la plaça del Sol d’Hostafrancs,
pero ella va nèixer a la part que donava a Sants. Nuria es amiga de Mario, tots
dos són de Sants i es coneixen des de fa molts anys, Mario fins i tot havia
sigut representant seu durant un temps i amn ella va organitzar el Primer
Festival de la Cançó
Catalana de Tarragona que es va celebrar al Camp de Mart. Van
participar-hi, a part de Núria Feliu, Raimon i Pere Tapies i va ser presentat
per l’amic Sebastià que per cert, ens hem asabentat que va morir fa uns mesos.
Mike & The Runaways – Tienes problemas, yo también
Mike & The Runaways que després es reconvertirien en Los
Bravos, van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes, Los
Javaloyas, Los Atila, Los Huracanes i uns quans més, van voler mamà directament
de les fonts europees del rock i en els 60's va anar cap a la xarxa de clubs
que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins i tot els Beatles i
on es podia apendre a fer rock and roll i R & B de veritat i cap allà s’en
van anar els mallorquins. The Runaways es van crear a Mallorca i es van
anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al
costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicenç al baix i
Pablo Sanllehí a la bateria. Val a dir que Pablo Sanllehí era de Barcelona. Quan
van marxar-se cap a Alemanya el cantant “se rajó” tot just arribar i van
haver-se 
de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Kogel que ja
havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup Michael &
Firebirds. A Alemanya van gravar un parel de discos signant com The Beat
Mixers, el primer, i el segon com Mike Rat & The Runaways. Quan van tornar
aquí a Espanya es van portar a Mike Kogel i van gravar un EP per el segell
EMI-Regal, l’any 1965, del que us hem extret la cançó que escoltem ara, junt a
“Ja Ja” que es una versió que no recordem de qui era, també era una versió “Um,
um, um, um, um, um” que es de Major Lance i va ser popularitzada a Anglaterra
per Wayne Fontana & Mindbenders, totes dues van ser cantades per Mike Kogel
(a la foto amb Montse Aliaga) en angles, però les altres dues eren en castellà i Mike el “mosegava” massa,
per tant “Tienes problemas, yo también” que es la que estem escoltant i que era
una versió dels The Fortunes i “Corazón lleno de mal” dels Yardbirds de Jeff
Beck, les va tindre que cantar el guitarra Tony Obrador. Després de la
dissolució del grup amb milis pel mig, Mike, Pablo i Miquel van passar a Los
Bravos i altres s'incorporarien després a Z-66 i Zebra. Val a dir 
que a
finals dels anys seixcanta Mike Kogel va decidir començar en solitario i va
passar a dir-se Mike Kennedy. Abans de llançar-se
en solitari Tony Obrador (a la foto 2) havia militat també amb Los Talayots i Los
Continentales. El mallorquí va treure entre 1967 i 1969 cinc discos, tots EP's
i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va gravar un o dos singles
cantant en castellà i també va compondre, entre d'altres per Danny Daniel.
També va tocar amb Los Pekenikes al LP "Ària", sobre un tema de la
"Passió segons Sant Mateu" de Joham Sebastian Bach. Als anys 80 va
conduir un programa de radio junt amb la locutora Eugenia Planas. Per cert, el
cantant i guitarrista, nascut a Palma l'any 1945 i que des de feia temps vivia
a Felanitx ja es mort, ens va deixar fa tres o quatre anys.
Lone Star – El pájaro de la montaña
Quan finalment Lone Star van aconseguir gravar el seu primer
LP, es van trobar que les promeses de la seva casa de discos, EMI, no es
complirien. Els havien garantit un àlbum complet amb cançons pròpies, però quan
va arribar el moment els van dir que res, tot versions. Finalment va arribar
allò del “No pa tí ni pa mí” i van haver meitat versions i l'altra meitat
cançons composades per ells, Aquest tema que us portem ara a El Temps Passa ...
i la música queda, és una de les versions d'aquest primer àlbum de la qual
nosaltres considerem La
Millor Banda de Rock dels seixanta i part dels setanta a
Espanya, Lone Star, de fet ja van tenir problemes amb la discogràfica només
començar i els seus primers discos van sortir a la venda com a Conjunto Lone
Star. Aquest tema que compartim ara, es titulava originalment "The sweet
little mountain bird" i va ser un èxit del cantant i pianista invident, de
color, Ray Charles que la va gravar al 1964. En aquest disc, editat l'any 1966,
Lone Star són Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miro (guitarra),
Rafa de la Vega
(baix) i Enrique López (bateria) i són un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc. Aquesta va ser la millor formació de
Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta 
van patir molt camvis i
per Lone Star, la banda liderada per Pere Gener, nascut a Barcelona el 31 de
gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i
per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra, van passar gent molt
important de la música del moment com José María Vilaseca “Tapi”, Sebastià
Sospedra, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez, altres músics que van militar a
Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo i pensem
que ens deixem algun. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo
musical “La Leyenda”
i val a dir que Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un
portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK.
Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i
malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de
Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu
propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any
1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler
publicar ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gener ha tornat a
gravar, ara en solitari no com Lone Star, i entre els músics amb què compta trobem
a l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va dir
“Boomerang” i és va publicar l'any 2014.
Los Bravos - Sympathy
Amb músics de Mike & The Runaways i Los Sonor, és va
crear Los Bravos que primer es tenien que dir Los Nuevos Sonor, però despres
d’una campanya publicitaria es diu que les fans van triar el nom de Los Bravos,
però la veritat es que tot va ser un montatge d'Alain Milhaud que els va
produïr i buscar cançons adequades per a ells i sobretot gràcies al "Black
is black", es van convertir en un dels conjunts més importants dels 60.
Quimet sempre els anomena Els Senyors Black is Black, des de que en un concert
els va escoltar tocar aquest tema quatre o cinc vegades. Cal reconèixer-li el
mèrit a la cançó que es va classificar fins i tot en el quart lloc en les
llistes del Billboard americà i el segon a Anglaterra. Nosaltres avui a El
Temps Passa... i la música queda, us portem aquesta peça que Mario considera la
de millor qualitat musical en tota la carrera dels Bravos i Quimet està d'acord i que va ser editada en un EP de 
1967 que va
ser l'últim disc de Los Bravos amb aquest format, a partir d’aquell moment ja solsament
gravarien singles i LP’s. L’any 1969 Mikel Kogël abandona el grup per començar
com a solista, passa a anomenar-se Mike Kennedy i és substituït per Robert
Wright que al seu torn seria canviat per Andy Anderson, germà de Jon Anderson,
cantant del grup britànic Yes i canviant el seu estil cap a un rock-funky. A
principis dels 70 es van separar per a tornar en diverses ocasions. Alguns dels
seus membres s'incorporarien a Zebra. Actualment i des de principis d'aquest
segle, estan en actiu. Una curiositat, a les seves primeres gravacions no
tocaven ells, ho feian músics d’estudi. Us explicarem un altre, els nois no
volien gravar el "Black is black" i va ser Alain Milhaud qui els va
obligar a fer-ho. Sempre van estar envoltats de perafernalia promocional, fins
i tot quan es va suïcidar Manolo, l'organista i va ser substituït per Jesús
Gluck, a aquest el van treure per televisió amb un casc de guerrer medieval al
cap perquè ningú sabés qui era el nou organista fins a la seva presentació
oficial, tot pur teatre i no us diem rés dels vestidets que els hi posaven a
les pelis que en van fer dues.
Per avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, però no
us quedareu sols, soles, us deixem en companyia de les emissores per les que
ens escoltes cada setmana o internet, si et decarregues el programa del blog o
el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades, ens
retrobarem la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario