Diuen que el passat sempre acaba tornant de nou, nosaltres
malgrat tot, procurem no oblidar-ho i per això ho tenim present a El Temps
Passa... i la música queda. Avui tornarem als anys seixanta i compartirem bona
música ja que estem convençuts que els records de l'ahir es troben molt
vinculats a les cançons. En el curs d'aquests 55 minuts compartint records amb
vosaltres escoltarem a Los 5 Reylon’s, Asunción y Ochenta Centavos, Los
Mustang, Richard Anthony, Los Sírex, Rita Pavone, Los 4 Ros, Els 4 Gats, Los
Relámpagos, Tony Roland y sus Kroner’s, Los Pasos, Ramón Calduch, Los Beta,
Nuri, Los 4 Jets i també Els 5 Xics. Per tant començarem el nostre viatge a
l’ahir que emprenem semanalmente des de totes les emissores per les que sortim
a les ones o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara
Obrim la
Paradeta
Los 5 Reylon’s – Dile
Començarem el programa d'avui de El Temps Passa... i la
música queda amb un clàssic que a Espanya molts identifiquen amb el recordat
Luis Aguilé, però es tracta d'una versió del "Tell Him" que van
portar a l'èxit els nord-americans The Exciters i que també van gravar a
Espanya Li Morante i uns quants més. En aquesta ocasió us hem seleccionat
aquesta versió de Los 5 Reylon's que la van incloure en un EP editat per
Fonopolis l'any 1964 en el qual així mateix trobem “Sukiyaki”, “La campana” i
“Esta noche te lo digo”. Creiem que Los 5 Reylon's eren de Leon, però algunes
fonts diuen que eren gallecs, i el grup estava integrat per Victorino García
Laborda al contrabaix; Ricardo García Laborda als saxos i clarinet, Gerardo
Cascallana a la bateria, Pedro Fernández Cubria a la guitarra elèctrica i
Carlos Laiz al piano. Per cert, us explicarem una curiositat referent a Los 5
Reylon’s, el dissabte 28 de setembre debuten al Real Aéreo Club de Lleó on van
actuar tota la temporada 1963-1964, els dissabtes a la tarda i nit i diumenges
tarda. Ara bé, al mes de maig de 1964 sorgeix la polèmica quan el Sindicat de
l'Espectacle manifesta que no poden actuar, pel que sembla 
tenia alguna cosa a
veure amb els famosos carnets ja que els nois del grup no els
tenien, ni el blanc ni el vermell del Sindicat Vertical. Malgrat tot ells no deixen
de realitzar actuacions, fins i tot se'n van a Madrid i graven aquest disc, el
segon de la seva carrera. El 20 de juny de 1965 el guitarrista Pedro Fernández
Cubria deixa a Los 5 Reylon's i els altres quatre components segueixen ja en
formació de quartet, encara que abans i a causa de les milis ja havien patit
canvis. El divendres 4 de febrer del 1965 van actuar en el Primer Certámen
Internacional de Conjuntos Músico Vocales de Lleó, amb gran èxit, tot i que
creiem que no van guanyar. Al 1967 i després d'haver gravat un tercer disc,
torna Victorino García Laborda, conegut familiarment com Tori que estava fent
el servei militar i es canvien de nom, passant a ser Los Paladines, la foto és
d'aquesta segona època.
Los 4 Jets – Shake baby shake
Aquest tema, una bona versió instrumental del tema del
cantant nord-americà de color Champion Jack Dupree, es va incloure en un EP en
el qual la cançó estrella va ser "Maria de la O", una versió curiosa i poc destacable d'un
clàssic de la copla, al costat de “Luna” i “La luz”, es va publicar l'any 1965
mitjançant el segell Polydor i va ser el seu tercer i últim EP. La veritat es
que Los 4 Jets van gravar quatre discos, tot i que l'últim no va arribar a
publicar-se mai. Ara farem una miqueta d’historia. Un dels primers conjunts que
van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans
Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van
desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los
Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un
músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i
cantant) que venía dels Pekenikes i allà 
es van crear Los 4 Jets. L'any 1963
l’amic Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i
en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los
Brincos i Barrabás. De fet Los 4 Jets adolien de ser molt tècnics interpretant
les seves cançons en directe, però freds i no comunicaven amb el públic, ells
volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i
quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals, aquells
matins del Prince de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les
seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van
tornar anys mes tard ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser
reeditadas en CD per Ramalama Music. Van estar en actiu, liderats per Eduardo
Bartrina, fins el 31 d’octubre del 2009 i es van acomiadar el seu públic amb un
concert fent al Palacio de Cogresos de Madrid. José María González i Eddy
Guzmán ja van morir.
Los Relámpagos – Twist de los siete hermanos
Junt als Pekenikes, Los Relámpagos van ser els millors grups
instrumentals del pais. Quan van començar es feien dir Dick y Los Relámpagos i
van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en els seus
inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el Dúo Cramer
i Juan Pardo. Aquí us portem a Los Relámpagos amb aquest twist per a una
família molt nombrosa, ni més ni menys que "Twist para siete
hermanos" que era una adaptació en clau de surf music, d’un tema de la
pel·lícula “Set nuvies per a set germans”, tot un clàsic del cinema musical i
es va publicar en el segon EP de Los Relámpagos, editat per el segell Philips
l’any 1963, incluïn “Pretoriano”, “El paso de los Urales” i “Río Perdido”. Los
Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama
espanyol i estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que
posteriorment es va dedicar a la producció i 
composició després de deixar-los
l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López
Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va
morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i
orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno
(bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell Philips entre 1963
i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el segell Rama-Lama
l’any 1997, però penseu que ells van estar gravant fins a mitjans dels setenta,
amb una discografía amplísima. El guitarrista José Luis Armenteros va morir a
Madrid el passat 11 de juny d’aquest any 2016 a punt de fer 73 anys d’edat.
Los Rockeros – Galaxia
Los Rockers van ser la banda d'acompanyament de Bruno Lomas
i igual com havia succeït amb Cliff Richard and the Shadows, ells van tenir una
brillant carrera pel seu compte fent música instrumental, amb un munt de bons
discos, com aquest EP, el segon que van publicar i que va editar EMI-Regal al
setembre de 1965 incloent també "Sueño", "Pinocho" i
"Macarenas", excepte aquesta última, totes les cançons van ser
composades pel guitarra Joaquín Villanueva. Los Rockeros es van crear en
Valencia l'any 1962 i inicialment es deien Los Diavolos. A l'estiu de 1963
Bruno Lomas que llavors encara era Emilio Baldoví deixa a Los Milos i els
proposa ser la seva banda Van estar un any actuant a França i van gravar un
disc com Bruno et ses Rockers. Los Rockeros són en aquells moments: Vicente
Buig (baix), Pascual Cortés (guitarra rítmica i cantant), Joaquín Villanueva
(guitarra) i Luis Segarra (bateria). Quan van tornar a 
Espanya, el bateria serà
substituït per Galileo Marco. Curiosament el seu primer disc va sortir a la
venda abans que el primer de Bruno Lomas, malgrat haver signat amb la mateixa
companyia discogràfica i dedicar aquesta la campanya de promoció a Bruno Lomas
i poca pela amb ells. L'any 1966 Bruno i Los Rockeros emprenen camins separats
i es va trencar la seva relació, encara que mai ha estat molt clar perquè. Es
diu que una de les causes va ser el fet que ells estaven convençuts que la
música instrumental, la surf music, estava desplaçada pel beat anglès i van
començar a incloure temes cantats en els seus discos, composicions seves i això
a Bruno Lomas no li va sentar gens bé. També es diu que volia els temes per a
ell i ells es van negar... la veritat la sabran ells ja que Bruno va morir en accident
de trànsit l'any 1990.
Los 4 Ros – Un eterno amor
Aquesta cançó que ens porten ara a El Temps Passa... i la
música queda a carrec de Los 4 Ros es tracta d'una versió, molt ben realitzada,
aixó si, del tema "Everlasting love" del grup londinenc Love Affair i
la trobem en un single de Los 4 Ros que va treure el segell Belter l’any 1968
amb un altre versió, la de “Judy con disfraz” de John Fred, a la cara A. La veritat és que
avui no recordem massa de Los 4 Ros, encara que creiem que eren germans i de
terres valencianes, però val a dir que van tenir una carrera bastant
interessant, fins i tot van ser portada de la revista musical Fans, traient un
munt d'EP's i també singles, gairebé sempre versions i amb el segell Belter,
encara que ens sembla que van canviar al llarg dels anys 60 a altres casas de discos.
Com uns deiem, Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven
ganes, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música
queda on llueigen els seus bons jocs de veus. Los 4 Ros que nosaltres sempre
hem pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots ells i entre tots 
tocaven 15 instruments, el grup estava integrat per Paco (cantant i òrgan),
Manuel (baix), José (guitarra) i Alfonso (bateria), tos de cognom Ros i tots
feien veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII Festival de la Cancion Española
de Benidorm amb la cançó "Amor amargo", van quedar en segona
posición. També van participar en un munt de festivals per tota Espanya, de fet
a Benidorm també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar un
munt de discos petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de la
dècada dels 60 es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i
comptabilitzant-se cinc components, encara que ignorem el nom del cinquè.
Tenien una discografia molt àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i
1979, tot EP's i singles i aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.
Per cert, un amic ens ha fet saber que havien actuat a l’antiga bolera de
Salou, al carrer Barcelona i ell els havia vist en diverses ocasions. 
Los Sírex – Fuego
Quan el guitarra dels Sírex, va marxar a complir amb els
seus deures amb la pàtria, és a dir que s’el van endur a fer la mili,
provisionalment el seu lloc va ser ocupat Oscar Janot, un home que en els
setanta va tenir una bona carrera com a cantant solista gravant hits entre els
quals cal destacar "Pajarito volador" i sobretot "Para siempre,
como siempre". Mentre Oscar Janot (que havia tocat amb Los Wikingos, Los Go
Go's i Henry & The Seven va estar amb Los Sírex, aquests van gravar un
single, l’any 1968. En aquells moments els crítics, gairebé tots uns lumbreras,
anunciaven que el grup barceloní liderat per Lesli i Guillermo, estava més
acabat que les maraques del Machín. Però aquest single amb el tema
"Fuego" a la cara A i en el qual Oscar Janot es va encarregar de fer
cors, a més de tocar guitarra, orgue i saxo, era una versió del gran 
èxit del
grup The Crazy World of Arthur Brown i a la cara B es trobava un altra versió, en
aquest cas del "Sono tremendo" de l'italià Rocky Roberts que Sergio
Dalma va incloure també en el seu primer disc, allà per 1987. De fet aquest
single es va vendre molt bé, superant les vendes a Espanya de les versions
originals i deixant a tot aquells crítics lumbreres a l’alçada del betum. Van
perdre una maravellosa oportunitat d’estar calladets. Per cert, Luis Gomis de
Pruneda i Manolo Madruga, components originals de Los Sírex, ja són morts,
també ens va deixar el batería Ernesto Rodríguez que feis cinc anys que tocava
amb ells i va ser un dels fundador de Los Gatos Negros.
Els 5 Xics – Un poco de cariño
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al
barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983. Sempre van
gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió
del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el
gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge, un dels
grans del soul americà. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”, cantada en
castellà i que es la peça que us hem seleccionat per escoltar ara. Els 5 Chics
van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal
l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va
intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor
i guitarrista Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón
Asensio, el 
cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a
productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del
organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor
Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session,
Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al
principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14
discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El
segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les
gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us
haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que
ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i
en altres com Els 5 Chics.
Asunción y Ochenta Centavos – El martillo de Maxwell
Aquest cançó de l’any 1970 que ens porten a El Temps
Passa... i la música queda el grup Asunción y
Ochenta Centavos, era una composició de Paul McCartney que van signar
com Lennon & McCartney i que els Beatles van incloure en el "Abbey
Road" que va ser realment l'últim àlbum dels nois de Liverpool ja que
"Let it be" que van publicar posteriorment havia estat gravat molt
abans. La cançó "Maxwell's Silver Hammer" tractava en la seva versió
original, sobre un psicòpata a qui li agradava assassinar a cops de martell a
les seves víctimes i a la grabación original sols van tocar Paul, Ringo i
George ja que John no va valer intervindre, ja hi havien problemas dins de la
si del grup de Liverpool Asunción y
Ochenta Centavos, amb una tradució de la lletra molt encertada, la van incloure
com a cara B d'un single amb "La 
balada del maderero" a l'altra
costat del vinil. Van començar sent només Los Ochenta Centavos, però a poc a
poc la seva cantant va anar prenent protagonisme fins que van acabar sent Asunción y Ochenta Centavos, després de
gravar aquest single, el primer amb aquest nom, el grup va entrar en una corba
descendent i no van fer res més de bo, almenys que nosaltres recordem. Los
Ochenta Centavos que creiem eren catalans, van començar a finals dels 60 i van
participar en el XI Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm amb "Besa,
Bésame". La veritat és que Los Ochenta Centavos van gravar cinc o sis
singles, però no van tenir molta transcendència i això que el grup editava amb
EMI, una multinacional. Això si, reconeixem que la nena estava de molt bon
veure i tenia unes cames d'aquelles que no s'acaben mai, més llargues que un
dia sense pa.
La Música
que es Feia en Català
Els 4 Gats – El miner
A l'últim disc que van publicar Els 4 Gats trobàvem aquesta
cançó que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es tractava
d'un EP, editat per Edigsa, igual que la resta de la seva discografia i que
incloïa “Tenim un temps”, “Tants caps, tants barrets”, “Florence d’Aràbia” i
“El miner” que és el tema que compartirem ara. En aquest disc ja no estava amb
ells Quico Pi de la Serra
i en el seu lloc trobàvem a Xavier Elies. Els 4 Gats van ser un grup catalá
d’efímera vida, tot i treure quatre EP’s, on destacava un dels seus components,
Quico Pi de la Serra
que va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona
carrera ja com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats
interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista,
però ple de bona voluntat. El 22 de mars 
de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera
actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962
va debutà en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona,
cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra (a la foto) se
incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en
directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el
seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i
com a cantautor havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965 i amb Els 4
Gats també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny
de 2010.
Nuri – Es una noia
L’any 1965 i mitjançant el segell Concentric, es va publicar
aquest EP de Nuri, una joveneta cantant catalana que també tocava la guitarra.
La nena va començar a gravar aquest disc després d’haver guanyat el Primer Show Ye-Ye,
un concurs que no va tindre cointinuitat i que estava organitzat per Ràdio
Barcelona, al carrer Caspe número 6 de Barcelona, al costat del cine Tívoli i
devant del Novedades. Abans ja havia gravat un altre EP en castellà. Els arranjaments de les cançons i la producció artística
del disc van estar a càrrec de Francesc Burrull que aleshores era el director
musical del segell Concèntric. Conté 4 versions d'èxits de l'època i aquesta es
la del "She's a woman" que ere un dels èxits del grupo de Liverpool,
The Beatles, junt a “Ell” que la va portar al cim de les llistes la menudeta
cantant italiana Rita Pavone, “Fes el que la teva mare et mani” i “Cal saber
oblidar”, també versions. Val a dir que la Nuri no s’ho monta gens malament. L'adaptació de
les lletres és de Ramon Folch i Camarassa. Nuri va tindre una molt curta
carrera musical, és va retirar molt jove i creiem que va morir l'any 2002.
Ramón Calduch – Viejo frack
Ramón Calduch va ser un altre dels grans crooners catalans
dels anys 60, al costat de José Guardiola i encara que no va arribar a la seva
alçada, se li va apropar i molt. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos,
tant en castellà com català i va saber mantenir-se fins ben entrats els
seixanta. Calduch va néixer a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de
1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de l’any 2008. Feia dècades que
el cantant patia soriasis i el seu caràcter es va agrià molt, no assimilant
haver perdut el lloc rellevant que va
ocupar molt abans, supossem que agravat per la malaltia que patia. Mario
recorda una vegada que el va entrevistar arran d’una actuación feta a la sala
Chamonux de Reus i la va fer Mario Prades. 
Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves generacions de
músics de rock i pop, només ell i els seus coetanis valien la pena de ser
tinguts en compte. El titular de l'article que fa fer per Diari de Tarragona va
ser "La amargor d'una antiga estrella". Aquest tema que escoltem ara
és una versió que Ramón Calduch ens porta del "Vechio Frack" tot un
clàsic del recordat Domenico Modugno i el va editar el segell Columbia l'any 1964 a un single amb
"Los gitanos" a l'altre cara, però també es va editar en versió EP,
si be nosaltres us l'hem extret d'un LP recopilatori dels èxits de Ramón
Calduch.
Ara deixarem Catalunya i marxarem cap a Madrid.
Los Pasos – Tiempos felices
Aquí teniu a Los Pasos que van ser un bon grup surgit a
Madrid i descobert per Manolo Díaz que va compondre i produir cançons per a
ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos.
“Primavera en la ciudad” es posiblement la seva millor cançó, junt a "Nací
de pie” i aquesta que us portam ara a El Temps Passa… i la música queda i que
va ser la cara A del seu primer single, editat per Hispavox l’any 1966. Los
Pasos es van formar a la capital del regne i tots els seus membres tenien
experiencia ja que provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Los
Pasos estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro
Nieto, Luis Enrique Baizán a la 
batería i que ere germa de la cantan i actriu
Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any
1968 Los Pasos protagonitzen la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó
al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure cançons
seves en la banda sonora del film. El grup Los Pasos vam funcionar de 1966 fins
l’any 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i
Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon
grup de rock progresiu.
Los Beta – Si la vida es así
Aquesta cançó que ara us portem a càrrec del grup mallorquí
Los Beta, es va publicar en un EP editat pel segell EMI-Regal al 1966 i és una
versió del “Se la vita è così” del italià Tony del Monaco i en el qual també es
van incloure el clàssic cubà “Guantanamera”, “Oh, mi amor” i “Que más quisiera
yo". Quatre temes de tall romàntic molt allunyats del ritme habitual que
imprimien a les seves cançons anteriorment, quan eren Los Beta Quartet. Aquest
va ser el seu primer treball com Los Beta i l'últim per EMI que malgrat tot de
seguida va editar un single amb aquesta mateixa cançó i
"Guantanamera" com a peça estrella per tal de seguir esprement la
mamella. Després Los Beta passarien al segell Sonoplay gravant uns quans
senzills i paral·lelament van editar un single amb Marfer. Al 69 van gravar
tres singles amb Moviplay, un altre en el 70 i al 1973 el seu últim single
abans de separar-se, aquest amb el segell Philips, en el qual ja havien canviat
de cantant. En total Los Beta van gravar 14 singles, un EP i dos àlbums
recopilatoris, un 
en el 67 que va publicar EMI incloent les quatre cançons
d'aquest EP i temes de 1965 i 1966, de quan eren Los Beta Quartet i el segon a través de
Sonoplay en el 68. Quan es van convertir en Los Beta, de la formació original
que sempre van ser cinc malgrat anomenar-se Quartet, només van quedar el
cantant Miguel Moreno, el teclista Xesc Balaguer i el guitarra Joan Bauza, es
van incorporar el baixista Leopoldo González i el bateria Jaume Palou. Van
mantenir aquesta formació fins al 1968, quan Miguel Moreno els deixa per crear
Miguel Moreno y Los Dinos, entra en el seu lloc Pepo Martínez i un altre músic, es converteixen
en sextet. Pel grup van passar diversos bateries, entre ells Jorge Matey que
havia format part de grups històrics espanyols com Los Sonor, Los Pekenikes i
Mike And The Runaways. L'any 1969 són un altre de les bandes que intervenen a
la pel·lícula "Un, Dos, Tres, Al Escondite Inglés" de Iván Zulueta.
Després continus canvis en la formació, Los Beta es van desfer definitivament
l'any 1975.
Tony Ronald y sus Kroner’s – Perdóname amigo
Escoltarem ara una cançó que ens porta Tony Ronald, de
veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941,
però va triomfar a Espanya on es va afincar, vivia a Castelldefels. Aquesta és
una de les cançons de la primera e´poca de Tony Ronald que tant a Quimet com a
Mario sempre els ha agradat molt, tot i que no era d’ell, es tractava d'una
versió d’un tema de Johnny Guitar Watson que Tony Ronald interpretava en
directe des de feia anys i que va gravar al 1964 a un EP amb "Hippy
hippy shake" que era dels The Swinging Blue Jeans, "Bella
durmiente" dels Billy J. Kramer & Dakotas i "Tú serás mi
baby" de The Ronettes. Aquesta cançó 
també va ser versionada en castellà
per Bruno Lomas, Los Wikingos i Michel, entre d’altres. Tony Ronald va formar
part de diversos duets abans de anar definitivament en solitari. Va crear Tony
Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Suñer,
José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho,
Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Tony Ronald ens va deixar el 3
de març del any 2013, a
l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva
vida podem dir que la va passar aquí ja
que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va
establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a
cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i
sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels
60. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos
van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb
Mariló Domínguez.
Rita Pavone - Corazón
La menuda i pigada cantant italiana Rita Pavone, plena de
trepidant canya vocal, va gravar en moltes ocasions les seves cançons en
espanyol. Ara bé, Rita Pavone també ho va fer en català i en El Temps Passa...
i la música queda ja hem escoltat algunes d'aquestes versions. Aquest que compartim ara és un
dels seus grans èxits i es va publicar l’any 1963. Rita Pavone va néixer a Torí, el 23
d'agost de 1945 i es va casar al 1968 amb el seu descobridor, el cantant,
productor i manager Teddy Reno. També va treballar i molt al cinema. Per cert,
val a dir que Rita Pavone posseïa un timbre de veu tan alt i agut que era el
malson de 
tots els tècnics de so que havien de treballar en els seus
enregistraments. Al blog os incluim la portada del disc "Rita catalana"
perque al Quimet sempre li fa molta gracia aixó de la barretina, el porró i
sobre tot la butifarra que diu que hi ere, però no es veu per que Rita ja se la
havie cruspit. Per cert, hem dit "Porró" acentuant l'última O, no ens
confunguem i tinguem la festa en pau. No sigui que ancara rebem.
Richard Anthony – Mi mundo
Anirem ara cap a França i escoltarem a un dels cantants
francesos que va tenir una brillant carrera a Espanya, Richard Anthony,
sobretot a causa del èxit de la seva versió en clau de pop del clàssic del
mestre Rodrigo "El concert d'Aranjuez", però la seva carrera està
jalonada per grans cançons, unes seves, altres versions que ell va convertir en
pròpies, entre elles “500
millas” o “A veces me pregunto yo” que el títol original era
“Je me suis souvent demandé” del cantant i compositor belga Bobbejaan Schoepen.
Nosaltres i per aquest programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda us
hem seleccionat "El meu món" tot un tros de cançó que va publicar en
espanyol l'any 1965 i que va ser número 1 en vendes al país, de fet considerem
que es un dels seus millors temes. Richard Anthony, de veritable nom Richard 
Btesh, va néixer el 13 de gener de 1938 a el Caire, Egipte i va passar la seva
joventut entre el país del Nord d'Àfrica, Anglaterra i Argentina, radicant-se
finalment a França. va debutar l'any 1958 amb un single que
contenia "You Are My Destiny" de Paul Anka i "Peggy Sue" de
Buddy Holly, editat per Columbia. Richard Anthony va mantenir una brillant
carrera en els seixanta i part dels setanta, però va ser declinant poc a poc
fins pràcticament anar deixant la música. Va tornar l'any 1996, però va morir a
Pégomas, França, el 20 d’abril del 2015. Pert cert, us explicarem una
curiositat, l’any 1982 i degut a problemes fiscals, Richard Anthony va passar
tres dies tancat a la presó.
Los Mustang – Hey Jude
Els barcelonins Los Mustang, amb els que avui acabarem El
Temps Passa… i la música queda, són els grans versioners de The Beatles a
l'estat espanyol i com a mostra aquí teniu aquesta extraordinària versió del
"Hey Jude", una de les grans cançons dels de Liverpool que es va
incloure en un single editat per EMI l'any 1968 amb “El primer año" que és
el "Sunshine girl" dels també britànics Herman's Hermits, la banda
liderada per Peter Noone. De fet cal aclarir que gràcies a la intervenció del
segell EMI Los Mustang van signar un acord amb Brian Epstein, mànager de The
Beatles i tenien l'exclusivitat per gravar cançons dels anglesos, fins i tot
abans que aquestes fossin publicades per ells a Espanya, el que els donava un
gran avantatge sobre els seus companys espanyols de professió, per aixó van
aconseguir amb temes com "El submarino amarillo", vendre aquí al país
més que els anglesos amb el seu disc. Los Mustang sorgeixen al novembre de 1960
al Poble-Sec i inicialment només eren Marco Rossi, Antonio Mercader i Miguel
Navarro, feien música instrumental, però en un concurs, el Certamen de Conjunts
Universitaris 
a l'edició que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones
Azules amb Los Sírex en segon lloc,fitxen al cantant Santi Carulla i al
bateria Tony Mier, tots dos membres en aquella època precisament de Los Sírex.
Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts
barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es va desfer
l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg
dels anys i precisamente per aixó a la
Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que
organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat
de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va
recollir Santi Carulla. Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat
a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest
genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi
va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia. En els 40 anys de
trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per
Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942,
tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la dona de Marco
Rossi també va morir. La veritat es que els darrers anys han sortit molt cars
per el món de la música i l'espectacle en general.
Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara us deixarem
en companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones cada
setmana o via internet, si et descarregues el programa del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emisores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i
Mario Prades i ara fotem el camp fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario