Com el passat 17 de març es van complir cent anys des que va
sortir a la venda el primer número del TBO, avui a La Parrafada parlarem
d'aquesta popular publicació que forma part de la infantesa de moltes
generacions, però començarem El Temps Passa... i la música queda amb un tema
que torna a estar d'actualitat "Gibraltar" i la cançó que va gravar
José Luis acompanyat per la seva inseparable Guitarra. També tindrem a la banda
sonora d'aquest viatge als records, a l'ahir, a Los Catinos, Los Javaloyas i
Los Mustang, els nostres grans versioners, així com a Los Bohemios, Els 4 Gats,
Los 5 del Este, Els Xerracs, Los Brincos, Jimmy Fontana, Los 5 Musicales i The
Blue Diamonds, tots ells ens acompanyaran avui des de totes les emissores per
les que ens escolteu o bé per internet, si us el descarregueu des del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Sóm
Quimet Curull i Mario Prades i ara toca que nosaltres
Obrim la
Paradeta
José Luis y su Guitarra – Gibraltar español
Començarem el programa d’avui amb una temàtica que ara torna
a estar de moda arran del popular Brexit del que tothom parla... Gibraltar, pero
primer farem una miqueta de història d'aquest cantant. El seu nom complet era José Luis Martínez
Gordo i va néixer a Jaén. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta
reclamació on demana alló de “Gibraltar espanyol" i que era una de les obsesions
del Franco Dictador junt amb alló de “Marruecos español” i que va ser publicat
a principis dels seixanta, no va servir de res i això que tot el que ell
argumenta en el text de la cançó es totalment cert. Us recomenem escoltar-la
amb atenció. Es clar que després de gravar aquest tema José Luis i la seva
guitarra s’en van anar cap el Pardo per actuà front del Siscu, la Carmen Collares i
tota la tropa. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel·licules
que va fer es 
troba "Pasa la
Tuna" diritgida per José María Elorrieta l’any 1960 i a
la que trovabem també al actor Ángel de Andrés. Es va donar a coneixer, ens
referim a a José Luis i la seva inseparable Guitarra, amb una cançó que forma
part de l’historia del pop espanyol i que el va fer molt popular al sonar a
totes les emissores del pais, es tracta de "Mariquilla" que va
composar quan feia la mili i va dedicar a la seva nuvia, amb la que José Luis
es va casar un any despres i que la va editar ja a l’any 1958 dins d’un EP que
va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a l’América de
parla hispana. Va deixar enrera la seva carrera musical quan es va presentar a unes oposicions per funcionari públic i les va guanyar.
Los Bohemios – Que chica tan formal
Les mares sempre ens deien que havíem de buscar-nos noies
que fossin molt “formals”, el que es deia “Una noia així com cal”. Dons aquí en
teniu una de noia formal, com és deia en aquells anys de la nostra joventut.
Aquesta és la cançó més popular en la carrera de Los Bohemios i va ser publicada
a un EP editat per Hispavox l’any 1967 i la veritat es que no era d’ells, es
tractava d’una versió del “Respectable” del grup The Isley Brothers, si bé Los
Bohemios s’apropan més a la versió que van treure The Outsiders, una banda de
Cleveland, Ohio, liderada pel guitarrista Tom King, ja mort. Aquesta peça va
ser versionada així mateix per Los Polares. Al disc de Los Bohemios també hi
trobavem “Lo tomas o lo dejas”, “El voltaje” i “Despertar al amor”. Per cert,
aquesta cançó es va incloure així mateix a un Disc Sorpresa de Fundador. Molts
deien que Los Bohemios eran mallorquins, però aixó no era veritat del tot, Los
Bohemios van ser un grup d'Albacete que s’en van anar a Mallorca i l’integraven
Paco Molina, Eugenio 
Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo
Martínez Jr que era el líder. El seu pare és deia igual que ell, era pianista,
a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. El guitarra Antonio Veciana per
la seva part, va donar la volta al món en vespa. Un altre del components de Los
Bohemios que es deia Eugenio Martínez, va morir molt jove a causa d'un càncer.
Supossem que Los Bohemios van ser un altre grup que al igual que Los Javaloyas,
van acabar quedan-se a les Illes Balears. Los Bohemios van gravar per Hispavox
i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser
sis components i es van desfer a la fi dels anys 60. Per cert que el pare de
Mario sempre li deia que en això no fes cas a la mare que sortís amb noies
"dolentes" perquè amb les bones un es casava i calia viure la vida
abans.
Los Brincos – Mejor
Aquesta és una de les cançons més emblemátiques, Quimet
reclama l’euro rápidamente, quan avui en dia recordem la carrera de Los Brincos
i reconeixem que es un dels millors temes del grup madrileny, integrat en
aquesta gravació per Juan Pardo, Manolo González, Antonio Morales
"Junior" i Fernando Arbex. Com podeu comprovar pels músics és de la
primera època i la producció va estar a càrrec de Marini Callejo que habia
militat a Los Brujos i va ser la primera dona productora del pop espanyol.
"Mejor" es va editar com a cara A d'un single amb "I try to
fine" a l'altre costat i que es va publicar l'any 1966 mitjançant el
Segell Novola-Zafiro que per cert, quan van signar contracte amb els nois, els
va avançar 300.000 pessetes per a la compra de material de só, una cosa molt
inusual en l'Espanya de l'època. Inicialment un dels Brincos havia de ser el
cantant i guitarra José Barranco que militava amb Fernando Arbex a Los
Estudiantes i 
posteriormente a Pekenikes, però li demaneven dedicació exclusiva
i ell no va voler deixar els estudis ni per supossat, estar pendent d’una casa
de discos que els volia controlar a tope i en el seu lloc a Los Brincos va
entrar Antonio Morales Júnior. José Barranco va crear posteriorment Los Flecos,
una de les bones bandas de pop de la seva època, però amb una trajectoria més
bé curta. El seu nom en els inicis tenia que ser Las Ovejas Negras, però van
decidir els de la casa de discos que no era massa comerical i van passar a ser Los Brincos. Per cert, en les primeres
gravacions de Los Brincos, no tocaven ells, Mariní Callejo va decidir posar
músics d’estudi a fi d’abaratar despeses de gravació. Quan Juan Pardo i Antonio
Morales van marxar-se per crear Juan y Junior, o els van fotre fora que
nosaltres no ho tenim massa clar, els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky
Morales, germà de 
Júnior que formaven part dels Shakers i aquests havien
telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a
Barcelona. De fet el grup teloner de The Beatles tenian que ser Los Brincos,
pero ells, la productora, la seva discogràfica o tots juntets en comandita, es
van negar, ells eran prou importants, ells no necesitaven una promoció així,
quina colla de Lumbreras. L’any 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu
torn per Miguel Morales, també germà de Júnior i que després es casaria amb
Freda Lorente "La Bombí".
Posteriorment s'incorporaria el teclista Óscar Lazprilla passan a ser cinc.
Quan es van desfer Fernando Arbex que tenia un grup paral·lel anomenat Alacran,
va crear Barrabas, Per cert, Junior, nascut a Manila, Filipines, el 10 de
setembre de 1943, va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014,
Fernando Arbex també es mort, ens va deixar el 5 de juliol del 2003.
Los 5 del Este – Na na na hey, adiós
Aquest tema té la seva “miga”. Per descomptat i parlant de
Los 5 del Este, es tracta d'una versió que originalment va gravar l’any 1969 el
grup nord-americà Steam, però aquesta banda no existia, va ser una idea del
productor Paul Leka al costat del cantant Gary DeCarlo i Dale Frashuer i es va
gravar en una sessió d'estudi al costat de músics del grup The Chateaus
contractats a aquest efecte. El problema el van tenir quan el disc es va
convertir en milionari en vendes i va ser número 1 del Billboard durant dues
setmanes, el públic reclamava al grup en directe. La solució va ser crear una
banda fantasma amb el cantant Gary DeCarlo al capdavant. Los 5 del Este van
incloure aquesta bona versió, on llueixen els seus bons jocs de veus, en un single
amb "Tus rosas" a la cara B i es va publicar ja l’any 1970 a través del segell
EMI-Odeón. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes
Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Javaloyas, Talayots,
Bohemios, Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica
habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per Joan Fons i
van 
començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de
Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa
mallorquina. Van funcionar des de 1962 fins l’any 1984. A part de Joan Fons,
al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael
Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este
van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando
Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau que després és llançaria en
solitari dient-se Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver
i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i
singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Creiem que així mateix un
dels componets va ser l’amic Joan Bibiloni. Los 5 del Este van participar en una
o dues ocasions al Festival de Mallorca.
Los 5 Musicales – Mony, mony
Avui en dia aquells que recorden a Los 5 Musicales ho fan
per les cançons infantils que van gravar en la seva última època, ja en els
setanta i sobretot pel tema "Salta, salta, pequeña langosta", però
ells en els seixanta es van inflar de gravar versions de moda. Com a mostra
aquí teniu aquesta que van realitzar del gran èxit del grup nord-americà Tommy
James & The Shondells i del que a Espanya també hi ha una altra de molt bona
a càrrec de Los Mitos i que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música
queda i altres, entre elles destacar la de Los Geminis. Aquest tema es va
incloure en un EP publicat pel segell Palobal l'any 1968 i en el qual també hi
havien altres versions, “Don Simon” que era dels 1910 Fruitgum Company, “Honey”
de Bobby Goldsboro i “Tu eres mi razón de vivir”. Quan es van crear a
Barcelona, el setembre de 1967, eren Beatriz Montero, Esther Navares, Eduardo
Buján, Jesús Gracia i Francisco Díaz encara que en el 68 es van produir canvis
i va entrar Ricardo Monforte
substituint
a Eduardo. Van participar en uns quants festivals i van aconseguir el tercer
premi, la Sirena
de Bronze, en el novè Festival Internacional de la Cançó Espanyola de
Benidorm, al 1968. Los 5 Musicales van ser fitxats per CBS que acabava
d'establir-se a Espanya i van obtenir el Primer Premi del III Festival de la Cançó Infantil de
Televisió Espanyola a l'any 1969 amb la cançó "Adivínalo" de July
Murillo, l'any següent el 1970, participen en el IV Festival de la Cançó Infantil de
TVE, van obtenir el Segon Premi i el Premi d'Interpretació amb les cançons
"Vamos a Cantar" i "La orquesta", i van tornar a participar
al V Festival de la
Cançó Infantil de TVE a 1971, van alternar a partir d'aquell
moment les seves actuacions amb la de presentadors en els 20 programes que va
durar aquesta edició i a partir d'aquell moment la seva carrera ja es va
centrar en el públic menut.
La
Parrafada
T B O
El TBO va ser una revista d'historietes espanyola de
periodicitat setmanal que va aparèixer el 17 de març de 1917, ha cumplert fa molt
poc els cent anys i es va publicar, amb interrupcions, aixó si, fins a 1998.
Els editors de la publicació van ser fins 1983 els socis Buigas, Estivill i
Viña; posteriorment va ser editada durant un breu període per Editorial
Bruguera, i després, entre 1988 i 1998, per Edicions B. Avui recordarem aquesta
publicación centenaria a El Temps Passa… i la música queda.
El TBO va crear escola en el país i de fet, a les revistes
que avui diem Comic, en els nostres temps se'ls anomenava "tebeos”. I els
vells del lloc ancara els hi diem així… “tebeos”.
La Canción
del TBO
Fa quatre o cinc temporades vem parlar del TBO i també sobre els seus anuncis històrics. Doncs bé, molt més antic que l'anunci
del Cola-Cao és el del TBO. Aquesta versió que us portem és de 1932, encara que
hem d'aclarir que es tracta d'una cançó, no d'un anunci, si bé després es va
aprofitar per publicitar la publicació on trobavem els 
invents del profesor
Franz de Copenhague o la
Familia Ulises i que va sortir al carrer per primer cop, el
17 de març de 1917. De fet l'any 2011 van tornar a posar una altra vegada a la
venda una col·lecció de col·leccionables sobre el TBO i als anuncis de
televisió va tornar a sonar aquesta cançó. Per cert, el timbre de veu de Goyita
és francament desagradable, però molt de moda per aquella època i a Quimet li
recorda el de la anyorada actriu Gracita Morales. La Goyita es deia en realitat
Pepita Ramos Ramos, filla de pare argentí i mare valenciana, va néixer a
Barcelona el 1890, va ser una de les cupletistes més conegudes del seu temps,
convertint-se en una de les grans figures del paral·lel barceloní. Va formar
parella artística, ja en la seva maduresa, amb el cantant còmic Baldomerita i
es van acompanyar dels Crazy Boys dirigits per Pascual Godés. Goyita va morir
en la misèria, el 15 de maig de l'any 1970 a Barcelona, quan tenia 80 anys i després
de dur més d'un mes en coma. Del tema hi ha una versió moderna a càrrec de
Ricardo Solfa / Jaume Sisa junt amb Pascal Comelade.
invents del profesor
Franz de Copenhague o la
Familia Ulises i que va sortir al carrer per primer cop, el
17 de març de 1917. De fet l'any 2011 van tornar a posar una altra vegada a la
venda una col·lecció de col·leccionables sobre el TBO i als anuncis de
televisió va tornar a sonar aquesta cançó. Per cert, el timbre de veu de Goyita
és francament desagradable, però molt de moda per aquella època i a Quimet li
recorda el de la anyorada actriu Gracita Morales. La Goyita es deia en realitat
Pepita Ramos Ramos, filla de pare argentí i mare valenciana, va néixer a
Barcelona el 1890, va ser una de les cupletistes més conegudes del seu temps,
convertint-se en una de les grans figures del paral·lel barceloní. Va formar
parella artística, ja en la seva maduresa, amb el cantant còmic Baldomerita i
es van acompanyar dels Crazy Boys dirigits per Pascual Godés. Goyita va morir
en la misèria, el 15 de maig de l'any 1970 a Barcelona, quan tenia 80 anys i després
de dur més d'un mes en coma. Del tema hi ha una versió moderna a càrrec de
Ricardo Solfa / Jaume Sisa junt amb Pascal Comelade.
El TBO estava enfocat al públic infantil i va utilitzar un
humor blanc completament allunyat de política i sàtires intel·lectuals. Aquest
va ser possiblement el seu gran atractiu i la va convertir en la revista més
venuda abans de la guerra civil.
Entre els seus personatges protagonistes estaven La Família Ulisses,
Josechu el Vasco, Eustaquio Morcillón, Melitón Pérez, Florentino i el seu veí,
Casimiro Noteví agent del TBI, Lobito Can, Aquiles Talón, etc.
Però i a la nostra opinió, l'eix central del TBO sempre va
ser la secció "Els grans invents del TBO" presentada per un
personatge fictici, el professor Franz de Copenhague. El primer dibuixant en
encarregar-se de la secció va ser Nit, durant els anys 40. Després ho farien
Martínez, Benejam, Francesc Tur i Sabatés. La secció va ser tan popular que en
l'argot del carrer es deia la frase "És un invent del TBO" per
titllar a una idea de ridícula o absurda. Volem recordar-vos que avui en dia
encara es fa servir.
La veritat és que no és tractave una idea original
espanyola, es va inspirar en unes historietes nord-americanes titulades
"Inventions of Professor Llucifer Gorgonzola Butts" que va ser creada
per Rube Goldberg.
A l'abril de 2007 es publica un recopilatori de "Els
grans invents de TBO" dins d'una col·lecció d'àlbums anomenada
"Edició Col·leccionista".
El T.B.O. va formar part de la infància i adolescència de
moltes generacions del país i avui és un fragment de la història cultural
espanyola del segle XX.
Per cert que el gran enemic en vendes del TBO, ya a la
post-guerra, va ser la revista Pulgarcito on trobabem, entre altres, al
Carpanta perseguin sempre al pollastre a l’ast i aixo si, quedanse sempre amb un
pam de nassos, sense oblidar el Reportero Tribulete “Que en todas partes se
mete”.
La Música
que es Feia en Català
Els 4 Gats – El miner
A l'últim disc que van publicar Els 4 Gats trobàvem aquesta
cançó que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda. Es tractava
d'un EP, editat per Edigsa, igual que la resta de la seva discografia i que
incloïa “Tenim un temps”, “Tants caps, tants barrets”, “Florence d’Aràbia” i
“El miner” que és el tema que compartirem ara. En aquest disc ja no estava amb ells
Quico Pi de la Serra
que s'en havia anat a fer el soldat i en el seu lloc trobàvem a Xavier Elies. Els 4 Gats van ser un grup catalá
d’efímera vida, tot i treure quatre EP’s, on destacava un dels seus components,
Quico Pi de la Serra
que va néixer a Barcelona el 6 d’agost de 1942 i més tard tindrie una bona
carrera ja com a cantautor i membre de Els Setze Jutges. Els 4 Gats
interpretaven una mena de R & B a la catalana, light i bastant simplista,
però ple de bona 
voluntat. El 22 de mars de l’any 1962 Quico Pi de la Serra fa la seva primera
actuació dins dels Jutges, acompanyant a Miquel Porter i el 23 d’agost de 1962
va debutar en directe i com cantautor a un concert fet a La Selva del Camp, a Tarragona,
cantàn "Les portes". Despres Quico Pi de la Serra (a la foto) se
incorporaria a Els 4 Gats amb els que va gravar 3 discos i van actuar en
directe en moltes ocasions. Quan els va deixar per anar-sen a fer el soldat, el
seu lloc seria ocupat per Xavier Elies que era des de 1963, el séptim Jutge i
com a cantautor havia grabat un sol disc “El piset”, l’any 1965 i amb Els 4
Gats també un sol disc. Xavier Elies va morir a causa d’un càncer el 30 de juny
de 2010.
Els Xerracs
– Jo he pres dels teus ulls
En aquest EP de Els Xerracs, editat per el segell Edigsa
l’any 1965 es trobaven “Jo he pres dels teus ulls” que escoltarem ara i que era
una versio del “J’ai pris dans tes yeux” del grup frances Dick Rivers et les
Chats Sauvages que la van gravar l’any 1961, “La fulla” i “Tu i jo sols” que
eren dos temes seus i “Jo vull això”, una versió de "That's my
desire" que van gravar Dion & The Belmonts, la banda de doo wop
liderada per Dion de Mutti i que abans també havien gravat Sammy Kaye Orchestra..
La cançó es va incloure al doble CD recopilatori del segell Ediga titulat
“Edigsa 1961-1983 Nova Cançó, Inicis i evolució vol. 2”. Així mateig va tornà a
incloures a un CD-llibre recopilatori editat per Picap l’any 2008 que va
dirigir Joan Carles Doval i es va titular “El rock català 1980-1991”. Creiem que els cinc
xicots que integraven Els Xerracs es deien Joan Josep Buira, Joan Marull,
Santiago Novell, Jordi Barangé i Toti Soler, però la veritat es que tampoc ho
tenim massa clar. A la guitarra es trobava Jordi Soler que després aniria amb
Brenner's Folk que es van convertir en Pic Nic. Hem trobat fonts sense confirmar
dient que Els Xerracs es van crear a Barcelona l’any 1964 i que tan sols van
gravar aquest disc. A la foto Toti Soler amb Quico Pi de la Serra a la casa on vivia Quico, a la plaça de Sant Jaume..
Jimmy Fontana – El món
En diverses ocasions us hem parlat d'aquest EP compartit en
el qual quatre de les veus rellevants del pop italià d’aquells anys van cantar
les seves cançons en català. Era 1965 i en aquest EP publicat per RCA-Victor
trobàvem a Jimmy Fontana amb el tema “El món” que escoltem ara i que va ser el
seu gran èxit, al costat de Donatella Moretti i "He vist com
sorties", Rita Pavone amb "Ell" i Gianni Morandi que va
interpretar "Si no et tinguès ja mai mes". La veritat és que gravar
aquest EP en català va ser una idea d'un directiu del segell RCA que era de
Barcelona i la cosa va funcionar, fins al punt que Rita Pavone va gravar l'any
següent un altre EP i també ho van fer altres cantants italians. Algunes
d'aquestes cançons en la nostra llengua ja 
les hem escoltat a El Temps Passa...
i la música queda. Tornem al cantant i actor Jimmy Fontana es deia en realitat
Enrico Sbriccoli i va néixer a Camerino, Itàlia, el 13 de novembre de 1934.
"El món" va ser la seva cançó més important, de fet un dels millors
hits internacionals de la seva època i per descomptat, també la va gravar en
castellà. Hi han moltes versions de “El mundo”, pero nosaltres volem destacar
la de Josep Guardiola que la va gravar en castellà i també en català, sense
oblidar les versions de Los Mustang i Los Catinos. Jimmy Fontama va morir a
Roma el 11 de setembre de l’any 2013, sembla ser que va ser a causa de una
febrada que li va provocar una infección a les dents quan es trobava fent una
gira per Italia. 
Seguirem ara el nostre recorregut pels records, pels anys
seixanta, des d'Holanda.
The Blue Diamonds – Que te deje de querer
ves”. The
Blue Diamonds eren dos germans, nascuts a Indonèsia i amb nacionalitat
holandesa que van ser una fàbrica de fer diners a tota Europa, sobretot gràcies
a la seva versió del "Ramona" que van treure l’any 1960 i que ja hem
escoltat al programa. The Blue Diamonds gravaven en anglès, però van treure en
total 38 cançons interpretades en castellà, aixó vol dir un grapat d’EPs. Un
dels components de The Blue Diamonds es va casar amb la cantant mexicana Leda
Moreno, traslladant-se a aquest país. The Blue Diamonds eren els germans Ruud i Riem de Wolff i seguien la
línia marcada per un altre duet, en aquest cas americà, els The Everly
Brothers. El desembre de l’any 2000, Ruud va morir a causa d'una
malaltia cardíaca.
Los Catinos – Mi mundo
Una de les grans bandes versioneras dels anys seixanta, junt
a Los Javaloyas i Los Mustang, van ser Los Catinos, als quals ara escoltarem
amb aquest tema que és una versió de l'èxit de Richard Anthony i que van
incloure en un EP editat l'any 1964 pel segell Vergara en el qual també es van
incloure altres versions: “Mi vida” d’Alain Barriere, “Eres mi bombón” que era
el “My boy Lollipop” de la jamaicana Millie Small i que creiem també havia
gravat la nord-americana Brenda Lee i “Contigo en la playa” de Nico Fidenco.
Los Catinos es van desfer l’any 1973, encara que van tornar a posar-se en marxa
en els noranta, aprofitant la moda revival. Tots els components de Los Catinos
que anteriorment es van dir Los Ticanos fins que es va produir una escissió,
eren músics de Conservatori i l'any 1961 van ser el primer grup català que van
actuar a Madrid al costat dels també catalans Los Pájaros Locos i el Golden Quarter, era un festival organitzat
pel SEU (Sindicat Espanyol Universitari), al costat dels grups madrilenys Los Pekenikes, Los
Estudiantes i Los Blue Boys, clar que per aquelles èpoques eren 
encara Los
Ticanos i amb ells militava l'amic Antoni Durán. L'any 1962 passen ja a ser Los
Catinos. Integraven el grup Manolo Vehí (cantant), José Antonio Muñoz (baix),
Jordi Casas (piano i orgue) que va ser substituït més tard per Manuel de los
Ojos Prieto, Marcelo Pinilla (guitarra solista), Fernando Luna (bateria) que
havia militat a Los Blue Stars i un sisè músic que tocava la guitarra i del
qual no recordem el nom, de fet només va tocar al primer disc. Van participar
també en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau
dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas
Verdes, Los Telstars, Los Gatos Negros i Los Blue Stars. De 1962 dins al 1973
Los Catinos van gravar 24 discos, tots ells EP's i singles, i es van desfer per
tornar més tard amb la moda revival i segueixen en actiu. L'any 1999 el segell
Divucsa que s'havia quedat gran part del catàleg de Belter, va editar un CD
recopilatori amb els seus èxits.
Los Javaloyas – Margarita
Los Javaloyas van ser un dels grups pioners del pop quan no
sabíem era pop, aquí al país. Es van crear l’any 1952 i Los Javaloyas van estar
en actiu, fins a la mort de Luis Javaloyas, el seu fundador i líder. Van ser al
costat de Los Catinos i després dels Mustang, els millors versioneros de la
seva època. L'any 1967 Los Javaloyas van gravar dues cançons en català i van
participar en el Quart Festival de la
Cançó de Mallorca, encara que no van ser profetes a la seva
terra adoptiva en aquella ocasió. Los Javaloyas es van crear a València, però Luis Javaloyas es
va establir a les Balears i la banda va sofrir canvis fins aconseguir la seva
formació més sòlida amb Serafín Nebot a la veu, saxo i clarinet, Rafael Torres
amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Tony Cobas a la guitarra, 
contrabaix i
trompeta, Antonio Felany (veu, bateria i trompeta) i el seu fundador el
valencià José Luis Pérez Javaloyas que cantava i tocava flauta i piano. Luis
morir a Palma, després de patir una llarga malaltia, el divendres 21 de
setembre de 2007. Amb aquesta cançó del cantant Tony Dallara, Los Javaloyas i
el seu autor van guanyar un dels Festivals de Mallorca i es una gran balada, un
“peaso cansión”. Es trobava a un single amb "Vuelo 502" a l'altre
cara, pero nosaltres us la treiem del doble CD recopilatori de Los Javaloyas
recollin els seus singles per EMI que va editar el segell Rama Lama. 
Los Mustang – Si encuentras a mi amor
Escoltarem per acabar El Temps Passa... i la música queda
aquest tema amb clar sabor italià que ens portarà el millor grup versionero de
la seva època, són Los Mustang i la cançó “Si encuentras a mi amor” que es va
incloure a un EP editat per EMI-Regal l’any 1964 que es va titular “San Remo
1964 Los Mustang en sus creaciones” i es una versió en castellà del
"Quando Vedrai La Mia
Ragazza" de l’italià Little Tony, junt a “No tiene edad”
de Gigliola Cinqueti, “Esta noche no, no, no” i “Sábado noche” que per cert, ja
havien gravat en un altre disc abans, totes elles cançóns que van participar al
Festival de San Remo. Per cert d’aquest tema van fer una bona versió els amics
del Dúo Juven’t que ja hem escoltat al programa. Los Mustang van tornar a incloure-la
en un CD que es va titular “Ayer una vez más” gravat ja a l’any 1991. Els
Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució
l'any 2000 ha
mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en 
moltes
ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los
Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió
tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool.
Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense
cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los
Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant)
deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista) que
també era el propietari del nom de Los Mustang i va morir fa un parell d'anys, Antonio
Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva
formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades. Los Mustang
actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van
mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet
van ser l'únic 
grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i
precisamente per aixó a la Fira
del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a
Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van
retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla.
Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma
Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista,
compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge
17 de maig del 2015 a
Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar
16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec,
a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de
que l’any 2012 la dona de Marco també va morir.
Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda i us
deixem en la companyia de totes les emissores per les que ens escolteu o bé per
internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull i
Mario Prades i ara us direm Adeu fins la propera setmana.
Quimet
Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario