El Temps Passa 11-29

Enllaç per descarregar-se el programa

Recorrem camins que ens porten per corriols moltes vegades insospitats, però de tant en tant ens agrada mirar enrere i reconèixer terres que hem deixat en el nostre viatge per la vida. Recordar l'ahir pot ser en ocasions també gratificant. Per això tornem a posar-nos en marxa a El Temps Passa... i la música queda i en aquest programa setmanal en el qual tornem als anys seixanta, tindrem avui a Tuset 31, Los Mustang, Lone Star, Los Ágaros, Mike & The Runaways, Los 3 de Castilla, Tony Ronald, Micky y Los Tonys, Maria Pilar, Los Ángeles Negros, Isidor, Los Z-66, Núria Feliu amb Los Guacamayos, Los Diablos Negros, Luis Aguilé, Matt Monro i Adamo que va ser el Rei d'aquells guateques dels diumenges a la tarda. Per tant connectem la nostra maquineta del temps des de totes les emissores per les que sortim a les ones o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Tuset 31 – Chirpy, chirpy, cheep, cheep

Els barcelonins Tuset 31, el grup on militava l'amic Antonio Durán (cantant i piano), van gravar aquesta versió de l'èxit del grup britànic Middle of the Road, liderat per la cantant Sally Carr que per cert, tenia unes cames que mai s'acabaven, en un LP compartit titulat "Hit Box", publicat al 1971, també amb temes de Convention 71, Billy Crash Craddock i Unión 70 i hem de reconèixer que realitzen un bon treball i la cançó és molt acceptable. Tuset 31 havien debutat discogràficament l'any 1969 amb un single on la cançó estrella va ser “Esto es amistad” i “Nuestro lugar” a l'altre cara, totes dues cançons ja les hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Aquesta que compartim ara per començar el programa d'avui, també es va editar en single amb “Holidays Candela” a l'altra banda. Encara gravarien un altre single amb les cançons “No importa ya” i “La hierba”, però aquest disc mai va arribar a ser publicat. Posteriorment es reconvertirien en Autobús gravant un altre single i van participar en la preselecció per al Festival de Eurovisió l'any que va anar-hi Julio Iglesias. Quan es van separar el guitarra Xavier Garriga, Angel Pascual (baix) i José María Durán (guitarra) s'incorporarien a Mi Generación al 1974. Parlant de l'amic Antoni Duran, us diremque ell va ser membre de grups històrics com Los Ticanos que al costat de Los Pájaros Locos i els Golden Quarter van ser els primers conjunts catalans que van actuar a Madrid. Sempre hem dit que Los Ticanos es van convertir en Los Catinos i l'amic Antoni Duran ens va assegurar que no va ser realment així, de Los Ticanos van sorgir diverses formacions i entre elles Los Catinos, el mateix nom amb les letres camviades de lloc. Després de formar part de Los Ticanos i diverses formacions, Antoni va entrar a Los No. També es va dedicar a fer veus en gravacions d’altres cantants junt a les Germanes Ros, entre ells per Luis Aguilé a l'àlbum "A Catalunya". Va formar un grup i quan van fitxar per Zafiro-Novola van passar a ser Tuset 31, es van posar aquest nom per que el barceloní carrer Tuset feia furor a Madrid i com la numeració s’acababa en el 30, donc ells eren Tuset 31. El grup l'integraven els germans Antoni (veu, acordeo, piano i trompeta) i Josep María Durán (guitarra) que després també aniria amb el grup de Serrat i s'uniria a Barcelona Traction, junt a Ricardo (guitarra), Miguel (batería) i Jorge (baix). Per cert l’amic Antoni Duran, a avui en dia ja jubilat, era arquitecte i ens deie un dia que la carrera se la va pagar actuan a sales de festes como Tropicana, la Cabaña del Tio Tom, el Jamboore i moltes altres de moda en aquells anys a Barcelona. 

Los 3 de Castilla – Candida

Aquest va ser el gran èxit del cantant nord-americà Tony Orlando, un home a qui la seva casa de discos va obligar a afegir al seu nom un grup que mai va existir i quan va gravar aquest tema, compost per Toni Wine i Irwin Levine, es feia dir Tony Orlando & The Down que eren realment les ballarines que li van posar per donar espectacle. Es deia en realitat Michael Anthony Orlando Cassavitis i va néixer a Nova York el 3 d'abril de 1944. La veritat és que va tenir alguns èxits interessants i molt versionats aquí al país, com "Posa una cinta groga al vell roure", "Crídam tres vegades" o aquesta que escoltem ara en la versió que van realitzar Los 3 de Castilla l'any 1970 i que es va publicar en un single també amb un tema de Middle of the Road, el "Chirpy, chirpy, chip chip" a l'altra banda. Es trata d'una edició especial per obsequiar als clients del champagne Montesquiu, llavors ancara no era cava. Mayra García Barbero cantant femenina del trio Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixer a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per a la taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entre ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixer gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats  en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. En aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'home del temps de Televisió Espanyola.

Los Mustang – Conocerte mejor

Amb tota seguretat, els millors versioners de The Beatles a l’Espanya dels seixanta van ser Los Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i aquest tema amb que escoltarem a El Temps Passa... i la música queda d’avui, es trobava en un dels seus millors EP's, publicat per EMI l'any 1964, encara que el tema estrella va ser "Ma vie" d'Alain Barriere. També es van incloure “Un mundo sin amor” que era del duet britànic Peter & Gordon i “Y volvamos al amor” de Marie Laforet. La cançó que escoltarem ara va ser composada per Lennon i McCartney l'any 1964 per a la banda sonora del film "A Hard Day's Night" de 1964 i es va publicar el 10 de juliol de 1964, però com solia passar en el tàndem de compositors, encara que només va ser un d'ells qui la va escriure, al registrar-la consten tots dos, en aquesta ocasió va ser John Lennon l’autor del "I should have know better". La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i van guanyar Los Pantalones Azules. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Tenim que reconeixer que Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb aquell on es trobava el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo i va ser el compositor de les 18 cançons que Los Mustang van gravar i no eren versions. Va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres.

Lone Star – Satisfacción

Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda a Lone Star, als que tant Quimet com Mario consideren la millor banda musical espanyola dels seixanta i part dels setenta i avui en dia s’els anomena dins del mundillo musical “La llegenda”. D'ells va dir Julián Molero "A vegades va ser un tren de càrrega; altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut". La cançó us la hem extret d’un EP publicat l’any 1965 i on trobem com a tema estrella aquest "Satisfacción" i un altre cançó també dels Rolling Stones “Aquí en mi nube” que es el "Get off of my cloud", al costat de "Muy lejos de aquí" de The Animals i el "Wooly Bully" de Sam The Sam & The Pharaons. Aquest es un dels millors EP’s dels Lone Star que en aquella época eren la millor formación que el grup ha tingut mai: Pere Gené, Rafa de la Vega, Enrique López i el tarraconí Joan Miró. Van treure els seu primer EP l’any 1963 per el segell EMI, però estava signat com Conjunto Lone Star i eren cinc components, tampoc estava Joan Miró que entraria l’any 1964 quan es van reestructurar per seguna vegada. En els seus inicis Lone Star van ser Pere Gené (veu i guitarra), Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab (guitarra). Assajaven en un local del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla. Durant els seus primers cinc discos encara van ser Conjunto Lone Star, finalmente van aconseguir treure’s alló de “conjunto” de sobre. Van tindre molts camvis de components a partir de finals dels seixanta i per Lone Star van passar Sebastià Sospedra, José María Vilaseca conegut com Tapi, Álex Sánchez, Jerónimo Martinez, Luis Masdeu i uns quans més.

Micky y Los Tonys – Multiplicarse

Aquest tema que era una versió de l'èxit del nord-americà Bobby Darin que ho va interpretar en la pel·lícula "Quan arribi setembre" va ser gravada per diverses bandes espanyoles, però nosaltres us hem portat avui la versió que van realitzar Micky y Los Tonys, un dels conjunts importants del pop dels seixanta i que, tot i tenir a Miguel Ángel Carreño conegut com l'Home de Goma pels seus moviments a l'escenari, estaven realment liderats per Tony del Corral, per això le de Los Tonys i que va crear el grup l'any 1960 comptant amb Fernando Argenta (guitarra) que era fill del directe d'orquestra Ataulfo Argenta i que ja es mort, Juan Fuster (baix), Enrique Modolell (bateria) i Toñín com a cantant al qual van substituir per Micky que tenia només 16 anys, però molta "jeta”. L'any 1961 aconsegueixen treure’s el carnet vermell, aquell que concedia el sindicat vertical i que permetia realitzar actuacions com "atracció", però no fer "ball". Actuaven al Airmen’s Club de la base aèria americana de Torrejón ja que Micky, fill d'un diplomàtic, parlava anglès. Van tenir una discografies molt rellevant, primer amb Zafiro i després van passar al nou segell Novola, encara que també gravarien per Belter i Caudal. Pel grup passaria també Francisco Ruiz que venia de Los Shakers i va substituir a Fernando Argenta quan se'n va anar a la mili. Aquest es convertiria en presentador de televisió, conduint aquells populars programes de divuilgación de la música clàssica entre la joventut i moriria el 3 de desembre de 2013. Micky l'any 1970 es llança en solitari i Tony del Corral passa a ser guitarrista i director del grup de Julio Iglesias, allò va significar la fi del grup. Micky gravaria de nou aquesta cançó en un disc en solitari publicat ja en els anys 80.

Mike & The Runaways – Corazón lleno de mal

Els mallorquins Mike & The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos discos, un d'ells sota el nom de The Beat Mixers i el segon com Mike Rat & The Runaways. Mike & The Runaways van ser un d'aquells grups que al costat de Los Salvajes, Los Atila, Javaloyas i Los Huracanes, van voler mamà directament de les fonts europees del rock i en els 60's va anar a la vasta xarxa de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins als Beatles on aixó del rock es podia apendre de veritat i cap allà s’en van anar els mallorquins, però el cantant allà va passar a ser Mike Kogel. Val a dir que Pablo Sanllehí, el batería, era de Barcelona. A Espanya, van gravar un EP, en el que trobem una bona versió de aquest tema composat per Jeff Beck i que van portar a l'èxit The Yarbirds. Curiosament en aquest EP publicat per EMI-Regal l’any 1965, dues de les cançons tenen a Mike com a solista, però en les altres dues només fa cors, el cantant si no ens equivoquem va ser Tony Obrador que ja es mort, al costat dels seus companys fen veus, el problema era que aquestes dues cançons es van gravar en castellà i Mike no aconseguia vocalitzar correctament dues paraules seguides, de fet ancara avui en dia li costa i molt parlar un castellà una mica comprensible. Mike & The Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicens al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Quan van marxar-se a Alemanya el cantant és diu que “se rajó” tot just arribar i van haver-se de buscar-s’en un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Rat Kogel (a la foto) que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el grup Michael & Firebirds. Després de la dissolució del grup amb milis pel mig, uns van passar a Los Bravos i altres s'incorporarien posteriorment a Zebra. Finalment Mike també va deixar a Los Bravos i es va llençar com Mike Kennedy.

Tony Ronald y sus Kroner’s – Russian spy and I

Aquí al pais aquesta cançó es va conèixer com "L'espía rus" i estava en un EP publicat per la multinacional EMI-La Voz de su Amo. Es tractave d’un tema composat per Jon Akkerman quan formava part del grup holandes The Hunters que la van gravar i en la seva versió original va arribar al número 3 a Anglaterra. Els Kroner's de Tony Ronald van ser sempre bons músics i entre els Kroner's que l’acompanyaven van estar Max Sunyer, Francis Rabassa, Frank Mercader, Primitivo Sancho, Kitflus i Santi Picó, entre altres. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març de 2013, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de  pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava..Va gravar com a solista i va crear els Kroner’s Dúo, després va ser el duet Tony and Charley. L'èxit popular li va arribar a Tony Ronald ja als anys 70 gràcies a les seves cançons més “paxangueras”, però també les que millor es van vendre, com "Help" que Quimet sempre s'ha negat a tocar. Val a dir que Quimet opina que en aquesta cançó i ens referim als darrers concerts de Tony Ronald, la guitarra de Santi Picó no te res a envexar a la del compositor de la cançó Jon Akkerman, tot i estar reconegut com un dels millors guitarristes del mon. De fet ens agrada molt més la del català.

Los Z-66 – Carrera del diablo

El tema "Race with the Devil" era un èxit del grup britànic The Gun que es van rebatejar l'any 1967 com The Knack, però nosaltres us hem seleccionat per compartir ara a El Temps Passa ... i la música queda la versió que van realitzar els mallorquins Z-66 amb Lorenzo Santamaría com a líder i que la van publicar en un single editat al 1969 amb “Sueños” a la cara B que era així mateix una versió, en aquest cas del grup belga Wallace Collection i que ja hem escoltat en el programa, però nosaltres us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal, Flowers Pot Men i The Animals i que era propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager es deieMike Jeffreys. Els Z-66 es crean a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per  VicençCaldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Chelines, Los Fugitivos i Los Brios. Quan Los Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma del que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada i en el que també es va incloure aquesta cançó. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Llorenç va treure un ECOcord Dinacord que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no el tens que buscar en aparells electrònics.

La Música que es Feia en Català

Maria Pilar – El Poble

Germana gran de la també cantant Glòria, Maria Pilar va tenir una important carrera musical dins de la Nova Cançó, tot i que no estem segurs que arribés a formar part d'Els Setze Jutges, però Mario recorda que en les edicions en directe que es feien a les matinals del cinema Gayarre, a Sants, organitzades pel programa Barcelona Internacional de Radio Juventud La Voz de Cataluña que presentaven Josep Maria Bachs, Àngel Casas i un tercer, el nom del qual no recordem, ambdues germanes havien actuat diverses vegades. Es diu a la contraportada d'un dels seus discos que Maria Pilar va començar cantant, acompanyada per la seva guitarra, a l'escola, un dia en què el professor es va endarrerir i ella va oferir un improvisat concert als seus companys de classe. Maria del Pilar Tomás Canals havia nascut a Barcelona l'any 1949. Les dues germanes van debutar al programa Radioescope que conduïa Salvador Escamilla i l'any 1965 Maria Pilar grava el seu primer EP per al segell Edigsa, en el qual dues de les cançons eren seves. Aquest tema que escoltem ara es trobava en el seu segon EP, també publicat per Edigsa l'any 1968 i en el què les quatre cançons “El Cel Va Ennuvolar-se”, “El vell”, “Ha Marxat” i “El Poble” que escoltem ara, van ser escrites per Maria Pilar. Va participar en l'edició de 1968 del Festival de la Cançó de la Mediterrània amb la cançó "Serà aixi", encara que va guanyar la seva germana Glòria que va interpretar "Per Sant Joan" que també va cantar Joan Manuel Serrat i estava composada per Juan y Junior. 1968 va ser bo per ella, en total Maria Pilar grava tres discos i realitza una reeixida gira conjunta amb Serrat, la seva germana Glòria, les Germanes Ros i Núria Feliu. Al 69 Maria Pilar es passa al segell Vergara i comença a cantar en castellà. En total la cantant i compositora va gravar 8 EP's i a principis dels anys setanta va desaparèixer del món musical, creiem que es va casar, però d'això no estem segurs.

Isidor – A mi ni m’hi va ni m’hi ve

Aquesta cançó que escoltarem ara, us l'hem extret d'un EP d'Isidor, creiem que el primer, que va publicar el segell Edigsa l'any 1965 i que també va incloure “Eivissa”, “Per dins” i “Una mà buida”, un disc bastant reivindicatiu d'aquest bon cantautor d'Eivissa. Isidor Marí forma part actualment de Falsterbo Marí, la reconversió del grup de folk català Falsterbo 3, però va començar com a cantautor en una línea entre pop i folk, dins de la Nova Cançó. Quimet se encarrega de recordarnos el famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 i també va reunir un número molt significatiu de “Grises” controlant porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el veritable rerefons gairebé sempre en aquest tipus de festivals. De nóm complert Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any 1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part del duet Isidor i Joan, de 1965 a 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de 1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí si bé l’any 2006 va treure un altre disc en solitari amb un títol molt llarg “Ansa per ansa, amb unes cancons amb cant redoblat”.

Núria Feliu amb Los Guacamayos – Escolta’m

Escoltarem ara a Núria Feliu, la Dama de la Cançó Catalana, la Noia de Sants que va treure un disc acompanyada per Los Guacamayos amb un grapat de bolerets, entre els que es trobava aquesta cançó que compartirem ara a El Temps Passa… i la música queda i que es va publicar també en senzill. Aixó si, cantades totes elles amb català. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del Disc Català i junts van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova York. Convidats per la Càmara de Comerç de la ciutat dels gratacels. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1988, creiem que va ser, van contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul·lar el contracte ja signat, en negar-se Núria Feliu acantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i Núria Feliu va ser una primícia que va aixecar Mario des del Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el primer Festival de la Cançó Catalana de Tarragona i curiosament, estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià, un amic que per cert, ens hem asabentat que ja es mort. A la foto Núria amb Serrat i Raimon.

Acabarem la secció de la Música feta en català i marxarem cap el nord de la península.

Los Ágaros – When the Saints go marching’in

Aquest tema és tot un clàssic que ja vam escoltar a El Temps Passa ... i la música queda recentment en la versió que van realitzar el grup català Yerba Mate, però ara us hem seleccionat aquesta altra versió amb uns tocs més poppis i que ens portaran Los Ágaros i que us hem extret del seu únic àlbum. Aquest tema és tot un clàssic del dixie-gospel-jazz nord-americà que fins i tot havia gravat el recordat Louis Armstrong, Sleepy John Estes, Tony Sheridan amb The Beatles, Dolly Parton, Bruce Springsteen, Fats Domino, BB King i fins i tot Elvis Presley, si bé es una cançó d’origen desconegut. És usada en les marxes funerals molt tradicinals a Nova Orleans, anomenan-la "jazz funeral", en les processons que porten el taüt al cementiri a manera de cant fúnebre, però ple de marxa. Los Ágaros són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet, cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol dia. L'àlbum i un EP del que us hem extret aquesta cançó, es van publicar a l'agost i al disc gran es van incloure 14 talls. Aquest LP de Los Ágaros consta als annals de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic. Un EP de Los Ágaros va ser també Disco Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va publicar poc després i va ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència.  

Los Diablos Negros – The house of the rising sun

Escoltarem ara una bona versió d'aquest clàssic del folk americà passat al R & B per Alan Prince, líder de The Animals que la van convertir en internacional. Los Diablos Negros, liderats per Manolo Pelayo que la canta en anglès, la van incloure en el seu quart i últim EP, editat per Discophon l'any 1965, abans de reconvertir-se en Los Botines. En el disc també es van incloure "I and love her" que compta amb la col·laboració del bateria Álvaro Nieto que després s'aniria a Los Passos i "If I fell", totes dos dels Beatles i el quart tema era una versió de Big Joe Turner, “Shake rattle and roll”. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya al regim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price com si fos un torero triumfador. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va llançar per la seva compta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.

Los Ángeles Negros – Murió la flor

En algunes ocasions us hem parlat de la novieta que Mario tenia a Mèxic, es deia Magnòlia Santiago Martínez. Ella li feia arrivar discos editats al seu país i que molt d’ells mai s’havien publicat a Espanya. En una ocasió Mario va rebre un paquet des del país dels mariachis amb diversos singles. Un d'ells venia sense caràtula, només amb la funda promocional i li va cridar l'atenció quan va veure que el grup era Los Ángeles Negros, clar que quan els va escoltar, Mario es va immediatament adonar que eren uns altres Ángeles Negros, no els espanyols que ens sembla recordar eren valencians. Curiosament i en indagar, ens adonem que tampoc és un grup mexicà, Los Ángeles Negros que escoltem i ens arriven a ritme de boleret, eren de San Carlos, a Xile. La banda la va fundar Mario Gutiérrez i un dels seus elements importants va ser el cantant Óscar Germain de la Fuente Maureira, però pel grup han passat bons músics al llarg dels anys. Aquest single va ser editat per EMI Odeon l'any 1969 i conté les cançons més conegudes d'aquest grup a cavall del pop i el bolero, "Y Volveré" i aquesta que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda que es titula "Murió la flor" i era una composició de Germain de la Fuente i Nano Concha, ambdues cançons es van extreure del seu segon àlbum. A principi dels setanta Los Ángeles Negros es van assentar a Mèxic i actualment hi ha tres formacions musicals que treballen amb aquest nom. Creiem que dels membres originals només segueix Germain de la Fuente.

Luis Aguilé – María nomás

Aquest tema va ser una de les primeres composicions del cantautor brasiler Carlos Lyra, un dels creadors de la bossanova i l'amic Luis Aguilé realitza una versió genial que ara escoltarem i compartirem a El Temps Passa... i la música queda, al programa d'avui. La va gravar en un EP publicat pel segell Odeon en 1965 titulat “Cuatro canciones para la intimidad” i en el qual, a més d'aquest tema, es van incloure “Sapo cancionero”, “Santa Margarita” i “Samba da minha terra”. Luís María Aguilera Pica va néixer a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any 1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi serà present. Va compondre més de 800 cançons i temes com "Cuando salí de Cuba" formen part de la història musical del món ja que va ser versionada per The Sandpippers i va ser disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixar Cuba, bé quan va ser "obligat" a deixar l'illa, on vivia i era tot un ídol juvenil. Luis Aguilé li va explicar a Mario que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt petita. S’els va posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari volia quedar-se, els va regalar als seus amics. que es quedaven a Cuba. És clar que anys més tard va gravar la continuació "Cuando vuelva a mi Cuba". Per cert, Luis Aguilé també va gravar en català Una faceta poc coneguda d'aquest bon amic que ja no està entre nosaltres, és la d'escriptor de llibres infantils, l’any 1989 el seu llibre "La guerra mai aclarida" va ser finalista del Premi Planeta. Curiosament i malgrat que era un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar moltes versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina. Per tots era Luis Aguilé i avui recordem les seves corbates que no s’acabaven mai, els seus barrets i sobre tot, el seu sà bon humor i ganes de viure.  Un bon amic!

Salvatore Adamo – Mis manos en tu cintura

Ara i enfilant la recta final del programa d’avui, escoltarem a Salvatore Adamo que va ser el Rei d’aquells guateques que s'organitzaven en qualsevol lloc a fi de que la juventut pogues ballar i divertir-se per poques peles i és centraven en un tocadiscos de maleta i un grapat de discos petits. També i com no, per poguer tenir una mica d’intimitat  i ballar cançons “agarraets” que aixó sempre era agraït. Aquesta va ser una de les grans cançons de Salvatore Adamo i era de les bones per “ballar”. Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida i allà va sorgir el Adamo cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La noche", "Ella", "Cae la nieve", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la noia molt més a prop, “ben agarraeta”. Le veritat es que les fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva si bé Quimet diu que si que ell la recorda. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se, és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama explicant intimitats a la premsa rosa, es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. De fet, Adamo i la seva dona, encara segueixen junts. Per cert, es diu que la cançó "Dolce Paola" que va escriure i gravar Adamo, anava dedicada a Paola de Bèlgica amb la que va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt encaramel·ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura", aquest clàssic de Adamo que escoltem ara i amb el que molts hem arranbat l’api.

Matt Monro – Alguién cantó

Quan parlem de cantar en castellà i fer-ho amb molt mala pronunciació, però dolenta, dolenta de debò, Quimet sempre posa com exemple el del britànic Matt Monro i no està gens equivocat. Com una imatge val més que mil paraules, en aquest cas convertim la imatge en so i us portem el gran èxit de Matt Monro en castellà "Alguien cantó" per concloure el programa d’avui d’El Temps Passa… i la música queda. De veritable nom Terrence Edward Parsons, aquest gran crooner angles al qual vam conèixer com Matt Monro era nascut a Londres, l'1 de desembre de 1930, encara que algunes fonts d'internet donen 1932 com el seu any de naixement, si bé nosaltres pensem que estan errats. Matt Monro va morir a causa d'un càncer al Cromwell Hospital de Kensington, el 7 de febrer de 1985. Tres cançons van marcar la carrera discogràfica de Matt Monro a Espanya, aquesta que escoltem ara que va publicar en single el segell EMI-Capitol l'any 1968 amb "De repente un día" a l'altra cara, “Toda pasará” i "No puedo quitar mis ojos de ti", però el britànic Matt Monroe va treure un munt de singles en castellà enfocats al mercat de parla hispana, tant al del nostre país com a l'Amèrica Llatina.

Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda i us deixem en la companyia de totes les emissores per les que ens escolteu o bé per internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara us direm Adeu fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa