El Temps Passa 11-31

Enllaç per descarregar-se el programa

Musicalment parlant, la dècada dels seixanta ha estat la més enriquidora per a la música a Espanya, tot i que reconeixem que tècnicament era molt pobre i ja ho hem parlat a El Temps Passa... i la música queda en moltes ocasions. Avui el nostre viatge a l'ahir tornarà a portar-nos a aquella època daurada i en el programa tindrem a Los 3 Carino, l’actor Vicente Parra, Los Calíope, The Vagabonds, Los 5 del Este, Andrés DoBarro, Los Ángeles, Els 7 d’Aquí, Los Mustang, Lone Star, Los Top Son, Betina, Los Tops, Lucky Guri & Peter Roar, Los Astros, Z-66 i Los Mitos que configuraran la banda sonora.que t'arriba setmanalment des de totes les emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara

Obrim la Paradeta

Los Calíope – Joven enamorada

Aquest grup valencià amb noia al capdavant va ser un dels primers grups espanyols que podem dir van fer duduá, allò que els americans anomenaven doo wop. Només van gravar un disc del que ara us hem extret aquesta peça que estem escoltant a El Temps Passa... i la música queda per començar el programa. Aquest disc, un EP amb quatre cançons es va publicar l'any 1960 a través del segell Discophon i també va recollir "Yo te diré" que es va fer molt famosa quan es va incloure, en la seva versió original del any 1947, a la banda sonora de la pel·lícula "Los últimos de Filipines", "Goodbye, My Love" que era de Torrebruno, "Baby, Baby" composada per Jack Scott i la que sona ara, la versió que ens fan Los Calíope del "A Teenager in Love" que van portar a l'èxit els nord-americans Dion and The Belmonts i que va ser escrita per un tàndem d'or, els compositors Doc Pomus i Mort Shuman. Poc us podem dir de Los Caliope, tret que la noia es deia Maria Elvira Ponce García i els nois Raúl Gómez, Julio Bejarano i Francisco Aragón que també cantaven. Encara gravarien un altre EP al 1961. Quan Maria Elvira va deixar el grup per llançar-se en solitari fen-se dir sols Elvira, va ser substituida per Mary Leiva i després aquesta ho va ser per Tere Heras. Les quatre cançons d'aquest EP van ser recuperades molts anys després en un CD recopilatori de música valenciana titulat "Grupos valencianos de los 60 i 70 vol, 7". En aquest àlbum també es van incloure temes de Los Neptuno, Los Bambinos, Los Pics i Los Melódicos.

Los Tres Carino – Paseando con papá

Aquest tercet, avui pràcticament oblidat que responien al nom artístic de Los Tres Carino, sorgeix a Osca a finals dels anys cinquanta i estava integrat pels germans Carmen, Joaquín i Ricardo Solanes. Aquest tema amb què escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el seu EP de debut que es va publicar l'any 1960 i també trobàvem “María Elena eres tú”, “Me equivoqué” i “Amor chiquitín”. En total Los 3 Carino van publicar cinc EP's, l'últim l'any 1963, tots ells editats pel segell Philips. Aquesta cançó, possiblement la més popular a la carrera musical de Los 3 Carino, va ser composada per Augusto Algueró i va ser èxit també en la veu de Nella Colombo. Ara us explicarem una curiositat, la versió de Los 3 Carino va ser recuperada a la banda sonora de la pel·lícula espanyola "El milagro de P Pinto", un film molt surrealista que va dirigir Javier Fesser. Hem trobat una font a la xarxa que suposem està perfectament documentada ja que es tracta del fill d'un dels nois, assegurant que Los 3 Carino van centrar la seva carrera musical a l'estranger i van ser precursors del pop espanyol modern. Van actuar a Grècia, Iran, Iraq, Síria, Turquia, Líban, Jordània i altres països d'Orient, ens informa així mateix que van actuar per Hussein de Jordània i el xa Reza Pahlavi i la seva dona Farah Diba, fins i tot van arribar a conèixer als llavors prínceps d'Espanya Joan Carles i Sofia. De fet a Jordània, on finalment van establir-se i van dedicar-se als negocis, va néixer Javier Solanes, el signant de l'article al que hem fet referència i que va veure la llum l'any 1967.

Vicente Parra – Venus

Fa un parell o tres de temporades us vam portar al programa i com a curiositat a l'actor Vicente Parra cantant. Vam comentar que va gravar diversos EP's a principis dels anys seixanta, aprofitant el boom de la seva pel·lícula "¿Dónde vas Alfonso XII?". En un altre d'aquests EP es recollia aquest tema que us portem avui al programa i que hem de reconèixer, és una bona versió que Vicente Parra realitza del gran èxit internacional del cantant i actor nord-americà Frankie Avalón, sense desmerèixer per res. En aquest EP, editat per Hispavox també trobàvem “Llorarás”, “Mi sentencia” i “La entrega” i l'acompanya una orquesta dirigida per Greg Segura. El valencià Vicente Parra va ser un dels grans actors del cinema espanyol, més que per la seva qualitat interpretativa, pel seu do per aconseguir que a les senyores i alguns senyors, se'ls caigués la bava davant la seva presència a les grans pantalles i sobretot pel seu paper en el film "¿Dónde vas Alfonso XII?" de Luis César Amadori que l'any 1958 va guanyar el cor a les espanyoles. Curiosament al galant sembla ser que li passava una cosa semblant a lo de Rock Hudson, però sense la malaltia, no siguem dolents. Es deia Vicente Parra Blanco i va néixer a Oliva, València, el 5 de febrer de 1931. Va començar dedicant-se al teatre. A partir de la meitat dels seixanta la seva cursa va anar perdent força i els nous actors, sobretot còmics, l'anaven desplaçant-lo. Als setanta Vicente Parra va voler mostrar una faceta d'actor diferent als papers ensucrats als que l'havien encasellat i va protagonitzar l'any 1970 "La setmana del asesino" de Eloy de la Iglesia i molts dramàtics per a TVE. Vicente Parra va morir a Madrid el 2 de març del 1997.

The Vagabonds – Tienes dieciseis años

The Vagabonds eran un tercet format per soldats americans que feien el servei militar a la base militar americana de Torrejón de Ardoz, a Madrid. Van gravar tres EP’s per el segell discogràfic Zafiro i quan el seu servei militar fa arribar a la seva fi ells es van tornar cap els Estats Units. Els seus noms eran Teddy Dorglas que era baríton i guitarra, Ronnie Wayne tenor i Jonnny Roberts baix i banjo. El títol original d'aquesta cançó és “You’re sixteen” i era del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio. Avui en dia cantar la relació de un adult amb una jove de setze anys seria una cosa molt mal vista i censurable, però en aquells anys aixó era pecata minuta per els censors, més preocupats per la salut político-moral dels espanyolets del carrer que per aixó de l’educació sexual. La cançó que ens portan The Vagabonds també va tindre altres versions al territori espanyol, destacant la que van fer Los Sonor. Per cert que als anys setanta als Estats Units van sortir un grup de funky que es deien Jimmy James & The Vagabonds i no sabem ara si tenian alguna cosa a veure ams els que van treballar aquí.

Los Top-Son – Twist a María Amparo

Quan Emilio Baldoví, cantant del grup valencià Los Milos va marxar-se cap a França, els seus companys havien de negociar nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio s'en anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP's que deixaven el segell i llavors es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo per el de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Recuerdos de verano", "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat en espanyol Enrique Guzmán l’any 1962 i aquesta cançó amb un nom de noia molt valencià que va ser composada per Pascual Olivas. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués publicat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. De fet es va parlar de que volia que el grup tingues el seu nom al cap d’avant. Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant, després en gravarien uns quants més. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios. Quin un el Teddy per deixar-se pendre protagonisme i els cales! Per cert aquesta es una curiositat, quan Los Milos van començar eren quatre, el que va marxar era Ramón Peleguero Sanchís, conegut més tard com Raimon. Que si, heu sentit bé, era el cantautor del carrer Blanc de Xàtiva.

Los 5 del Este – Submarino amarillo

També el conjunt mallorquí Los 5 del Este van versionar el "Submarino amarillo" de The Beatles i encara que s'ha de reconèixer que la millor versió que es va realitzar a l'estat espanyol va ser la dels Mustang que va arribar a vendre 130.000 copies, més que l’original al pais, Los 5 del Este tampoc s'ho fan gens malamente, sense oblidar la que va realitzar Tony Ronald. En aquest EP publicat per EMI-Odeon l'any 1966 també van incloure "La muñeca que dice no" de Michael Polnareff que vam escoltar va un parell de temporades, "Tu nombre" d'Adamo i "Protestando" que no sabem de qui era. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta, Los Javaloyas, Talayots, Z-66, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per Joan Fons i van començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de Cala Millor. De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons, al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau que després és llançaria en solitari dient-se Tomeu Penya, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Creiem que així mateix un dels componets va ser l’amic Joan Bibiloni. Los 5 del Este van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca.

Los Ángeles – Raquel

Avui a El Temps Passa... i la música queda, escoltarem aquest tema de Los Ángeles i que havia estat composat per Alfonso González "Poncho" i nosaltres hem decidit que l'escoltarem, però la cançó us la extraiem d'un CD que van publicar Los Ángeles l'any 1996 i que no consta en la seva discografia oficial. L'àlbum el va editar el segell Magma Music i el va distribuir Blanco y Negro. Del grup original només estaven Agustín Rodríguez i Carlos Álvarez, al costat d'Alfonso González a la bateria, baix i veu que és el fill de Poncho, el cantant i bateria de la formació original que va morir en accident de circulació el 26 de setembre del 1976 al costat del seu company José Luis Avellaneda. Aquest CD titulat "Sus 14 grandes éxitos" va sortir 20 anys després de la mort dels dos membres del grup i va ser una manera de recordar aquell 20 aniversari tan tràgic que també va significar la fi del grup. Quan van començar es deien Los Ángeles Azules i eren cinc, tenien cantant, es tractava de Julian Granados que els va deixar per incorporar-se a Los Brisks i anys més tard a Los Buenos. Los Ángeles Azules es van crear l'any 1963, a Granada, encara que inicialment es feien dir The Blue Angels. Eren Julián Granados (cantant), Javier  Muñoz (baix) i Agustín Rodriguez (guitarra), però se'ls uneixen Poncho González (bateria i cantant), Miguel Merjías (piano) i Carlos Alvárez  (guitarra). Quan Julian Granados els deixa per anar-s’en a The Brisk, mantenen el nom de Los Ángeles Azules, encara que no inclouen nou cantant, passa Poncho a fer-ho. Van gravar en total tres EP's i un single, els primers per al segell Philips i els dos últims amb Berta. L'any 1965 arriben les milis i s'incorporen a files  Poncho, Miguel i Javier i allò representa un impàs en la carrera del grup fins que tornen a posar-se en marxa l'any 1966, sense Miguel i Javier que decideixen deixar la música. S'incorpora Paco Quero i queden configurats com a quartet, Alfonso González Poncho (cantant i bateria), Carlos Alvárez (guitarra solista i segona veu), Agustín Rodríguez (guitarra rítmica i cors) i Paco Quero (baix i cors) passant a ser Los Ángeles. De la mà de Rafael Trabuchelli fitxen pel segell Hispavox, començant en el nadal de 1966 l'etapa gloriosa de Los Angeles, una de les millors bandes vocals del pop espanyol que van estar en actiu obtenint èxits sense parar i deixant peces històriques com “Mañana, mañana”, “98.6”, “Mónica”, “Abre tu ventana” i tantes otras. El 26 setembre 1976 i a bord d'un Seat 124, pateixen un accident a Motilla del Palancar, quan tornaven a Madrid després de fer un concert precisament a Tarragona. Poncho González i José Luis Avellaneda moren a l'accident, mentre que Carlos Alvárez estarà molt de temps hospitalitzat amb lesions molt greus, Paco Quero no viatjava en el vehicle, anava en la furgoneta.

Andres DoBarro – O tren

Ara disfrutarà el Quimet perqué agarrarem el "O tren". És curiosa l'afició que aquest home té pels trens, potser en una altra vida va ser ferroviari. Aquesta peça del gallec Andres DoBarro va ser la primera cançó de la història del pop espanol, cantada en gallec que va pujar al més alt de les llistes de vendes espanyoles, era l’any 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat a haver un altre número 1 nacional cantat en la llengua de Rosalía de Castro. Andrés Lapique Dobarro, va néixer a El Ferrol, llavors El Ferrol del Caudillo, La Corunya, l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser protagonista de la pel·lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha  Velasco, on Andres DoBarro va ser doblat per un actor de doblatge professional degut al seu fort accent gallec que no agradava a la productora ni al director, però cantava les seves cançons en gallec i en castellà, que Andrés Do Barro també va gravar en castellà que quedi constància. En total Andrés Do Barro va publicar 3 LP's. La veritat es que Andrés Do Barro no va saber paí l’exit i va começar amb les drogues i l’alcohol i finalmente va anar de capa caiguda i va fotre el camp cap a Méxic. Va tornar a finals dels setenta, però rés era ja igual. El grup que l’acompanyaba en les seves gravacions i directes eran Los Splinters que es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, i que ja es mort, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van tindre una bona carrera per el seu compte i van treure un grapat de discos petits, peró tot i que van ser un grup que va gravar versions, si més no també van gravar composicions pròpies des del seu primer disc l’any 1966.

Los Astros – Tu amor de ayer

Los Astros van ser un bon grup vocal, un tercet que es van conèixer quan formaven part del Orfeón Infantil de Torrelavega i van decidir deixar el cor i crear un grup a finals de l'any 1964. Llavors van néixer Los Astros, integrat per José Manuel Serra, Carlos Sánchez i Manuel Gandarillas. Van debutar al Festival Gran Gala del Optimismo, organitzat per Radio Juventud de Torrelavega. El 29 de novembre de 1964 ho van fer al XII Festival de la Caravana de la Alegría, al Teatre Pareda, juntament amb Los Diamantes, Los Blancos, Los Castellanos i Los Vándalos. Va ser el febrer del 65 quan actuen a Radio Madrid, cantant tres cançons i allà els va descobrir Rafael Trabuchelli i a partir d'allí comencen a actuar periòdicament en festivals, una pràctica habitual en els anys seixanta, de fet fins i tot van arribar a compartir cartell amb Raphael. Al maig obtenen el carnet vermell que lliurava el Sindicat Vertical i que permetia actuar fent Teatre, Circ i Varietats, però no ball, per això era necessari el carnet blanc i havies de passar pel  Conservatori per aconseguir-ho. Aquesta cançó que us hem seleccionat ara, una versió del gran èxit de Chris Andrews, es trobava en el seu primer disc que va publicar el segell Tempo l'any 1966 i en el qual també es van incloure “Alta y delgada”, “Tanto” i “Es mejor”. Van gravar un altre EP i finalment un single amb el tema "Tu" que van defensar en la vuitena edició del Festival de la Canción Española de Benidorm, quedant entre els 10 finalistes, va guanyar Alicia Granados. Va ser llavors i pel fet que en el festival també va participar Kinita que es va començar a parlar d'un romanç entre aquesta i José Manuel, component de Los Astros. Anys després aquest ho va desmentir, Kinita sols tenia 15 anys i tot va ser un muntatge de les discogràfiques per donar publicitat a Kinita i a Los Astros. També van acompanyar a un cantant que es deia Alfredo en diversos discos, encara que en aquest cas i per problemes de discogràfica, els discos van aparèixer com Alfredo y sus Amigos, no com Los Astros. El tercet vocal es va separar l’any 1968 i actualment Manuel Gandarillas és solista del Coro Santa María de Solvay.

Los Mitos – Es muy fácil

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i dient-se Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Quimet que no perd pistonada, ja està reclamant l’auro per que la toca. Tot i que Los Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Espectros i després Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. Els van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos després de participar en un concurs a Saragossa. Produïts per Rafael Trabuchelli, el 8 d’abril de 1968 van realitzar la presentació oficial a Madrid del seu primer disc, un single amb “Cuando vuelvas”, si bé el que els va llantar definitivamente va ser el sigüent “Cantemos así”. Inicialment eren Carlos Zubiaga, Eduardo Robles, Luis Cuezva, Oscar Matia i el cantant José Antonio Santisteban, tot i que després van haver-hi camvis i també van passar per el grup José Ignacio Millán (guitarra), Hans (bateria), Carlos (guitarra rítmica i teclats), Diego Corbacho (cantant), Francisco García (bateria) i Federico Artigas (teclista). Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant, Ramón Elorrieta que va ser substituit per Fernando Brosed. Quan es van desfer l’any 1976, Carlos Zubiaga s’en va anar a Mocedades. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.

Los Tops – Venus

Ja fa unes setmanes i arran d’escoltar a Los Stop, us vam prometre que escoltariam a Los Tops i avui aquí els teniu. Creiem que tan sols van gravar un parell de singles sense Cristina que havia creat Cristina i Los Tops quan va deixar a Els Stop i que al seu torn, va deixar Els Tops i es va llançar definitivament en solitari i també van incloure cançons, sempre versions, en recopilatoris del segell Belter. Aquest single es del 1970 i va ser publicat per Belter amb “Tal vez mañana” al altre costat. Es una de les poques versions en castellà que es van realitzar del tema "Venus" que va ser el gran èxit dels holandesos The Shocking Blue, la banda liderada per Mariska Veres (La Haia, Països Baixos, 1 d'octubre de 1947 - l'Haia, 2 de desembre de 2006) i que va ser el primer single d'un grup holandès en classificar-se en les llistes del Billboard nord-americà. Shocking Blue es van dissoldre l'1 de juny de 1974 i Mariska va començar en solitari una carrera més aviat discreta, i després es va unir al grup The Shocking Jazz Quintet l'any 1993.

Lone Star – La historia de Juan José 

En diverses ocasions us hem parlat del primer LP que van publicar l'any 1966 Lone Star amb el seu nom per títol i amb el qual van ser enganyats per la seva discogràfica. Us ho explicarem de nou. EMI els havia promès que traurien un àlbum complet amb cançons escrites per ells, però quan va arribar el moment van pretendre que tot fossin versions, cosa a què ells es van negar i van començar els tires i arronses. Finalment es va arribar a un acord salomònic i la meitat van ser versions i la resta cançons escrites per Lone Star. Entre les composicions seves destaca sobretot “La leyenda”, però nosaltres us hem seleccionat per compartir avui a El Temps Passa... i la música queda, aquesta que està carregada de R & B i a més té una lletra descarnada i dura que ens parla sobre un jove que abandona el seu poble per anar-se a la gran ciutat a la recerca dels seus somnis i allí es troba amb la cruel realitat, comet delictes i finalment acaba a la presó.  És una de les cançons incloses en aquest primer àlbum del que nosaltres considerem La Millor Banda de Rock dels seixanta i part dels setanta a Espanya, Lone Star, de fet val a dir ja van tenir problemes amb la discogràfica només començar i els seus primers discos van sortir a la venda com a Conjunto Lone Star. Lone Star són en aquesta gravació Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miro (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria) i són un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star, la banda liderada per Pere Gener, nascut a Barcelona el 31 de gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra, van passar gent molt important de la música del moment com José María Vilaseca “Tapi”, Sebastià Sospedra, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez, altres músics que van militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo i pensem que ens deixem algun. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo musical “La Leyenda” i val a dir que Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK. Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gener ha tornat a gravar, ara en solitari no com Lone Star, i entre els músics amb què compta trobem a l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va dir “Boomerang” i és va publicar l'any 2014.

La Música que es Feia en Català

Els 7 d’Aquí – Nit de llampecs

Aquesta és una bona versió de "Nit de Llampecs", escrita per Pablo Herrero, encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda preferim l'original de Los Relámpagos, tot i ser instrumental, es trobava en el primer i creiem que únic EP, publicat per Concentric l’any 1967, del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem també “400 Infants Negres” del cantautor i poeta frances Jean Ferrat, “Nomes tu” que va estar composada per Carlos Sist que creiem també era component del grup  i “Sing, Sing” que era un tema del folk americà adaptat per Josep Maria Espinas. Els 7 d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de Ràdio Barcelona. Aquest EP es va gravar en els estudis Sonotone.

Betina – Per que em vas dir adeu

La cançó que ens porta Betina, va estar inclosa a un EP editat per Ekipo, un petit segell amb seu a Barcelona, l’any 1966 i on així mateix es recullien “A la bona de Déu”, “La vida tal com ve” i “L’Olé” que ens sembla recordar era del Dúo Dinámico. “Per que em vas dir adeu” era una versió en català d’un dels grans èxits de Los Brincos “Tu me dijiste adiós”. Betina va ser una de les bones cantants Ye-Yé catalanes dels anys seixanta, si bé i ja en els 70’s i després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i creiem que amb un sol disc, va treure un parell de singles més en solitari i passaria a ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí  amb qui va estar més de trenta anys. De fet s’havia casat i el seu marit era músic de l’orquestra. Per cert, Janio Marti que tenia 71 anys, va morir a l’octubre del any 2011 a Sitges, on vivia. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional al programa "Paso a la Juventud" que presentava el locutor Federico Gallo. Betina va gravar habitualment en castellà debutant l'any 1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per Zafiro quan ella tenia sols 15 anys. De fet val a dir que Betina va centrar la seva carrera en la llengua castellana si bé va enregistrar alguns discos en català. L’any 1967 Betina va participar en el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "T'estim i t'estimaré", un tema del músic u compositor mallorquí Antoni Parera Fons i va aconseguir el tercer premi.

Lucky Guri & Peter Roar – The fool on the hill

Al programa d’avui escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial, un LP sense cap desperdici publicat per el segell Discòbolo l’any 1972 que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri que des de fa treinta anys viu a Sant Gervasi i havia estat membre de Barcelona Traction, i el saxofonista Peter Roar que havie militat a Máquina!, es troben acompanyats per noms histórics de la música a Catalunya: Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i l'amic Max Sunyer a la guitarra. Aquest disc tan sols va estar un parell de setmanes a la venda ja que l’editora de The Beatles i la EMI van demandar-los, exigin es retires de les botigues i ho van aconseguir. Sembla ser que tot va ser per questió de cales, alló dels permisos i els royaltis. Max li va dir un dia a Mario que mai se li acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest vinil perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de  jazz de “The fool on the hill” dels Beatles, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic i val a dir que hi ha una bona versió feta per Junior que la canta en angles. Després de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts i també a Laura Simó. Tant Quimet com Mario es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà ja en altres programes. Paraula. És clar que aixó ja ho diem cada vegada que escoltem cançons d’ell i la veritat es que els posem poc. Per cert, aquest disc ha estat remasteritzt l’any 2010 per el segell Picap, creiem que han caducat els drets de les cançons, i l'han editat en format CD, pero han cambiat els títuls de crédit de la portada, passant a ser protagonistas tots els músics. Es un CD molt recomenable.

Acabem aquí i per avui la Música que es Feia en Català, pero seguirem a Catalunya.

Los Mustang – Detén la noche

La veritat és que d'aquest tema que va ser un dels grans èxits del rocker francès Johnny Halliday es van realitzar un bon munt de versions a l'Espanya dels anys seixanta, fins i tot va arribar a ser versionada en català per Tony Vilaplana, però nosaltres avui a El Temps Passa... i la música queda us hem seleccionat aquesta a càrrec dels nostres eterns versioners Los Mustang. Hem d'aclarir que tot i la llarga discografia de Los Mustang en els anys seixanta i la quantitat de versions que van arribar a gravar, aquest tema no va ser registrat en el seu moment, nosaltres us l'hem extret del doble àlbum “Ayer una vez más”, publicat per Divucsa l'any 1981 en el qual també van incloure versions dels anys seixanta, però es tractava de cançons que en la seva gran majoria, mai havien estat gravades anteriorment per ells, com aquesta i que posteriorment van tornar a incloure en un recopilatori “Los Mustang: Para Siempre (Sus Mayores Exitos)” que es va editar l'any 2001. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista) que també era el propietari del nom de Los Mustang i va morir fa un parell d'anys, Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades. Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost del 1942, tenia 72 anys d’edad.

Z-66 – Sueño

Quan parlem del simfonisme i dels seus orígens gairebé sempre acostumem a remetre'ns als Moody Blues, Procol Harum, Yes i altres grups britànics, però una de les millors bandes que van sorgir a finals dels 60 a Europa van estar The Wallace Collection que eren belgues, clar que alguns dels seus components formaven part de la Belgian National Philharmonic Orchestra, eren Raymond Vincent i Jacques Namotte, i això, com compreneu, tenia el seu pes, instrumentalment parlant. Dues cançons van marcar la carrera del grup Wallace Collection "Serenade" i "Daydream" que ara escoltem a El Temps Passa... i la música queda, en castellà i en aquesta esplèndida versió que ens porta el grup mallorquí Los Z-66, amb Lorenzo Roselló al capdavant. Es va publicar en un single de 1969 amb "Carrera del diablo" com a cara A, però nosaltres us l'hem extret d'un àlbum titulat “Lo Mejor de Z-66”. Los Zeta, com s’els coneixia, estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66 eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal i The Animals i que era propietari del Sgt. Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca (la foto està feta devant del local) i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager es deie Mike Jeffreys. Els Z-66 es crean a Mallorca l’any 1966. La formació original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Chelines, Los Fugitivos i Los Brios. Quan Los Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra on també militava Joan Bibiloni i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma del que va surgir un bon CD. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Llorenç va treure un ECOcord Dinacord que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no el tens que buscar en aparells electrònics. Per cert, el seu manager Mike Jeffreys els va tindre cobran 3000 pesetes setmanalmant cada un d’ells, durant prácticamente un any, a fi que perfeccionessin el seu estil ja que volia col·locarlos de teloners a una gira mundial amb Jimi Hendrix per llançar-los fora d’aquí, però finalmente no va poguer ser.

Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara us deixarem en companyia de aquelles emissores per les que sortim a les ones o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades, ens retrobarem en el proper programa..

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa