L'única pretensió que tenim a El Temps Passa... i la música
queda, és oferir distracció i records d'un ahir distant, un ahir que torna de
nou des dels anys seixanta, amb alguna pinzellada dels cinquanta i una mica de
principis dels setanta. Avui comptarem a la nostra banda sonora que us arriba
setmanalment, amb Richard Anthony i una cançó molt reivindicativa que va passar
la censura franquista, però també tindrem a Los 5 Latinos, José Guardiola, Lone
Star, Los Top Son, Gloria, Los 3 Sudamericanos, Grau Carol, Los 4 de la Torre, Gelu amb Los Mustang,
Los Go Gó, Guillem d’Efak, Los Wikingos, el Golden Quarter, Tony Ronald, Los 3
Carino, el Latin Combo i el Latin Quartet. Amb tots ells emprendrem aquest
recorregut pels records que arribarà a vosaltres des de totes les emissores per
les que sortim a les ones cada setmana o via internet, si us descarregueu el
programa des del blog, el facebook de Montse o les webs de totes les emissores
que ho permeten. Sóm Quimet
Curull i Mario Prades i ara, com fem sempre, nosaltres
Obrim la
Paradeta
Los 5 Latinos – Tren de carga
Aquest “Tren de carga” amb el que obrirem el programa
d’avui, ens el porten Los 5 Latinos, un grup vocal que va arribar des
d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de
1929 - 6 de juny de 2012), una dona amb una extraordinària veu, com podreu
comprovar escoltant la cançó que os portem avui on li donen un ritme a cabal
del swing amb un intent de rock and roll que la veritat, no queda res malament.
Per cert, Estela Raval va morir el dimecres 6 de juny del 2012, a causa d'un càncer.
Los 5 Latinos es van crear l'any 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el
trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione
i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori.
L'any 1957 van gravar el seu primer single amb Columbia "Amor joven"
i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso!
Maravilloso!" on van ser acompanyats per 
l'orquestra de Waldo de los Ríos i
on es trovaba “Tren de carga” aquesta cançó que estem escoltan que també es va
publicar en un EP i que a la vegada, nosaltres os puntxem des de un CD
recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España
(1958-1960)” i ara sona a El Temps Passa... i la música queda. Estela havia
cantat amb el grup Las Alondras i en l'orquestra de Raúl Fortunato i el seu
marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra
de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual
van sorgir Los 5 Latinos. L'any 1969 Estela es va llançar com a solista encara
que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5
Latinos, l'any 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de
Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. 
Los 3 Sudamericanos – La Pollera Colorá
“La
Pollera Colorá” va ser una de les cançons més populars de Los
3 Sudamericanos a Espanya, al costat de “Cartagenera”, “Me lo dijo Pérez”,
“Guantanamera”, “El orangután" i unes quantes més, parlant de temes amb
ritmes caribenys, sobretot cúmbies, tot i que després es van anar decantant cap
al pop, basicament amb versions de temes de moda, i "La Pollera Colorá"
que escoltem avui es va publicar en dos formats, un single amb “La Banda Borracha”,
una cumbia que va ser el gran èxit de Mike Laure, encara que escrita pel
dominicà Rafael Sánchez López, a l'altra banda i un EP, en què també es van
incloure “Golfinger” escrita per John Barry per a la pel·lícula de l'agent 007
i que va portar a l'èxit Shirley Bassey, “No lo quiero” i “Pero Raquel” que era
una composició de l'argentí Leo Dan, ambdós editats pel segell Belter l'any
1965. Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai a l’Argentina, però
després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí
es van 
inflar de vendre discos i treballar. El grup Los Tres Sudamericanos
l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, s’haviem tingut que casar
per que ella pogues sortis del seu pais ja que era menor d’edat, junt a Casto
Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3
Sudamericanos de 1959 fins l’any 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa.
Darío els va deixar i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que al
1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor
argentí Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte
un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades
instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem des
de El Temps Passa… i la música queda, com cada vegada que parlem de Los 3
Sudamericanos i surt el nom de Dioni Velázquez.
Los 4 de la
Torre – Mamita
Aquest conjunt català ha tingut diferents noms, Los de la Torre, Els de la Torre, Los 4 de la Torre, etc. I els seus
components eren Emilio, Paco, Juan i Carlos, tres d’ells eren germans i l’altre
cfeiem que cosí. En aquest EP que va publicar la casa Belter, a la cara A hi ha
la “Mamita” que estem escoltan ara i que va ser la cançó estrella, pero també
hi trovabem “Sigue, sigue”, “Siluetas” dels Herman's Hermits i un altre dels
grans èxits de Los 4 de la Torre
“Española abanicame” una peça que ja ha sonat a El Temps Passa… i la música
queda, si be fa unes quantes temporades. Los 4 de la Torre van ser el primer
artista de l'estat espanyol en gravar una peça amb ritme de ska, el títol va
ser “Operación Sol”, es va editar l'any 1.966, la segona va ser “La canción del
trabajo” de 
Raphael. Un altre dels gran èxits en la carrera discogràfica de Los
4 de la Torre
va ser “Vuelo 502”,
amb la que creiem van guanyar el IIIer Festival de la Canción de Mallorca, la
veritat es que és tracte d’una peça que va ser molt versionada. De fet Los 4 de
la Torre van
tindre camvis i un d'ells va marxar-se, passan a ser un tercet i també quintet.
Eren de Barcelona i fa anys que els hi vam perdre el restre. Van mantenir una
carrera estable i a partir de 1967, quan els deixa Paco, ells segueixen com a
trio i anomenant-se Los de la
Torre i reforçant-se amb músics mercenaris. El seu últim
single amb la cançó "Rosa Maria" el publicaria Ariola l'any 1972. Tot
i no tornar a gravar com Los de la
Torre, van seguir treballant sota el nom de Tinglado, de
vegades en formació de Big Band i altres com a grup orquestral i l'any 1982 ho
van deixar definitivament. L'únic que no va abandonar la música va ser Juan de la Torre que ha seguit dirigint
diversos grups orquestrals.
José Guardiola – Soy americano
Ara us portem al nostre últim crooner, el gran José
Guardiola que va ser una de les millors veus, si no la millor, del panorama pop
espanyol a principis dels seixanta, cantant al capdavant d'orquestres. Aquest
tema, un èxit de Renato Carosone, us ho hem extret d'un EP en què també es van
incloure “16 Toneladas”, “Pequeña flor” i “Verde campiña” i que va publicar el
segell Vergara dins del seu “Singles Collection”. És clar que el tema ha estat
reeditat en diverses ocasions, també en format single i amb diversos segells
discogràfics ja que la cursa de Pepe Hucha va ser molt àmplia i amb infinitat
de discos. De fet aquest tema s'havia inclòs en el primer EP que va treure José
Guardiola l'any 1958, quan era artista del segell Regal i en el qual també
trobàvem “Bonjour Kathryn”, “Luna veneciana” i “El pensamiento”, amb uns
arranjaments orquestrals plens de swing. L’any 1963 ens va representar al
Festival d’Eurovisió. José Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a
més, un gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i
que els anys i les modes el van allunyar de les llistes d'èxits. José Guardiola
Díaz de 
Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar en
castellà, però també ho va fer i molt en català, signant en aquests
enregistraments com Josep Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l
coneixia familiarment. L'hi agradave el futbol i era un fervent seguidor del
L'Espanyol, club del que ell va fer i cantar l'himne. A mitjans dels seixanta i
amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent
part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la
discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el
seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep
Guardiola ja no tenia. Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al
Diari de Tarragona va ser a José Guardiola arran d'un concert que va realitzar
a la Pista
d'Estiu de Constantí, aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse
Aliaga (tots dos a la foto). Un altre dia i també a Constantí, aquest cop per la Associació de Jubilats
de Constantí, va tornar a actuar 
Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar
fe del fet. Josep actuava amb la música "enllaunada" i per supusat
amb la veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons de
las que ell no portava la música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia
moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i "acapella",
es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva
veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. El 9 d'abril del
2012 José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols
passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un
oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les
emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les
seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots
aquells que l'admiràvem i estimavem.
Gelu con Los Mustang – Si yo tuviera un martillo
Ara i amb un euro per Quimet, us portem el martell de la Gelu i ens arriva amb bona
companyia, la dels Mustang. Durant un breu temps i per exigències d'EMI-La Voz de su Amo, Los Mustang van
acompanyar a la granadina Gelu. Aquest és un dels temes que van gravar junts,
però no barrejadets. Maria dels Àngels Rodríguez Fernández, coneguda
artísticament com Gelu va néixer l’any 1945 a Granada i fou, fins la seva retirada dels
escenaris l’any 1968, despres de casarse amb l'amic Santi Palau, una “Chica Ye
Yé”. Un dels seus senyals d’identitat va ser els cridets que sonavan cada dos
per tres a les cançons i que ella va imitar, 
suposem perquè van començar molt
abans, dels Torcuato i Los Cuatro, italians afincats al pais i que també feia
servir Li Morante. La cançó és un clàssic del folk americà que han interpretat
des de Pete Seger als Kingston Trio, però que Trini López va convertir en un
estàndard del rock and roll. En aquest EP també trobavem “Dominique”que era un
èxit de Sor Sonrisa, “No tengo edad” de Gigliola Cinqueti i “Ella es muy
bonita” que ara no recordem de qui era, però que havia gravat fins i tot Tito
Mora amb el que Gelu va tindre un “asuntillo” que va omplir moltes pàgines i
portades de les revistes del cor de l’época, res a veure amb les de avui en
dia. María de los Ángeles Rodríguez Fernández que ere el seu veritable nom, com
us deiem, va néixer a Granada i aixó de Gelu li va posar el seu germà. Va ser
una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio
Granada i va marxar cap a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc i
l’èxit.
Latin Combo – En forma
A El Temps Passa… i la música queda i amb un altre euro per
Quimet, us hem seleccionat a un dels grups catalans de la ápoca que va comptar
amb els millors músics, es tracta del Latin Combo que al costat del Latin
Quartet del Mestre Burrull, als que escoltarem després, van comptar amb grans
professionals que en moltes ocasions actuaven com a músics d'estudi i en gires
i concerts acompanyant a les estrelles de moda. Aquest tema, la seva particular
versió del "In the mood" de Glenn Miller, es trobava en un EP titulat
"El nuevo Latin Combo", publicat per Vergara i que també va incloure "Serafino
Campanero", "Madisonistas" que havia gravat Tony Ronald en un
dels seus primers discos i "El madison". Va ser publicat per Vergara
l'any 1962. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel
Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar
part del Latin Quartet. Així mateix 
Francesc Burrull que militava en els Latin
Quartet, va ser component dels Latin Combo durant un temps, ara estem
embolicant al personal. Tots aquests grans músics van beure de les fonts del
jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931
a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la
història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant
"Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels
primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels
seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de
novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Con us haviem
dit, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions
i gires, llavors dit “bolos” i és que ells formaven part de la crem de la crem
dels músics catalans. Es van inflar de gravar EP’s i LP's, si bé i a partir de
mitjans de la década dels seixanta, la seva fotografia no apareixia a les
portades, segons les cases de discos no donaven la imatge per arribar a la
joventut més poppi, sense tenir en compte que ells eren els mateixos bons
músics d'anys abans, o potser millors perquè amb el temps sempre s'aprèn.
Los 3 Carino – Paseando con papá
Aquest tercet, avui pràcticament oblidat que responien al
nom artístic de Los 3 Carino, sorgeix a Osca a finals dels anys cinquanta i
estava integrat pels germans Carmen, Joaquín i Ricardo Solanes. Aquest tema amb
què escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el seu
EP de debut que es va publicar l'any 1960 i també trobàvem “María Elena eres
tú”, “Me equivoqué” i “Amor chiquitín”. En total Los 3 Carino van publicar cinc
EP 's, l'últim l'any 1963, tots ells editats pel segell Philips. Aquesta cançó,
possiblement la més popular a la carrera musical de Los 3 Carino, va ser
composada per Augusto Algueró i va ser èxit en la veu de Nella Colombo. Ara us
explicarem una curiositat, la versió de Los 3 Carino va ser recuperada a la
banda sonora de la pel·lícula espanyola "El milagro de P Pinto", un
film molt 
surrealista que va dirigir Javier Fesser. Hem trobat una font a la
xarxa que suposem està perfectament documentada ja que es tracta del fill d'un
dels nois, assegurant que Els 3 Carino van centrar la seva carrera musical a
l'estranger i van ser precursors del pop espanyol modern. Van actuar a Grècia,
Iran, Iraq, Síria, Turquia, Líban, Jordània i altres països d'Orient, ens
informa així mateix que van actuar per Hussein de Jordània i el xa Reza Pahlavi
i la seva dona Farah Diba, fins i tot van arribar a conèixer als llavors
prínceps d'Espanya Joan Carles i Sofia. De fet a Jordània, on finalment van
establir-se i van dedicar-se als negocis, va néixer Javier Solanes, el signant
de l'article al que hem fet referència i que va veure la llum l'any 1967. 
Latin Quartet – Tómbola
Abans ja us hem dit o
ara ho reiterem que dos grups marquen l’élit dels músics catalans a principis
del seixanta, Latin Combo i Latin Quartet. Ara escoltarem al Latin Quartet que
el formaven Francesc Burrull, Agapito Torrent, juntament amb Jaime Cristau,
Lluís Brugués i van passar molts altres músics com Julián Martín i sota
pseudònim A. Rentor, Myth, Jae i ancara van haver d'altres com el gran Tete
Montoliu que amb el Latin Quartet va gravar el seu primer disc. Paral·lel al
Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo, amb Francesc Burrull, Jaume
Villagrasa, Ricard Roda que va morir fa pocs anys i Jordi Coll, pero per el
grup van passar també mols més músics de gran qualitat. Aquesta canço que
compartirme ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat
per el 
segell SAEF l’any 1962 i es tracta d’una peça composada per el mestre
Augusto Algueró que la va escriure per Marisol i va donar títul a una de les
seves pel·lícules més populars, de fet Algueró va escriure tota la banda sonora
del film, però el Latin Quartet la trasnsformen, fan un bon joc de veus i li
donan un caire més swing i amb du duas inclosos. La cançó estrella del EP era
“Alí Babá”, junt a “Ching Ching (Happy Jose)” i “Mádison twist” i com veureu, a
la portada van molt en plan “les mil i una nits”.
La Música
que es Feia en Català
Glòria – Per Sant Joan
L'any 1969 Joan Manuel Serrat va gravar aquesta cançó i la
va portar a l'èxit cantada en català, però al mateix temps la van gravar Juan y
Junior en castellà i també va ser un èxit. De fet la cançó havia estat escrita
per Serrat, Juan Pardo i Antonio Morales, clar que la van compondre
veritablement Juan i Junior que a aquelles alçades ja no signaven conjuntament,
ho feien amb els seus dos noms i Serrat va realitzar l'adaptació de la lletra
al català i la va gravar. Nosaltres com som transgressors i una mica gamberrets
no us hem portat ni a Juan y Junior ni a Serrat, escoltarem a El Temps Passa...
i la música queda aquesta interessant versió a càrrec de Glòria. Es va incloure
a un single editat per Edigsa l’any 1969 amb “Jo crec en tu” a l’altre costat.
Tot i que Glòria va començar com a cantautora i dins de la Nova Cançó mai va
formar 
part d'Els Setze Jutges que quan Glòria va iniciar elsseus passos per el
mon de la música, ja començaven a estar bastant cremadets. Va tindre una
interesant carrera i es va retirar quan es va casar, però en els setanta va
tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat espanyol i
entre els seus singles més reeixits es troba "Contra viento y marea".
Glòria Preses Canals va néixer a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també
cantant Maria Pilar i Mario les va descobrir en les matinals de música catalana
que es feien al cinema Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa
"Barcelona Internacional" de Ràdio Juventud la Voz de Cataluña que dirigien i
presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer
del qual no recordem el nom. A Glòria la va acompanyar durant un temps el gran
guitarrista Fernando Orteu a qui hem punxat ja en diverses ocasions. Li van
proposar representar Espanya a Eurovisió, no recordem ara l'any, a mitjans dels
setenta, però ella no va acceptar ja que llavors estava embarassada.
Grau Carol i Orquestra – Telstar
Aquest tema, un clàssic de la música instrumental que va ser
el gran èxit del grup britànic The Tornados que van arribar a col·locar-lo al
primer lloc en el Billboard americà, ara comptant amb lletra, us el hem extret
d'un EP de Grau Carol i la seva Orquestra, dirigida en aquesta ocasió pel
mestre Lleó Borrell, editat per Edigsa l'any 1963 i en el que la cançó estrella
va ser la seva versió del clàssic de la bossanova "Desafinat", però
en el qual també es van incloure “Su tu vols venir” i “Sento el crit del tren”
que és un estàndard del folk americà, tot i que Grau Carol ha mirat més cap a
la versió que va realitzar a França el cantant Richard Anthony. El disseny de la portada va ser realitzat per
Jordi Fornas. Grau Carol, una mena de crooner a la catalana, va ser un dels
primers cantants que es van especialitzar en interpretar versions d’èxits
internacionals en català i val a dir que va gravar un grapat d’EP’s per el
segell Edigsa, tots en català.
Guillem d’Efak – Com ahir
Ara a El Temps Passa… i la música queda i amb un euro per
Quimet que ja el reclama, us potem aquest EP de Guillem d’Efak publicat per
Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical i
al piano. El disc, com us deiem un EP,
incloïa per tant quatre cançons, "Com ahir" que escoltarem ara
i que era la seva versió del tema del film "Casablanca", el clàssic
del blues americà "Febre", junt a "Setembre, temps Plujos"
i "Plorant". La veritat es que es tracta d’un dels seus millors
treballs. Nosaltres tenim que confesor-ho sense cap mena de vergonnya, tant
Quimet com Mario sentim una especial debilitat 
per Guillem d’Efak, aquest gran
cantautor de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va
morir a Mallorca al 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que
va formar part de la Nova
Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure
diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles
gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer
"Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les
lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.
Acabarem aquí la música feta en català, però seguirem a
Catalunya escoltant un bon grup.
Golden Quarter – Speedy Gonzalez
Escoltarem ara aquest tema del que us hem parlat en moltes
ocasions, un clàssic en la discografia del nord-americà Pat Boone que els
Golden Quarter van incloure en el seu segon disc, publicat l'any 1962 pel
segell barceloní Vergara cantat en anglès intercalant frases en castellà, un EP
en el què també es van recollir “Cuando calienta el sol” dels Hermanos Rigual,
“Chin chin” del cantant i compositor francès Richard Anthony i “Hey baby” del
nord-americà Bruce Channel i de la que van fer una bona versió que ja hem
escoltat al programa els Latin Quartet. Els Golden Quarter van funcionar i bé durant uns quans anys, a principis
dels seixanta. En total els Golden Quarter que es van crear l'any 1961,
van gravar 8 EP's entre 1962 i 1965. El seu 
cantant Tony Preysler, va gravar en
solitari l'any 1963 un EP també per Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui
dit. Golden Quarter van ser el "tercer" grup català, i al costat dels
Pájaros Locos i Los Ticanos, posteriorment anomenats Los Catinos, van actuar a
les matinals de Madrid i dels que mai recordàvem el nom, doncs eren ells Golden
Quarter. El grup l'integraven Tony Preysler (cantant), José María Renobell
(baix), Enrique Cortada (bateria), Jordi Monfort (piano i orgue) i José María
Vidal (guitarra). Per cert, ens hem asabentat que un dels cantants del grup era
el conegut publicista Lluís Bassat, ho va dir ell mateix a una entrevista que
li va fer Sílvia Còppulo a Catalunya Ràdio al juliol del 2012.
Los Go-Gó – Quiero que me quieras
El grup Los Go-Gó surgits al barceloní barri de Sant Gervasi
l’any 1964 van ser una bona banda de pop rock de la qual va ser cantant. Jorge
Pérez Querol, de 1964 a
1967. De fet quan aquest es va llançar en solitari ells el van acompanyar també
en un parell de discos que va treure fins que es va incorporar a Vertice, una
bona banda de rock progressiu catalana en la que també militava Max Sunyer i
Tapi i que Mario ha punxat en diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Gó
assajaven a l'Ateneu del seu barri i van publicar dos singles i un EP abans de
desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes
de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP titulat
"Grabaciones y rarezas" en el què no es va incloure el tema que estem
escoltant ara. Aquesta cançó, versió del “Gimme some loving” dels britànics
Spencer Davis Group, es trobava originalment en el seu segon disc, 
un single
editat per Columbia l’any 1966 amb "¡He! Tu, loca Marabú” a l’altre
costat, així mateix una versio que ara no recordem si es va incloure al disc
del 98, on si van posar temes que va gravar en solitari Jorge Querol, si més no
ens resulta curiós. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los Go-Go
trobavem a Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi
Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, com us deiem
del barri de Sant Gervasi. Per
cert, durant un temps Óscar Janot va formar part de Los Go-Gó com a cantant i
instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone
Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Locomotives, Joe
Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles
i James Brown.
Tony Ronald – Lloré como un niño
Aquesta és una versió del tema "Cry like a baby"
que van gravar el grup nord-americà The Box Tops, liderat per Alex Chilton, els
mateixos de "The Letter" que per cert, van treure un munt de hits al
seu pais, encara que aquí al nostre nomes funcionaria "La carta". Tony Ronald la va treure a un EP de
l’any 1968 editat per EMI i on també trobaven “Risas y luz” que ere una versió
del “Spicks & Specks” de The Bee Gees, “That's why I'm crying” i “I'll take
the blame”. En aquest disc i tot i anar acompanyat per els Kroner’s, el
grup ja no consta a la caràtula del EP. L'holandès Tony Ronald va gravar en
solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony
& Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé
abans va formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van 
passar gent de
la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi
Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi
ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem
deixar d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els
seixanta i tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però
no per ser la dècada que tractem a El Temps Passa... i la música queda, ho fem
perquè creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves
xifres de vendes, les horterades han estat contínues. Per cert, Tony va gravar
un single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada
dia" que ja hem escoltat al programa. També va gravar nadales. El seu
veritable nom era Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any
1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espany, ens va deixar
el 3 de març del 2013, Tony Ronald tenia 72 anys
d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí a
Catalunya ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent
acabada la mili
Lone Star – La casa del sol naciente
Escoltarem tot un clàsic "La casa del sol
naciente" que us hem extret d’un EP, editat l’any 1964, on també es van
incloure “I’m crying” que també era dels Animals, “I feel fine” dels Beatles i
“Desperados”. La versió d’aquesta cançó dels Lone Star és possiblement la
millor feta al país d'aquest tema tradicional del folk americà recuperat per al
R & B per l'organista britànic Alan Price, creador i líder de The Animals
fins que els va deixar per disparitat de criteris amb Eric Burdon. De fet fins
i tot els Animals van reconeixer que aquesta es la millor versió que s’havia
fet de la cançó (a la foto Lone Star amb gent de The Animals). Moltes vegades hem parlat dels carnets que feien falta per
poder realitzar actuacions ens els seixanta... i cobrar que en el fons era
l'important. Normalment es treballava amb el carnet vermell que subministrava
el sindicat vertical després de passar una petita prova. Permetia fer
"atraccions", però el bo era el Carnet Blanc que et permitia ver
“ball” i aquest només el donaven després de passar pel conservatori. Un dels
pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc eren Lone
Star: Pere Gener, Joan Miró (que era de 
Rocafort de Queralt, a Tarragona), Rafa
de la Vega i
Enrique López. Aquesta va ser la millor formació de Lone Star, tot i que a
partir de finals dels seixanta van patir molt camvis i per Lone Star van passar
gent molt important de la música del moment com Tapi, Sebastià Sospedra, Willy
Napp, Lluís Masdeu, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez. Quimet te molt a dir
sobre aquets carnets vermells dels que parlavem abans. Ell es va examinar a
Tarragona i sembla ser que va passar bé la proba, va pagar... i ancara espera
que l'hi envien el "susodicho" carnet. Deu se que Correos cada dia va
pitxor. A Barcelona els examens es feien als locals del antic Sindicat
Vertical, a la Via
Laietana, i a un teatre, on s'el va treure Mario. Val a dir
que nosaltres, la portada d'aquest EP sempre l'hem trobat fracament horrible.
Per cert, un euro per Quimet que l’ha tocat un munt de vegades, és clar que
Mario també, per tant i abans de que la sang arribi al riu, no cobra cap dels
dos. Per cert, quan van començar i per imperatiu de la discográfica, es deien
en els primers discos Conjunto Lone Star.
Los Top-Son – Jersey Azul
Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar-se a
França, els seus companys havien de negociar per aconseguir nova discogràfica i
la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio se
n'anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb
EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat
4 EP's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de
discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel
el de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot",
"Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de
barro" que tot i ser nord-americana ja l’havia publicat a Espanya el
mexicà Enrique Guzmán i “Recuerdos de verano” que també va ser composada per
Pascual. Quan Emilio va tornar de França no li va agradar ni el canvi de nom ni
que s'hagués editat el disc abans del seu 
retorn i va decidir deixar-los i
seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. Va ser l'únic disc
signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. El segon
ja com a duet incluía aquesta cançó que escoltem ara i que va ser composada per
Adamo i que Mario ja havia escoltat en directe a Los Samurais, un bon grup
barceloni que ell havie vist tocan a una sala sita a Sants, a la cruïlla entre
la avinguda Madrid i el carrer Brasil, al costat de l’Esglesia. Pascual Olivas
l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz
de Los Pantalones Azules, el grup Los Huracanes. El bateria d'els Top-Son que
era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que
feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que
cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.
retorn i va decidir deixar-los i
seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. Va ser l'únic disc
signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. El segon
ja com a duet incluía aquesta cançó que escoltem ara i que va ser composada per
Adamo i que Mario ja havia escoltat en directe a Los Samurais, un bon grup
barceloni que ell havie vist tocan a una sala sita a Sants, a la cruïlla entre
la avinguda Madrid i el carrer Brasil, al costat de l’Esglesia. Pascual Olivas
l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz
de Los Pantalones Azules, el grup Los Huracanes. El bateria d'els Top-Son que
era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que
feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que
cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.
Los Wikingos – Lady Jane
cantant va ser Oscar Janot que
també va tocar amb Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com
a guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar
el tema "Fuego" on toca també la guitarra, saxo i l’òrgan. Oscar va tenir
en els 70 una brillant carrera amb temes importants dins del pop espanyol,
entre ells "Como sempre, para sempre" i "Pajarillo
volador", aquesta última us l'ha punxat Mario a Un Toc de Rock la passada
temporada. Los Wikingos van intervindre en la pel·lícula "La Tia de Carlos en
minifalda" d'Ignacio Iquino, protagonitzada per Cassen, de veritable nom
Castro Sendra i que era de Tarragona. En aquest EP que es de l’any 1967,
publicat per Ekipo, trobem dues cançons seves que es van incloure en la
pel.lícula: "Como yo te prometí” i “Yo soy un pez", al costat de “El
viernes en mi recuerdo”, una composició del grup australià The Easybeats que
eren una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. 
Richard Anthony – A veces me pregunto
compositor i primer en gravar-la, amb el títol “Je me suis
souvent demandé”, va ser el cantant i compositor belga Bobbejaan Schoepen.
Richard Anthony, de veritable nom Richard Btesh, va néixer el 13 de gener de 1938 a el Caire, Egipte i va
passar la seva joventut entre el país del Nord d'Àfrica, Anglaterra i
Argentina, radicant-se finalment a França. va debutar l'any 1958 amb un single
que contenia "You Are My Destiny" de Paul Anka i "Peggy
Sue" de Buddy Holly, editat per Columbia. Richard Anthony va mantenir una
brillant carrera en els seixanta i part dels setanta, però va ser declinant poc
a poc fins pràcticament anar deixant la música. Va tornar l'any 1996, però va
morir a Pégomas, França, el 20 d’abril del 2015. Pert cert, us explicarem una
curiositat, l’any 1982 i degut a problemes fiscals, Richard Anthony va passar
tres dies tancat a la presó.
Acabarem per avui El Temps Passa… i la música queda, però us
deixarem en la companyia de totes aquelles emissores per les que sortim a les
ones o per internet, cas de qie t’el descarreguis del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten.
Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara fotrem el camp fins la setmana que ve.
Quimet Curull enfront dels teclats
Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara fotrem el camp fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario