En moltes ocasions i en sentir-nos sols, la sensació de
solitud es dissipa quan una cançó torna de l'ahir a nosaltres i ens adonem que
estem envoltats de vivencies. A El Temps Passa... i la música queda i amb
l'ajuda de la música, pretenem que els records del passat tornin i gràcies a
ells, puguem reviure aquell ahir que crèiem oblidat. Per això avui hem preparat
un programa en el qual tindrem a Los 4 Jets, Los Shakers, Grupo 15, Los Puntos,
Hàmster, Los Flecos, Los Huracanes, Núria Feliu, Los Ídolos, Los Íberos, Tony
Vilaplana, Los Gritos, Tony Ronald amb els seus Kroner’s, Los Flintstones, Álex
y Los Findes, Los Massot i Los Jolly’s que després van passar a ser Los Mismos.
Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge setmanal als anys seixanta que
emprenem junts des de totes les emissores per les que sortim a l’aire o via
internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs
d’aquelles emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i com
fem sempre
Obrim la
Paradeta
Los 4 Jets – Me comprendes amor
Editat pel segell Polydor en 1964, aquest tema amb el que
avui començarem El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP de Los 4
Jets, el seu segon disc, en el qual també es van incloure un tema instrumental
“Guitarra enamorada” que ja hem escoltat en el programa, “Dímelo tú” que està
cantada a dues veus, un altre tema suau “Ya no quiero tu amor" tot i que
de tall molt Merseybeat en la línia de The Beatles i aquesta que compartim avui
“Me comprendes amor” amb bons cors i
també molt britànica. Tots els temes, aquest també, van ser escrits per ells.
Ara farem una miqueta de historia. Un dels primers conjunts que van sortir a
Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago
(guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer
se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los Continentales i
anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic 
filipí
establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que
procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que
ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc
entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i
Barrabás. De fet el grup Los 4 Jets adolien de ser molt tècnics interpretant
les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que
els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint
de la música, però la joventut en aquells festivals als matins de Madrid volia
marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de
rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com
Los Jets (a la foto) i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per
Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir.
Los Shakers – Paff… Bum
L'any 1966, Los Shakers van publicar un EP del que us hem
extret aquesta cançó que avui escoltarem a El Temps Passa... i la música queda.
En el disc que va editar el segell RCA-Victor, també es van incloure “No
volveré”, “Gitana” i “Me reiré”. El grup madrileny Los Shakers, aquells que van
ser teloners a Madrid i Barcelona de The Beatles quan van realitzar la seva
única gira per Espanya, a l'any 1965, van ser també el grup d'acompanyament
d'una joveníssima Ana Belén, de fet van surtir a la pel·lícula “Zampo y yo” i
també van acompanyar en gravacions a una cantant que es deia Lorella i que
després es convertiria en María Ostiz. El seu líder i cantant va ser Ricardo
Saez de Heredia, un dels histórics del rock a la capital del Regne, pero per
Los Shakers van passar altres músics. Quan van començar l’any 1963 es feien dir
The Five Shakers, cosa falsa ja que eren sis, no cinc. Los Shakers l'integraven
inicialment els germans Ricardo Sáenz de Heredia (bateria) i José Luis Sáenz de
Heredia (òrgan) amb un cosí seu Fernando Sáenz de 
Heredia (baix). Ells són
fills i nebot del cineasta José Luis Sáenz de Heredia. Completen la formació
amb Paco Ruiz (guitarra rítmica), Vicente Martínez (guitarra solista) i un
cantant i als principis versionaven a The Beatles. De fet i ja com Los Shakers,
l’any 1965 van ser teloners de The Beatles a Madrid i Barcelona, com us deiem.
Després de canvis en la formaciók, aquell any 1965 abandonen José Luis i Paco,
que es van anar amb Micky y Los Tonys. Entra al grup Ricky Morales que procedia
dels 4 Jets. A l'organista el substitueix Dominique Varchar, que venia de los
Botines, però de seguida els deixa per entrar a Los Flecos. Tots aquests canvis
deixen Los Shakers convertits en quartet. En el 66 nous canvis, Vicente
Martínez i Ricky s'en van a Los Brincos. Els substitueixen David Waterstone
(òrgan i harmònica) i Boris, que procedia de Los Continentales, encara que
aquest és acomiadat. L'any 1967 es desfan definitivament, però van tornar a
finals dels 90.
Los Huracanes – Ocho días cayendo lluvia
El grup Los Huracanes van ser una de les més importants bandes sorgides al País Valencià. Es van crear al 1964 després
que es desfessin Los Top-Són i Los Pantalones Azules, però van sofrir molts
canvis en la seva formació al llarg dels anys. Eren el cantant Víctor Ortiz al
costat de Pascual Olives, José Casquel, Juan Roberto González, Julio Andreu,
José Segura el Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van incorporar dos
ex-components de Los Protones: Abel Mena (baix) i Pepe Morato (bateria) que
participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes.
La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a
ells 
procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olives es
va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un
ginecòleg important. L’any 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el
2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i
només estaven Víctor Ortiz i José Miguel Martínez dels antics components.
Aquesta cançó es trobava en el seu segon EP publicat al 1965 per Regal,
subsegell d'EMI i també oferia una versió del "For your love" de The
Yardbirds, al costat de “En tinieblas” i “Aun”.
Los Flecos – Eres poco para mí
La passada setmana us vem prometre que escoltariem aquesta
cançó i aquí la teniu, però primer farem una miqueta d’historia. Los Estudiantes,
com hem dit en diferents ocasions, van ser una de les millors bandes del rock
and roll pioner que sorgia a Madrid en començar els anys seixanta, una
autèntica escola de músics. José Barranco, el seu cantant i guitarra, estava
fart d'haver de versionar i de les seves refleccions va sorgir un dels millors
grups del pop espanyol dels seixanta. Los Flecos, una de les primeres bandes
que van imposar a la seva discogràfica els temes propis, estaven farts de
interpretà versions. Van gravar per Vergara i estaven liderats i van ser creats
pel cantant i guitarra José Barranco, nascut a Valladolid el 19 de març de 1939
i que havia format part de Los Estudiantes i Los Pekenikes, al costat de Julián
Sacristán Magaña, nascut a Madrid, el 20 d'octubre de 1944 i que va tocar amb
The Sailors, Los Fugitivos i Los Flaps. Uns altres components van ser Pablo
Argote Rocandio, nascut a 
Madrid el 15 de desembre de 1942 i que era bateria de
jazz i Carlos Guitart Von Rein, nascut a Màlaga el dia 15 de gener de 1941 que
venia de Los Sonor. Encara hi havia un cinquè músic que creiem era el guitarra
Rafael Aracil. Los Flecos van gravar en total 3 EP's per el segell català
Vergara i no van tenir més continuïtat. Nosaltres sempre hem penat que aquest
EP del que us hem tret la cançó, es genial i un dels millors discos de la seva
época. Per cert, a José Barranco li van oferir ser el cantant de Los Brincos
quan es van crear, però ell no ho va veure clar o posiblement es va donar
compte del pla de manipulació que esperaba al grup i no va aceptar-ho.
Los Ídolos – Toma mi mano
Us vam dir en passats programes que escoltaríem aquesta
cançó de Los Ídolos, el primer tema que
va compondre Eduardo "Teddy" Bautista i que va ser el seu debut com a
compositor, llavors cantant del grup i que també va ser aquell polémic
president del SGAE, la Sociedad General
de Autores de España, el del merde. Com nosaltres les promeses solem
complir-les sempre, aquí os portem "Toma mi mano", un tema inclòs en
el segon EP de Los Ídolos que van gravar l’any 1964 a través del segell
Belter. També es recollien en aquest EP "No desperdicies tu amor"
versió en castellà de "Your say throw your love away" de The
Searchers, al costat de "Amor verdadero" composta per Brian Welch
guitarrista de The Shadows i "Ca't buy my love" dels Beatles. Sembla
ser que aquesta és la primera versió de aquest tema realitzada per un grup
espanyol. Encara van treure un altre EP i reconvertits en The Canaries se'n van
anar de gira per Califòrnia per tornar ja com Los Canarios, al costat de Conexion
i Doble Dinamita, les millors bandes de soul 
espanyoles de la seva época. La
història comença l’any 1961, quan Teddy crea Los Diablos del Rock en la seva
Gran Canària natal, al costat de José Manuel (baix), Germán Pérez (guitarra
solista) i Tato Luzardo (bateria). Després van canviar al baixista per Rafael
Izquierdo i passarien a ser Los Ídolos ja que diables havia molts en el
territori musical espanyol i s’en van anar cap a Madrid, però veient que la
cosa no rutllava es van venir a Barcelona i van fitxar per Belter. Van gravar
al Casino de l'Aliança del Poble Nou amb la
bateria embotida en una llotja per fer acallar el seu so i tot en
directe, d'una tacada i sense públic, això si. La reverberació de les veus es
va fer als lavabos, on hi habia eco natural. Los Ídolos en els seus tres EP’s
van versionar cançons de Beatles, Searchers i Gerry and the Pacemakers
cantat-les en anglès i castellà. A Catalunya van ser descoberts per un
empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els va proposar marxar-se al
seu país i ells van recollir els estris i se'n van anar a les USA's aquestes de
les barres i estrelles, convertits en The Canaries, gravan allà un LP. Aquest
tema és del 1964, any en què van gravar els seus tres únics discos. Totes les
cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un CD editat a l’any 2004.
Grupo 15 – Bus Stop
Aquesta cançó va ser un dels grans èxits del grup de
Manchester The Hollies que la van publicar el 17 de juny de 1966. De fet els
britànics tenem gravades més de 300 cançons, van estar 33 anys en actiu i al
llarg de la seva carrera van gravar també moltes versions. La primera formació
de The Hollies va estar integrada per Allan Clarke (cantant), Graham Nash
(guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super grup
nord-americà de la història Crosby, Still, Nash & Young, tots dos venien de
The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don
Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony
Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el
representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and
The Fentons. La cançó va ser escrita per Graham Gouldman que després seria
component del grup 10 C.C.
i que també va escriure "For Your Love" per The Yarbirds i “No milk
today” que la van portar a l’èxit els Herman’s Hermits, entre moltes altres. El
Grupo 15 la van inclóure en un EP publicat per EMI-Regal també l’any 
1966 i en
el que es van recollir així mateix “Lluvia” dels Beatles, “Operación Sol” de
Los 4 de la Torre
i “Tu padre, tu madre y tu hermana” que aquesta creiem que era seva, però no
estem segurs. El Grupo 15 que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda,
eren de Manacor, a Mallorca, on es trova la factoria de les Perles Majórica i
durant els 60 van ser un dels bons grups versioners a l'ús. També van gravar
per altres segells com SonoPlay. Aclarim una cosa, tot i que ells es deien
Grupo 15, sols eren cinq components i després sis, mai van arribar a ser quinze.
Entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus
components Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de
Harlem, van crear un bon grup de pop amb
tocs de sinfonisme, us parlem de Falcons que van triomfar a finals dels 70
gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por
vencido". Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions,
al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en
actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, un dels
components del Grupo 15 creiem que va ser l’amic Joan Bibiloni que també es
nascut a Manacor.
Älex y Los Findes – Tuvimos que dejar este lugar
La veritat és que nosaltres la que podríem considerar millor
versió d'aquest tema de The Animals, encara que va ser escrita per Barry Mann i
Cinthya Weil, a Espanya considerem va ser la que van realitzar els Lone Star,
però us hem seleccionat per al programa d'avui aquesta a càrrec dels també
barcelonins Alex y Los Findes que no està gens malament. En aquest EP, publicat
per Discophon l'any 1966 també van incloure "Por tu amor" que era una
altra versió, en aquest cas de The Yarbirds i dos temes composats per ells
mateixos “Es fácil” i “Yo sería feliz”. Van començar sent The Finder’s, despres
va produir-se movimient dins del grup i es van desmembrar surgin Álex y los
Findes. Van ser apadrinats per La
Reina del Paral·lel, la genial i recordada Mary Santpere. Inicialment
The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra,
el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran
Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l'any 1962 i en el 64 van
marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i van incorporar a
Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño
(guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els
seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el vem tornar a
trobar en els 70 tocant amb La
Salseta del Poble Sec. Per cert Los Findes han tornar va sis
o set anys i creiem que seguiexen treballan. Van treballar per tota la
peninsula, però molt a Mallorca, on van compartir cartell fins i tot amb Tom
Jones.
Los Flintstones – Hi li li hi lo
Los Flintstones creiem que eran un grup de Mallorca del que
poc us podrem dir. Aquest EP del que extraiem la cançó que sona ara a El Temps
Passa… i la música queda, es va editar l’any 1966 mitjançan el segell de
Barcelona, Ekipo. Entre els components del grup es trobavan Esteban Font,
Miguel i Juan, però ells eren sis en total. Aquest cançó la van gravar Los
Flintstones mirant cap els britànics The Yardbirds que l’havien gravat abans.
Val a dir que els britànics van ser famosos per haver tingut els millors
guitarristes anglesos de la seva ápoca Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page,
ells l’havien versionat a la seva vegada ja que originalmente i a ritme de
valset, es trobava a la banda sonora de la pel·lícula “Lili”, protagonitzada
per una joveneta Leslie Carol, junt als veterans Mel Ferrer, Kurt Kasznar,
Jean-Pierre Aumont i Zsa Zsa Gabor i que era del 1953. Molts anys més tard la
cançó va ser versionada a ritme de chunta chunta, es a dir discotequer, ja als
anys 80. Per cert, a l’época va haver un altre grup amb el mateig nom, bé
eren "The" Flinstones, però aquest eren de les Illes Canaries i es
van desfer al 1971. En aquest EP de Los Flintstones es van incloure també les
cançons “De mi te irás”, “El amor tiene tus ojos” i “Pienso en ti”.
Los Massot – Sugar, sugar
A la ciutat de Palma, a Mallorca, es trobava el petit segell
discogràfic Fonal i al seu empar molts grups illencs van gravar els seus
primers discos. Curiosament Los Massot, un grup integrat per cinc nois
mallorquins als quals escoltarem, ara van començar gravant amb Zafiro, per
passar-se posteriorment a Fonal. Van gravar una dotzena de discos petits, però
també tres o quatre àlbums, encara que Los Massot van tenir molt poca
transcendència fora de les Balears, centrant el seu repertori bàsicament en
versions alegres i desenfadades de temes de moda, des de cançons com aquest
"Sugar, sugar" a peces molt salseres com “Domitila” i “Guantanamera”,
passant per el “Casatschok” o el “Porompompero”. De fet aquest tema que
escoltem ara, versió de l'èxit de The Archies, un grup que per cert, no
existia, era una sèrie de dibuixos animats, va ser la cara B d'un single
publicat per Fonal l'any 1970 i en el qual trobàvem a l'altra banda i com a
cançó estrella "Un Rayo de sol" de Los Diablos. Los Massot es van
crear a Palma de Mallorca l'any 1967 i creiem que estaven liderats per un músic
que es die Miguel Massot.
La Música
que es Feia en Català
Hàmster – El carrer que no te nom
Aquesta cançó que ens interpretarà el grup català Hàmster es
trobava en un EP que es va publicar ja a l'any 1973, incloent tres peces més
"El dia de la nit eterna", junt a "Recordes Emma?" i
"Em Trobo sol", clar que quan Mario l'hi recorda a Quimet que ens
passem d’any, aquest li replica alló de sempre "No passa res, ja està
bé" i la cançó sonarà ara a El Temps Passa... i la música queda, per a
tots vosaltres. La veritat és que Hámster eren un trio a cavall del folk i el
rock progressiu del que poc recordem, de fet creiem que sols van publicar un parell de discos petits. Nosaltres la cançó us la extraiem també del doble CD compilatori
en el què es fa història del mític segell català Edigsa i que es va titular
“1961-1983. Nova cançó. Inicis i evolució. 2n volum” que va ser publicat a
través de la discogràfica PDI ja que Edigsa havia tancat portes i venut el seu
catàleg feia anys, al desembre de 1983. L'Editorial General Societat Anònima
(Edigsa), es va crear el 29 de maig de 1961 amb un capital social de 60.000
pessetes, distribuïdes en 120 accions de 500 pessetes. Inicialment estava
vinculada a l'empresa donostiarra Ediphone. Els seus fundadors van ser Josep
Espar i Ticó, Claudi Martí, Ermengol Passola i Enric Cirici. Va ser el pilar de
la cançó en català, suport perfecte per a Els Setze Jutges i un dels seus
directius era Josep Maria Espinas que posteriorment s'en va anar i va crear el
segell Concentric.
Tony Vilaplana – Dos perfils a contrallum
Aquesta és la versió que Tony Vilaplana va fer del
“Silouettes” del grup britànic Hermans’s Hermits, la banda liderada por Peter
Noone. És clar que en la adaptació de la letra al català es van permetre moltes
llibertats i la traducció del texte està completament allunyada de les altres
versions que es van fer en castellà i que van ser un grapat, la veritat sigui
dita. Tony Vilaplana està considerat, creiem que molt erróneamente, el primer
rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar
en castellà. Tony Vilaplana va néixer a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on
Joaquín Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el
recentment creat segell Vergara, que estava a la recerca de nous artistes
catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962, ell tot just tenia 17
anys. L’any 1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc per Concentric, també en
català, tots els altres els va editar amb Vergara en castellà i un en català,
aquest va ser el seu últim disc i d’ell us hem extret la cançó que escoltem ara
i també es trobavan “Jo sé d’un lloc”, “Yeh, Yeh” i “El vell café”, creiem que
tot eren versions. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre els anys
1962 i 1965 i és que en arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que anar a
la mili, a fer el soldat que deien les mares i com solia passar massas vegades
quan tenias que anar a cumplir els deures amb la Patria, tot s’ha acaba i la
música es qui perd. Tony Vilaplana també va participar al Festival Español de la Canción de Benidorm, l'any
1963, però la veritat, no sabem com va quedar.
Núria Feliu – El vestir d’en Pascual
Fa ja un parell de temporades i escoltant a Font Sellabona
vam comentar que l'arranjament musical de la seva cançó "El Caballer
Godia" ens recordava "El vestir d'en Pascual" i ara volem
confirmar-ho, per aixó aquí teniu a Núria Feliu amb aquest cuplet del fons
popular musical català i que l'any 1963 ja havia recuperat Mary Santpere. La
lletra va ser escrita per Joan Misterio i la música era de Joan Viladomat. Es
va convertir en tot un clàssic en el repertori de la Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana.
També la van gravar Guillermina Motta en el seu disc "Remena nena" i
Salomé en un single de 1971. Núria Feliu la va incloure en el seu àlbum
"El cuplet a Barcelona" de 1970 i posteriorment en el "Cuplets
Tradicionals Catalans" de 1974. Una de les primeres versions destacables
de la cançó és la que va realitzar l'Orquestra Odeon Jazz en els anys 20, sense
oblidar la de la cupletista Pilar Alonso (Maó, Menorca, 15 de febrer de 1897 -
Madrid, 27 de maig de 1980) que va ser una de les primeres a gravar-la. També
Linda Vera, una de les artistes d'El Molino, la va gravar l'any 1957. Val a dir
que al seu barri de Sants que també és el de Mario, l'han fet a la Núria Feliu una
geganta amb el seu aspecte, encara que molt més gran, d'alçada es clar perque
ella es gran, molt gran.
Deixarem ara Catalunya i escoltarem a un grup que va
triunfar quan vam cambiar de nom.
Los Jolly’s – Mirza
En diverses ocasions i en escoltar a Los Mismos a El Temps
Passa… i la música queda, us hem dit que van tenir problemes quan la seva
discogràfica es va adonar que era necessari canviar-lis el nom. Doncs bé, aquí
us portem a Los Jolly's que fonèticament sonen igual que The Hollies britànics
i que van fitxar per Belter l’any 1968 i la casa de discos els va obligar a
canviar el nom, clar que com ells no havien canviat i seguien sent els mateixos
van decidir anomenar així Los Mismos. Aquesta va ser “la moto” que ens van
vendre, però nosaltres tenim els nostres dubtes i de vegades pensem si no seria
que, com succeïa en massas ocasions, l'anterior segell discogràfic havia
registrat el nom. Aquest tema és de la seva primera etapa com Los Jolly's, 
abans del canvi que això si, va representar la seva època triomfal. Aquesta
cançó que us portem avui es trobava en un EP publicat per el segell Columbia
l'any 1966 i parla de "Mirza" que és un gos que s'escapa
contínuament. El tercet Los Mismos, creat a Valladolid, d'on són originaris dos
dels seus components, estava integrat per Elena Vázquez Minguela (Valladolid,
gener de 1948), Antonio Pérez Gutiérrez (Valladolid, 6 d'octubre de 1944) i
Benjamín Sans Calonge (Palència, 15 maig 1944). Quan es van separar, Elena va
canviar el seu nom pel d'Helena Bianco i va intentar una carrera pel seu
compte, amb més pena que glòria i allunyada de la que va tindre amb el grup.
Los Mismos des de fa uns anys tornen a estar en actiu.
Los Íberos – Nightime
Era una composició del ingenié de so John Pantry
i amb “Why can't we be friends” a l’altre cara. El mateix any 1969 participen
en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i
"Topical Spanish" de Ramón Masats, al costat de Guillermina Motta. En
arrivar l’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, coneguts com CRAG, la primera superbanda del
pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell d'anys "A través del
tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i
també cançons noves.
Los Gritos – Sentado en la estación
Los Gritos amb aquesta cançó que va ser composada per Manolo
Galván, es van presentar al Cinqué Festival del Atlántico, que tenia lloc a
Puerto de la Cruz
i si bé va guanyar Giorgio, ells es van clasificar en tercer lloc. Es va
incloure a un single publicat per Belter l'any 1970 amb "Ven vamos a
cantar" a l'altre costat. La banda liderada per Manolo Galván, Los Gritos,
si van guanyar, conjuntament amb Julio Iglesias, autor de la cançó, el Festival
de Benidorm del 68 amb "La vida sigue igual". Los Gritos eren Manolo
Galván, Francisco Doblas, José Sierra i José Ramón Muñoz. Van intervindre,
cantant i actuan, a la pel·lícula "Abuelo made in Spain", amb Paco
Martinez Soria. Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb aquest
nom van treure un únic LP i uns quans singles que van ser produïts per Juan
Pardo, però quan van passar a ser La Zarzamora hi van haver alguns canvis, entre
altres coses perquè van passar a ser cinc ja que es va incorporar l'organista i
cantant José Iglesias González, el baixista va passar a ser Nono Figuera i a la
guitarra trobàvem a José Fernández Tellez. Quan Manolo Galván va marxar-se
ancara van gravar un disc sense ell. Manolo Galván es va llançar en solitari
per finalment i desenganyat dels mitjans de comunicació, les discogràfiques i
la censura espanyola, marxar-se cap a l'Argentina on va tenir una brillant
carrera, retirant-se fa tres o quatre anys. Va morir a Bella Vista, Argentina,
un 15 de maig del 2013.
Tony Ronald
y sus Kroner’s – St James Infirmary
En els anys 30 del passat segle XX el cantant nord-americà
Cab Calloway va gravar una versió entre blues i swing d'aquest tema, una cançó
tradicional del folk anglès del segle XVIII titulada originalment "The
Rake Unfortunate" sense autor reconegut, si bé en algunes fonts es diu que
va ser escrita per Joe Primrose que era un pseudònim d'Irving Mills. També
Louis Armstrong la va gravar l’any 1928, però s'han fet moltes versions,
nosaltres volem destacar la que van realitzar Trombone Shorty & Booker T.
Jones. La lletra originalment tractava sobre un soldat que es gasta els diners
de la soldada en prostitutes i finalment mor d'una malaltia venèria. És clar
que quan va ser versionada als Estats Units la causa de la mort eren l'alcohol
i el joc. El títol està pres del St James Hospital de Londres que originalment
era una leproseria. Tony Ronald que ens va deixar el 3 de març del 2013, la va
gravar en un EP que va incloure “El coche guiarás” que era de The Beatles, “Es
mi vida” i “Un, dos, tres”, publicat l’any 1966 i en el que l'acompanyaven els
Kroner’s. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable
nom Siegfried Andre den Boer Kramer, pràcticament tota la seva vida podem dir
que la va passar aquí ja que va arribar amb els vint anys tot 
just complerts,
recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans
cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu
puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva
carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos,
un 27 d'octubre de 1941. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i
a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia
anys estava casat amb Mariló Domínguez. Tony Ronald va començar gravant en
solitari. Després va crear el seu primer
duet Kroner's Dúo, amb un basc anomenat
José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van fundar
Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i es van editar dos
LP's, però després i sembla ser que "diferències musicals" van acabar
amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia
fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley
Recourt i el seu germà Johnny al que es va portar des d'Holanda, van muntà
Johnny & Charley i van crear "La yenka" l'any 1965. Tony Ronald
es va llançar en solitari acompanyat pels Kroner's, amb una linea molt més
enfocada cap el R & B i el rock i pels Kroner's van passar gent de la talla
de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer,
Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres grans músics
catalans
Los Puntos - Esa niña que me mira
Aquest tema, escrit per José Grano de Oro i que és ja de
l'any 1974, es va publicar en single, a través de Polydor amb “Sólo la he visto
un día”, va ser la cançó que va llançar definitivament la carrera de Los Puntos
que havien començat l'any 1967, encara que hem de reconeixer que el seu gran èxit
comercial va ser indiscutiblement “Llorando por Granada”. Los Puntos, amb els
que avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, van ser un dels grups
mítics del pop dels setanta i eren una banda de Cuevas de Almanzora a Almeria
que van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups
espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70. Dins de la seva llarga
carrera cal destacar també “Cuando salga la luna”, “Goodbye” i “Magdalena”. El
grup Los Puntos el integraven José González Grano de Oro (guitarra) que va
morir fa uns anys i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el
baixista José Belmonte, el teclista José
Antonio Martínez que ja es mort i Agustín "Tato" Flores a la bateria
que així mateix es mort, ens va 
deixar el 15 de Juliol del 2007. Més tard i
substituïn a José Belmonte, s’els uneix Cristóbal de Haro que venia de Los
Íberos, després s’en va a Frenos, també van ser components del grup Eduardo
Sánchez-Manzanera que va morir no fa massa, Juan Roque Cano, Francisco Caparrós
Millán i José Pérez Sánchez. Los Puntos funcionaren i molt bé de l’any 1967
fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los
Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i
posteriorment "Los Puntos 40 años". La veritat es que ara no sabriam
dir-vos si estan en actiu o no, peró creiem que si.
Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, us
deixem en la companyia de les emissores per les que ens escolteu o via
internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara ens acomiadarem fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario