Tornem a retrobar-nos en aquest recorregut per la música que
va configurar la banda sonora dels anys seixanta i a El Temps Passa... i la
música queda, avui comptarem amb el mestre Francesc Burrull, Los Gatos Negros,
Lucky Guri & Peter Roar, Los Sírex, el Latin Combo, Los Mustang, Lone Star,
Bruno Lomas, Los Ángeles i Los Extraños que ens oferiran una bona
versió del "Tobacco Road". Avui també tindrem Anuncis per el Records,
però hem fet trampa, ja us ho explicarem. Ara arriba el moment de connectar la
nostra especial maquineta del temps i posar-nos una altra vegada en marxa des
de totes les emissores per les que ens escolteu o bé per internet, si us
descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse o les webs de
totes les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario Prades i com
cada setmana us direm que es el momento de que nosaltres
Obrim la
Paradeta
Los Gatos Negros – Do wah Diddy Diddy
Aquest tema que ens porten Los Gatos Negros era la versió
que el grup barceloní va realitzar d'un dels grans èxits del grup britànic
Manfred Mann que també havien gravat Los Mustang i altres cantants i grups de
l'època i es trobava en un EP editat al 1964 pel segell Marbella en el qual
també es van incloure “Dime si no es bueno” de The Shadows, “Memphis Tennessee” de Chuck Berry que era
tot un clàssic del rock and roll i finalment i mirant cap a Itàlia “Una rotonda
sul mare” que havien portat a l'èxit Fred Bongusto que va ser el seu autor i
també Peppino di Capri. Va ser el seu últim disc per al segell Marbella i poc
després van fitxar per Vergara. Los Gatos Negros es van crear l’any 1958 i va
ser una idea d'Ernesto Rodríguez que va morir al decembre del 2014 i que des de
feia 5 anys era bateria amb Los Sírex i Manuel SanFeliu. Van debutar a l'any següent dient-se Catch Es
Catch Can. Es va incorporar Francis Rabassa, el pianista Carlos Maleras
i el trompeta i guitarra José María Mesa. Rabassa va deixar el grup i entra
Piero Carando que 
venia de Los Pájaros Locos. Pels Gatos Negros van passar bons
músics del panorama català, a partir de 1965 es van anar produint canvis i van
passar Quique Tudela que avui creiem que és l’únic membre que queda, Frank
Andrada que venia de Los Albas, la cantant i actriu Mone i altres. L’any 1966 i
després d'haver tret un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir
publicar el seu primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular simplement
"Los Gatos Negros". Quan van aconseguir fitxar per una multinacional
van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per
Vergara i van passar a ser simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van
desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria tres o quatre
single interessants i ja als anys vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien
als estudis de gravació editant "Borrón y cuenta nueva", encara que
van variar el seu estil a un pop molt més tecnificat que la veritat no va
funcionar. Actualment segueixen en actiu, encara que de la formació original
creiem que només està l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va
morir fa uns anys i ens sembla que també Piero Carando, encara que no hem pogut
confirmar-ho.
Los Sírex – Natacha
L'any 1966 Los Sírex van editar a través de Vergara un EP
del que us hem extret aquesta cançó que dedicaven a "Natacha" i en el
qual cal destacar el cor femení fent el du dua que embolcalla la veu de Lesli,
al disc també es van incloure “Yo soy Napoleón” con a cançó estrella, “Tiempo
perdido” i “Hoy es fiesta”. Creiem que les quatre cançons van ser escrites per
Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor, productor i alma mater de
Los Sírex. La veritat és que va ser un disc bastant anodí sense massa
rellevància en la llarga carrera d'aquesta bona banda barcelonina. Los Sírex
que encara estan en actiu, van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta
Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a
la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el
líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra
solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Los Sírex van ser el millor
grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons seves, sense 
deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a
estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que
ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors,
bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van
inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el
ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la
província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i
el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el
cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van
haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i
en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des
dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a
Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i
Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre
del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat
fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1
d’octubre del 2014 a
Barcelona.
deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a
estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que
ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors,
bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van
inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el
ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la
província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i
el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el
cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van
haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i
en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des
dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a
Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i
Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre
del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat
fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1
d’octubre del 2014 a
Barcelona.
Lone Star – Guajira guantanamera
Ara us hem seleccionat aquest tema que és tot un clàssic del
folklore cubà, però com nosaltres som molt gamberrets, us hem portat aquesta
versió que van realitzar la millor banda de rock espanyol dels seixanta i part
dels setanta, són Lone Star, La
Leyenda, la banda liderada per Pere Gener, nascut a Barcelona
el 31 de gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi
del piano i per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra. Lone Star
la van gravar en un EP publicat per EMI l’any 1964 que també va incloure “Tú no
tienes corazón” de Petula Clark, una versió del èxit de Johnny Kidd & The
Pirates “Niña, estoy llorando” i “Nunca te olvidaré” que era el “Not fade away”
de Buddy Holly. Va ser el cinquè EP publicat per Lone Star i el primer que van
signar ja només com Lone Star, en els seus anteriors discos i per desig de la
seva casa de discos eren Conjunto Lone Star, cosa amb el que ells mai van estar
d'acord. També és el primer disc que es va gravar amb el guitarrista de
Rocafort de Queralt Joan Miró, un dels millors instrumentistes
del seu temp. De fet en aquest disc ja són la millor
formació del grup a través
de la seva llarga història: Pere Gené, Joan Miro, el baixista Rafa de la Vega i Enrique López davant
la bateria. També us direm que en aquest EP mostren a la portada la imatge del
ninotet, un indi que durant un temps va
ser la seva senyal d'identitat i al qual tornarem a veure a la caràtula del
següent disc de quatre cançons, una de les seves obres mestres, “La casa del
sol naciente” que també es va publicar l'any 1964. Lone Star a finals dels
seixanta van patir molt camvis i van passar gent molt important de la música
del moment com Tapi, Sebastià Sospedra o Álex Sánchez, altres músics que van
militar a Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo,
Jerónimo Martínez i pensem que ens deixem algun. Curiosament el seu últim
treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava
"Hacia el futuro", va significar el adéu de Lone Star, tot i que
l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell
discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al
Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler
publicar-ho ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gené ha tornat a gravar,
ara en solitari, no com Lone Star, i entre els músics amb què compta trobem a
l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va dir
“Boomerang” i és va publicar l'any 2014.
Els Anuncis dels Nostres Records
En els anys seixanta i les dècades posteriors, el govern va
orquestrar, com solen fer actualment, una sèrie de campanyes pagades des de la
"Casa Gran", però al contrari que avui dia, la majoria de les
campanyes publicitàries institucionals es van centrar en promocionar el consum
de productes 
nacionals dels que teníem excedent, calcom realment digne
d'admiració, malgrat que manava el Paco Dictador i nosaltres avui us hem
seleccionat uns quants d'aquests. Heu de tenir en compte que aquest tipus
d'anuncis a càrrec del govern, sigui nacional, comunitari o d'un Ajuntament, al
final resulta que els paguem nosaltres amb els diners dels nostres impostos i
la majoria de les vegades només serveixen com a promoció per els que manen,
siguin del color que siguin. Començarem amb un que fomentava l'estudi i
recomanava anar a l'escola.
nacionals dels que teníem excedent, calcom realment digne
d'admiració, malgrat que manava el Paco Dictador i nosaltres avui us hem
seleccionat uns quants d'aquests. Heu de tenir en compte que aquest tipus
d'anuncis a càrrec del govern, sigui nacional, comunitari o d'un Ajuntament, al
final resulta que els paguem nosaltres amb els diners dels nostres impostos i
la majoria de les vegades només serveixen com a promoció per els que manen,
siguin del color que siguin. Començarem amb un que fomentava l'estudi i
recomanava anar a l'escola.
Al col·legi
Hi havia un alt índex d'analfabets a l’Espanya dels
seixanta, molt més del que avui podríem imaginar-nos. De fet molts eren els
joves que aprenien a llegir i escriure quan realitzaven el servei militar
obligatori, allò que al país es deia "la mili" i a Catalunya
"Anar a fer el soldat". Per això va sorgir aquesta campanya
publicitària recomanant que s'ha assistís a l'escola. També us volem recordar
que fins a principi dels seixanta, en llocs com els forns del vidre, bóbilas i
altres sectors, els nens amb 10 i 11 anys ja treballaven i en condicions molt
dures. Mario recorda que amb tretze anys i sense el permís dels seus pares, a
l'estiu anava amb altres amics de la colla del carrer Bassegoda, molts dies a
omplir bosses de serradures a una lleteria del carrer Roger, a Sants on li
pagaven a tant la peça, per suposat una misèria que a ell li servia per a les
seves despeses estiuenques. És clar que l'edat legal per començar a treballar
era els 14, anys després va pujar als 16.
La Patata
Ara parlem de tiberi i campañes alimentaries. Un producte
molt interessant perquè resultava barat i permet moltes variacions al plat,
segueix sent la patata i la campanya va cobrir tots els mitjans a l'ús en
aquells temps de dictadura en el què estàvem a "règim", per tant i
per molt que ens hagués agradat, no "menjàvem" tot el que volíem. La
veritat és que la campanya de la
Patata es va fer molt, molt pesada. Fins i tot la gent del
carrer va acabar fent bromes en el dia a dia amb aquell eslògan del "Yo
también como patatas" i deixem-ho aquí perquè estem entrant en el tema
sexual i això és molt relliscós, perillos i encara "cobrarem" al
final.
Pollastre
El pollastre en els anys cincuenta i principis dels
seixanta, no era un plat barat, era de luxe, amb el temps i la producció gairebé
industrial del aviram ha baixat de preu, encara que avui en dia Què és barat? O si no pregunte-ho a les
sofertes mastresas de casa que s'encarreguen dia a dia de la cistella de la
compra. Però quan van començar les produccions de pollastre amb les llums
enceses tot el dia i els menjadores sempre plens, els preus van ser més
assequibles i el govern es va treure de la màniga aquest anunci institucional
per fomentar el consum de pollastre. Això és una cosa que avui en dia haurien
de potenciar els nostres governants, el consum de productes de fabricació
nacional, aixó si “A bon preu” o si no que parlin amb els pagesos del Baix Camp
i els problemes que tenen amb l'avellana. Per cert, als Estats Units es va fer
una prova entre els nens, els van demanar que dibuixessin un pollastre. Tots
els alumnes que van passar per aquesta prova van dibuixà un pollastre a l'ast
que era l’únic tipus de pollastre que coneixíen. Volem recordar que el
pollastre rustit era el plat típic del Nadal junt a l’escudella i la carn d’olla.
Avui en dia tradicions com aquesta es van perden.
Xocolata
Aquella dictadura franquista aparentment també es preocupava
per la nostra salut, des del punt de vista alimentari i com us deiem es van
orquestrar campanyes per al consum de patates, pollastre, arros i xocolata,
entre moltes altres com les famoses de "Contamos contigo" o
"Mantenga limpia España" que formen part de la història de la nostra
publicitat i que pagava el govern, es a dir... nosaltres, després les escoltarem. A El Temps Passa... i
la música queda i dins de la secció d'aquella publicitat antològica que va
omplir el nostre passat escoltarem ara un anunci institucional aconsellant
prendre xocolata, un aliment molt energètic, tant en presa, amb llet o de la
pedra com xocolata soluble. A més a més, val a dir que un berenar molt clàsic
era el pa amb xocolata i per cert, molt més sa que la bolleria a la que tan
aficionades són les mares i els briballs avui en dia.
Tots contra el foc
Una altra campanya destacable és aquesta que va
protagonitzar Joan Manuel Serrat demanant que tots lluitem alhora, colze amb
colze, contra el foc, una xacra que encara avui dia segueix sent un problema
cada estiu i les notícies ens informen d'incendis continus que van arrasant els
nostres camps i boscos, amenaçant carregar-se l'ecosistema i alterant el medi
ambient. Llastimosament una de les mesures més efectives per lluitar contra el
foc és la prevenció, però els nostres boscos segueixen coberts de malesa i
males herbes i la seva neteja brilla per la seva absència, de manera que els bombers,
veins i l'exèrcit que col·labora en moltes ocasions, veuen quan infructuosos
són els seus esforços que en ocasions arriben a cobrar-se les vides de 
bombers
i veïns que col·laboren en les tasques d'extinció. Tot això sense parlar dels
focs intencionats que en els seixanta i sobretot en la dècada següent,
s'atribuïen en moltes ocasions, encara que no oficialment, a l'especulació
urbanística. És clar que aquesta campanya és de finals dels vuitanta. Però
nosaltres volem fer èmfasi en un tema tan important com és el Foc. L'any 2015 ha estat molt més
voraç que el 2014 i els incendis han cremat moltes més hectàrees. Uns quants
municipis han hagut de ser desallotjats aquest estiu perquè el foc els
amenaçava. Això és una veritable desgràcia, encara que no s'arribi a cobrar
víctimes humanes, però l'ecosistema es ressenteix i al final... pagarem tots.
Contamos contigo
És clar que allò de "Mens sana in corpore sano"
s'ho van prendre molt a pit les autoritats que ens regien i fins van arrivar
a contractar a la genial Conchita
Velasco, actriu i també cantant, recordeu la "Noia Ye-Te", que era
una xica molt de moda en aquells anys, per recordar-nos en aquesta macro
campanya institucional i conscienciar-nos que l'esport era una cosa molt sana i
la gimnàstica no s'havia de confondre amb la magnèsia, no sigui que quan
tinguis molèsties de panxa et vagis a posar a fer flexions. O potser no era
això? En fi, van haver un munt d'anuncis difonent el lema "Contamos
contigo" que l'humor jocós de l'home i la dona del carrer també van
convertir ràpidament en bromes d'índole sexual.
Mantenga Limpia España
Però val a dir que la campanya publicitària institucional
reina va ser la de "Mantenga Limpia España". Comportava anuncis de
diferent índole i en els quals ens recomanaven mantenir neta la ciutat, el teu
poble, la platja... de fet es tractava de ser pulcres i nets. Tirar les
escombraries i burilles en papereres i cendrers instal·lats en els nostres
carrers i places per ser usats i no embrutar els carrers. És clar que avui en dia
possiblement hauríem de recuperar aquestes campanyes publicitàries i tornar a
cridar als quatre vents allò de
"Mantenga Limpia España" perquè de porcs segueixen havent-hi i molts,
i no sempre de quatre potes. Com mostra un botó. Quantes vegades us ha passat o
sabeu que ha passat a algú del vostre entorn, allò de sortir a passejar i
distretament trepitjar una caqueta de gos casualment oblidada per "algun
porc" i no ens referim als animalets que ells, pobrets, en moltes ocasions
són molt més nets que els seus amos i mestresses. Per això mireu el vostre
entorn i penseu si voleu tenir una ciutat neta i polida o un escombriaire... i
aplicar-vos el lema donant exemple. És que la mentalitat de massa gent és que
les coses es facin bé, però que les faci un altre o una altra, per tant
nosaltres ara cridarem ben fort alló de “Mantenga Limpia España”.
La Música
que es Feia en Català
Francesc Burrull – La dança del ritual del foc
A El Temps Passa… i la música queda us hem parlat en moltes
ocasions del mestre Francesc Burrull, un gran pianista, arranjador i productor,
pel qual sentim veritable admiració i respecte. Ja en els anys setanta,
concretament el 1976 i signant com Francesc Burrull Trio, va editar un àlbum
que es va titular "Manuel de Falla avui - Catalonia Concerts Jazz",
versionant composicions del gran Manuel de Falla en clau de jazz. Amb aquest
disc ens anem de temps, però vam rebre un correu demanant que poséssim al mestre
i hem decidit que una cançó d'aquest disc era molt adequada. El Trio estava
integrat per Francesc Burrull (teclats), Albert Moraleda (baix) i Miquel Àngel
Lizandra (bateria), amb la col·laboració de la pianista Leonora Milà que venia
de la música clàssica. Aquest disc té la seva història i per això l'hem
seleccionat avui. Resulta que el disc es va gravar i 
posteriorment es va posar
a la venda, com sol ser habitual, és clar que la cosa no va acabar aquí. La
família de Manuel de Falla no va estar d'acord amb que a l'obra de Falla se li
imprimís un toc tan jazzístic i van demandar a Francesc Burrull per haver tret
l'àlbum sense la corresponent llicència i no haver abonat els drets, cosa que
creiem va ser el factor decisiu, i el disc va ser retirat de les botigues de
discos en pocs dies, prohibint-se la seva venda de manera que els exemplars que
es van salvar a l'haver estat ja venuts, són avui dia peces de col·lecció.
Aquesta cançó és la visió en clau de jazz que Francesc Burrull ens ofereix de
"La dansa del foc". Francesc Burrull va néixer a Barcelona el 18
d'octubre de 1934, l'any
passat va complir 82 anys i en Quimet comenta que els ha complert tocant el
piano i amb una perfecció 
depurada. Va formar part del Latin Quartet i del
Latin Combo, dues de les formacions catalanes que van comptar amb músics
extraordinaris i que a més de treure un nombre rellevant de discos, també van
acompanyar a molts cantants dels seixanta. Estretament vinculat a la Nova Cançó va ser
arranjador i acompanyant de molts dels seus components i també director musical
del segell Concèntric. Ha acompanyat a gent clau del jazz internacional com
Sidney Bechet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byas, Tete Montoliu o Jean-Luc
Ponty. Va ser director musical, productor i arranjador de Joan Manuel Serrat,
Antonio Machín, Lluís Llach, Joan Isaac i La Trinca, entre molts altres. Francesc Burrull és
un personatge clau de la música que s'ha fet a Catalunya, per aixó l'any 1992
li van atorgar el Premi Nacional de Música de Catalunya en la categoria de jazz,
com a reconeixement a la seva llarga carrera i fa poques setmanes va rebre el
Premi Emderrock per la seva trayectoria profesional. Nosaltres volem sumar-nos
a la petición que s’ha fet per que se l’otorgui la Medalla de la Generalitat, estem
convençuts que s’ho mereix.
Lucky Guri
& Peter Roar – I and love her
Al programa d’avui de El Temps Passa… i la música queda,
escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial i peça de
col·leccionisme, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo ja en
els anys setanta que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i
titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de
luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter
Roar, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la
bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li
acudís comentar-li a Lucky Guri que tenia aquest disc perquè Lucky el demanaria
que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és, Mario és quedaria
sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Mi gran amor le
di”, com es va traduïr el títul en castellà aquí al pais, ells li han imprès un
bon ritmillo jazzístic. Resulta curios que en once temporades del 
programa hem
punxat molt poques peces d’aquest disc, tot i la seva qualitat. L'àlbum ha
sigut reeditat en versió CD digitalitzat, fa un parell o tres d'anys per el
segell Picap, però invertint l'órdre del nom de tots dos músics i a la portada,
la foto es la mateixa, també han afagit els de la resta de músics que hi tocan.
Lucky Guri va formar part del mític grup Barcelona Traction, un dels mes
reconeguts de la denominada Ona Laietana. Despres de haver-se recuperat d'una
llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista i organista nascut a
Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys
acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts i també creiem que a Laura Simó.
La veritat es que tenin un disc com aquest ens adonem que li treiem poc suc i
ens proposem posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però
aixó serà en propers programes per qué ara seguirem amb més música, també en
clau de jazz.
Latin Combo – Summertime
Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda a
Ricard Roda, tot un mestre que amb el seu grup els Latin Combo, dels que hem
parlat moltes vegades. Ens porten aquesta versió del clàssic de George Gershwin
que originalment va formar part de l'òpera jazz "Porgy and Bess" i la
va gravar Bille Holiday i Louis Armstrong. El Latin Combo va incloure aquest
tema a l'àlbum "Bailemos con el Latin Combo", publicat pel segell
barceloní Vergara l'any 1964 i en el qual en clau de jazz versionar clàssics
nord-americans, molts d'ells en format popurri. El Latin Combo el van integrar
Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i
que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, com ja us hem dit 
altres vegades. Així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va
ser component dels Latin Combo, ara estem embolicant al personal. Tots aquests
músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un
dels millors saxofonistes de la història musical espanyola que va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant
"Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels
primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels
seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de
novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el
Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i
gires, llavors dit “bolos”. Per cert. El líder de El Latin Combo no era Ricard
Roda, va ser Jaume Villagrasa.
Deixarem ara la Música feta a Catalunya i ens anirem fins a Granada.
Los Ángeles – Lo mucho que te quiero
Aquesta cançó escrita per a Los Angeles per Ibarra, Ornelas,
Herrera i Céspedes, va ser la cara A d'un single que es va publicar l'any 1969 a través del segell
Hispavox amb "Cada dia" a l'altra costat i que era una composició de
Poncho. Va ser el seu novè single. És un dels millors discos de Los Ángeles,
encara que la portada trobem que frega el ridícul i possiblement en aquest tema
li sobrin els arranjaments de metalls que volen donar un aire tex-mex a una
bona balada, encara que no ho necessitava. Los Ángeles eren un grup de Granada
i van començar sent Los Ángeles Azules, però quan va marxar el cantant Julián
Granados per incorporar-se als The Brisk, Poncho va passar a ser cantant, a més
de tocar la batería i Los Ángeles Azules es van reconvertir a Los Ángeles. Van
ser el millor grup vocal del pop espanyol dels seixanta, perllongant-se la seva
carrera en els setanta, fins a les morts de Poncho González i José Luis
Avellaneda en accident de trànsit el 26 de setembre de 1976, Carlos va quedar
ferit de gravetat, el grup 
tornava de fer un concert a Tarragona. Carlos i
Agustín al costat del fill de Poncho van reprendre la banda en els anys 90. L'any 2007 l'Ajuntament de Granada
va imposar a Los Ángeles la medalla de plata al "Mèrit per la Ciutat". Us direm que
Los Ángeles, tot i que van gravar molts singles, només van arribar a publicar
dos LP's i un CD ja als noranta. Això si, van participar en dues pel·lícules
"Un, dos, tres al escondite inglés" d'Iván Zulueta l’any 1969 i
"A 45 revoluciones por minuto" de Pedro Lazaga en el 1970. Durant un
temps i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que
més tard crearia Los Módulos. Los Ángeles van ser descoberts per Rafael Trabuchelli
per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. En
total Los Ángeles van gravar 23 singles i dos LP’s de 1968 a 1976. Quimet sempre
afirma que son el millor grup que ell ha sentit tocan cançons dels Beatles,
sobre tot per els seus jocs de veus. Mario te una enécdota curiosa amb ells,
però diu que ja us la va explicar fa un temps. Mario creu que Los Ángeles eren
bons músics, pero com a pèrsones eran uns impresentables sense cap mena de
respecte per els companys de profesió.
Bruno Lomas – Vuelvo a casa
Bruno Lomas, una de les millors veus del rock espanyol dels
anys seixanta, va ser primer component de Los Milos, després es llançaria en
solitari sent un dels cantants més reconeguts de la seva època i obtenint èxits
sense parar fins a mitjans dels anys setenta, quan es va retirar. Aquest tema
és una versió molt bona que el valencià ens fa del "I coming home" de
Tom Jones que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez, amb la
seva poderosa veu recrea a plaer amb acompanyament orquestal en aquest cas,
recordeu que al llançar-se en solitari primer el van acompanyar Los Rockeros.
Bruno Lomas havia nascut a Xàtiva el 14 de juny de 1940 i va morir en accident
d'automòbil quan conduïa un Mercedes 250, a la carretera de la Pobla de Farnals, un 17 de
agost de 1990, quan es trobava a punt de reiniciar la 
seva carrera. Havia
signat contracte per treure dos discos, un amb vells èxits i un altre amb
cançons noves.EMI va treure a continuació el doble LP recopilatori de Bruno
Lomas que ja estava pactat entre el cantant i la discogràfica abans de la seva
mort i que es va titular "Bruno Lomas 1940-1990", un bon recull de
cançons per recordar a aquesta bona veu. La peça que escoltem ara es trobava a
un EP publicat l’any 1968 que també va incloure “Por esa mujer” que així mateix
era un èxit de Tom Jones, “No es serio tu amor” una versió de The Supremes i
“Si no me quieres tú” que creiem era seva, totes es van extreure del seu LP
“Cara y cruz de Bruno Lomas” que va publicar EMI-Regal. Per cert, Bruno Lomas
va gravar el primer disc en directe del pop espanyol, amb una qualitat molt
deficient, val a dir-ho.
Los Extraños – Tobacco Road
Poc podem dir-vos del grup Los Extraños, tret que eren cinc
i van gravar per la
EMI-Odeon, si be creiem que eren de Barcelona. El grup va ser
creat l’any 1962 por el cantante Juan Antonio i al costat d'ell músics molt
joves, el guitarra Luis Mestres que també va compondre algunes cançons de les
que van gravar, Antonio a la guitarra rítmica, Enric Canals s'encarregava del
baix i enfront de la bateria es trobava Ricardo. En total van publicar cinc
EP's de quatre cançons. En aquest i a més del "Tobacco Road", un
clàsic del R & B composat per John D. Loudermilk l’any 1964 per els The
Nashville Teens i que més tard, al 1969, brodarien els Rare Earth, també trobem
"Dime que vuelves”, “Yo tengo una prima” i “Mente extraña". Aquest
EP, el segón que van treure, és de l’any 1964. La EMI va incloure un parell de
cançons de Los Extraños 
en un LP titulat "Los grandes conjuntos
españoles", on compartien el disc gran grups com Los Mustang, Los
Javaloyas, Lone Star, Top-Son i The Four Winds and Dito, aixó parla i molt de
la seva qualitat. L’any 1965 treurien el seu tercer disc i van marxar-se per
actuar una llarga temporada a Mallotca. Van seguir gravan, però quan l’any 1965
Juan Antonio s’en va a fer el soldat, es substituit per Tony Presley que venia
del Golden Quartet, però al estiu del 66 són Ricardo i Antonio els que s’en van
a la mili i alló va ser la fi del grup. Enric Canals, el baixista,
s'incorporarà aquell mateix any a Los Albas i el cantant Juan Antonio gravarà
un parell d'EP en solitari sense massa èxit.
Los Mustang – Sabor a miel
Aquesta es una bona versió del "A taste of honey"
de The Beatles, encara que no la van escriure ells, va ser composada per Bobby
Scott i Ric Marlow per a un musical que es va titular igual i es va estrenar
l'any 1960 sent inicialment instrumental, ens la porten per acabar el programa
d’avui, els nostres grans versioners Los Mustang, des d'un EP que es va
publicar l'any 1964 i en el qual es van incloure el "Please please
me" aquesta si de Lennon i McCartney, "María Elena" dels Indios
Tabajaras i "Witchcraft", curiosament i en contra del que ens tenen
acostmats, les dues últimes són instrumentals. Els Mustang són l'única banda de
pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els
mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una
ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió
del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a
gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es
publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El
submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes
al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus
començamens i quan eren 
un grup instrumental sense cantant, van participar en
el concurs “El show de las 2”
que presentava Joaquín Soler Serrano, que va ser guanyada per els valencians
Los Pantalones Azules amb Los Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria)
i Santi Carulla (cantant) deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi
(guitarra solista) que també era el propietari del nom de Los Mustang i va
morir l’any passat, Antonio Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix)
i sorgiria la definitva formació que tants èxits van aconseguir al llarg de
quatre dècades. Los Mustang actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala
de concerts barcelonina. Van mantenir la formació original fins que el grup es
va desfer l’any 2000, de fet van ser l'únic grup dels 60 que no van tenir
canvis al llarg dels anys i precisamente per aixó a la Fira del Disc i Cinema
Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra,
en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van retre un homenatge i
els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla. Un dada interesant
es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma Mitsubishi secció
vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista, compositor i des de
1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia.
En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots
ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30
d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad. Ens hem asabentat de que l’any 2012 la
dona de Marco també va morir.
Per avui acabarem El Temps Passa… i la música queda, però no
us deixem sols, us quedeu en companyia de totes les emissores per les que ens
escolteu o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Sóm Quimet
Curull i Mario Prades i ara ens acomiadarem fins d'aquí a quince dies.
BONES VACANCES DE SETMANA SANTA
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario