Avui i avisem amb antelació, heu de preparar els mocadors, o millor dit, recomanem que tingueu a mà
"llençols" ja que a La
Parrafada parlarem dels serials readiofónicos que amb
l'arribada de la televisió es convertirien en els culebrons de les tardes. Per
recordalos, ja que l'audiència que tenien era una cosa sorprenent, parlarem de
"Ama Rosa" un programa que va ser el que avui en diríem "top
training", en la seva època, fins i tot la radionovela va ser portada al
cinema. Per descomptat escoltarem també música que estarà a càrrec de Los
Canarios, Latin Combo, Los Brincos, Juan y Junior, Los Buenos, Jorge Miranda,
Los Bravos, La Trinca,
Los Catinos, La
Orquestra Maravella, Los Ángeles, Bruno Lomas, Los Íberos,
Joe & The Jaguars i Los Pájaros Locos. Ells configuraran la nostra banda
sonora per al viatge setmanal als anys seixanta que junts emprenem des de les
emissores per les que sortim a les ones o bé vía internet si t’el descarregues
del blog o del facebook de Montse Aliaga. Nosaltres seguim sent Quimet Curull
i Mario Prades i començarem el nostre viatje als records, al ahir, dient alló
de sempre
Obrim la
Paradeta
Joe & The Jaguars – Si tuviera un martillo
Joe & The Jaguars, amb els que avui començarem El Temps
Passa… i la música queda, eran un grup sorgit a Espanya, concretamente a
Madrid, però no eren espanyols, es tractava de soldats nord-americans, fent la
seva mili a la base americana de Torrejón de Ardoz i que van gravar un únic EP
aquí al país. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. Van acompanyar
a Karina amb la que van gravar un altre EP i també algún que altre artista de
moda a l’época. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial
guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly
dels Estats Units The Sparkletones i ja havie gravat discos quan va ser cridat
a files. Aquí va crear Joe & The Jaguars. Curiosament van ser fitxats per
Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti
que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en
solitari, havia vingut a Espanya l’any 1963 per fer una televisió i va demanar
que el portesin a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i es van
assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup. Si és que no
perden pistonada. Aquesta cançó que escoltem ara i que va ser superversionada,
era "If I Had A Hammer", el gran èxit de Trini Lopez que la va
reconvertir al rock and roll, si bé val a dir que es tot un clàsic del folk
americà i la van gravar molt abans Peter, Paul & Mary.
Jorge Miranda con el Latin Quartet – Una rubia de miedo
Jorge Miranda no és un d'aquests cantants amb una carrera
brillant i recordada, més aviat va ser molt discreta. L’any 1962 es va
presentar a la selecció del tema que havia de representar Espanya a Eurovisió,
però no va guanyar. Es va realitzar una preselecció que va presentar Federico
Gallo des de Madrid, el 6 de febrer de 1962. Els cantants de la semifinal eren
Franciska, Jorge Ribé, José Casas i Mireya Xapelli, a més de Jorge Miranda.
Aquest tema que escoltem, es trobava en un EP, creiem que l’únic que va treure,
publicat per Discos Saef, es també del 1962 i on a més d'aquest cançó, versió
del tema "Che Dritte!" d'Adriano Celentano i que també van versionar els The Rocking Boys, trobabem "Kana
Kapila", "Naciste para mi” i “El perro de trapo". Ara bé,
acompanyan-lo en aquesta gravació es trobava el Latin Quartet de Francesc
Burrull que són paràules majors.
Els Latin Quartet, Francesc Burrull el segon per la esquerra
Los Brincos – Amiga mía
A l’àlbum “Contrabando”, publicat per Los Brincos l'any
1968, van trencar amb el seu estil habitual, manipulat i comercialitzat per
Maryní Callejo i la seva discogràfic i se'ns mostraven molt més propers al
futur estil de Alacrán i Barrabàs que l'inicial del grup i és que hi va haver
canvis en la formació i aquest LP va ser el resultat dels canvis i sobretot el
de lideratge ja que el grup va passar a ser dirigit per Fernando Arbex. Un dels
millors singles d'aquest àlbum incloïa el tema que escoltarem ara, per el que
Quimet reclama el euro ja que l’ha tocat, i "Érase una vez" a l'altra
banda. En aquest disc Los Brincos a més del bateria i cantant Fernando Arbex i
el baixista Manolo González, comptaven amb dos nous elements, s'havien
incorporat Vicente Ramírez i Ricky Morales que anteriorment militaven a Los
Shakers. Juan Pardo i Antonio Morales Junior havien deixat el grup per
llançar-se com duet, nosaltres sempre hem estat convençuts que en realitat van
ser expulsats, després els escoltarem. Los Brincos van decidir canviar de só i
per aquesta evolució cap al pop britànic
van marxar-se a Londres, als estudis Marble Arch, propietat de la Pye i el productor va ser
Larry Page, que havia estat també productor de The Kinks i The Troggs, encara
que 
també va gravar diversos discos amb la seva orquestra. La veritat és que
amb aquest àlbum van tenir problemes legals, Pete Townshend els va demandar i
va portar davant els tribunals britànics acusant-los de plagi i afirmant que la
cançó "The Train" incloïa acords del "Substitute" de The
Who. La veritat és que si bé l’àlbum no va aconseguir funcionar al mercat forà,
a Espanya si es va vendre bé, demostrant que tots aquells que afirmaven que
després de la marxa de Juan y Junior el grup estava acabat i liquidat, no
tenien ni idea del que deien i havien perdut una meravellosa oportunitat
d'estar callats ja que "Lola" el primer single, va ser tot un èxit.
La veritat és que alguns crítics tenen cap per que si no, les serradures
tindriem que portar-les a les mans. José Fernando Arbex Miró, nascut a Madrid
el 28 de maig del 1941, va morir el 5 de juliol del 2003, després d’una llarga
enfermetat.
Los Bravos – People talking around
En aquesta gravació, feta l’any 1970, el cantant de Los
Bravos era Andy Anderson, germà de Jon Anderson, cantant dels Yes, que havia
substituït a Robert Wright que al seu torn ho va fer amb Mike Kogel quan es va
llançar en solitari anomenant-se Mike Kennedy. El teclista era Jesús Gluck si
bé el primer que va entrar va ser Peter Shelley, al costat de Miguel Vicens,
Pablo Sanllehí i Tony Martínez que eren els únics que quedaven dels primitius
Bravos. De l’etapa de Andy Anderson amb Los Bravos cal destacar el tema
"People Talking Around" que escoltem ara i amb el qual van guanyar el
Festival Barbarella 70 que es feia en aquesta popular discoteca de Palma. La
veritat 
és que Los Bravos ja no van aconseguir el nivell de popularitat que
havien obtingut en la seva primera etapa, sobretot gràcies al "Black is
Black". Andy els va deixar per incorporar-se a Zebra, la banda de Joan
Bibiloni i en el seu lloc va entrar Pedro Chaklat i amb ell van gravar en el 73
"Welcome to Mars", un únic single. El lloc de cantant va ser aquesta
vegada per a Henry Seür que gravaria dos singles amb Los Bravos i la banda
decideix separar-se l'any 1974, encara que en el 76 tornen com Mike Kennedy y
Los Bravos, però no va tenir continuïtat. Avui en dia creiem que segueixen en
actiu, però Quimet sempre els hi diu Els Senyors Black is Black ja que en
l'últim concert de Los Bravos al qual va assistir, van tocar aquest tema cinc o
sis vegades. El guitarra Tony Martínez va morir en un accident el 19 de juny de
1990 i l’organista Manolo va morir en els seixanta, es va suicidar.
Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está
Ara ens anirem cap a terres valencianes. La cançó "Reach
out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les
millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però
nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en
castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el
tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las grans veus
del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a
principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era
una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i
"Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno va ser el cantant del grup valencià Los
Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per
dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com
a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en
Los Top 
Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser
Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví
Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990),
després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i
retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil
quan estava a punt de tornar als escenaris, la veritat es que conduïnt era molt
temerarí i esbojarrat i la carretera, us ho hem dit en moltes ocasions, sempre
passa factura. Per cert, Bruno Lomas va fer dues pel·lícules "Codo con
codo" del 67 i "¡Chico, Chica, Boom!" que era de l’any 1969.
Los Buenos – Looking back
Un altre dels bons conjunts espanyols de finals dels
seixanta van ser Los Buenos, amb la seva música enfocada cap un rock progresiu
i que no van tenir l'èxit que mereixien, van treballar en la pel·lícula d'Ivan
Zulueta "Un, dos, tres al escondite inglés", al costat de Pop-Tops,
Shelly y Nueva Generación, Los Íberos i Los Beta, la veritat es que era molt
dolenta. Los Buenos es formen a Madrid, encara que cap d'ells era madrileny i
anomenant-se Los Snops. Són el cantant granadí Julián Granados que havia tocat
amb The Brisks i abans amb Los Angeles Azules, al costat de Johnny Galvao (guitarra)
que venia del grup portuguès Os Duques i després tocaria amb Kerouaks, Iñaki
Egaña (baix) que tocaria amb Barrabas, Jorge Moreno (bateria) i Rod Mayall
(òrgan) que en aquells moments estava a The Explosion i era el germà petit del
pare blanc britànic del blues John Mayall. Van fitxar pel segell Acción que era
propietat de la Cadena SER
i el 18 de febrer de 1969 Los Buenos van presentar el seu primer 
disc a la
discoteca JJ de Madrid. Van gravar en total quatre singles, l'últim l’any 1969
i van desaparèixer com a banda. Iñaki Egaña va passar a ser el cantant i
baxista d'Alacrán i després de Barrabàs i actualment creiem està a Los Mitos i Johnny
Galvao es convertirà en un cotitzat músic de sessió i membre principal de la
banda d'acompanyament de Miguel Ríos. Julián Granados els havia deixat ja en
l'estiu de 1969 per llançar-se en solitari, passant Iñaki a cantar, a més de
tocà el baix. "Looking back" que és una versió, es trobava en el seu
segon single, editat l’any 1969 per el segell Acción i era una composició del
nord-americà Johnny Guitar Watson. A la cara B “De mi niña” que era una
composició dels xicots del grup i on el cantant ja va ser Iñaki Egaña. En total
van treure quatre singles, tots l’any 1969 i al 1998 el segell Ramalama va
editar un àlbum titulat “Los Buenos y Julián Granados. Todas sus Grabaciones
(1968-1970)” que era un recoplatori. 
Los Íberos – Summertime girl
Vam rebre un correi dient-nos que aquesta cançó feia molt de
temps que no sonaba al programa i tot i que nosaltres creiem que no fa tant de
temps que la vem possar, ara us la portem de nou ja que va arriban el
“calortet”. Nosaltres recordarem ara les calors de l’estiu i es que quan
arriba l'estiu les noies pensen més en els nois i aquests en elles, els cossos
bronzejats possiblement ajudin a aquesta atracció i nosaltres recordem aquells
somnis d'estiu, quan començàvem a buscar la nostra "Noia de l'estiu".
Donçs bé, aquesta va ser una de les millors cançons de Los Íberos, un grup
d'extrema qualitat musical i vocal i que van gravar una part important de la
seva discografia en anglès i gravant als estudis de DECCA a Londres. Los Íberos
es van conèixer a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a
la guitarra 
rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique
Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia,
pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de
Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van
debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl",
aquest tema que avui sona a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los
Íberos participen també en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite
inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’época, de la que hem
parlat abans i també a “Topical Spanish” de Ramón Masats, al 1969. L'any 1973, després
de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan.
Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música
espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG.
Quique es va dedicar a la producción i va treballar a discos de Dolores i
Hilario Camacho, Cristóbal substitueix a José Belmonte a Los Puntos durant una
temporada i va formar part del grup Frenos. Enrique Lozano per la seva banda a
l'any 2008 va editar un disc en solitari.
La
Parrafada
Ama Rosa i els Serials radiofònics
Anem a retre un homenatge a La Parrafada a un gènere
avui desaparegut de la ràdio que es fa actualment, els serials, la ràdio
novel·la de la tarda que comptava amb un elenc artístic integrat pels actors de
cada emissora, al costat dels tècnics d'efectes especials, veritables artistes
de l'enginy i les orquestres tocant en directe a l'estudi. Per tant prepareuels
mocadors o milllor dit “els llançols” i a plorar una miqueta que així era sà i
obria els pulmons, com es deia abans.
“Ama Rosa” va ser un serial radiofònic retransmès de dilluns
a divendres a les cinc de la tarda per la Cadena SER des de Ràdio Madrid i estrenat l'any
1959, amb guions de Guillermo Sautier Casaseca (Canàries, 24 juny de 1910 -
Madrid, 14 de abril de 1980). Va ser la revolució en el mitjà radiofònic en
blanc i negre i va provocar que moltíssimes dones i no pocs homes, cal
reconèixer-ho sense vergonya, s'enganxessin als serials radiofònics, els
culebrons de l'època. Perquè el sector masculí retreia a les dones que estiguessin
pendents de la novel·la de la ràdio, però en molts tallers i indústries, a les
cinc de la tarda sonava també la sintonia de "Ama Rosa". El país
s'alentia perquè la gent deixés anar els sentiments i la llagrimeta.
Que consti que abans ja s'havien emès molts altres serials
radiofònics com “Lo que nunca muere” o “Un arrabal junto al cielo” i els hauria
després, reconeixem que "Ama Rosa" no va ser el primer, però sí el
que va consolidar i va donar "prestigi", entre cometes, al gènere de
la llàgrima fàcil i entendridora, els drames avui convertits en culebrons per
la televisió, "Ama Rosa" va ser El Serial, en majúscules.
després, reconeixem que "Ama Rosa" no va ser el primer, però sí el
que va consolidar i va donar "prestigi", entre cometes, al gènere de
la llàgrima fàcil i entendridora, els drames avui convertits en culebrons per
la televisió, "Ama Rosa" va ser El Serial, en majúscules.
El culebró “Ama Rosa” narrava les desventures molt
desventurades de Rosa Alcázar, una dona vídua i pobre que es troba davant una
tessitura dramàtica: La perspectiva de la seva presumpta mort imminent i
proposa una cosa al metge que l'atén: Donar al seu fill, viu i sa, al matrimoni
que acaba de perdre al seu, els De la
Riva, una família molt acomodada. Serà un secret entre Rosa,
el metge i el marit de la dona que acaba de donar a llum a un nadó mort.
Aquesta no ha de saber mai la veritat. Finalment Rosa no mor, però haurà
d'oblidar l'infant nascut de les seves entranyes que rebrà a canvi tot el que
ella no pot donar-li: carrera, diners, posició. Com us dèiem Rosa 
Alcazar
sobreviu i l'amor d'aquesta mare pel seu fill, la portarà a col·locar-se com a
dida de la família i per tant cuidadora del seu propi fill, havent de mantenir
sempre el secret pel bé del nen ignorant que aquella dona que en té cura d’ell
i el protegeix, és la seva veritable mare.
Alcazar
sobreviu i l'amor d'aquesta mare pel seu fill, la portarà a col·locar-se com a
dida de la família i per tant cuidadora del seu propi fill, havent de mantenir
sempre el secret pel bé del nen ignorant que aquella dona que en té cura d’ell
i el protegeix, és la seva veritable mare.
El nen es converteix en un jove malvat, ric i ambiciós que
li fa la vida impossible a la pobre dona. El noi fins i tot arriba a ser acusat
de robatori i assassinat i Ama Rosa, vella i malalta, és declara culpable per
salvar-lo de la presó, el seu únic desig és que el noi no sàpiga mai que ella
és la seva mare i allò li provoqui vergonya. Ama Rosa ho suporta tot amb amor i
gran resignació, guarda silenci sobre l'origen fins que aconsegueix que l'amor
cap al seu fill triomfi sobre totes les coses. Apa. Ara es quan toca deixar
anar les llagrimetes!
Antonio
Hernández, Rufino Inglés, Antonio Jiménez Escribano, Carmen Luján, Luis de
Luque, Rodolfo Merino, Magda River i José María Seoane. En l'època van existir
dos companyies de radioteatre importants, el “Teatro del Aire”, dirigit per
Antonio Calderón a Ràdio Madrid i el “Teatro Invisible”, dirigit per Juan
Manuel Soriano a Radio Nacional de España. Cal recordar també a altres actors i
actrius que van destacar en aquest sector professional, com Pedro Pablo Ayuso,
Matilde Vilariño, Matilde Asensi, Teófilo Martínez, José María del Río, Vicente
Mullor, Eduardo Lacueva o Lourdes Guerras, entre molts altres pioners del
teatre a la ràdio.
Per descomptat, el cinema també es va fixar en "Ama
Rosa" i l’any 1960 el director León Klimowsky va 
decidir-se a rodar,
amb el mateix títol, la versió cinematogràfica de "Ama Rosa" que va
ser un altre èxit. La pel·lícula va estar protagonitzada per la cantant i actriu Imperio Argentina. Mario recorda que sent molt nen, tot just
deu anys, els seus pares el van portar a veure-la, encara que ell no es va
assabentar massa, la veritat, però si recorda amb fixació a dues senyores
majors plorant a la porta del cinema, acabada la sessió i la frase que una
d'elles li va dir a l'altra "He llorado mucho ¡Como he disfrutado!” i a
ell aquellas paraules li van sonar a xinès durant anys, fins que va comprendre
el significat. Es va fer així mateix una versió teatral, una obra en tres
actes, escrita també per Guillermo Sautier Casaseca amb Fernando Vizcaíno Casas
i Rafael Baró Valcárcel i que es va estrenar el 29 de març de 1959 al teatre Arriaga
de Bilbao. Guillermo Sautier Casaseca així mateix va escriure el llibre
decidir-se a rodar,
amb el mateix títol, la versió cinematogràfica de "Ama Rosa" que va
ser un altre èxit. La pel·lícula va estar protagonitzada per la cantant i actriu Imperio Argentina. Mario recorda que sent molt nen, tot just
deu anys, els seus pares el van portar a veure-la, encara que ell no es va
assabentar massa, la veritat, però si recorda amb fixació a dues senyores
majors plorant a la porta del cinema, acabada la sessió i la frase que una
d'elles li va dir a l'altra "He llorado mucho ¡Como he disfrutado!” i a
ell aquellas paraules li van sonar a xinès durant anys, fins que va comprendre
el significat. Es va fer així mateix una versió teatral, una obra en tres
actes, escrita també per Guillermo Sautier Casaseca amb Fernando Vizcaíno Casas
i Rafael Baró Valcárcel i que es va estrenar el 29 de març de 1959 al teatre Arriaga
de Bilbao. Guillermo Sautier Casaseca així mateix va escriure el llibre
La successora, quant a èxit, de “Ama Rosa” va ser
“Simplemente María”, també de Guillermo Sautier Casaseca, amb la qual vam
descobrir al país a Maria Salerno i més tard sorgeix "Lucecita",
totes elles van aconseguir així mateix uns índexs d'audiència significatius i
brillants... però tot això és una altra història que va formar part de la màgia
de la ràdio de postguerra, en directe i moltes vegades amb públic assistent a
l'estudi, aquella familiar ràdio en blanc i negre.
Avui, quan escoltem que "El cor de la ciutat" va
estar en antena tropecientos mil capítols podem estranyar-nos, o no, però tot
això del culebró no és un invent modern. No hem descobert la sopa d'all. Que
tot està inventat en la Vinya
del Senyor! Nosaltres sols podem canviar-li el color i el títol.
La Música
que es Feia en Català
Latin Combo – En forma
Ara a El Temps Passa… i la música queda, amb un euro per
Quimet i per començar la secció de la música feta a Catalunya, us hem
seleccionat a un dels grups catalans de la ápoca que va comptar amb els millors
músics, es tracta del Latin Combo que al costat del Latin Quartet del Mestre
Burrull, van comptar amb grans professionals que en moltes ocasions actuaven com
a músics d'estudi i en gires i concerts acompanyant a les estrelles de moda.
Aquest tema, la seva particular versió del "In the mood" de Glenn
Miller, es trobava en un EP titulat "El nuevo Latin Combo", publicat per Vergara i que també va incloure "Serafino
Campanero", "Madisonistas" que havia gravat Tony Ronald en un
dels seus primers discos i "El madison". Va ser publicat per Vergara
l'any 1962. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel
Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar
part del Latin Quartet.
Així mateix Francesc Burrull que militava en els Latin
Quartet, va ser component dels Latin Combo durant un temps, ara estem
embolicant al personal. Tots aquests grans músics van beure de les fonts del
jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931
a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la
història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant
"Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels
primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels
seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de
novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Con us haviem
dit, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions
i gires, llavors dit “bolos” i és que ells formaven part de la crem de la crem
dels músics catalans. Es van inflar de gravar EP’s i LP's, si bé i a partir de
mitjans de la década dels seixanta, la seva fotografia no apareixia a les portades,
segons les cases de discos no donaven la imatge per arribar a la joventut més
poppi, sense tenir en compte que ells eren els mateixos bons músics d'anys
abans, o potser millors perquè amb el temps sempre s'aprèn.
La Trinca
– La Trinca
Curiosament la primera cançó que van gravar els nois de La Trinca i que es va publicar
com a cara B d'un single editat per Edigsa l'any 1969 amb "Quin nas"
a l'altre cara, no va ser una composició seva, es tractava d'una versió d'un
tema tradicional del folk britànic, això si, José María Mainat, Tony Cruz i
Miquel Àngel Pasqual van escriure la lletra, carregada del seu bon humor
característic, en català, encara que nosaltres ara tenim els nostres dubtes
sobre si el que va escriure el text va ser Jaume Picas. És clar que La Trinca van mirar una versió
editada en aquelles èpoques i que va ser tot un supervendes, el "Lily the
Pink" a càrrec del grup The Scaffold, on militava el germà de Paul McCartney,
però es feia dir Mike McGear perquè no volia que el vinculessin al seu germà i
aprofitar-se de l'èxit del beatle, el seu veritable nom era Peter Michael
McCartney. Tornant a La Trinca,
el productor, arranjador i director musical d'aquest enregistrament, va ser el
mestre Francesc Burrull. La
Trinca que havia començant actuant en bars i 
restaurants de la Costa Brava, van basar
el seu èxit en la senzillesa, ritmes familiars i el bon humor carregat de
segones intencions que pràcticament sempre burlava la censura franquista. Van
gravar els seus temes en català i castellà amb el que van aconseguir arribar al
públic de tota la península. Ells van ser, sobretot José María Mainat que és
veritablement el cervell, els impulsors del Canet Rock, de fet ells són de
Canet de Mar. Van crear Gestmusic, d'on va sorgir Operación Triunfo. La relació
entre Miquel Àngel i els seus dos companys sembla que va acabar en un veritable
ball de bastons. Sempre van saber envoltar-se de bons col·laboradors com Antoni
Ros-Marbà, Francesc Burrull, Jaume Picas, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal
Alcover, Pere Quart, Terenci Moix, Jaume Perich i uns quants més i les seves
aparicions en televisió els van obrir totes les portes de les llars de tota
Espanya, gràcies a les sèries que van protagonitzar. 
Orquesta
Maravella – Smoke gets in your eyes
els seus principis, es dedicaven bàsicament a actuar a
l'estranger. Al llarg de la seva dilatada existència han obtingut diversos
premis i distincions, entre ells destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de
Catalunya, guardó obtingut el dia 21 d'octubre del 1997, per divulgar la música
catalana arreu del món, també van conseguir el Premi ARC que la Associació de
Representants de Catalunya els hi atorguen a l'Orquestra Maravella en
reconeixement a la seva trajectòria artística i musical, sense oblidar el Premi
La Blanca del
Sindicat de Músics de Catalunya que se'ls van atorgar per votació popular.
L’any 1993 es va publicar el libre biogràfic "Maravella maravellosa".
En total L’Orquesta Maravella ha tret més de 160 discos amb continguts
diversos: sardanes, concert i ballables. També han acompanyat a cantant en les
seves gravacions, entre elles destaca Nella Colombo. 
Ara seguirem amb la música en castellà, però des de Catalunya
Los Pájaros Locos – La lluvia por fin vendrá
El grup del Maresme Los Pájaros Locos van gravar el seu
primer disc l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar
el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles,
l'últim l’any 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar ja al 2008 i era
un recopilatori. Feien servir el dibuix amb la cara del ocell dels dibuixos
animats vint anys abans que l'utilitzés Loquillo. Los Pájaros Locos eren els
germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) que
eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres
elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls
uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que ja es mort i
anys despres marxaria amb Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta
cançó que ara escoltem a El Temps Passa... i la música queda, es una versió del
tema "Le jour ou le pluie viendra" de Gilbert Becaud i es trobava en
el seu tercer EP que es va titular "Volando con Los Pájaros Locos",
editat pel segell Variety l'any 1960, al costat de “Que yo te quiero”, “Nessuno
al mondo” i “Non occupatemi il telefono” i es el primer disc on Piero Carando
canta finalment en castellà, fins aquell moment solsament havien cantat en
italià. De fet molt eren els que 
creien que Los Pájaros Locos eran un grup
italià afincat a Catalunya. Val a dir que Los Pájaros Locos, elGolden Quarter
i Los Ticanos van ser els primer grups catalans que van actuar als festivals
que es montaven a Madrid, en un organitzat pel SEU, el sindicat estudiantil,
junt a Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. És diu que Los Pájaros
Locos van ser els primers a utilitzar un vibràfon al país i un dels primers
grups que va disposar d'un ECO, encara que aquell rudimentari aparell de
reverberació per les veus s’el van fabricar ells mateixos. El 10 de juny de 1979 a l'edat de 42 anys
d'edat, va morir Salvador Mayolas el que va ser creador del grup Los Pájaros
Locos, amb el seu germà Antonio Mª Mayolas. La seva mort va significar la fi
definitiva del grup que s'havia mantingut en actiu fins aquell moment. L'any
1985 Antonio María Mayolas torna a posar en marxa Los Pájaros Locos, amb antics
components i nous músics. Creiem que segueixen en actiu i ara són Antonio Mª
Mayolas Fernandez-Bordas (piano, òrgan i teclats), Jaime Boguña (guitarra i
cantant), Jordi Anton (guitarra i cantant), Enric (baix) i Riby (bateria).
Los Canarios – Requiem for a soul
Venien des de les illes Canàries, on es van crear l’any 1964
i per això van adoptar aquest nom, però primer van ser Los Ídolos i van gravar
tres EP's a Barcelona. S’en van anar als Estats Units on van estar un any
tocant per la costa oest i dient-se The Canaries, fins i tot van gravar un LP,
per tornar a Espanya i convertir-se ja en Los Canarios, un grup que hem de
reconèixer, van ser la millor banda de soul del país al costat dels Conexion de
Luis Cobos i Doble Dinamita, tot i que ni a Quimet ni a Mario els hi acaben de
fer el pes. Van triomfar amb el tema "Peppermint Frappé" i que es va
incloure a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i
protagonitzada per Geraldine Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo,
però "Ponte de rodillas" va ser la seva 
cançó estrella. Quan Teddy
Bautista va anar-s’en a la mili el seu lloc va ser ocupat provisionalment per
Pedro Ruy Blas. Teddy Bautista, el cantant i líder de Los Canarios va ser el
polèmic president del SGAE i des de que va petar l’escàndol i va entrar el nou president sembla que no s’ha tornat a parlar del tema. Aquesta cançó
que os portem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser composta per ells
i estava dedicada a la memoria d’Otis Redding, el Rei del Soul i que va morir
en accident d’aviació i va estar cara B d'un single, editat l’any1968, amb
"Child" a la cara A. Los Canarios van ser, inicialmente, Teddy
Bautista (cantant, harmònica i guitarra), Germán Pérez (guitarra), Graham
Bircumshaw (órgan), Álvaro Yébenes (baix) que habia tocat a Los Continentales,
Tato Luzardo (bateria), Feliciano "Nano" Muñoz (trompeta), Alfredo
Márquez (trombó) i Vicente Márquez (saxo). Després es van produïr molt cambis a
la formación. Per cert, alguns d’ells crearien després el grup Alcatraz que
posteriormente es convertiria en la Orquesta Alcatraz.
Juan y Junior – Anduriña
Antonio Morales conegut popularment com Júnior, va ser
cantant de Los Pekenikes, també va formar part del grup Los Jumps fins que es
va incorporar a Los Brincos i posteriorment al costat del seu company Juan
Pardo va crear Juan y Junior. Posteriorment es llançaria en solitari per a
dedicar-se finalment a la carrera de la seva dona, Rocio Durcal. Va morir a Torrelodones, Madrid, el 15 d'abril de 2014, tenia 70 anys
d'edat. Avui a El Temps Passa... i la música queda recordarem aquest home que
va formar part de la història del pop espanyol i una de les cançons més
importants de la seva època com Juan y Júnior, encara que aquest tema va ser
composat sols per Juan Pardo. Només sis singles van gravar Juan y Junior que
van deixar Los Brincos i es van llançar com a duet. "Anduriña" va ser
el seu major èxit i en la contraportada del disc, editat l’any 1968, hi havia
un gravat cedit per Pablo Picasso. Eren Juan Pardo Suárez, nascut al 1942 a Palma de Mallorca i
d'origen gallec i Antonio Morales Barretto que havia nascut a Manila,
Filipines, l’any 1943. Funcionaren de 1966 fins 1969 i cadascun va emprendre la
seva 
carrera en solitari. La més brillant no cal dir-ho, és la de Juan Pardo ja
que Júnior després de casar-se amb Rocío Durcal va gravar uns quans discos, pero
poc a poc va anar deixant de cantar per a centrar-se en la carrera de la seva
dona. De fet Júnior en solitari no va tindre cap èxit veritablement
significatiu. Es rumorejava que un dels punts que va provocar la ruptura és que
Juan Pardo va corregir una gravació sense estar Júnior present i va canviar la veu d'ell per la
seva, això va cabrejar encara més a Júnior i aquest va decidir començar en
solitari i amb la idea de dedicar-se també al cinema. La veritat és que dins de
Los Brincos també van sorgir problemes de lideratge i Juan Pardo i Júnior van
voler fer una mena de cop d'estat que els va sortir malament i van haver
d'abandonar el grup. És va arrivar a parlar que van ser expulsats pels seus
companys. La seva presentació oficial com Juan y Junior va tindre lloc el 29 de
març de 1967 a
una discoteca de Madrid. Van fer una sola pel·lícula, “Un Mundo Diferente” de
Pedro Olea, sembla ser que tenian contracte per un altre film, pero no van
vulguer treballar junts i la pel·lícula la va fer sols Juan Pardo sent la
protagonista femenina Ivana i també van sortir Fórmula V i Los Ángeles, però no
recordem ara el títul.
Los Catinos – Ayer cuando era joven
Un dels grans grups versioners surgits a Barcelona van ser
Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas els més destacats de la seva època.
Inicialment es van nomenar Los Ticanos, però va haver-hi una escisión i van
surgir dos grups, un dels quals es va dir Los Catinos. Van començar l’any 1963
i es van desfer deu anys més tard. Els seus components eren Manolo Vehi Méndez
(veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Jordi Cases Valls (teclats) que va ser
substituït posteriorment per Manuel de los Ojos Prieto, Marcelo Pinilla Marín
(guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Entre 1963 i 1966 van gravar per
Vergara, passant-se a Belter l’any 1967 i fins al 1973 en què van desfer-se,
tot i que des de fa uns quants anys Los Catinos o amb les modes revival, han
tornat als escenaris. 
L’any 1991 van tornar a gravar un disc "Canciones
Románticas" i segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys
periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar-hi, truqueu
abans, per si de cas ja que no actúen a diari. Aquesta cançó que escoltem ara
va ser un dels èxits del crooner americà Andy Williams, però es tractava d’una
composició del francés Charles Aznavour que també la va gravar. Es va editar a
la cara B d’un single que va treure Belter amb “Chica tengo noticias para ti” a
l’altre cara, una gran cançó del grup de Nova York Mardi Gras que mai va
arrivar a editar-se a Espanya. Mario te la versió mexicana que li va fer
arrivar la seva novieta del pais dels mariachis, de la que us parlat en passats programes i
es deia Magnolia Santiago Martínez, la veritat es que des de finals dels
seixanta tots dos és van perdre la pista i mai va saber rés d’ella, una noia
que feia cors amb el grup de rock progresiu mexicà La Revolución de Emiliano
Zapata.
Los Ángeles – Desastre minero Nueva York 1941
Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música
queda, és una de les millors composicions de The Bee Gees, va ser una de les
primeres que aquests van gravar i tracta un cas real, una catàstrofe que va
succeir a una mina l'any 1941 on tots els que treballaven van morir. Un tema
així, amb una lletra descarnada i sensible mereixia ser cantada en castellà per
tal que el públic entengués tot el que es deia a la cançó i ho van fer el grup
granadí Los Ángeles. Era la cara B d'un single de l’any 1967 amb "El
silencio es oro", versió del hit de The Tremeloes, a la cara A i que va
vendre més al país que les versions originals. Tots els discos de Los Ángeles,
als 60, van ser produïts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox. Primer
van ser Los Ángeles Azules i el seu cantant era Julian Granados, però quan
aquest els va deixà es van reconvertir, van treure el color Blau, van passar a
ser quatre i Poncho, el bateria, també seria el cantant, allí va començar la
història del millor grup vocal del panorama pop espanyol de l'època. Quimet
sempre diu que van ser els millors verisonistas de The Beatles, a nivell veus i
en els seus concerts la segona part 
sempre es centrava en temes dels de
Liverpool. Pot donar fe ja que va anar a veure un concert d’ells i el van
deixar al·lucinat. És clar que Mario diu que eren uns inpresentables com
professionals ja que havia compartit escenari amb ells i van tenir molts
problemes quan el seu grup va ser teloners de Los Ángeles al Casino de Manlleu
i opina que eren uns impresentable com a persones. Ara farem una miqueta
d’historia, quan es trobaven en la cima del èxit, l’any 1972 va ser gairebé
sabàtic per a Los Angeles, va marxar-se Agustín Rodríguez i van incorporar al
guitarra José Luis Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román.
El dia 26 de setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al terme
municipal de Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident
de trànsit quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van morir en l'accident,
Carlos Álvarez va patir greus lesions que el van tenir molt temps
hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero, el quart
component, no viatjava al cotxe, es
trobava a la furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A
principis dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en
marxa el grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de
Poncho a la bateria.
Conclou El Temps Passa… i la música queda, ara us deixarem
amb la companyia de les emissores per les que ens escolteu cada setmana o bé
internet si t’el descarrégues del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som
Quimet Curull i Mario Prades i ara tocarem el dos. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario