Avui tanquem la setena temporada de El Temps Passa... i la
música queda, un programa fet sobretot amb il·lusió i records que vam començar
en una emissora del Camp de Tarragona i poc a poc es va anar unint a altres
emissores municipals fins que es va sumar al banc de música de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i va anar ampliant el camp de cobertura.
Aquesta temporada la tanquem sortint a l'aire a través de 16 emissores que
nosaltres sapiguem, a Catalunya i Balears, totes elles consten al blog amb els
enllaços corresponents, clar que sabem a través de fonts de la Federació que s'emet a
altres que no tenim controlades i per això no les podem tenir en compte 
en els
corresponents blogs, ho sentim. Esperem que al setembre, quan tornem amb la que
serà vuitena temporada, altres emissores hagin sumat El Temps Passa a la seva
programació. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, en
posem en marxa a El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i començarem el programa amb alló de
en els
corresponents blogs, ho sentim. Esperem que al setembre, quan tornem amb la que
serà vuitena temporada, altres emissores hagin sumat El Temps Passa a la seva
programació. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, en
posem en marxa a El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i començarem el programa amb alló de
Obrim la
Paradeta
Los Gritos – Los molinos de la Mancha
La cançó més important en la carrera de Los Gritos va ser
“La vida sigue igual”, composada per Julio Iglesias i amb ell la van defensar i
van guanyar el Festival de la
Cançó de Benidorm de 1968, la foto és del moment en què tots
plegats van rebre el trofeu. La veritat és què la carrera de Los Gritos anava
molt més enllà d'aquesta cançó i com mostra avui per obrir el programa i
recordar a Manolo Galván que ens va deixar el passat 15 de maig, als 66 anys
d'edat, a causa d'un emfisema pulmonar, en un hospital de Bella Vista, a les
afores de Buenos Aires, us hem seleccionat aquest tema que era precisament la
cara B del single “La vida sigue igual” i que també la van defensar al Festival, però no va guanyar. És una gran cançó que podem dir que va
passar pràcticament desapercebuda a causa de èxit de l'altra, però que ens
ofereix una perspectiva de Los Gritos molt més reivindicativa, de fet la 
lletra
podria considerar-se "cançó protesta" i els arranjaments englobar-se
dins de l'incipient soul que ens arribava dels Estats Units. Los Gritos van
gravar per Belter i eren tres andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Serra
(guitarra) i José Ramón Muñoz (bateria) al costat del seu cantant i líder,
l'alacantí Manolo Galván. Van intervindre a la pel·lícula "Abuelo madein Spain". A principis dels 70 i amb camvis entre els membres
del grup, es van convertir en La
Zarzamora i després d'un sol disc gran i uns quans singles,
Manolo Galván es llança en solitari per finalment i desenganyat dels mitjans de
comunicació, les discogràfiques i la censura espanyola, va marxar cap a
Argentina on va tenir una brillant carrera, s’havie retirat oficialment feia ja
un parell o tres d'anys. 
Eurogrup – L’Estiu a ciutat
Aquesta és una bona versió del "Summer in the
City" dels Lovin' Spoonful, la banda de Nova York liderada pel cantant i
guitarrista John B. Sebastian, realitzada en català per el Eurogrup que
inicialment es deien Los Fènix, es van crear a finals de 1966. El Eurogrup eren
una bona banda. El bateria era Juan Adriano Barras Rojo que va néixa a Madrid
l'any 1947 i venia de Los Safem, com el cantant Jaume Miquel, al costat de
Víctor Escudé a la guitarra solista, Ferran Barrachina a la rítmica i Joan
Salvador que tocava el baix. Ferran els va deixar després del seu primer disc i
va ser substituït per Ovidi Gutiérrez amb el qual van gravar el seu segon disc,
un single editat l'any 1968. Del primer, un EP publicat l'any 1967 per
Concentric, us extraiem el tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la
música queda. En el disc es van incloure tres versions: "Perdo
l'esma" versió del "I'll go crazy" de James Brown, "Que
passa amb els duros" que era una versió en català del "Get out of my
life, woman" d'Allen Toussaint i "A la vora de 
l'aigua" dels
Righteous Brothers. Los Fénix van decidir canviar-se de nom i llavors va sorgir
Eurogrup. Actuaven bastant a la sala Los Discos Voladores que estava al barri
de Gràcia. El bateria Juan Adrià els va deixar per unir-se a Los NO que s'havien
reestructurat i en els què també hi havia militat l'amic Antoni Duran, i
posteriorment es va crear Los Eurono i després s'incorporaria a Los Pioners
substituint el bateria que estava fent la mili. Per cert, actualment resideix a
Menorca i toca habitualment al club de jazz del Casino de Sant Climent i és
membre de la Menorca
Swing Band. Actualment tres dels membres del Eurogrup
resideixen a les Balears.
Eddie Lee
Mattison – Good things and band things
Eddie Lee Mattison era un cantant de color que es movia molt
bé en el món del soul i el R & B. Es va establir a Catalunya i es va
convertir en un habitual dels locals de la Costa Brava, sobretot
la discoteca Maddox de Platja d'Aro on al capdavant del seu grup, creiem que va
arribar a ser la banda resident. De fet va gravar un disc en directe a Maddox
amb el nom de la sala per títol que va publicar Edigsa. El single del qual us
extraiem aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda,
el va editar l'any 1970 el segell Discogràfica Talar, amb "Reality" a la cara B, totes dues
cançons van ser escrites pel propi Eddie Lee
Mattison. També va treballar per el 
segell Ariola. El cantant i
compositor nord-americà de color, al capdavant d'una estupenda banda en què
militaven Roy Edwards (trompeta), Alain Spartman (guitarres), Bernard
Petrogalli (baix), Frank Brusiano (bateria), Clotaine Marbouet (saxo), Rudy
Jones (saxo) i destacar la tasca de l'organista Mathias Sanuelin que utilitzava
un Hammond. Eddie Lee Mattison es va
dedicar a versionar temes clàssics del soul americà per locals catalans i també va treballar molt per França, però mai va deixar
d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs,
propietari de Boccaccio i pensem que també de Maddox. Eddie Lee Mattison va
treballar molt a França.
Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está
Ara anirem cap a terres valencianes. La canço "Reach
out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les
millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però
nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en
castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el
tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las millors veus
del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a
principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era
una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i
"Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno, de veritable nom Emilio 
Baldoví, va ser el cantant del grup valencià Los
Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per
dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com
a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en
Los Top Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser
Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví
Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990),
després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i
retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil
quan estava a punt de tornar als escenaris, a la foto veureu l'estat com va quedar el seu cotxe.
Los Bravos
– Bring a little lovin’
Aquesta cançó que es va publicar en single, va donar títol a
la segona pel·lícula de Los Bravos "Dóna'm una mica d'amor" de 1968
que en un principi pensaven titular "Los Bravos 2", peró quan el film
es va estrenar el van cambiar. La cançó està interpretada en anglès. Es va
editar l’any 1967 com a avançament del film i va ser el seu vuitè single, amb
"Make it last", una bona balada, a la cara B. Aquest tema va ser una
composició de Vanda i Young, dels Easybeats, composada per a Los Bravos per
encàrrec d'Alain Milhaud. Cal dir que encara que aquest tema està interpretat
en anglès, Los Bravos també van gravar moltes cançons en espanyol, però hem de
reconèixa que l'alemany Mike Volker Kögel, encara avui en dia es mou millor en
l'idioma de Shakespeare. Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965
coincideixen a la discoteca Jaima els grups Los Sonor i Mike & The Runaways. Mike
(cantant), Pablo Sanlley (bateria) i Miguel Vicens (baix) tocaven en els
segons, mentre que 
Tony Martinez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) tocaven
en els primers, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Els descobreix
Manolo Díaz, aleshores directiu de Columbia que els va presentar al productor
Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un
sol hit internacional, el seu segon single "Black is black" que va
arribar a número dos en el Regne Unit i quarta posició als Estats Units. A
França no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va
versionar el tema en un EP interpretant en francès i es va menjar el pastís de
les vendes. Los Bravos van ser un muntatge mà a mà entre la discogràfica i una
cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació oficial va ser en una edició 
especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela al carrer Jovellanos, era la primera
vegada que en aquest teatre actuava un grup pop. La cadena SER va retransmetre
en directe aquell concert. La pel·lícula "Dame un poco de amor",
dirigida per José María Forqué, anava de xinesos que de xinesos no tenien res
ja que tots ells eren més espanyols que els molins de la Manxa, bé, la protagonista
femenina va ser Rosenda Montero que tot i fer també de xinessa, la noia era
mexicana i ja va treballar en "Els Set Magnífics" amb Yul Brinner i a
"Ninette i un señor de Murcia" amb Fernando Fernan Gómez, entre molts
films. Alguns altres dels temes del film van ser composats per Harry Vanda i
George Young. Aquesta banda sonora va ser el tercer LP de Los Bravos. 
Los Géminis – Eres algo salvaje
Aquest va ser un dels grans èxits del grup britànic The Troggs
al costat de "Una noia igual que tu" i us l'hem extret d'un EP de Los
Géminis publicat l'any 1966 per Discos Àlma en el què es va incloure
"Bus Stop "de The Hollies, "Mama" de Mark Charron que també
va gravar Tony Ronald i "Tiempo". Los Géminis no van ser un conjunt
trencador, però van treure uns quants discos fins a finals dels 70. Van
començar sent cinc components, però al final de la seva carrera eren 6, fins i
tot pensem que van arribar a tenir dues noies i tot. Van ser versioners i ells van
gravar uns quants discos amb temes del bubblegum pop nord-americà. La veritat 
és que res recordem de Los Géminis malgrat la seva discografia, vuit o nou
singles, si us podem dir que a més de gravar per a Discos Alma ho van fer amb
Berta i quatre dels seus singles es van publicar amb Vergara, possiblement els
més comercials. La veritat és que no hem trobat informació de Los Géminis i és
que amb aquest nom hi ha bandes a Sud-amèrica, Tenerife i un munt de llocs
més, nosaltres així de passada recordem una agrupació de ball especialitzada en
hotels i que eren de Reus. El que si creiem és que Los Géminis que estem
escoltant eren catalans, però tampoc estem segurs.
Lone Star – Nuestra generación
Aquesta cançó que va ser el gran èxit de The Who al principi
de la seva carrera, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los Salvajes
que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de referència, fins
i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però van ser Lone
Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors EP's, publicat
per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve Sloopy" de The
McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de Jeff Beck que la va
gravar quan militava a The Yardbirds i "Los domingos" que la veritat,
no recordem de qui era. Estem convençuts que és un dels seus discos més
importants, encara que no ens feu gaire cas perquè nosaltres sentim debilitat
per La Leyenda.
Considerem que Lone Star van ser el millor grup espanyol dels
seixanta i 
també part dels 70. En aquest enregistrament són la millor formació
en la carrera de Lone Star: Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i el
tarragoní Joan Miro. Hem de reconèixer que tot i que aquesta és una cançó
històrica, en les set temporades que portem sortint per antena, mai l'havíem
posat. Curiosament el seu últim treball discogràfic es va publicar l’any 1996 i
malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar la fi de
Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu
propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any
1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler
publicar ja que era massa jazzística per a l'època.
.jpg)
Els Anuncis dels Records
Avui i com nosaltres som molt transgressors i una mica
gamberrets us hem seleccionat una sèrie d'anuncis que avui dia estaria prohibit
incloure'ls en la programació de qualsevol emissora i és que es tracta
d'anuncis de begudes alcohòliques. És clar que nosaltres els hem portat pel seu
valor com a part de la història de la ràdio en aquells anys de transició i
canvis. Per descomptat la beguda és una cosa que aconsellem que controleu i
tingueu molta cura que després s'agafa el cotxe i passa el que passa, els
accidents, en massa ocasions mortals. Perquè no sigui tan fort començarem amb
alguna cosa per acompanyar el licor.
Coca-Cola Grande (Hermanas Navarro)
En aquest espot publicitari que escoltem ara a El Temps
Passa… i la música queda, fet a Mèxic, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i
Rosina Navarro, dues noias que van tindre una brillant carrera internacional,
sobre tot gracies a la cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar
la beguda i es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola
que també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes
simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de
seguida la Pepsi
una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors
Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que
era de un litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i
finalment les de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant
casi tota la década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser
Pepsi-Cola, però després la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.
Aceitunas la
Española
Per que la beguda no ens posi massa bé, recomanem anar
picant i per aixó us portem, las Aceitunas La Española que “están
rellenas de rica anchoa” i que són “Una aceituna como ninguna” com deien els
eslògans publicitaris de la marca, sorgeix l'any 1941, va ser una creació
d'Alfredo Alberola. Encara horas d’ara, continua sent una de les principals
marques del mercat. L'any 1940 i després de la guerra civil espanyola es va
iniciar una nova etapa en l'economia espanyola. A poc a poc el mercat espanyol
va buscar nous productes. Alfredo Alberola, amb visió de futur, va entendre que
l'oliva farcida d'anxova, una deliciosa tapa artesanal en aquella època, es
convertiria en un producte genuí a la nostra arrelada cultura del vermutet i va
fundar l'any 1941 "La
Española", una companyia que va unir des del seus
orígens, la creativitat en el desenvolupament de nous processos i la capacitat
d'innovar en els mercats. Avui les olives farcides són una cosa habitual en
prestatgeries de qualsevol supermercat, però en aquelles èpoques era una cosa
molt casolana. Doncs hem d'agrair-ho a Aceitunas La Española que per cert,
avui dia ja no només estan farcides d'anxova, porten pebrot, aumetlles i altres productes.
Ginebra MG
Magno
En aquest anunci del llavors conyac Magno, posteriorment
brandi, ens parlen de preus i ens diuen que una ampolla de Magno costa als
Estats Units 398 pessetes, 364
a Bèlgica, 387
a Alemanya i ens diuen que a Espanya com sempre que pels
càlculs sobre l'època podem considerar que havia d'estar sobre les tres-centes
i poc. És clar que actualment i tenint en compte que un euro equival a 166,386
de les antigues pessetes, com ens recorda Quimet, costa al voltant de 10 euros,
feu càlculs del que ha pujat el cost de la vida tenint com a exemple aquesta
ampolla de Magno. Gran és de cellers Osborne i avui dia segueix sent una de les
marques estrelles al mercat, fins i tot es ven un etiqueta negra que suposem ha
de ser de 12 anys, encara que la veritat és que nosaltres no som el que es pot
anomenar bevedors, de fet Quimet només beu vi en els àpats i Mario al màxim que
arriba és a un cigaló, un “carajillo”, i sols en algunes ocasions.
Anís las Cadenas
Un anís molt popular va ser el Anís Las Cadenas que va
començar a ser elaborat per la família Esparza a finals del segle XIX. Primer
com Anís de Pablo Esparza, fins que l’any 1909, es realitza el registre de la
marca "Anís de les Cadenes". El canvi de marca va vindre provocat a causa
del lloc on estava el celler, una cruïlla de camins situat al costat i a la
qual es coneixia com "encreuament de la cadena" a causa d'una llarga
cadena que havia col·locada per poguer lligar les antigues cavalleries. Van
començar a cridar al licor el "anís de la cadena" que era coneguda a
tota la comarca i el nom va ser imposant. A principis del segle XX, coincidint
amb la primera expansió del producte en províncies limítrofes, va passar a ser
conegut com el Anís de las Cadenas de Navarra i finalment Anís Las Cadenas.
Però nosaltres ens reiterem amb les nostres
convinccions patries i tot i
reconeixa que és bo, ens agrada molt més el Anis del Mono. Per cert que en aquells
temps el conyac ere per els homes i l'anís per les dones.
Ponche Decano i coñac Caballero
Us portem ara un
producte a triar al gust del consumidor, ya que a l’anunci ens parla de conyac
o ponx, a escollir, això si, el cognac es Decano i el ponx Caballero, val a dir
que el Decano en qüestió de conyac no va funcionar massa bé, però el ponx va ser
el seu producte estrella. La casa Caballero va començar l’any 1830 i va ser
creada per José Cabaleiro do Lago. El grup Caballero i l'empresa Luis
Caballero, SA segueix en actiu i el seu ponx és un dels més reconeguts a tot
l’estat i al extranger. Aquest anunci que escoltem ara a El Temps Passa… i la
música queda, l'hi van encarregar al gran rumbero català Peret, de nom complet
Pere Pubill Calaf, nascut a Mataró el 26 de març de 1935 i que va posar la veu,
la cançó i també la seva imatge per als anuncis enfocats básicament a
televisió. Fa poc temps Peret va promocionar una marca de pipes, les
"Matupipas" de Matutano i es que el nostre rumber seguix en actiu,
sense perruquí, aixó si.
Coñac Fundador
El personatge de Fundador, el seu eslògan "Está como
nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura
publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que
és de la Casa Domecq.
Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant
d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de
temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves
destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de
l'època. Las Holandas, com es va dir a aquestes botes, van costar una fortuna i
aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. 
Les botes, las
Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals
holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança
de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els
aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va
comprendre que havia obtingut un conyac de gran personalitat. D'aquesta manera
va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes
originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la
primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904. Paraula que en propers
programes parlarem dels Discos Sorpresa de Fundador, però serà la propera
temporada.
Altres anuncis gràfics de licors
I ara a El Temps Passa… i la Música Queda,
marxarem cap a Catalunya.
La Música
que és Feia en Català
Joan Ramon Bonet – Cançó de s’amor perdut
Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera del cantautor
mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges
pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva
germana Maria del Mar Bonet (a la foto al castell de Bellver) perquè formés part del col·lectiu que tant va
lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es
va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon
Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va
dedicar a la cançó 
entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP amb el
col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres.
Aquest tema es va incloure enel seu últim EP, publicat per Edigsa i que va
treure a la venda l'any 1967. L'any 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants
companys seus, amb la Medalla
d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució de la llengua
catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem
ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, va
ser versionada per Joan Manuel Serrat en l'àlbum "Banda sonora d'un temps,
d'un país" publicat l’any 1996, però Mario recorda haver escoltat Serrat
cantant-la ja l’any 1977 en una actuació per la segona cadena de TVE. 
Font Sellabona – Una noia extrangera
en català, es a dir la Nova Cançó, ja que ell
va començà a interpretar temes en la nostra llengua ja a mitjans dels anys
cinquanta, al programa de ràdio “Sintonía” conduït per Joaquín Soler Serrano,
tot i que no va enregistrà el seu primer disc fins l’any 1961. En total Font
Sellbona va gravar tres EP’s, si bé val a dir que les seves cançons tot i
parlar-nos sempre de la nostra terra, ens montrava una Catalunya molt romàntica
i conservadora sense masses reivindicacions socials. Aquesta canço es trobava
al seu tercer disc, editat l’any 1964 i on va incloure també "A Emili
Vendrell", "El paraigues" i "Les veles". Cal destacar
que Font Sellabona també era pintor professional, especialitat a la que va
dedicar més temps que a la cançó, sobretot des del seu estudi obert al públic a
la Vila Vella
de Tossa de Mar, on pintaba sobretot paisatges en un estil convencional derivat
de l'impressionisme. 
Pau Riba – Noia de porcellana
Amb tota seguretat la cançó més popular en la carrera de Pau
Riba és aquesta "Noia de porcellana" que va gravar l'any 1968 i anem
a escoltar avui a El Temps Passa... i la música queda, de fet i per a molts era
l'única cançó destacable de la seva llarga carrera discogràfica, clar que quan
Serrat la va versionar magistralment en l'àlbum "Banda sonora d'un temps,
d'un país", molts han canviat d'opinió i pensen que en la cursa de Pau
Riba... ja ni aquesta. Pau Riba va néixer a Palma de Mallorca el 7 d'agost de
1948. va dissenyar unes quantes portades de discos per al segell Concentric,
paral·lelament al seu treball com a cantautor amb aires rockers. Fou Maria del
Mar Bonet qui el va recolzar i va intentar que fos acceptat per Els Setze
Jutges, però no va ser així, al Pau no el van trobar 
un personatge adequat i
el van rebutjar, clar que també per mediació de Maria del Mar Bonet, va ser
acceptat en el Grup de Folk. És clar que algunes fonts d'internet diuen que ell
va ser un dels fundadors, no és cert. La veritat és que Pau Riba i Romeva
sempre va ser un transgressor en les seves cançons i concerts. Us recomanem
veieu la pel·lícula del Canet Rock 75 i al·lucinareu amb la seva actuació i sobretot
la seva "posada en escena" (a la foto del costat). Mario recorda un concert realitzat a
Mataró (a la foto abaix) en el què va sortir a escenari amb un negligé, calces i sostenidors...
en fi, és Pau Riba. 
The Beatles – Bésame mucho
Això si que és una tota una curiositat que avui us portem a
El Temps Passa… i la música queda. Son The Beatles cantant el "Bésame
mucho" amb frases en castellà. És una de les cançons recuperades fa anys i
que es diu van gravar en les sessions en que Els Beatles, dient-se The Beat
Brothers, acompanyaven a Tony Sheridan i que a Mario li va descobrir el seu
amic Mikel Barsa que posseïa els drets del màster i el va publicar en uns
recopilatoris confeccionats per regalar amb revistes, entre elles Cambio 16. A la seva vegada Mario li
va descubrir el tema a Quimet i ara os toca a aquells de vosaltres que no la
coneixeu, així tots contents. En aquest enregistrament, tot i la foto de la portada del single, el bateria no es Ringo
Starr, és Peter Best, un home que ha mort no fa massa i al que avui sols es recorda
per que va ser el primer batería dels Beatles, oblidant la seva bona carrera, i al
que Brian Epstein es va treure de sobre rápidamente, básicamente per que
resultava més difícil de controlar (a la foto els primers Beatles). El cert es que aquesta versió del "Bésame mucho", juntament amb 14 cançons més, es va gravar també
durant la famosa audició en els estudis Decca, l'1 de gener de 1962 i en la
qual 
van ser rebutjats pel segell i en aquest tema el cantant és Paul
McCartney, quan finalmente es va editar el disc es va titular “The Decca
Tapes”. The Beatles van tornar a gravar-la l’any 1969 en els estudis Apple i es
va publicar en el film "Let it be". "Bésame mucho" és una
cançó escrita l’any 1940 per la compositora mexicana Consuelo Velázquez que al
seu torn es va basar en l'obra d'Enrique Granados "La Maja i el Ruiseñor" de
la suite "Goyescas". Emilio Tuero va ser el primer en gravar-la, però
el que la va fer mundialment coneguda va ser el xilè Lucho Gatica. L’any 1999
va ser declarada la cançó en idioma espanyol més cantada i gravada de la
història, excloent d’aquesta llista les nadales i el “Cumpleaños feliz”, per
soposat.
Los Ángeles – La ayuda de la amistad
.jpg)
Com nosaltres som molt amics dels nostres amics i hem parlat
de The Beatles, escoltarem una de les seves cançons més emblemàtiques i que va
ser el primer gran èxit del cantant britànic Joe Cocker. Ens la porten un dels millors
grups de pop vocal de l'època, es tracta dels granadins Los Angeles que Quimet
sempre afirma són els millors versioneros vocals dels The Beatles a Espanya.
Quimet ens explica que en cada un dels seus concerts oferien dues parts, la
primera eren els seus èxits i la segona, tot versions de The Beatles. Los
Angeles van sorgir de Los Ángeles Azules quan el seu cantant Julian Granados va
marxar. Ells es van reconvertir, Poncho el bateria va passar també a cantar i
va començar l'èxit d'aquest bon grup, de la mà del productor Rafael Trabuchelli
i gravant en els estudis Torrelaguna de Madrid per al segell Hispavox. Si bé
abans van treure amb aquesta nova formació un EP ancara com Los Ángeles Azules.
Per cert que Mario va coincidir amb ells en una sola ocasió, sent teloner de
Los Angeles al Casino de Manlleu. Los Ángeles van arribar amb molt de retard i
el grup de Mario va haver de tocar gairebé una hora més per cobrir la seva
tardança, però quan Los Ángeles van arribar van demanar que els deixessin els 
amplificadors i la bateria ja que sembla ser havien patit un petit accident.
Era una Ludwing que el bateria encara estava pagant i es va negar. Finalment
van arribar a un acord tripartit la sala, Los Ángeles i el grupde Mario.
Aquests cobrarien un increment en el caché, els deixarien els seus instruments
i Los Ángeles cedirien per a la segona part al grup de Mario l'equip de veus i
microfonia, compta que es tractava d’un Semprini. És clar que quan Los Ángeles
van acabar l’actuació, van desmuntar tot el seu equip i se'l van emportar sense
complir el pacte. Mario que sempre ha tingut mala llet, va voler sortir darrera
d'ells per dir-lis de tot menys bonics i deixar-los algun record de Catalunya,
però el “pipa” al que li deien Bugalu ho va impedir sense donar-li
explicacions. Quan a la nit van arribar al local d'assaig. casualment en una
bossa que va treure el “pipa” somrient, van sortir uns micros Semprini que pel
que sembla Los Ángeles "van oblidar".
Los Beta – Congratulations
Van sorgir a l'illa de Mallorca i van començar sent Los Beta
Quartet per passar posteriorment, a partir de l'estiu de 1966, a ser simplement Los
Beta que és com se'ls coneixia familiarment. S'havien produït alguns canvis
entre els components. Ara eren Leopoldo González al baix, Manuel Saucedo a la
bateria, el cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer i a la
guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis. Aquest disc,
un single, es va publicar l’any 1968
a través de Sonoplay, va ser el tercer disc amb aquest
segell, però van començar sent artistes d'EMI La Vos de su Amo. La veritat és que el single es
centra en el Festival d'Eurovisió ja que a la cara A trobem la seva versió del
"La, la, la" de Massiel que va guanyar en nom d'Espanya al Festival
d'aquell any i a la B
aquesta versió del que va ser el segon premi i 
que originalment la va
interpretar Cliff Richard. La veritat és que els anglesos mai van acceptar el
segon lloc i molts van ser els que van afirmar que hi havia hagut tongo i que
els vots alemanys que van decantar el triomf cap a Espanya havien estat comprats
pel llavors ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne. Nosaltres no
ho creiem així, però a veure qui convenç els anglesos del fet que havien estat
derrotats per una espanyola... clar que ells segueixen tenint el Penyal. Los
Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups
versioneros mallorquins de la seva època. Creiem que el cantant va crear posteriorment el grup Miguel Moreno y Los Dinos.
.jpg)
Dúo Dinámico – Rock and roll de la alegría
Nosaltres creiem que aquest tema era la primera composició
propia del Dúo Dinámico que es va publicar en disc, pero parlan amb Manolo de la Calva ens va dir que no, la
primera que van escriure va ser "Linda muñeca" i despres va vindre
"Quince años tiene mi amor", peró ara escoltarem al programa "El
Rock and roll de la alegría" una peça plena de ritme on Manolo i Ramón
demostren que des del principi sabien el que volia el públic i l'hi van donar.
Es tracta d'un EP publicat l’any 1961 per EMI. El Dúo Dinámico segueixen en
actiu i per demostrar-ho van oferir un concert el 19 de desembre del 2010 al
Palau de la Música,
a Barcelona. El que es diu musicalment "fer-se un Palau", celebrant
els seus 50 anys i desgranant 
bones melodies. Era per revalidar el seu èxit, ja
que el 16 del mateix mes es van marcar un concert a l'Auditori de Barcelona,
omplint el local de gom a gom en ambdues ocasions, amb fans arribats i sobretot
"arribades", de tota Espanya. Aquest estiu us adelantem que faran un
concert a Tarragona, per les Festes Majors, però ara no us podriem dir si serà
per Sant Magí, a l’agost, o per Santa Tecla, al setembre. Van rebre de mans del
ministre Celestino Corbacho la
Medalla d'Or del Treball el 29 de juny del 2010. I és que
pencaires, el que es diu pencaires, Manolo i Ramon ho són i molt.
Los Caliope – Joven enamorada
Aquest grup valencià amb noia al capdavant va ser un dels
primers grups espanyols que podem dir van fer duduá, allò que els americans
anomenaven doo wop. Només van gravar un disc del que ara us hem extret aquesta
cançó que estem escoltant a El Temps Passa... i la música queda. Aquest disc,
un EP amb quatre cançons es va publicar l'any 1960 a través del segell
Discophon i també va recollir "Yo te diré" que es va fer molt famosa
quan es va incloure, en la seva versió original del any 1947, a la banda sonora de
la pel·lícula "Los últimos de Filipines", "Goodbye, My
Love" que era de Torrebruno, "Baby, Baby" composada per Jack
Scott i la que sona ara, la versió que ens fan Los Calíope del "A Teenager
in Love" que van portar a l'èxit els nord-americans Dion and The Belmonts
i que va ser escrita per un tàndem d'or, els compositors Doc Pomus i Mort Shuman. Poc us podem
dir de Los Caliope, la noia era Maria Elvira, dels tres nois no
recordem el nom, encara que podem dir que també cantaven. Les quatre cançons
d'aquest EP van ser recuperades molts anys després en un CD recopilatori de
música valenciana titulat "Grupos valencianos de los 60 i 70 vol, 7".
En aquest àlbum també es van incloure temes de Los Neptuno, Los Bambinos, Los
Pics i Los Melódicos.
Els valencians Los Calíope
Manolo Galván – Hijo de ramera
Aquesta és posiblement la millor cançó en la carrera del
cantant i compositor Manolo Galván, nascut a Alacant i que en els seixanta va
ser líder de Los Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidor l’any
1968 amb “La vida sigue igual” i que despres es van reconvertir en La Zarzamora. Va morir
el 15 de maig passat, als 66 anys d'edat a causa d'un emfisema pulmonar, en un
sanatori de la localitat de Bella Vista, a les afores de Buenos Aires Avui el recordem per tancar aquest darrer
programa de El Temps Passa… i la música queda. Quan Manolo Galván va compondre
i gravar aquesta peça que escoltem ara, la discogràfica no va
tenir pebrots de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó
i van haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Hoy
no me levanto" i així es va publicar. Finalment Manolo Galván, desenganyat
de la música a Espanya, de les emisores de radio-fórmula i els censors, s’en va
anar 
cap a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs
anys en què va anunciar la seva retirada. Allà Manolo Galván va tornar a
gravar-la, amb arranjaments musicals més agressius i aquesta vegada amb el
títol original "Hijo de ramera" i que és la versió que escoltem ara. La veritat és que es tracta d’una lletra que posa la pell de
gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el del
alcalde" a l'escola li va dir "Hijo de ramera" i la jove mare
explicant-li al seu fill que es va tractar d'una violació a càrrec de los
señoritos del lugar i dient-li al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de
horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza" i
que aquell acte cruel i salvatge no va ser per la seva voluntat “No me
entregué, fue a la fuerza”. El que ens resulta curios es que la lletra passes
la censura i el títol, per una sola paraula, no. 
Abans de recollir i fotre el camp aquí us teniu la nostre
Pin Up d’aquesta setmana i la xiqueta semble estar praparada per marxar-se també de vacances, aixó la posa molt tristona.
Conclou amb aquest programa d’El Temps Passa... i la música
queda d’avui la setena temporada, nosaltres ens dedicarem a preparar nova
música d’abans per compartir amb tot volsaltres i per descomptat,
també ens prendrem uns dies de descans, ens agradaria que fos "Lluny del
mundanal soroll", però això no sempre és possible. Com deien a les escoles
quan ens suspenien alguna assignatura "Ens veurem al setembre" i
passarem llista. Volem que estigueu totes i tots i ens estem referint a la
carretera. Aquells que agafeu el cotxe aneu amb compte, us volem vius i il·lesos quan ens retrobem al setembre. Us deixem amb companyia de la xarxa
d’emisores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que
emeten el programa. Nasaltres baixem la paradeta i fins setembre.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario