Avui
tindrem música italiana, realitzada per molts artistes peninsulars,
però en el nostre viatge setmanal pels records,
també visitarem el México Lindo i
tindrem molta música del folklore de l'Amèrica de parla espanyola i a la nostra Parrafada
escoltarem una cançó amb contestació que ens
portarà des de Mèxic el cantant Fernando Rosas i que va ser molt popular
i molt radiada en els programes de
Discos Sol·licitats dels anys cinquanta. Ara i des
de la xarxa d’emissores de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten el programa, en posem en marxa a El Temps Passa... i
la música queda. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem el
programa amb alló de
Obrim la
Paradeta
Gloria Lasso – Luna de miel
Aquest va ser el tema més important gravat per la cantant
catalana Gloria Lasso, una dona amb projecció internacional. Era una de les
cançons habituals, de les considerades modernillas, en els programes de discos
sol·licitats. Va ser escrita pel compositor grec Mikis Theodorakis i la
lletra en castellà era del poeta Rafael de Penagos. Gloria Lasso va triomfar
plenament a França, Mèxic i en mig món i com us deiem, era catalana. El seu
veritable nom era Rosa M. Coscolin Figueras i neixer a Vilafranca del Penedes
el 25 de novembre de 1922. Després de viure un grapat d’anys a França s’en va a
Méxic, on va fixar la seva residencia i on Gloria Lasso era tota una gran
estrella, va viure al país dels mariachis fins que va morir a Cuernavaca el 4
de decembre del 2005. En molts dels seus discos va ser acompanyada per l'orquesta de Frank Purcell. Es diu que a França va tenir problemes amb la cantant 
Dalida que en ser considerada francesa, tot i haver nascut creiem a Egipte, es
classificava millor en les llistes d'èxits, recordeu el xovinistes que arriben
a ser els francesos en qüestió de música i sobre tot valors patris, tot i que
Glòria Lasso que va ser considerada com una de les grans dives internacionals
de la seva època, també gravava en francès, finalment i farta d'aquella lluita
es va traslladar a Mèxic, suposem que seria per allò de que "Más vale ser
cabeza de ratón que cola de león". És clar que quan va debutar
professionalment a França va gravar un primer disc amb el tema "Étranger
au Paradis" que va vendre més d'un milió de còpies. Per cert, us
explicarem dues curiositats, va començar a cantar amb només 15 i anys i després
de debutar a Barcelona va marxar a la capital del regne, on va treballar de
locutora a Ràdio Madrid. La segona és sucosa, als anys vuitanta va posar nua
per a una popular revista eròtica francesa.
Los Gemelos – La flor de la canela
Sempre relacionem a Los Gemelos amb la cantant María Dolores
Pradera i és que la seva carrera està vinculada des que van començar a
acompanyar-la en 1962, però Los Gemelos posseïen ja una interessant carrera amb
uns quants discos gravats a l'esquena, entre ells aquest EP publicat pel segell
Carillón i del qual us extraiem un tema de Chabuca Granda, avui tot un clàssic
del folklore sud-americà que posteriorment va ser un dels grans èxits de Maria
Dolores Pradera precisament amb els mateixos arranjaments que ja van fer Los
Gemelos en aquest enregistrament, el seu segon disc. Es va publicar l'any 1960
i també es van incloure "La galopera", "Tata Dios" que
escoltarem un altre dia perquè és preciosa i "El gavilán". Los
Gemelos són els germans Julián i Santiago López Hernández, nascuts a Madrid
l'any 1933. Tots dos toquen diversos instruments de corda, entre ells guitarra,
bandúrria, charango, requint i 
altres. Van començar sent membres de la Tuna Universitària
de Madrid. Amb ella actuaran durant la segona meitat dels 50 per arreu
d'Espanya i visitaran diversos països europeus i també van participar en
diversos discos. Tot i que els seus dos primers discos bevien de la música
d'Amèrica Llatina que és el que a ells els agradava, a partir del tercer es
decanten per una línia més pop, suposem que per imperatiu de la casa de discos.
Finalment abandonen la seva pròpia carrera per unir el seu futur al de Maria
Dolores Pradera (a la foto amb Carlos Cano), el temps els va donar la raó. Santiago va morir l'any 1993. En
total i entre 1960 i 1961 gravar sis EP 's i ja als anys 70 es van editar dos
LP’s. 
Dodó Escolà – El Otorrinolaringólogo
Aquest tema és tot un clàssic de la música de ball i moltes
són les orquestres estiuenques que l'inclouen en el seu repertori. L'havien
gravat entre altres, Los Machucambos i aquí al país hi ha dues versions
destacables, què van fer el grup gallec Los Tamara en el seu primer disc que
van publicar l'any 1962 i la del nostre Dodó Escolà que la va publicar també
l'any 1962 i que és la que escoltarem ara a El Temps Passa... i la música
queda, extreta d'un disc on també es van incloure “El cabo Chiquitín (Rosty)”
aquell de la serie de televisió “Rin Tin Tin”, “¿Y quién…?” i “Las cigarras”.
Dodó Escolà neix a Artesa de Segre el 16 de septembre de l’any 1920 i va morir
a Barcelona, el mes de juliol del 2005. El seu nom real és Domingo Escolá i
Balagueró. Dodó com se’l coneixía, va ser tot un showman i un gran músic que
tocava un munt d’instruments. Os explicarem una anécdota de Dodo Escolà, si més 
no curiosa. Quan va ser reclutat per anar a la guerra incivil espanyola amb la
lleva del "biberò", ell s'hi va emportar el saxo i el clarinet, posiblement per que eren les armes
que Dodó Escolà millor sabia fer servir. Es clar que com havia lluitat en el
bandol republicà, després de la guerra va tenir que fer més de 7 anys de mili.
Els seus pares eran propietaris d’una fàbrica de xocolata... de menjar, no us
confongueu. Quatre cançons marcan la carrera del Dodo Escola, “Qué pasa en el
Congo”, “Que feliz es el pez en el agua”, “Los cocodrilos” que es tracta d’una
versió d’un tema molt satíric del cantant frances Jacques Brel i aquesta que
escoltem ara “El Otorrinolaringólogo”. Les portades dels seus discos sempre han estat plenes de bon humor, com podeu comprobar.
La
Parrafada
Avui la nostra Parrafada tornarà a recordar aquells
programes de Discos Sol·licitats que van ser tan populars a la ràdio dels anys
cinquanta i els seixanta.
La setmana passada al programa que va ser tota una Parrafada
sobre la música instrumental espanyola dels seixanta, vam sentir a Los Sírex i
el tema "La Nit
és Meravellosa" i us vam comentar que era la sintonia d'un programa de
ràdio que es deia així i que es va emetre en la segona meitat dels seixanta a
Radio Juventud la Voz
de Cataluña, des d'aquells estudis situats en un vell xalet del carrer
Saragossa, ja a finals de la dècada els estudis es van traslladar a un modern
edifici de la Via Augusta 
tocant a Diagonal. Aquell programa en el qual bàsicament un públic jove,
recordeu que s'emetia en FM, demanava cançons de moda, moltes vegades posaven
en veritables dificultats als presentadors, noi i noia, ja que escrivien
demanant veritables novetats. Però els programes moderns de Discos
Sol·licitats s'emetien per la nit, els clàssics eren per la tarda.
tocant a Diagonal. Aquell programa en el qual bàsicament un públic jove,
recordeu que s'emetia en FM, demanava cançons de moda, moltes vegades posaven
en veritables dificultats als presentadors, noi i noia, ja que escrivien
demanant veritables novetats. Però els programes moderns de Discos
Sol·licitats s'emetien per la nit, els clàssics eren per la tarda.
Ja vam fer una Parrafada parlant d'aquests programes i les
emissores que ho emetien, pràcticament totes des de Madrid i en molts casos
fins per a l'estranger, per tal de fer arribar aquells missatges d'amor, afecte
i enyorança a molts dels que treballaven fora d'Espanya, però havien deixat
aquí la 
seva família. Per descomptat els missatges passaven el sedàs de la
censura, no fos cas que se'ls colessin enviaments subversius.
seva família. Per descomptat els missatges passaven el sedàs de la
censura, no fos cas que se'ls colessin enviaments subversius.
Montse que sempre s'escolta els programes abans que ningú,
segons diu ella és per supervisar que no fiquem la pota, com si nosaltres
necessitéssim ajuda per a això, ja ens valem sols. Dons Montse va recordar que els
seus pares li havien parlat d'una cançó amb resposta i nosaltres que som molt
espavilats, l'hem identificat de seguida i veritablement sonava i molt en els programes
d'aquest tipus a la fi dels cinquanta i per això avui l'escoltarem, amb resposta
inclosa. Les dues cançons es van publicar en un single ocupant cadascuna
d'elles una cares del disc.
Fernando Rosas y el Mariachi Vargas de Teclitlan – Carta a
Eufemia
La cançó “Carta a Eufemia” ens arriba a ritme de mariachi,
de fet es tracta d'un corrido lent i la interpretava el cantant mexicà Fernando
Rosas al que acompanyava en aquest enregistrament una de les millors formacions
musicals de Mèxic en aquella època, el Mariachi Vargas de Teclitlan. El tema va
ser composat per Rubén Fuentes i Rubén Méndez a principis dels anys 50. En
aquella època i més a Mèxic, això de comunicar-se acostumava a ser bàsicament a
través de cartes ja que les comunicacions telefòniques estaven poc esteses, a
Espanya també que quedi clar i moltes eren les cases sense l'invent de Mister
Bell i molts els pobles que només disposaven de tres o quatre telèfons i una
centraleta. Per això moltes relacions entre parelles separades per la distància
es centraven en enviar-se cartes, més o menys ardoroses, suggerents o fredes.
La cançó reflecteix el text de la què Luterio li envia a la seva núvia Eufemia
i en la carta li indica clarament que les coses entre ells han acabat ja que
ell li ha remès un munt de cartes i ella no li ha contestat a cap, per 
tant i
com diuen a Castelló "a cascarla" que pateixi una miqueta la
descastada.
Contestación de Eufemia a Luterio
El nostre Luterio s'ha quedat tan pancho fent-se el dur de
la pel·lícula i simulant tallar el rotllo amb l’Eufemia, però resulta que un
bon dia i mira per on, rep contestació de la chamaca i es porta una veritable
sorpresa. Ella li diu que ha rebut la seva carta, però que mai en va rebre cap
altra, és clar que també li diu que aquell company de borratxera de Luterio
anomenat Roque que un dia li va presentar, ara és carter i resulta que
li ha confessat a la chamaca que des del dia que Luterio els va presentar està
enamorat d'ella i a la noia també li mola una mica, per tant Luterio ha
d'acceptar que ella no vol prosseguir aquella relació i es queda composat i
sense núvia per bocamoll i caminar parlant als amigotes de les noies amb les
que surt. Una cosa que Mario va aprendre ràpidament i per això mai explicava
res del que feia amb les seves novietas als companys de la colla que eren molt
amics, així era cert, però I si algú es feia carter què?
Fernando Rosas Solís va néixer a Jerónimo de Juárez,
Guerrero, l'any 1914 i va morir a Ciutat de Mèxic, víctima d'una meningitis, el
9 de març de 1959. Se'l coneixia com "El Rossinyol de Guerrero". I us
explicarem una curiositat, abans de dedicar-se a cantar professionalment va ser
xofer de taxi, policia i... carter. Va incursionà molt en el món dels boleros,
a més dels corridos i també en les cançons humorístiques. El cantant va residir
durant anys als Estats Units. Fernando Rosas va estar enfrontant durant anys
amb Jorge Negrete, el Charro per excel·lència de la pantalla i que era dirigent
de l'Associació Nacional d'Actors (ANDA). Encara que alguns dels seus bibliògrafs ho
desmenteixen, es va parlar de que els problemes entre ells va ser per causa de
faldilles, de fet l'actriu Leticia Palma, popular en aquells anys, li va deixar
anar una bufetada a Fernando Rosas en mig d'un rodatge per propasarse i allò va
significar la fi de la seva carrera al cinema.
Acabada així la nostra Parrafada d'avui, seguim
amb la música o us portem un cha cha chá
molt llatí des de França.
Los Machucambos – Pepito
Los Machucambos van ser una de les millors formacions quan parlàvem
de música amb arrel en Amèrica Llatina, tot i que ells van sorgir, es van
formar i van funcionar des de França. "Pepito" va ser el tema
estrella d'un single publicat l'any 1960 i un dels seus millors èxits, però la
cançó us l'extraiem d'un LP que Los Machucambos van publicar a Alemanya i també
es va incloure en un altre àlbum de 1964 titulat "Los Machucambos en 4
Fases", amb so quadrafónico, de fet van gravar diversos discos en aquest
nou format musical, nou per a l'època, és clar, però que no va acabar de
quallar tot i la seva qualitat de so. Sorgeixen al Barri Llatí de París, l’any
1959, com una escissió del grup Los Acapulcos i estava 
integrat al principi per
una cantant de Costa Rica de nom Julia Corts, el peruà Milton Zapata i
l'espanyol Rafael Gayoso, encara que anys més tard s'incorporaria una segona
veu femenina i passarien a ser quatre. Els seus enregistraments a França, van
tenir una forta repercussió a Espanya, on van actuar moltes vegades per a TVE,
en aquells anys la millor televisió d'Espanya i de fet l'única i van realitzar
moltes gires pel nostre país. La música, alegre i ballable de Los Machucambos
estava centrada, com us deiem, en temes del folklore sud-americà, encara que
també van gravar cançons d'autors francesos i espanyols.
Magdalena Castro y Trío Guadalajara – Me quieres tú
La
cantant Magdalena Castro va
gravar en diverses ocasions
acompanyada per Los Guacamayos. En aquest disc publicat
pel segell Odeon al 1962 se'ns
presenta una Magdalena Castro que comença a modernitzar-se
i es fica de ple en el pop amb tocs de
duduá, mentre que Los Guacamayos prenen les
guitarres elèctriques. Magdalena Castro en els
seus discos havia mantingut un
estil vinculat a la música d'origen folklòric sorgit en l'Amèrica de
parla espanyola, sobretot boleros, encara que nosaltres poc podem dir-vos
ara d'aquesta cantant, tenim dubtes sobre si
era mexicana com hem vist en algunes fonts
de la xarxa o espanyola, com citen altres.
La veritat és que si prenem com a referència Los Guacamayos, a Mèxic hi havia un grup
d'aquest nom, però també a Barcelona. Vaja embolic. Nosaltres creiem
que eren
del barri d’Hostafrancs, però no estem segurs, per tant no ens feu massa cas.
Mario recorda haver sentit parlar al seu pare de que ell els coneixia i l´hi
agradaven, de fet el pare era molt aficionat als bolerets. Los Guacamayos es
van inflar d’actuar a les televisions de molts països d’Europa. Ja en els anys
setanta van gravar un disc acompanyan a Núria Feliu, tot ell ple de boleros. La
veritat es que no hem trovat información d’ells per Internet, pero us podem dir
que en els noranta encara treien discos si be des de els vuitanta eren ja un
duet, sols eren Albert i Narcís Vidal, no recordem el nom del tercer. Per cert,
van treure un disc per el segell DDC molt poppi fent-se dir Són Tres, cantaven
en català, però no va tindre continuitat. De fet Quimet amb la seva sapiència
musical creu que en aquest enregistrament són els mexicans i que Magdalena
Castro també era de Mèxic, Mario diu que la matrícula del cotxe de la portada es de Barcelona... Ah!.
Latin Combo – Presentimiento
La gent del Latin Combo es van inflar de gravar EP's i LP' s
en els anys seixanta, amb temes de moda i és que es tractava, al costat del
Latin Quartet del mestre Burrull, de grups amb els millors músics de la seva
època, encara que el temps passa sense perdonar i a partir de mitjans dels 60 la
seva obra va diluint-se i dels seus discos van desapareixent les seves
fotografies i és que ells que acompanyaven un munt d'artistes en gires i
gravacions, creien les discogràfiques que no donaven imatge, havien passat els
anys i el Ye Yé primer i els nous ritmes posteriorment, requerien cares noves i
sobretot joves manipulables per les cases de discos, no veterans amb esperons
als quals resultava difícil controlar. Aquest tema es trobava en un EP editat
per EMI La Voz de
su Amo i els presenten com Els Campions dels Ritmes Moderns. El disc es va
titular "3er. Festival de la
Canción Mediterránea" i a més d'aquesta cançó que per
cert, la va defensar Lita Torelló en el Festival, encara que ells li donen un
toc amb molt més swing, es van 
incloure versions de la guanyadora “Dans le
creux de ta main” de Robert Jantal, “Ta grissa matakia” i “Yo soy el novio” que
no recordem, la veritat que formés part de les cançons que van participar en
aquella edició del popular festival barceloní, ja que era una rèplica a la cançó
"La núvia" que defensada per Claudio Villa, si va participar. Us explicarem una curiositat, aquesta mateixa
portada del Latin Combo es va fer servir per a un disc de José Guardiola,
també amb temes
del festival i creiem que publicat el mateix any (la portada al costat).
El Latin Combo es trobava l'any 1962, quan es va publicar aquest disc,
en plena cresta de l'onada. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard
Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells
també van formar part del Latin Quartet, així mateix el mestre Francesc Burrull
també va militar durant un temps amb el Latin Combo. Us vam dir fa temps que us
comptaríem perquè va desaparèixer aquest festival, però primer us direm que
inicialment havia de ser el 
Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, quan va
començar el setembre de 1959, però les autoritats pertinents no van donar
permís per utilitzar el "Barcelona" i és que Madrid no tenia
festival, per tant la Ciutat
Comtal tampoc havia de tenir-ne. Coses de la dictadura. Doncs
bé, el festival va desaparèixer després que Massiel guanyés el d'Eurovisió
l'any 1968. La causa va ser també Madrid ja que van decidir que els esforços
festivalers calia posar-los en Eurovisió i és clar, el de Barcelona sobrava, però
no van treure el de Benidorm, encara que creiem que si van desaparèixer altres
com el d'Aranda de Duero o el de la
Canción del Miño, no només rebem els catalans, tot sigui dit.
Un dia d'aquests i com us vem prometre fa temps, us prepararem una Parrafada en
la que parlarem del Festival de la
Cançó de la
Mediterrània que per cert, va tenir també els seus escàndols,
tongos i embolics, però aixó será ja la propera temporada.jpg)
Fillippo Carletti y su Cuarteto – Buenos días María
Aquest italià es va establir al país amb la seva música que
seguia els cànons establerts pels grans pioners del pop de moda italià de
l’época com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va crear diverses
agrupacions musicals, Los Big Boys, Filippo Carletti y su Conjunto i també
Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar sent
quintet. Aquest EP va ser publicat l’any 1958 pel segell RCA i creiem que és el
primer que aquest artista italià va publicar a Espanya i en el qual barreja
cançons en castellà i italià. Filippo Carletti va ser un innovador i un dels
primers artistes que van utilitzar a Espanya l'ECO, un aparell electrònic de
reverberació per les veus de cinta contínua que també van començar a utilitzar
els grups espanyols, entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo
Carletti va gravar un munt d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser
recollides en un àlbum publicat pel segell Rama 
Lama, en total 21. Però Filippo
Carletti va estar gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que
seguia en actiu l’any 1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i
organitzat per José Luis Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los
Pasos, Los Relámpagos, Los Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va
cantar el "Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona
sera", "Et maintenant", "Come prima", "As tears
go by" i "Marina", abans d'acabar cridant ben fort:
"Carrosses, al poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el
mestre de cant de Miguel Ríos quan va fitxar per la seva primera casa de discos
i es deia Mike Ríos “El Rei del Twist”.
Gelu – Renato
Aquest tema va ser un dels grans èxits de la italiana Mina
que la va gravar l'any 1962, però també la va gravar, ja en 1963, la nostra
Gelu que la va publicar en un EP que va incloure "El ritmo de la
lluvia" de Silvie Vartan, "Cúlpale a la bossa nova" que va ser
un dels grans èxits de la nord-americana Eydie Gorme i "Il Tangaccio"
que va arribar a gravar fins i tot Tony Vilaplana en català. Alguns entesos
consideren aquest EP com el millor dels que va publicar Gelu al llarg de la
seva carrera. Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya i fins i tot
ha arrivat a dir-se que era catalana, la cantant popular pels seus cridets
enmig de les cançons i de veritable nom Maria dels Ángeles Rodríguez 
Fernández,
va néixer a Granada l’any 1945. El nom artistic li va posar el seu germà gran.
Gelu va ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar
a Ràdio Granada i va marxà a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu
lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que gravés
un EP l'any 1963, acompanyada per Los Mustang. Gelu va omplir moltes pàgines de
revistes per la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar
diversos discos i si bé sembla ser que aquest li va demanar en diverses
ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir fer-ho amb el també cantant
Santy Palau que va ser propietari de la discoteca Wonder, a Lleida capital i la Chrysalis a Valls, a
Tarragona. L'any 1968 i després de casar-se, Gelu es va retirar de la música
per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets característics de Gelu
i que també va fer servir la així mateix granadina Li Morante, ja els van
utilitzar anys abans gent com Torcuato y los Cuatro.
Torrebruno – Uno para todas
Un italià que va arribar al nostre país i es va inflar
d'actuar en festivals va ser Torrebruno, clar que ell ja tenia experiència pel
que fa a festivals, a la seva terra. Finalment es va quedar a Espanya i va
passar a ser presentador de televisió, bàsicament programes infantils, però a
principis dels seixanta era un cantant "seriós" dels que
interpretaven cançons de moda, algunes vegades composades per ell i en la gran
majoria de les vegades, versions de temes populars, molts d'ells de tall romàntic.
L'any 1963 va publicar aquest EP titulat "XIII Festival de San Remo"
en què versionava en castellà cançons d'aquest festival, entre elles el tema
que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i que en italià es va
titular "Uno per tutte ". Va ser escrita per Tony Renis, Mogol i
Alberto Testa i la va cantar Emilio Pericoli que amb ella va ser el guanyador
del Festival de San 
Remo i per tant, també la va defensar, com era costum, al
Festival d'Eurovisió així mateix del 63, encara que no va guanyar. A l'EP també
trobàvem "Ojos negros, cielo azul", "Amor, mon amour, mi
love" i "Giovane, giovane", de fet Torrebruno va participar en
l'edició del 62 del San Remo. Torrebruno era un tap de basa, un cantant molt
menut d’alçada, pero que malbarataba simpatía. bon humor i era tot un showman. Es
va establir a Espanya a l’any 1958 i aquí es va quedar fins la seva mort. Com
us deiem Torrebruno es deia en realitat Rocco Walter Torrebruno Orgini, però
tothom el coneixia sols com Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador,
va néixer a Roma el 28 d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de
cor. 
Golden Quartrt – Cuando calienta el sol
L'any 1962 el trio mexicà Hermanos Rigual van gravar la
millor cançó de la seva carrera "Cuando calienta el sol" que va
arribar a convertir-se en tot un estàndard del pop de la seva època i va ser
molt versionada a tot el món, Espanya inclosa. Nosaltres avui a El Temps
Passa... i la música queda, us hem portat aquesta que van fer els catalans
Golden Quarter que per cert, van ser al costat de Los Ticanos i Los Pájaros
Locos, els primers conjunts catalans que van actuar en les matinals del Prince
madrileny. Aquest tema us el extraiem d'un EP editat a través del segell
Vergara i que també va incloure 
les seves versions de “Speedy Gonzalez”, Mantequilla de cacahuetes” i “Hey baby”. Els Golden Quarter funcionaren
bastant bé a principis dels anys seixanta. En total els Golden Quarter que es van
crear l'any 1961, van gravar 8 EP's entre els anys 1962 i 1965. El seu cantant
Tony Preysler, va gravar en solitari l'any 1963 un EP també per Vergara, sense
excessiu èxit, tot sigui dit. El grup l'integraven Tony Preysler (cantant),
José María Renobell (baix), Enrique Cortada (bateria), Jordi Monfort (piano i
orgue) i José María Vidal (guitarra). La veritat es que els Golden Quarter eran
un grup que petava molt bé.
Los Mismos – Qué has puesto en el café
gravar diversos discos i al fitxar per Belter, la nova
discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar fonéticament, segun deien,
com The Hollies britànics i com havien tingut que canviar de nom, però ells
eren els mateixos, es van posar Los
Mismos. La veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a
muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia
registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. "El
puente" va ser la gran hoterada de Los Mismos, però també el millor èxit
de la seva carrera i amb aquesta peça van guanyar el Festival de Mallorca de
l’any 1967. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela,
nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a
Valladolid el 6 d'octubre de 1944 i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència
el 15 de maig de 1944. Des de l’any 1996 Los Mismos han tornat a actuar junts,
pero amb Guillermo substituin a Antonio. .jpg)
.jpg)
.jpg)
Dúo Juvent’s – Detén la noche
.jpg)
Aquest tema va ser una de les cançons més famoses del
cantant francès Johnny Halliday al principi de la seva carrera i hem de
reconèixer que al país es van realitzar unes quantes versions de la cançó,
encara que nosaltres volem destacar també la que va fer Tony Vilaplana que la
va gravar en català i creiem que així mateix en castellà. El Dúo Juvent’s, col·legues
de Tony Vilaplana al segell Vergara, fan una bona versió en la qual compten amb
l'acompanyament del mestre Alfredo Domenech al capdavant de l'orquestra
Vergara, clar que ara tenim un dubte sobre si la guitarra la tocava o no Ramon
Falcó o potser no encertem ni un. La cançó es va incloure en un EP publicat el
1962 i en què també trobàvem "Ciao amore", "Lady Luna i Mister
Sol" que era de l'alemany Conny Froboess que la va portar a Eurovisió i
“Dos italianitos”. El Dúo Juvent’s, integrat per l'amic Emili Huguer que des de
fa una pila d'anys resideix a Tarragona i Jesús Lardín, van ser una de les
bones formacions sorgides en els començaments de la dècada dels seixanta. Els
dos nois eren bons i van tenir una carrera brillant, les seves cançons sonaven
i molt en les emissores de ràdio
i els seus discos es venien molt bé. Van
arribar a gravar vuit EP's i la mili va truncar la seva trajectòria
professional. El Dúo Juvent’s gravaven per al segell Vergara i va ser
precisament el locutor Joaquín Soler Serrano, en aquell temps a Ràdio
Barcelona, el que els va posar en contacte amb la casa de discos que estava al
final del Passeig Sant Joan, a la Ciutat Comtal. Creiem que el Dúo Juvent’s també
van participar en una edició del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que es
celebrava a Barcelona. A la foto Emili Huguer, Quimet Curull i Mario Prades als
estudis. Per cert que si el Dúo Dinámico es van distingir per els seus
pullovers vermells, el Dúo Juvent’s tenian també la seva imatge: Les americanes
de colors llampans de pampallugues ben cridaneres i brillants, com comprobareu
a les portades dels seus discos.
El Dúo Juvent's a la seva juventut
.jpg)
Leo Dan – Mary es mi amor
Poc coneguda aquí al país, aquesta cançó de l'argentí Leo
Dan que es va publicar en un single l'any 1971 amb "Temps" a la cara
B és una de les bones composicions d'aquest veterà artista que segueix en actiu
i creiem que en el moment central de la cançó, el piano li dóna al tema un toc
punyent i dramàtic molt encertat. Leo Dan, del qual avui dia tot just ens
recordem aquí al país quatre nostalgics com vosaltres i nosaltres, porta
publicats gairebé un centenar de discos al seu i més de cantant, és un gran
compositor. Feia molt de temps, de fet creiem que des de la anterior temporades
que no escoltàvem a aquest bon cantant, compositor i actor argentí, de nom real
Leopoldo Dante Tévez, 
nascut a la província de Santiago del Estero, un 22 de
març de 1942 i conegut artísticament com Leo Dan. Encara que poc difós a
Espanya, Leo Dan té una carrera brillant a Amèrica Llatina, ha gravat més de 80
àlbums sols a Argentina, Espanya i Mèxic. Prolífic compositor, en el registre
d'autors argentí consten més de 2000 cançons escrites per ell. Leo Dan va estar
considerat com un dels principals intèrprets del que a Argentina es va dir
"La Nueva Ola",
una cosa com el Ye-Yé d'aquí, però ell va saber anar evolucionant. 
La Música
que es Féia en Català
Magda – Si un día sóc terra
Magda en aquest tema ens recorda massa a Salomé, sobretot a
la primera meitat, després la veu perd la força inicial i torna a ser la nostra
Magda. És clar que val a dir que aquesta cançó també la va gravar Salomé. Es
trobava en un EP editat per Edigsa l'any 1964 i en què també es van incloure
"Un glop", "No tinc ahir..." i "Tot el que sóc".
Magda va ser una de les rellevants cantants de la Nova Cançó, component
d'Els Setze Jutges a principis de la década dels seixanta. Magda era la germana
gran de la també cantant Nuri, ambdues van morir amb un any de diferència,
Magda l'any 2001 i la seva germana petita un any més tard. 
Magda, de nom
complert Magda Santamaria i Salvat, nascuda l’any 1943 va començár a cantar
l’any 1960 i va gravar sis discos al llarg de la seva carrera musical. Un dels
seus treballs, gravat l’any 1963 va patir la censura franquiste i no es va
publicar aquí al país. Es diu que va debutar a una matinal feta al teatre Romea
de Barcelona i va inaugurar la
Cova del Drac. Amb la cançó “Un glop” que també es va
incloure en el, mateix EP que la cançó que escoltem ara, va guanyar el primer
premio del III Concurs de la Cançó
de La Selva del
Camp, a Tarragona, l'any 1964. Per cert, Josep Maria Espinas la va volguer
bategar com “La Dama
de la Cançó”,
craso error, la Dama
sempre va ser i serà Núria Feliu. A la foto Magda amb Salvador Escamilla al Festival de la Selva del Camp.
Lita Torelló – Potser demà
En l'EP "Fantastic Lita" que va publicar el segell
Concentric l'any 1965 trobàvem aquesta cançó que escoltarem ara, al costat de
"No t'ho diré pas", "És tant!" i "Bon dia" que
aquesta ja l'hem escoltat en El Temps Passa... i la música queda. Les quatre cançons
van ser composicions del mestre Francesc Burrull que també va ser el productor
i director musical de l'EP, tot i que la lletra de dues d'elles va ser escrita
per Josep Maria Espinàs que també era propietari del segell i un dels creadors
de la Nova Cançó,
les altres dues eren de Jordi Sarsanedas. De fet Lita Torelló encara gravaria
un altre EP per Concentric un any més tard, el 1966, en què el tema estrella
seria la seva versió catalana del "Chao, chao" de Petula Clark. La
noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita
Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels
anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va
començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella
cantava "Quiero la burrita 
Non". Un parell o tres d'anys després va
signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrànea, amb el
tema "Presentimiento" que abans hem escoltat en la versió que van
realitzar Els Latin Combo. Lita va aconseguint el segon lloc, era l’any 1961 i
el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del
Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española
de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va
arribar a gravar catorce EP's sols per Vergara i només entre els anys 1964 i
1966. Abans havia gravat un munt per EMI i despres passaria a altres segells i
seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical
en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines. 
Rita Pavone – Superfragilístico expialidoso
La menudeta cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost
de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de
pastanaga", tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada, va gravar un
EP compartit amb altres tres artistes italians incloent una cançó de cada un
d'ells cantada en català. Però sembla que li va trobar el gust a la nostra llengua
ja que poc després va editar a través de RCA una altra EP, era l’any 1966,
aquesta vegada ella sola i titulat-se "Rita catalana" on Rita Pavone
lluïa barretina i porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. D'ell
us extraiem aquesta versió d'una de les cançons més populars de la banda sonora
del film "Mary Poppins" que Rita ens versiona amb el seu aire
desenfadat i que també va gravar en català Salvador Escamilla. Rita a la cançó
ens diu que fa servir la paraula miraculosa per 
trobar un xicot i li va
funcionar. Per cert, Quimet ens volia demostrà al programa que encara recorda
com dir aquella impronunciable frase que va ser títol d'aquesta cançó, alló
del "Supercalifragilistico
expialidoso" al revés i en castellà, però finalment desisteix, per si de
cas. Us explicarem una curiositat, els tècnics de so quan la veien entrar a
l'estudi començaven a tremolar i és que el to de Rita Pavone era tan alt i agut
que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions iés que
feia “Tremolar el Misteri”. La noia es va casar amb el seu representant, el
també cantant Teddy Reno i va treballar al cinema. Entre els seus grans hits de
aquella època destaquen les cançons “La partita di pallone” (1963), “Cuore”
(1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), sense olblidar "El" que
també va gravar en català.
Lucky Guri
& Peter Road – The fool on the hill
Acabarem el programa d’avui amb una cançó d’un álbum que és
un disc genial, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo ja en
els anys setanta que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i
titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de
luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter
Road, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la
bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai se li
acudís comentar-li a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que
l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com és Mario es quedaria sense
ell. A 
aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “El boig del turó”
ells li han imprès un bon ritmillo de jazzístic. Despres de haver-se recuperat
d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella,
sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a
Núria Feliu en els seus concerts. La veritat es que tenin un disc com aquest a
El Temps Passa… i la música queda, tant Quimet com Mario s'adonen que li treuen
poc suc i es proposen posar més cançons del “Waw... We are digging The
Beatles!”, però aixó serà ja a la vuitena temporada per que aquesta s'acaba la oropera semana. Paraula. És clar que aixó ja ho diuem cada vegada que
escoltem cançons d’ell.
Una invitació que va enviar a Mario l'amic Josep Serra, llavors mànager de Lucky Guri.
Abans de recollir i fotre el camp aquí us teniu la nostre
Pin Up d’aquesta setmana que sembla ser que va publicitats de màquines d'escriure.
Conclou El Temps Passa... i la música queda per avui, però
abans de tocar el dos us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el
programa. Nosaltres baixem la paradeta i fins la propera setmana que ja serà
l’ultima d’aquesta temporada 2012-2013.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario