El Temps Passa Programa 13-06-2013

Al nostre país també hem tingut una tradició musical en el camp de la música instrumental a l'ombra de la surf music nord-americana, és clar que a Espanya i per proximitat, miràvem cap a Anglaterra i a aquest estil se l'anomenava so Shadows, en referència al grup de Hank Marvin. Avui pràcticament tot el programa podem dir que serà una Parrafada ja que a El Temps Passa... i la música queda, anem a escoltar música instrumental. La surf music va prendre carta d'identitat espanyola des de Madrid, on la van entremesclar amb tocs de folklore andalús i es van versionar cançons com "Los cuatro muleros", “Malagueña”, “La luna y el toro”, “Zorongo gitano”, fins i tot “La cucaracha” i un grapat més, però també es va mirar cap a Galícia i a Catalunya, recordeu "Nit de llampecs" i "La Santa espina" de Los Relámpagos. Però si la surf music a l'espanyola va prendre cos a la capital, a Catalunya vem tenir grans músics, possiblement els millors de l'estat, encara que aquí tenien moltes més influències jazzísticas. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, en posem en marxa a El Temps Passa... i la música queda, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem el programa amb una Parrafada sobre la música instrumental escoltan a una escola de músics.

Obrim la Paradeta

Los Estudiantes – La pulga

Una de les bandes històriques del pop rock sorgit a Madrid i a l'ombra de la música que ens arribava de la base americana de Torrejón de Ardoz, van ser Los Estudiantes, una autèntica escola de músics i que va ser embrió d'un munt de conjunts, entre ells Los Brincos, Los Flecos, Los Bravos i molts altres. Los Estudiantes van jugar a dues bandes, ens expliquem, van gravar tan sols tres EP's, però van incloure temes cantats i altres instrumentals, com aquest amb el qual obrim El Temps Passa... i la música queda d'aquesta setmana. Es pot dir que Los Estudiantes van ser el grup pioner a Espanya fent rock and roll, però ells van saber impregnar aquell ritme de tocs hispans. "La pulga" es trobava en el seu tercer i últim disc, publicat l'any 1964 pel segell Philips i que també va incloure la seva versió del "Don Quijote" d'Algueró, al costat de "Poncho" i "Pecosa", excepte el tema d'Augusto Algueró, els altres tres eren composicions de Fernando Arbex que era el bateria de Los Estudiantes en aquella època. Los Estudiantes de fet sorgeixen l’any 1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren estudiants al Col·legi de la Sagrada Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es va unir a ells el guitarra Rafael Aracil al qual José Barranco va haver d'ensenyar-li ja que tenia una guitarra elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu de 1958 es van dedicar a fer actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos al Palmerar d'Alacant. De tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 es converteixen ja en Los Estudiantes després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb Philips i graven el seu primer EP, amb "Ready Teddy", "La bamba", "Woo-Hoo" i "Me enamoré de un ángel", aquestes dues últimes eren instrumentals. Per Los Estudiantes van passar un munt més de músics, entre ells Luis Sartorious que va morir en accident de cotxe, Manolo Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i altres.

Los Estudiantes

Los Relámpagos – El twist de los siete hermanos

Los Relámpagos quan van començar es feien dir Dick y Los Relámpagos i van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el Dúo Cramer i Juan Pardo. Aquí us portem a Los Relámpagos amb aquest twist per a una família molt nombrosa, ni més ni menys que "Twist para siete hermanos" que ere una adaptació en clau de surf music, d’un tema de la pel·lícula “Set nuvies per a set germans”, tot un clàsic del cinema musical i es va publicar en el segon EP de Los Relámoagos, editat per el segell Philips l’any 1963. Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol i estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el segell Rama-Lama l’any 1997.

Los Flaps – Washington square

Van ser una banda amb entitat pròpia i també grup d'acompanyament de molts solistes. El tema estava en un EP publicat per RCA-Victor el 1964. El grup eren 4 bons instrumentistes, estudiants d'enginyeria aeronàutica. La primera formació estava integrada per José Antonio Álvarez Alija a la bateria, Manolo Díaz-Pallarés a la guitarra rítmica, Juan Antonio González "Ñique" al baix i Álvaro Yébenes a la guitarra solista. Funcionaren del 1964 al 1965, a la fi del 64 Álvaro i Juan Antonio van deixar el grup i van formar Los Continentales per més tard incorporar-se a Los Canarios, mentres José Antonio i Manolo van continuar amb Los Flaps incorporant a Julián Sacristán a la guitarra solista i Alberto Nuevo al baix. Encara van haver-hi més canvis a Los Flaps i això que amb el nom del grup només van gravar dos EP's. Julián Sacristán va ser membre de Los Flecos, Manuel Díaz Pallarés es va incorporar a Los Polaris, Luis Baizán va ser component de Los Pasos i Alberto Nuevo va ser fundador de Los Camperos.

Los Flaps en directe

Los Continentales – El millonario

La veritat és que la música instrumental al més pur estil surf music, però mirant a The Shadows, va sorgir i es va afermar bàsicament a Madrid i els seus màxims exponents van ser Pekenikes, Los Relámpagos i Los Sonor, encara que altres grups con Los Continentales van incursionar en el gènere, molts d’ells van alternar el seu repertori a base de temes instrumentals i cançons amb veu. Los Continentales van se un grup destacable dins de la música instrumental de principis dels seixanta, es van formar al 1962 i van gravar el seu primer EP al 1964. Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un altre EP editat també l'any 1964 i en què a més d'aquest tema i "El barco del amor" que són versions del grup britànic The Dakotas, la banda d'acompanyament de Billy Kramer i en elles hem de destacar la guitarra d'Álvaro Yébenes que curiosament després es passaria al baix i s'incorporaria a Los Canarios. També es va incloure "Tema de chicos" i la quarta cançó és "Espacial" que era una composició pròpia del grup. També integravan Los Continentales, al que ja vam escoltar la passada setmana, a part de Álvaro, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix)  i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria), però van patir canvis a partir de 1965 quan es van plantejar incloure cantant. Va marxar el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique. Va

entrar José Manuel Rodríguez al seu lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment tindria una discreta carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar a ser set, van passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a la banda de Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso que després de tocar a altres grups crearia Los Solitarios, Antonio Román Obrador, Enric Pérez, Lucas, Joan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro Yebenes es marxaria a Los Canarios. Los Continentales van participar en un quants concursos, cosa molt en voga en aquelles èpoques i també van participar en les famoses matinals del Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres singles, i passar també pels segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van separar definitivament l’any 1968.

Los 4 Jets – Guitarra enamorada

Los 4 Jets només van gravar quatre discos, tot i que l'últim mai va arribar a publicar-se. Aquest és el segon d'ells. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales (a la foto) que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. Totes les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra enamorada" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, era instrumental en el més pur estil surf music que aquí li deiem só Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants, però peten bé i es poden escoltar. De fet el grup adolia de ser molt tècnic interpretant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals als matins de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir

Los Sonor – El río de la Luna

Los Sonor van passar per diverses èpoques i estils, aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda és de la seva etapa instrumental i es tracta d’una composició del gran Henry Mancini per la pel·lícula “Esmortzar a Tiffanys” i que es va andú un Oscar a la millor cançó original. Per Los Sonor van passar grans músics espanyols, entre ells Tony Martínez i Manolo Fernández que se'n van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco va crear Los Flecos, Manolo Díaz que després va seguir en solitari i un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto", però per Los Pasos, ja os vem explicar l’història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos, però per Los Sonor van passar encara més gent como José Luis González, Manolo Escobar,  Fernando Sánchez, José Antonio Otero  i uns quans més. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmà la nostre opinió os direm que al 1963 Los Sonor van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual al país. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a una admirable cantant, la granadina  Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes conviccions religioses. També van fer de grup d'acompanyament de Miguel Ríos i altres. En aquest EP que era del any 1964 i el va publicar Philips, el grup eren Tony Martínez, Manolo Fernández, l'altre Manolo, el Escobar que els va deixar després de gravar-lo i José Gonzalez.

Los Pekenikes – Arena caliente

Per descomptat si aneu a la platja ara que ja torna a fer bó, emporteu-vos les "xancletes" no sigui que arribeu en hores de ple sol i la sorra us cremi els pilreles, perquè amb el Lorenzo a vegades la sorra de la platja sembla el pis d'una paella i si portes els peus desprotegits has de caminar a saltirons, per no socarrimarte els pilreles. Los Pekenikes es portan equesta cançó “Arena caliente”. Van ser un grup fundat a Madrid l’any 1.959 pels germans Alfonso i Lucas Saiz que va comptà amb bons músics com Tony Luz, Tony Obrador i el batería Pablo Argote, entre molts altres i si bé Los Pekenikes son un grup bàsicament instrumental, per aquesta bona banda hi van passar també molts cantants entre ells: Juan Pardo, Junior, Karina, José Barranco (Los Estudiantes i Los Flecos), Luis Eduardo Aute i uns quans més. Van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van actuar a Madrid, però a Barcelona o van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's corresponents, els hi va posar Massiel. Aquest tema era la cara B d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb "Lady Pepa" a la cara A i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de 1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del grup per títol. Van ser el millor conjunt de música instrumental del país i els únics que veritablemenet els van fer ombra van ser Los Relámpagos.

La Música que es Feia en Català

També a Catalunya es va fer música instrumental, però allunyada de la surf music i molt més propera al jazz i al pop. Posseíem els millors músics de sessió de la seva època i allò es reflectia en grups que allunyats de llistes d'èxits en la seva majoria deixaven bocabadats al personal quan els escoltaven i que també és dedicaven a acompanyar a altres artistes en gires i gravacions. La veritat és que Julio Castejón, guitarrista d'Asfalto, li va dir en certa ocasió a Mario “En Catalunya tenéis los mejores músicos del estado, pero no se saben valorar, quieren tocar aunque sea por poco dinero, los de Madrid solo tocan si se les paga bien, aunque actúen mucho menos”. És una manera de pensar que la veritat, nosaltres no compartim.

Los Sírex – La noche es maravillosa

Ara a El Temps Passa... i la música queda us portem una de les poques cançons instrumentals dels catalans Los Sírex, creiem que és l’única que van arrivar a gravar els barceloníns. Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema que creiem era la sintonia del programa "La noche es maravillosa" de Radio Juventud la Voz de Catalunya, es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li donaven molta més importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix com us deiem una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és instrumental. La cançó estrella va ser “Sin tus cartas”. Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel Caiceo al que li deien "Doña Paca" quan va estar a Tarragona a una serie de actuacions que li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest” que va treure Miguel Caiceo a través del segell Barsa Promociones. Tant el batería Lluis (a la foto és el del mig) com el guitarrista Manolo Madruga de Los Sírex van morir el passat mes de setembre amb tant sols cinc dies de diferencia i en aquest moments ja podem asegurar-vos que els Sírex continuen amb un nou component substituïn a Lluis Gomis de Pruneda i no paran de fer actuacions, us recomenem entreu a la seva pàgina web o al seu facebook. Us podem dir que Los Sírex en aquest moments son Antonio Miguel "Leslie" Cervero, Guillermo Rodríguez Holgado, Josep Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto Rodriguez.

Los Salvajes – Al Capone

Un altre grup català que en tans sols una ocasió que nosaltres recordem, van incursioná en la música instrumental van ser Los Salvajes. En aquest tema la tasca de Gaby és gairebé nula, tret de l'introducció, com podreu comprovar. La veritat és que aquesta composició de Los Salvajes era utilitzada per ells com a entrada per els seus concerts fins que es van adonar que la peça agradava i molt al públic, finalment i després de molts esforços, van convènca a EMI-Regal que no ho tenia gaire clar i la van treure com a tema estrella d'un EP publicat l’any 1966 que també incloïa "Pienso en tí", una versió del "You where on my mind" que van gravar We Five i Barry McGuire, "Paff... Bum" i "A la buena de Dios" que era una versió d'un tema italià que no recordem, ni ens interessa massa, la veritat. Los Salvajes es van crear l'any 1962 i a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) que després marxaria a Lone Star i Delfín Fernández (bateria). Eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any 1966 Julián Moreno va substituir a Andy. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Us explicarem una curiositat sobre Los Salvajes. Quimet recorda un concert de Los Salvajes a Constantí en el que després de montar els instrumetns i provar so, ells és van posar a jugar a futbol al recinte, amb un sol de cimen molt du i llançan-se per terra sense miraments i es que ells eren "Los Salvajes". I encara us explicarem una altra, el seu grup britànic de referència eren The Who, als que imitaven fins i tot en la forma de vestir, però i malgrat la seva vasta discografia, plena de versions, Los Salvajes mai van gravar una cançó dels The Who. Curiós si més no. No us sembla?

Los Maex – Yo fui el mayordomo del Kaise Bill

Los Maex son un altre d'aquests grups dels que no tenim informació i per tant poc us podem conptar d’ells. Si us podem dir que aquesta cançó la reiem d'un bon disc de Los Maex, es tracta d'un EP  titulat "¡Instrumental Magnífico!" que va treure Discos Sintonia l’any 1967 incluïn també els temes “Marionetas en la cuerda”, “Hablemos del amor” i “Nacida libre". Los Maex, dels que rés us podem dir, tret de que creiem eren catalans o de les illes, eren un grup de música instrumental i versionaven temes de moda. No recordem que haguesin tret cap més disc. "I Was Kaiser Bill s Batman" va ser l'únic hit a la cursa de l'anglès Whistling Jack Smith de veritable nom John O'Neill que va néixer a County Durham, Anglaterra, l’any 1926 i va morir l'any 1999. Si bé Whistling Jack Smith va ser un xiulador, ell era veritablement trompetista i sembla ser que bó. Aquesta peça també va ser gravada per Los Mustang que li van afexir veu. Havia estat una composició de Roger Cook i Roger Greenaway i val a dir que aquesta cançó va ser la idea que va inspirà a Ennio Morricone per incloure xiulets a la banda sonora dels seus spaguetti westers, clar que en aquelles pel·lícules el xiulador és l'espanyol Kurt Savoy.

Latin Combo – Johnny Guitar/Ponciana

Ara parlarem de la crem de la crem dels músics catalans, aquella generació surgida abans del pop modern i que van beure de les fons del jazz més pur. Van gravar molts disc cantant, però també molts d’instrumentals, com aquest. Des d'un LP del Latin Combo titulat "Bailemos con el Latin Combo" i que va publicar Vergara l’any 1964, us portem aquestes dues cançons entrellaçades, el que ara s'anomena un meddley i que abans, quan érem massa incultes musicalment com per saber-ho, els dèiem pupurris. Els Latin Combo va ser una de les formacions amb millor base de la història de la música catalana, junt amb el Latin Quartet de Francesc Burrull. El Latin Combo trobavem l'extraordinari saxofonista Ricard Roda, al costat de Jorge Coll, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa. Van gravar més de 20 EP's entre 1958 i 1967 abastant un munt d'estils molt variats, afegint-los els seus tocs jazzístics, sense oblidar que també van enregistrar uns quans LP’s. Ricard Roda va ser professor del Taller de Músics i va crear l'Orquestra Mirasol que van gravar un disc genial "Salsa catalana", gravat i mesclat els dies 20 i 21 de juny i 11 i 12 de juliol de 1974 a els estudis de EMI-Odeón a Barcelona, gràcies a Víctor Jou propietari de la sala Zeleste. A la Mirasol es trobaven Pedrito Díaz, percussionista, un sexagenari músic cubà amb una gran carrera, Miquel Lizandra a la bateria, Cèsar Vieira també percussió, al costat de Víctor Ammann que va crear el grup de jazz Blai Tritono, i el baixista Xabier Batlles, sense oblidar el propi Ricard Roda als saxos i flautes. El seu últim projecte va ser Roda de Saxos. Sabíem que tenia molts problemes de salut ja que va patir una trombosi cerebral feia once anys. Ricard Roda va morir el 15 de novembre de 2010, havia nascut l’any 1931. La cançó “Johnny Guitar” es trovaba a la banda sonora d’un clàsic del oest i "Ponciana" es un altre clàsic.

Latin Quartet – Lawrence de Arabia

És clar que més "Crem de la crem" de bons músics catalans la trobàvem en els Latin Quartet, on militaba el mestre Francesc Burrull i dels que us oferim una postal promocional discogràfica. La peçá us la treiem d'un altre EP publicat per Barnafón on també es recollien "Otros Gentleman", "A long time" i "Dearly (Cariño)". El Latin Quartet eren Agapit Torrent com a líder, saxo i guitarra que també va tocar amb el Latin Combo en alguna ocasió, Francesc Burrull al piano, Lluís Sala s'encarregava de la bateria i Enric Ponsa al baix. Anteriorment a aqueste disc, l'any 1954, els Latin Quartet van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i Enrique Cifuentes. Alguns dels seus components van tenir grups paral·lels com Frank Miller y sus Hispània Soul, Liders Grup i l'Oquestra Selvatana i la trajectòria del extraordinari pianista, arreglista i productor Francesc Burrull és de sobres coneguda. El tema que estem escoltan és una versió del tema del film "Lawrence d'Aràbia", una pel·lícula protagonitzada per Peter O'Toole l’any 1962. Per cert que en la portada d’aquesta disc que veureu al blog, Francesc Burrull va sense el seu mostacho caracteristic, peró destaca per nassos i sobre tot per la seva qualitat com a músic.

Fernando Orteu y su orquesta – Mientras el tiempo pasa

Aquest tema obria un LP de l'extraordinari guitarrista català Fernando Orteu que va gravar al capdavant de la seva orquestra i titulat "Baile con los grandes éxitos de la música de boite", amb arranjaments musicals a càrrec del mestre Lleó Borrell que també va ser el productor i el va acompanyar al piano. Aquest disc recull tot un seguit de clàssics a ritme de jazz, aquest tema és el més popular de la pel·lícula "Casablanca", aquell del "torna-la a tocar Sam" L'Orquestra de Fernando Orteu en aquest enregistrament està integrada per Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastián Albalat (solovox, una espècie de primitiu sintetitzador), l’amic Frank Dubé (acordió),  Domingo Portugués (saxo), Ricard Roda (saxo), Enrique Folgueras (saxo), José Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Juan Antonio Calvet (bateria). Tant al capdavant de la Orquestra com amb el seu Conjunt o en solitari, Fernando Orteu va ser un dels guitarristes de sessió barcelonins més valorats en els seixanta, al costat de Manuel Cubedo, i va acompanyar en gravacions i gires a gent com el Dúo Rúbam, Kurt Savoy, María Cofán, Pilar Morales, Los Campantes, Benito Lertxundi, etc. a més de tenir una abundant quantitat de discos gravats per ell, en formació orquestra o conjunt. Per cert, l'any 2000 va publicar un àlbum titulat "The Music That I Love" molt interessant i recomanable. Orteu va ser un dels pioners en utilitzar la guitarra elèctrica al país i en els seus inicis va formar part de l'orquestra del suís Luc Hoffmann, on curiosament tocava la trompeta.

Francesc Burrull – Una guitarra

I parlant de guitarres, l’any 1965 el gran director, productor arranjador i sobre tot pianista català Francesc Burull va publicar un LP on hi trobavem 40 versions instrumentals de temes dels Setze Jutges i el títol era simple i esclaridor "Homenatge musical als Setze Jutges". Les cançons d'autor d’aquesta agrupació que va lluitar per defensar el dret de cantar i dir coses en català, cridaven l’atenció bàsicament per les seves lletres i els missatges que cuasi sempre s’incluien més o menys clars o camuflats la majoria de vegades. Les lletres eran importants, però Francesc Burull, nascut a Barcelona l’any 1934, ens demostra que les melodies també tenien molta relevancia i ham aquet gran músic passen a un primer pla. Els músics que acompanyan a Francesc Burrull en aquestes gravacions son una banda de luxe, hi trobavem a Fernando Orteu (guitarra), Enric Ponsa i Enric Pericot (contrabaix), Brotons (flauta), Portugués i Agapit Torrent (saxos-clarinets), Ramón Armengol (percussió) i J.A. Calvet i Juan José Tudurí (bateria). Aquest disc va ser publicat per Concentric on ell era el director musical i productor i en aquesta ocasió ens versiona aquesta gran cançó del Noi del Poble Sec, l’amic i admmirat Joan Manuel Serrat “La guitarra”, una cançó que Mario sols cantava quan anava una miqueta bufat i estaban de gresca junt a un amic gitano argentí que amb la seva guitarra li donava ritme de rumbeta a la cançó.

Miguel Ramos y su Órgano Hammond y Orquesta – Massachussets

Es feia dir en els seus enregistraments Miguel Ramos y su Órgano Hammond y Orquesta i Miguel Ramos, a més de ser un extraordinari músic, virtuós del seu instrument, era el "demostrador" de les grans qualitats musicals de la marca d'òrgans Hammond a Catalunya i també en altres comunitats, feie servir un órgan Hammond model X-66. Miguel Ramos y su Órgano Hammond va arribar a gravar 13 LP's, cosa completament inusual, sempre amb acompanyament d'orquestra i versionant èxits del moment. Aquest tema us el extraiem del seu tercer disc titulat simplement "Miguel Ramos i el seu òrgan Hammond i Orquestra Vol 3". Per cert, en aquest disc va incloure una cançó composta per ell "Ya verás". Avui en dia a aquest estil musical se l'anomena lounge, però per a nosaltres sempre serà "música instrumental" i es que som de la vella escola, en cuestions de música i educació, es clar. Aquesta es la seva versión d’un clàsic del Bee Gees, composat per Robin Gibb després de patir un accident ferroviari del que per sort, va sortir il·les. Va ser el primer número 1 dels Bee Gees als Estats Units,

Yerba Mate – Cuando los Santos van marchando

Aquest és tot un clàssic del gospel-jazz nord-americà, en aquest cas versionat per Yerba Mate aquesta nombrosa banda de Barcelona, el primer grup espanyol de música dixie de la història del rock i sorgits a finals dels 60. Entre d'altres, van ser els intèrprets de "Tuset street" i es movien per la Cova del Drac i després per Zeleste, el de la Via Laietana, el primer. Eren bons músics i si bé van gravar alguna cançó cantada, la seva cursa es va basar en peçes instrumentals, però Yerba Mate van tenir una vida més aviat curta. Després la majoria d'ells s'incorporarien a grups de l'anomenada Ona Laietana. La cançó era el segon tema de la cara B del EP "Tuset Street" i el va publicar Sono Play l'any 1967, un segell que creiem era propietat de Movierecord-Estudios Moro. Alguns del components de Yerba Mate van formà part d’un grup de Terrassa que es deien Mi Generación, altres es van incorporar a grups de l'ona laietana. Yerba Mate van debutar amb un single on la peça estrella va ser “El Mirlitón” que era tota una horterada, cantada, aixó si.

Els Yerba Mate, una gran formació instrumental de música dixie

Lone Star – The work song

Ara i per acabar el programa d’avui us portem una veritable curiositat a càrrec dels catalans Lone Star, en la nostra modesta opinió, la millor banda espanyola dels seixanta i possiblement també dels setanta. Aquest tema l'extraiem d'un CD que es va publicar l’any 2010 a través del segell Lone Star Music, però no és un enregistrament nou, es tracta d'un disc gravat en directe en un memorable concert que els catalans van realitzar al Teatre Infanta Beatriz de Madrid el 16 de febrer de 1968 i en el que van oferir una lliçó de R & B i jazz. En algunes de les cançons, com aquesta que escoltem ara, Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i Joan Miró, nascut a Rocafort de Queralt, van intercanviar els seus rols, sols Enrique López va seguir al front de la seva bateria. Pere en lloc de cantar passa a tocar el piano, el tarragoní Joan Miró s'encarrega del vibràfon i Rafa de la Vega pren el contrabaix, la berra. En el seu moment la discográfica EMI no va voler treure el disc ja que les gravacions en directe no estaven ben considerades. De fet el primer que va gravar un LP en directe al pais i el va publicar, va ser Bruno Lomas. Aquest tema és una versió del clàssic del jazz composat per Nathaniel Adderly. A Espanya aquesta cançó es va titular "La cançó del treball" i va ser versionada i portada a l'èxit per Raphael en el que està considerat com el segon tema de la història del pop espanyol a ritme de ska, el primer és “Operación Sol” de Los 4 de la Torre, es clar que Lone Star ens la porten a ritme de jazz.

Abans de plegar aquí us deixem la nostre Pin Up d’aquesta setmana que vol anar a la barqueta on l'espera el gosset, però no vol mullar´se el vestidet.

Tanquem El Temps Passa... i la música queda per aquesta setmana, però abans marxar-nos us deixem amb la bona companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Per avui baixem la paradeta i toquem el dos. Xiquets, xiquetes, porteu-se bé i no feu rés que nosaltres no fariem.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa