El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 27 de noviembre de 2013

El Temps Passa 08-10

Avui a El Temps Passa… i la música queda, un programa d’Altafulla Ràdio per La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, no us hem posat ni Anuncis ni Secció Catalana, però un grapat d’artistas dels que escoltarem son de les nostres terres, aixó si, avui tindreu La Parrafada on recordarem una sèrie que va triomfar en aquella incipient televisió en blanc i negre de la que “disfrutàvem”, primer als Estats Units i després a Espanya. Per soposat hi haurà també bona música i com sempre, records i anècdotes d'aquella dècada gloriosa.. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara començarem el programa dient com ja es costum cada setmana

Obrim la Paradeta

Los 3 Sudamericanos – La familia

Comencem el programa amb una cançó que ens parla de la família, cosa que nosaltres considerem una de les coses més importants a la vida. El tema es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i a més d'aquest tema que era una versió de l'èxit "La famille" de la cantant francesa Sheila, també es van incloure “Marionetas en la cuerda” de Sandie Shaw, “Algo estúpido” de Frank i Nancy Sinatra i “La felicidad” del argentí Palito Ortega. Ara farem una mica d'història, Los 3 Sudamericanos van arribar des de Paraguai al’ Argentina, però després d'haver aconseguit l'èxit, finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i treballar. El grup Los Tres Sudamericanos l’integraven Johnny i Alma Maria que eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva etapa més gloriosa. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar l’any 1988 Daniel, encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final" ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que us recomanem des de El Temps Passa… i la música queda.

Cliff Richard – María no más

Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen part de la memòria de infàntesa de Mario és "The young ones" que a Espanya la van titular "Los años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com vulgueu, la van tenir l'escola on Mario estudiava, els HH Maristes de Sants, a Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic i els passaven gratuïtament una pel•lícula. Dues d'elles romandran per sempre en la memòria de Mario "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer cantant anglès a ser nomenat Cavaller i va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. La pel·lícula  "The Young ones" ( la foto es del film) es titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per Sidney J. Furie. Ara Cliff Richard ens canta en castellà a El Temps Passa... i la música queda, des de un single editat l’any 1964 que creiem recordar que mai es va arrivar a editar-se al pais aquesta cançó. Es deie que era la peça preferida de Jackelyne Kennedy quan era la Primera Dama. Aquest tema va ser la primnera composició del brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la bosa nova i que va ser un dels grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. Per cert que Cliff Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya "va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de reconèixer als fills de la Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i amb molta cortesia espanyola alló de "Congratulation Boys".

José Feliciano – El Jinete


El gran compositor i cantant José Alfredo Jiménez (Dolores Hidalgo, Guanajuato, 19 gener de 1926 - Ciutat de Mèxic, 23 de novembre de 1973) va escriure aquest tema que gravaria Jorge Negrete, un dels charros més rellevants del folklore mexicà que al llarg de la seva carrera va registrar sis temes de José Alfredo Jiménez. Nosaltres, transgressors crònics, us hem portat a El Temps Passa ... i la música queda aquesta versió que va fer José Feliciano i que a Espanya es va publicar en un single amb "Dos cruces" a l'altre costat, és clar que va ser l'any 1971, però com diu Quimet "Ja està bé, no passa res". José Feliciano és un extraordinari guitarrista i bon cantant, a més de compositor i això que és invident. Es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia. Ara quan parlem de la seva amplia discografia, tenim que tindre en compta que ell sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" que escoltem ara o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectoria discogràfica que acollona. José Feliciano va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945. es clar que hem trobat una font molt errada d’internet que diu que es malagueny… sempre us diem que Internet no es massa de fiar.

Los 4 Jets – Guitarra enamorada

Los 4 Jets només van gravar quatre discos, tot i que l'últim mai va arribar a publicar-se. Aquest és el segon d'ells. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l’any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que va formar part de Los Continentales i anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. L'any 1963 Reinoso que ara viu a Santo Domingo, s'en va anar a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. Totes les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra enamorada" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, era instrumental en el més pur estil surf music que aquí li deiem só Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants, però peten bé i es poden escoltar. De fet el grup adolia de ser molt tècnic interpretant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals als matins de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir

Los Continentales – El Millonario

La veritat és que la música instrumental al més pur estil surf music, però mirant a The Shadows, va sorgir i es va afermar bàsicament a Madrid i els seus màxims exponents van ser Pekenikes, Los Relámpagos i Los Sonor, encara que altres grups con Los 4 Jets o Los Continentales van incursionar en el gènere, molts d’ells van alternar el seu repertori a base de temes instrumentals i cançons amb veu. Los Continentales van se un grup destacable dins de la música instrumental de principis dels seixanta, es van formar al 1962 i van gravar el seu primer EP al 1964. Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un altre EP editat també l'any 1964 i en què a més d'aquest tema i "El barco del amor" que són versions del grup britànic The Dakotas, la banda d'acompanyament de Billy Kramer i en elles hem de destacar la guitarra d'Álvaro Yébenes que curiosament després es passaria al baix i s'incorporaria a Los Canarios, també es va incloure "Tema de chicos" i la quarta cançó és "Espacial" que era una composició pròpia del grup. També integravan Los Continentales, al que ja vam escoltar la passada setmana, a part de Álvaro, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix)  i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria), però van patir canvis a partir de 1965 quan es van plantejar incloure cantant. Va marxar el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique. Va  entrar José Manuel Rodríguez al seu lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment tindria una discreta carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar a ser set, van passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a la banda de Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso que després de tocar a altres grups crearia Los Solitarios, Antonio Román Obrador, Enric Pérez, Lucas, Juan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro Yebenes es marxaria a Los Canarios. Los Continentales van participar en un quants concursos, cosa molt en voga en aquelles èpoques i també van participar en les famoses matinals del Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres singles, i passar també pels segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van separar definitivament l’any 1968.

Sonia con el Latin Quartet – Si tuviera un martillo

Sonia era el nom artístic que va adoptar Pilarín Espí, una noia jove nascuda a Barcelona l’any 1948. Als onze anys va guanyar el primer premi en un concurs anomenat “Puente a la Fama” i, als dotze, va obtenir un altre primer lloc en un Certamen Benèfic en què va participar al costat d'importants figures de la cançó. També va ser guardonada amb el primer premi en un Festival de Cançons celebrat a la Garriga. El seu primer disc va ser amb Phillips i el va gravar acompanyada d'orquestra, però després de fitxar amb Belter van començar a acompanyar-la el Latin Quartet de Francesc Burrull. Aquest tema que escoltem avui, versió del "If I Had a Hammer" més en la línia Trini Lopez que en la de Peter, Paul & Mary, es trobava en el seu segon EP per Belter i va fer que se la conegués com "La noia del martell". Va participar en una de les edicions del Festival de Mallorca i aquell EP es va gravar amb acompanyament d'orquestra, però despres ella va tornar a ser acompanayada per el grup i va gravar temes que es sortien de la línia clàssica de les cantants Ye-Yes de l'època, al blog us hem posat algunes de les caràtules i comprovareu que versiona a Manfred Mann, els Stones, etc. En total va gravar sis EP's i va desaparèixer. La foto es de quan Sonia va participar al festival Playa de Palma.

Los Stop – Casi nada

Es van crear l'any 1964 i inicialment es van fe dir Donald Duck (la foto correspont a aquella época). És clar que quan l'any 1966 van signar contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom i es van rebatejar com Los Stop. Amb aquesta cançó Los Stop van guanyar el Tercer Festival de Fortuna, a la ciutat de Múrcia i es tractava d'una composició d'Aurelio Rodríguez i Chano Montes. És un tema amb un toc festiu i reminiscències brasileres en el que mereixen destacar-se per curios, els cors dels nois del grup en una línia que sense poder dir que sigui doo wop, se li acosta molt, tot i que els cors queden molt diluïts en la distància. Es va publicar en el seu segon disc, un single de 1967 amb “No pienses en mí” a l'altra cara i també es va incloure en el seu primer LP "Los Stop", de 1968. Los Stop eren Cristina que es deia en realitat Mari Carmen Arévalo i a la qual Mario coneix, al costat de Josep Maria Sanz que després seria manager de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també era amic de Mario. Els altres components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego i Fernando Cubedo. Quan Cristina va voler separar-se del grup va crear Cristina y Los Tops i més tard ja es va llançar en solitari. Los Stop es van buscar una altra noia perquè cantés, es deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i creiem que amb ella sols van gravar un single. Els discos de Los Stop van editarse primer amb Belter i després per el segell Columbia i creiem que a mitjans dels setanta van tornar a cambiar de cantant.

La Parrafada

La Dimensió Desconeguda

Ara parlartem a El Temp Passa... i la música queda de La Dimensió Desconeguda,  una bona sèrie de la televisió nord-americana que és centrava en el gènere denominat ciència-ficció, al costat de fantasia i terror. Va ser creada i sovint escrita, per el seu narrador i amfitrió, Rod Serling. Es una de les sèries que van tractar el gènere amb més rigor i serietat, La Dimensió Desconeguda li va donar a la ciència ficció una dignitat que l'estil necessitava. Cada episodi (156 en total) recreava un relat de fantasia que sovint acabava d'una manera sorprenent. La veritat és que tampoc va ser original del tot ja que es va basar en un programa de ràdio que es va emetre de 1951 a 1953 titulat "Tales of tomorrow". La Dimensió Desconeguda no oferia una explicació científica per les seves històries, però mostrava gairebé sempre una moralitat bastant simplona que avui en dia pot ser es trobi a faltar.

Aquella Dimensió Desconeguda va introduir a moltes persones a la ciència ficció feta amb serietat, alhora que atreia a un gran segment de públic. L'èxit de la sèrie original va conduir a dues edicions del programa, una pel·lícula, un programa de ràdio i altres que van allargar-se 5 dècades. La serie inicialment es va emetre de 1959 a 1964, si bé després s'ha anat repetint.

Entre els guionistes de The Twilight Zone que ere el títol original en angles, la traducció correcta hauria estat "La Zona Crepuscular", trobavem autors de ciència-ficció tan coneguts com Charles Beaumont, Richard Matheson, Jerry Sohl, George Clayton Johnson, Earl Hamner Jr, Reginald Rose i Ray Bradbury. Molts episodis eren adaptacions de relats clàssics d'Ambrose Bierce, Lewis Padgett, Jerome Bixby i Damon Knight.

Un dels factors que van contribuir a l'èxit de La Dimensió Desconeguda és que en molts episodis tenia com protagonistes a populars actors de Hollywood en aquella època, entre ells Charles Bronson, Carol Burnett, Robert Duvall, Ronnie Howard, Buster Keaton, Jack Klugman, Lee Marvin, Burgess Meredith, Elizabeth Montgomery, Agnes Moorehead, Suzy Parker, Robert Redford, Don Rickles, Mickey Rooney, William Shatner i Dick York. Allò va donar rellevància i serietat a la sèrie. El mateix Rod Serling era el narrador dels capítols i en moltes ocasions, sortia al principi del programa fent de presentador.

La Dimensió Desconeguda usava la ciència ficció com a metàfora per explicar situacions socials del moment. Com els canals i patrocinadors no permetien situacions potencialment crítiques de la realitat del país, ells es valien de la ciència ficció per exposar aquests assumptes, la qual cosa ignoraven els censors, que més aviat pensaven que el programa era de fantasies innòcues. Alguns dels temes més recurrents van ser la guerra nuclear, l’histèria en massa o les doctrines del senador Joseph McCarthy, tots ells assumptes que estaven totalment prohibits a les televions americanes de l'època. Altres episodis oferien comentaris específics d'esdeveniments d'actualitat en aquell temps, mentre altres usaven paràboles o al·legories per analitzar la moral o decisions filosòfiques dels personatges.

Molts van començar a sentir-se atrets per la ciència-ficció gràcies a aquesta fenomenal sèrie que a Espanya no va tenir episodis en color. Al país encara s'emetia la televisió en blanc i negre, com estava manat. El gènere va passar de les revistes pulp a ser un estil "adult". Avui podem dir que La Dimensió Desconeguda al costat de El Túnel del Temps (fotograma al costat), van ser les millors sèries de ciència ficció de l'època. Amb acèrrims seguidors aquí a Espanya i molts eren els que baixavem al bar o anaven a cal veí que tenia televisor, per poder veure-les.

En els anys 2000 la sèrie torna a ser emesa, amb l'actor Forest Whitaker com a presentador de cada capítol, rol que en l'original tenia el creador Rod Serling. La Dimensió Desconeguda es va estrenar de nou al juliol del 2003. Hem de aclarir que TV3 l'ha estat reemetent a través del Canal 33 durant molts anys.

Tots els capítols acabaven sempre amb una frase final que es va fer famosa:

Tot és possible a... La dimensió desconeguda


I ara posem els peus a terra, i enfilarem la recta final del programa escoltan música que ens arriba des de terres valencianes.

Los 4 Ros – El viernes en mi recuerdo

La veritat és que ja os hem dit en altres ocasions que no sabem massa de Los 4 Ros, una de las bones bandas sortides del país valencià, encara que nosaltres creiem que eren germans, però val a dir que Los 4 Ros van tindre una carrera força interessant traient un munt d'EP's i també singles, gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al llarg dels 60. Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven ganes i feien molt bons jocs de veus, com en aquest tema que escoltem avui a El Temps Passa... i la música queda que es tracta d’una versió del gran èxit del grup australià The Easybeats, una banda de Sidney que per cert van ser contractats per Alain Milhaud perquè componguessin alguns dels èxits de Los Bravos. Aquesta cançó es deie originalment “Friday on My Mind" i la van gravar els australians l’any 1966, si bé ja ho havien fet un any abans el grup de folk-pop The Seekers a la seva manera, es clar. Los 4 Ros finalment es van reconvertir en Los Ros quan es va incorporà un cinque component. Per cert, aquest tema també va ser gravat en castellà per el grup barceloní Los Wikingos i ja l’hem escoltat al programa.

Los Sírex – Muchacha bonita

Escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda, un dels millors grups dels seixanta al país, són Los Sírex, la banda liderada per Guillermo i Leslie. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, a mes de ser el compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la guitarra solista. Aqueste és va casar amb una noia alemana i ja a els 70 va deixar la banda i va marxar al país Germanic. Tant Lluis de Pruneda com Manolo Madruga van morir al setembre del passat any 2012, amb pocs dies de deferencia. A finals de 1963 Los Sirex graven el seu primer EP amb "Muchacha bonita", aquesta cançó que estem escoltan ara i que va ser composada per a ells per el mestre José Solá. La veritat es que la música d'aquest tema recorda i molt al "Be bop a lula", de Gene Vincent, encara que més suavitzada i abans d'acabar-se la cançó es deu de sentir per el estudi una veu dient allò de "Euro pal Quimet" que en encara la toca avui en día amb els Tony amb Grup. En aquest EP també trobàvem "Da doo ron ron" de les nord americanes The Crystals, "Si de mi te alejas" i el "Twist and shout" dels Isley Brothers, en aquest cas versionant la versió que van fer The Beatles.

Lone Star – Nuestra generación

Aquesta cançó que va ser el gran èxit de The Who al principi de la seva carrera, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los Salvajes que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de referència, fins i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però van ser Lone Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors EP's, publicat per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve Sloopy" de The McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de Jeff Beck que la va escriure quan militava a The Yardbirds i "Los domingos" que la veritat, no recordem de qui era. Estem convençuts que és un dels seus discos més importants, encara que no ens feu gaire cas perquè nosaltres sentim debilitat per La Leyenda, considerem que Lone Star van ser el millor grup espanyol dels seixanta i també part dels 70. En aquest enregistrament són la millor formació en la carrera de Lone Star: Pere Gener, Rafa de la Vega, Enrique López i el tarragoní Joan Miro. Hem de reconèixer que tot i que aquesta és una cançó històrica, en les vuit temporades que portem sortint per antena, sols l'havíem posat una vegada, ara repetirem. Curiosament el seu últim treball discogràfic es va publicar l’any 1996 i malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar la fi de Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any 1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler publicar ja que era massa jazzística per a l'època.

Los Salvajes – Corre, corre

Aquest és un tema que us hem extret de l'EP de Los Salvajes publicat per EMI-Regal l’any 1966 amb "La neurastènia" com a tema central, encara que aquesta versió del "Keep on running" de The Spencer David Group és excel·lent i Gaby es llueix a la seva manera. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província. Però vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un xiquet es dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els mobles de la casa fins que els seus pares van optar per la solució més barata... comprar-li una bateria.

Jorge Querol con Los Go-Go – Rudi enamorado

L'any 1968 el grup britànic The Locomotive van publicar un tema titulat "Rudi’s in love" que va tenir un relatiu èxit a Anglaterra i en els anys 80 tornarien a gravar els The Specials i que a Espanya seria versionat en un single amb "Algo me pasó" a l'altra cara , per aquest cantant del qual poc recordem que fes en solitari llevat que el van acompanyar el grup barceloní Los Go-Go, una bona banda de pop rock catalana de la qual va ser cantant de 1964 a 1967. Jorge Pérez Querol publicaria un altre single l'any 1969 amb el tema "¿A donde vas compañero?" i creiem que poc més va fer, encara que la veritat és que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda està molt bé i te reminiscències de soul i ska. De seguida Jorgue Querol es va incorporar a Vertice, una bona banda de rock progressiu catalana en la que també militava Max Suñer i Tapi i que Mario ha punxat en diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Go van publicar dos singles i un EP abans de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP titulat "Grabaciones y rarezas" en el què es va incloure el tema que estem escoltant ara. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los Go-Go (a la foto) Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, del barri de Sant Gervasi. Per cert, durant un temps Óscar Janot va formar part del grup com a cantant i instrumentista. Al llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Joe Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles i James Brown.
trobàvem a

Los Cheyenes – Siguiendo al sol

La banda amb les cholles més llargues del rock dels seixanta van ser Los Cheyenes que qualitat musical, el que es diu qualitat musical, no és que la tinguessin en excés, però s’ho van muntar molt bé mentre van funcionar, encara que al final van acabar tallant-se la cabellera. Aquest tema es trobava com a cara B del single amb "Borrachera" a la cara A i que al costat de "Válgame la Macarena", ambdues imposades per la seva discogràfica, van ser les seves cançons més populars, tot i que les dues són veritables horterades, es clar que en aquesta grabació el líder Roberto Vercher, es trovaba fent el soldat i no va participar-hi. No obstant això Los Cheyenes van ser una gran banda del que avui es diria "música garatge" i oferien molt més, com podreu comprovar-ho escoltant "Siguiendo al sol". Van gravar per RCA i aquest single, l'últim, es va publicar l'any 1967, quan eren cinc i les cholles eren mes discretes, despres es van desfer. Originalment eren els germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher (baix i cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria). Mario té una anècdota per explicar d'ells, va succeir quan treballava com a aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de Sants. Alli es trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel vidre de la màscara va veure el reflex de quatre "noies" de llarga cabellera i ell es va aixecar a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca, vaga noies més maques que passen pel seu taller..." la sorpresa va ser quan al donar-se la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara.

Los Catinos – Me gustaría que me quisieras

Un dels grans grups especialitzats en versions van ser Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos i junt a Los Pájaros Locos i Golden Quartet van ser els primers grups catalans en actuà a les matinals de Madrid, però a Los Ticanos va haver un replantegament i uns quans dells van crear Los Catinos i van signar contrate amb casa de discos. Altres com l’amic Antoni Duran van militar en diverso grups com Los No i Tuset 31. Los Catinos van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per Vergara i a partir de 1967 es convertirien en artistes del Segell Belter. L’any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" i Los Catinos segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. És clar que si voleu anar a veure'ls, cosa que us recomanem des de El Temps Passa... i la música queda perquè gaudireu i molt, us assegureu abans que actuïn aquell dia. Aquesta cançó amb la que tanquem el programa d’avui, es una versió del tema "I'd Love You to Want Me" que va ser el gran èxit del cantant nord-americà Lobo que veritablement es deie Roland Kent Lavoire.

Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda, peró us deixarem amb companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres tanquem la paradeta i acabem per avui. Fins la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario