Avui a El Temps Passa… i la música queda, un programa
d’Altafulla Ràdio per La Xarxa
de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, no us
hem posat ni Anuncis ni Secció Catalana, però un grapat d’artistas dels que
escoltarem son de les nostres terres, aixó si, avui tindreu La Parrafada on recordarem
una sèrie que va triomfar en aquella incipient televisió en blanc i negre de la
que “disfrutàvem”, primer als Estats Units i després a Espanya. Per soposat hi
haurà també bona música i com sempre, records i anècdotes d'aquella dècada
gloriosa.. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara començarem el
programa dient com ja es costum cada setmana
Obrim la
Paradeta
Los 3 Sudamericanos – La familia
Comencem el programa amb una cançó que ens parla de la
família, cosa que nosaltres considerem una de les coses més importants a la
vida. El tema es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i a més
d'aquest tema que era una versió de l'èxit "La famille" de la cantant
francesa Sheila, també es van incloure “Marionetas en la cuerda” de Sandie
Shaw, “Algo estúpido” de Frank i Nancy Sinatra i “La felicidad” del argentí
Palito Ortega. Ara farem una mica d'història, Los 3 Sudamericanos van arribar
des de Paraguai al’ Argentina, però després d'haver aconseguit l'èxit,
finalment es van assentar a Espanya i aquí es van inflar de vendre discos i
treballar. El grup Los Tres Sudamericanos 
l’integraven Johnny i Alma Maria que
eren matrimoni, junt a Casto Darío i van funcionar i molt be, com a tercet
vocal diguen-se Los 3 Sudamericanos de 1959 fins a 1984. De fet va ser la seva
etapa més gloriosa. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar l’any 1988
Daniel, encara que en 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari
guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni va
gravar pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final"
ple de balades instrumentals amb la guitarra espanyola com a protagonista que
us recomanem des de El Temps Passa… i la música queda.
Cliff Richard – María no más
Cliff Richard acompanyat pel seu grup habitual, The Shadows
va intervenir en moltes pel·lícules, però una de les que formen part de la
memòria de infàntesa de Mario és "The young ones" que a Espanya la
van titular "Los años jóvenes". La causa o la culpa, digueu-ho com
vulgueu, la van tenir l'escola on Mario estudiava, els HH Maristes de Sants, a
Barcelona i és que cada any i per celebrar la festa de l'escola, portaven als
alumnes al cinema Albeniz, recordat per la gent del barri com el Cinema Manelic
i els passaven gratuïtament una pel•lícula. Dues d'elles romandran per sempre
en la memòria de Mario "El Professor Chiflado" de Jerry Lewis i la de
Sir Cliff Richard, de veritable nom Harry Webb que per cert, va ser el primer
cantant anglès a ser nomenat Cavaller i
va néixer a Lucknow, l'Índia, el 14 d'octubre de 1940. La pel·lícula "The Young ones" ( la foto es del film) es
titulava realment "Wonderful to Be Young!" i va ser dirigida per
Sidney J. Furie. Ara Cliff Richard ens canta en castellà a El Temps Passa... i
la música 
queda, des de un single editat l’any 1964 que creiem recordar que mai
es va arrivar a editar-se al pais aquesta cançó. Es deie que era la peça preferida de
Jackelyne Kennedy quan era la
Primera Dama. Aquest tema va ser la primnera composició del
brasileiro Carlos Lyra, un dels creadors de la bosa nova i que va ser un dels
grans èxits a Espanya del nostre recordat amic Luis Aguilé. Per cert que Cliff
Richard va quedar en segona posició al Festival d'Eurovisió del 1968 que va
guanyar Massiel i els seus fans britànics sempre han afirmat que Espanya
"va comprar" el triomf, nosaltres no ho creiem així, però hem de
reconèixer als fills de la
Gran Bretanya el dret de queixar-se i dir-lis malgrat tot i
amb molta cortesia espanyola alló de "Congratulation Boys".
José Feliciano – El Jinete
El gran compositor i cantant José Alfredo Jiménez (Dolores Hidalgo, Guanajuato, 19 gener de 1926 - Ciutat de Mèxic, 23 de novembre de 1973) va escriure aquest tema que gravaria Jorge Negrete, un dels charros més rellevants del folklore mexicà que al llarg de la seva carrera va registrar sis temes de José Alfredo Jiménez. Nosaltres, transgressors crònics, us hem portat a El Temps Passa ... i la música queda aquesta versió que va fer José Feliciano i que a Espanya es va publicar en un single amb "Dos cruces" a l'altre costat, és clar que va ser l'any 1971, però com diu Quimet "Ja està bé, no passa res". José Feliciano és un extraordinari guitarrista i bon cantant, a més de compositor i això que és invident. Es diu en realitat
José Montserrate Feliciano Garcia. Ara quan parlem de la seva amplia
discografia, tenim que tindre en compta que ell sempre ha jugat amb els dos
idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua
com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de
venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la
ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel
recorda per "Què serà", "El jinete" que escoltem ara o
"Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró
el genial cantant i guitarra invident té una trajectoria discogràfica que
acollona. José Feliciano va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de
1945. es clar que hem trobat una font molt errada d’internet que diu que es
malagueny… sempre us diem que Internet no es massa de fiar.
Los 4 Jets – Guitarra enamorada
seves i una
d'elles "Guitarra enamorada" que escoltem ara a El Temps Passa... i
la música queda, era instrumental en el més pur estil surf music que aquí li
deiem só Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants,
però peten bé i es poden escoltar. De fet el grup adolia de ser molt tècnic
interpretant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells
volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i
quiets, gaudint de la música, però la joventut en aquells festivals als matins
de Madrid volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i
ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard
ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per
Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir
Los Continentales – El Millonario
.jpg)
La veritat és que la música instrumental al més pur estil
surf music, però mirant a The Shadows, va sorgir i es va afermar bàsicament a
Madrid i els seus màxims exponents van ser Pekenikes, Los Relámpagos i Los
Sonor, encara que altres grups con Los 4 Jets o Los Continentales van
incursionar en el gènere, molts d’ells van alternar el seu repertori a base de
temes instrumentals i cançons amb veu. Los Continentales van se un grup
destacable dins de la música instrumental de principis dels seixanta, es van
formar al 1962 i van gravar el seu primer EP al 1964. Aquest tema es va
incloure en el seu segon disc, un altre EP editat també l'any 1964 i en què a
més d'aquest tema i "El barco del amor" que són versions del grup
britànic The Dakotas, la banda d'acompanyament de Billy Kramer i en elles hem
de destacar la guitarra d'Álvaro Yébenes que curiosament després es passaria al
baix i s'incorporaria a Los Canarios, també es va incloure "Tema de
chicos" i la quarta cançó és "Espacial" que era una composició
pròpia del grup. També integravan Los Continentales, al que ja vam escoltar la
passada setmana, a part de Álvaro, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio
González (baix) i Rafael Sánchez de
Ocaña (bateria), però van patir canvis a 
partir de 1965 quan es van plantejar
incloure cantant. Va marxar el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique.
Va entrar José Manuel Rodríguez al seu
lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment tindria una discreta
carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar a ser set, van
passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a la banda de
Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso que després de tocar a
altres grups crearia Los Solitarios, Antonio Román Obrador, Enric Pérez, Lucas,
Juan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro Yebenes es marxaria a Los
Canarios. Los Continentales van participar en un quants concursos, cosa molt en
voga en aquelles èpoques i també van participar en les famoses matinals del
Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres singles, i passar també pels
segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van separar definitivament l’any
1968. 
.jpg)
Sonia con el Latin Quartet – Si tuviera un martillo
Sonia era el nom artístic que va adoptar Pilarín Espí, una
noia jove nascuda a Barcelona l’any 1948. Als onze anys va guanyar el primer
premi en un concurs anomenat “Puente a la Fama” i, als dotze, va obtenir un altre primer
lloc en un Certamen Benèfic en què va participar al costat d'importants figures
de la cançó. També va ser guardonada amb el primer premi en un Festival de
Cançons celebrat a la
Garriga. El seu primer disc va ser amb Phillips i el va
gravar acompanyada d'orquestra, però després de fitxar amb Belter van començar
a acompanyar-la el Latin Quartet de Francesc Burrull. Aquest tema que escoltem
avui, versió del "If I Had a Hammer" més en la línia Trini Lopez que
en la de Peter, Paul & Mary, es 
trobava en el seu segon EP per Belter i va
fer que se la conegués com "La noia del martell". Va participar en
una de les edicions del Festival de Mallorca i aquell EP es va gravar amb
acompanyament d'orquestra, però despres ella va tornar a ser acompanayada per
el grup i va gravar temes que es sortien de la línia clàssica de les cantants
Ye-Yes de l'època, al blog us hem posat algunes de les caràtules i comprovareu
que versiona a Manfred Mann, els Stones, etc. En total va gravar sis EP's i va
desaparèixer. La foto es de quan Sonia va participar al festival Playa de Palma.
Los Stop – Casi nada
Es van crear l'any 1964 i inicialment es van fe dir Donald
Duck (la foto correspont a aquella época). És clar que quan l'any 1966 van signar contracte amb el segell Belter
aquest els va canviar el nom i es van rebatejar com Los Stop. Amb aquesta cançó
Los Stop van guanyar el Tercer Festival de Fortuna, a la ciutat de Múrcia i es
tractava d'una composició d'Aurelio Rodríguez i Chano Montes. És un tema amb un
toc festiu i reminiscències brasileres en el que mereixen destacar-se per
curios, els cors dels nois del grup en una línia que sense poder dir que sigui
doo wop, se li 
acosta molt, tot i que els cors queden molt diluïts en la
distància. Es va publicar en el seu segon disc, un single de 1967 amb “No
pienses en mí” a l'altra cara i també es va incloure en el seu primer LP
"Los Stop", de 1968. Los Stop eren Cristina que es deia en realitat
Mari Carmen Arévalo i a la qual Mario coneix, al costat de Josep Maria Sanz que després seria manager de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també
era amic de Mario. Els altres components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego
i Fernando Cubedo. Quan Cristina va voler separar-se del grup va crear Cristina
y Los Tops i més tard ja es va llançar en solitari. Los Stop es van buscar una
altra noia perquè cantés, es deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i
creiem que amb ella sols van gravar un single. Els discos de Los Stop van
editarse primer amb Belter i després per el segell Columbia i creiem que a
mitjans dels setanta van tornar a cambiar de cantant..jpg)
La
Parrafada
La
Dimensió Desconeguda
Ara parlartem a El Temp Passa... i la música queda de La Dimensió Desconeguda, una bona sèrie de la televisió nord-americana
que és centrava en el gènere denominat ciència-ficció, al costat de fantasia i
terror. Va ser creada i sovint escrita, per el seu narrador i amfitrió, Rod
Serling. Es una de les sèries que van tractar el gènere amb més rigor i
serietat, La
Dimensió Desconeguda li va donar a la ciència ficció una
dignitat que l'estil necessitava. Cada episodi (156 en total) recreava un relat
de fantasia que sovint acabava d'una manera sorprenent. La veritat és que
tampoc va ser original del tot ja que es va basar en un programa de ràdio que
es va emetre de 1951 a
1953 titulat "Tales of tomorrow". La Dimensió Desconeguda
no oferia una explicació científica per les seves històries, però mostrava
gairebé sempre una moralitat bastant simplona que avui en dia pot ser es trobi
a faltar.
Aquella
Dimensió Desconeguda va introduir a moltes persones a la
ciència ficció feta amb serietat, alhora que atreia a un gran segment de
públic. L'èxit de la sèrie original va conduir a dues edicions del programa,
una pel·lícula, un programa de ràdio i altres que van allargar-se 5 dècades. La
serie inicialment es va emetre de 1959 a 1964, si bé després s'ha anat repetint.
Entre els guionistes de The Twilight Zone que ere el títol
original en angles, la traducció correcta hauria estat "La Zona Crepuscular",
trobavem autors de ciència-ficció tan coneguts com Charles Beaumont, Richard
Matheson, Jerry Sohl, George Clayton Johnson, Earl Hamner Jr, Reginald Rose i
Ray Bradbury. Molts episodis
eren adaptacions de relats clàssics d'Ambrose Bierce, Lewis Padgett, Jerome
Bixby i Damon Knight.
La
Dimensió Desconeguda usava la ciència ficció com a metàfora
per explicar situacions socials del moment. Com els canals i patrocinadors no 
permetien situacions potencialment crítiques de la realitat del país, ells es
valien de la ciència ficció per exposar aquests assumptes, la qual cosa
ignoraven els censors, que més aviat pensaven que el programa era de fantasies
innòcues. Alguns dels temes més recurrents van ser la guerra nuclear,
l’histèria en massa o les doctrines del senador Joseph McCarthy, tots ells
assumptes que estaven totalment prohibits a les televions americanes de
l'època. Altres episodis oferien comentaris específics d'esdeveniments
d'actualitat en aquell temps, mentre altres usaven paràboles o al·legories per
analitzar la moral o decisions filosòfiques dels personatges.
permetien situacions potencialment crítiques de la realitat del país, ells es
valien de la ciència ficció per exposar aquests assumptes, la qual cosa
ignoraven els censors, que més aviat pensaven que el programa era de fantasies
innòcues. Alguns dels temes més recurrents van ser la guerra nuclear,
l’histèria en massa o les doctrines del senador Joseph McCarthy, tots ells
assumptes que estaven totalment prohibits a les televions americanes de
l'època. Altres episodis oferien comentaris específics d'esdeveniments
d'actualitat en aquell temps, mentre altres usaven paràboles o al·legories per
analitzar la moral o decisions filosòfiques dels personatges.
En els anys 2000 la sèrie torna a ser emesa, amb l'actor
Forest Whitaker com a presentador de cada capítol, rol que en l'original tenia
el creador Rod Serling. La Dimensió Desconeguda es va estrenar de nou al
juliol del 2003. Hem de aclarir que TV3 l'ha estat reemetent a través del Canal
33 durant molts anys.
Tots els capítols acabaven sempre amb una frase final que es
va fer famosa:
Tot és possible a... La dimensió desconeguda
I ara posem els peus a terra, i enfilarem la recta final del
programa escoltan música que ens arriba des de terres valencianes.
Los 4 Ros – El viernes en mi recuerdo
La veritat és que ja os hem dit en altres ocasions que no
sabem massa de Los 4 Ros, una de las bones bandas sortides del país valencià,
encara que nosaltres creiem que eren germans, però val a dir que Los 4 Ros van
tindre una carrera força interessant traient un munt d'EP's i també singles,
gairebé sempre amb el segell Belter, encara que ens sembla que van canviar al
llarg dels 60. Los 4 Ros casi sempre van interpretar versions, però li posaven
ganes i feien molt bons jocs de veus, com en aquest tema que escoltem avui a El
Temps Passa... i la música queda que es tracta d’una versió del gran èxit del
grup australià The Easybeats, una banda de Sidney que per cert van ser
contractats per Alain Milhaud perquè componguessin alguns dels èxits de Los
Bravos. Aquesta cançó es deie originalment “Friday on My Mind" i la van
gravar els australians l’any 1966, si bé ja ho havien fet un any abans el grup
de folk-pop The Seekers a la seva manera, es clar. Los 4 Ros finalment es van
reconvertir en Los Ros quan es va incorporà un cinque component. Per cert,
aquest tema també va ser gravat en castellà per el grup barceloní Los Wikingos
i ja l’hem escoltat al programa.
Los Sírex – Muchacha bonita
Escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda, un dels
millors grups dels seixanta al país, són Los Sírex, la banda liderada per
Guillermo i Leslie. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com
Leslie, a la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la
guitarra rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, a mes de ser el
compositor i arranjador de les cançons, sense oblidar a Manolo Madruga a la
guitarra solista. Aqueste és va casar amb una noia alemana i ja a els 70 va
deixar la banda i va marxar al país Germanic. Tant Lluis de Pruneda com Manolo Madruga van morir
al setembre del passat any 2012, amb pocs dies de deferencia. A finals de 
1963 Los
Sirex graven el seu primer EP amb "Muchacha bonita", aquesta cançó
que estem escoltan ara i que va ser composada per a ells per el mestre José Solá. La veritat es que la música
d'aquest tema recorda i molt al "Be bop a lula", de Gene Vincent,
encara que més suavitzada i abans d'acabar-se la cançó es deu de sentir per el estudi una veu dient allò de
"Euro pal Quimet" que en encara la toca avui en día amb els Tony amb Grup. En aquest EP també trobàvem "Da
doo ron ron" de les nord americanes The Crystals, "Si de mi te alejas" i el "Twist
and shout" dels Isley Brothers, en aquest cas versionant la versió que van fer The Beatles.
.jpg)
Lone Star – Nuestra generación
Aquesta cançó que va ser el gran èxit de The Who al principi
de la seva carrera, per lògica hauria d'haver estat gravada per Los Salvajes
que eren fans dels britànics i els prenien com el seu grup de referència, fins
i tot pel que fa a l'estètica en la seva forma de vestir, però van ser Lone
Star qui la van versionar aquí al país en un dels seus millors EP's, publicat
per EMI l'any 1966 i també es van incloure "Vuelve Sloopy" de The
McCoys, "Sin tu amor" que era una composició de Jeff Beck que la va
escriure quan militava a The Yardbirds i "Los domingos" que la
veritat, no recordem de qui era. Estem convençuts que és un dels seus discos
més importants, encara que no ens feu gaire cas perquè nosaltres sentim 
debilitat
per La Leyenda,
considerem que Lone Star van ser el millor grup espanyol dels seixanta i també
part dels 70. En aquest enregistrament són la millor formació en la carrera de
Lone Star: Pere Gener, Rafa de la
Vega, Enrique López i el tarragoní Joan Miro. Hem de
reconèixer que tot i que aquesta és una cançó històrica, en les vuit temporades
que portem sortint per antena, sols l'havíem posat una vegada, ara repetirem.
Curiosament el seu últim treball discogràfic es va publicar l’any 1996 i
malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar la fi de
Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu
propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any
1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler
publicar ja que era massa jazzística per a l'època.
Los Salvajes – Corre, corre
.jpg)
Aquest és un tema que us hem extret de l'EP de Los Salvajes
publicat per EMI-Regal l’any 1966 amb "La neurastènia" com a tema
central, encara que aquesta versió del "Keep on running" de The
Spencer David Group és excel·lent i Gaby es llueix a la seva manera. Los
Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més del cantant Gabriel Alegret
trobàvem a Andy González (guitarra solista), Francisco Miralles (guitarra
rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín Fernández (bateria). Los Salvajes
eren del Poble Sec, tot i que Sebastià era de Collblanch, a l'Hospitalet. L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la guitarra. Los Salvajes
van ser una 
de les bandes més sòlides del que podríem anomenar rock brut,
versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic del moment,
haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va portar a la Pobla de Mafumet l’any 1988,
amb només Gaby de la formació original, actuant al costat dels Sírex i Los
Diablos, en el primer concert revival que es va celebrar a la província. Però
vem trobar a faltar la bateria de Delfín Fernández, un home que quan era un
xiquet es dedicava a colpejar amb unes baquetes que li van regalar, tots els
mobles de la casa fins que els seus pares van optar per la solució més
barata... comprar-li una bateria.
Jorge Querol con Los Go-Go – Rudi enamorado
L'any 1968 el grup britànic The Locomotive van publicar un
tema titulat "Rudi’s in love" que va tenir un relatiu èxit a
Anglaterra i en els anys 80 tornarien a gravar els The Specials i que a Espanya
seria versionat en un single amb "Algo me pasó" a l'altra cara , per
aquest cantant del qual poc recordem que fes en solitari llevat que el van
acompanyar el grup barceloní Los Go-Go, una bona banda de pop rock catalana de
la qual va ser cantant de 1964
a 1967. Jorge Pérez Querol publicaria un altre single
l'any 1969 amb el tema "¿A donde vas compañero?" i creiem que poc més
va fer, encara que la veritat és que aquest tema que escoltem ara a El Temps
Passa... i la música queda està molt bé i te reminiscències de soul i ska. De
seguida Jorgue Querol es va incorporar a Vertice, una bona banda de rock
progressiu catalana en la que també militava Max Suñer i Tapi i que Mario ha punxat en
diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Go van publicar dos singles i un EP
abans de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va 
recuperar
moltes de les cançons que havien gravat i no es van publicar i trauria un LP
titulat "Grabaciones y rarezas" en el què es va incloure el tema que
estem escoltant ara. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los Go-Go
(a la foto) Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra
(guitarra rítmica) i José Valero (baix) i eren de Barcelona, del barri de Sant
Gervasi. Per cert, durant un
temps Óscar Janot va formar part del grup com a cantant i instrumentista. Al
llarg de la seva curta carrera van versionar temes de T-Bone Walker, Spencer
Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Joe Cocker, Dave Clark Five, Wilson
Pickett, Beatles, John Lee Hooker, Ray Charles i James Brown.trobàvem a
Los Cheyenes – Siguiendo al sol
eren els
germans Roberto Vercher (cantant i guitarra solista) i Joselín Vercher (baix i
cors), José María Garcés (guitarra rítmica i cors) i Ramón Colom (bateria).
Mario té una anècdota per explicar d'ells, va succeir quan treballava com a
aprenent a la serralleria del Sr Roca, al carrer Jaume Roig de Sants. Alli es
trovaba Mario un bon dia ajupit, soldant a l'elèctrica, pel vidre de la màscara
va veure el reflex de quatre "noies" de llarga cabellera i ell es va
aixecar a poc a poc, tot vacilón, dient-li al seu cap "Home Sr Roca, vaga
noies més maques que passen pel seu taller..." la sorpresa va ser quan al
donar-se la volta cap a "elles", va comprovar que es tractava dels
Cheyenes. Aquell dia van estar a punt de palpar-li la cara.
Los Catinos – Me gustaría que me quisieras
Un dels grans grups especialitzats en versions van ser Los
Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva
època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos i junt a Los Pájaros Locos i
Golden Quartet van ser els primers grups catalans en actuà a les matinals de
Madrid, però a Los Ticanos va haver un replantegament i uns quans dells van
crear Los Catinos i van signar contrate amb casa de discos. Altres com l’amic
Antoni Duran van militar en diverso grups com Los No i Tuset 31. Los Catinos
van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi
Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto
(teclats), Marcelo 
Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria).
Los Catinos van gravar inicialment per Vergara i a partir de 1967 es
convertirien en artistes del Segell Belter. L’any 1991 van tornar a gravar un
disc "Cançons Romàntiques" i Los Catinos segueixen actius, actuant
des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. És clar
que si voleu anar a veure'ls, cosa que us recomanem des de El Temps Passa... i
la música queda perquè gaudireu i molt, us assegureu abans que actuïn aquell
dia. Aquesta cançó amb la que tanquem el programa d’avui, es una versió del
tema "I'd Love You to Want Me" que va ser el gran èxit del cantant
nord-americà Lobo que veritablement es deie Roland Kent Lavoire.
Conclou per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda,
peró us deixarem amb companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emisores que emeten el programa. Nosaltres tanquem la paradeta i acabem per
avui. Fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario