Avui a El Temps Passa… i la música queda, un programa per La Xarxa
de comunicación local i totes aquelles emisores que emeten el programa,
escoltarem per començar a qui va ser reconegut com el Rey per la seva qualitat
musical i de fet va adoptar fins i tot el “King” com a cognom, un nord americà
de color, pianista i cantant que va ser molt criticat per la gent de la seva raça, demostrant que
aixó del racisme te dues direccions i que per cert, també va triunfar cantant
en castellà cançons d’arrel llatina, tot i ser un músic de jazz. Tindrem bona
música per fer un recorregut per els nostres records i també secció de la que
es feia a Catalunya en aquells anys seixanta, però no us hem posat ni Anuncis
ni Parrafada. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem dient
alló de
Obrim la
Paradeta
Nat King Cole – Yo vendo unos ojos negros
L'any 1958, Nat King Cole va gravar algunes de les seves
cançons en espanyol. Es va gravar en uns estudis de l'Havana, actualment són
els estudis EGREM, propietat del govern cubà i també a Mèxic, El mateix any va
publicar el seu primer LP en castellà "Cole Español", acompanyat per
l'orquestra d'Armando Romeu fill i d'un conjunt de mariachis, cosa que va
sorprendre al ser un artista de jazz. L'èxit va desbordar totes les expectatives
i van començar les gires per Amèrica Llatina. L'any 1959 va gravar el seu segon
disc en castellà que es va titular "A mis amigos", en el què el tema
estrella va ser "Ansiedad", però també es va incloure aquest que
escoltem ara per obrir El Temps Passa… i la música queda. Nat King Cole va ser
un dels grans crooners de la seva època, tot i que la gent de la seva generació
(de color), el van acusar de fer temes per a públic blanc i de ser un "Tio
Tom". Quan es va dedicar a versionar temes llatins cantats en un castellà
peculiar i particular va arribar al públic de parla espanyola i va triomfar, tot i que
cançons seves com "Cachito" o "Bésame mucho" van ser 
vetades parcialment al nostre país per la censura franquista, no es podian
puntxar per la radio. Nathaniel Adams Cole néix a Montgomery, Alabama, el 17 de
març de 1919 i va morir a Santa Mònica, un 15 febrer 1965 causa d'un càncer de
pulmó. Pianista de molta qualitat i cantant de jazz va aconseguir un Grammy per
"Unforgettable", un enregistrament modern de la seva filla Natalie
Cole d'una de les seves millors cançons i què gràcies a la tècnica van ajuntar
les dues veus. Va ser considerat un pianista de jazz molt brillant i
per aixó lo de “King”, però finalmente i després d’una gira acompanyant a Eubie
Blake, quan van arribar a California va començar com a solista. Nat King Cole
va lluitar durant tota la seva vida contra el racisme i es va negar a actuar en
els llocs on es practicava la segregació racial, de fet va patir atacs físics
en diverses ocasions per gent de la seva raça. I es que ni ha racisme per els dos costats, el blanc i el
negre.
Harry Belafonte – Cu cu ru cu cu paloma
També el Rei del Calypso, com es coneixia a en Harry
Belafonte, va gravar en castellà. Aquest tema us el hem extret d'un EP publicat
pel segell RCA en el qual també es van incloure “Gracias, Dios mío” i “Hava
negeela” que estava cantada en hebreu. Actor i cantant, com us deiem Harry
Belafonte va ser considerat el Rei del Calypso, sobretot gràcies a l'èxit
obtingut amb “Banana boat (day-o)”, sense oblidar una altra de les seves grans
cançons "Matilda". Harry Belafonte va néixer a Manhattan, Nova York,
l'1 de març de 1927. El seu disc "Calypso", va ser el primer LP d'un
home de color que va aconseguir un milió de còpies venudes als Estats Units.
Gran activista social, ha participarà en moltes tasques humanitaris, entre
elles el disc "We are the word", de fet l’idea d’aquest disc solidari
va ser del seu representat Ken Kragen. És, des de 1987, ambaixador de l'UNICEF
per la seva tasca per els drets dels nens africans. L’any 2001 va iniciar una
campanya contra la sida a Sud-àfrica. En total Harry Belafonte te una
quarentena de LP’s publicats.
Las Hermanas Fleta – Pénjamo
Ara ens anirem a Pénjamo, una de les ciutats mexicanes on es
diu que resideixen els xulos més xulos entre tots els xulos mexicans, bé que
allà cada home deu de ser un "Siete Machos", segons ens expliquen les
Germanes Fleta a la seva cançó. A Pénjamo tenen un licor típic la tequila Real
de Pénjamo i que te una graduació que solsament oloran-lo tomba d'esquena. Es
clar que no volem fer una "Parrafada" sobre els productes típics del
país dels mariachis. Aquesta cançó, junt amb el “El Chacachá del tren” van ser
els grans èxits de les germanes Paloma i Elia Fleta, filles del gran tenor Miguel
Fleta, un duet que va tenir molta importància en la música "moderna"
dels anys cinquanta al país, convertint-se, sobretot gràcies a aquestas dues
cançons en líders de l'apartat més .jpg)
avançat i modern, musicalment parlan, en els
programes de ràdio demanant "Discos Sol·licitats". A Las Hermanas
Fleta durant un temps les va acompanyar Luis Araque y su Orquestra. Luis Araque
Sancho va ser un bon pianista i compositor, a més de metge, va morir a Madrid
el 16 d'abril, de l'any 1971. Havia nascut a Saragossa el 15 de novembre de
l'any 1914. Va compondre més de 400 peces i durant uns anys va ser el
compositor saragossà que més cobrava en concepte d'autors. En els anys seixanta
Paloma va deixar la música i Elia va seguir en solitari gravan uns cuants
discos de pop y finalmente va dedicar-se al jazz i va ser acompanyada en un
parell de discos per el Tete Montoliu Trio. A Elia Fleta fen jazz ja l'hem
escoltat a El Temps Passa... i la música queda.
Lorenzo Valverde – Rock del robot
Prenent com a font d'inspiració el rock and roll més càlid
que ens arribava des de terres cubanes, menys purista que el dels Estats Units,
Lorenzo Valverde, una altra de les bones veus de principis dels seixanta, ens
porta aquest tema que es trobava en un EP editat pel segell Fontana l’any 1961
i en el què el tema estrella va ser "Kilimanjaro" amb el qual va
guanyar el primer Certamen de la
Canción de Madrid el mateix any . També es van incloure
"Gary" i “Cuando el mundo esté en paz”. De fet val a dir que Lorenzo
Valverde va participar en un munt de festivals, una pràctica completament
habitual en aquells anys. Lorenzo Valverde sorgeix a principis dels seixanta en
l'escena musical de Madrid, encara que ell era nascut a Valladolid i va
mantenir la seva carrera gravant discos fins entrats els anys setanta. Durant
algun temps el va acompanyar el grup Los Flamingos. Per cert, Lorenzo Valverde
era un bon bateria, però també va treballar com a actor en cinema i teatre i de
presentador de TVE. Dos de les seves filles Marta i Loreto Valverde, tenen una
interessant carrera al món del cinema espanyol.
Los TNT – Hey baby madison
El tercet uruguaià Los TNT van portar a l'èxit a Espanya i
Amèrica Llatina moltes cançons anglosaxones com aquesta on ens parlan del
màdison, un ritme de moda sobre tot gracies a la pel·lícula “Hatari”. La peça
us l’hem extret d’un EP on també es van incloure “Medianoche y madison”, “Hoy
te quiero más que ayer” i “Negra Rosa Rosemari”, va estar publicat per RCA
l’any 1962 i es va titular “Los TNT en el Rendez Vous del Castellana Hilton”. Los
TNT eren tres germans urugüaians i les sigles del seu nom no tenen res a veure
amb el producte explosiu, encara que tinguin la seva similitud, són les
inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no eren
tampoc aquests els seus veritables noms. Tony es 
deia en realitat Edelweiss,
Nelly responia al d'Argentina G. i Tim es deia realment Hermes David Faustino,
tots amb el cognom Croatto, aixó si. L'any 1960 van gravar a l'Argentina el seu
primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que va ser un èxit
internacional i els van englobar en l'anomenada "Nueva Ola" argentina.
A partir de 1962 es van establir a Espanya recollint un èxit rere l'altre. Amb
l'arribada del beat i el pop-rock, van ser desplaçats i es van desfer el 1966.
L’any 1964 Los TNT van representar a Espanya en el Festival de la Cançó d'Eurovisió que va
guanyar Gigliola Cinquetti amb "No tengo edad”, ells van interpretà el
tema “Caracola”, però només van obtenir la posició 12. El reglament del
festival en aquell llavors, que només permetia solistes i duos, els va obligar
a anar amb Nelly com a cantant solista i acompanyada del cor format per Tim i
Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho complicat aquests festivalers.
Les Surfs – Ahora te puedes marchar
Les Surfs van gravar molts dels seus èxits en castellà,
entre ells hem de destacar aquest tema que tot i ser un dels més populars en la
seva carrera, al costat de "Tu seràs mi baby", mai havíem escoltat
anteriorment a El Temps Passa... i la música queda. Realment es tracta de la
versió que Les Surfs realitzen d'un dels grans èxits de la cantant britànica
Dusty Springfield que la va gravar l’any 1963 i que en els vuitanta va tornar a
portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. Les Surfs va ser un grup musical de color
procedent de Madagascar, eren un grapat de germans, nois i noies, tots ells de
raça pigmea que va gaudir de gran popularitat en els anys seixanta. Les Surfs
van estar en actiu de 1963 a
1971 i van gravar un munt de 
cançons en castellà, tot i que on millor van
funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan
quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se
artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per
Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de
nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs. A
sota us oferim una fotografia quan Les Surfs van ser entrevistats en riguros
directe per Enrique Fernández al seu históric programa "La Comarca nos visita"
de Radio Barcelona, la foto ens ha sigut cedida per la familia del popular
i recordat comunicador.
Mike Ríos – Popotitos
Aquest tema es el primer enregistrament del nostre
impenitent rocker, Miguel Ríos que per obra i gràcia de la discogràfica es va
veure ascendit a "Rei del Twist" i convertit en Mike Ríos. Miguel
Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era
el menor de set germans. El 2 de gener de 1962 va gravar amb la companyia
Philips les seves quatre primeres cançons per a un EP i per això va cobrar
3.000 de les antigues pessetes. Aquesta va ser la primera d'elles, avui
antecedent històric, al costat de "El twist", versió en espanyol del
tema de Hank Ballard que va ser el creador de l'estil musical, no Chubby
Checker. Una altra cançó va ser "Twist de Saint-Tropez" i la quarta
"Pera madura", un rock de l'italià Pino Donaggio. Per cert el
profesor de cant de Miguel va ser el 
també italià afincat a Espanya Filippo
Carletti. “Popotitos” era una composició de Bony Moronie que va convertir en
hit Larry Williams i va ser un èxit important en el mercat nord-americà l’any
1957. Mike va tindre a Dick y Los Relámpagos com a grup d’acompanyament pels
directes i també a Los Sonor, però en aquesta grabació son músics d’estudi i
van pendre com a referencia la versió dels Teen Tops feta un parell d’anys
abans. En aquesta gravació hi a un riff de baix molt interesant i destacable,
allunyat de la versió dels mexicans que li dona un toc molt especial. A la foto
Miguel Ríos amb Pili i Mili i Tito Mora.
The Vagabonds – Tienes dieciséis años
The Vagabonds eran un tercet format per soldats americans
que feien el servei militar a la base militar americana de Torrejón de Ardoz, a
Madrid. The Vagabonds van gravar tres EP’s per el segell discogràfic Zafiro i
quan el seu servei militar fa arribar a la seva fi ells es van tornar cap els
Estats Units. Els seus noms eran Teddy Dorglas que era baríton i guitarra,
Ronnie Wayne tenor i Jonnny Roberts baix i banjo. El títol original d'aquesta cançó és “You’re
sixteen” i era del grup nord-americà Johnny Burnette Rock and Roll Trio. Avui
en dia cantar la relació de un adult amb una jove de setze anys seria una cosa
molt mal vista i censurable, però en aquells anys aixó era pecata minuta per
els censor, més preocupats per la salut político-moral dels espanyolets del
carrer que per aixó de l’educació sexual. La cançó que ens portan The Vagabonds
també va tindre altres versions al territori espanyol, destacant la que van fer
Los Sonor. Per cert que als anys setanta als Estats Units van sortir un grup de
funky que es deien Jimmy James & The Vagabonds i no sabem ara si tenian alguna
cosa a veure ams els nostres.
La
Zarzamora – Pregunté por preguntar
Quan Los Gritos van decidir reciclar-se, van passar a ser La Zarzamora i amb aquest
nom van treure un únic LP que va ser produït per Juan Pardo i del qual aquest
tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, va ser el seu
principal single, sense oblidar un altre amb "Si una paloma”, de fet van
treure quatre o cinc single, inclos un amb el cantat que va substituïr a Manolo
Galván quan aquest va fotre el camp. La cançó és digna d'escoltar-se perquè les
reflexions que ens fa Manolo Galván en la cançó, avui en dia estan tan vigents
com ho estaven l’any 1971 en que es quan va gravar-se. Los Gritos eren Manolo
Galván, Francisco Doblas, José Serra i José Ramón 
Muñoz, però quan van passar a
ser La Zarzamora
hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja
que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista
va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez.
De fet el canvi de nom va vindre derivat del inpas provocat per la mili de
Manolo. Quan Manolo Galván va marxar de La Zarzamora ancara van gravar un disc sense ell,
com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però ja sols eren quatre. Manolo
Galván va morir a l’Argentina, on vivia des de feia molts anys, el 15 de maig
d’aquest any 2013.
Muñoz, però quan van passar a
ser La Zarzamora
hi van haver alguns canvis, entre altres coses perquè van passar a ser cinc ja
que es va incorporar l'organista i cantant José Iglesias González, el baixista
va passar a ser Nono Figuera i a la guitarra trobàvem a José Fernández Tellez.
De fet el canvi de nom va vindre derivat del inpas provocat per la mili de
Manolo. Quan Manolo Galván va marxar de La Zarzamora ancara van gravar un disc sense ell,
com us deiem. En l’últim disc va cantar Lito, però ja sols eren quatre. Manolo
Galván va morir a l’Argentina, on vivia des de feia molts anys, el 15 de maig
d’aquest any 2013.
Los Z-66 – Despierta el amor
Aquesta peça va ser el gran èxit en la carrera dels
britànics Edison Lighthouse, la banda liderada pel cantant Tony Burrows i que
ells van titular "Love Grows (Where My Rosemary Goes)". Es va
publicar l’any 1970 i aquí ens la versionen els Z-66, banda mallorquina
liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc
després, va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría (a la foto). Els Zeta, com
s’els coneixia, es van formar l’any 1966. Eren Vicenç Caldentey (guitarra),
Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Més tard
se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Bríos, després
d'un concert al Whiskey a Go-Go de
Palma. Finalment i després de canvis, els Zeta eren Lorenzo, Manolo Mari,
Manolo Ness, José Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb "Despierta el
amor" va ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfer. 
Els
Zeta tenien el mateix manager que The Animals, Flowers Pop Men, John Mayal i
Jimi Hendrix i ells van poguer fer moltes jams al Sgt Pepper’s de Palma, al
Terreno, propietat del manager, amb gent de la que a Espanya sols coneixiem per
referencies. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams
plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord
que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia
apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del
cantant, no el tens que buscar en aparells electrònics.
.jpg)
Tony & Charley – Papa oom
Aquesta peça es trobava a un EP de Tony & Charley
publicat per EMI-La Voz de su Amo i es tractava d'una versió del "Papa-Oom-Mow-Mow"
dels nord-americans The Rivingtons que en la seva versió original va aconseguir
el lloc número 48 del Billboard l'any1962, el mateix any en què els nostres dos
holandesos la van publicar a Espanya i en el disc també es van incloure “Tu no
sabes”, “Cada vez te quiero más” i “Siete días de soledad”. Tony Ronald, de
veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda el 27
d’octubre de 1941, però és va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya.
Durant décades va viure a Castelldefels, per la zona de la Pava i forma part dels
“Mágicos 60-70”.
Tony Ronald va morir el 3 de març d’aquest any. Va començar 
gravant en solitari
per després crear el seu primer duet,
Kroner's Duo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L'any 1961 amb el també
holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62 i
es creiem que es van editar dos LP's, però després i sembla ser que per "diferències
musicals" acabaren amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música
pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó.
Charley que en realitat es deia Charley Recourt i el seu germà Johnny al que es
va portar des d'Holanda, van muntà Johnny & Charley i van crear "La
yenka" l'any 1965. Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat primer
per Los Kroner’s, amb una linea molt més enfocada cap el R & B i el rock,
on van tocar grans músics catalans, desde Max Sunyer a Santi Picó, passant per
Kitflus, Frank Mercader i Francis Rabassa, entre molts altres.
Jean Paul “El Troglodita” – Negro es negro
.jpg)
Al Perú va sorgir un cantant que va impactar al públic jove
i mai millor dit. Enrique Roberto Tellería Dávila era conegut com Jean Paul
"El Troglodita" i va començar en el món musical sent cantant del grup
Los Delfines del Callao. El periodista Guido Monteverde el va batejar com El
Troglodita a causa dels seus shows passats de rosca, on sortia vestit de lleopard
primer i de hippy anglès més tard i en els que es dedicava a destrossar tot el
que trobava a l'escenari, com The Who, però ancara més a lo bèstia. És clar que
allò també es va convertir en la seva senyal d'identitat. És històrica una
presentació que va fer al Canal 4 de TV, on va destruir tot el decorat de
l'escenari, cadires i tot el que trobava en el seu camí, fins que el van treure
els de seguretat a la força. Aquesta és una de les poques versions cantades en
castellà que coneixem del "Black is black" de Los Bravos i es trobava
en el primer disc de Jean Paul “El Troglodita” que es va titular "Tengo un
mustang" de l’any 1966.
Jean Paul "El Troglodita"
Los Javaloyas – Barbara Ann
Los Javaloyas ens porten ara un dels grans èxits dels
californians The Beach Boys, si bé la cançó tampoc era d’ells que la van
versionà, era d’un grup anomenat The Regents que la van gravar l’any 1959 i el
cantant del grup va ser Ernie Maresca que va tindre una bona carrera en
solitari, tant com a cantant com compositor, a principis dels seixanta i que va
composar “The Wanderer”, el gran éxit de Dion de Mutti i dels Status Quo. Deien
que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot, Luis Pérez Javaloyas
era valencià i va crear el grup a Valencia a principis dels cinquanta, però es
va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com
el cantant Serafín Nebot, és clar que en aquest tema i tal com feien algunes
vegades The Beatles, qui 
canta és Antonio, el bateria. Aquest disc era un EPque va publicar EMI-La Voz de su Amo l’any 1966. Los Javaloyas són un dels
grups més veterans d'estat, es van crear el 1952. La formació estable va ser
Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant,
saxo i clarinet (a la foto), Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta,
Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de
cantar, tocava la flauta i el piano. Tots ells i com era cosa habitual a
l’época, eren miltiinstrumentistes. Los Javaloyas van actuar molt a
l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van
conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez
Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007
i Los Javaloyas van estar en actiu fins la seva mort.
Los Tops – Venus
.jpg)
Ja fa unes setmanes i arran d’escoltar a Los Stop, us vam
prometre que escoltariam a Los Tops i avui aquí els teniu. Creiem que aquest és
l'únic single que van gravar sense Cristina que havia creat Cristina i Los Tops
quan va deixar a Els Stop i que al seu torn, va deixar Els Tops i Cristina es
va llançar definitivament en solitari. Era una de les poques versions en castellà que es
van realitzar del tema "Venus" que va ser el gran èxit dels
holandesos The Shocking Blue, la banda liderada per Mariska Veres (La Haia, Països Baixos, 1
d'octubre de 1947 - l'Haia, 2 de desembre de 2006) i que va ser el primer
single d'un grup holandès en classificar-se en les llistes del Billboard
nord-americà. Shocking Blue es van dissoldre l'1 de juny de 1974 i Mariska
va començar en solitari una carrera més aviat discreta, i després es va unir al grup The Shocking
Jazz Quintet l'any 1993.
Los Íberos – Las tres de la noche
Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra
rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la
guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny
Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser
substituït per Carlos Attias, són els components de Los Íberos i es van conèixa
a Torremolinos l'any 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i
compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van debutar amb
"Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels
60's a Espanya. Los Íberos van tenir un 
repertori propi. El seu segon single va
ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca l’any 1968 i que
era una composició d'Enrique Lozano. El 1969 Los Íberos participen en la
pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i també a
"Topical Spanish" de Ramón Masats, al costat de Guillermina Motta.
L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas,
Rodrigo, Adolfo y Guzmán, el primer supergrup de l’historia del pop espanyol.
Enrique Lozano va publicar fa un parell o tres d'anys "A través del
tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i
també va incloure algunes cançons noves.
La Música
que es Feie en Català
Guillermina Motta – A un amic del Pais Basc
La cantant i durant molt de temps cantautora Guillermina
Motta, l'any 1968 va publicar aquest disc per al segell Concentric, propietat
de Josep Maria Espinàs que també havia estat soci del segell Edigsa. La veritat
és que ens agrada aquesta cançó i considerem que té una lletra molt
interessant. Totes les d'aquest EP van ser escrites per Guillermina Motta que a
més de cantar va tocar la guitarra en la gravació, en què va estar acompanyada
per un grup de bons músics d'estudi dirigits per Francesc Burrull que era el
director artístic de Concentric i va ser també el productor. Els
enregistraments es van fer en els Estudis Gema i el disseny de la portada del
disc va ser de Pau Riba que la veritat és que tampoc podem dir que es lluís en
excés. Les altres tres cançons eren “No té encara 14 anys”, “Història” i “Molt
temps”. En els 
seus primers discos Guillermina Motta era molt reinvidicativa,
però molt, encara que sempre va tenir aquell toc de desimboltura i alegria que
la va caracteriçar en la seva vida professional i la va portar a gravar aquella
mena d'himne del Barça, clar que el Rexach possiblement també va tenir alguna
cosa que veure. O Serrat ja que un dia vem veure anunciat en portada d'una
revista del "coraçao" que ells dos estaven enrotllats, com es diu
avui en dia. Guillermina Motta va ser component d'Els Setze Jutges. La Guillermina Motta
va néixer a Barcelona el 26 de febrer de l’any 1941. Per cert que la Motta també va treballar
d’actriu, recordeu la incipient televisión pública que es feie des de Miramar,
una seguna cadena, llavor anomenada UHF on podiem veure la serie “Les
Guillermines del Rei Salomó”, avui tot un clàsic i aquella seguna cadena tenia
un limitat pero interesant contingut en català i amb emissió sols per Terres
Catalanes.
Guillem d’Efak – Quan la tarda
estar a càrrec de Ramon
Folch i Camarasa. Tan Quimet com Mario sentim una especial debilitat per
Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any
1929 que es va venir cap a Mallorca on va fixar la seva residencia i on va
viure fins que va morir a la mateixa illa de Mallorca l’any 1995. El seu
veritable nom era Guillem Fullana i Fada d'Efak i va formar part de la Nova Cançó. Escriptor,
poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i
va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com
Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona",
amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la
música d'Antoni Parera Fons, un altre mallorquí a qui ja hem escoltat en
diverses ocaions aquí al programa.
Joan Manuel Serrat – Quan arriba el fred
L'any 1966 es va publicar aquest EP de Joan Manuel Serrat en
el qual pràcticament va passar desapercebut aquest tema amb el qual avui
tancarem el programa, una gran cançó gairebé oblidada que recuperem per a tots
vosaltres. Reconeixem una cosa, en aquest disc es trobaven “Ara que tinc vint
anys” i “El Drapaire”, a part de “Sota un cirerer florit”. Les quatre cançons
van ser composicions del Noi del Poble Sec. Va ser el segon EP que treie
Serrat, tots dos amb el segell Edigsa. Les cançóns d’aquella primera època més
recordades del cantautor van ser, a part d’aquestes, "Paraules
d'amor", "La tieta", "Els vells amants" i "Cançó
de matinada". Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al
Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral
de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre
Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. De fet
creiem que la seva mare era d’un poble de Tarragona, pèro no estem segurs del
tot ja que també ens 
sembla que era aragonesa, no ens feu massa cas. Un succés
va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del
"La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos
policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants
del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis d'ells. Quan
l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat (a la foto Mario,
Serrat i la cantant Mara Castel) es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va
condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia
solsament al govern de la
Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes
declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de
l'ordre de presó del govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en
públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó
mai va ser cert. Com ja havia
passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són
retirats i censurats pel règim. Però tot això ja és història.
Tanquem per aquesta setmana El Temps Passa... i la música queda,
peró ara us deixarem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emisores que emeten el programa. Tanquem la paradeta i toquem el
dos. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario