El Temps Passa 08-09

Començarem el programa d'avui escoltant una cançó que va guanyar un concurs i és que en els anys seixanta una de les principals sortides per als cantants i grups era participar en festivals que llavors s’en feien moltíssims a la península, i esperar que la sort o la qualitat reconeguda, els servís per gravar un disc i així aconseguir fama i diners. Actualment els festivals estan menyspreats al nostre país i pocs o cap, dels artistes consolidats volen participar en un festival, suposem que la raó ha de ser la por a perdre davant d’un principiant. Avui a El Temps Passa… i la música queda, un programa d'Altafulla Ràdio per La Xarxa de comunicación local i totes aquelles emissores que emeten el programa, no us hem posat ni Anuncis ni Parrafada, ens sentime molt dropos, pero tindreu bona música i la secció catalana. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i ara començarem dient alló de cada setmana.

Obrim la Paradeta

Los Indonesios – Gitana

Los Indonesios van publicar un EP amb tres cançons que es va titular "1er Premio del Certamen Internacional de Conjuntos músico-vocales Ciudad de León" i que s'obria amb aquesta cançó amb la qual nosaltres també obrirem El Temps Passa... i la música queda d'avui i que els va permetre guanyar aquest concurs. Un clar caire espanyol per a aquesta cançó que juga amb tòpics de l'època i una instrumentació amb molt de regust a Sud. Els altres dos temes són la versió que fan de "El silencio es oro" que va ser el major èxit dels britànics The Tremeloes i “Twisting con Los Indonesios”. La veritat es que Los Indonesios van ser una banda curiosa, alguns dels seus components procedien de la Indonèsia holandesa, d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat de músics francesos, alemanys i espanyols. Quan van començar es feien dir The Black Magic i van gravar un o dos EP's que la veritat, van passar sense pena ni gloria, va ser entre 1963 i 1964, després van adoptar ja el seu nom definitiu. En aquella época també van acompanyar a Conchita Velasco. Los Indonesios van funcionar del 1964 fins l’any 1969. Per la banda van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby el Rubio, Rafael Pérez, Shorty Miller, Joe Fusté, Nono de Vries, etc. Alguns d'ells despres van crear Los Bombines. Van incloure cançons seves en un parell de Discos Sospresa de Fundador. Los Indonesios van gravar per discos Polydor i avui en dia son un dels grups del pop espanyol dels seixanta poc recordats, tot i que reconeixem que eren bons. A principis dels anys setenta van tornar a posar-se en marxa, pero la cosa no va fructificar.

Los Pekenikes – Apache

Els Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i Alfonso Saiz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més importants dels 60 a Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan Pardo i creiem que un parell amb Junior, pensem que no van tornar a cantar fins a "Cerca de las estrellas". "Apache" era una versió del grup angles The Shadows que al seu torn l’havien versionat ja que el seu autor és Jerry Lordan i el primer que la va gravar va ser l'extraordinari guitarrista britànic Bert Weedon que havia estat professor de Hank Marvin i al qual li va demanar autorització per a gravar "Apache", convertint-se en un dels millors temes de la carrera instrumental de The Shadows. Tony Luz va formar part dels Pekenikes de 1961 a 1971 i durant aquesta època també es va dedicar a la composició, seves són "El baúl de los recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 1971. Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Tony Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz també va començar a despuntar com a productor. Però es diu que va deixà a Los Pekenikes per incorporar-se a la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón. La veritat es que a nosaltres les dates no ens quadren massa ja que si feia milicies solsament eren a l'estiu, i durant cinc anys, si va fer la mili normal es feia als 21 anys i eren 18 mesos i si va marchar voluntari era als 18 anys i durava 24 mesos, és clar que podia haber demanat prórrogues. Deixem-ho així.

Los Relámpagos – Da Dou Ron Ron

Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va ser el gran hit del grup femení nord-americà, produït per Phil Spector, The Crystals i va estar composta per aquest, al costat de Jeff Barry i Ellie Greenwich. Los Relámpagos  la van gravar a un EP editat per Philips al 1963 i on també trovabem "Londonderry air", "Rancho Nuevo México" i "More". Los Relámpagos estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i Fernando Mariscal Jimeno (bateria). En una emissoraque es trobava a les rambles barcelonines, Mario creu que era Radio Exterior de España, encara que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe, gratuïtes i ell va anar amb els amiguets del carrer Bassegoda. Aquell dia estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari, ben gran i en castellà, com estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecar de la seva butaca i els hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de riure-s'en, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Mario i sense discutir, es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa fumera. Quan el presentador va tornar allò semblava un fumadero d'opi, per que molts altres i seguint el seu exemple, també es van posar a fumar. A Mario el van escridassar i va ser expulsat del local. És clar que ell no era un llampec.

Lone Star – Ocho días

Un dels millors EP s en la carrera de Lone Star als quals en el món musical es coneix com "la leyenda", és aquest del qual us extraiem el tema que escoltem ara i que era una versió del "Eight days a week" de The Beatles i que curiosament no recordem que mai l'haguéssim posat al programa i això que portem set temporades en antena, cosa que ens van recordar unes amigues en un correu. El tema estrella del EP va ser "Comprensión" que era la versió del "Don't let me be Misunderstood" de The Animals, "La playa" de Marie Laforett i "De dia y de noche" que va ser una genial versió del "All day and all of the night" dels britànics The Kinks, la banda de Ray Davies. Es va publicar l’any 1965 a través del segell EMI-La Voz de su Amo. És curiós però Lone Star van ser durant molts anys un grup de versions, per imperatiu de la seva casa de discos, encara que finalment van aconseguir demostrar que amés de grans instrumentistes, recordeu que tots ells tenia el carnet blanc atorgat després d'estudiar al conservatori, també eren bons compositors. Van deixar cançons mítiques del pop rock espanyol dels seixanta com “La leyenda”, “La Trilogía”, “Mi calle”, “Layla”, “Quiero besar otra vez tus labios”, “Vieja estación” i tantes altres. Inicialment i també per imposició de la discogràfica, signaven  els seus discos com a Conjunto Lone Star i en aquelles èpoques eren cinc, després de diversos canvis i reestructuracions, a partir de 1964 va arribar la millor formació de Lone Star: Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miró (guitarra), Rafa de la Vega (baix) i Enrique López (bateria). A finals dels seixanta van començar els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone Star es van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener domina ja que es va anar a estudiar piano a Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000 espectadors.

Los Mustang – Conocerte mejor

Gairebé amb tota seguretat, els millors versioners de The Beatles a Espanya van ser Los Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i aquest tema amb el que obrirem El Temps Passa... i la música queda d’avui, es trobava en un dels seus millors EP 's, publicat per EMI l'any 1964, encara que el tema estrella va ser "Ma vie" d'Alain Barriere. Va ser compost per Lennon i McCartney l'any 1964 per a la banda sonora del film "A Hard Day's Night" i es va publicar el 10 de juliol de 1964, però com solia passar en el tàndem de compositors britànics, encara que només va ser un d'ells qui la va escriure, al registrar-la consten tots dos, en aquesta ocasió va ser John Lennon qui va compondre "I should have know better". Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 ha mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool, de fet i en aquelles époques, cap disc de Los Mustang va vendre menys de 25.000 copies i amb alguns van arribar a las 125.000. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van guanyar el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex.

Los Botines – Ya te tengo

Aquesta cançó era de Sonny & Cher i originalment es va titular "I got you babe". Recordeu una pel·lícula que a Espanya es va dir "Atrapat en el temps" El títol correcte hauria estat "El dia de la marmota". Era una paranoia en clau d'humor on cada dia és el mateix dia i així una i una altra vegada. Doncs bé, cada matí Bill Murray, el nostre protagonista es desperta escoltant aquesta cançó en el seu radiodespertador. Quan el grup madrileny Los Diablos Negros van patir canvis en la formació es van reconvertir i l’any 1965 van passar a ser Los Botines. Malgrat els pocs mitjans existents en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van emprendre una campanya promocional amb el seu primer EP. Los Botines eren Manolo Pelayo (cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels músics suïssos Daniel Grandchamp (baix) i Dominique Varchar  (òrgan). La veritat és que les vendes d’aquell primer EP no van ser destacables i Dominique Varchar s’en va a Los Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar l’any 1965 graven un segon EP amb "Capri c'est fini" que va aconseguir millors vendes, sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que era una versió i en el que també es trobava aquesta que estem escoltan ara a El Temps Passa… i la música queda, però poc despres és Daniel qui se'n va a Los Flecos. Finalment Columbia convenç a Manolo Pelayo i aquest deixa a Los Botines i es llança en solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en solitari al seu torn, passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo van gravar un sol single, però van participar en les pel·lícules "Los Chicos del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i "Hamelín" (Luis María Delgado, 1967) que estava protagonitzada per Miguel Ríos. Després de patir canvis constants, Los Botines es van desfer l’any 1967. Avui en dia Los Botines son una de les bandes históriques del pop espanyol.

Los Diablos Negros – Sábado triste

Ara i després d'escoltar Los Botines, hem decidit retrocedir una mica més en el temps i sonaran Los Diablos Negros que com us dèiem abans, van ser la llavor de la qual van sorgir Los Botines. Van ser qualificats com "El Conjunt més Bronca de Madrid" i és que els seus concerts eren tumultuosos i els seus seguidors es desmadraban i s'esgargamellaven amb frenesí i en moltes ocasions els seus concerts acabaven en merder. La veritat és que ells, amb Manolo Pelayo al capdavant, mai es van prendre seriosament això de la música com a professió. Només volien divertir-se i lligar. Tots ells eren nens de casa bona, del barri del Retiro i van sorgir l'any 1961 anomenant-se primer Los Vultures. Res a veure amb la saga "Crepuscle" i posteriorment Las Estrellas Negras i ja l'any 1962 definitivament Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclán (bateria) i Luis María Herranz (baix). Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un EP publicat per Discophon l'any 1964 que també hi tenia "Hully Gully" de The Olympics que van reversionar Sam the Sam and the Pharaohs, "Twist and shout" i "Ella te quiere", les dues últimes versions d'èxits de The Beatles. "Sábado triste" va ser un dels grans hits d'Adriano Celentano. En total Los Diablos Negros van gravar quatre EP 's, l'últim l'any 1965 i amb canvis entre els músics, es van reconvertir a Los Botines. L'any 1984 el segell Alligator Records va publicar un LP amb la seva discografia completa. També Ramalama ha reeditat un CD amb els seus èxits, però compartit amb Los Botines i Manolo Pelayo en solitari, aquí teniu una foto del grup senser en una actuació.

Manolo Pelayo – Kentucky woman

L'any 1967 el cantant canari, afincat a Madrid, Manolo Pelayo que ja havia deixat a Los Botines sent substituït per Camilo Sesto, quan encara era Camilo Blanes, va treure un disc ja en solitari, un single de debut. Pero en el seu cinque treball, un EP editat l’any 1965, on destaca aquest tema, una composició del nord-americà Neil Diamond, al costat de "Civilización", "¡Hey, ven aquí!" i " Cadenas ", precisament aquesta última cançó al costat de la que estem escoltant, es van editar en un single que va regalar la revista Fonorama. Precisament aquest EP de Manolo Pelayo va ser l'últim, després va deixar la música. Manolo Pelayo va començar al capdavant del grup de Madrid Los Vultures, després es reconvertiren en Los Diablos Negros i posteriorment i amb canvis en l'formació, en Los Botines. La veritat és que la carrera en solitari de Manolo Pelayo no va ser el que s'esperava d'ell, tot i comptar amb el suport de la seva discogràfica, aparèixer contínuament als mitjans de comunicació i tindre una bona veu. Els seus discos van ser molt dispars, musicalment parlant i no va aconseguir una línia que el encarrilés cap a un futur prometedor. Tot i que Manolo Pelayo i sols debutar, va guanyar un Festival de Mallorca amb la cançó "Rufo el pescador", escrita per Manolo Díaz i defensada conjuntament amb Massiel, si bé la versió de la Tanqueta de Leganitos era molt millor que la seva, Manolo Pelayo no va aconseguir l'aplaudiment popular i finalment ho va deixar després de treure el disc amb el tema que escoltem ara que per cert es va editar en EP i en single.

Doble Dinamita – Mundo joven

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, composada per ells, va ser la cara A del que creiem és l'únic single que Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" a la cara B que era una peça portada a l’éxit per el recordat Otis Redding. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que rés a veure amb aquests. La veritat és que no recordem massa dels Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida. Tenim present que tenien dos cantants i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de "no ens feu haire cas".

Los Rangers – Tu amor de ayer

Los Rangers ens van arribar també des de València i aquest tema que havia estat el gran èxit del cantant britànic Chris Andrews que la va titular "Yesterday man", es va incloure en un EP editat per Marfer l'any 1965, creiem que l'únic que van gravar, en el qual també trobàvem "Muy lejos de aquí" que és una versió de "We Gotta Get Out Of This Place" de The Animals, tot un clàssic "María Dolores" i "Melodía encadenada", versió del "Unchained melody" del duet nord-americà The Righteous Brothers, però d'aquesta última ens quedem amb la versió que va realitzar aquí a Espanya Tony Ronald. Algunes de les seves cançons es van incloure en un LP recopilatori publicat fa uns anys titulat "Valencianos vol. 1" i també en una sèrie de discos de grups del Llevant espanyol que es va dir "Valencia Canta: Grupos valencianos de los 60 i 70". Los Rangers es trobaven en el volum 2. Per cert que "El teu amor d'ahir" també va ser gravada i amb èxit, per Karina. Actualment existeix el Grupo Musical Los Rangers que són de Archena, a Múrcia, no sabem si tenen alguna cosa a veure entre ells. Curiosament a Saragossa va existir un grup anomenat The Rangers que inicialment es van fer dir The Ranger's Boys, van funcionar de 1963 a 1966 i van intervenir en la pel·lícula protagonitzada per Alberto Closas "Muere una mujer".

Los Puntos – Goodbye

Escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda un dels grups mítics del pop dels setanta que van començar a finals dels seixanta, os estem parlant de Los Puntos que eren un conjunt de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època, sobretot ja en els 70 i gràcies al "Llorando por Granada". Amb aquest tema d’avui ens extralimitem de anys ja que és del 1973 i el va publicar Polydor, però va ser una de les  grans cançons de Los Puntos, inclosa en el single que van publicar després de “Cuando salga la luna” que aquesta si que la hem escoltat al programa. Ens l’han demanant mitjançan un correu electrónic i els vostres desitjos ja sabeu quer son órdenes per a nosaltres, sobre tot si ens ho damana una xiqueta que ens deia que la ballava quan era joveneta. Ja ho sabeu. Parlem de Los Puntos. El grup el integraven José González Grano de Oro (guitarra) i amb ell, el seu germà Alfonso que era el cantant, el baixista José Belmonte, el teclista José Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Los Puntos funcionaren de l’any 1967 fins el 1978, encara que els germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40 años" que es un recull d'èxits.

Los Mitos – Es muy fácil

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i diense Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Tot i que Los Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao.

Los Huracanes – Días sin mañana

Durant els anys seixanta i a raó de la gent del folk i la marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social en contra de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP dels valencians Los Huracanes que va ser publicat per EMI-Regal, es una bona versió del “Eve of Destruction” una tema protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes Barry McGuire i va convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara l’scoltem per Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de la lletra original en angles i la traducción es molt correcte. Los Huracanes van ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de  Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que van participar com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972 Los Huracanes van retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais Valencià

Grupo 15 – Lo digo así

Ara ens tocarà saltar de València a Mallorca, però com que no podrem utilitzar el "Pont" de Los Mismos i ens portarà el Grupo 15 i ho faran amb aquesta versió d’un bon tema de Neil Diamond que el Grupo 15 versiona perfectament, donant-li aquest toc rock que el tema necessitava. La van incloure en un single que es va publicar ja l'any 1971 a través de Novola-Zafiro i en la cara B es va incloure “No es para tí” que era la versió d'un èxit de Bob Dylan. La caràtula ens la van facilitar els amics del blog Illa Sonora ja que la de Mario estava irreconeixible, tot i que la cançó sona perfectament com comprovareu escoltant-la. De fet la portada de Mario és casolana. feta amb un fullet de Telefónica adaptat al single, cosa que Mario  solia fer quan tenia una coberta atrotinada, un dia us posarem una d'aquestes "Caràtules" al blog i lucinareu. El Grupo 15 que eren de Manacor, es va desfer a finals dels 70 i alguns dels seus components van crear un altre bona banda de pop, Falcons (a la foto) que van funcionar molt bé gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” i “Date por vencido”. Curiosament si com Grupo 15 sempre van gravar versions, al trasformarse en Falcons van enregistrà sols cançons sevas que van funcionar molt bé a finals dels anys setenta, es clar que la discogràfica els va promocionar cançons molt comercials, però ells feien un bon rock prácticamente progresiu. Tenim que reconeixa a El Temps Passa… i la música queda que va ser un bon canvi, la veritat. Per cert, durant un temps creiem que al Grupo 15 va tocar Joan Bibiloni.

La Música que es Feie en Català

Els de la Torre –Un ninot penjat d’un fil

Los 4 de la Torre van passar a ser Los de la Torre, quan es van convertir en tres i van gravar un parell o tres d'EP's en català signant com Els de la Torre, peró també van arrivar a ser cinc. No volien reivindicar res en especial, si cas Els dela Torre oferien cançons per ballar i distreure el personal dels problemes diaris i ajudar-nos a suportar la idea que a l'Espanya dels seixanta seguíem estant a règim i no només de menjar. Aquest tema es va incloure en un EP editat per Belter l’any 1968 i també es recollie, a part de "Un ninot penjat d'un fil" que era la seva versió del éxito de la britànica Sandie Shaw amb la que la cantant dels peus descalços va  guanyar el Festival d’Eurovisió l’any 1967, "La banda", “Estic de Rodríguez” i "Dime", totes cantades en la llengua de Mossén Cinto. Per cert tres dels componetes de los 4 de la Torre eren germans, de Barcelona i el grup estava liderat pel major que es deia Emilio, el petit era Joan, no recordem el nom del tercer. Per cert, Los 4 de la Torre van ser el primer grup espanyol que va gravar una cançó a ritme de ska "Operació Sol" que la veritat es tota una horterada

Nuri – Es una dona

La passada temporada vem escoltar a Nuri, aquesta joveneta cantant catalana i us vam parlar d’ella, ara farem una mica de memoria. L'any 1964 i a través de discos Alma, un subsegell de Vergara, Nuri, una de les nenes Ye Yé catalanes, va publicar un EP en castellà en què la cançó estrella va ser la seva versió del "My Boy Lollipop" de la jamaicana Millie Small, un EP on també es van incloure les seves versions de "Can't but my love" de The Beatles, “Shake hand!” que ella va titular "Chócala" i "Busca una excusa" que és un clàssic del pop italià que també havia versionat Silvana Velasco. Sent només una adolescent la catalana Nuri es dedicava a acompanyar la seva germana gran Magda que era cantant de la Nova Cançó i allà, entre escenari i escenari va sorgir la seva afició per cantar. Núria Santamaria Salvat també va cantar en català i en el programa, encara que fa diverses temporades, ja l'hem escoltat, però avui tornem a  fer-ho. Nuri gravaria un segon disc, en aquest cas per al segell Concentrix i cantant en català i és que  la nena es va presentar en un concurs que organitzava Ràdio Barcelona i el va guanyar, el premi era un disc, un EP que es va titular "Primer Premi Show Ye Yé" i es va editar l’any 1965. D’aquest EP us hem seleccionat ara aquesta cançó que es una versió del “She’s a woman” dels Beatles, “Fes el que la teva mare et mani”, “Ell” que va ser el primer gran èxit al pais de l’italiana Rita Pavone i “Cal saber oblidar”. Aquí acaba la seva discogràfia, tan sols dos EP’s.  L'any 1967 sense haver complert els 20 anys d'edat, Nuri va deixar la música. És clar que deu anys després fa un tímid intent de tornar i participa en el LP "Ara va de Rock" que era un tribut als pioners del pop rock català. Nuri interpreta, acompanyada del grup Iceberg, una bona versió del "Rock and roll music", de Chuck Berry, pero ells miraven cap als Beatles. Nuri va morir al 2002, un any després que hagués mort la seva germana Magda.

Els Corbs – El mon

Com ja us vam comentar en la passada temporada de El Temps Passa… i la música queda, Els Corbs van versionar el R & B que ens arribava d'Anglaterra, però no menysprearen els grans temes italians, com "El mundo" que es trobava en aquest EP publicat per Edigsa i ells van convertir en "El mon", un gran èxit del cantant italià Jimmy Fontana que per cert, també la va gravar en català i que va morir el passat 11 de setembre. Us vam prometre la passada temporada que l’escoltariem i amb molt de retard, aixó si, aquí està avui per tancar el programa. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa i en total van enregistrar-hi un parell d'EP's en català. En aquest també trobaven “Nit sense fi” que es una versión d’un èxit italia de The Rokers que van versionà i col·locar a les llistes americanes The Grass Roots i a Europa The Living Daylights, junt al tema “L’última vegada” i la quarta cançó va ser “Cansat d’esperar-te”. Per cert, en l’altre EP que van gravar per Edigsa van incloure una versió del "Home de la pandereta" de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor i ells la van titular “El senyor del tambor”. Val a dir que Els Corbs també van gravar en castellà, en aquest cas signan com Los Corbs.

Acabarem El Temps Passa... i la música queda per avui, peró abans de tocar el dos us deixem amb companyia, de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres baixem la paradeta i fotem el camp. Xiquetes, xiquets, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa