En els anys seixanta es van posar de moda els guateques, aquelles festes particulars que acostumaven a celebrar-se en diumenge i per la tarda, que les nenes i molts nens, havien d'estar a casa abans de les deu de la nit per tranquil·litat dels soferts pares que veien en aquestes reunions juvenils perillar la virtut de les seves filles a les mans dels depravats melenuts. Ara a El Temps Passa… i la música queda, un programa d’Altafulla Ràdio per la Xarxa de comunicación local i totes aquelles emisores que emeten el programa, escoltarem per començar a qui va ser el Rei dels guateques, un francès que en realitat era italià. Avui tindrem també Anuncis dels Nostres Records que es centraran en productes per a la neteja i sobretot hi haurà molta música. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem dient alló de sempre.
Obrim la Paradeta
Adamo – Porque yo quiero
Salvatore Adamo va ser una de les més importants veus del pop romàntic en els seixanta, de fet era el Rei dels guateques i les seves cançons sonaven incansablement en aquells petits tocadiscs de maleta quan, en les mítiques festes particulars, es començava a arrambar l'api. És clar que Adamo també tenia moltes cançons que no eren tan "lentes", com aquesta que es va incloure en un EP editat l'any 1966, cantat en castellà, en el qual la peça estrella va ser l'històric “Mis manos en tu cintura”, junt a “Ella” i “La noche”, de la que per cert, hi ha una gran versió a càrrec de Rapahel. Es deia que Adamo era francés, quatre que sabíen una mica més deien que no 
que Adamo era belga, però la veritat es que era italià. Salvatore Adamo va néixer a Sicília, l'1 de novembre de 1943, però els seus pares van marxar-se a treballar a Bèlgica i allà va sorgir el Adamo cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", "La noche", "Ella", "Cae la nieve", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la noia molt més a prop, “ben agarraeta”.
Glòria – Per Sant Joan
L'any 1969 Joan Manuel Serrat va gravar aquesta cançó i la va portar a l'èxit cantada en català, però al mateix temps la van gravar Juan y Junior en castellà i també va ser un èxit. De fet la cançó havia estat escrita per Serrat, Juan Pardo i Antonio Morales, clar que la van compondre veritablement Juan i Junior que a aquelles alçades ja no signaven conjuntament, ho feien amb els seus dos noms i Serrat va realitzar l'adaptació de la lletra al català i la va gravar. Nosaltres com som transgressors i una mica gamberrets no us hem portat ni a Juan y Junior ni a Serrat, escoltarem a El Temps Passa... i la música queda aquesta interessant versió a càrrec de Glòria. Es va incloure a un single editat per Edigsa l’any 1969 amb “Jo crec en tu” a l’altre costat. Tot i que Glòria va començar com a cantautora i dins de la Nova Cançó mai va formar part d'Els Setze Jutges que quan Glòria va iniciar els
seus passos per el mon de la música, ja començaven a estar bastant cremadets. Va tindre una interesant carrera i es va retirar quan es va casar, però en els setanta va tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat espanyol i entre els seus singles més reeixits es troba "Contra viento y marea". Glòria Preses Canals va néixer a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també cantant Maria Pilar i Mario les va descobrir en les matinals de música catalana que es feien al cinema Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona Internacional" de Ràdio Juventud la Voz de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer del qual no recordem el nom. A Glòria la va acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu a qui hem punxat ja en diverses ocasions. Li van proposar representar Espanya a Eurovisió, no recordem ara l'any, a mitjans dels setenta, però ella no va acceptar ja que llavors estava embarassada.
Los Mustang – Ninguno me puede juzgar
En el EP “XVI Festival de Sanremo” Los Mustang van versionar quatre cançons d'aquesta edició del mític i popular festival italià, “La vida es así”, “Una casa encima del mundo”, “En una flor” i aquesta que escoltarem ara a El Temps Passa… i la música queda i que també va ser versionada en castellà per Gelu, Los Bohemios, Rosalia, Los Snack's, Tony Dallara, Licia, Violeta Ribas i molts altres. Al festival la cançó va ser defensada per Caterina Caselli que també la va gravar en espanyol, si bé el títol original va ser “Nessuno mi può giudicar”. Els Mustang van ser els grans versioners al país de The Beatles i és que ells i gràcies a les gestions entre Brian Epstein i EMI van aconseguir ser l'únic grup que podia gravar les cançons de The Beatles en moltes ocasions abans que aquestes es publiquessin 
al país pels seus autors, els nois de Liverpool. Los Mustang es van crear l’any 1961 al barri barceloní del Poble Sec i eren originalment els guitarres Marco Rossi i Tony Mercadé, al costat del baixista Miguel Navarro, interpretaven temes instrumentals fins que després de participar al Certamen de Conjuntos Universitarios se'ls uneix el cantant Santi Carulla i el bateria Tony Mier que en aquella època formaven part de Los Sírex, començant una carrera gloriosa que va culminar l'any 2000, quan es van desfer, sent l'únic grup espanyol de la seva època que sempre van estar en actiu i amb els mateixos components inicials. L'any 1962 van publicar el seu primer EP amb "500 millas" com a tema principal, tot i que la discogràfica va ficar la pota i els va fer signar com Los Mustangs, a partir del segon ja passarien a ser Los Mustang, sense la S.
Els Anuncis del Record
Els nostres Anuncis del Record avui els centrarem en productes de neteja. Anàvem a cometre la malaptesa de dir que avui els nostres productes estan enfocats a les noies, però no caurem en aquest parany. Primer perquè creiem completament en la "igualtat" entre els dos sexes, però "igualtat" que quedi clar i segon perquè som conscients de la tasca de l'home actualment dins de les feines de la casa i en molts casos la plena col·laboració, no en tots els casos per que reconeixem que hi ha marits que son uns dropos per les tasques de la llar. De fet això d'arreglarse per un mateix, és cosa que coneixen perfectament aquells que han viscut sols ja que o te les arreglaves pel teu compte o havies de dedicar pasta gansa per pagar a la senyora de la neteja. Bé hi ha una tercera possibilitat, que siguis un porc i a la casa tinguis més merda que el pal d'un galliner.
Detergente Colón
Quan en publicitat fa unes décades es parlava de campanyes horteres, sempre acavabem referint-nos als detergents i útils per a rentar. Sembla que els publicistes quan preparaven una campanya publicitària, enfocada a les dones en aquella època, les tractés de retardades mentals amb aquells missatges la majoria de les vegades estúpids i ridículs, però era així i és un fet constatat. Això dels publicistes, no que les noies siguin retrassades mentals ja que la majoria de les vegades la saben més llarga que nosaltres, pobres víctimes del nostre orgull masculí. Colón va ser un altre dels famosos detergens de l'època i avui encara existeix. Creiem que van ser els que van encunyar l'eslògan "Busqui, compari i si troba alguna cosa millor... compri". És clar que altres l'hi deien alló de “Lava más blanco” a les seves veïnes, a la seva cosina, a la seva cunyada, a la nuvia del carter, a la carnisera, etc. i en general, els anuncis més beningnes tractaven a les xicotes de correveidiles i porteras.
Detergente Elena
Com que si es tracta de rentar, una cosa imprescidible es el sabó, us portem Detergentes Elena que va ser un dels sabons famosos a l'època junt a Omo i Esse i que fabricava Jabones Camp. A vegades em parlat del pare de Mario que després d'haver-se dedicat al transport internacional, va entrar en una fàbrica de refinat d'olis anomenada La Compañía Fabril de Aceites Vegetales i on les sobres de refinats de coco, cacauet, soja i altres productor oliosos, exceptuan l’oli d'oliva que pel que sembla no havia de ser "vegetal" ja que no el tocaven, eren venudes a les fàbriques de sabó, les sobres de les sobres de les sobres que ja dingú volia, les comprava Jabones Camp. Curiosament qui comprava la millor qualitat per fabricar els seus sabons era Jabones Lagarto. Per cert que el director català de cinema Antoni Ribas va filmar escenes de la pel·lícula "La ciutat cremada" a la fàbrica on treballava el pare de Mario, a la plaça la Farga de Sants, tocan a la Bordeta i que avui en dia ja no existeix. Jabones Camp va ser comprada l’any 1989 per la multinacional alemanya Benckiser que comercialitza els productes de neteja Calgón i Calgonit.
Aquesta escena de "La Ciutat Cremada" està rodada a la Compañía Fabril
de Aceites Vegetales, a l'esquerra, no es veuen, eren les oficines
Lejía Los Tres Ramos
Ara parlarem de lleixiu. La Lejía Los Tres Ramos, centrada bàsicament en la Comunitat Valenciana com a àrea d'influència comercial, va estar a les botigues fins febrer de l'any 2008, quan es va anunciar que la Lejía Los Tres Ramos i el detergent Viker havien deixat de comercialitzar-se en tancar l'empresa Químicas Alfonso SL, amb planta a Xirivella, al polígon industrial Verge de la Salut. Les marques valencianes Los Tres Ramos i Viker havien estat comprades ja l'any 1995 per 
Salvador Alfonso Ricós, fill del fundador de Lejías Alfonso, Salvador Alfonso Badía, que va crear la societat l’any 1950. A la foto veureu un tramvia valencià de l'època amb publicitat de la Lejía Los Tres Ramos en el seu frontal posterior. Aquest anunci es molt masclista, però el marit es molt "considerat" amb la dona ja que li diu que utilitzi Lejia Los 3 Ramos per cuidar-se millor les mans i no se li facin malvé, no parle per rés d'ajudarla ell, per si de cas.
Limpiador Netol
La marca Netol és encara avui dia un producte de neteja que es troba a les botigues, especialitzat en netejar i abrillantar metalls, és de molta qualitat i acostuma a ser una mena de líquid, però en els seus inicis a Espanya i com podreu comprovar, es tractava de polvos netegadors que ens arriben a ritme de sambita, encara que tenim altres anuncis d'aquesta marca amb majordom al logotip, a ritme de polka, xotis i rumba. Els anuncis sempre insistien en el efectius que eren Els Polvos Netol i el bo que resultaven per les mans de les senyores que els usaven, Hem de tenir en compte que en els anys cinquanta les mestresses de casa compraven els seus productes de neteja a pes a les drogueries del barri i va costar i molt introduir les marques. Avui és impensable això d'anar a comprar a "granel", però era l'habitual en aquells temps del passat. Volem que recordeu la imatge del majordom del Netol, amb les seves amplies galtes que va donar peu a molts acudits.
Jabón Lagarto
El sabó Lagarto era un dels sabons més clàssics dels anys cinquanta i seixanta, es clar que en principi era per rentar la roba, si bé molt el feien servir també per aixó del “aseo personal”, inclus per rentar-se el cap, i ja us hem dit que a la Casa Lagarto els subministrava la matèria primera la fàbrica on pencaba el pare de Mario, la Compañía Fabril de Aceites Vegetales que es trovaba a la plaça la Farga de Barcelona, a cavall entre Sants i la Bordeta, una fàbrica que donava a totas les rodalies de la zona un olor molt especial, però que no resultava desagradable i val a dir que Mario recorda sentir dir al seu pare que Lagarto comprava el material per fabricar el seu sabó de primera qualitat. És clar que com hem dit, alguns atrevits van usar el Jabón Lagarto fins i tot per rentar-se el cap, pobrets quina front més clara han de tenir ara. La veritat és que el Jabón Lagarto rentava bé, treia la brutícia, però era d'un aspre que deixava fins i tot la pell irritada. Per cert, a la fàbrica on treballaven el pare de Mario, un cosi del pare anomenat Modesto i també el avi i padrí de Mario, com també us hem dit a dalt, es van rodar escenes de la pel·lícula "La ciutat cremada" d'Antoni Ribas.
Norit el Borreguito
Un dels anuncis més recordats d'aquella època va ser el del Norit, especialitzat en robes delicades i la imatge del seu borreguito, un animalet que va ser creat per Josep Sala i Llorens que va morir el 25 de juny del 2010 als 81 anys d’edad. Va ser el primer veí d’Altafulla nomenat per l'Ajuntament com a Fill Adoptiu de la Vila l’any 1993. Estem convençuts que quan es parla de grafisme publicitari, hi ha dos exemples a posar sobre la taula, d'una banda el cèlebre Toro d'Osborne, creat el 1956 pel gadità Manolo Prieto que va destacar com a dibuixant de publicitat i creador de les cobertes de la col·lecció Novelas y Cuentos i per altra el cotonós i blanc Borreguito de Norit. Són gairebé amb tota seguretat, el ejemple del que han aconseguit els dissenyadors gràfics de la Dècada Prodigiosa, precursors del grafisme comercial, un camp en el qual actualment treballen centenars i centenars d'artistes a tot el país, pero que possiblement en aquell moment, ells ni tan siquiera sabien que estaban crean les bases d’aquest nou art que amb el temps es diria Disseny gràfic. Possiblement la cançó del Borreguet i la del Cola-Cao siguin les més populars dins l'apartat musical de la publicitat d'aquella dècada.
Ara deixarem els Anuncis i tornarem a la música.
Los Bravos – Los chicos con las chicas
A Los Bravos Quimet sempre els anomena els Senyors Black is black i és que a ell el fet que en un concert revival en una mateixa actuació toquessin quatre o cinc vegades el "Black is black" gairebé el va fer lucinar. I això que de guitarra i per substituir a Tony Martínez que va morir el 19 de juny de l’any 1990, portaven a Santi Picó. Mario coneixia a la ex del Tony que compartia pis a Madrid amb Azuzena, la que va ser cantant del grup de heavy español Santa i amb qui ell tenía una bona amistat. A Los Bravos els descobreix Manolo Díaz, aleshores directiu de Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina marcada per un sol hit internacional, el seu segon single "Black is black" que va arribar a número dos en el Regne Unit i a la quarta posició als Estats Units. Los Bravos van ser un muntatge mà a mà entre la discogràfica i una cadena de ràdio-fórmula i la seva presentació oficial va ser en una edició especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela. Los Bravos van ser l’unió de músics dels Sonor i del grup mallorquí Mike & The 
Runaways per crear una superbanda. Los Bravos sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965 coincideixen a la discoteca Jaima Los Sonor i Mike & The Runaways. Mike (cantant), Pablo Sanlley (bateria) i Miguel Vicens (baix) tocaven en els segons, mentre que Tony Martinez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) tocaven en els primers, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Aquest tema va donar títol a la primera de les dues pel·lícules que van filmar. La veritat és que van ser dos films sense més transcendència, simples musicals per destacar als nois, sobretot a Mike Kogel, que posteriorment passaria a anomenar-se Mike Kennedy quan es va llançar en solitari i els va deixar, però en el seu moment aquestes pel·liculetes van funcionar molt bé. Sempre es va dir que a les gravacions dels seus discos fetes a Londres, no tocaven ells els instruments, ho feien musics d'estudi, inclus es va publicar a biografies de Los Bravos. Ara us parlarem del seu organista. El 29 de setembre de 1942 
neix a Sevilla Manolo Fernández Aparicio, però la família es trasllada a Madrid. Amb Rafael Muro va formar el seu primer conjunt, el Sexteto Bahia que convertirien en Los Blue Boys. Tocava violí, saxo, piano, bateria i algun instrument més. Manolo s'incorpora a Los Estudiantes i més tard va passar a Los Sonor com a teclista, després sorgeixen Los Bravos. A Milà va conèixa la model Loti durant la gravació del "Show d'Antoine", amb qui es va casar molt enamorat, el 17 de març de 1967 (la foto es d'aquest esdeveniment). Loti mor en accident de cotxe a Mallorca, quan tots dos tornen del casament del baixista Miguel Vicens, estava embarassada del seu primer fill. Manolo no aconsegueix superar-lo i el 20 de març de 1968 es va suïcidar. Va deixar escrita una carta per als seus pares dient que no desitja que ningú pateixi per ell. El text de la carta deia així: "Estic completament segur de que hi ha Déu i que Ell em comprendrà i perdonarà, doncs el meu lloc és estar al costat de Lo, la dona que sempre he esperat, la dona a la qual he volgut amb tota la meva ànima, a la qual he perdut i sense la qual no puc viure". El seu lloc en el grup va ser ocupat per Jesús Gluck amb tot un xou mediàtic que ja us explicarem un altre dia. 
Los Brincos – Mejor
Aquesta és una de les cançons que ens han demanat mitjançan el facebooke que ens coordina Montse Aliaga i aquí la teniu sonante a El Temps Passa… i la música queda. “Mejor”, valgui la redundància, es un dels millors temes del grup madrileny Los Brincos que eren Juan Pardo, Manolo González, Antonio Morales "Junior" i Fernando Arbex. Com podeu comprovar pels músics, aquesta peça correspont a la seva primera època i la producció va estar a càrrec de Marivy Callejo que abans de dedicarse a la producció militava al grup Los Brujos. "Mejor" és una de les seves bones cançons i es va editar com a cara A d'un single amb "I try to 
fine" a l'altre costat i es va publicar l'any 1966. Quan Juan Pardo i Antonio Morales van marxar-se de Los Brincos per crear Juan y Junior, el seu lloc va ser ocupat per els germans de Junior, Ricky i Miguel Morales i també un altre músic. Després Fernando Arbex paral·lelament crearia Alacrán i posteriormente Barrabás, una de les millors bandes de rock espanyoles de tots els temps. Us explicarem una curiositat, quan van vindre els Beatles per actuar a Madrid i Barcelona, Los Brincos van ser una opció entre els grups teloners, però o be ells o la seva discográfica van decidir que Los Brincos no necesitaven aquest tipus de promoció i no van voler actuar, tot uns “Lumbreras”. Fernando Arbex, veritable líder del grup i que va tindre una important carrera com a productor i compositor, va morir el 5 de juliol del 2003.
Los Sírex – San Carlos Club
Los Sírex, un dels millors grups de la seva època, va aconseguir posar quatre temes propis en un disc, es va titular "Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquest tema que escoltem ara “San Carlos Club”, "Si yo canto” i “Piensa en mi". Una curiositat, tot i que el tema "San Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que veritablement era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música espanyola dels seixanta. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven 
conjuntament en l'escenari quan actuaven. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró anomenat Lesli i "El Anxoveta" i amb Guillermo Rodríguez Holgado (baix), José Fontseré (guitarra), Manolo Madruga (guitarra solista) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els 60, els dos últims van morir amb pocs dies de diferencia, al setembre de l’any passat, al 2012. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l'any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar amb la seva dona a viure a Alemanya..jpg)
Los Sprinters – Yummy, yummy, yummy
Aquest tema gravat l’any 1969 pel grup gallec Los Sprinters, va ser un dels grans hits dels nord-americans Ohio Express. És una de les poques versions que es van fer en castellà d'aquesta cançó englobada dins de l'anomenat so bloublegum pop creat pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz. Per cert, no confonguem aquest grup gallec amb The Sprinters, una banda britànica. Es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo"que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc en 1966. Els gallecs es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins 
l’any 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Quab van deixar a Andrés DoBarro es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Splinters van treballar també en la pel·lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l’any 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia. Aquesta cançó es trobaba a un single amb el tema "Rain & Tears", versió dels Aphrodites Childs, a la cara A, publicat per el segell Fontana.
.jpg)
Los Top Son – Jersey azul
Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar-se cap a França, els seus companys havien de negociar per aconseguir nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio se n'anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo per Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja l’havia publicat a Espanya el mexicà Enrique Guzmán i “Recuerdos de verano” que també va ser composta per Pascual. Quan Emilio va tornar de França no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. Va ser 
l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. El segon ja com a duet incluía aquesta cançó que escoltem ara i que va ser composada per Adamo i que Mario ja havia escoltat tocà en directe a Los Samurais, un bon grup barceloni. Pascual Olivas l’any 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz de Los Pantalones Azules, el grup Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios..jpg)
Els 5 Xics – La otra tarde
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu dels anys 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, pero aquesta que os portem ara “La otra tarde”, va ser el seu gran èxit. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis 
Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics en altres com Els 5 Chics. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El segell Ramalama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem.
Los Bohemios – Katy
El conjunt Los Bohemios eran d'Albacete, si be mols deien que eren de Mallorca. Los Bohemios l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc i per la seva feina com sastre es deie que Los Bohemios eren el grup més ben vestit del pop espanyol dels seixanta. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, és farie popular quan va donar la volta al món en vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot 
arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60. Aquesta cançó que escoltem ara creiem que va ser una composició seva i es va incloure a un EP editat per Hispavox l’any 1966 i en el que també es van incloure “Ya llegó el verano”, “La cama” i “Viviane”.
+single.jpg)
Hervé Vilard – Capri se acabó
Aquesta va ser la millor cançó i la més popular a la carrera de Hervé Vilard, un gran cantant francès, el primer que en els anys seixanta va tindre els sants pebrots de reconèixer públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. René Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard, era nascut a París el 24 de juliol de 1946 i la seva mare va ser una venedora de carrer de violetes i partitures de nom Blanche, alcohòlica. Ell va néixer a un taxi que va pagar un client al compadir-se d'aquella dona que estava donant a llum al mig del carrer. Els serveis socials de l'época li van pendre el fill a la mare a causa de les denúncies dels seus veïns ja que ella es passava el dia en estat d'embriaguesa i el nen creixia completament abandonat. Va viure en un orfenat fins que va sortir per començar a treballar. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en directe, Hervé Vilard els va dir "Encantat d'haver-la conegut” i que li diguessin a quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la 
portaria a una de millor, que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa molt més i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre cap relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.
José Guardiola – Oro negro
El gran crooner de la música espanyola en els anys seixanta va ser José Guardiola, encara que en realitat podem dir d'ell que va ser "l'últim gran crooner de la música espanyola". Aquest tema en el qual llueix amb brillantor la potent veu de Pepe Hucha, us el hem extret d'un EP editat per EMI-La Voz de su Amo l'any 1961 i en què el tema estrella va ser "Exodo" i també es van incloure "Rockin' little Angel" i “Nous, les amoureux”. José Guardiola va centrar la seva carrera en cantar en castellà, però també va cantar en la nostra llengua i va gravar un munt de discos en català. De família humil, José Guardiola va passar la seva infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares que els hi van inculcar aficions musicals. Josep no és, ni va ser, l'únic artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la seva germana María el piano. La saga musical familiar continua ja que el seu propi fill és cantant en una orquestra. Per cert que Josep Guardiola també tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. José Guardiola va ser un gran versioner i també i malgrat el que s'ha publicat en diferents mitjans de comunicació a reu de la 
seva mort, va ser "el segon" a gravar pop en català, no el primer com es va dir, les primeres van ser les Germanes Serrano. Tant elles com José Guardiola van gravar els seus primers EP's en català l’any 1958. Com ja us hem dit en moltes ocasions, tot va ser una idea del mestre Josep Casas Augé. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". El 9 d'abril del any passat, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats al oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimaven.
Eliseo del Toro – Dulce Paola
Eliseo del Toro va ser un dels cantants de moda durant els anys seixanta. Català, nascut a Barcelona, germà de la també cantant Franciska i per tant tiet de Rebeca, una cantant de moda als 90 i que actualment és més popular per els seus embolics amorosos que per les seves cançons. Creiem poder dir sense estar errats que dels tres, Eliseo del Toro es qui va tindre una carrera més brillant. La veritat és que en aquests moments no podem assegurar-vos si els dos germans, Eliseo del Toro i Franciska van arribar a gravar junts en alguna ocasió. Eliseo del Toro va gravar per EMI, però també amb altres segells, entre ells Marfer, Belter i Fontana. Per cert, 
durant els 70 trobàvem en el seu grup d'acompanyament al guitarrista Joan Miró que havia militat en Lone Star i va néixer a Rocafort de Queralt, a Tarragona. Aquesta cançó que us hem tret d’un doble CD recopilatorio dels primers èxits d'Eliseo del Toro, el volumen dos, es una versió del hit de Salvatore Adamo i es diu que la cançó "Dolce Paola" anava dedicada a Paola de Bèlgica amb la queAdamo va tenir, segons sembla, un affaire. De fet la premsa va publicar que aquella Lady Di de mirada trista a qui els seus súbdits anomenaven "La italiana de les maletes" i el cantant, havien estat sorpresos ballant molt encaramel.ladets en una discoteca de Londres una nit. Sabeu amb quina cançó els van enganxar ballant molt juntets? Doncs era "Mis manos en tu cintura", tot un clàssic de Adamo amb la que molts hem arranbat l’api.
Ramón Calduch – Viejo frack
va saber mantenir-se fins ben entrats els anys seixanta. Calduch va néixer a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de 2008. Feia dècades que patia soriasis i el seu caràcter es va agrià molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molt abans, supossem que agravat per la malaltia que patia. Mario recorda una vegada que el va entrevistar. Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves generacions de músics del rock i pop actual en aquells moments, només ell i els seus coetanis valien la pena de ser escoltats. El titular de l'article que es va publicar a Diari de Tarragona, va ser "La amargor d'una antiga estrella". La veritat és que aquella entrevista li va resultar molt desagradable a Mario.
Al Bano – La mañana
Feia un mont de temporades que no escoltavem a El Temps Passa… i la música queda a Al Bano Carrisi, un gran cantant italià que venia del mon de la lírica i que va néixer el 20 de maig de 1942 a Brindisi (Itàlia), ell es tenor, pero va começar a incursionà en el mon del pop i així va conseguir una carrera d’èxit. També és conegut pel seu matrimoni amb Romina Power i les notícies de les revistes del cor sobre la seva filla desapareguda Ylenia. L'any 2.001. Al Bano va ser nomenat embaixador de bona voluntat per l'ONU. Nosaltres us hem portat avui per concloure el programa, aquesta cançó que va ser el seu primer èxit internacional i la que el va donar a conéixer aquí a Espanya quan la va gravar en castellà. Es trata de l’adaptació d’un tema clàsic “La Aurora”, es clar que aquí la coneixem com “La mañana”. Durant molt anys Al Bano va formar duet amb la seva dona Romina, filla del actor Tyrone Powell i van gravar un munts d’èxits fins que la desaparició de la filla i les tensions creades per els mitjans de comunicacií perseguin la noticia o alteran-la, van desfer el matrimoni.
Conclou El Temps Passa... i la música queda per aquesta setmana, peró tornarem la propera amb un altre programa, ara us deixarem amb bona companyia, la de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Nosaltres tanquem la paradeta i fotem el camp.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario