En moltes ocasions els records d'anys passats, amb el temps
arriben a enterbolir la veritat i una de les coses que confonem habitualment
són els noms artístics i els veritables de les estrelles de la cançó i el
cinema. Avui començarem escoltant a Maribel Llaudés, una noia que tot i ser la
veu més important del pop femení dels seixanta a Espanya, pel seu veritable nom
avui no la recorda pràcticament ningú, clar que si diem Karina, la cosa canvia.
Doncs Karina va començar gravant amb el seu propi nom i ho comprovarem avui El
Temps Passa… i la música queda, un programa d’Altafulla Ràdio per la Xarxa de comunicación local
i totes aquelles emisores que emeten el programa, ens tornem a posar en marxa,
nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem amb alló de
Obrim la
Paradeta
María Isabel Llaudés – Quisiera ser
Karina, nascuda a Jaén el 4 de desembre de 1946, és una de
les figures musicals històriques del pop que es va fer als seixanta a la
península Ibèrica. Va encunyar el terme "veu karinera" que utilitzem
quan ens referim a cantants femenines espanyoles amb un timbre de veu aflautat
i agut en excés que tan en moda van posar les cantants nord-americanes en els
cinquanta. Va ser la noia Ye Yé per excel·lència. En la seva carrera
destaquen amb llum pròpia cançons com “Las flechas del amor”, “Romeo y
Julieta”, “El baúl de los recuerdos”, “Me lo dijo Pérez” o “En un mundo nuevo”
amb la qual ens va representar a Eurovisió l'any 1971 (la foto es de l'actuació al festival) quedant en segona
posició. Quan començava l'any 1961, es va presentar i va guanyar un concurs
radiofònic de la Voz
de Madrid i va guanyar tres mil pessetes de l'època. És clar que en aquells
temps encara feia servir el seu nom real que era Maria Isabel Llaudes Santiago.
Es va presentar en uns quants festivals i va gravar anuncis 
per a publicitat en
ràdio, entre ells un per Wynn’s. Va ser Torrebruno qui li va posar el nom
artístic de Karina, quan va signar contracte amb Hispavox, encara que algunes
fonts asseguren que va ser obra d'Enrique Garea, director del segell Columbia,
però ella ja havia publicat un parell d'EP's que es van vendre en botigues, un d'ells amb
“El bikini amarillo” com a cançó estrella i també un single publicat per RCA en què
es va incloure la cançó que escoltem ara, el seu primer disc i que va ser
utilitzat l'any 1961 per una marca comercial que el regalava a gasolineres,
encara que creiem que també podies aconseguir-ho en els comerços. Aquest tema
de fet el va cantar al Festival de Benidorm de 1961. La cançó, una composició del Dúo Dinámico, i totes les que
va gravar amb el seu autèntic nom no van ser reeditades en un disc gran fins a
1997, quan es va publicar en versió CD “Karina-María Isabel Llaudés Primera
época” que pensem va treure Ramalama.
Latin
Quartet – Ching ching (Happy Jose)
Els Latin Quartet van ser un dels grups catalans que va
comptar amb els millors instrumentistes de la seva època i que van gravar un
munt de discos, a més de dedicar-se també a acompanyar altres artistes en
enregistraments i gires. Aquest tema, ple de riallades i bon humor que escoltem
ara a El Temps Passa... i la música queda, us el hem extret d'un EP editat
l'any 1962 pel segell Saef i en què també trobàvem “Alí Babá Twist”, “Mádison
Twist” i “Tómbola”. Us recomanem que presteu atenció a la portada, on els
quatre músics se'ns presenten amb un caire molt de les mil i una nits. Els
Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra), Francesc Burrull (piano),
Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Anteriorment, a l'any 1954, van ser
Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat
aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda 
on havien gravat un disc, el
primer de Tete Montoliu. L’any 1976 el Latin Quartet seguia en actiu i el
formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués, Julián
Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al
Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume
Villagrasa, Ricard Roda que ens va deixar fa un parell d’anys i Jordi Coll,
pero van passar mols altres bons músics. De fet les dos formacions, Latin
Quartet i Latin Combo, podriem die que van tindre els millors músics de la seva
época..jpg)
Kinita – Do Re Mi
Kinita va ser una de les noies Ye-Yé dels anys 60 i va
sorgir a Madrid. Nosaltres hem buscat informació sobre ella, però no hem
aconseguit esbrinar com es deia realment ja que estem convençuts que Kinita era
un nom artístic. Possiblement fos la parella del Quinito, aquell ninot que
anunciava la Quina San
Clemente i que donava "unas ganas de comerrrrr", o no, i que als
nenes de l’època ens permitía agafar uns pets d’órdago. Això és broma, però
Kinita amb la seva veu i la seva desimboltura van fer que els seus discos
funcionessin bé, però com sol passar amb les veus femenines, la seva carrera va
ser efímera. Els seus pentinats cardats en excés li van valer a Kinita el sobrenom de La Princesa de la Laca, segons hem llegit per
internet. Aquest tema es trobava en el seu primer EP editat per Philips l’any
1965. En total va publicar 5 EP's, l’ultim al 1969, tots amb el mateix segell i
l'últim l'any 1969. En aquest primer disc també es recollien els temes "Ya
te Tengo” de Sonny & Cher, “El Cochecito” composada per Los Brincos i que també van gravar Marisol, The Brisks, Los Catinos i molts altres i “Sacré
Charlomagne" versió del èxit de France Gall.
Los Bohemios – Que chica tan formal
Martínez, va morir molt jove a causa d'un càncer. Supossem que Los
Bohemios van ser un altre grup que al igual que Los Javaloyas, van acabar
quedan-se a les Illes Balears. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60
van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios,
gent com Los Luckys, un parell de nens
de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys (sí us sona aquest nom us aclararem que
res a veure amb el Dúo Dinámico), Los Radars que es reconvertiren a Los
Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Los Bohemios van gravar per Hispavox i
van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser
sis components i es van desfer a la fi dels anys 60. Per cert que el pare de
Mario sempre li deia que en això no fes cas a la mare que sortís amb noies "dolentes"
perquè amb les bones un es casava i calia viure la vida abans.
Adolfo Ventas – Memphis Tennessee
L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo
Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de Chuck Berry i que va ser
una de les cançons que a nivell emissores de ràdio va unir la música de blancs
i la de negres als Estats Units, aglutinada des d'aquell moment sota la marca
"rock'n'roll" i és una bona lliçó de rock and roll la qual ens porta
Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol al que avui recorden quatre nostàlgics
com vosaltres o nosaltres, però que va ser un dels noms importants quan el
gènere va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels
seixanta. Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va
acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El
Titi, Ennio Sangiusto i Madalena Iglesias, també versiona en aquest EP "La
casa del sol naciente" dels The Animals, al costat de "Manoli" i
“Contigo en la playa”, un clàsic italià. Per cert, no hem de confondre a aquest
Adolfo Ventas, cantant, amb el gran saxofonista ampostí del mateix nom i
cognom.
Los Relámpagos – Twist de los siete hermanos
Los Relámpagos quan van començar es feien dir Dick y Los
Relámpagos i van acompanyar en molts enregistraments i gires a Miguel Ríos en
els seus inicis, però també van ser grup d’acompanyament per a altres com el
Dúo Cramer i Juan Pardo. Aquí us portem a Los Relámpagos amb aquest twist per a
una família molt nombrosa, ni més ni menys que "Twist para siete
hermanos" que ere una adaptació en clau de surf music, d’un tema de la
pel·lícula “Set nuvies per a set germans”, tot un clàsic del cinema musical i
es va publicar en el segon EP de Los Relámpagos, editat per el segell Philips
l’any 1963. Los Relámpagos van ser una de les millors bandes instrumentals
surgides al panorama espanyol i estaven liderats per José Luis 
Armenteros
(guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i composició després
de deixar-los l'any 1968. Per Los Relámpagos van passar Pablo Herrero (òrgan),
Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra
solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins
(guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Jr (guitarra rítmica) i Fernando
Mariscal Jimeno (bateria). Els sis EP’s gravats per Los Relámpagos al segell
Philips entre 1963 i els principis de 1965, van ser reedditats en un CD per el
segell Rama-Lama l’any 1997.
Los Beta Quartet – Night train
El grup mallorquí Los Beta Quarter, van gravar aquest tema
instrumental de Jimmy Forrest que la va treure l'any 1951 i que va compondre
conjuntament amb Oscar Washington i Lewis P. Simpkins. La veritat és que ha
estat un tema molt versionat al llarg de la història i nosaltres volem destacar
una versió de 1984 que es va incloure a la banda sonora de "Retorn al
Futur", la primera de la saga, i en la qual la interpretaven en el ball de
"L'encantament sota el mar" Martin Berry & The Starlighters (a la foto una escena del film), la
veritat és que al cinema ha estat usada en un munt de pel·lícules. Els Beta
Quartet en la seva versió van mirar cap a James Brown que la va gravar l'any 1961.
La van publicar en un EP en què també es van incloure “La apasionada”, “El
Mira, Mira” i “Let’s go”. Curiosament Los Beta Quartet que a partir de l'estiu
de 1966 passarien a ser simplement Los Beta que de fet és com se'ls coneixia
familiarmenti que tot i 
ser Quartet, eren cinc. Inicialment van ser Miguel Moreno
com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria,
Leopoldo González al baix i Juan Bauza
que tocava la guitarra. A partir de 1966 i amb el canvi de nom es van produïr canvis en la formacií, eren Leopoldo González al baix, Manuel
Saucedo a la bateria, el cantant Miguel Moreno, el teclista Francisco Balaguer
i a la guitarra Juan Bauza, però posteriorment van haver-hi més canvis encara.
Los Beta es van desfer l’any 1975 després d'haver estat un dels grans grups
versioneros mallorquins de la seva època. Creiem que el cantant va crear posteriorment
el grup Miguel Moreno y Los Dinos.
Los Z-66 – I’ve been hurt
La banda mallorquina Los Z-66 van ser un dels millors grups
de R & B de l'estat, clar que ells jugaven amb avantatge ja que compartien
manager amb The Animals, Jimi Hendrix, John Mayal, Flowers Pot Men i altres
artistes, sobretot britànics, el seu manager era Mike Jeffrevs, propietari d’un
local al Terrono, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els Zeta es van montar
moltes jams amb gent de la que els grups espanyols solament sabiem per discos i
referéncies. Els Z-66 es van creà a Mallorca l’any 1966. La formació original
estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo
González (baix) que venie de Los Beta i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de
fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Roselló que venia de Los Brios i Los
Fugitivos i que quan va començar per la seva compta es va fe dir Lorenzo
Santamaría ja que ell havie nascut al poble mallorquí de Santa Maria del
Camni. Quan els Z-66 es van desfer, alguns d'ells van anar a Zebra, si bé 
en els
anys noranta van tornà a reunirse de nou i van arrivar a gravar un CD en
directe. Aquesta cançó es una versió, interpretada en angles, del hit del grup
nord-americà Bill Deal & The Rhondels. Hi ha una altra bona versió d'aquesta
cançó a càrrec del grup barceloní Albert Band que la van cantar en castellà
titulan-la “Estoy herido”. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una
d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un
ECO Dinacord que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja
podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la
gola del cantant, no en aparells electrònics.
.jpg)
Tony Ronald y sus Kroner’s – Lloré como un niño
Es tracta d'una versió del tema "Cry like a baby"
que van gravar el grup nord-americà The Box Tops, liderat per Alex Chilton que va morir fa uns anys, els
mateixos de "The Letter" que per cert, van treure un munt de hits al
seu pais, encara que aquí al nostre nomes sonaria "La carta". Tony Ronald la va treure a un EP de
l’any 1968 editat per EMI i on també trobaven “Risas y luz” que ere una versió
del “Spicks & Specks” de The Bee Gees, “That's why I'm crying” i “I'll take
the blame”. En aquest disc i tot i anar acompanyat per els Kroner’s, el
grup ja no consta a la caràtula del EP. L'holandès Tony Ronald va gravar en
solitari, va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony
& Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé
abans va formar Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de
la talla de Max Sunyer, José Mas "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi
Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi
ha dues etapes molt diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no podem deixar
d'esmentar. L'abans i el després de "Help", és a dir els seixanta i
tota la l'etapa posterior. Nosaltres ens quedem amb la primera, però no per ser 
la dècada que tractem a El Temps Passa... i la música queda, ho fem perquè
creiem de tot cor que a partir del "Help", amb tot i les seves xifres
de vendes, les horterades han estat contínues. Per cert, Tony va gravar un
single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada
dia" que ja hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. També va
gravar nadales. El seu veritable nom era Siegfried Andre Den Boer Kramer, va
néixer a Holanda el 27 d’octubre de 1941, però és va vindre cap a Catalunya i
va triomfar a Espanya. Durant décades va viure a Castelldefels, per la zona de la Pava i forma part dels “Mágicos
60-70”.
Tony Ronald va morir el 3 de març d’aquest any.
Los Catinos – Chica, tengo noticias para ti
Un dels grans grups versioneros dels anys seixanta van ser
els barcelonins Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més
destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos, quan es van
recorvertir passarien a ser Los Catinos, els hi van canviar lletres de lloc al
nom antic. Van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren
Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos
Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres
(bateria). Los Catinos van gravar inicialment per el segell Vergara i a partir
de l'any 1967 es convertirien en artistes de Belter. Aquesta cançó es va
incloure a un single amb "Ayer cuando era joven" de Charles Aznavour
a l'altre cara. L'any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons
Romàntiques" i segueixen actius, actuant des de fa dècades
periòdicament a la sala Tango de Barcelona, però si voleu anar-hi, us
aconsellem que truqueu abans per telefon per confirmar que aquella nit hi
siguin, 
per que no actuen a diari ni cada setmana. Aquest tema era una versió,
l'única que coneixem, d'una cançó del grup nord-americà Mardi Gras i l'original
creiem que mai va arribar a publicar-se a Espanya, de manera que molts deien
que era una cançó de Los Catinos. Mario té el single mexicà que li va enviar la
seva novieta del pais del mariachis. Per cert, Los Ticanos, Golden Quarter i
Los Pájaros Locos, van ser els primers grups catalans que van actuar a les
matinals de Madrid, información de El Temps Passa... i la música queda. Apa!
Los Canarios – Get on your knees
Sense cap dubte, Los Canarios van ser la millor banda de
soul dels anys 60 al pais, amb dura lluita enfront dels Conexión i Doble
Dinamita. Inicialment i quan s’en van anar als Estats Units per agafar tablas,
es van fe dir The Canaries. Van tornar a Espanya i triómfan quan van publicar
el tema "Peppermint Frappé" que es va incloure a la pel·lícula del
mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin,
José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" que
estem escoltan ara, va ser la cançó estrella en la seva carrera. Teddy
Bautista, el cantant i líder de Los
Canarios va ser el polèmic president del SGAE, una entitat que ara está 
presidida per el cantautor gallec Antón Reixa que va ser membre de Os
Resentidos. Teddy Bautista va començar l’any 1961 a les Illes Canaries
amb un grup anomenat Los Ídolos que per poguer funcionar i despres de passar
per Madrid, van tindre que vindre a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després
es van reconvertir a The Canaries i finalment Los Canarios. De l'època con Los
Ídolos destaca una cançó composada per Teddy i titulada "Toma mi
mano" que us hem punxat ja fa temps aquí al programa. Però potser seria
temps de recuperar-la un altre vegada i tornà a escoltar a Los Ídolos. Per
cert, part de la discografia de Los Canarios ha sigut reeditada per el segell
Ramalama l'any 2011 en un doble CD.
Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está
Ara anirem cap a terres valencianes. La cançó "Reach
out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les
millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però
nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en
castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el
tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las grans veus
del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a
principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era
una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i
"Love me, please love me" de Michael Polnareff. Bruno 
va ser el cantant del grup valencià Los
Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per
dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com
a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en
Los Top Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser
Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví
Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990),
després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i
retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil
quan estava a punt de tornar als escenaris, la veritat es que conduïnt era molt
temerarí i esbojarrat i la carretera, us ho hem dit en moltes ocasions, sempre
passa factura.
La Música
que es Feia en Català
Francesc Heredero – Sentimentalment
Va ser una de les primeres produccions de Edigsa que
incursionà en el pop de l'època. Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom
castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop de l'època, encara que no
va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, és clar que ell era molt més modernillo. A principis dels anys
seixanta Francisco Heredero va guanyar el concurs radiofònic "El millor
rocker de 1962" que creiem és feia a Ràdio Barcelona i en el 63 va debutà
discogràficament al segell Edigsa amb un EP que contenia quatre versions
d'Elvis cantades en català, entre elles aquesta peça. Francisco Heredero va
omplir moltes pàgines i portades de les revistes del cor de aquella época quan
es va casar, 
l’any 1967 amb la també cantant de moda Luisita Tenor i nosaltres
al blog us posarem una foto del feliç esdeveniment. Aquesta cançó es va
incloure en un doble CD recopilatori dels artistes del segell Edigsa titulat
“Nova Cançó (Edigsa 1961-1983) vol 2”.
Francisco Heredero es va retirar a mitjans dels anys setanta i volem destacar
que dins del seu grup d’acompanyament es trobava el guitarrista Joan Miró que
havie tocat amb Lone Star i es de Rocafort de Queralt. Per cert, Francisco Heredero i Luisita
Tenor que encara seguiexen junts, van gravar uns quans discos junts catant a duet bones versions.
Luis Eduardo Aute – Al·leluia n. 1
També el gran cantautor d'origen filipí Luis Eduardo Aute va
gravar en català i com a mostra us portem aquest tema que va ser el seu primer
èxit, encara que la cançó, una composició d'Aute, ja l'havia gravat
anteriorment Massiel. En aquest single va versionar les dues cançons de
l'original en castellà i també trobàvem "Roig damunt el negre", a la
cara B. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i
nosaltres que sabem quantes coses més, Luis
Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943
i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això
xampurreja el català. Mario i ell es van conèixa uns mesos abans del seu
concert a la plaça de toros Monumental 
de Barcelona, cobrint la gira "Rock
en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en
començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament Aute sempre
havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de
discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos.
Encara recorda Mario com es descollonava Eduardo quan un dia li va preguntar si
en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A
principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns
quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, és diu que a
instancias de Massiel.
Tony Dallara – El seu nom es Maria
Una de les cançons més rellevants en la carrera del cantant
italià Tony Dallara és aquesta que us hem portat ara a El Temps Passa... i la
música queda i que en la versiona en català. Amb aquesta cançó que era una
composició de Pino Donaggio, va obtenir el segon premi al Festival de la Cançó de la Mediterrània, creiem
que va ser l'any 1966. La veritat és que Tony Dallara va gravar unes quantes
cançons en castellà i va participar que nosaltres recordem, en una ocasió al
Festival de la Cançó
de Mallorca amb "Margarita", una altra gran balada de clar tall
italià que també van gravar Los Javaloyas.
Tony Dallara es diu en realitat Antonio Lardera i va néixer a
Campobasso el 30 de juny de 1936.
L'any 1960 va guanyar el Festival 
de San Remo juntament
amb Renato Rascel amb la cançó "Romántica" que es va convertir en tot
un èxit a Italia, és clar que ell ya havie publicat un munt de discos abans.
Tony Dallara havia començat la seva carrera musical publicant l'any 1957 el
single amb "Em piace questa vucchella" i durant els anys seixanta va
treballar també al cinema, va participar en un total de 5 pel·lícules. La
veritat és que a partir de 1962 va començar el seu declivi a Itàlia i Tony
Dallara es va dedicar a atacar altres mercats, com el francès i per descomptat
l'espanyol, participant en diversos festivals a Espanya, entre ells i com us
deiem, el de Mallorca on va guanyar amb "Margarita" . Des de fa anys
la seva carrera se centra més en la televisió, Tony Dallara és comentarista de la RAI. 
Els 7 d’aquí – 400 infants negres
Aquesta cançó es trobava en el primer EP, publicat per
Concentric l’any 1967 del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps
i en aquest disc trobem una bona versió de "Nit de Llampecs", encara
que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda ens quedem amb la de Los
Relámpagos, tot i ser instrumental. Els 7 d'Aquí eran un bon grup integrat, es
clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es trobaven a cavall
entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai
en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. En el EP també troben la cançó
“Nomes tu”, composada per Carlos Sist que creiem era component del grup. Els 7
d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de
Ràdio Barcelona. Aquest EP que portem avui es va gravar en els estudis
Sonotone. La cançó creiem que era del cantautor i poeta frances Jean Ferrat (a la foto).
I ara seguirem a Catalunya, però amb cançons en castellà.
Pic-Nic – Callate niña
El grup Pic Nic té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb
els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista,
respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler,
als quals es va incorporar com a cantant Jeanette. Canvien el seu nom a
Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon
Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el
mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic
van ser descoberts per el locutor de ràdio Rafael Túria que els va posar en
contacte amb Hispavox i va aconseguir que gravessin aquest tema que els va
llançà a l'èxit. Van treure diversos singles, però Rafael que també es va
convertir en el seu manager, es va trobar amb un problema seriós. Els cridaven
per contractar actuacions, però no tenien repertori, tot just les cançons dels
seus tres o quatre 
singles i a sobre Jeanette i Toti Soler, si Toti, el gran
guitarrista català que avui va de purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al
costat del resta dels membres del grup: Isidoro de Montaberry al baix, el
mexicà Al Cárdenas a la guitarra rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés,
no volien fer versions. Es clar que “Negra estrella”, la cara B d’aquest
single, era una versió. Això va provocar que finalment el grup es desfés i
Jeannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai
vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens
indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui
renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro
de Montaberry van formar part del grup Om on va militar el gran guitarrista
nort-americà Taj Mahal. "Callate niña" és de l’any 1967 i va ser el
seu gran éxit i el primer single com a Pic-Nic.
Los Salvajes – Palabras
La versió que el grup barceloní Los Salvajes van realitzar
del "Words" de The Bee Gees és molt bona, tot i que es va publicar
com a cara B d'un single editat per EMI l'any 1968 en el qual la cara A va ser per
a una altra versió, el "Judy con disfraz", però la veritat és que no
hi ha comparació i ens quedem amb la cara B i la farem servir per concloure el
programa d’avui. El tema, en la versió original dels germans Gibbs, es va
incloure en un dels seus millors discos de la primera etapa, el titulat
"Horizontal". Los Salvajes eren en aquella època Gabriel Alegret
(cantant), Andy González i Francisco Miralles (guitarres), Delfín Fernández
(bateria) i Sebastià Sospedra (baix) que per cert, anys després anirie amb Lone
Star. En la producción d’aquesta gravació i per obra i gracia de la
discográfica, a Los Salvajes els van col·locar tot un acompanyament de cordes i
metall, una cosa que la veritat, desvirtua en gran mesura el aire
"Salvatges" en aquesta cançó..jpg)
Tancarem per aquesta setmana El Temps Passa... i la música
queda, peró tornarem a trobarnos la propera un altre vegada, ara us deixem amb
companyia de la Xarxa
de Comunicació Local i totes aquelles emisores que emeten el programa. Quimet
Curull i Mario Prades baixem la paradeta. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario