Obrim la
Paradeta
Los Teen Tops – Popotitos
sonar a les emisores de ràdio de l’época. La banda
la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando
Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez
"El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però
de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les
fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi
anomenat El Pollo. Enrique Guzmán va tindre que cantar ja que Rogelio es va
posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi, pero
aixó us deiem que va ser el líder per casualitat. Enrique Guzmán (Caracas,
Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista,
acompanyan-se d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, van
acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera
com a solista i actor. Si bé en els setanta la resta de componets van tornar a
posar en marxa Los Teen Tops sense Enrique Guzmán, però no va tindre
continuitat.
Los Llopis – Rockabilidad
L'any 1960 Los Llopis van gravar aquesta versió del
"Rockabilidad", un tema ple de rock and roll que curiosament va ser
eclipsat a Espanya per "La
Pachanga" que es va incloure en aquest mateix EP al
costat de "Basta Arturo" i "Amor de niños" . La veritat és
que tot i que Los Llopis eren un grup de rock pioner, la discogràfica i degut
al fet que ells eren cubans, a Espanya va potenciar molt més "La Pachanga" i va ser
el seu gran èxit al nostre país, encunyant el terme "patxanguer" per
definir cançons horteres o excessivament comercials. Los Llopis van ser els
primer en fer rock’n’roll en espanyol al estil americà. Es van crear a Cuba
l’any 1951 i 
inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el
músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista
Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van
començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els
primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (cap d'ells es
diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera
inclouren rock and rol al seu repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire
caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en
castellà prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. Més tard es van
traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a Espanya
Chris Montez – No, no, no
Ara us portem tota una curiositat, es tracta del cantant
nord-americà Chris Montez que es va fer molt popular a tot el món gràcies a la
seva versió del "Let 's dance", però us hem seleccionat aquest tema
cantat en castellà i que la veritat, ens sembla un afusellament de "La Bamba" de Richie
Valens, sobretot pels seus riffs inicials, encara que després va variant el
ritme. Us ho hem extret d'un LP editat a Alemanya que incloïa curiosament temes
en anglès i uns quants en castellà. Val a dir que Chris Montez ens fa una bona
interpretación en castellà, és clar que aixó es degut al seu origen chicano. De
veritable nom Ezekiel Christopher Montañez, va néixer a Los Angeles, el 17 de
gener de 1943. L’any 1962, el single "Let's 
dance" va aconseguir el
número 1 del Billboard encara que en la llista final es va quedar al 68. Aquest any va emprendre una gira
conjunta amb Clyde McPhatter, Sam Cooke, The Platters i Smokey Robinson. L’any
1963, estant a Liverpool amb Tommy Roe, el seu acte de presentació va ser amb
un nou grup anglès que li van fer de teloners, es tractava de The Beatles. A finals
de la dècada i després de fitxar amb A & M Records, el segell de Herb
Alpert, Chris Montez va canviar d'estil i es va dedicar a les balades
romàntiques. L’any 1972 va aconseguir un altre hit amb el tema “Crazy about
you”.
Mike &
The Runaways – Things we say today
.jpg)
Els
mallorquins Mike & The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos
discos, un d'ells sota el nom de The Beat Mixers l’any 1964 i del que us hem
extret aquesta cançó, una versió de The Beatles i el segon com Mike Rat &
The Runaways. Mike & The Runaways van ser un d'aquells grups que al
costat de Los Salvajes i Los Huracanes, van voler mamà directament de les fonts
europees del rock i en els 60's va anar a la vasta xarxa de clubs que van
sorgir al país germànic i al qual van acudir fins als Beatles, on aixó del rock
es podia apendre de veritat i cap allà s’en van anar els mallorquins. Val a dir
que Pablo Sanllehí, el batería, era de Barcelona. A Espanya, van gravar 2 EP's.
Curiosament en un d’aquest EP publicat per EMI-Regal l’any 1965, dues de les
cançons tenien a Mike com a solista, però en les altres dues només fa cors, el
cantant si no ens equivoquem va ser Tony Obrador, al costat dels seus companys
fen veus, el 
problema era que aquestes dues cançons es van gravar en castellà i
Mike no aconseguia vocalitzar correctament dues paraules seguides, de fet
ancara avui en dia li costa i molt parlar un castellà una mica comprensible.
Mike & The Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar inicialment
Lom & The Cris i eren el cantant Lucio San Eugenio al costat dels guitarres
Tony Obrador i Florencio Pascual, Miguel Vicens al baix i Pablo Sanllehí a la
bateria. Quan van marxar cap a Alemanya el cantant és diu que “se rajó” tot just
arribar i van haver-se de buscar un altre, així van contactar amb l'alemany
Mike Rat Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un altre amb el
grup Michael & Firebirds. Després de la dissolució del grup amb milis pel
mig, uns van passar a Los Bravos i altres s'incorporarien posteriorment a
Zebra. Mike quan va començar en solitari va passar a ser Mike Kennedy. A la foto Montse Aliaga amb Mike Kennedy.
Los Ángeles – Escápate
Al gener de 1967 es va publicar el primer single de Los Ángeles amb dues interessants versions, a la cara A trobàvem aquesta cançó que
escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i que és una versió del
"Get away" de Georgie Fame, juntament amb "Has estimat alguna
vegada?" a la cara B que va ser composta per al grup britànic Dave Clark
Five i que també van gravar The Searchers. La producció i arranjaments van
estar a càrrec de Rafael Trabuchelli i es va gravar en els estudis d'Hispavox
al carrer Torrelaguna de Madrid. En aquest disc Los Angeles compten amb el
bateria Poncho a la veu solista, però tot i haver bons cors, no destaquen
encara els grans jocs de veus que ells ferien i que els van convertir en un
dels millors grups de pop vocals de la seva època. Quimet ens explica que en
cada un dels seus concerts comptaven amb dues parts, la primera eren els seus
èxits i la segona, tot versions de The Beatles. Los Ángeles van sorgir de Los
Ángeles Azules quan el seu cantant Julian Granados va marxar-se a Los Brisk.
Ells es van reconvertir, Poncho el bateria va passar també a cantar i va
començar l'èxit d'aquest bon grup de la mà del productor 
Rafael Trabuchelli.
Val a dir que abans d’aquest single, van treure amb la nova formació un EP
ancara com Los Ángeles Azules. L’any 1972 va ser gairebé sabàtic per a Los
Angeles, va marxar-se Agustín Rodríguez i van incorporar-se al guitarra José Luis
Avellaneda que es deia en realitat José Luis García Román. El dia 26 de
setembre de 1976, després d'un concert a Tarragona i al passar per el terme municipal de
Motilla del Palancar, en ruta cap a Madrid, pateixen un accident de trànsit
quan circulaven en un Seat 124. Poncho González i José Luis Avellaneda van
morir en l'accident, Carlos Álvarez va patir greus lesions que li van tenir molt
temps hospitalitzat, tot i que finalment es va recuperar. Paco Quero va
resultar il·lès, però és que ell no viatjava al cotxe, es trobava a la
furgoneta. Aquell accident va representar la fi de Los Ángeles. A principis
dels noranta Carlos Álvarez i Agustín Rodríguez van posar de nou en marxa el
grup i van gravar un CD bastant acústic, comptant amb el fill de Poncho a la
bateria.
Andrés DoBarro – O tren
Ara disfrutarà el Quimet perqué agafarem el "O
tren". Aquesta peça del gallec Andres DoBarro va ser la primera cançó de
la història del pop espanol, cantada en gallec que va pujar al més alt de les
llistes de vendes espanyoles, l’any 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat
a haver un altre número 1 nacional cantat en la llengua de Rosalía de Castro.
Andrés Lapique Dobarro, va néixer a El Ferrol, La Corunya, l'1 d'octubre de
1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989 a causa d’una cirrosis.
Andrés DoBarro mai va saber asimilar l’èxit obtingut i va caure en el parany de
les drogues i la seva carrera va anar de capa caiguda. Finalment va marxar-se
cap a Méxic, pero finalmente va 
tornar, prácticamente oblidat al nostre país.
Havia estat protagonista de la pel·lícula "En la red de mi canción",
rodada en castellà a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha Velasco, on Andres DoBarro va ser doblat per
un actor de doblatge professional, degut al seu fort acent gallec, però cantava
les seves cançons en la seva llengua. Per cert, ell també va gravà en
castellà. En total va publicar 3 LP's. El grup que l’acompanyaba en les seves
gravacions i directes eran Los Splinters que es van formar en el 65 i eren
Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb
The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i
José Vázquez. Van tindre una bona carrera per el seu compte i van treure un
grapat de discos petits, peró van ser un grup que va gravar versions i si més
no, també composicions pròpies des del seu primer disc l’any 1966.
Los Mustang – Aio, Aio
Aquesta cançó que us hem seleccionat per escoltar ara i que s'incluia a un single amb "Me invitaron" a l'altre cara, ens la
porta el grup barceloní Los Mustang, una de les millors bandes espanyoles dels
seixanta, si bé ells destaquen precisament perquè la seva discografia, àmplia i
extensa, està centrada bàsicament en versions, però van ser els millors
versioneros de la seva època, al costat dels Catinos i Los Javaloyas. Per no
variar, aquesta cançó que ens porten Los Mustang ara també és una versió, en
aquest cas de The Bee Gees que la van incloure, si no ens equivoquem, en el seu
disc "Cucumber Castle", publicat l’any 1970 i que és l'únic àlbum de
Bee Gees sense Robin Gibb. Els 
Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi
(guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i
Tony Mier (bateria) i van ser l’unic grup espanyol de la seva època que van
mantenir la formació inicial fins que el grup es va separar l’any 2000.
Curisament quan van començar Los Mustang eren un grup instrumental, fins que a
un concurs van coincidir amb Los Sírex i Santi Carulla i Tony Mier que militaven
ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de Los
Mustang que per cert, també van gravar composicions propies, prácticamente
totes escrites per Marco Rossi, poques, aixó si que es veritat. A la foto Santi Carulla.
La Música
que es Feia en Català
Los Relámpagos – La Santa Espina
Curiosament avui començarem la nostra secció catalana a Madrid. Van començar sent Dick i Los Relámpagos i van acompanyar a
Miguel Ríos en enregistraments i actuacions, però Los Relámpagos van ser una de
les millors bandes instrumentals surgides al panorama espanyol. Aquest tema va
ser l’adaptació que Los Relámpagos van fer de la popular sardana d’Enric
Morera, si bé ells ja havien gravat anteriorment un altre sardana, os parlem de
“Nit de llampecs” que va ser un dels seus gran èxits i era una composició
propia del grup madrileny. Aquesta d'avui es va publicar l’any 1967 en format
single amb “El torneo” a la cara B. Los Relámpagos estaven liderats per José
Luis Armenteros (guitarra) que posteriorment es va dedicar a la producció i
composició després de deixar-los en 1968. Per Los Relámpagos van passar també
Pablo Herrero (òrgan), Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins
(baix, i guitarra solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio
Sánchez Campins (guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra
rítmica) i Fernando Mariscal 
Jimeno (bateria). En una emissora que es trobava a
les rambles barcelonines, Mario creu que era Ràdio Exterior d'Espanya, encara
que no està segur, els dissabtes a la tarda es feien actuacions en directe,
gratuïtes i ell va anar amb amics de la colla del carrer Bassegoda. Aquell dia
estaven Los Relámpagos i darrere de l'escenari. Ben gran i en castellà, com
estava manat en aquells temps, un cartell deia "Se prohibe fumar". El
presentador va deixar sol al grup en l'escenari i un d'ells va treure un
cigarret, el va encendre i es va posar a fumar. Mario que sempre ha estat un
gran incordiador i a més a més “titulat”, es va aixecà de la seva butaca i els
hi va preguntar, senyalan el cartell, si sabien llegir, ells i després de
riure-sen, van fer cas omís manifestant que eren Los Relámpagos. Les riatlles
van durar fins que Mario es va treure la seva pipa de la butxaca, la va carregà
de tabac i també es va posar a fumar omplint el local d'una gran i olorosa
fumera, llevors s'acabà el riure, per suposat més d’un del pùblic tambe va
ensendre el seu cigarret. Quan el presentador va tornar allò semblava un
fumadero d'opi. A Mario el van escridassar i expulsar del local. És clar que
ell no era un llampec.
Augusto
Algueró & His Orchestra – It must be
love
Ens va deixar el 16 de gener de 2011 a la seva casa de
Torremolinos, a causa d'una parada cardiorespiratòria soferta mentre dormia.
Augusto Algueró Jr havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un
dels més prolífics compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu
gairebé fins al moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, productor
i director d'orquestra. Fill de compositor, Augusto Algueró es va casar amb
Carmen Sevilla, però el matrimoni solsament va durar 10 anys. Us hem inclòs en
el blog una fotografia del feliç esdeveniment, ens referim a les noces, no la
separació que quedi clar. Va compondre per a gairebé totes les figures del
moment cançons que formen part de la història de la 
música espanyola, entre elles
"Estando contigo”, “La
Chica Ye-ye" que va compondre per Rosalía no per
Concha Velasco, "Te quiero, te quiero" que va gravar Nino Bravo
perquè Raphael va jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas
de la Cruz Roja”,
“Penélope” de Serrat, “Noelia”, “Corazón contento”, “Tómbola”, “El día de los
enamorados”, “Acompáñame" i tantes altres, sense oblidar les seves bandes
sonores que van ser infinitat. Aquesta cançó, composada per ell i que ara ens porta al capdavant de
la seva orquestra, en castellà es va titular “Será el amor”, va ser gravada
per moltes de les figures musicals de l’época, l’hem extret d’un LP publicat
l’any 1968 sota el títol genéric “Sounds Spectacular”. Per cert, Augusto Algueró tenía una botiga de discos a Madrid, us posem un anunci.
Carmen Sevilla i Augusto Algueró al sortir de l'esglesia
Alfredo Domenech y su Conjunto – What’s new Pussycat
Els compositors nord-americans Burt Bacharach i Hal David
van compondre aquest tema que va ser un dels èxits de Tom Jones i va formar
part de la banda sonora d'una pel·lícula protagonitzada per Peter Sellers, Romy Schneider i
Peter O’Toole de l'any 1965 que es va titular
així mateix. És clar que no ens la porta el Tigre de Gal·lès, en aquesta ocasió
es tracta d'un gran músic, director d'orquestra, productor i arranjador català.
El mestre Alfredo Domenech va ser durant molts anys el director artístic,
productor, compositor i arranjador del segell Vergara i de fet la seva
orquestra inicialment era en realitat l'Orquestra Vergara, tot i que també va treballar,
com en aquest cas, com Alfredo Domenech i y su Conjunto, havent gravat discos
signats de les dues maneres. Ens va parlar d'ell i amb afecte, l'amic Emili
Huguer, del Duo 
Juvent’s, pels que va compondre la cançó "Dime".
Aquest tema que escoltem ara “Què tal gateta?”, us el hem extret del seu àlbum
"Éxitos del 66", editat per EMI-Regal i que com el seu títol indica
clarament, ofereix versions d'èxits del moment. Alfredo Domenech va néixer a
Barcelona l'1 de gener de 1938. Va estudiar música i als 11 anys va debutar al
programa infantil de Ràdio Barcelona "Siguiendo mi camino". Va
començar a dirigir companyies amateurs de sarsuela als 14 anys i als 17 va ser
director musical i pianista a Ràdio Nacional d'Espanya i anys més tard de TVE.
També va dirigir l'orquestra i tocar el piano al Festival de la Cançó de la Mediterrània en
algunes ocasions. La veritat és que tocava diversos instruments. Alfredo
Domenech també va treballar com a arranjador i productor per al segell EMI ja
en els setanta, entre les seves produccions trobem Ramón Riva, el dúo Cuerpos y
Almas, Acuario, etc. 
Fernando Orteu y su Conjunto – Maria Ninguem
Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de
Catalunya. Aquesta cançó, compossada per el brasileiro Carlos Lyra, també
va ser molt ben versionada per Luis Aguilé i fins i tot Cliff Richard la va gravar en
castellà. Nosaltres us l’hem extret d’un dels seus EP’s, el titulat “Bossa Nova” que
Fernando Orteu aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar l’any 1963 a través del segell
SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz, pero
incursionava amb un génere germa, la bossanova. També va trevallar durant molt de temps com
Fernando Orteu y su Orquesta i a l'orquestra és trovaban Lleó Borrell (piano i
arranjaments), Sebastià 
Albalat (orgue),
Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués, Ricard Roda i Enric Folgueras als
saxos, Josep Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Joan Antoni Calvet
(bateria). Com Fernando Orteu y su Conjunto va acompanyar a molt artistes,
entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan al xiulador
Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de color Pilar
Morales, Gloria, el Dúo Rúbam, María Cofán, el cantautor basc Benito Lertxundi
i uns quans altres. Junt amb Manuel Cubedo i Ramón Falcó, van ser considerats
els millors guitarristes de sesió de la seva época. Per cert, es deie que aquesta cançó era
la preferida de Jacqueline Kennedy.
Enrique Llácer “Regolí” – Mack The Knife
El percusionista Enrique Llácer va ser conegut artísticament com
Regolí i va néixer a Alacant el 20 de juny de 1934, però va realitzar la seva
carrera musical entre Madrid i Barcelona. Enrique Llácer Soler, un gran músic
al qual es coneix popularment com Regolí, és un dels millors percussionistes d'Espanya i és bateria des de que tenia 10 anys. L’any 1952
se'n va anar a Madrid i va formar part de les orquestres de Xavier Cugat, la
del violinista Bernard Hilda, Lorenzo González, Dámaso Pérez Prado i posteriormente
entraria al grup de Tete Montoliu. També va treballar molt de temps a
Catalunya. Aquest tema es trobava en un LP de Regolí titulat “Ritmo y
percusión”, ple de cançons instrumentals que va ser publicat l’any 1968 per el
segell Hispavox, si bé ell també ha grabat peças cantades i alguna d’elles ja
han sonat a El Temps Passa... i la música queda. Per cert que Regoli, aquest
gran percussionista, també toca altres instruments, entre ells el vibràfon i el
xilòfon, i podreu comprobar-ho escoltant aquesta peça. La cançó va ser el gran
éxit de Bobby Darin si bé avui 
en dia es tot un clàsic del swing i el jazz que
fins i tot va gravar José Guardiola que amb la veu que tenia podem dir que la
brodava i es una de les millors versions que s'han fet en castellà. Per cert,
Enrique Llácer Regolí també va publicar Discos Sorpresa de Fundador i amb
cançons cantades. Senpre va estar en contra del freejazz, deie que tocar aixó
era enganyar al públic que veritablement no existia com estil. Creiem que
seguéix en actiu si bé es dedica a la música clàsica i a escrit llibres docents
sobre el seu instrument, la bateria..
Enrique Llácer Regoli al front del seu instrument
Tanquem la secció catalana i escoltarem una miqueta de folk
Nuestro Pequeño Mundo – Sinner man
El grup vocal Nuestro Pequeño Mundo cantaven en anglès, però
també van gravar molts temes en castellà. La cançó més popular en la carrera de
Nuestro Pequeño Mundo va ser aquesta que sona avui a El Temps Passa... i la
música queda. Es tractava d'una cançó entre folk i espiritual nord-americana
que ha estat gravada per diversos artistes i l'origen està reconegut a
principis del segle XX, tot i que el primer enregistrament del que hi ha
constància és de l’any 1959 i va ser realitzat pel grup folk nort-americà The
Weavers, també la va gravar Nina Simone, però Nuestro Pequeño Mundo imiten la
versió dels suecs o noruecs que ara no ho tenim massa clar, Nina &
Frederick. Nuestro Pequeño Mundo va publicar-la com a senzill l’any 
1968 i la
cançó també es va incloure en el seu primer LP. Nuestro Pequeño Mundo estaven
dirigits artísticament per Carlos Guitart i Joaquín Díaz. Els membres de Nuestro
Pequeño Mundo en els seus tres primers discos van ser Pilar Alonso, Laura
Muñoz, Ignacio Sáenz de Tejada, Juan Alberto Arteche, Juan Ignacio Cuadrado,
Chema Martínez, Jaime Ramiro i Gabriel Arteche. Amb canvis en la seva formació
van funcionar fins l’any 1982 i l'última solista femenina va ser Olga Román,
una extraordinaria cantant.
Los 4 Ros – Vamos a San Francisco
Aquest tema és una versió del gran èxit del grup britànic
The Flower Pot Men "Let's Go To San Francisco" i va ser escrita per
John Carter i Ken Lewis. Per cert que els britànics tenien el mateix mànager
que The Animals, John Mayal i els Z-66, era també el propietari de la sala Sgt.
Peppers, de Palma de Mallorca, és deie Mark. La cançó va ser tot un estandard
del moviment hippy a Anglaterra, classificant-se també en les llistes
americanes. Los 4 Ros ens realitzen una
encertadíssima versió de la cançó, amb uns jocs de veus que fan lucinar per la
seva qualitat. Es trobava en un EP publicat per Belter l'any 1967 i que també
contenia "Domingo en el Valle”, “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós
amor". Ja us hem comentat en diverses ocasions que poc podem dir-vos de
Los 4 Ros, llevat que sempre hem estat convençuts que eren germans, però tampoc
ho tenim clar. Ja cap els finals de la seva carrera van incorporà un cinque
membre i van passar a ser Los Ros. La veritat és que és una pena que es trobi
tan poca informació per internet d'aquest bon grup, amb una discografia molt
àmplia, en total van gravar 18 discos entre els anys 1966 i 1979, tot EP's i
singles i aixó si us que ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians.
.jpg)
Conexion –
Prepare ye the way of the Lord
Conexion van ser una de les millors bandes de soul de
l'estat espanyol al costat de Los Canarios i Doble Dinamita. Aquest tema
correspon a la seva etapa més gospel i la cançó era la versió que van realitzar
del tema de l'òpera-rock "Gospel" i ens anem de temps perquè és de
1972. El single tenia "Caminando sobre el fuego" a la cara B, encara
que algunes fonts diuen que la cara B es titulava "Walking to the
hell", estan equivocades o sinó que vegin la contraportada del single que
nosaltres no tenim ànim de polémica. De fet aquest és el disc que millor es va
vendre en la carrera de Conexion. L'embrió va sorgir a la Manxa, el seu líder i
principal compositor era el teclista Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948),
Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Campo de Criptana, 1947) trompeta,
Alfredo Lozoya (Mora de Toledo , 1945), guitarra baixa, Ernesto Herrero
(Madrid, 1950) bateria, Rafael Ríos (Còrdova, 1945), guitarra solista, Donny
MacKonlly (Nicaragua, 1942) cantant i Luis María Fornés (1944) a l'òrgan.
Posteriorment es produirien canvis en la
formació i pel grup van passar altres músics, entre ells Cuqui que va
substituir a Luis Cobos quan se'n va anar a la mili i també César Fornés i
Javier Esteve, aquest últim havia militat a Cerebrum. Els seus dos primers
singles eren pur 
soul americà. L'any 1973 i després de publicar "Niños del
Edén" es van separar i Luis Cobos es va dedicar a realitzar aquells nyaps
barrejant música clàssica i sarsueles amb ritmes discotequers que tan bé li van
funcionar comercialment, Tito Herrero i els germans César i Luis Fornés van
acompanyar a Miguel Ríos i Luis Fornés posteriorment es va unir al grup
Agamenón. Mario ens explica que l'última cançó que van muntar amb el seu grup
abans de desfer-se va ser precisament "Un mundo sin amor" de 1970,
una de les millors cançons de Conexion, però Quimet es nega a donar-li un euro
ja que no és la que escoltem ara. Com és aquest home!
Los Z-66 – Noches de blanco satén
Aquesta cançó amb la que avui acabarem El Temps Passa… i la
música queda, va ser tota una bomba a reu del mon, es clar que en la versió
original per els britànics The Moody Blues. Però nosaltres us portem ara la
versió en castellà, a carrec dels mallorquins Z-66 i val a dir que és genial i
l’utilitzarem per acomiadar el programa d'avui, per que ben poc queda i fotrem
el camp. Tornem als Z, liderats per Lorenzo Roselló que després, quan
es va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Aquest
tema va ser la gran cançó en la carrera dels Z-66, una banda que compartia
mànager amb Jimi Hendrix, The Flower Pot Men, John Mayal i The Animals ja que
era el propietari del Sgt. Peppers, una sala a El 
Terreno, a la plaça Gomila de
Palma de Mallorca i on ells havien fet jams, plenes d’alcohol, aixó si, amb
artistes que aquí només coneixíem de referències, com Jimi Hendrix, Mayal, Eric
Burdon, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era
Mike Jeffreys. Els Z-66 es van formar a Mallorca l’any 1966. La formació
original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo),
Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant
i, de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios.
Quan es van desfer, alguns d'ells també van anar a Zebra. Los Z-66 van tornar
en els noranta i van gravar un CD en directe.
.jpg)
Acaba per aquesta setmana El Temps Passa... i la música
queda d’avui, però abans de fotre el camp us deixem amb companyia de la xarxa
d’emisores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa. Quimer Curull i Mario Prades baixem la paradeta, tornarem la propera
setmana. Porteu’se bé i no feu rés que nosaltres no fariem.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario