El Temps Passa 08-05

Avui a El Temps Passa... i la música queda no tindrem ni Parrafada, ni Secció en Català, ni Anuncis del Record, però tindrem molta música, una bona part feta per catalans i escoltarem alguna peça en la nostra llengua. Obrirem escoltant alguns crooners, aquells bons cantants que al capdavant de les seves orquestres oferien bones cançons i el seu saber fer i el primer dels que escoltarem avui era pecisamente de Tarragona. Per tant arriba el moment en què des de la Xarxa de Comunicació Local de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa, ens tornem a posar en marxa, nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem amb una caseta de paper i dient alló de

Obrim la Paradeta

Raúl Abril y su Orquesta – Mi casita de papel

Raúl Abril de veritable nom José María Juncosa Panadés, al qual escoltem per obrir El Temps Passa... i la música queda, va néixer a Porrera (Tarragona) el 28 de gener de 1911, va morir a Madrid un 28 de març de 1969. Va ser un cantant i director artístic molt popular en la seva època, recollint triomfs rellevants, sobretot gràcies a aquesta cançó que escoltem ara i en la qual li acompanyen les Germanes Russell. Era mestre d'escola i durant la Guerra Civil va lluitar en el bàndol republicà. Va perdre un dit al front de Belchite i després de la derrota, va ser empresonat i depurat del seu lloc de mestre per les noves autoritats franquistes, per la qual cosa va haver de tornar a provar fortuna com a cantant en l'Orquestra de Luis Duque amb la qual va gravar els seus primers discos i va decidir adoptar el nom artístic de Raúl Abril, amb el que fou popularment conegut. Va estar després amb les orquestres de Martín de la Rosa i Plantación que van ser molt populars en la seva època i finalment al 1943 va decidir formar la seva pròpia orquestra, que primer es va denominar Melodians i posteriorment va passar a ser definitivament La Orquesta de Raúl Abril. Estava dirigida per Vicente Crespo. Raúl Abril va especialitzar-se en boleros i en la dècada dels quaranta va gravar més d'un centenar de cançons i va obtenir els seus majors èxits: "Tico-tico", “Siempre en mi corazón”, “Celos”, “Mi caravana”, “Las Ramblas de Barcelona” i sobretot “Mi casita de papel”. L'any 1950 es va instal·lar a Madrid i va seguir fent bolos amb la seva orquestra per Espanya, abans d'acceptar la feina de director artístic de la famosa sala de festes madrilenya Casablanca, càrrec que va exercir fins a la seva mort. La seva esposa es deia Mayte Montserrat i van tenir una filla a la qual així mateix anomenar Mayte. La nena va patir una apoplexia que li va paralitzar mig costat del cos poc abans de la seva mort. Raúl Abril sempre va manifestar que quan es jubilés volia passar els seus últims dies a Tarragona, la seva prematura mort va truncar els seus somnis

Víctor Balaguer – C’est magnifique

Víctor Balaguer va néixer el 1921 a Barcelona, la mateixa ciutat on va morir el 17 d'abril de 1984 a causa d'un càncer. L’any 1962 va representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Llámame", el festival es va celebrar a Luxemburg, però ell no va guanyar. Si va guanyar un Festival de Benidorm i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "La muralla de Berlín", en la mateixa edició en què van guanyar Salomé i Raimon amb el "S'en va anar". Víctor Balaguer va cantar en castellà i català i sel engloba dins de la  Nova Cançó catalana, encara que ell mai va anar de cantautor, ni de lluny. El gener de 1959 va treure un disc on es va incloure la primera versió espanyola del "Tutti Frutti" de Little Richard i que està considerada la primera gravació de rock and roll realitzada a Espanya, tot i que ell era un gran cantant melòdic, en aquella ocasió el va acompanyar l'Orquestra de Josep Solà, però en l'EP del qual extraiem avui aquest clàssic francès trobem a l'Orquestra Florida que curiosament, l'any 1965 van ser un dels "grups teloners" de The Beatles en la seva gira espanyola, tant a Madrid com a Barcelona. Aquesta cançó, tot un clàsic avui en dia, va ser composada al 1953 per Cole Porter per el film musical “Can-Can” i la cantava el gran Maurice Chevalier.

Xavier Cugat y su Orquesta – Mama Inez

Eliseo Grenet Sánchez, compositor nascut el 12 de juny de 1893 a l'Havana i que va morir el 4 de novembre de 1950, va escriure aquest clàssic de la música caribenya i el primer que la va gravar va ser Louis Wolfe Gilbert a l’any 1931. Nosaltres us hem portat aquesta extraordinària versió a càrrec del gran Xavier Cugat al capdavant de la seva orquestra. Un dels més grans músics que ha donat Catalunya al món va ser el gran pianista i director d'orquestres Xavier Cugat que va néixer amb el segle XX, l'1 de gener de 1900, just poc després de donar la mitjanit que obria el primer any d'aquell nou segle que ara ja és vell. Cugat sempre va dir que desitjava ferventment viure cent anys i conèixer el segle XXI, però no ho va aconseguir-ho, la mort va trucar a la seva porta el 27 d'octubre de 1990. Les dones van marcar la vida de Francesc d'Assís Javier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, aquest insigne català que va treballar i va consolidar la seva carrera als Estats Units i va ser un dels principals impulsors de la música cubana a Hollywood i el món. S’el va vincular i molt amb la màfia italiana i ell sempre somreia quan s'ho comentaves. Con us deiem les dones van marcar la seva vida i sempre va estar envoltat d'elles, però tot i haver tingut unes quantes, Xavier Cugat un dia li va confessar a Mario que realment l'únic gran amor de la seva vida va ser Abbe Lane amb qui va estar casat de 1952 a 1964 i de fet la cantant i ballarina va ser la principal beneficiària de la seva herència. Quan es va retirar va traslladar la seva residència de nou a Catalunya, a Girona, on va néixer, però bàsicament vivia en una suite de l'Hotel Ritz, a Barcelona. Xavier Cugat va realitzar innombrables pel·lícules, als Estats Units, però el seu últim film va ser "Una rosa al vent" que va dirigir Miguel Iglesias, el "sogre" de Mario. A la foto de la pel·lícula, Xavier Cugat amb Helga Lyne. A instàncies de Joan Carles Doval, propietari del segell Picap i que en aquella època era el seu secretari i home de confiança, va crear l'Orquestra Cugat-Caravana on durant un temps va ser cantant la Nina. La presentació oficial de l'orquestra es va celebrar a la sala Galas de Salou i el productor de l'acte va ser Mario.

Jorge Sepúlveda – Lisboa antigua

Un dels grans croners d'aquells anys quaranta i cinquanta va ser Jorge Sepúlveda, dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna" i també “canción ligera”. El veritable nom de Jorge Sepúlveda era Luis Sancho Monleón (València, 1917 - Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid l’any 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les seves cançons es van popularitzar bàsicament a través de la ràdio, en programes de cançons dedicades molt escoltats a l'època, quan les orquestres i artistes de moda actuaven en directe a les emissores i fins i tot els anuncis eren en riguros directe. Entre les moltes cançons que van ser èxit en la veu de Jorge Sepúlveda mereixen destacar-se "Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”, “Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel". Els boleros eren la part més important del repertori del cantant Jorge Sepúlveda i a mitjans dels anys seixanta amb l'arribada del pop Jorge Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als anys 70, però és clar, rés ja va ser el mateix. Per cert, a Santander, una ciutat a la que va dedicar una cançó, hi ha un bust del gran cantant, col·locat "Mirando al mar". a sota teniu les fotos de l'escultura.

Bonet de San Pedro y los 7 de Palma – Bajo el cielo de Palma

Va ser un dels grans cantants sorgits a les Illes Balears i el nom veritable de Bonet de San Pedro era Pedro Bonet Mir, va néixer a Mallorca el 17 d’agost de 1.917 i va morí el 18 de febrer de 2002. Va començar amb 15 anys al grup Los Trashumantes. Fou un dels fundadors del SGAE i va començar profesionalment com a cantant de la Gran Orquestra de Ramon Evaristo, també va cantar amb l'Orquestra Gran Casino, ambdues de Barcelona. L'1 de setembre de 1942 va crear Bonet de Sant Pedro y Los 7 de Palma amb els quals va recollir els seus majors èxits i va canviar el panorama musical a l'ús. Los 7 de Palma, un grup en la línea italiana de moda en aquelles épocas, l’integraven Joaquín Aza (piano), Benedicto (bateria), Jaume Villagrasa (baix), Miquel Roselló (guitarra), Josita Tenor (guitarra i veu) i Jaume Vilas (violí i veu). sense oblidar al seu líder carismàtic Bonet de San Pedro (guitarra, saxo, clarinet, vibràfon, veu i direcció). De fet va ser dels primers que va utilitzar el format quartet, quintet i septet aquí al país. Van debutar el 3 d’octubre de 1942 al Salón Rigat de Barcelona. Als anys vuitanta Bonet de San Pedro va formar el Swing Group Balear que feinen jazz. Conegut amb el sobrenom de "El duque de la ensaimada". La cançó mes popular de la seva carrere es “Rascayú” per la que va ser demandad per “plagio” per un pastor analfabet que la cantaba desde fei mols anys. Van arribar a un acord economic i el pastor suposem va retirar el seu requerimen. Pero la cançó tampoc era del pastor. Segurament aquest la va escoltar a algun turista nord americà de visita a l’illa. Realment la cançó va ser grabada l’any 1934, amb una lletra molt mes “gore” per la cantant texana Lydia Mendoza. I un altre curiositat, la censura va prohibir la seva emissió per les emisores de radio al jutgar que al cantar "Rascayú cuando mueras que haras tú, tú serás un cadáver nada más...". indiscutiblement es referia al Siscu i amb el Paco Dictador no es podia jugar. Per cert que Bonet de San Pedro tenia que actuar a la sala Chamonix de Reus, però no va ser posible, la mort s’el va endur abans. La actuació la havie gestionat Mario.

Monna Bell – Comunicando

Com era costum, dues veus per separat defensaven les cançons dels festivales de l’época. Monna Bell i Arturo Millán va ser els guanyadors del Segon Festival de la Cançó de Benidorm i es van emportar la Sirenita amb la cançó "Comunicando", era l’any 1960. Es tracte d’un tema composat per Arturo Millán que escoltem en el programa d'avui de El Temps Passa... i la música queda. Monna Bell ja havie guanyat el primer d’aquestos festivals l’any abans amb “Un telegrama”. De fet la cantant xilena Monna Bell va ser a finals dels anys cinquanta i principis de la següent dècada, una de les grans veus del panorama pop espanyol, però ella ja havia triomfat abans al seu Xile, on va funcionar molt bé amb la seva versió del "My player" de The Platters i que va gravar amb ells amb el títol "Mi oración". El tema original en la versió dels nord-americans s'havia inclòs en la pel·lícula "Anastasia". La veritat es que Monna Bell va anar altres vegades al Festival de Benidorm. El cinema es va dur a Monna Bell cap a Mèxic on també va prosseguir gravant discos fins que en els anys vuitanta la seva carrera es va anar diluint en l'oblit i ella pràcticament es va retirar. Va ser el cantant i compositor mexicà Juan Gabriel que la idolatrava i va voler gravar un àlbum amb ella el que va tornar a posar a Monna Bell en primer pla. Era un gran admirador de la cantant i no va acceptar un no per resposta, fins que la va convèncer. Monna Bell va residir al país dels mariachis fins a la seva mort. Va néixer a Santiago de Xile el 5 de gener de 1938 i va morir a Tijuana, a causa d'una embòlia, després d'haver estat intervinguda d'un càncer de còlon, un 21 d'abril del 2008.

Los TNT – Eso, eso, eso

Sota el nom de Conjunto TNT, l'any 1960, van publicar a través de RCA un single a 33 rpm que va incloure aquest tema, el seu primer èxit, al costat de "Luna de miel". La cançó va obrir també el seu segon àlbum que es va publicar així mateix l'any 1960 ja com Los TNT i amb el títol "Los Fabulosos TNT" i es va incloure a un LP posteriorment amb el títol canviat, li van dir "Tu eres eso". El tercet uruguaià Los TNT van portar a l'èxit a Espanya i Amèrica Llatina moltes cançons anglosaxones com aquesta. Los TNT eren tres germans urugüaians i les sigles del seu nom no tenen res a veure amb el producte explosiu, encara que tinguin la seva similitud, són les inicials de cada un d'ells: Tony, Nelly i Tim Croatto, encara que no eren tampoc aquests els seus veritables noms. Tony es deia en realitat Edelweiss, Nelly responia al nomd'Argentina G. i Tim es deia Hermes David Faustino, tots amb el cognom Croatto, aixó si. L’any 1960 Los TNT van gravar a l'Argentina el seu primer simple amb RCA Víctor "Eso, eso, eso" que escoltem ara i va ser un èxit internacional i els van englobar en l'anomenada "Nueva Ola" argentina. A partir de 1962 es van establir a Espanya recollint un èxit rere l'altre. Amb l'arribada del beat i el pop-rock, van ser desplaçats i es van desfer el 1966. L’any 1964 Los TNT van representar a Espanya en el Festival de la Cançó d'Eurovisió que va guanyar Gigliola Cinquetti amb "No tengo edad”, ells van interpretà el tema “Caracola”, però només van obtenir la posició 12. El reglament del festival que sols permetia solistes i duos, els va obligar a anar amb Nelly com a cantant solista i acompanyada de un cor format per els seus germans Tim i Tony. Mira que arriben a muntar-s'ho complicat aquests dels festivals. Actualment les normes son diferents, és clar que el festival tampoc te l'importancia que tenia.

Los Pájaros Locos – Basta

L'any 1962 Los Pájaros Locos van publicar un EP a través del segell Iberofon en el qual es va incloure aquest tema a ritme de cha cha chá, tot i que la peça estrella va ser "Cuando calienta el sol" dels Hermanos Rigual. En el disc també es van incloure "Serafino Campanaro" i "Ding Dong", encara que aquestes dues ja havien estat editades anteriorment en altres discos. Los Pájaros Locos són una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos van gravar el seu primer disc a l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar en total 18 discos, entre EP's i singles, l'últim es va editar l’any 1967 i també van treure un àlbum, encara que aquest es va editar ja a l’any 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Ells també es van contruïr el seu primer Eco. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres s’incorporaria a Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Per cert que Los Pájaros Locos, Los Ticanos que despres es convertirien en Los Catinos i Los Golden Quarter, van ser els primers conjunts catalans que van actuar a les matinals de Madrid. Per cert, Los Pajaros Locos van fer servir el logo del dibuix  del Woody, molts anys abans de que ho fes Loquillo.

Celia Cruz y la Sonora Matancera – Rock and Roll

Celia Cruz, va ser el nom femení més important de la música caribenya, l'autèntica reina de la salsa. Aquest tema en el qual ens explica una part de l'evolució de la música fins a l'arribada del rock and roll, un rock molt calent, la veritat, es trobava en el seu àlbum "Cuba’s Queen of Rhythm" que es va publicar l’any 1958. Sempre hem dit que Los Llopis van ser els primer en gravar rock and roll pioner i es veritat, es clar que gent com l’Orquesta Aragón, La Orquesta Hermanos Castro o La Sonora Matancera ja interpretaven aquest génere, però al igual que aquí Celia Cruz, el só es molt més calent i “salsero” que el de Los Llopis, molt més propers a Bill Haley. Aquest va ser el quart disc de Celia Cruz amb la Sonora Matancera. Conté dotze cançons que van ser gravades de 1954 a 1956 i que ella havia publicat en diversos discos de pissarra a 78 rpm, va ser editat per el segell Seeco Records Inc. En l'àmplia discografia de Celia Cruz es comptabilitzen més de 37 àlbums d'estudi, 40 recopilatoris, 87 singles i 8 àlbums en directe, parlo de la seva carrera en solitari que va iniciar l'any 1966, havent venut més de 50 milions de còpies a tot el món. Va guanyar 2 Grammy i 3 en la categoria de Grammy Llatí. El seu nom complet era Úrsula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso de la Santísima Trinidad, va néixer a l'Havana el 21 d'octubre de 1925, encara que algunes fonts daten el seu naixement quatre anys abans, la veritat és que ella, coqueta sempre, mai va voler parlar de l'any exacte del seu naixement. Va morir el 16 de juliol de 2003 i està enterrada en un mausoleu en el Cementiri Woodlawn de Nova York.

Quixot’s Quartet – Junts, som feliços

Inicialment van treballar com Conjunto Los Quijotes i van ser el grup d'acompanyament del Dúo Rúbam fins que van catalanitzar el seu nom i van gravar en castellà i català. Aquest tema és una versió del gran èxit dels nord-americans The Turtles, versionat a la llengua de Mossèn Cinto. Quíxot’s Quartet eren Pere que havia tocat amb el Quintet Dinki Boys, Francesc que provenia de l'Orquestra Pizarro, La Cobla Girona i el conjunt de l'italià Gabrielle Orizi, Ramón que també tocava en el conjunt de Gabrielle Orizi i l'últim era Vicenç que havie militat en l'Orquestra Neptunos. Els quatre eren músics de Conservatori amb el famos carnet blanc, tres de Barcelona i un valencià,. Aquest EP el va publicar el segell Happyband l’any 1967 i en ell també trobàvem una bona versió del "Windy" de The Associations, junto a “Tristesa” i “Un gest de dolor”. Per cert, no confondre els Quíxot’s Quartet amb un grup actual anomenat Quixote Quartet que no sabem perquè, però ens sona que és una cobla.

Los Continuados – Hoy duerme el león

Ara ens passem de data i escoltarem aquest tema del grup barceloní Los Continuados, als quals no hem de confondre amb una banda del mateix nom sorgida a Amèrica Llatina i que el van incloure en un single publicat l’any 1972 amb "Hiriéndonos mutuamente" a l'altra cara. Los Continuados sorgeixen a Barcelona a finals dels anys seixanta, la cantant creiem que es deia Manolita Domínguez i que dos dels nois eren argentins. Van començar sent cinc components, però quan aquest disc es va publicar ja només eren la noia i dos dels xicots. La cançó és una versió del "The lion sleeps tonight" que va ser el gran èxit en la carrera del grup nord-americà The Tokens i la van gravar a l’any 1961. La veritat és que aquests també la van versionar ja que el tema originalment es va titular "Mbube" que en la llengua zulu significa "Lleó" i era un clàssic del folklore africà que en els anys 40 van gravar Solomon Linda & The Evening Birds i que fou un gran èxit a Sud-àfrica. L'any 1951, Alan Lomax va gravar amb Pete Seeger una versió que van titular "Wimoweh" en què els van acompanyar The Weavers que eren el grup de Peter Seeger. Curiosament com a autors del tema consten George Weiss, Luigi Creatore i Hugo Peretti que van ser els que van realitzar l'adaptació per The Tokens. Manolita Domínguez després en va dedicar a posar la veu i cantar en serie animades de la televisió i a altres projectes.

Los Ángeles – El silencio es oro

Aquest tema és una extraordinària versió del gran hit de The Tremeloes, una banda britànica sorgida en els cinquanta que primer es van fert dir Brian Poole & The Tremeloes, però el lumbreras de Brian Poole va decidir que el grup era un llast per a la seva carrera i que sense ells triomfaria. Per tant els va deixar i així li va anar. No es va menjar un torrat i el grup va seguir treient cançons com aquesta que va arribar a ser Disc d'or en els Estats Units. El que si és cert es que a Brian Poole avui en dia solsament s’el recorda per el fet d’haver sigut cantant de The Tremeloes. És clar que aquesta cançó no era tampoc d'ells. Es tracta d'una versió d'un tema que havien gravat un parell d'anys abans els nord-americans The Four Seasons. Quimet sempre afirma que Los Angeles són el grup espanyol que millor ha sabut versionar Els Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Angeles era Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín el 1972. L'any 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació que va acabar, a més, amb l'existència del grup. Si be van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho. A la cara B d'aquest single trovem "Desastre minero Nueva York 1941", una versió del tema de The Bee Gees que escoltarem un altre dia.

Conjunto Lone Star – Deseos

En els seus quatre primers EP’s van ser Conjunto Lone Star per imperatius de la seva discogràfica, fins que es van treure de sobre alló de "Conjunto". Aquest tema que us hem seleccionat, en una línia molt italiana, es trobava en el seu segon disc, publicat l'any 1963 i com comprovareu, amb una portada molt a lo Beatles, encara que no van versionar cap cançó dels de Liverpool. Pere Gener canta en anglès, italià i castellà i també es van incloure "Ora che non siamo piu Sieme", "Apron Springs" i "No quiero pensar en tí". En aquest enregistrament ja els havia deixat Enric Fuster i a partir d'aquest moment sempre serien quatre components. El grup l'integren en aquesta disc, a més de Pedro Gener (veu i piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i el guitarrista holandès Willy Nab que quan els va abandonar l’any 1964, seria substituït pel tarragoní Joan Miró. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de copla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B i cantat en angles i es que Pedro Gener parla perfectamente el idioma de Shakespeare, de fet i sent molt jove va guanyar una beca per estudiar piano clàsic a Anglaterra, el concert del portavions va ser tot un èxit.

Los Mustang – Ven mi amor

També Los Mustang, els nostres eterns versioneros, ens sonen a molt italians en aquest tema, però es tracta d'una versió de l'èxit de Cliff Richard "All my love" que Los Mustang van incloure en el seu últim EP, a partir d'aquell moment ja només gravarien discos petits en format single i que es va publicar al 1968, incloent també “Lady Madona” de The Beatles “La Leyenda de Xanadú” de Dave Dee, Dozy, Beacky, Mick and Tich i el “Jennifer Eccles” de The Hollies. Els Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria) i van mantenir aquesta formació inicial finsque el grup es va separar l’any 2000. La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van guanyar el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex, on militaven en aquells moments Santi Carulla i Tony Mier que van cambiar de grup pasan a formar part de Los Mustang

Manolo Escobar – Balada en la tumba de un soldado

En moltes ocasions hem escoltat aquesta cançó a El Temps Passa... i la música queda, però pràcticament han estat sempre les versions de Los Stop i Los Mustang. Ara i aprofitant que hem rebut un correu durant l'estiu demanant que poséssim al programa al gran Manolo Escobar, el del carro, doncs tornarà la "Balada a la tomba d'un soldat" a sonar. No ens especificaven cançó alguna, només Manolo Escobar i per això i lluny del “Mi carro”, "El porompompero", "Viva España" que va vendre oficialmente més de sis millions de discos o “La minifalda” jutgem que aquest tema quedarà molt bé. Resulta curiós escoltar a Manolo Escobar interpretant un tema com aquest, reivindicatiu i que podríem englobar dins de la "Cançó protesta". En algunes fonts s'afirma que es tractava d'una de les poques composicions de Los Mustang, però en els títols de crèdit consten com a autors G. Elorriaga i J. Fusté. Aquesta cançó també la van gravar, com us deiem, Los Mustang, Los Stop, Michel i el cantant català Vicent de nom complet Vicente Solsona i que havia estat cantant de Los Wikingos i que després seria vocalista de l'Orquestra Slàlom. El cantant i també actor Manolo Escobar la va gravar l’any 1968. Manolo Escobar va néixer a Almeria, un 19 d’octubre de 1931 i ha estat un dels cantants que més discos ha venut al llarg de la història de la música espanyola, encara que ell es va inflar de vendre cassettes en gasolineres i aquests no comptabilitzaven en els tops de vendes. Mario reconeix que la seva mare era una fan de Manolo Escobar i cada vegada que la discogràfica li manava un dels seus discos ja sabia que havia de portar-li a la mare ja que els discos de Manolo Escobar sempre era per la Senyora Anita. Per cert, avui dijous 24 d'octubre, dia en el que aquest programa surt a l'aire, ha mort Manolo Escobar al 82 anys d'edat, patía un càncer.

Jimmy Fontana – El mon

El passat 11 de setembre, el dia de la Diada, va morir als 79 anys d'edat, degut a una infecció que li va provocar una forta baixada de tensió, el cantant italià Jimmy Fontana. Avui el recordarem a El Temps Passa... i la música queda escoltant una de les seves cançons més populars i a més a més interpretada en català. En diverses ocasions us hem parlat d'aquest EP compartit en el qual quatre de les veus rellevants del pop italià van cantar les seves cançons en català. Era 1965 i en aquest EP publicat per RCA-Victor trobàvem a Jimmy Fontana amb el tema que escoltem ara, al costat de Donatella Moretti i "He vist com sorties", Rita Pavone amb "Ell" i Gianni Morandi que va interpretar "Si no et tinguès ja mai mes". La veritat és que gravar aquest EP en català va ser una idea d'un directiu del segell RCA que era de Barcelona i la cosa va funcionar, fins al punt que Rita Pavone va gravar l'any següent un altre EP amb quatre cançons en la llengua de Mossèn Cinto i també ho van fer altres cantants italians. Algunes d'aquestes cançons en la nostra llengua ja les hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Tornem al cantant i actor Jimmy Fontana es deia en realitat Enrico Sbriccoli i va néixer a Camerino, Itàlia, el 13 de novembre de 1934. "El món" va ser la seva cançó més important, de fet un dels millors hits internacionals de la seva època i per descomptat, també la va gravar en castellà. Hi han moltes versions de “El mundo”, pero nosaltres volem destacar la de Josep Guardiola que la va gravar en castellà i també en català, sense oblidar les versions de Los Mustang i Los Catinos.

Orquesta Maravella – Smoke gets in your eyes

I si hem començat amb música a càrrec de crooners amb grans orquestres, per acomiadar El Temps Passa... i la música queda d'aquesta setmana us hem portat a l'Orquestra Maravella i aquest gran tema que va ser un dels millors èxits de The Platters i l'hem extret d'un àlbum de la Maravella ple de versions i titulat “Todos a bailar” que es va publicar l’any 1961. L'Orquestra Maravella és una de les formacions de ball més importants sorgides a Catalunya, però no us penseu que és una orquestra de recent creació, l'Orquesta Maravella és una de les més antigues que corren de Festa Major en Festa Major i tot i ser habituals en els pobles i ciutats catalanes van començar a funcionar fa més de seixanta anys, sota la direcció del mestre Lluís Ferrer que és qui la dirigeix en aquest álbum. L'Orquesta Maravella, neix a Caldes de Malavella, a la província de Girona, en la primavera de l'any 1.951. El seu fundador fou Lluís Ferrer i Puigdemont. S'acorda agafar el nom de Maravella, tenint en compte un dels noms primitius de la seva vila, en l'època de la dominació romana. Curiosament i en els seus principis, es dedicaven bàsicament a actuar a l'estranger. Al llarg de la seva dilatada existència han obtingut diversos premis i distincions, entre ells destaquen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, guardó obtingut el dia 21 d'octubre del 1997, per divulgar la música catalana arreu del món, també van conseguir el Premi ARC que la Associació de Representants de Catalunya els hi atorguen a l'Orquestra Maravella en reconeixement a la seva trajectòria artística i musical, sense oblidar el Premi La Blanca del Sindicat de Músics de Catalunya que se'ls van atorgar per votació popular. L’any 1993 es va publicar el libre biogràfic "Maravella maravellosa". En total L’Orquesta Maravella ha tret més de 160 discos amb continguts diversos: sardanes, concert i ballables. També han acompanyat a cantant en les seves gravacions, entre elles destaca Nella Colombo.

Conclou El Temps Passa... i la música queda per aquesta setmana, ens retrobarem la propera, però abans us deixarem amb companyia de la Xarxa de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Quimer Curull i Mario Prades tanquem la paradeta. Porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el  programa