El Temps Passa 08-02

Als anys seixanta la joventut va haver d'enginyar-se per poder-se divertir gastant el menys possible que les economies a la postguerra no estaven pròsperes, es a dir, més o menys com ara, si no és que estem pitjor i és que nosaltres ho hem dit en diverses ocasions "Contra Franco vivíem millor". Per tot això van sorgir els recordats i mítics "guateques", aquelles festes particulars en garatges, rebotigues, trasters de bars, fins i tot en ocasions en corrals de gallines. Es celebraven els diumenges a la tarda i és que les nenes havien d'estar a casa entre les nou i les deu de la nit i alguns nens també. Es ballava mogut, però també es ballaven "lents", moment en què podies aprofitar per intentar "apropar-te" a la noia, si ella es deixava, perquè algunes tenien uns braços molt controladors. El Rei dels guateques va ser indiscutiblement Salvatore Adamo, les seves cançons eren ideals per arrambar, bé, per intentar-ho. Per tant i des de Altafulla Ràdio i per La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, recordant els guateques i els seu Rei, en posem en marxa a El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades i començarem dient alló de

Obrim la Paradeta

Adamo – Inch Allah

Obrim El Temps Passa… i la música queda amb Adamo, però no us anem a portar l'Adamo romàntic i tendre al que estem acostumats tots i totes, us hem seleccionat aquest tema en el qual se'ns presenta un Adamo reivindicatiu i amb una lletra dura que tracta un tema tràgicament molt de moda en aquells anys i que segueix igual de candent, el conflicte àrab-israelià, això si, embolicat en una història d'amor. Creiem recordar que la cançó va ser censurada i prohibida en alguns països àrabs. No va ser una de les seves principals cançó, però va sonar bastant en les emissores de ràdio. Us l'extraiem d'un EP editat per EMI-La Voz de su Amo l’any 1967, amb quatre temes en espanyol i més d'aquesta peça es van incloure “Nuestra novela”, “Yo te ofrezco” i “Muy juntos”. La veritat és que Adamo va gravar pràcticament tots els seus èxits dels seixanta en castellà, però també ho va fer en francès, italià, anglès i creiem recordar que en alemany. Molts deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, con deien altres, Adamo havia nascut a Comiso, a l’illa de Sicília, a Itàlia, l’1 de noviembre de 1943, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Le veritat es que las fans d'Adamo el van odiar quan l’any 1969, creiem que va ser, és va casar amb la seva secretaria i presidenta del Club de Fans, una noia més aviat lletjeta, segons es deia, nosaltres la veritat es que no recordem cap foto seva, bé Quimet diu que si la recorda i veritablement era poc agraciada. El que les fans no sabien o no havien volgut assabentar-se és que es tractava de la seva eterna núvia, amb la qual Adamo va començar a sortir sent gairebé uns nens i devien haver-lo admirat per aixó, ja que la glòria i el triomf no el va divinitzar fins al punt de buscar-se una Miss Món d'aquestes de "toma pan y moja" que et treuen la pasta i després d'aconseguir fama es divorcien amb les butxaques plenes, com sol passar en tantes ocasions. Tot dos encara segueixen junts, si bé Adamo ha dit en moltes ocasions que es degut a la paciència que ella ha demostrat sempre al aguantar-lo. Adamo va ser el Rei dels Guateques i les Festes Particulars, un cantant i compositor que tantes i tantes cançons romàntiques va gravar. A primer cop d'ull podem esmentar-vos, a més d'aquesta, "Un mechón de tu cabello", "En bandolera", “Tu nombre”, "La noche", "Ella", "Cae la nieve", "Mis manos en tu cintura", "Quiero", "Era una Linda Flor" i tantes altres que anaven molt bé en aquelles festes particular per poguer tindre la noia molt més a prop, “ben agarraeta”.

Los Hermanos Rigual – Cuando calienta el sol

La temporada passada vam escoltar aquesta cançó en una bona versió que van realitzar els Golden Quarter i vam rebre un correu demanant que poséssim la versió "original" a càrrec del grup mexicà Los Hermanos Rigual, clar que els Hermanos Rigual no eren mexicans, eren cubans establerts a Mèxic, on com tants i tants, es van autoexiliar amb l'arribada de la Revolució encapçalada pels germans Castro. És clar que "Cuando calienta el sol" l'havien gravat i portat a l'èxit a Europa Los Marcellos Ferial, un grup italià que també la van gravar en castellà i tot i que va funcionar en diversos països, a Espanya la que va escoltar-se va ser la dels Hermanos Rigual, un tercet integrat per Pedro Rigual que va néixer el 29 juny 1918, Carlos nascut el 4 de novembre de 1920 i que va morir l'any 1994 i Mario nascut el 19 de novembre de 1922, tots ells eren de Guantánamo. La veritat és que la cançó té la seva polèmica sobre qui és el veritable autor, algunes erudits diuen que tot i que consta en molts llocs com composada pels Hermanos Rigual, no és així, ja que "Cuando calienta el sol", segons diverses fonts, especialment nicaragüencs, es titulava originalment "Cuando calienta el sol en Masachapa" i havia estat composta per Rafael Gastón Pérez el qual es diu que va vendre els seus drets per molt poca pela als Hermanos Rigual que van canviar el "Masachapa" per "aquí en la playa" per evitar que s'identifiqués amb el seu veritable autor.

Georgie Dann – Mientras

Molt abans d'esdevenir un dels Reis dels nyaps estiuencs, Georgie Dann era un cantant de pop melòdic amb relativa fama al seu país. Quan a principis dels seixanta va arribar a Espanya i va participar en un munt de festivals i finalment es va establir a Espanya, actualment creiem que resideix a Madrid, però quan es va assentar definitivament al nostre país, a poc a poc la seva carrera va anar prenent un gir cada vegada més hortera que va desembocar en "El casatchok", “El Bimbó”, “La Barbacoa”, “El Africano”, “El Pijama” i tants altres hits efímers d'estiu. Nosaltres ara us portem aquest tema amb el qual va participar en el VI Festival de la Cançó de la Mediterrània que es feia a Barcelona i que es va publicar en un EP editat per La Voz del seu Amo que també va incloure "Muchacha a la medida", "Tout ce que tou sais" que es va clasificar en sexta posició al Festival i "La fi de notre amour". Georgie Dann va néixer a París el 14 de gener de 1941 i més de cantar toca també el clarinet, saxo i acordió. Ell i Tony Ronald van ser els primers que van incloure equips de llums i go gos en els seus espectacles. De fet Georgie Dann es va casar amb una de les seves ballarines anomenada Emy que era catalana, tenen tres fills i dos d'ells formen el duet Calle París.

José Guardiola – Oro negro

El nostre gran crooner va versionar aquesta cançó en un EP editat l'any 1961 per La Voz de su Amo en què el tema estrella va ser "Exodus", però també es van incloure "Rockin' little Angel" i "Nous, els amoureux". La veritat és que contemplant la fotografia de la caràtula ens adonem que es van passar amb el maquillatge i van aconseguir una imatge de José Guardiola en pla "dolent de la pel·lícula". José Guardiola era un bon amic, un gran cantant i a més a més, un gran professional que va saber mantenir una posició de prestigi tot i que els anys i les modes el van allunyar de les llistes d'èxits, però les seves cançons es continuen escoltant i el que ningú deixa de reconèixer és la seva tenacitat i qualitat vocal que va saber mantenir i demostrar fins i tot en les seves últimes actuacions. En El Temps Passa… i la música queda avui escoltarem i recordarem a José Guardiola, de nom complet José Guardiola Díaz de Rada, nascut a Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però també ho va fer i molt en la seva llengua natal, el català, signant en aquests enregistraments com Josep Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia familiarment. L'hi agradave el futbol i era un fervent seguidor del L'Espanyol, club del que ell va fer i cantar l'himne. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". És clar que tots sabem que Eurovisió és un festival més polític que artístic. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola ja no tenia. El 9 d'abril del passat 2012, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i volien.

Los Pájaros Locos – Tom Pillibi

Encara que sempre es va dir que el rock and roll a Espanya sorgeix des de Madrid amb grups com Los Estudiantes o a València amb Los Milos, tots ells van començar a gravar l'any 1960, però a Catalunya Los Pájaros Locos traurien el seu primer disc al maig de 1959, quan encara es deien Conjunto Woody Walter. Ja al 1960 publicarien el seu primer disc com Los Pájaros Locos, després d'haver guanyat el Concurs Nacional de Conjunts Musicals Universitaris. Es tractava d'un EP titulat "1" en el qual la cançó estrella va ser aquesta que us hem seleccionat per escoltar ara a El Temps Passa... i la música queda. El tema interpretat per la cantant francesa Jacqueline Boyer havia guanyat al març d'aquell mateix any el Festival de la Cançó d'Eurovisió i va ser el primer gran èxit a Espanya de Torrebruno. En l'EP també es van incloure "La gata sobre el tejado de zinc" tema de la banda sonora de la pel·lícula de Richard Brooks, "Why" un hit de Dion & The Belmonts i "Tintarella di luna", tot un clàssic italià. Ens interpreten el tema en francès, de fet en el disc hi ha cançons cantades en aquest idioma, en anglès i italià, però no canten cap en espanyol. Los Pájaros Locos són una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava, Van publicar en total 18 discos, entre EP's i singles, l'últim es va editar l’any 1967, també van treure un àlbum, encara que aquest es va treure ja a l’any 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i  Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Ells també es van contruïr el seu primer Eco i es que en aquelles èpoques teníes que ser “un manitas”. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres s’incorporaria a Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Per cert que Los Pájaros Locos, Los Ticanos que despres es convertirien en Los Catinos i els Golden Quarter, van ser els primers conjunts catalans que van actuar a les matinals del Price de Madrid. Los Pajaros Locos van fer servir al llerg de la seva carrera el logo del dibuix  del Woody, molts anys abans de que ho fes Loquillo.

Kinita – Do Re Mi

Kinita va ser una de les noies Ye-Yé que semblaba tindre un brillant futur en els 60 i va sorgir a Madrid. Possiblement fos la parella del Quinito, aquell ninot que anunciava la Quina San Climente i que donava "unes ganes de comerrrrr" o no, la veitat es que la Quina als nenes de l’època ens permitía agafar unes trompes d’órdago. Tot això és broma, però Kinita amb la seva veu i la seva desimboltura van fer que els seus discos funcionessin bé, però com sol passar amb les veus femenines, la seva carrera va ser efímera. Aquest tema es trobava en el seu primer EP editat per Philips l’any 1965. En total Kinita va publicar 5 EP's, l’ultim al 1969, tots amb el mateix segell i l'últim l'any 1969. En aquest primer disc del que us treiem la cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, també es recollien els temes "Ya te Tengo”, “El Cochecito” i “Sacré Charlomagne". Els seus pentinats cardats en excés li van valer el sobrenom de La Princesa de la Laca, segons hem llegit per internet, la veritat es que nosaltres casi ni la recordem. Per cert, en el seu últim disc va incloure la cançó “El Yo-Yó Ye-Yé” que explicava com fer funcionar aquest estris que va tornar a possar-se de moda a finals dels seixanta

Joe & The Jaguars – Memphis

Joe & The Jaguars ens porten ara una versió del "Memphis Tennessee" de Chuck Berry, encara que ells li donen un aire tan personal i dins de la surf music que costa identificar-la i ens hem de remetre als títols de crèdit. Joe & The Jaguars va ser un grup sorgit a Espanya, però tot ells eren soldats nord-americans, fent la seva mili a la base de Torrejón  i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país del que us hem extret aquesta cançó. De fet en el programa ja hem escoltat coses seves. En aquest EP publicat per Hispavox l’any 1964, també es van incloure “Si yo tuviera un martillo”, “Kansas City” i “La hora”. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan ells també ho van fer i quean intervenen Joe & The Jaguars la cosa varia i Karina sona molt més agressiva, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts (a la foto dels disc es el del mig) abans de començar en solitari i havia vingut a Espanya per fer una televisió, havie anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar també que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup que es deia Joe & The Jaguars. Per tant… Fitxats. Si és que no perden pistonada.

Kroner’s Dúo – O sole mio

Recordant a Tony Ronald que ens va deixar el mes de març passat, ara us portem el seu primer duet i aquesta versió d’un clàsic italià que fins i tot van gravar, en anglés aixó si, Elvis Presley i Dusty Springfield, La cançó us la treiem d’un EP publicat l’any 1961 per EMI La Voz de su Amo i en el que el tema estrella va ser la versió de “Amapola” i també es van incloure “Blue guitar” i “Banjo Boy”. Tony Ronald va gravar primer en solitari, però després va crear el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, si be creiem que sols van gravar dos o tres EP’s, aquest es l’últim. Segons hem esbrinat per la xarxa, la mort de José Luis va significà la fi del duet. Més tard l’holandes formaria Tony & Charlie i finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va crear Tony Ronald y sus Kroner's, recuperant el nom del duet que de fet era el cognom de la seva mare. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, nascut el 27 d’octubre de 1944 i que ens va deixar el 3 de març d’aquest any, a l'Hospitalet de Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al país ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la mili i es va establir a Catalunya. Tony Roland va ser un dels grans cantants de pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta", "Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.

Los Ídolos - ¿Cómo lo haces?

Us vam prometre la passada temporada que escoltaríem a Los Ídolos, una banda de transició que després de gravar dos EP's es va reconvertir a The Canaries i aquests després serien Los Canarios, la millor banda de soul espanyola de tots els temps al costat de Conexión i Doble Dinamita. El cantant i guitarra de Los Ídolos va ser Eduardo Bautista, el que va ser polémic president del SGAE. La història comença l’any 1961, quan Teddy crea Los Diablos del Rock en la seva Gran Canària natal, al costat de José Manuel (baix), Germán Pérez (guitarra solista) i Tato Luzardo (bateria). Després van canviar al baixista per Rafael Izquierdo i passarien a ser Los Ídolos ja que diables havia molts en el territori musical espanyol i s’en van anar cap a Madrid, però veient que la cosa no rutllava es van venir a Barcelona i van fitxar per Belter. Van gravar al Casino de l'Aliança del Poble Nou amb la bateria embotida en una llotja per fer acallar el seu so i tot en directe, d'una tacada i sense públic, això si. La reverberació de les veus es va fer als lavabos, on hi habia eco natural. Los Ídolos en els seus tres EP’s van versionar cançons de Beatles, Searchers i Gerry and the Pacemakers cantat-les en anglès. També van gravar un tema compost per  Teddy Bautista "Toma mi mano" que és el seu debut com a compositor i que escoltarem un altre dia. A Catalunya van ser descoberts per un empresari nord-americà anomenat Dudley Cooper que els va proposar marxar al seu país i ells van recollir els estris i se'n van anar a les USAS aquestes de les barres i estrelles, convertits en The Canaries. Aquest tema és de 1964, any en què van gravar els seus tres únics discos. Aquest va ser el primer i es tracta d'una versió del "How do you do it?" de Gerry and the Pacemakers, un grup pertanyent a l'escuderia de Brian Epstein. La peça va ser escrita per Mitch Murray i també la van interpretar The Beatles. Una curiositat: Els Beatles i Gary & The Pacemakers es juntaven en ocasions i sota la batuta de Epstein feien actuacions junts i dien-se The Beatmakers. Totes les cançons que van gravar Los Ídolos es van recollir en un CD editat l’any 2004. Si mireu la caràtula del disc, Teddy Bautista es el que es trova a sota, a la dreta.

Los Rangers – Tu amor de ayer

Los Rangers ens van arribar des de València i aquest tema que havia estat el gran èxit del cantant britànic Chris Andrews que la va titular originalment "Yesterday man", es va incloure en un EP de Los Rangers editat per Marfer l'any 1965, creiem que l'únic que van gravar, en el qual també trobàvem "Muy lejos de aquí" que és una versió de "We Gotta Get Out Of This Place" de The Animals, tot un clàssic "María Dolores" i "Melodía encadenada", versió del "Unchained melody" del duet nord-americà The Righteous Brothers, però d'aquesta última ens quedem amb la versió que va realitzar aquí a Espanya Tony Ronald. Algunes de les seves cançons es van incloure en un LP recopilatori publicat fa uns anys titulat "Valencianos vol. 1" i també en una sèrie de discos de grups del Llevant espanyol que es va dir "Valencia Canta: Grupos valencianos de los 60 i 70". Los Rangers es trobaven en el volum 2. Per cert que "El teu amor d'ahir" també va ser gravada i amb èxit, per Karina. Actualment existeix el Grupo Musical Los Ranger que són de Archena, a Múrcia, no sabem si tenen alguna cosa a veure entre ells. Curiosament a Saragossa va existir un grup anomenat The Rangers que inicialment es van fer dir The Ranger's Boys, van funcionar de 1963 a 1966 i van intervenir en la pel·lícula protagonitzada per Alberto Closas "Muere una mujer".

Los Módulos – Nada me importa

I ara parlem de Pepe Robles i escoltarem a Los Módulos. Los Módulos van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Però la cullarada que va possat la discográfica a les cançons del grup va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història i avui bàsicament es recorda el seu èxit "Todo tiene su fin". Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia, sen número 1 en ventes al decembre de 1969. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970 i on es va incloure la que possiblement sigui la seva cançó més comercial i popular “Todo tienen su fin” que curiosament va ser cara B d'aquest single. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del Mario. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Lone Star – Mi calle

Aquesta cançó gravada el mes de Novembre de l’any 1968 i posada a la venda a principis de decembre, és pot calificar com la primera Cançó Protesta del rock espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris marginals i podríem ubicar-la geogràficament en carrers de l'actual Raval de Barcelona, a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura especulació per la nostra part. Es tractava d'una composició del grup i es va publicar en un single editat per EMI amb la cançó "Thinkin' of you" a l'altre cara. “Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels barcelonins Lone Star, als que avui en dia es coneix el el mon de la música com “La leyenda” i va ser composada per ells. Va ser un dels seus singles que millor es va vendre. Quan es va editar, a finals de 1968, Lone Star estava integrat per Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López a la bateria que a finals de 1969 seria substituit per Luis Masdeu. La cara B del single va ser composada sols per el guitarrista de Rocafort de Queralt, Joan Miro. La peça va ser regravada per Lone Star en els anys 90, el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que Mario coneix de quan va tocar amb una gira de Radio Futura com músic de soport, la resta de músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º de Caballería i es va incloure en un CD publicat l’any 1998 i titolat “Hacia el futuro”. Curiosament, ha sigut l'ultim disc gravat per Lone Star fins el moment. Volem recordar que al Nadal de 1970 els Lone Star es van convertir en l'únic grup espanyol que ha actuat a un portavions nord americà, el JFK, devant de 6 o 7 mil persones entre marineria i oficialitat que s'esperaven un grup de cobla o rumba molt espanyol i es van trobar amb una lliçó de R & B i en angles que Pere el parla perfectamente ja que va estudiar piano amb una beca a Londres, el concert va ser tot un èxit.

D'aquesta cançó es va fer un tebeo, a sota us posem les vinyetes

Los Indonesios – El silencio es oro

Los Indonesios van ser una banda curiosa, alguns dels seus components procedien de la Indonèsia holandesa, d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat de músics francesos, alemanys i espanyols. Los Indonesios van funcionar del 1964 fins l’any 1969. Per la banda van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby el Rubio, Rafael Pérez, Shorty Miller, Joe Fusté, Nono de Vries, etc. Alguns d'ells despres van crear Los Bombines. Los Indonesios es van presentar als concursos de moda en l'època i van guanyar el Premio Internacional de Conjuntos Ciudad de León. Aquest tema que escoltem és una bona versió del gran hit de The Tremeloes, una banda britànica sorgida en els cinquanta que primer es van fer dir Brian Poole & The Tremeloes, però el lumbreras de Brian Poole va decidir que el grup era un llast per a la seva carrera i que sense ells triomfaria, per tant els va deixar i així li va anar. No es va menjar un torrat i el grup va treure cançons com aquesta que va arribar a ser Disc d'or en Estats Units. El que si cert es que a Brian avui en dia solsament s’el recorda per el fet d’haver sigut cantant de The Tremeloes. És clar que la cançó no era tampoc d'ells. Es tracta d'una versió d'un tema que havien gravat un parell d'anys abans els nord-americans The Four Seasons. La cançó es trobava en un EP, Disc Sorpresa de Fundador, editat l’any 1968 amb "El silencio es oro" com a tema estrella i “Can’t you hear” a l’altre costat que era una composició del cantant de color Lee Dorsey (24 de decembre de 1924 – 2 de decembre de 1986), però ja s'havia publicat en single un any abans, el 1967. Los Indonesios van gravar per discos Polygram i avui en dia son un dels grups poc recordats, tot i que eren bons.

La Parrafada i Els Anuncis dels Nostres Records

Avui unirem dues seccions per presentar un producte comú a ambdues. Avui i complint una promesa feta la passada temporada, parlarem dels Discos Sorpresa de Fundador.

Disco Sorpresa de Fundador

El personatge de Fundador, el seu eslògan "Está como nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta i de l’historia del diseny espanyol.

Una de les més importants campanyes promocionals i publicitàries musicals llançades per una firma comercial en els anys seixanta i al llarg de l’historia, va ser la que va emprendre la casa Pedro Domecq, amb els seus Discos Sorpresa de Fundador, iniciada l’any 1962 i mantinguda fins 1973. En aquesta col·lecció unien novetats enfocades a la joventut i altres amb temes dedicats bàsicament al públic de més de trenta anys. No recordem que s'entremesclen estils. Es tractava d'EP's de quatre cançons i a vegades singles, en els quals no sabies mai que et anaves a trobar el obrir-lo ja que estava precintat i la caràtula no indicava que hi trobariem dins. D'això el anomenarse "Disco Sorpresa". A més a més i per mantenir la "Sorpresa", de vegades eren quatre cançons del mateix intèrpret i en altres es tractava de quatre tema de quatre grups o cantants diferents. Les campanyes publicitàries és centraven bàsicament en les festes de Nadal. De vegades es tractava d'reunir cinc taps de rosca que canviabes pel Disco Sorpresa de Fundador. En altres eren caixes de tres ampolles que ja incloïen en el seu interior el disc.

La campanya va funcionar molt bé i per aixó va durar tans anys, és clar que com sols passar quan una cosa funciona, va ser imitat. També la marca Mirinda de refrescos de taronga i llimona i que era de Pepsi-Cola, va regalar discos, si bé aquest no eren “Sorpresa”. Aixó mateix altres marcas es van sumar a aixó de regalar música, des de Starlux a marques de detergents com Skip, inclus els Quesitos MG va regalar els seus discos, en aquest cas singles, Mario en te un d’ells de Víctor Manuel. Molts anys més tard diaris i revistas regalarien CD’s de música i va semblà tota una novetat, dons bé, no era nou i es que avui en dia, poques cosas son novas a la Viña del Senyor. De fet i durant els anys setenta les Caixes regalavan LP’s, alguns veritables virgueries, quan feies una imposición de cales a la teva llibreta.

Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil·leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va cridar a aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un brandi de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904.

I ara i fins el final del programa d'avui escoltarem música i cançons realitzades en català.

La Música que es Feia en Català

Gloria – Per Sant Joan

L'any 1969 Joan Manuel Serrat va gravar aquesta cançó i la va portar a l'èxit cantada en català, però al mateix temps la van gravar Juan y Junior en castellà i també va ser un èxit. De fet la cançó havia estat escrita per Serrat, Juan Pardo i Antonio Morales, clar que la van compondre veritablement Juan y Junior que a aquelles alçades ja no signaven conjuntament, ho feien amb els seus dos noms i Serrat va realitzar l'adaptació de la lletra al català i la va gravar. Nosaltres com som transgressors i una mica gamberrets no us hem portat ni a Juan y Junior ni a Serrat, escoltarem a El Temps Passa... i la música queda aquesta interessant versió a càrrec de Glòria. Es va incloure a un single editat per Edigsa l’any 1969 amb “Jo crec en tu” a l’altre costat. Tot i que Glòria va començar com a cantautora i dins de la Nova Cançó i que mai va formar part d'Els Setze Jutges que quan Gloria va iniciar els seus passos per el mon de la música ja començaven a estar bastant cremadets. Va tindre una interesant carrera i es va retirar quan es va casar, però en els setanta va tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat espanyol i entre els seus singles més reeixits es troba "Contra viento y marea". Glòria Preses Canals va néixer a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també cantant Maria Pilar i Mario les va descobrir en les matinals de música catalana que es feien al cinema Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona Internacional" de Ràdio Juventud la Voz de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer del qual no recordem el nom. A Glòria la va acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu a qui hem punxat ja en diverses ocasions. Li van proposar representar Espanya a Eurovisió, no recordem ara l'any, a mitjans dels setenta, però ella no va acceptar ja que llavors estava embarassada.

Luis Eduardo Aute – Al·leluia nº 1

Tant Quimet com Mario jutgen que Serrat i Aute són els millors cantautors sorgits a Espanya i consideren a més a més que són grans poetes capaços d'escriure meravelloses lletres. Avui escoltarem a la secció en català a Luis Eduardo Aute cantant en la llengua de Mossèn Cinto. "Mi Tierra" (1969) i aquesta cançó, cantades en castellà, van ser els primers èxits d'aquest cantautor nascut a Manila, Illes Filipines, clar que la primera que va gravar el "Al·leluia n º 1" va ser Massiel i la va portar a l'èxit, però posteriorment la va gravar també el seu autor en un single editat per RCA-Victor l’any 1967, amb "Roig sobre negre" a l'altra banda i com comprovareu, ambdues cançons van ser traduïdes al català. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i nosaltres que saben quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixer a Manila el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català. Mario el va conèixer poc abans de quan va actuar a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. Encara recorda mario com es descollonava Eduardo quan un dia li va preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, es diu que impulsat per Massiel que ja havie gravat cançons d’ell.

Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona

Els 5 Chics amb els que conclourem el programa d’aquesta setmana, van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les seves gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomanem. Per cert us haureu adonat que hem escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

Tancarem El Temps Passa... i la música queda d’avui, el segon de la vuitena temporada. Ara bé, abans de fotre el camp us deixarem amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa. Nosaltres ara baixem la paradeta, però tornarem la propera setmana.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa