Los 5 Latinos – Amor bajo cero
Una de les moltes
pel·lícules on Conchita Velasco i Tony Lebranc van compartir protagonisme va ser "Amor bajo cero", dirigida l'any 1960 per Ricardo Blasco i
escrita per Pedro Masó, una comèdia romàntica
sense excessiva transcendència,
de les moltes que
es van estrenar en els seixanta. Per cert, al costat de Katia Loritz que també hi surt, trobàvem a
l'argentí Jorge Rigaud que per a nosaltres i malgrat el número interminable de films en què va
intervenir, sempre serà Sant Valentí. La cançó
estrella de la pel·lícula "Amor sota zero"
va ser aquesta que escoltem ara per obrir El Temps
Passa... i la
música queda i
estava interpretada per Los 5 Latinos. La banda sonora, aquest
tema inclòs, va ser composada pel recordat Augusto Algueró,
del qual us vam
dir fa alguns programes que tenia
una botiga de discos a Madrid i us vam prometre posar-vos un
anunci gràfic i se'ns va oblidar, aquesta vegada ho arranjarem,
però no ara,
serà més a baix. Los 5 Latinos van ser un grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven
liderats per Estela Raval
(Buenos Aires, 19 de maig de 1929), dona amb una bona veu. Los 5 Latinos es van crear l’any 1957
i eren Estela Raval, 
el seu
marit el trompetista Ricardo Romero,
juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim
reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. Estela havia cantat
amb el grup Las Alondras i en l'Orquesta de Raúl Fortunato i el seu
marit Ricardo Romero va militar
en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. L'any 1969 Estela Raval es va llançar com a
solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, l'any
1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al Florida Park de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Per cert, Estela Raval va morir el 6 de juny
d’aquest any, a causa d'un càncer.
Imatges de la pel·lícula "Amor bajo cero"
Rudy Ventura y su Conjunto – Limbo Rock
.jpg)
Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes
catalans sorgits a
finals dels cinquanta i que va tindre una brillant carrera com a músic, cantant
i director d'orquestres
en els seixanta i també va treball i molt al capdavant
de conjunts, com en aquest cas en què ens
ofereix la seva versió del "Limbo rock", un tema que es va fer molt
popular a tot el món en la versió de Chubby Checker.
En aquest EP editat
per Columbia l'any 1963,
també va es van incloure “Concierto
desesperado”, "Wini, Wini,
Wana, Wana" i
“Cuando brilla la luna”. Mario
coneixia a Rudy Ventura, de fet el
músic català va estar a casa de Mario per
entregar-li personalment
el CD que va gravar en els 90 amb Montse Amor com a 
cantant i que era la seva jove esposa.
La discogràfica Divucsa quan el
va enviar, es van passar i molt amb
Rudy Ventura ja
que no li van
explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de
Mario, a mig camí entre Salou i Vilafortuny, gairebé
tres quilòmetres i podeu imaginar-vos que va
arribar rebentat. L'amic Rudy
Ventura, de veritable nom Jaume
Ventura Serra, va néixa a Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Es
clar que tot el coneixien com Rudy
Ventura, gran trompetista, cantant i director d’orquesta i grups. Va
morir a Barcelona el 2 d’abril de 2009. Va cantar i molt en català i era un
gran aficionat al futbol i al seu Barsa.
Tony Vilaplana y sus Teen Stars – Maybellene
Aquest tema
del 1.964 és una composició del guitarrista i cantant, pioner del rock'n'roll, Chuck Berry i el EP va ser publicat
per Vergara. Tony Vilaplana està
considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que
va començar a gravar en castellà i molt abans que ell ja ho havie fet Víctor
Balaguer i creiem que Francisco Heredero. Tony
Vilaplana va néixa a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín
Soler Serrano el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que el
recentment creat segell Vergara, que està a la recerca de nous artistes 
catalans, li gravi el seu primer disc, era l’any 1962. Va gravar també un disc per
Vergara en català i l’any 1965 Tony
Vilaplana va treure un únic disc per Concentric, també en català, tots
els altres els va editar amb Vergara. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre els anys 1962 i 1965 i és
que en arrivar 1966 el nostre xicot s’en va tindre que anar a la mili, a fer el
soldat que deien les mares i com solia passar massas vegades quan tenias que
anar a cumplir els deures amb la
Patria, tot s’ha
acaba i la música es qui perd. Molts eren els conjunts que es desfeien per
aquesta raó. Tony Vilaplana
també va participar al Festival Español
de la Canción
de Benidorm, l'any 1963, però ara no recordem com va quedar.
Los Telstars – Triana Morena
Nosaltes
sempre hen dit que hi ha qui afirma que Telstar
és un aparell per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el diccionari ho
diu així si be no l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen i es tracta d’un
satèl.lit llençat a l’espai, diuen uns altres. Nosaltres estem convençuts que
tot aixó no és totalment cert. Los
Telstars van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i
cantada i per mostra us portem un botó. Los Telstars eren Luis Cerón, Miguel
Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup
anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar
de l’any 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 
Luis Cerón va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va
marcar el principi de la fi, si be van treballar ancara molt de temps. El tema
que escoltem avui a El Temps Passa... i
la música queda, és trovaba a un EP editat per Belter l’any 1967 i on
també es van incloure “Guantanamera”, “Recuerdos de Andalucía” i “Incendio en
Rio”. En aquest disc i de fet en tots els que van gravar, els Telstars eren
cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. A Mario el tall musical que fan
quan canten aixó de “Triana... Triana Morena” i lo de “Que buena, que buena”
sempre li ha fet molta gracia. Los Telstars van gravar en varis EP’s i tres singles i
van participà en el Festival de Mallorca.
Gelu con Los Mustang – Dominique
Us parlàvem la setmana passada d'aquest disc en el que Gelu va gravar quatre cançons acompanyada per Los Mustang i
en el qual destacava "Si yo tuviera un martillo",
però nosaltres escoltarem
aquesta cançó que
va fer famosa a tota Europa la Hermana Sonrisa, coneguda com Sor Sonrisa, una monja-cantant francesa,
explicant la història d'un sacerdot de vella
escola, un missioner d'aquells que tot ho
donaven als necessitats sense preocupar-se res
del seu propi benestar. Aquest disc de Gelu es va
publicar l'any 1964 i
va ser el primer en el què Gelu va poder treballar
sense una orquestra darrere la qual cosa li va donar un aire molt
més poppi i
actual. La veritat és que promocionalment va ser l'empenta que la granadina necessitava
ja que Los Mustang en
aquell moment eren un dels grups de moda
i l'EP també va
incloure “No tengo edad” de
Gigliola Cinqueti i “Ella es muy bonita” que ara no recordem
de qui era, però
que havia gravat
fins 
i tot Tito Mora. María de los Ángeles Rodríguez
Fernández, va néixa a Granada el 1945 i aixó de Gelu li va posar el seu germà. Gelu va ser una de les cantants de
moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxà a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar
el seu lloc. Gelu va omplir
moltes pàgines de revistes per la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar
diversos discos i si bé aquest li demanés en diverses ocasions que es casessin,
finalment Gelu va decidir fer-ho
amb el també cantant Santy Palau
que va ser propietari de la discoteca Wonder,
a Lleida i la Chrysalis a Valls, a Tarragona. L'any 1968 i
després de casar-se, Gelu es va
retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets
característics de Gelu i que
també va fer servir Li Morante,
ja els van utilitzar anys abans Torcuato
y los Cuatro.
Los Top-Son – Me has cazado
Aquesta és la
versió del "You really
got me" que
els valencians ens
porten al programa, el gran èxit del grup
britànic The Kinks,
dels quals Mikel Barsa,
bon amic de Mario
i soci seu en
diverses ocasions, diu que
van ser el primer grup heavy de la
història de la música, clar
que José Luis Campuzano
(Módulos, Barón Rojo), també amic de Mario, afirmava
que el primer heavy de la història va ser Beethoven.
Aquest tema que
va estar inclòs en un disc
recopilatori editat l'any 1996 pel segell Cocodrilo Records, es trobava en el quart
i últim EP
de Los Top-Són
que va publicar l’any 1965 el segell La Voz de su
Amo i en el que
van incloure "Tu que te vas" al costat de "Viva la gente"
i "Rag doll" que
eren composicions de Pascual Olivas. Vicente Castelló i Pascual
Olivas formaven part amb Bruno Lomas
de Los Milos, però
quan aquest va tornar de França els va deixar. Més tard Los
Top-Són es van
reconvertir en quintet i integraven la 
banda José
Escrivà (baix), Miguel Ángel Herranz
(orgue i piano), Alberto Gómez (bateria),
Vicente Castelló (cantant i guitarra rítmica)
i Pascual Olivas (guitarra solista). Quan després de la publicació d'aquest
EP Pascual Olivas s’en va per crear
Los Huracanes,
el seu lloc va ser ocupat per Alfredo Pareja i van
realitzar una gira per Espanya
amb Gelu i
el Dúo Dinámico, però a finals de l'estiu de 1965 Vicente Castelló també s’en va
i el seu lloc és per Tito
Peman que va militar a Los Pantalones Azules. L'any 1966
Los Top-Són se separen definitivament
i el bateria Alberto
Gómez es va incorporar a Los Canarios substituint provisionalment a Tato
Luzardo que va
haver d'anar a fer la mili, però
com li va passar a Pedro Rui-Blas,
mai va ser membre oficial de la banda. En
total aquest bon
grup valencià va gravar
16 cançons.
.jpg)
Los Stop – El último tren a Clarksville
.jpg)
Cristina al costat
de Los Stop, ens versionen en el
que va estar el seu primer disc i molt bé aquesta cançó que va ser un dels
millors èxits dels nort-americans The
Monkees, una banda creada artificalment per poguer competir amb els Beatles i als que s’els si va donar la
seva propia serie de televisión solsament acomençar. Aquest es el primer EP que
van gravar Los Stop, editat l’any
1966. Uns anys més tard Cristina,
de veritable nom Mari Carmen Arévalo,
va deixà el grup i va liderar Cristina
y Los Tops, per després seguir en solitari. Mario la coneix i li va donar alguna actuación ja quan traballava
en solitari, la coneixia a ella i a un cosí seu,
company de treball de Mario a Telefónica, el "Boro" que també estama ficat en sindicats. Cristina va néixa
a Barcelona el 19 de setembre de 1943. Les cançons més populars de Los Stop van ser "El turista
1.999.999" amb la que van participar en un Festival de Mallorca i
"Tres cosas: salud, dinero y amor". Gravaven per al segell Belter i
aquest disc és de 1966, con us deiem, el seu primer EP. Los Stop eren, a més de Cristina,
Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser
representant artístic de Lucky Guri
i Núria Feliu, entre altres
artístes i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Per cert, quan van
comenzar es deien Donald Duck i van cambiar el nom al firmar amb Belter. La foto està feta per Mario Prades.
Los Sprinters – El Tablao
En diverses ocasions hem
escoltat a El Temps Passa... i la música queda a Los Sprinters, sols o acompanyant Andrés DoBarro
ja que eren la
banda oficial del recordat
cantant gallec. Us
vam prometre que escoltaríem
aquesta cançó i
aquí està. Es
trobava en el seu primer disc i va ser la
primera cançó dels gallecs que va sonar a
les emissores de
ràdio i curiosament i trencant amb tòniques habituals de
l'època, era una composició
seva. Inicialment es van dir Los Player's i van arribar a
actuar i molt a l'estranger, tot i que l'any 1965 es van reconvertir
i després de canvis entre els components
van passar a ser Los Sprinters. "El Tablao" que de flamenc no te
res, no us
confongueu, es trobava
en el seu primer EP publicat per Fontana
l'any 1966, al costat de
“Mi gran amor le di” i “Hemos de salvar” que eren versions de The
Beatles i "En una flor",
també una versió, en aquest cas de Wilma Goich
que havien gravat Les Surfs. Los Sprinters eren del Ferrol i no els
confonguem amb The Sprinters,
una banda britànica. Los 
Sprinters
es van formar en el 65 i eren Miguel
Varela Suárez "O Tranquilo"
que havia tocat anteriorment amb The
Silver Dragons i The Wryders,
al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Els gallecs es van
convertir, com us deiem, en el grup d'acompanyament d’Andrés DoBarro fins al seu retir l'any 1976. Andrés DoBarro va morir el 22 de
desembre de 1989. Despres Los Sprinters es van reconvertir en una orquestra de
ball. Los Splinters van
treballar també en la pel lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l'any 1971 i al costat
de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela,
casat amb la cantant Maria Manuela,
va formar amb la seva dona el duet Manuela
e Miguel. El 19 setembre 1998 Miquel
Varela moriria després d'una llarga malaltia.
.jpg)
Augusto Algueró & His Orchestra – La balada de Bonnie & Clyde
Ens va deixart
el 16 de gener de 2011 a
la seva casa de Torremolinos, va morir d’una parada cardiorespiratòria soferta
mentre dormia. Augusto Algueró
havia nascut a Barcelona un 23 de febrer de 1934. Va ser un dels més prolífics
compositors espanyols de la seva època i ha estat en actiu gairebé fins al
moment de la seva mort, a més de ser bon arranjador, productor i director
d'orquestra. Fill de compositor, Augusto
Algueró Jr. es va casar amb Carmen
Sevilla, però el matrimoni solsament va durar 10 anys. Us hem inclòs en
el blog una fotografia del feliç
esdeveniment, ens referim a les noces, no la separació que quedi clar. Augusto
Algueró va compondre per a 
gairebé totes les figures del moment cançons que
formen part de la història de la música espanyola, entre elles "Estando
contigo”, “La Chica Ye-ye"
que va compondre per Rosalía no
era per Concha Velasco, "Te
quiero, te quiero" que va gravar Nino
Bravo perquè Raphael va
jutjar que no tenia prou qualitat per a ell, "Las chicas de la Cruz Roja”, “Penélope”
de Serrat, “Noelia”, “Corazón
contento”, “Tómbola”, “Será el amor”, “El día de los enamorados”,
“Acompáñame" i tantes altres cançons, sense oblidar les seves bandes
sonores que van ser infinitat, entre elles “Amor bajo cero” amb la que hem començat
el programa d’avui. Aquest tema que ens versiona en el LP “Sounds Spectacular” que
va publicar l’any 1968, va ser el gran éxito del grup New Vaundeville Band i
la veritat es que tot i que la versión del recordat Augusto Algueró al front de
la seva orquestra es bona, la millor versió que és va fer al pais es la de Los
Mustang.
Los Bravos – Los Chicos con las chicas
Quimet sempre els
anomena els Senyors Black is black i
és que a ell el fet que en un concert revival celebrat ja en l'última dècada i
al qual va assistir, en una mateixa actuació toquessin quatre o cinc vegades el
"Black is black" gairebé el va fer alucinar. I això que de guitarra i
per substituir a Tony Martínez
que va morir el 19 de juny de l’any 1990, portaven a Santi Picó. Mario
coneixia a la ex del Tony que
compartia pis a Madrid amb Azuzena,
la que va ser cantant del grup de heavy español Santa i amb qui ell tenía una bona amistat. A Los Bravos els descobreix Manolo Díaz, aleshores directiu de
Columbia que els va presentar al productor Alain Milhaud i es va posar en marxa l'engranatge d'una màquina
marcada per un sol hit internacional, el seu segon single "Black is
black" que va arribar a número dos
en el Regne Unit i quarta posició
als Estats Units. A França no van arribar al cim de les llistes per culpa de Johnny Halliday que va versionar el tema en un EP interpretant en francès. Los
Bravos van ser un muntatge mà a mà entre la 
discogràfica, Alain Milhaud
i una cadena de ràdio-fórmula. La seva presentació oficial va ser en una edició
especial d'El Gran Musical al Teatre de la Zarzuela. Los Bravos van ser l’unió de músics
dels Sonor i del grup mallorquí Mike & The Runaways per crear una
superbanda. De fet Los Bravos
sorgeixen a Madrid, quan l’any 1965 coincideixen a la discoteca Jaima Los Sonor
i Mike & The Runaways. Mike (cantant), Pablo Sanlley (bateria) i Miguel Vicens (baix) tocaven en els
segons, mentre que Tony Martinez
(guitarra) i Manolo Fernández
(òrgan) tocaven en els primers, decideixen unir-se i crear Los Nuevos Sonor. Van gravar cançons
interesants entre elles "Simpathy", "La moto", "La Parada de l'autobús" i
aquest tema que va donar títol a la primera de les dues pel·lícules que van
filmar. La veritat és que van ser dos films sense més transcendència, purs
musicals per destacar als nois del grup, sobretot a Mike Kögel, el seu cantant que posteriorment passaria a
anomenar-se Mike Kennedy quan es 
va llançar en solitari i els va deixar, però en el seu moment aquestes
pel·liculetes van funcionar molt bé. Sempre es va dir que a les gravacions dels
seus discos fetes a Londres, no tocaven ells els instruments, ho feien musics
d'estudi, inclus es va publicar a biografies de Los Bravos. Ara us parlarem del seu organista. El 29 de setembre de 1942 neix a Sevilla Manolo Fernández Aparicio, però als dos anys la família es trasllada a Madrid. Amb un amic anomenat Rafael Muro, va formar el seu primer conjunt, el Sextet Badia que convertirien en Los Blue Boys. Tocava violí, saxo, piano, bateria i algun instrument més. Manolo s'incorpora a Los Estudiantes i més tard va passar a Los Sonor com a teclista. Quan aquests es reconverteixen sorgeixen Los Bravos. A Milà va conèixa la model Loti durant la
gravació del "Show d'Antoine", amb qui es va casar molt enamorat, el 17 de març de 1967. Loti mor en accident de cotxe quan tots dos tornen del casament del baixista Miguel Vicens, estava embarassada del seu primer fill. Manolo no aconsegueix superar-lo i el 20 de 
març de 1968 es va suïcidar. Va deixar escrita una carta per als seus pares dient que no desitja que ningú pateixi per ell. El text de la carta deia així: "Estic completament segur
de que hi ha Déu i que Ell em comprendrà
i perdonarà, doncs el meu lloc
és estar al costat de Lo, la
dona que sempre he esperat, la
dona a la qual he volgut amb
tota la meva ànima, a la qual he perdut
i sense la qual no puc viure". El seu lloc en el grup va ser ocupat per Jesús Gluck amb tot un xou mediàtic que ja us explicarem un altre dia. A la foto veureu a Mario
entrevistant a Mike que
actualmente viu a Vitoria i sembla ser que amb un cantant d’allí està creant un
duet que es dirà… Black is Black. Darrera d'ells Santi Picó i Pablo Sanlley. 
Quixot’s Quartet – Hoy de rodillas
Els Quixot’s Quartet van acompanyar a uns quans artistes d’aquella época,
entre altres el Dúo Rúbam, es clar que primer es deien Conjunto Los Quijotes i gravaven
en castellà, però van gravar en la llengua de Mossen Cinto diense Quixot’s
Quartet. Eren Ramon, Vicens, Francesc i Pere,
tots ells músics de conservatori, amb carnet blanc. Alguna vegada hem escoltat
aquí al programe temes seus, però sempre cantats en català, tot i que ja us vam
dir que havien gravat també en castellà i aquí us portem una mostra. Aquesta és
una versió molt ben realitzada del gran èxit del cantant italià Gianni Morandi que van publicar l’any 1964 a través del segell IFI
i on també trobàvem “Amor perdóname”, “Un rincón para querernos” i “Todo lo que
sé”. Durant un temps i com us deiem, van ser el grup d'acompanyament del Dúo Rúbam, això si, dien-se també Quijotes Quartet. Alguns d'ells havien
format part del conjunt de l'italià Gabrielle
Orizi, altres van militar en l'Orquestra
Neptunos, la Cobla Girona, Màrius Barceló, Miquel Dochado, Mario y Vilas, La
Covadonga i al grup Quintet Dinki Boys. No confondre els Quixot’s Quartet amb un grup actual anomenat Quixote Quartet que no sabem perquè,
però ens sona que és una cobla. Els Quixot’s Quartet van
gravar en català una gran versió del “Happy together” dels nord americans The
Turtles i el "Windy" de The Asociations. Un d’ells era valencià,
creiem que Francesc, els altres de Barcelona.
Dúo Cramer – Corazón
.jpg)
Al Dúo Cramer els van acompanyar durant molt temps en gravacions
i concerts Los Relámpagos que de fet van ser
banda d'acompanyament de molts artistes de l'època, entre
ells Miguel Ríos i Juan Pardo. Tot i que
la gran majoria de duets sorgits en els seixanta a imitació del Dúo Dinámico eren catalans,
el Dúo Cramer es va crear a Madrid a
finals de 1961 i eren el cantant Antonio
Jiménez i Manolo
Iglesias que havia
estat guitarra del
grup Los Teddy Boys. Julián Molero afirmava que van
obtenir el corresponent carnet
vermell de varietats que permetia actuar, encara
que oficialment no servia per
fer ball, el
mateix dia que el va aconseguir Miguel Ríos. Quimet també
es va examinar i va aprobar, però
encara està esperant el carnet que anaven a 
enviar-li
per correu després d'haver aprobat i pagat les tases. Aquesta
cançó es trobava
en el quart EP del Dúo Cramer,
editat pel segell Fontana l'any 1963 i és la seva peculiar
versió del primer hit a Espanya de Rita
Pavone. En el disc també van incloure "La primera
reunión", "Solo en
sueños" versió del "In
dreams" de Roy Orbison i "La
classe se acabó" que era de la francesa Sheila.
En total el Dúo Cramer van gravar 6 EP's i
quan Manuel Iglesias es va incorporar a files, és a dir que s’en va anar a fer el soldat com
dèiem a Catalunya, va representar la fi del duet. La veritat és que és una cosa que com
ja us dèiem
anteriorment, acostumava a passar en massa ocasions i si la mili trencava molts conjunts,
imagineu-vos els duets.
Un altre que va desaparèixa per la mateixa raó va ser el Dúo Juvent’s. La veritat és que fent
memòria, en set anys
que portem de programa, és la primera vegada que punxem al Dúo Cramer
i creiem que ja era hora.
Los Tamara – Massachussetts
Los Tamara es van
formar l’any 1958 a
Noya, la Corunya
i eren Prudencio Romo (Noya, 10
d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007), el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento
(guitarra i clarinet), Germán Olariaga
(violinista i cantant) i Enrique Paisal.
L’any 1961 se'ls va unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de
gener de 1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de les bones bandes de pop versioner de l'època,
però ells van saber mirar cap a les seves arrels i van cantar i molt
a la seva Terra Galega. També 
es van especialitzar a actuar per als espanyols a
l'estranger actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem
que quan arrivava la Setmana Santa a Espanya no es podía
actuar a cap lloc, estaba prohibit. Aquest tema va ser el gran èxit
internacional de The Bee Gees,
la banda dels germans Gibbs que
abans de la “Febre del dissabte nit" eren cinc, es trobava en el seu LP
"Horitzontal". La versió dels Tamara
és molt digna. Enrique Paisal va
deixà el grup l'any 1975 per donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do Son. Va
seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos discos en
solitari. Un altre dia us explicarem d’on venia el nom de Los Tamara que es
molt gallec.
Tony Ronald – Melodía desencadenada
L’amic Julio, de la colla del carrer
Bassegoda, a Sants i uns dels oidors fidels de El Temps Passa… i la música
queda, ens va incloure una vegada en la seva llista de
les millors peçes dels anys seixanta aquesta cançó, clar que ell parlava de la
versió original del duet nord-americà The
Righteous Brothers i el seu "Unchained Melody", però posarla
ara se sortiria de la tònica que seguim a El Temps Passa... i la música queda, a més a més Mario la va posar a Un Toc de Rock fa unes quantes setmanes,
per tant us hem seleccionat la que al nostre parer és la millor versió que es
va realitzar a l’Espanya dels seixanta, la de l'holandès Tony Ronald, establert 
a Catalunya des
de principis de la década. De fet es una cançó que Mario opina que és pot escoltar sense parar durant tota una nit.
Aquest tema es trobava en un EP de Tony
Ronald y sus Kroner's editat per EMI en el 1966 amb tres versions més,
"Submaríno amarillo" de The
Beatles, "Cadillac" dels Kinks i "El espia ruso" dels holandesos The Hunters, la banda liderada pel
gran guitarrista Jan Akkerman
que després i amb This Van Leer,
crearia Focus. Nosaltres sempre hem cregut que hi a dos etapes diferenciades en la carrera de Tony Ronald, el abans i el després de "Help" i francament, ens quedem amb el "abans", em xifres de vendes més inferiors, peró amb menys horterades comercials
Los Mustang – El ritmo del silencio
Aquesta cançó
va ser un dels grans èxits del "dúo" americà poer excel·lencia, Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del
film "El Graduado" l’any 1968, si bé el Grammy el van aconseguir els americans per "Mrs.
Robinson", també de la mateixa banda sonora. Aquí ens la versionen ara Los Mustang, la banda barcelonina liderada pel
cantant Santi Carulla que
parlant de discogràfiques, va ser cap de vendes del segell barceloní Divucsa
que estava al Passeig de Carles I. Per cert que originalmente la cançó es
titulaba "The sound of the silence", però aixó no te masa importancia
perque fa uns quans programes la vam escoltar versionada per els mallorquins
Los 
Talayots que també van cambiar-li el
nom i la van titular “La voz del silencio”. La veritat es que aquest EP
publicar l’any 1966 es el disc que millor es va vendre en la carrera de Los
Mustang, és clar que la cançó estrella va ser "El submari groc", superan i molt aquí al pais, les vendes del “Submarino amarillo” dels
seus autor, els Beatles i a part, Los Mustang també van incloure en aquest EP “El Gran Flamingo”
que ere dels Manfred Man i “Verano en la ciudad”, aquesta el gran èxit dels novaiorquesos Lovin'
Spoonful, un grup liderat per John B. Sebastian. Aquest EP de Los Mustangs va superar les 130.000 copies venudes
Los Salvajes – Con su blanca palidez
L'any 1988 Los Salvajes havien tornat a la carretera, encara
que de la banda original només
quedava Gaby Alegret,
el cantant i que es
va reforçar amb grans músics barcelonins. Alguns
d'ells havien estat
components de TR, la banda de Ton Rulló.
Los Salvajes
en aquest disc
que va publicar Divucsa mitjançant el subsegell Tramvia, eren a més a més de Gaby, Albert Pont (guitarra
i cors), David
Biosca (bateria i cors), Juan Antonio López (baix
i cors) i Enric Colomer (piano,
teclats i cors).
Van col·laborar Frank Mercader i Santi
Picó. En el disc es
van incloure cançons noves
composades per ells
i van 
revisar grans temes dels
seixanta com aquest que escoltem
ara i que per
descomptat es surt de data ja que com us dèiem es va gravar l'any 1988 i precisament aquest va ser el títol de l'àlbum "1988"
que va incloure caricatures del grup confeccionades per Manel. Aquest disc
es va presentar oficialment a la discoteca barcelonina Planeta 2001 i Mario
va estar present, convidat per la
discogràfica. La cançó que
escoltem ara a El
Temps Passa... i la música queda,
havia estat el gran èxit del grup britànic
Procol Harum, publicada
originalment l'any 1967
i titulada en
anglès "A Whiter Shade of Pale".
Per cert que
en el disc hi ha una menció especial d'agraïment
a Quique Tudela
que actualment forma part de Los
Salvajes i que era component
en els seixanta de Los Gatos
Negros i al recentment desaparegut Luis Gomis,
bateria de Los Sírex.
Los Módulos – Todo tiene su fin
Acabarem el programa d’avui escoltan a Los
Módulos i “Todo tiene su fin”. Eren un grup que van ser la
primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer
servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes
de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el
just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la
seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors
del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la
història. Estaven liderats per Pepe
Robles que havia estat tocant amb
Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili.
Rafael Trabuchelli de Hispavox,
va proposar a Pepe Robles un
llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A
partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria
i violí elèctric) i Pepe Robles a
la 
guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me
importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva
historia, s’en número 1 en
ventes al decembre de 1969, pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la
cançó per la que avui es recorda a Los Módulos era la cara B del single. La
cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per
Hispavox l’any 1970. Los Módulos
es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic del Mario. Després Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.
Nosaltres ara fotem
el camp, tanquem per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans us deixarem la
nostra Pin-Up d’aquesta setmana, una noia que ancara es pensa que estem a Halloween. Es clar que avui no hem sel.leccionat anuncis
dels records i tampoc hem tingut Parrafada, la veritat es que estem molt dropos,
un altre dia serà.
Marxem, peò us
deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Xiquets, xiquetes... ens veurem la propera setmana.
Quimet Curull i
Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario