El Temps Passa programa 08-11-2012

En el programa d'avui començarem escoltant música calenta amb sabor cubà, però interpretada per un català d'or. Recordarem a dos dels grans crooners de la història musical espanyola, també catalans, encara que ja no estan entre nosaltres cap dels dos. Escoltarem grups i artistes que van escriure pàgines senseres del nostre passat musical, donarem la benvinguda a nous amics i escoltarem aquells anuncis que van marcar la nostra joventut. Viatjarem per la geografia de la pell de Toro, de Cadis a Bilbao, passant per València, Galícia, les Illes Balears i per descomptat Catalunya de nou, per acabar a Madrid escoltant a un Argentí de fama internacional que ja va morir, però a El Temps Passa... i la música queda, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, el record i les cançons de Luis Aguilé seguiran sempre vives. Per tant Quimet i Mario obren la paradeta.

Xavier Cugat y su Orquesta – El Cumbanchero

Un dels més grans músics que ha donat Catalunya al món va ser el gran pianista i director d'orquestres Xavier Cugat que va néixa amb el segle XX, l'1 de gener de 1900, just poc després de donar la mitjanit que obria el primer any d'aquell nou segle que ara ja és vell. Cugat sempre va dir que desitjava ferventment viure cent anys i conèixa el segle XXI, però no ho va aconseguir-ho, la mort va trucar a la seva porta el 27 d'octubre de 1990. Les dones van marcar la vida de Francesc d'Assís Javier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, aquest insigne català que va treballar i va consolidar la seva carrera als Estats Units i va ser un dels principals impulsors de la música cubana a Hollywood i el món. S’el va vincular i molt amb la màfia italiana. Con us deiem les dones van marcar la seva vida i sempre va estar envoltat d'elles, però tot i haver tingut unes quantes dones, Xavier Cugat un dia li va confessar a Mario que realment l'únic gran amor de la seva vida va ser Abbe Lane amb qui va estar casat de 1952 a 1964 i de fet la cantant i ballarina va ser la principal beneficiària de la seva herència. Quan es va retirar va traslladar la seva residència de nou a Catalunya, a Girona, on va néixa, però bàsicament vivia en una suite de l'Hotel Ritz, a Barcelona. Xavier Cugat va realitzar innombrables pel.lícules, als Estats Units, però el seu últim film va ser "Una rosa al vent" que va dirigir Miguel Iglesias, el "sogre" de Mario. Aquesta cançó que escoltem per obrir El Temps Passa... i la música queda és tot un clàssic de la música caribenya, escrita per Rafael Hernández, un dels més importants compositors de Puerto Rico. Us la hem extret del LP recopilatori "The best of Xavier Cugat" que va publicar Mercury i on cantava Abbe Lane. A instàncies de Joan Carles Doval, propietari del segell Picap i que en aquella època era el seu secretari i home de confiança, va crear l'Orquestra Cugat-Caravana on durant un temps va ser cantant la Nina. La presentació oficial de l'orquestra es va celebrar a la sala Galas de Salou i el productor de l'acte va ser Mario que tindrie molt a dir, però això serà un altre dia.

 Cugat i Abbe Lane, a sota dels discos veureu a Abbe Lane, 

una dona de bon veure

Josep Guardiola – Paz

Composada per Carles Laporta i el mestre Isidre Solá, aquesta cançó va guanyar el segon premi del cinquè Festival de la Cançó de la Mediterrània que es celebrava a Barcelona i que s'havia de dir inicialment Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, però des de Madrid ho van prohibir i la causa era molt simple i alhora mesquina, Madrid no tenia festival i aquí li van tindre que posar un altre nom. Ens la canta el recordat amic Josep Guardiola des d'un EP editat per Vergara que també contenia "S'en va anar" i "Junto a tí" que van aconseguir el primer i tercer premi en aquest festival, la primera defensada per Salomé i Raimon, al costat d'un quart tema que creiem no va anar al festival, es tracta de “Dudas”. Aquest EP es va editar en versió castellana i també en català, amb la mateixa portada i els textos traduïts. De família humil, José Guardiola va passar la seva infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares que els hi van inculcar aficions musicals. Josep no és, ni va ser, l'únic artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la seva germana María el piano. La saga musical familiar continua ja que el seu propi fill és cantant en una orquestra. Per cert Josep Guardiola també tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". És clar que tots sabem que Eurovisió és un festival més polític que artístic. A mitjans dels seixanta i amb l'arribada del pop i els conjunts moderns José Guardiola va anar perdent part de la seva immensa força de convocatòria de masses. És clar que la discogràfica i per mantenir els seus fans més joves va fer que s'ha afaités el seu bigoti característic per tal d'aparentar una joventut adolescent que Josep Guardiola ja no tenia. El 9 d'abril passat, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i volien. A la foto Josep Guardiola i Montse Aliaga, la coordinadora del facebook

Ramón Calduch – La Muralla de Berlín

També José Guardiola va gravar "La Muralla de Berlín", una cançó sorgida del Festival de la Cançó de la Mediterrània, com tants altres, però ara us portem aquesta a càrrec de Ramon Calduch que la va interpretar en la quarta edició del Festival i malgrat quedar en segona posició, la crítica i el públic la van donar com guanyadora. També va cantar-la i va gravar-la Salomé. La veritat és que el Mur de Berlín es va construir pràcticament en una nit, la del 13 d'agost de 1961. S’el va va anomenar el Mur de la Vergonya i finalment va caure, com es diu en la cançó, però no va ser fins al 9 de novembre de 1989. Per cert, el pare de Mario sempre deia que "Els americans tenen fronteres perquè no entri la gent de fora i els soviètics les tenen per impedir que la gent foti el camp de Rússia”.  Ramón Calduch va ser un altre dels grans crooners catalans dels anys 60, al costat de José Guardiola i encara que no va arribar a la seva alçada, se li va apropar molt. Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com català i va saber mantenir-se fins ben entrats els seixanta. Ramón Calduch va néixa a Montcada i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de setembre de 2008. Feia dècades que Ramón Calduch patia soriasis i el seu caràcter es va agrià molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant que va ocupar molt abans, supossem que agravat per la malaltia que patia. Mario recorda una vegada que el va entrevistar. Ramón Calduch va posar a "parir" a totes les noves generacions de músics de  rock i pop, només ell i els seus coetanis valien la pena. El titular de l'article va tindre que ser "La amargor d'una antiga estrella".

Dubé y su Conjunto – Quiero quedarme aquí

Antoni Durán, un bon amic que havia estat músic de Los Ticanos i Tuset 31, entre altres i del que parlarem més tard, es va posar en contacte amb nosaltres degut a que ens va recomenar a ell l’amic Frank Dubé, cantant i acordeonista al que feia temps que no escoltaven a El Temps Passa… i la música queda. Ha arribat el moment que Dubé y su Conjunto sonin de nou al programa. Aquesta cançó us l'hem extret d'un EP que van publicar Dubé y su Conjunto mitjançant el segell Belter l'any 1964 on també es recollien "Ma vie" d'Alain Barriere, “Angelita querían llamarte” que no recordem de qui podia ser i “Hoy de rodillas” que és la versió que Frank Dubé ens fa del clàssic italià de Gianni Morandi. El seu nom complet era Francisco Dubé Canela i ha estat tot un showman a l'americana que va estar vinculat al Papagayo, però va ser propietari de la sala de festes Burbujas, al carrer Calvet de Barcelona, però al que tots anomenaven simplement “El de Frank Dubé”, vinculat a la transició política espanyola i unit sentimentalment a la seva esposa Laura, una extraordinària dona a la que supera en 25 anys d'edat. L’any 1969 Frank Dubé tenia el grup Projecte A en el qual militava també Josep Més Kitflus. Salutacions Frank.

Frank Dubé, tot un showman

Lita Torelló – St. Tropez Twist

El tema, composat i interpretat originalment per Peppino di Capri, es trobava en un dels molts EP 's que Lita Torelló va publicar amb el segell Vergara l’any 1964 i a més d'aquest twist, al disc trobàvem “Mama”, “More” i “América” que era del musical “West side story”. La noia és deia Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era l’any 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet Lita Torelló va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre els anys 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravan. Lita Torelló a finals dels 60 va deixà la seva carrera musical en casar-se, con solia passar moltes vegades amb les cantants femenines. Val a dir que fa un parell d’anys li van fer un homenatge junt amb Santi Carulla, era La Gala dels Fans de la revista Fans (tots dos a la foto).

The Rocking Boys – Cuando llegue septiembre

Aquesta cançó es va convertir en tot un clàssic dels seixanta gràcies a incloure-la en el film del mateix títol que van protagonitzar Gina Lollobrigida, Rock Hudson, Sandra Dee i Bobby Darin que la va cantar originalment, una comèdia romàntica amb bona banda sonora que va tenir bona acceptació a taquilla. Aquest tema es trobava en un EP que The Rocking Boys van editar l'any 1962 i en el qual també es van incloure "Multiplicación", així mateix de Bobby Darin, "Que siga el Twist" de Chubby Checker i "Seguir soñando" que també era una versió. Es el cinquè disc de The Rocking Boys i el va editar Belter l'any 1962. The Rocking Boys es van formar a La Línea de la Concepción, a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The Rocking Boys van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van anar passan al pop. The Rocking Boys  van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment The Rocking Boys eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi havia un cinquè membre a l'ombra José Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa (òrgan) que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment militaria en Barrabás. En total van gravar 16 EP's.

Dúo Dinámico con Joan Manuel Serrat – La, La, La

Avui i trencant un altre vegada amb la tradició i la tònica habitual de El Temps Passa... i la música queda, cosa que també vem fer ja fa uns programes precisament amb aquest mateix disc, anem a punxar un altre tema que és tota una novetat, s’ha publicat aquest any 2012. El Dúo Dinámico tenen un nou treball al carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el què revisen i graven de nou alguns dels seus grans èxits amb bones col.laboracions. Des de Serrat a Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas, Soledad Giménez, Lolita, Miguel Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio Iglesias, Diana Navarro, Lesli de Los Sírex i Santi Carulla de Los Mustang. Entre els temes "Lolita twist", "Resistiré", "La, la, la", “Esos ojitos negros”, “Quisiera ser”, “Somos jóvenes”, “Perdóname”, “Eres tú”, “Soy un truhán, soy un señor” i “15 años tiene mi amor”, consti que ens deixem algun. En aquesta nova versión del “La, La, La” col.labora Joan Manuel Serrat, pero val a dir que la cançó, tot i estar molt ben grabada, pateix de carestia de veus destacables, las han empastat massa i els cors porten el pes. Manolo i Ramón formen part de la història musical espanyola i són una referència quan avui dia es parla de pop espanyol dels seixanta. Manuel de la Calva Diego, nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1937 i Ramon Arcusa Alcón que també és de Barcelona i va néixa el 10 de desembre de 1936, han composat al llarg de la seva carrera més de 800 cançons i han gravat unes 300 . També s'han dedicat a la producció. El Dúo Dinámico va néixa oficialment a Barcelona el 28 de desembre de 1958. Tant Manolo com Ramón havien estudiat Peritatge Industrial. Les primeres actuacions en públic, la van realitzar veritablement en les festes que es celebraven a l'empresa on  treballaven, la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA, però oficialment la primera es va produir en el programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment es deien The Dynamic Boys, però el presentador del programa, un gran home de las ondas que es deia Enrique Fernández, els va batejar com Dúo Dinámico, Manolo i Ramón van acceptar el nom i així va quedar per a la història de la música pop espanyola. El seu primer disc es va publicar a la tardor de 1959. Van realitzar 4 pel.lícules i a partir dels vuitanta van saber mantenir una carrera sense prodigar-se en exces, però sabent fer-se valorar i és que el Dúo Dinámico sempre ha sabut escollir un bon manager. Ells ho van definir perfectament quan fa poc mesos, arran del disc del seu 50 aniversari en el món de la música i l,a edició d'aquest disc van dir "No es tracta de cantar, es tracta d'encantar".

Los Mitos – Es muy fácil

La cançó més recordada quan parlem de Los Mitos, es indiscutiblemente aquesta. Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i dien-se Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. Tot i que van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969 i va ser el superverdes de Los Mitos. Van començar l’any 1966 amb el nom de Los Famélicos i el van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos, Hispavox. El 8 abril 1968 van realitzar la seva presentació oficial, va ser a Madrid. Quan Tony Santiesteban els va deixar per començar en solitario com Tony Landa, Los Mitos encara van seguir uns anys amb un altre cantant. Per cert, estan de nou a la carretera i Los Mitos l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir a Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantant Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao, al costat us possem una foto d'aquell dia.

Los Mustang – Loretta, Loretta

Los Mustang van seguir al llarg de la seva carrera i a mesura que passaven els anys, sent els grans versioners, encara que a finals dels seixanta també van anar incloent alguna composició pròpia en els seus discos, clar que molt poques d'acord amb la seva llarga carrera discogràfica. "Suspira la niña" que era la cara B d'aquest single editat l'any 1969, era una composició del guitarra Marco Rossi que per cert, en els vuitanta era el distribuïdor de la Mitsubishi a Catalunya, divisió aparells de vídeo. Us explicarem una petita curiositat, la cançó "Loretta, Loretta", versió d'un tema dels britànics The Merseys, va ser una de les que Los Mustang van interpretar quan van actuar al James L. Knight Center de Miami, amb el local ple de gom a gom. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Han estat l'única formació musical espanyola sorgida en els seixanta que ha mantingut els mateixos components des de la seva creació fins que es van dissoldre l’any 2000. Per aquest motiu Mario els va lliurar una placa homenatge en l'edició de la Fira Internacional del Disc i Cinema de Col.leccionisme que es va celebrar a Malgrat de Mar i que Mario organitzava a Catalunya i Andorra, la del cinema va ser per al director català Ventura Pons al que han fet un homenatge la setmana abans de gravar aquest programa, a l’Universitat de Dallas, als Estats Units.

Tuset 31 – Esto es amistad

Feia molt de temps que teníem preparat aquest single, però al no tenir informació sobre el grup no ens decidíem a punxar-la. L'altre dia vam rebre un correu meravellós que ens va remetre un gran professional de la música i al que des d'ara ens agradaria poder dir amic. Ell va ser membre de grups històrics com Los Ticanos que al costat de Los Pájaros Locos i els Golden Quarter van ser els primers conjunts catalans que van actuar a Madrid. Sempre hem dit que Los Ticanos es van convertir en Los Catinos i l'amic Antoni Duran ens assegura que no va ser realment així, de Los Ticanos van sorgir diverses formacions i entre elles Los Catinos. Cada dia aprenem una cosa més i enriquim el nostre bagatge musical i cultural. Volem, amb el permís d'Antoni Duran, reproduiros una part del seu primer correu:

“Sóc arquitecte gràcies a la música ja que tota la carrera la vaig compaginar treballant a les nits en sales com El Papagayo, La Cabaña del Tio Tom, Jamboree, Dancing Colon, Kit Kat, Panams, 1.400, El Tropical etc. 
Avui, a través de Frank Dubé, he conegut la vostra pàgina El Temps Passa. Us felicito i moltes gràcies. 
En aquella època, despres de formar part dels Ticanos, vaig entrar a Los NO, quan es desmembraren. Per un temps, Edy, Roberto, el meu germà José Mª Durán (guitarra) i jo (a l'òrgan) continuarem amb el nom dels NO.

Vam haver de canviar el cartell- afiche ja que la fotografia dels antics components no s'ajustava a la realitat. Un company de l'escola d'arquitectura, va dissenyar a uns troglodites ("mampas" els anomenava ell) que tocaven instruments actuals. El cartell va tenir èxit i Grau,Centaño i Morell (agents artístics) ens van començar a donar treball, no solament en sales de festa diàriament, sinó també en "bolos" de dissabtes i diumenges, fora de Barcelona. A més, canviarem el repertori i cantàvem a quatre veus (quan Roberto es va marxar) Beatles, Bee Gees, Credence C.R., Chicago, Beach Boys, Hollies, Monkees, Tremeloes, etc. de tal forma que, a més de treballar diàriament en aquelles sales i els caps de setmana en bolos, gravàvem la major part de les veus masculines (les femenines les posaven les germanes Ros) dels discs que es gravaven en els estudis de Barcelona (La Voz de su Amo, Estudis Gema, Belter etc.)

Com a exemple, us diré, que vaig ser un dels primers que vaig sentir l'himne actual del Barça, ja que, en una sessió d'enregistrament en un estudi que hi havia al carrer Cañon, (que pertanyia a Daniel Carbonell) vaig cantar tots els que es van presentar al concurs... 
Tan bé cantàvem, (agradàvem més als altres grups que al públic) que Zafiro-Novola que buscava un grup successor dels Brincos, ens va fitxar. Ens canviá el nom i ens va batejar com TUSET 31 (en aquella època el carrer Tuset feia furor a Madrid...) El nº 31, és perquè la numeració del carrer Tuset, acaba en el 30.

Varem gravar un disc amb dues cançons, “Esto es amistad” i “Nuestro lugar” i després un altre com "AUTOBUS", amb altres dues cançons: “1 de enero, 2 de febrero...” i “Las chicas de Laredo”, amb arranjaments de Juan Carlos Calderón. 
I varem participar en el PREfestival d'Eurovisió, l'any de Güendolín. Per Zafiro-Novola, vam estar Voces Amigas, Braulio, Mocedades i nosaltres. 
Els nostres dos discs van fracassar i, a més, ens negarem a anar a viure a Madrid (aquí teníem molta feina i jo era a punt de finalitzar els meus estudis d'arquitectura). Llavors, Zafiro-Novola es va decidir per Mocedades.

La vida va continuar fins avui...”

Amic Antoni, gràcies per tota la informació que ens has fet arribar, ara i gràcies a tu, som una mica més rics en sapiència. Per cert, el programa d’avui el tancarem amb una cançó on a part de les Germanes Ros, també feia cors l’Antoni. Era un disc de Luis Aguilé que era bon amic de Mario Prades.

(Material gràfic falicitat per Antoni Durán)

Los Z-66 – Todos hablarán

Els mallorquins Z-66 van gravar un munt de cançons, la majoria d'elles versions en les que lluïen el seu saber fer. Aquest tema és una bona versió d'un tema del grup de Totthenham The Dave Clark Five, liderats pel bateria Dave Clark que els Z-66 van incloure en un EP publicat per EMI l'any 1968 i on també es van incloure "Mister bus driver”, “Give me a little sing” i “Desde el otro mundo". Els Z-66 van ser una gran banda mallorquina liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc després, va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Zeta, com s’els coneixia, es van formar l’any 1966. Eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Més tard se'ls va unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma. El single amb "Despierta el amor" dels Edison Lighthouse, va ser l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfé. Tenien el mateix manager que The Animals, Flowers Pop Men, John Mayal i Jimy Hendrix i ells van poguer fer moltes jams al Sgt Pepper’s de Palma, propietat del seu manager, amb gent que a Espanya sols coneixiem per referencies. Us explicarem una anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord (foto aparell a sota) que acabava de comprar-se, en veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el "Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no en aparells electrònics.

Els Anuncis dels Nostres Records

Calzados Segarra

I ara dins dels nostres Anuncis dels Records anem a “tindre cura” dels pilreles. Calzados Segarra va ser una cadena de botigues especialitzada en sabates de batalla. Eren sabates dures, resistents i molt incòmodes, però barates i en aquells anys de postguerra incivil aixó era molt important ja que les economies de les famílies estaven per terra... Mira tu, més o menys com ara. És clar que havia de procurar no mullar-los massa ja que la pell brillava per la seva absència i el material de què estaven fetes era una mena de cartró molt endurit. Això si, dins de ser "barats" creiem que tenien una marca de "luxe" Calçats Gorila pensem que era. Mario recorda que hi havia una botiga de Calzados Segarra a Hostafrancs, al carrer Creu Coberta, anan cap a la plaça d’Espanya a la esquerra, continuación de la carretera de Sants. Tornan al present, remenan per Internet hem vist que hi havia una fàbrica Segarra a la Vall d'Uixó, a Castelló, però també hem trobat un altra a Guadiz, no sabem si alguna de les dues són la continuïtat d'aquelles mítiques Sabates Segarra que en els 50 i 60 van ser un martiri per als peus de la infantesa, però... Eren sabates tan barates!

Bic Cristal

Ara i per escriure les nostres memories, ja que ho farem a mà farem servir un boli Bic Cristal. Quan a les escoles encara s'escrivia amb ploma i tinta negra de fabricació casolana que feia omplir el tinter de pols al dia sigüent ja que la tinta es secava, una época en la que els profesors no ens deixaven escriure en boligraf, Bic, amb fàbrica a Tarragona, al Polígon Entrevies, per cert, va comercialitzar el seu Bic Cristal que avui en dia seguiex al mercat i que tal com diu l'anunci, en aquells moments només costava sis pessetes. Era de tinta blava, pero després van treure el Bic Naranja que era de punta més fina i tinta negra. Per cert que a les escoles, com us deiem, al principi i fins casi la mitat dels anys seixanta, va estar prohibit rigurosament escriure amb boli, era obligació fer-ho amb la plumilla i així vem aprendre caligrafia la nostra generación i més d'una esquena quedava ben pringada de taques de tinta, era la brometa més acostumada. Com a molt, et deixaven escriure amb ploma estilogràfica. La veritat es que Bic seguiex sent una de les marques més populars, tant amb bolis com encenedors.

Coca-Cola Grande

En aquest espot publicitari que és va fer per Méxic i que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, fet a al pais dels mariachis, cantaven les Hermanas Navarro, Socorro i Rosina Navarro, dues noias que van tindre una brillant carrera internacional, sobre tot gracies a la cançó “Pepe”. Ellas van ser contactades per publicitar la beguda i es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de seguida la Pepsi una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran de la que tracta l'anunci i que era de un litre. Després tothes dues marques treurien las de litre i mig i finalment les de dos litres i les llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la década dels seixanta, la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però després la guerra la va anar guanyan Coca-Cola.

Filomatic

Un dels molts anuncis que va fer el genial Gila, junt als de rentadores Agni on va acunyar la dita "Compre una Agni y… Tire la Vieja", va ser el de Filomatic on se'ns presenta com l’home del temps, recomenant-nos que sempre ens afeitem amb una maquineta Filomatic. Creiem recordar que hi havie un altre anunci seu que deia que afeitarse amb Filomatic “Daba un gustirrinin”, pero no estem segurs del tot per tant, no ens feu gaire cas. Us explicarem una curiositat, de jove Gila va treballar en els Tallers Elizalde de Barcelona, on anys més tard treballarien i es van conèixa Manolo i Ramon, el Dúo Dinámico.  Miguel Gila sempre deia que havia nascut dues vegades, la primera a Chamberí el 12 de març de 1910 i la segona quan el van afusellar a el Viso de los Pedroches, Córdoba, durant la Guerra Incivil i no va morir, és va fer el mort i així va sobreviure. Gila formava part de les Joventuts Socialistes Unificades i es va allistar com a voluntari al juliol de 1936 al Cinquè Regiment de Líster. Va ser un gran humorista i avui en dia s’el recorda com al Mestre. Juant a Joan Capri, son els millors monologuistas de l’historia del humor a Espanya. Miguel Gila Cuesta va morir l'any 2001 a Barcelona, a causa d'una insuficiència respiratòria deguda a una malaltia pulmonar crònica que patia.

Soberano

Al costat de Fundador, 103, 501, Espléndido que era de la casa Garvey, Terry i Veterano, Soberano va ser un dels brandys de batalla en aquella època i ere de les bodegues de Gonzalez Byass, a Xerez. Soberano en diverses campanyas publicitaries va sortegà vehicles, des de SEAT 1400 a 600. La gent més IN i progre bevien Cardenal Mendoza, Torres, Magno i Mascaró. Els del carrer bevien el que podien pagarse. És clar que aleshores i amb la dictadura franquista, com els drets de registres de noms se'ls passaven pel forro, per el que respecta a marques estrangeres, aquest licor es venia com conyac. Va ser en arribar la democràcia que tot va canviar i els francesos van exigir que xampany i conyac fossin retirats del mercat espanyol i de l'etiquetatge ja que era denominacions registrades a França i passarem a beure i produir Cava i Brandy, clar que en compensació els hi vam tocar els nassos a ells i als productors d'anís francesos els van obligar a canviar a ells i en lloc d'anís, des d'aquell moment van haver de vendre anisete. Avui recordarem l'eslògan de Soberano que es va fer molt popular i és que Soberano, com deia aquella senyoreta  tan mona ensenyant l'ampolla "Es cosa de hombres". Val a dir que en aquelles époques, a les festes i celebracions (bodas, banquetes y comuniones) es servia una copa de conyac als homes i una d'anis a les dones i en aquestes festes, elles podien fumar-se un cigarret sense ser criticades per aixó.

Aquí us deixem altres anuncis gràfics i nosaltres tornem a la música a El Temps Passa... i la música queda.

Andrés Do Barro – O tren

Ara disfrutarà el Quimet perqué agafarem el "O tren". És curiosa l'afició que aquest home té pels trens, potser en una altra vida va ser ferroviari. Aquesta peça del gallec Andres DoBarro va ser la primera cançó de la història del pop espanol, cantada en gallec que va pujar al més alt de les llistes de vendes espanyoles, era l’any 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat a haver un altre número 1 nacional cantat en la llengua de Rosalía de Castro. Andrés Lapique Dobarro, va néixa a El Ferrol, llavors El Ferrol del Caudillo, La Corunya, l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser protagonista de la pel lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha  Velasco, on Andres DoBarro va ser doblat per un actor de doblatge professional degut al seu fort accent gallec, però cantava les seves cançons en la llengua de Rosalia de Castro. Per cert, Andrés Do Barro també va gravà en castellà que quedi constància. En total Andrés Do Barro va publicar 3 LP's. El grup que l’acompanyaba en les seves gravacions i directes eran Los Splinters que es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van tindre una bona carrera per el seu compte i van treure un grapat de discos petits, peró tot i que van ser un grup que va gravar versions, si més no també van gravar composicions pròpies des del seu primer disc l’any 1966.

Bruno Lomás – Es mejor dejarlo como está

Anem cap a terres valencianes. La canço "Reach out I'll be there" va ser el gran èxit de The Four Tops a tot el mon. Eren una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixa que broda el tema amb la seva potent veu. La canço es va recollir a un EP editat a principis de 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona composició de  Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff.  Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant LosMilos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard passarian a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris, l’any 1990. A la foto veureu a Los Milos amb Bruno Lomas junt a Los Pantalones Azules, un bon duet valencià

Grupo 15 – No es para ti

Saltarem de València a Mallorca, però com que no podrem utilitzar el "Pont" de Los Mismos i no farem servir Ryanair, per si de cas, demanarem que ens portin el Grupo 15 i ho faran amb aquesta versió del clàssic de Bob Dylan que francament, el Grupo 15 versiona perfectament, donant-li aquest toc rock que el tema necessitava. La van incloure en un single que es va publicar ja l'any 1971 a través de Novola-Zafiro i en la cara A es va incloure “Lo digo así” que era la versió d'un èxit de Neil Diamond. La caràtula ens la van facilitar els amics del blog Illa Sonora ja que la de Mario estava irreconeixible, tot i que la cançó sona perfectament com comprovareu escoltant. De fet la portada de Mario és casolana.feta amb un fullet de Telefónica adaptat al single, cosa que Mario solia fer quan tenia una coberta atrotinada, un dia us posarem una d'aquestes "Caràtules" al blog i al.lucinareu. El Grupo 15 que eren de Manacor, es va desfer a finals dels 70 i alguns dels seus components van crear un altre bona banda de pop, Falcons, que van funcionar molt bé gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” i “Date por vencido”. Curiosament si com Grupo 15 sempre van gravar versions, al trasformarse en Falcons van enregistrà sols cançons sevas que van funcionar molt bé a finals dels anys setenta, es clar que si la discogràfica els va promocionar cançons molt comercials, ells feien un bon rock prácticamente progresiu. Tenim que reconeixa a El Temps Passa… i la música queda que va ser un bon canvi, la veritat.

Els 7 d’Aquí – 400 infants negres

Aquesta cançó, versió de la composició dels francesos Jean Ferrat i Michelle Senlis, es trobava en el primer EP, publicat per Concentric l’any 1967 del grup Els 7 d’Aquí, una formación de la que prácticamente no sabes casi rés de rés i que creiem que sols van treure un disc. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que nosaltres a El Temps Passa… i la música queda ens quedem amb la de Los Relámpagos, tot i ser instrumental. Els 7 d'Aquí eran un bon grup vocal integrat per 7 components, es clar, nois i noies. Els 7 d'Aquí es trobaven a cavall entre el folk, els espiurituals negres, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. En el EP també troben la cançó “Nomes tu”, composta per Carlos Sist que creiem era component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana que es va celebrar a Ràdio Barcelona. Aquest EP que portem avui a El Temps Passa… i la música queda, és va gravar en els estudis Sonotone.

Luis Aguilé – Miquel i Isabel

Tancarem El Temps Passa… i la música queda amb aquesta cançó de Luis Aguilé. Va ser una de les grans balades d'aquest cantant argentí que va viure a Cuba fins a l'arribada del règim castrista. Aquest tema, li va explicar una vegada Luis a Mario que el va composà inspirant-se en una parella que va conèixa quan residia a l'illa caribenya. A Mario sempre li recorda una altra parella de la colla del carrer Bassegoda, Bartolo i Isabel, sempre estaven com el gos i el gat. Trencaven, tornaven a estar junts, tornaven a trencar i així fins que un dia es van casar. Com  Mario finalment va poder anar al sopar amb els seus antics amics de joventut, al novembre del any passat, va asabantar-se que Bartolo i Isabel segueixen junts i a ell li agrada que sigui així. A aquests amics de juventut dediquem la cançó amb la que tanquem el programa d'avui, cançó d’un altre bom amic Luis Aguilé que ja no està amb nosaltres, va morir a Madrid, el 10 d’octubre de 2009. Es clar que us portem la versió que Luis Aguilé va fer en català, l’any 1975, incloent-la en el seu LP "A Catalunya", comptant amb Lleó Borrell a la direcció musical i arranjaments orquestrals i amb Francesc Burrull al piano, Albert Moraleda al baix, las germanes Ros i l’amic Antoni Durán (de Tuset 31) al cors, entre altres grans músics catalans.

Mario Prades amb Lluis Aguilé, Ana, la seva dona i una de les ex de Mario

Ara fotem el camp i tanquem per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de tancar la paradeta us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana i tot el fred que ja està fent, ella sembla recomenar-nos un gelat. Qui l'hi diu que no?

Us deixem amb la bona companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda.  Porteu-se be i que sigue bons i bones.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa