El Temps Passa programa 01-11-2012

Avui a El Temps Passa ... i la música queda i dins de La Parrafada, recordarem a un dels grans monologuistes catalans de la història, el mestre Joan Capri i escoltaren un dels seus monòlegs. Per descomptat tindrem molta música de l'època gloriosa, aquells anys seixanta dels nostres records. També algunes sorpreses com un disc de l'actor Vicente Parra que esperem us cridi l'atenció, per suposat no per la seva qualitat interpretativa, més aviat perquè és tota una curiositat. És clar que per allò de que no es pot tenir tot en la vida, avui no tindrem Anuncis, però si la Secció de la Música que es Feia en Català, per tan i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, Quimet i Mario obren la paradeta i comencem amb un boleret

Moncho – Llévatela

Aquesta és possiblement la millor cançó en la carrera de Moncho, tot i tenir moltes gravacions, però “Llévatela” el va donar a conèixa a tota Espanya. Es trobava en el seu LP de debut titulat "El gitano del bolero" editat l’any 1969. À Mario l’hi va presentar al Moncho un cosí seu, gitano argentí, a la sala Las Vegas de Barcelona, al carrer Aribau, una nit de Cap d'Any. Després parlarem de aquest company de la colla del carrer Bassegoda - Bonvehi - Torns que també tocava la guitarra, rumbera, aixó si. Moncho i Mario van tornar a retrobar-se en diverses ocasions, una d'ella en un sopar solidari amb Cuba organitzada per Ángel Juárez al desaparegut Fortí de la Reina, a Tarragona, i al blog us hem posat una foto d'aquell sopar benèfic en el curs de la qual va actuar l'Orquestra Sabor Tropical que portava Mario. Ramón Calabuch Batista, veritable nom de Moncho, va néixa al barri de Gràcia, a Barcelona, el 26 de juliol de 1940. Va començar creiem que tocan la trompeta amb Ramón Evaristo y La Orquestra Antillana i va començà a cantar per pura casualitat. Moncho ha gravat 34 discos de boleros en castellà i en català i té més de tres-centes cançons gravades. D'ell va dir Lucho Gatica que era el veritable Rei del Bolero. Volem dir una cosa, a les barres americanes de Barcelona, totes les máquines de discos tenian cançons de Moncho que s'escoltaven sense parar, nosaltres no hem estat mai, és clar, però ens ho han explicat que consti.

Mario Prades al acte benéfic a favor de Cuba. A la foto i de dreta
 a  esquerra  trobem a Moncho, Mario Prades,  Ángel  Juarez,  el 
Governador   Civil   de  Tarragona   en   aquells   moments  i    el 
Consul de Cuba

Lilian de Celis – Batallón de modistillas

Lilian de Celis ens porta una de les seves cançons més famoses i és que ella “per si d’acas venia una guerra”, com ens deia l’avia, es va organitzar un batalló, però de modistillas amb el que ens ve al cap un tipus de guerra molt més agradable. Lilian Ángela de Celis Collía, va néixa a Fíos, Astúries, el 31 de gener de 1935 i a més de cantar i molt bé el cuplé ja en els cinquanta i principis dels seixanta, també era actriu i va realitzar 16 pel.lícules i malgrat la fama que va aconseguir Sara Montiel com a actriu i cantant, al costat de la gran rivalitat que hi va haver entre elles, ni comparació quan parlem de cantar cuplet; en altres atributs que a les dues els va donar la mare natura, la veritat és que en la nostra masculina opinió, guanya Sara Montiel. És clar que el somni hagués estat, en aquells anys clar, no ara, estar en la intimitat amb Sara, mentre en el tocadiscs sonava Lilian de Celis. Lilian va començar a funcionar el 1952, quan Ràdio Madrid va posar en antena un espai setmanal titulat "Aquellos tiempos del cuplé" patrocinat per una marca de torrons i recuperant antics cuplets de principis de segle. El problema era trobar les cupletistes. El mestre Cisneros dirigia l'Orquestra de Ràdio Madrid i havia anat un dia a l'acadèmia del seu amic Manuel Monreal, on aquest li va recomanar a una jove cantant asturiana, de nom Lilián de Celis, de la qual s'havia enamorat perdudament. Indalecio Cisneros, també director artístic de Colúmbia, li va facilitar poder gravar els seus primers discos i sortir a la ràdio. Lilian de Celis va debutar el 12 de juny de 1957 al Teatre Albéniz de Madrid. Per cert, quan Juan d'Orduña va triar a Sara Montiel com a protagonista de "El último cuplé", va demanar a Lilian de Celis que doblés la veu de Sara a les cançons, és a dir que cantés en lloc d'ella. Lilian va dir “No!” i finalment va tindre que cantar Sara Montiel.

Vicente Parra – Con las manos vacías

El valencià Vicente Parra va ser un dels grans actors del cinema espanyol, més que per la seva qualitat interpretativa, pel seu do per aconseguir que a les senyores se'ls caigués la bava davant la seva presència a les grans pantalles i sobretot pel seu paper en el film "¿Dónde vas Alfonso XII?" de Luis César Amadori que l'any 1958 va guanyar el cor a les espanyoles. Curiosament al galant sembla que li passava una cosa semblant al que li passava a Rock Hudson, però sense la malaltia, no siguem dolents. Vicente Parra, aquest gran actor també va incursionà en el camp de la cançó i tot i que no s'ho fa gens malament, hem de reconèixades d'El Temps Passa... i la música queda que va ser millor per la seva carrera que es dediqués  al cinema que a la música. Aquesta cançó es trobava en un EP publicat l'any 1961 per RCA que a més incloïa la cançó "Cariño mío" del film del mateix títol, al costat de “Te tengo que encontrar” i “El Príncipe Azul”, encara que va gravar un parell més de discos. Es deia Vicente Parra Blanc i va néixa a Oliva, València, el 5 de febrer de 1931. Va començar dedicant-se al teatre. A partir de la meitat dels seixanta la seva cursa va perdent força i els nous actors, sobretot còmics, l'anaven desplaçant-lo. Als setanta va voler mostrar una faceta d'actor diferent als papers ensucrats als que l'havien encasellat i va protagonitzar l'any 1970 "La setmana del asesino" de Eloy de la Iglesia i molts dramàtics per a TVE. Vicente Parra va morir a Madrid el 2 març 1997

Los 3 de Castilla – Flores de paz en mi jardín

Mayra García Barbero cantant femenina del trio Los 3 de Castilla, va ser una de les millors veus del pop espanyol dels seixanta. La veritat és que Los 3 de Castilla van ser un dels grans grups de la seva època i van arribar a gravar més de 30 discos, bàsicament EP's i alguns singles. El grup el va crear Manolo Palomo que venia del Trio Siboney i va conèixa a Mayra quan aquesta actuava a la sala Erika, a Madrid. Mayra cantava amb Los Trovadores del Sur i en el grup també estava Julian Jimeno que seria la tercera pota per a la taula, sorgeixen així l'any 1956 Los 3 de Castilla, ella era de Salamanca, però els nois, un de Ceuta i l'altre sevillà. Comencen actuar en els locals històrics de la capital, entr ells El Erika, Micheleta, Morocco, el Pavillon, el Florida Park al Retiro i uns quants més, però bàsicament es van donar a conèixa gràcies a intervenir contínuament en programes de ràdio realitzats  en directe, sobretot “Cabalgata fin de semana” conduït pel locutor xilè Bobby Deglané, al costat de Maria Àngels Herranz, un dels programes mítics i que estava en antena des del 27 de juliol de 1951, mantenint-se fins a mitjans dels seixanta. Un dels locutors posteriors a Bobby Deglané que va marxar a Ràdio Nacional, va ser el popular José Luis Pécker. En aquest programa va debutar Mariano Medina que després va ser l'Home del Temps de Televisió Espanyola. Aquesta cançó de Los 3 de Castilla es va incloure en un single amb "La Tramontana" en l'altra cara i que es va publicar l'any 1968 a través del segell Phillips. Estem segurs que es tracta d'una versió, però no la identifiquem ara, falla la memòria. Los 3 de Castilla van estar gravant fins a 1975.

Los Mismos – Jingle Jangle

Un altre grup que va gravar cançons molt pop, per el segell Belter, però també moltes pachagueradas van ser Los Mismos que inicialment es van fe dir Los Jolly’s, encara que després de gravar diversos discos i al fitxar per nova discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar, segun deien, com The Hollies britànics i com no havien canviat per a res, es van posar Los Mismos. La veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. "El puente" va ser la gran hoterada de Los Mismos, encara que ara us portem aquesta versió d’un éxito del grup nord americà The Archies. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va gravar en solitari fen-se dir Elena Bianco, quan es van desfer al 1978, si bé i des de l’any 1996 Los Mismos han tornat a actuar junts.

Los 3 Sudaméricanos – Lady Rose

Los 3 Sudamericanos van versionar aquest tema, un èxit del grup britànic Mungo Jerry, aquells del "In The Summertime" ja l'any 1971, en un single amb "Sol y sol, son cuatro" en l'altra cara i la veritat és que ens recorda el pop dels seus principis, més actualitzat, però allunyat de tantes i tantes horterades que els va fer gravar Belter, clar que ells eren de Paraguai i els lumbreras de la casa de discos ho havien vist perfectament a la seva bola màgica, amb elles triomfarien, vendrien discos i tots guanyaven, la veritat és que va ser així i es van inflar de vendre gràcies a horterades amb sabor llatí-pop-salser. Los 3 Sudamericanos eren Alma María Vaesken, el seu marit Johnny Torales i Casto Darío Martínez. Van arribar des de Paraguai a Argentina i finalment es van assentar a l’Espanya de la posguerra i van funcionar com tercet vocal diguense Los 3 Sudamericanos de l’any 1959 al 1984. Però de la mitad dels seixanta i prácticamente fins els finals de la dècada, va ser l'etapa més gloriosa de Los 3 Sudamericanos. Darío els va deixà i en el seu lloc va entrar l’any 1988 un tal Daniel, encara que l’any 1990 va ser substituït al seu torn per l'extraordinari guitarrista i compositor Dioni Velázquez i es mantenen en actiu. Dioni Velázquez (a la foto amb Los 3 Sudamericanos sentat al mig) va gravar abans i pel seu compte un extraordinari disc titulat "Otoño sin final", instrumental i amb la guitarra espanyola com protagoniste que us recomanem des de El Temps Passa… i la música queda, es maravellos.

Los Indonesios – Can’t you hear me

Los Indonesios van ser una banda curiosa, alguns dels seus components procedien de la Indonèsia holandesa, d'aquí el nom i van arribar al país procedents d'Holanda, al costat de músics francesos, alemanys i espanyols. Los Indonesios van funcionar del 1964 a l’any 1969. Per Los Indonesios van passar Albert Kramer, Nicco Foil, Rudie Piroeli que ja va morir, Herbert Hooijkaash, Ruby el Rubio, Rafael Pérez, Shorty Miller, Joe Fusté, Nono de Vries, etc. Alguns d'ells despres van crear Los Bombines. Los Indonesios es van presentar als concursos de moda en l'època i van guanyar el Premio Internacional de Conjuntos Ciudad de León. Aquest tema, una composició del cantant de color Lee Dorsey (24 de decembre de 1924 – 2 de decembre de 1986), es es va tornar a inclore en un EP, Disc Sorpresa de Fundador, editat l’any 1968 amb "El silencio es oro" com a tema estrella, però ja s'havia publicat en single un any abans, el 1967. Los Indonesios van gravar per discos Polygram.

Los Indonesios

Mike Ríos – Popotitos

Aquest tema forma part de l’història de la música espanyola, és el primer enregistrament del nostre impenitent rocker, Miguel Ríos que per obra i gràcia de la discogràfica es va veure ascendit a "Rei del Twist" i convertit-se en Mike Ríos. Miguel Ríos Campaña va néixa el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el menor de set germans. El 2 de gener de 1962 va gravar per la companyia Philips les seves quatre primeres cançons per a un EP i per això va cobrar 3.000 de les antigues pessetes. Aquesta va ser la primera d'elles, avui antecedent històric, al costat de "El twist", versió en espanyol del tema de Hank Ballard que va ser el creador de l'estil musical, no Chubby Checker. Una altra cançó va ser "Twist de Saint-Tropez" i la quarta "Pera madura", un rock de l'italià Pino Donaggio. Per cert el profesor de cant de Miguel va ser l’italià Filippo Carletti. “Popotitos” era una composició de Bony Moronie que va convertir en hit Larry Williams i va ser un èxit important en el mercat nord-americà l’any 1957. Mike va tindre a Dick y Los Relámpagos com al seu grup d’acompanyament pels directes, però en aquesta grabació son músics d’estudi y van pendre com a referencia la versió dels Teen Tops feta un parell d’anys abans. A la canço escoltareu un riff de baix molt interesant i destacable, allunyat de la versió dels mexicans. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.

Miguel Ríos i Teddy Bautista

Víctor Ponti – Pitágoras

Víctor Ponti es deia Víctor José Barcenilla Serrano i va néixa a Elx (Alacant). Es va presentar al programa de TV “Primer Aplauso” i va aconseguir el primer lloc i un viatge a Itàlia com a premi. Al seu retorn va fer diverses actuacions, només amb la seva guitarra, per la Costa Brava i va gravar per Iberofón, acompanyat d'orquestra, el seu únic disc publicat l'any 1961 amb 4 temes de marcat estil italià, on arriba fins i tot a forçar la veu per semblar estranger. Després s'instal.la a Madrid i s'uneix com a cantant i baixista al conjunt Los Cuatro del Plata que eren argentins afincats a Espanya. L’any 1962 decideixen presentar-se al Festival Internacional de Twist a Paris i després d'aconseguir plaça per a la final a l'octubre d'aquest any, s'alcen amb el primer lloc, per sobre de gent com Johnny Hallyday, Peter Kraus o Little Tony. El 2 de desembre actuen en una de les famoses matinals del Price de Madrid, al costat de Ontiveros, Micky y Los Tonys, Los Diablos Rojos i Los Diamond Boys, entre altres. L'any 1968 editen un EP amb el segell Berta incloent el tema "Peluquero Ye-yé" i un any més tard el seu últim disc, aquesta vegada amb Belter, contenint quatre temes. Aquest mateix any participen en el II Festival Internacional de la Cançó de Màlaga amb "Aquel Lugar" que era seva. En s'uneix com a segon cantant al conjunto Cosa Nostra, un grup de ball que creiem encara estan en actiu. Aquesta és una versió que s'incloïa en el seu primer i únic disc publicat per Víctor Ponti, l’any 1961 i també existeix una gran versió per Los Milos que francamente, es millor.

Víctor Ponti amb el grup de ball, a sota disc de Los del Plata

Los 5 del Este – Submarino amarillo

També el conjunt mallorquí Los 5 del Este van versionar el "Submarino amarillo" de The Beatles i encara que s'ha de reconèixar que la millor versió que es va realitzar a l'estat espanyol va ser la dels Mustang, Los 5 del Este tampoc s'ho fan gens malament. En aquest EP publicat per EMI-Odeon l'any 1966 també van incloure "La muñeca que dice no" de Michael Polnareff que vam escoltar la passada setmana, "Tu nombre" d'Adamo i "Protestando" que no sabem de qui era. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta, Los Javaloyas, Talayots etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van gravar uns quants EP 's. Creiem que durant un temps el guitarra va ser un jovenet Joan Bibiloni, però no si be estem segur i ja sabeu que us diem en casos així, no ens feu gaire cas, creiem que si. Així mateix Los 5 del Este van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és el que recordem i és que els anys no perdonen i internet ofereix avui en dia poca cosa de tots aquests grups. Volem remitiros, aixó si, a un enllaç que trobareu al blog d’El Temps Passa… i la música queda, amb Illa Sonora, una pàgina especialitzada en música de les Illes Balears molt recomenable, a dalt al costat teniu un enllaç. També teniu enllaços amb els altres programes de ràdio de Mario i els seus blogs, Un Toc de Rock i Troba - Dors.

El Dúo Dinámico – Galileo

La cançó és de la pel.lícula "Una chica para dos" que van protagonitzar Manolo i Ramón amb l'actriu i també cantant Iran Eory i que va dirigir Leon Klimovsky l'any 1965. Va ser la seva quarta i última pel.lícula del Dúo Dinámico. En aquest film, fet a mida i per al lluïment del Dúo Dinámico, amb Iran Eory al costat que estava de moda i de molt bon veure i a la qual els dos golfantes volen lligar-se utilitzant tècniques i estratègies variades, sobretot mentint-se entre ells, destaca una divertida cançó que fa referència a un savi, però que en aquest cas es refereix a un trastet que malgrat el seu estat, atrotinat i brut ... "es mou". Al blog us posem fotografies del  Galileo de la pel.lícula. La cançó es va incloure en un EP editat l'any 1966 per EMI que contenia quatre cançons del film, dues d'elles interpretada per Iran Eory. És clar que aquest tema el Dúo Dinámico ja l'havien gravat també en el seu anterior disc, editat el mateix any i en el qual la  cançó estrella va ser “A la buena de Dios”. El Dúo Dinámico va néixa a Barcelona el 28 de desembre de 1958. Tant Manolo com Ramón havien estudiat Peritatge Industrial. Les primeres actuacions en públic, la van realitzar veritablement en les festes que es celebraven a l'empresa on treballaven, la fàbrica de motors Elizalde SA, però oficialment la primera es va produir en aquest programa "La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona. En aquest moment es deien The Dynamic Boys, però el presentador del programa, un gran home de las ondas que es deia Enrique Fernández, els va batejar com Dúo Dinámico, Manolo i Ramón van acceptar el nom i així va quedar per a la història de la música pop espanyola. El seu primer disc es va publicar  a la tardor de 1959. Van realitzar 4 pel.lícules, a solta teniu els posters, i a partir dels vuitanta van saber mantenir una carrera sense prodigar-se en exces, però sabent fer-se valorar i és que el Dúo Dinámico sempre ha sabut escollir un bon manager. Ells ho van definir perfectament quan fa poc mesos, arran del disc del seu 50 aniversari en el món de la música, van dir "No es tracta de cantar, es tracta d'encantar". Per cert han tret un nou disco ple de col.laboracions i del que ja hem escoltan una cançó a El Temps Passa… i la música queda i escoltarem alguna més en pròxims programes, paraula de Quimet i Mario.

Imatges de la pel.lícula "Una chica para dos", a sota cartells

La Parrafada

Joan Capri

Un dels més grans humoristes en català de la història va ser l'actor Joan Capri. Els seus llargs monòlegs van fer escola i d'ell han begut molts altres monologuistes al llarg dels anys i noves generacions, fins i tot conductors de programes de televisió. Joan Capri va ser un Mestre, només comparable a gent com Gila, tot i que Joan Capri es va limitar al Principat.

El seu veritable nom era Joan Camprubí Alemany i va néixa a Barcelona el 10 de juliol de 1917. Va morir un 4 de febrer de 2000 a causa d'una aturada cardíaca després d'haver hagut de ser ingressat en un hospital, dies abans, amb greus cremades a causa d'un curtcircuit sofert a casa.

Joan Capri va començar a desenvolupar-se com actor en teatre d'aficionats i en el teatre és va centrar bàsicament la seva carrera ja com a professional. Us direm una anècdota que a Mario li va explicar el seu "sogre", el director de cinema Miguel Iglesias Bonns. Per cert Joan Capri va treballar al film "El Fugitivo de Amberes" de 1955, de Miguel Iglesias. Un jove Capri volia treballar al cinema i va anar a una  cafeteria de l'avinguda del Paral.lel a la qual anaven molts directors i gent del cinema de l'època a menjar. Es va acostar a la taula on un d'aquells cineastes estava menjant-se unes sardines a la planxa, el director li va dir que s'assegués i van començar a parlar. A Capri li va entrar la gana veient com el cineasta deglutía les apetitoses sardines i aprofitant el to amigable de la conversa només se li va acudir deixar caure: "Aquestes sardines tenen tan bon aspecte que jo em menjaria fins els caps", aquell director sense tallar-se ni un pèl i molt amablement li va respondre: "Doncs mentre em menjo les sardines pots menjar-te tu els caps que a mi no m'agraden" i li va acostar el plat.

L'any 1952 va aconseguir ficar-se en el món del cinema, però va treballar en poques pel.lícules i només en dues d'elles va ser el protagonista. Entre 1957 i 1976 va treballar molt en el Teatre Romea de Barcelona, on va representar més de vint obres, entre elles “Don Juan Tenorio”, “La nariz de Cyrano” o “Que vaya de gusto, señor comisario”.

Curiosament el personatge més popular en la carrera de Joan Capri va ser el Doctor Caparrós, protagonista de la sèrie que TVE va començar a emetre l'any 1980 en el circuit català i es va mantenir en antena durant anys, però en la seva vida real, fora dels escenaris, Joan Capri sentia veritable aversió per la classe mèdica i no es fiava d'ells. En la sèrie "Dr Caparrós ", també van ser protagonistes Maria Matilde Almendros, Carles Lloret i un jove Joan Pera.

Joan Capri – De Madrid a Barcelona en tercera

En aquest monòleg Joan Capri ens narra les ventures i desventures d'un català que s’en va a Madrid a solucionar paperasses, bé, ens explica el seu retorn i la veritat és que Joan Capri hauria de tenir una bola màgica que li permetia veure el futur ja que quan parla del possible retorn de Madrid a Barcelona en avió, sembla que hagi tingut coneixement d'una nova companyia aèria que va sorgir molts anys més tard, ens referim a Ryanair, popular últimament per les seves  extremes “mesures de seguretat” i el “afinat” dels seus vols o potser només ho hem imaginat. Qui ho sap!

El desembre de l’any 1997, la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya (el SGAE), va editar els seus 22 monòlegs en ​​un disc titulat "El millor de Joan Capri" del qual us extraiem aquest que escoltem ara a La Parrafada d'El Temps Passa ... i la música queda.

L'abril de l'any 1998, David Escamilla i Emili Rosales van publicar un llibre editat per Columna sobre la vida de Joan Capri que es va titular “Capri t’estimem”. Va estar coordinat per Salvador Escamilla.

Actualment hi ha una plaça que porta el nom de Joan Capri al barri de Santa Caterina, a Barcelona, la ciutat on va néixa aquest geni de l'humor seriós que va saber parlar de totes les coses que passaven al seu voltant, problemes quotidians del ciutadà del carrer i conscientment o no, Capri no solia tenir problemes amb la censura i és que els textos dels seus monòlegs eren aptes per a tots els públics, com acostumen fer els grans humoristes de veritat, als que mai veuràs utilitzar el renec fàcil o com es deia en els cartells aquells del metro de Barcelona en els seixanta, la "Palabra Soez", la veritat és que la prohibició detallada en aquells cartells "Se prohibe la palabra Soez", havia de ser respectada per tothom ja que Mario que viatjava molt en metre, no recorda a ningú dient "Soez", "Soez", "Soez", "Soez" ... escoltava coses molt pitjors i irreverents, però segurament aquelles no havien d'estar prohibides per les autoritats competents.

La Música que es Feia en Català

Maria Amelia Pedrerol – D’una vella xemeneia

Ja cap a la fi dels seixanta, dins de la Nova Cançó va sortir un moviment paral.lel anomenat “La novísima cançó” on trovaben gent a como María del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Lluis Llach o Maria Amélia Pedrerol, aquesta nena de poc més de catorce anys que va gravar al menys un parell de discos, el primer aquest EP editat per Concentric l’any 1965 i del que os hen extret aquesta cançó plena de força adolescent. Va ser la mes jove d’Els Setze Jutges i va tindre el número dotze. L’any sigüent va treure un LP gravat en directe amb cançons d’ella i versions francesas i poc més va fer. Junt amb els components de Els Setze Jutges va rebre la Medalla de la Generalitat per la tasca que van desenvolupar per difondre la música en català a l'época de la dictadura franquista. Per cert que molts d'ells van manifestar que aquell reconeigiment arrivaba tard, però cap va renuncià a la medalla.

Joan Manuel Serrat – El Drapaire

Aquest va ser un dels temes emblemàtics de Joan Manuel Serrat en els seixanta, al costat de "Paraules d'amor", "La tieta", "Els vells amants" i "Cançó de matinada". Però originalment l'edició del EP, de l'any 1963, tingué els seus problemes amb la censura a causa del llenguatge utilitzat per Serrat en el text de la cançó, quelcom simple i innocu, però que als censors els devia semblar transcendental corregir-lo per salvar la salut moral dels espanyolets del carrer. Quan es referia a les dones de mala vida en deia "bandarra vella" i va haver de substituir-lo per "donota vella" i "Ja m'esteu emprenyan massa" per "empipan massa". Veritablement era una cosa que revestia molta importància, sort que vam tenir al cast censor per protegir-nos. No sabem que hagués pogut ser de nosaltres si no fos per aquell censor al peu del canó, clar que com Mario és molt dolent, quan va sortir el disc sense censurar se'l va comprar per poder-lo escoltar sense traves i després va haver de resar un parell de rosaris i quatre Ave Maries per ser absolt del seu pecat. "El drapaire", a més d'editar-se en format EP, el seu segon EP que incloïa "Ara que tinc vint anys", "Quan arriba el fred" i "Sota un cirerer florit", es va incloure a l'àlbum "Ara que tinc vint anys ", el seu segon LP editat per Edigsa ja l'any 1967. A la foto veureu a Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel. Per cert, la totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre els anys1990 i 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixa a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943, va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. De fet creiem que la seva mare era d’un poble de Tarragona, pèro no estem segurs del tot. Un succés va marcar políticament la carrera de Serrat a més del "follón" del "La, la, la". L'any 1975, acusats de l'assassinat de diversos policies, es va jutjar i condemnar a mort en Consell de Guerra a onze militants del FRAP i ETA, dels quals més tard es commutaria la pena de mort a sis. Quan l'execució dels cinc restants es va porta a terme Serrat (a la foto Mario, Serrat i la cantant Mara Castel) es trovaba a Mèxic i en roda de premsa va condemnar el règim franquista i les mesures repressives i va dir que reconeixia solsament al govern de la Segona República Espanyola a l'exili. Arran d'aquestes declaracions va tindre de quedar-se exiliat a Mèxic durant un any, a causa de l'ordre de presó del govern franquista. Ara bé, es va dir que havia cremat en públic una bandera española, però ell li va explicar un dia a Mario que aixó mai va ser cert. Com ja havia passat amb el merdé de l’any 1968, automàticament els seus treballs són retirats i censurats pel règim. Però tot això ja és història. Mario té una anècdota, al grup del carrer Bassegoda es va unir l'any 1969 o seria el 1970 un amic del que no recorda el nom, però que era d'étinia gitana i havia arribat amb la seva família d'Argentina, abans us parlavem d'ell. Era cosí de Moncho el dels boleros i va ser el primer a qui Mario escoltà versionà a ritme de rumba cançons de moda, una cosa que més tard faria famós a Manzanita. Doncs quan Mario i ell, amb 19 o 20 anys, s'anaven de marxa per barres americanes en pla nens bons i amb poc pela, cosa que sempre els va funcionar molt bé amb aquelles maravellosas noies, quan començaven a anar una mica carregats de copes l'amic sortia al cotxe, es portava la guitarra i començava la revetlla. La manera de saber si ja anaven passats de rosca, es di bufadets, era simple, fer-los cantar, si l'amic interpretava la rumba aquella de "Hospital Santa Maria, donde viven los doctores..." i Mario mentre el col.lega li donava al ritme de rumbeta i com a ell això mai li ha agradat massa, cantava "La guitarra" emulant Serrat, de manera que la barreja era si més no curiosa, doncs bé, quan això passava és que anaven los dos prou bolingas.

Maria del Mar Bonet – L’aguila negra

Per acabar la secció en català i també El Temps Passa… i la música queda d’avui, marxarem a les Illes Balears. Aquesta va ser la primera cançó que va gravar la mallorquina Maria del Mar Bonet, si be no estem segurs, ella va ser una de les més joves d'Els Setze Jutges i és que el seu germà Joan Ramon Bonet ja era membre d'aquesta agrupació liderada per Josep Maria Espinas i que hem de reconèixa que va fer molt, des de Edigsa i mes tard Concentric, per promocionar la cançó d'autor en català. Tot i ser Maria del Mar Bonet una bona compositora, aquest tema no era seu, era de la francesa Barbara i Maria del Mar fa una gran versió que li va servir de debut i va publicar el segell Barclay i que va ser Disc d'Or a nivell estatal ja en 1971. El 2007 és guardonada amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a la seva tasca durant l'etapa d'Els Setze Jutges, tots els membres van rebre la medalla. Això si, rondinaren, es van queixar, però no van rebutjar la medalla. Maria del Mar Bonet ha col.laborat amb Lluís Llach, Ovidi Montllor, Milton Nascimento, Nacho Duato, Manolo García, Martirio, Georges Moustaki, Amancio Prada, Dulce Pontes, Maria Farantouri, Milva, Quilapayún o Haris Alexiou, entre d'altres. Va ser la padrina musical de Pau Riba, també mallorquí i quan aquest va ser rebutxat per Els Setze Jutges que opinaven que el xicot no tenía prou cualitat per formar part d'ells, la Maria del Mar va fer que fos aceptat per el Grup de Folk. La primera vegada que Maria del Mar Bonet va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà i uns quants jutges més. Al blog ja us vam posar la passada setmana una foto d'aquest esdeveniment. Per cert que ella, abans de actuà, va tindre un atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment la van convènca i Maria del Mar Bonet va convènca al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava manat. Aixo d'un concert amb el públic dret es una cosa molt, molt moderneta. L'acte creiem que va ser organitzat per Joventuts Musicals de Palma.

Conclourem per avui El Temps Passa… i la música queda, però abans de tancar la paradeta us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana, a la nena li agraden els gossets menudets.

Fotem el camp, ja que tocar el dos. Us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda.  Per tant fins la propera setmana.  Porteu-se be.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa