El Temps Passa programa 18-10-2012

El rock and roll també va arribar al nostre país, encara que tard i sense el poder aclaparador que va tenir als Estats Units o Anglaterra. Més tard el beat britànic va prendre el relleu, encara que el rock and roll sempre ha estat aquí, al llarg de les dècades. Molts són els grups espanyols que van interpretar rock and roll i sempre resulta complicat poder dir quin conjunt, com es deien llavors, va ser el primer que va interpretar-ho. Ara bé, a El Temps Passa... i la música queda si tenim molt clar qui va ser el primer cantant que va gravar rock and roll a Espanya, precursor de tots aquells grups i solistes que després van reivindicar el gènere, per tant i des de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Local de Catalunya, avui començarem escoltant la primera cançó del gènere que es va gravar a Espanya, tot un clàssic, el "Tutti Fruti". Som Quimet Curull i Mario Prades i obrim la paradeta.

Víctor Balaguer – Tutti Frutti

Víctor Balaguer va néixa l'any 1921 a Barcelona, la mateixa ciutat on va morir el 17 d'abril de 1984 a causa d'un càncer. L’any 1962 va representar a Espanya en el Festival de Eurovisió amb el tema "Llámame", el festival és va celebrar en aquella ocasió a Luxemburg, però Víctor Balaguer no va guanyar. Si ho va aconseguir a un Festival de Benidorm i va participar també al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "La muralla de Berlín", en la mateixa edició en què van guanyar Salomé i Raimon amb el "S'en va anar". Víctor Balaguer va cantar en castellà i català i en algunes fonts se l'engloba dins de la Nova Cançó catalana, encara que ell mai va anar de cantautor, es pot dir que era un crooner al us, es dir, un cantant d’orquestres. El gener de l’any 1959 Víctor Balaguer va treure un EP de quatre cançons titulat "El Rocker Español", on es va incloure la primera versió espanyola del "Tutti Frutti" de Little Richard (a la foto) i que està considerada la primera gravació de rock and roll realitzada a Espanya, tot i que ell era un gran cantant melòdic, en aquesta ocasió es acompanyat per l'Orquestra del mestre José Solá. Es va editar mitjançant el segell Columbia. La lletra ha estat molt alterada ja que l’original en anglés tracta de relacions gays que es el que volía dir “Tuti frutti” per els nort-americans, una mena del “entiendes?” que es fa servir aquí. De fet la lletra ja va tindre problemes en la seva versió original als EstatsUnits.

Los Llopis – Estremécete

Deixant anà un euro per Quimet, us direm que aquests cubans sempre acaben tornant al tocadiscos de El Temps Passa... i la música queda cada vegada que sona la paraula rock’and’roll i és que tot i ser els autors de "La Pachanga", Los Llopis també van ser els primers de l’historia de la música que van versionar clàssics del rock and roll pioner al castellà, creant escola. Van marxar-se de Cuba per cames quan va arribar el de la barba, el seu germà i la resta de la tropa i es van establir a Mèxic, per finalment venir-se al Pasapoga de Madrid i quedar-se a Espanya. Euro per Quimet que el reclama ja que ell ha tocat moltes vegades aquesta cançó que es va incloure a un EP on també hi era "Doctor Brujo", un altre dels seus èxits. Los Llopis es van crear a Cuba l'any 1951 i inicialment es van dir  Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i Nolo) el pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres com la dels Hermanos Castro (res a vaure amb els de la barba), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera van tocar rock and rol, aixó si, molt orquestat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van gravar rock and roll en espanyol prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. A Espanya la seva casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que eren cubans. El terme patxanguer prové d'un dels seus grans èxits aquí al país "La Pachanga".

Los Teen Tops – Confidente de secundaria

Tot i que Los Llopis van ser el primer grup de la història que va versionar al castellà rock and roll del anomenat "pioner" arribat dels Estats Units, a Mèxic es reparteixen aquest honor Los Camisas Negras, Los Locos del Ritmo i Los Teen Tops que van començar més o menys al mateix temps. Però a Espanya els que van arrivar amb les seves cançons i van introduir aquest rock and roll van ser Los Teen Tops, els altres ni van sonar a les emisores de ràdio. Aquest son Los Teen Tops, el grup liderat per Enrique Guzmán que va ser cantant per pura casualitat. Ens expliquem. La banda la integraven inicialment Enrique Guzmán (veu i guitarra rítmica), Armando Martínez "El Manny" (bateria), Sergio Martell (piano), Jesús Martínez "El Tutti" (guitarra solista) i Rogelio Tenorio al baix i veu, però de veu poca ja que el seu pas per el grup podem dir que es va limitar a les fotos del primer disc ja que el contrabaix el va tocar un músic d'estudi anomenat El Pollo. Enrique Guzmán va tindre que cantar ja que Rogelio  es va posar tan nerviós que va ser incapaç de fer res a dretes allà a l'estudi. Aquest tema es trobava en un EP amb "El rock de la cárcel", "Buen Rock and Roll esta noche, “Anoche no dormí” i "Confidente de secundaria" que es la cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i que al nostre país va ser el seu millor EP, és va titular "El trepidante rock and roll de los Teen Tops". Per cert, aquesta cançó es una versió d’un èxit de Jerry Lee Lewis. Paral.lelament Enrique Guzmán (Caracas, Veneçuela, 1 de febrer de 1943) va començar a gravar com a solista, acompanyan-se d'orquestres i encara que el grup va funcionar uns anys més, van acabar per desfer-se i només va quedar Enrique Guzmán que té una bona carrera com a solista i actor. Si bé en els setanta la resta de componets van tornar a posar en marxa Los Teen Tops sense Enrique Guzmán, però no va tindre continuitat.

The Rocking Boys – Baby night

Es van formar a La Línea de la Concepción a finals dels anys 50. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i The Rocking Boys van tocar moltes vegades a Madrid i Barcelona. Inicialment eren José Gómez (guitarra i veu), Ricardo Oliveira (baix i veu), Carlos Jaime (piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Entre la gent que també va ser membre del grup es troben Rafa (òrgan), que venia de The Brisk i després tocaria amb l'Orquestra Mondragón, Hans (bateria) que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que posteriorment militaria en Barrabás. Aquesta peça es trovaba al primer disc de The Rocking Boys un EP també hi eren "Twist Sensacional" que va ser la cançó estrella i ja l'hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda, junt a “Twist alrededor del reloj” i “Mister Twister”, sense oblidar aquest “Baby night” que escoltem ara i que ja havia sigut versionada per Torcuato y Los Quatro i alguns grups més.

Tony & Charley – Bailando rock Twist

Tony Ronald, de veritable nom Siegfried Andre Den Boer Kramer, com diu Quimet completament inpronunciable, va néixa a Holanda. Va començar gravant en solitari per després crear el seu primer duet, Kroner's Dúo amb un basc anomenat José Luís Bolívar. L’any 1961 amb el també holandès Charley Kurtz van crear Tony & Charley, un duet d’èxit i van gravar cinc EP’s amb La Voz de su Amo del 61 al 62, però després i sembla ser que per "diferències musicals" acabaren amb aquesta unió. Tony Ronald volia fer música pop i rock, mentre que Charley preferia fer balls. Tots dos van tenir raó. Charley que en realitat es deia Charley Recourt Kurtz i el seu germà Johnny van muntà Johnny & Charley i van crear "La yenka" l’any 1965. Llavors Tony Ronald es va llançar en solitari acompanyat pels Kroners. Un grup on van tocar desde Max Sunyer a Santi Picó, passant per Kitflus. La cançó que escoltem ara "Bailando rock twist", és de 1962 i que per suposat, es va editar en format EP, era una composició de Charley Kurtz i en aquest disc també trobaven “Yo quisiera” que va ser escrita per Tony, junt a dues versions “Vueltas y Vueltas” que era original de Bob Lewis i tot un clàsic del gospel americà, “Whem the saints go marchin' in march”, ara a ritme molt mes rockanroler.

Los Sonor – Dile

Los Sonor van passar per diverses èpoques i estils, aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda va ser un dels gran èxits de Luis Aguile, si be no era seva, es tractava d’una versió del “Tell Him”, el gran hit del 1962 del grup vocal nort-americà The Exciters i que també van portar a dalt de les llistes Alma Cogan, Johnny Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa massa la van cantar a duet Celine Dion i Barbra Streisand. Per Los Sonor van passar grans músics espanyols, entre ells Tony i Manolo que s’en van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que va marxar-se a Los Flecos, Manolo Díaz que va seguir en solitari i un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto", però per Los Pasos. Ja os hem explicat part de l' història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més desaprofitada, banda de rock instrumental al país i aixó que van gravar molts temes sense veu. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a la cantant Li Morante que també va gravar una versión d’aquesta cançó i va funcionar molt bé a nivell vendes, amb Los Sonor tocan a la gravació. Per cert, van passar molt més músics pel grup que també va acompanyar a Miguel Ríos, entre altres.

Los Sírex – Jambalaya

Aquesta cançó que us portem ara a la sintonia de les emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya sonan a El Temps Passa... i la música queda, és una de les moltes versions que van fer Los Sírex. Es trobava en un EP de l’any 1964, al costat de “Ciao, Amigo” d’Adriano Cellentano, “Que te deje de querer” que es una de les seves millors cançóns “lentes”, el clàsic americà “Jambalaya” que escoltem ara i que va gravar fins i tot Fats Domino entre altres i “Motivo de Amor” que es una versió de l’italià Pino Donaggio. Los Sírex eren Antonio Miquel Cervero conegut com Leslie (cantant), Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra), Josep Fontseré (guitarra rítmica) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) que va morir el passat 3 de setembre a causa de problemas de cor, a la Pobla de Montornes, a Tarragona i al que volem recordar desde el programa. També volem recordar al seu company Manolo Madruga (a la foto feta per Mario) que residia a Alemania i va morir cinc dies més tard, després de haver sigut sotmes a una operació. Van ser Los Sírex, un dels grans conjunts espanyols dels seixanta que malgrat d'interpretar versions, com estava manat en aquella època, van saber aconseguir l'èxit a tot Espanya tocant també cançons pròpies. Per cert, el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que per recomenació del seu pare i després d’una actuació al Tropicana de Castelldefels, els va deixà i s’en va anar a Los Mustang. No acabarem sense dir-vos que per Los Sírex han passat un grapat de músics, entre ells Oscar Janot i Quique Tudela. 

Golden Quarter – Surfin’ USA

Els Golden Quarter funcionaren un parell o tres d'anys, a principis dels anys seixanta. Aquest tema  l'extraiem d'un EP editat per Vergara l’any 1963 i amb tres cançons més: "El ritmo de la lluvia", "Ruby Baby" i "A mi edad", aixó si, tot versions. És una d'aquelles bandes que sonen molt bé, demostrant que darrere hi ha bons músics. Aquest tema és una versió de l'èxit de The Beach Boys, però aquesta cançó els si va sortir cara als californians. Van ser demandats per Chuck Berry que afirmava que era una còpia del "Sweet seexteens". Els va portar als tribunals i tot i ser negre en un moment en què els blancs prevalien, els tribunals van fallar a favor seu i  The Beach Boys van haver de pagar a Berry i reconèixa la seva autoria, encara que en molts títols de crèdit segueixen constant ells com els autors. En total Golden Quarter que es van crear l'any 1961, van gravar 8 EP's entre 1962 i 1965. El seu cantant Tony Preysler, va gravar en solitari l'any 1963 un EP també per Vergara, sense excessiu èxit, tot sigui dit. Golden Quarter van ser el "tercer" grup català que al costat dels Pájaros Locos i Los Ticanos, posteriorment anomenats Los Catinos, van actuar a les matinals de Madrid i dels que mai recordàvem el nom, doncs eren els Golden Quarter. El grup l'integraven Tony Preysler (cantant), José María Renobell (baix), Enrique Cortada (bateria), Jordi Monfort (piano i orgue) i José María Vidal (guitarra).

Los Tiburones – Tacones altos

Los Tiburones van ser un conjunt que va sorgir a Barcelona i ells compaginaven les seves actuacions a la Ciutat Comtal amb la Costa Brava si bé val a dir que van treballar per tota Catalunya. Es van crear a principis de l’any 1963 i eren els germans Jose i Guillermo Alcaraz, bateria i cantant i baix respectivament, al costat dels guitarristes Erich Maier i Enrique Baig. Van debutar a La Formiga, al febrer de 1963, una de les sales amb actuacions més importants a Barcelona per aquella època. Los Tiburones tot i petar molt bé, només van gravar dos EP's i aquest tema, una versió del clàsic del blues “He-heel sneakers” que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava en el segon i últim disc, editat l’any 1965 i on la cançó estrella va ser “Perdí tu amor” que era una versió del "I'm down" de The Beatles que signada com és habitual pels dos, va ser escrita per Paul McCartney. En aquest EP de Los Tiburones també es trobaven “Me es igual” i “Háblame”. Voleu una curiositat, l'última actuació de Los Tiburones va ser al Casino de Reus, el 31 de Decembre de 1966, despres van desfer-se. A principis dels anys noranta Los Tiburones van tornar a posar-se en marxa, però els hi hem perdut la pista.

Sonia con el Latin Quartet – Si un chico fuera yo

La veritat és que creiem casi amb tota seguretat que Sonia era catalana, però poc us podem dir ja que tot just la recordem i poc mes, suposem pel fet que va tenir una carrera avui oblidada, si bé va treure uns quans EP's, però en aquest que va publicar Belter l’any 1965 compta amb els Latin Quartet, el grup del mestre Francesc Burrull acompanyant-la i fent les veus i això són paraules majors. El tema és una versió del "Wenn Ich Ein Junge War" de la menuda cantant italiana Rita Pavone, us posem el títol en alemany perquè amb aquesta cançó va arribar a la primera posició al país germànic, Rita, no Sonia, no somniem truites. Sonia que era una Noia Ie Ie, va participar en uns quans festivals, a la foto veureu una actuació al de Playa de Palma. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra), Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Anteriorment, a l'any 1954, van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. L’any 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués, Julián Martín i altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral.lel al Latin Quartet, Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda que ens va deixar fa un parell d’anys i Jordi Coll, pero van passar mols altres bons músics.

Los Jóvenes – Parasol

Los Jóvenes van ser un dels bons grups sorgits a la Ciutat Comtal, amb una àmplia discografia a força d'EP's, com estava manat i algun que altre single. Aquesta cançó es trobava precisament en un single, l'ultim que van publicar, es “El Parasol” que creiem era una composició seva, l’altre cara l’ocupava “Vuelve Sloopy” gravada originalmente pel grup americà The McCoys. Altres vegadres ja ho em dit, nosaltres estem segurs que si Los Jóvenes haguessin treballat amb una multinacional, haurien estat un dels grups capdavanters dins del pop-espanyol de l'època. Es van desfer abans d'arribar la dècada dels 70. S’havien creat l’any 1964 i eren Luis Monge a la bateria, José Luis Verissimo al piano, José Antonio Larena a la guitarra, José “Jet” Maria Martínez al baix i Ruperto España com a cantant si bé amb l'incorporació de metalls a finals dels seixanta, van arrivar a ser vuit. Van tocar molt al San Carlos Club al carrer Mayor de Gracia devant de l’estació Fontana del metro, a les matinals del Novedades, un petit local adossat al Cinema Novedades i davant de Ràdio Barcelona i també al Pinar, on al estiu es feien actuacions al aire lliure i quan feia fret es trasladaven al pis superior i que estaba a dalt de tot del carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla, just al peu de la montanya de Montjuich. En total Los Jóvenes van gravar cinc EP's, un parell de single i un LP sensé, una cosa important per a un grup d'aquells temps. En els 80 José Luis Verissimo es va convertir en representant artístic amb seu a Barcelona.

Els Anuncis dels Nostres Records

Avui els nostres anuncis tornaran a centrar-se en la mainada, encara que la veritat és que a nosaltres els productes que avui recordem també ens agraden i molt i és que la veritat, som uns llaminers i com deia Oscar Wilde "Ho resistim tot, menys la temptació" i avui la temptació és molt dolça. Comencem amb xocolata, però fent història ja que la xocolata ens va arribar des d'Amèrica a partir de la dècada de 1520 i des dels seus començaments, la xocolata va ser considerat una beguda i va romandre aquest concepte fins a principis del segle XX. Aquí al costat, al blog, us hem posat la funda d'un xocolata a la pedra tortosí, C.R.E.O. del qual no tenim àudio, però volem que quedi com a mostra ja que se segueix venent avui en dia. Avui Quimet i Mario estan contents, tot dos son uns “triperos”.

Chocolate (Anunci genéric institucional)

La dictadura aparentment també es preocupava per la nostra salut, des del punt de vista alimentari i es van orquestrar campanyes per al consum de patates, pollastre i xocolata, entre moltes altres com les famoses de "Contamos contigo" o "Mantenga limpia España" que formen part de la història de la nostra publicitat i que en teoría pagava el gobern. A El Temps Passa... i la música queda us obrirem la secció d'aquella publicitat antològica que va omplir el nostre passat escoltant un anunci institucional aconsellant prendre xocolata, un aliment molt energètic, tant en presa, amb llet o de la pedra com soluble.

Chocolate Nogueroles

Nogueroles va ser una marca de xocolata que no creiem existeixi actualment, però que va funcionar molt bé, sobretot gràcies a la seva especialitat per prendre a la tassa, la "xocolata de la pedra"con li deiem aquí. La xocolata Kitin Nogueroles en la nostra infància la preníem per esmorzar i era més espesa que els productes solubles, però les nostres mares deien que "era més natural". Una xocolata que calia ratllar i coure durant almenys mitja hora, el que en català li dèiem “xocolata de la pedra”. Hi havia temps per a tot! La xocolata Nogueroles va tenir fins i tot una tira publicitària que va dibuixà Vázquez l’any 1962 en el qual Kitin es va convertir en un nen. Aquesta tira va sorgir imitant a altres com Kinito, D. Pedrito o Uhu, totes aquestes d'Ibáñez. Nogueroles també oferia cromos col.leccionables en les seves rajoles. Nogueroles tenia altres productes, entre ells llet condensada.

Chocolates Loyola

La xocolata que fins a 1840 només es prenia beguda i feta amb aigua en lloc de llet, es un dels productes més arrelats al nostre país. Va arribar des de Veneçuela a través de les rutes de comerç obertes per la Reial Companyia Guipuscoana de Caracas i de la seva preparació ràpidament es van encarregar famílies jueves procedents de França. En els anys 40 van sorgir en Guipúscoa gairebé al mateix temps, diverses empreses a la localitat d'Oñate dedicades a la xocolata, com Orbea, Loyola, Zahor, Onena, Guereca o  Maiztegui. Totes han anat desapareixent, llevat Zahor. L'última, Loyola, ho va fer en els vuitanta, tot i formar part en aquells moments de la multinacional Cadbury Schweppes. Loyola també oferia cromos per col.leccionar, destacant un àlbum amb la col.lecció "I... Ell va arribar fins a nosaltres" sobre la vida de Jesucrist i diverses col.leccions de jugadors de futbol. Xocolates Loyola, era una empresa que elaborava una gamma de productes basats en la xocolata, la seva exquisida aroma i el seu fi sabor, el convertien, segons la publicitat, en el rei dels xocolates de les famílies de llavors, en competència amb Nestlé, clar.

Galletas Gullón

I per mullar a la xocolata a la tassa o per acompanyar una presa, el que en castellà deien una onza, us portem unes galetes, però de la casa Gullón que va publicitar els seus productes en diversos anuncis d'una mateixa gamma, però diferents entre si. Galetes Gullón és un important fabricant del sector i l'empresa es va crear l’any 1892, creiem que és l'única empresa familiar que es segueix mantenint en aquest sector. Van tenir problemes l’any 2010 amb un dels seus directius que va ser acomiadat, era Juan Miguel Martínez Gabaldón i van ser condemnats a indemnitzar-lo amb més de 8 milions d'euros, ells van apel.lar i no sabem com va acabar la cosa. La vetarana empresa Gullón es troba a Aguilar del Campo y la foto es d'una visita del equip de futbol del Numancia a la fàbrica Gullón, suposem que van anar per recuperar forces.

Tortas Teclo

La marca Teclo també va fabricar torrons, però lo seu en realitat eren les Tortas i precisament per aquest producte es va fer famosa la marca. Per cert, quan van començar a comercialitzar-les, les Tortas Teclo es venien en llaunes que avui en dia són autèntiques peces de col.lecció i que recomanaven per fer servir com cosidors, encara que tenien un munt d'utilitats mes. De fet es pot dir que casi totes les marques de tortes que es trovaben al mercat en els anys cinquante i seixanta es venien en llaunes de col.leció, veritables joies i molt posiblemente era mes car l’embalatge que el dolç contingut. La fábrica de Teclo es trovaba a Jijona, creiem que al carrer Alcoi, junt a El Lobo i Picó.

La veritat és que d'anuncis de xocolata, galetes, donuts, flams, torrons i unes quantes coses dolces més, en tenim un munt de apalancats, però els anirem dosificant a veure si encara agafarem un empatx i acabem tenint problemes amb el nostre control del sucre.

Per tant ara tornem al panorama musical i la nostra particular màquina del temps que es mou amb energia musical, ens portarà al cinema dels anys seixanta, a aquelles sales de reestrena amb sessió contínua a base de dues pel.lícules, NO-DO, dibuixos animats, trailers i els anuncis de Movierecord.

Raphael – Al ponerse el sol

Des de Linares i a través del Festival de Benidorm, va arribar al cinema un noi que va iniciar una carrera que continua al present amb èxit, Miguel Rafael Martos Sánchez, conegut artísticament com Raphael. “Al ponerse el sol” va ser el tema estrella de la pel.lícula del mateix títol i es va publicar l'any 1967, en format EP i també va donar títol a un LP. A la colla Bassegoda-Bonvehí-Torns, a Sants, on estava Mario en la seva joventut, havia dues tendències, els seguidors de Serrat i els de Raphael. Mario i Quimet diu que ell també, sempre han estat Serratistas, però Bartolo encapçalava a la colla als que eren fans de Raphael (Linares, Jaén, 5 de maig de 1943) que per cert, es va inflar de fer pel.lícules on interpretava sempre a Raphael. Mario recorda que va descobrir a Raphael precisament en una pel.lícula on hi tenia molt poc paper i de la qual no recorda el títol, creu que era "Las Gemelas", però sí recorda que en ella va cantar “Los hombres lloran también”. La veritat és que Raphael és un dels nostres artistes més internacionals i segueix estant en primer pla. Va rebre el Disc d'Urani per vendre 50 milions de discos del seu àlbum doble recopilatori "Raphael: ayer, hoy y siempre" que es va publicar l’any 1982. Actualment només hi ha quatre Discos d'Urani lliurats en el món de la música, dels quals un pertany a Michael Jackson, un altre a AC/DC, el tercer a Queen i el primer que es va lliurar que va ser al nostre Raphael. Per cert, Raphael va ser el primer artista espanyol que va actuar, en l'època franquista, darrere del Teló d'Acer, a la Rússia Comunista.

Torrebruno – No tiene edad

Torrebruno era un tap de basa, un cantant italià molt menut de mida que va venir a Espanya per participar en els festivals habituals en l'època i va començar a gravar pop en castellà quedan-se definitivament al pais i convertin-se en presentador de televisió. Torrebruno es deia en realitat Rocco "Walter" Torrebruno Orgini, però tothom el coneixia només com Torrebruno. Showman, actor, cantant i presentador còmic, va néixa a Roma el 28 d'agost de 1936 i va morir a Madrid un 12 de juny de 1998 a causa d'un atac de cor. Es va establir a Espanya l’any 1958 i ja en els 70 es va especialitzar en presentador de televisió, bàsicament de programes per a la mainada. Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és de la seva etapa melòdica, es una versió del gran éxito de la cantant italiana Gigliola Cinquetti amb la que aquesta va guanyar el Festival de San Remo l’any 1964, Torrebruno la va publicar en un EP editat per el segell Belter l’any 1964 i es deia que en aquesta grabación el van acompanyar Los Sírex, però nosaltres no ho tenim gens clar ja que Los Sírex eren artistes de Vergara i aquest disc es Belter.

Tony Vilaplana – Reten la nit

Tony Vilaplana està considerat el primer rockanroler català de la història de la música, tot i que va començar a gravar en castellà. Va néixa a Sabadell i va ser a Ràdio Barcelona, on Joaquín Soler Serrano (a la foto amb Bobby Deglané) el descobreix i intercedeix per ell, aconseguint que la recentment creada Vergara, que està a la recerca de nous artistes catalans, li gravi el seu primer disc, era 1962. Aquest tema que us portem es trobava en un EP en català de Tony Vilaplana que va editar el segell Vergara l’any 1963 i que incloïa "El teu besar", al costat de "A la teva edat" i "El Tangaccio". L’any 1965 Tony Vilaplana va treure un únic disc per Concentric, també en català, tots els altres els va editar amb Vergara. Aquesta cançó es una bona versió amb la llengua de Mossen Cinto d’un clàsic del cantant frances Johnny Halliday i volem destacar una bona versió que van fer el Dúo Juvent’s, en castellà, es clar. Aquesta peça va ser gravada també per el mateix Tony Vilaplana l’any 1962 en castellà. En total Tony Vilaplana va gravar 10 EP's entre 1962 i 1965 i és que l'any 1966 s’en va anar a la mili i com solia passar massas vegades quan tenias que anar a fer el soldat, tot va acabar.

Los Talayots – La voz del silencio

Aquest tema va ser versionat al nostre país amb dos títols diferents, aquest i també "El Ritmo del Silencio", encara que cap dels dos es cenyia a l'original que era "Els sons del silenci", va ser un dels millors temes en la carrera del duet nord-americà Simon & Garfunkel que la van incloure en la banda sonora del film "El Graduat". Hi ha una gran versió en castellà a càrrec de Los Mustang, encara que Los Talayots realitzen una versió molt digna. Los Talayots eren sis nois mallorquins i van prendre el nom d'unes construccions prehistòriques típiques de les Balears. Los Talayots, van ser inicialment Ramon Jover (cantant i saxo), Toni Tur (guitarra), Pere Obrador (baix), Honorat Busquets (teclats) i Miquel Bonnín (bateria). Van treballar 10 anys i van passar molts d'altres músics importants com Joan Caimari, Toni Morlà que després es llançaria com cantautor i també l’amic Joan Bibiloni abans de anar-sen a Zebra. Los Talayots van gravar quatre o cinc discos, casi tots single y un o dos EP’s, per al segell Marfer. Aquest tema es trobava en un EP de l’any 1966 amb “¿Y sabes qué vi?”, “Sha la la la lee” dels Small Faces i “Margarita” de Tony Dallara i va ser publicat per Polydor. En un dels seus singles versionen a The Bee Gees i van ficar "Worlds" i "Holiday". Un altre de les seves gravacions interesants va ser el tema “Homburg" de la que també hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Per cert, la foto de la caràtula del disc amb aquest tema dels Procol Harum, està presa a la plaça d'Espanya de Palma, just davant de l'antiga terminal  d'Iberia, amb el monument a Jaume I al darrera i al costat de Cal Meca, una gran cafeteria que ja no existeix, on Mario, de nen, es prenia els "suaus".  Mario va estar viven al carrer Rey Sancho, molt aprop, un carrer que feia cantonada amb la sortida del trenet de Sóller que es va inaugurar el 16 d'abril de 1912, si be l'estació es va possar en marxa el 14 de juliol de 1929, per un costat i amb l'avinguda on estaba Can Meca, per l'altre. Mario vivia al número 28, a casa de la seva padrineta, just al costat d'una carnicería on la propietaria creu recordar que es deia Margarideta. La mateixa foto de la portada d'un dels seus vinils, aquest os veiem la plaça d'Espanya, es va aprofitar per un altre dels seus discos, a sota els teniu. Per cert, salutacions als oidors de les illes.

Los Stop – Balada en la tumba de un soldado

Es va dir en molts cercles musicals que aquesta cançó era una composició, de les poques, de Los Mustang, però no era cert, va ser escrita per G. Elorriaga i J. Fuster. Es tractava d'una versió que van gravar un munt de gent a més dels Mustang, entre ells Michel, Vicent que havia estat el cantant de Los Wikingos abans de començar en solitari, el Conjunto 7 x 7, fins i tot Manolo Escobar el del carro i per soposat, aquests que ens la porten ara, Los Stop amb Cristina al capdavant que la van incloure en un LP titulat "Los Stop" editat en el Nadal de l’any 1968. Aquesta cançó no es va publicar mai en format single o EP. El grup barceloní Los Stop van començar l'any 1964 sent Donald Duck (la foto al costat correspont a aquella época), per passar a ser Los Stop quan van fitxar per Belter. A més de Cristina, de veritable nom Mari Carmen Arévalo i que va neixa al carrer Ausias March de Barcelona, integraven el conjunt José María Serra a la guitarra que ere amic de Mario i manager en els anys noranta, Joan Comellas a l'òrgan, Fernando Cubedo al baix i Andrés Gallego davant de la bateria. Cristina els va deixar més tard per crear Cristina i Los Tops i després llançar-se en solitari, avui ancara està en actiu. Mario coneixia a Cristina i al seu cosi, el "Boro" que treballava a Telefónica. Per cert que la filla de Cristina que es diu Mónica, milita en un tercert anomenat Pura Vida.

Cristina en solitari (Foto: Mario Prades)

Pic Nic – Cállate niña

Pic Nic té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. El grup Pic Nic van ser descoberts per el locutor de ràdio Rafael Túria que els va posar en contacte amb Hispavox i va aconseguir que gravessin aquest tema que els va llançà a l'èxit. Van treure diversos singles, però Rafael que també es va convertir en el seu manager, es va trobar amb un problema seriós. Els cridaven per contractar actuacions, però no tenien repertori, tot just les cançons dels seus tres o quatre singles i a sobre Jeanette i Toti Soler, si Toti, el gran guitarrista català que avui va de purista i renega de la seva etapa Pic-Nic, al costat del resta dels membres del grup: Isidoro de Montaberry al baix, el mexicà Al Cárdenas a la guitarra rítmica i el pianista i bateria Jordi Sabatés, no volien fer versions. Es clar que “Negra estrella”, la cara B d’aquest single, era una versió. Això va provocar que finalment el grup es desfés i Jannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro de Montaberry van formar part del grup Om on va militar el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal. Inicialment es van anomenar Brenner's Folk i amb aquest nom van gravar el seu primer disc. "Callate niña" és de l’any 1967 i va ser el seu gran éxit i el primer single com a Pic-Nic.

Pic-Nic a la televisió. A sota cobertes de discos

Tony Ronald – Mama

Aquesta cançó sempre ha tingut per a Mario un encant especial, tot i que reconeix que no és res de l'altre món, però des de que es va comprar aquest EP l’any 1967 li va impactar. En el disc trobem la versió rítmica del "Summertime" que francamente, no ens agrada rés de rés, una altra versió italiana, en aquest cas de "La inmensidad" que peta molt be i la tercera és un altre clàssic de Doris Day, el "Qué será, será" interpretat a la manera de Tony Ronald aixó si. Tony Ronald va ser un holandès que va arribar a Catalunya a principis dels seixanta i es va quedar aquí. També volem dir que Tony Ronald i Georgie Dann van ser els primers en portar go go's ballan al escenari. Al principi del programa hem escoltan una peçá seva amb el segon duet que va crear aquí al pais, quan es deien Tony & Charley. Als anys noranta Tony Ronald va entrar a formar part del espectàcle "Mágicos 60". La foto del costat la va fer Mario a una actuació de Tony Ronald al Chamonix. La veritat es que tot i el grapat d’anys que fa des de que Tony Ronald viu a Catalunya, Quimet sempre fa esment al molt malament que parlen el castellà i el català els holandesos i Tony es un ejemple.

Los Mustang – San Francisco

Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre els anys 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en un single editat per EMI al 1967 i on a la cara A es va incloure aquesta bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa oest i va morir va pocs mesos. A l’altre cara es trovaba “Molino al viento” de l’italià Little Tony. Los Mustang han sigut la banda mes estable del pop espanyol ya que des de la seva creació van mantenir la mateixa formació, amb els mateixos músics, fins que es van separar definitivament l'any 2000. Precisament per aquest motiu Mario els va fer un homenatge amb placa commemorativa inclosa que es va lliurar a Santi Carulla a la Fira del Disc i Cinema de Col.lecionisme de Malgrat de Mar. Per cert, aquesta cançó es deia originalment “Flores en tu pelo (San Francisco)”.

Per avui s’acaba El Temps Passa… i la música queda, però abans us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana que sembla ser que te problemes amb una de les rodes del cotxe.

Nosaltres taquem la paradeta per avio i us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda.  Fins la propera setmana, sigueu bones i bons.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Link per descarregar-se el programa