La Música de les Illes Balears
carrer Rei
Sancho, al costat d'una carniceria que feia cantonada, a Palma de Mallorca, amb un refugi de la
guerra civil sota el carrer i on jugaven de nens i
encara que fa anys que no ha tornat, si recorda sempre amb
afecte Palma i les illes, les
platges de Ciudad Jardín on anave amb els pares o Can
Pastilla, Sóller, Manacor, Valldemossa, els Molins de vent, les
coves del Drac i
Artà, el Castell
de Bellver, el Terreno
i la plaça Gomila amb tota la seva àmplia zona lúdica amb el Tito
's, Barbarella, Sgt
Peppers, el passeig del Born, carrer Sindicat, la plaça d'Espanya amb
el seu monument a 
Jaume I i en aquella època la Terminal d'Iberia que no sabem si encara segueix
aquí, gairebé al costat del cinema i l'estació
del trenet de Sóller, amb les orxates i suaus de Cal Meca a l'altre costat
del carrer i tants i tants llocs dels que ens recordem sobre la
marxa ja que Quimet Carull també ha estat a Mallorca i
es recorda de gairebé
tot. No oblidarem el Festival Internacional de la Canción de Mallorca que
tants èxits va donar a la música del pais. Per tant i sense que avui
tinguem ni Anuncis,
ni Parrafada, Quimet
Curull i Mario Prades
obren la
paradeta.
Four Winds and Dito – Tijuana
El grup Four Winds and Dito, liderats per Leo i que eren
mallorquins i només van gravar dos EP's, editats per el EMI que el segell El Cocodrilo Records va reeditar, ja en els anys 80's i en format LP
compartit amb cançons de uns altres mallorquins, Mike & The Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i més tard canviant el seu
cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari.
Aquest tema que escoltem ara per obrir El Temps Passa… i la música queda, és tot
un clàssic de la surf music que van gravar Los Persuaders, la banda liderada per Paul Buff, curiosament aquell enregistrament original es va
realitzar a California, però a la
Califòrnia mexicana. Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a Espanya i
es va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de "Bamm
lama Bamm loo", "You're no good" i "Give your lovin 'to em" que era una versió de The Mojos.
Aquesta cançó es va incloure en un LP publicat per EMI en els seixanta i
que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on també es van incloure Lone
Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i Los Mustang. La veritat es que
els nois de Four Winds and Dito no
desmereixien entre tants noms importants de l’época. 
Mike & The Runaways – Corazón lleno de mal
Els mallorquins Mike & The Runaways van gravar a Hamburg i en directe dos
discos, un d'ells sota el nom de The
Beat Mixers i el segon com Mike
Rat & The Runaways. Mike & The Runaways van ser un d'aquells
grups que al costat de Los Salvajes
i Los Huracanes, van voler mamà
directament de les fonts europees del rock i en els 60's va anar a la vasta xarxa
de clubs que van sorgir al país germànic i al qual van acudir fins als Beatles on aixó es podia apendre de veritat i cap
allà s’en van anar els mallorquins.Val a dir que Pablo Sanllehí, el batería, era de Barcelona. A Espanya, van gravar
2 EP's, en un d'ells trobem aquesta bona versió de aquest tema composat per Jeff Beck i que van portar a l'èxit The Yarbirds. Curiosament en aquest EP
publicat per EMI-Regal el 1965, dues de les cançons tenen a Mike com a solista, però en les altres
dues només fa cors, el cantant si no ens equivoquem va ser Pablo o Miguel, al costat dels 
seus
companys, el problema era que aquestes dues cançons es van gravar en castellà i
Mikel no aconseguia vocalitzar
correctament dues paraules seguides, de fet ancara avui en dia li costa i molt
parlar un castellà una mica comprensible. Mike & The Runaways es van crear a Mallorca i es van anomenar
inicialment Lom & The Cris i
eren el cantant Lucio San Eugenio
al costat dels guitarres Tony Obrador
i Florencio Pascual, Miguel Vicens al baix i Pablo Sanllehí a la bateria. Quan van
marxar a Alemanya el cantant “se rajó” tot just arribar i van haver-se de
buscar un altre, així van contactar amb l'alemany Mike Rat Kogel que ja havia gravat un single com a solista i un
altre amb el grup Michael &
Firebirds. Després de la dissolució del grup amb milis pel mig, uns van
passar a Los Bravos i altres
s'incorporarien posteriorment a Zebra. A la foto Mario Prades entrevistat a Mike Kennedy, amb Santi Picó i Pablo darrere.
Montse Aliaga amb Mike Kennedy (Foto: Mario Prades)
Los Z-66 – Despierta el amor
Aquest tema a càrrec de Los Z-66, és l'única versió que recordem es realitzés en castellà de l'únic hit del grup britànic Edison Lighthouse, és una bona versió del tema "Love grows", tot i que aquests la van titular "Love grows (Where My Rosemary Goes)". Els
Zeta van haver de trobar-lo massa llarg i el van escurçar. Els Zeta estaven liderats per Lorenzo Roselló que després, quan es
va llançar com a solista passaria a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Z-66
eren una banda que compartia mànager amb Jimi Hendrix, John Mayal i The Animals
ja que era el propietari del Sgt.
Peppers, una sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i
on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només
coneixíem de referències, com Jimi
Hendrix, Eric Burdon, Noel Redding, Mayal i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffrevs. Els Z-66 es formà a Mallorca el 1966. La
formació original estava integrada per Vicenç
Caldentey (guitarra), Pedro
Brunet (saxo), 
Leopoldo González
(baix) i Tito a la bateria. Mes
tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del grup Lorenzo Santamaría que venia de Los Brios. El seu gran hit va ser la
versió que van realitzar del "Nits de blanc setí" dels Moody Blues. Quan es van desfer,
alguns d'ells van anar a Zebra.
Per cert, Lorenzo a qui Mario coneix des de fa molts anys, es deia en realitat
Llorenç Roselló i quan va deixar el grup i va començar en solitari va escollir
el nom del poble on va néixa, Santa María del Cami, a Mallorca, com el seu
cognom de guerra.
Los Bohemios – Que chica tan formal
Les mares
sempre ens deien que havíem de buscar-nos noies que fossin molt “formals”, el
que es deia “Una noia així com cal”. Dons aquí en teniu una de noia formal, com
és deia en aquells anys de la nostra joventut. Aquesta és la cançó més popular
en la carrera de Los Bohemios i
va ser publicada a un EP editat per Hispavox l’any 1967 i la veritat es que no
era d’ells, es tractava d’una versió del “Respectable” del grup The Isley Brothers, si bé Los
Bohemios s’apropan més a la versió que van treure The Outsiders, una banda de Cleveland,
Ohio, liderada pel guitarrista Tom King,
ja mort. Al disc de Los Bohemios
també hi trobavem “Lo tomas o lo dejas”, “El voltaje” i “Despertar al amor”.
Val a dir que nosaltres ens pensaven sempre que Los Bohemios eran mallorquins, però aixó no era veritat del tot, Los Bohemios 
van ser un grup
d'Albacete i l’integraven Paco Molina,
Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo
Martínez Jr que era el líder. El seu pare és deia igual que ell, era
pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra
Jabelc. El guitarra Antonio
Veciana per la seva part, va donar la volta al món en vespa. Un altre
del components de Los Bohemios que
es deia Eugenio Martínez, va morir molt jove a causa d'un
càncer. Supossem que Los Bohemios van ser un altre grup que al igual que Los
Javaloyas, van acabar quedan-se a les Illes Balears. Per cert que a Albacete i
per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a
més de Los Bohemios, gent com 
Los Luckys, un parell de nens de 10
anys anomenats Los Dinámicos Boys
(sí us sona aquest nom us aclararem que res a veure amb el Dúo Dinámico), Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos
i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol i a cada cantonada
hi havia un conjunt assajant. Los
Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé
sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la
fi dels anys 60. Per cert que el pare de Mario sempre li deia que en això no fes cas a la mare que sortís
amb noies "dolentes" perquè amb les bones un es casava i calia viure
la vida abans.
+single.jpg)
Los Telstars – Una chica igual que tú
Hi ha qui
afirma que Telstar és un aparell
per mesurar coses elèctriques i es remeten a que el diccionari ho diu així si
be no l'escriuen igual. Segur que s’equivoquen, diuen un altres i es tracta d’un satèl.lit
llençat a l’espai. Nosaltres estem convençuts que tot aixó no
és totalment cert. Los Telstars
van ser un grup mallorquín de música entre instrumental i cantada i per mostra
us portem un botó. Eren Luis Cerón, Migiel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo
Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los
Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la
dècada. L’any 1966 Luis Cerón va
marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra
de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final. El tema que
escoltem a El Temps Passa... i la
música queda, és de 1967 i es tracte d’una versió dels britànics The
Troggs i que així mateix va ser versionada per Los Salvajes, entre altres. En
aquest disc eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc. Los Telstars també van participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells no podien faltar. 
Los Beta – Congratulations
Aquesta es una interesant versió que Los Beta ens fan del èxit de Cliff Richard, amb la que es va presentar al Festival de Eurovisión de 1968,
quedan en segon lloc, la primera ser per Massiel i precisament el "La, La, La" de Massiel es la cançó que versionen a la cara A d'aquest single del 68. Van començar sent Los Beta
Quartet i tot i dir-se Los Beta
Quartet, ells eren cinc, com veureu als seus discos. Van gaudir de bona
popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions, però en la seva
carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el
segon lloc al Festival de Mallorca,
cantant amb Karina i que ere una
composició de Alberto Cortez.
Inicialment van ser Miguel Moreno
com a cantant, Francisco Balaguer
en els teclats, Jaume Palau a la
bateria, Leopoldo González al
baix i Juan Bauza que
tocava la guitarra. Més tard per Los
Beta van 
passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los
Pekenikes. El cantant del grup, Xisco
Balaguer creiem que encara està en actiu, si més no ho estava l’any
2007, actuant en solitari. Los Beta van gravar amb el segell Emi-Odeon, però també ho
van fer per a Philips, Moviplay i Sonoplay. En total Los Beta van arribar a gravar 5 EP's i 10 singles. EMI va reeditar
els seus discos en un CD interessant com a document sonor històric. Funcionaren
fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Los Beta van ser al costat dels Javaloyas, els grups líders de la moguda mallorquina i gent
habitual en l'escenari de la sala Toltec,
a la plaça Gomila, en el Terreno, propietat del marit d'una de les Germanes Serrano.
.jpg)
Los Novax – Yo fui el asistente del Kaiser Bill
Del grup Los Nóvax i a part que eren sis i de
Maó, a les Balears, poc us podem dir. Aquest tema és una bona versió del
"I Was Kaiser Bill's Batman" que va ser el gran èxit en la carrera
del xiulador britànic Whistling Jack
Smith que veritablement es deie John
O'Neill i va neixa l’any 1926 i va morir al 1999, tot i que Quimet s'encarrega ràpidament de
recordar-nos que també va ser gravada per Los Mustang, en aquest cas incloent veu i que els barcelonins, com
feian sempre, van realitzar una gran versió, encara que Los Nóvax que ens porten una versió instrumental, no desmereixen
en res i s'apropan més a l'original. Quimet així mateix ens recorda
que les senyals de tràfic a Menorca s'escriuen en català, castellà i angles. El
grup l'integraven Jordi López, Antoni Orfila, Arturo Bagur, Toni Morera,
Ruperto López i Gerard Anglada. En aquest EP, publicat
pel segell Victoria, també trobàvem "Un senyor damunt d'un ruc" que
és un tema tradicional de Menorca i canten en mallorquí, "Ojos
azules" i el clàssic molt patxanguer "Sr López".
Los 5 del Este – La muñeca que hace no
Aquest tema que
ens porten Los 5 del Este, una altra de les bones bandes
mallorquines amb llarga
trajectòria discogràfica, és una versió del tema
del cantant i compositor
francès Michael Polnareff
que us portem ara
a El Temps Passa... i la música
queda i es
trobava en un EP editat
l'any 1966 per Los 5 del Este, on la cançó estrella va
ser "El submarino amarillo" de The Beatles, al
costat de "Tu nombre" d'Adamo i "Protestando" que no recordem de qui era. Los 5 del Este van ser un dels grups més
populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta Quartet,
Los Javaloyas, etc. i van
funcionar 
prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta.
Los 5 del Este eren Joan Fons, Antonio Fons, Bartolomé
Oliver, José Alba i Rafael Cortés i van treballar i van
gravar uns quants EP 's a meitat de la dècada. Així mateix van participar en
una o dues ocasions al Festival de
Mallorca. La veritat és que poca informació tenim d'ells, també poc és
el que recordem i és que els anys no perdonen i internet ofereix poca cosa de
tots aquests grups. Per cert, durant un temps a Los 5 del Este tocava Tomeu
Penya.
.jpg)
E’ls Siurells – Manchester y Liverpool
La veritat és que res podem dir-vos d'aquest grup mallorquí
llevat que com a mínim, van treure un disc, aquest
EP publicat per Fonal que creiem recordar
que també era un segell discogràfic mallorquí, concretament de
Palma i que el va treure l'any 1968. En aquest disc que us portem avui a
El Temps Passa... i la música queda,
en aquest programa especial dedicat
als artistes de
les Illes Balears,
E’ls Siurells incloïen la seva versió
del "Porompompero", al costat de "Conchita",
l'extraordinari boleret "Qué sabes tú" i aquesta versió del
clàssic de Marie Laforet “Manchester y Liverpool” i que també
la va gravar Jeanette, la que va ser cantant dels Píc-Nic, quan va començar en solitari, per cert
és una versió lànguida
i parsimoniosa, la
de Jeanette ens referim o fins i tot la
de Marie Laforet, no la de E'ls Siurells
que la veritat és
que té el seu ganxo.
La cantant francesa Marie Laforet
Maria del Mar Bonet – Que volen aquesta gent
Aquest és un
dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i en el qual es
reflecteix la forma d'actuació que tenia la policia social franquista. La
lletra es molt dura, però així i tot, la cançó va passar la censura, una cosa
que francament, ara i miran enrera, a nosaltres ens resulta com a minim molt
estrany. El disc en format EP, el va publicar Concentric l’any 1967. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va
néixa a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor
Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la
va recomanar l’any 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació
creadora de la Nova Cançó. La
primera vegada que Maria del Mar Bonet va 
actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la
Cançó Catalana de Palma (a la foto), al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà i uns quants jutges més. Al blog us posem una foto d'aquest
esdeveniment. Per cert que ella, abans de actuà, va tenir un atac de pànic i no
volia sortir a l'escenari, finalment la van convènca i Maria del Mar Bonet també va convènca al públic assistent,
degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava manat. Aixo d'un
concert amb el públic dret es una cosa molt, molt moderna. L'acte creiem que va
ser organitzat per Joventuts Musicals de
Palma, però no estem segurs.
Maria del Mar Bonet un altre vegada al castell, ara de visita
Antoni Parera Fons – A Aranjuez pensant en tu
Aquest EP es va
publicar l'any 1967 a
través d'EMI-Regal
i a més d'aquesta cançó en la qual Antoni
Parera Fons ens versiona
aquest tema, mirant
al francès Richard Anthony, composat pel Mestre Rodrigo, trobem
dos temes compostos per Antoni Parera Fons la
música i les
lletres són poemes
d'Antoni Mus, "Nina
no em deixis"
i "Ai, aquesta timidesa". Antoni Parera
Fons és un dels bons compositors mallorquins,
va néixa a Manacor, l'any 1943. També ha musicat poemes de
Guillem d'Efak i Miquel Àngel Riera.
Cançons composades per ell les han interpretat
des Maria del Mar
Bonet a Josep
Carreras, passant per Montserrat Caballé entre d'altres. Antoni Parera Fons és l'autor de
l'himne dels Jocs Paralímpics
de Barcelona del 1992. Possiblement les dues
cançons més emblemàtiques de la seva carrera com a cantant siguin "M'es ben
igual" i "T'estim
i t'estimaré", ambdues també de l’any 1967
i almenys amb una d'elles, es va presentar al Festival de la cançó de Mallorca.
Guillem d’Efak – Setembre, temps plugós
Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric
l’any 1965 i que compta amb Francesc
Burrull a la direcció musical, incloïa el clàssic del blues americà
"Febre", al costat de "Com ahir ", versió del tema del film
"Casablanca", "Setembre, temps Plujos" que es la cançó que
escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda i "Plorant". Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant nascut a Rio Muni, Guinea
Espanyola, l’any 1929 que es va venir cap a Mallorca on va fixar la seva
residencia i on va viure fins que va morir a la mateixa illa de Mallorca l’any
1995. El seu veritable nom era Guillem
Fullana i Fada d'Efak i va formar part de la Nova
Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos
llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades
per altres cantant com Núria Feliu que
va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre mallorquí a qui ja hem escoltat.
Los Pops – Todo cambió
Los Pops van treure tres o quatre EP 's,
tots l'any 1967 i realment eren una
banda que petaba molt
bé. Los Pops l'integraven Paco
com a cantant, Diego que procedia de Los
Fugitivos a la bateria,
Agustí, Jacobo i
el guitarra solista, un granadí anomenat José Rodríguez Lechuga que abans havia tocat
a Los Guantes Negros. En els seus discos a part de
les clàssiques versions,
la majoria de les vegades imposades per
les discogràfiques, Los Pops sempre van incloure cançons
pròpies. Aquest tema
que escoltem ara i
que es va incloure en el seu primer disc, és
una versió del "No milk today" de The
Herman’s Hermits i
la lletra original ens parla d'un nen exigint-li a la
seva mare "No vull més llet",
clar que en traduir-la
al castellà va passar a ser tot un “cambi”
i va parlar d'amor.
Per cert que hi
ha una gran versió d'aquest tema a càrrec de
Los Gatos Negros i
ja l'hem escoltat
a El Temps Passa... i la música queda,
però fa molt de
temps i no trigarem a tornar a posar-la.
A la cara B d'aquest
EP i al costat d'un tema propi, realitzen
una gran versió del "See See Rider"
de Rowberry i
que també van
gravar The Animals. 
Grupo 15 – En silencio voy
Com que estem
a les Illes Balears, a part de ensaimadas, sobrada, palo, suaus, ginet, fotmatge i altres "delicatesens", us portarem al Grupo
15 que també eren mallorquins. Un dels bons conjunts de les illes que
per descomptat, feien versions. L’any 1967 van publicar un EP per EMI on es va incloure aquesta versión de la
cançó “Here's a kind of hush” dels The Herman's Hermits, banda de Manchester liderada por un jovenet, en aquells temps es
clar, Peter Noone que quan es va incorporar al grup sols tenia 17 anys. El Grupo
15 que creiem eren de Manacor, es va desfer a finals dels 70 i alguns
dels seus components van crear un altre bona banda de pop, Falcons, que van funcionar molt bé a
finals dels anys setenta gràcies a cançons com “Terciopelo y fuego” i “Date por
vencido”, es clar que si la discogràfica els va promocionar cançons molt
comercials, ells feien un bon rock prácticamente progresiu. Curiosament si com Grupo 15 els xicots sempre van gravar
versions, al trasformarse en Falcons van
enregistrà sols cançons sevas. Tenim que reconeixa a El Temps Passa… i la
música queda que va ser un bon canvi, la veritat.
Els Valldemosa – Balada del Maderero
"Balada
del Maderero" va ser una cançó que es va
presentar a la Preselecció
per al Festival d'Eurovisió de 1970. A
aquesta preselecció que es va
realitzar a Barcelona, concretament
al Palau Nacional de Montjuïc va ser interpretada per Los Dos,
un duet integrat pel que després es
convertiria en l'humorista Eugenio i la seva dona
Conchita que va morir, tots dos eren propietaris
d'un pub a
Barcelona que creiem recordar
es deia Sausalito, però no estem segurs. També van
defensar la cançó el grup Asunción y Los Ochenta Centavos. Finalment la seleccionada
va ser "Gwendoline" de Julio Iglesias. Uns dels que van participà en aquesta preselecció van ser Tuset 31, de Barcelona, als que escoltarem en el proper programa.També
Los Valldemossa la van gravar l'any 1970 en un single publicat
per Belter i
amb “Fiesta” en la cara A que
va ser una de les cançons de l’estiu d’aquell any. Los 
Valldemossa van sorgir al costat de la Cartuxa, prop del piano de
Chopin i van adoptar el nom del seu poble
per llançar-se al món. Estan a cavall
entre el pop i
el folklore mallorquí. L'any 1959 els va descubrir l'escultor Horacio de Eguía que els va presentar a Antoni
Ferrer, director de la sala de festes Tito's de Palma. Eren els germans Rafel,
Bernat i Tomeu Estaràs, un cosi seu anomenat Maties Estrades i Nulle Oigaard, una jove sueca nuvia d’un
d’ells. Es van convertir en gent habitual al escenario del Tito’s i despres de
convertir-se ja en Los Valldemosa, van començà a actuar a 
Londres i altres
llocs de l’extranger. L’any 1962 van passar a dirigir la sala de festes
Tagomago, a Portopí, on Los Valldemosa també actuaven i també van tindre la
sala Jack el Negro. Ells van portar a Louis Armstrong a Mallorca. Per Los
Valldemosa han passat altre gent important com la cantant Margaluz, la
nord-americana Genia Tobin que es va casar amb Tomeu, Miquel Brunet Estarellas,
Ramon Farran, Jorge Cauci, Jayme Marques, Paco Ballinas, Toni Arés, Joan
Bibiloni, Pep Milán, Fernando González, Daniel Lagarde o l’actor Xesc Forteza i
creien deixar-nos algun. Per cert,
els tres germans Estaràs van fer els cors per a Salomé al Festival d’Eurovisió
del 1969. A
partir de l’any 1972 ja es pot dir que van centrar les seves gravacions en la
llengua catalana i van passar a ser Els Valldemossa. Durant un temps Tomeu i
la seva dona van formà el duet Genia & Tomeu.
Els Valldemossa
Els Mallorquins – Compañera
Aquest grup Els Mallorquins, forma
part de la història musical
de Mallorca, es tracta
d'un incunable que
agraïm al blog Illa
Sonora i de
fet anem a
reproduir el text que es va
escriure en aquest blog:
“Portem aquí una raresa digna de museu, un
disc que no trobareu per cap banda. Tal vegada el nom de Els Mallorquins
no us diu res, però... I si us dic que el seu líder era el vocalista
i guitarrista Tomeu Nicolau? No...? Tampoc...? I si us dic que aquest Tomeu
Nicolau, amb els anys, seria conegut com Tomeu Penya? Idò sí, efectivament!
Aquesta és la primera incursió discogràfica d'un Tomeu Penya
adolescent. Els
Mallorquins fou el seu primer conjunt, on composà les seves
primeres cançons inspirades en els Beatles i on, també, debutà
discogràficament amb aquest EP de quatre cançons, enregistrades als estudis
Fonal de Palma, l'any '66. Al marge de l'errada ortogràfica del títol ("Holydays"),
aquest és un disc curiós i 
insòlit, perquè ens presenta a un grup debutant amb
cançons pròpies, composades pel mateix Tomeu; aleshores, pràcticament tots els
grups illencs feien versions, i quan editaven un EP, com a molt hi havia una o dues cançons pròpies"
insòlit, perquè ens presenta a un grup debutant amb
cançons pròpies, composades pel mateix Tomeu; aleshores, pràcticament tots els
grups illencs feien versions, i quan editaven un EP, com a molt hi havia una o dues cançons pròpies"
Es tracta d'un EP
titulat "Holydays in Majorca" en què trobem un jove Tomeu
Penya, gran amic de
Mario al qual ha convidat en moltes ocasions a
casa, encara que Mario (tots dos a la foto) no ha pogut anar
encara. Mario recorda
amb afecte a
Tomeu, tot i que fa temps que no es veuen. Després
d'Els Mallorquins, Tomeu va formar part
de Los Gitanos
i després de
Harlem amb Joan
Bibiloni i del
qual parla en la seva cançó
"Rock'n'roll els millors anys", també va
tocar Tomeu Penya en Expression i Los 5 del Este, abans de llançar-se
ja en solitari cantant com el diu "En sa llengua autóctona" amb
una carrera brillant en què fins i tot ha gravat
un disc en castellà, cosa que li lloem.
Los Javaloyas – Good vibrations
La veritat és que de tant que hem parlat de Los
Javaloyas, ara no
sabem que dir. Bé,
alguna cosa si. Van ser costat de Los Mustang i Los Catinos,
els millors grups
versioneros de la seva època, grans músics, tots
ells multiinstrumentistes. Aquest tema és la seva versió, és clar, del gran èxit de The
Beach Boys a
Espanya i mig món, es recollia en un EP publicat per EMI-La Voz de Su Amo que
incloïa “Quiero que me quieras” de The Spencer Davis
Group, “Tal vez” i “Has pasado a la historia”. Va ser
un dels discos de Los Javaloyas que millor es van vendre. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i aixó
no es cert del tot, Luis Pérez
Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va
establir a les illes i va reestructurar la banda ja amb músics mallorquins com
el cantant Serafín Nebot i es pot dir
que a 
partir d’aquell momento van passar a ser un dels millors grups mallorquins.
Los Javaloyas són un dels conjunts
més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra,
piano i baix, Serafín Nebot cantant,
saxo i clarinet, Tony Cobas a la
guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio
Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el
piano. Els Javaloyas van actuar
molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, dins
d’un circuit on també van estar-hi Los Salvajes, The Runnaways, Los Huracanes,
Los Atilas i altres. Allà van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador
del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de l’any 2007 i fins la
seva mort creiem que Los Javaloyas seguien en actiu. 
Zebra – Solo aquí pensando
Eren de l’Illa
de Mallorca i en Zebra trobem un joveníssim Joan Bibiloni a la guitarra, un amic dels "Amics d'El Temps Passa" que ens coordina des de el seu facebook Montse Aliaga. La cançó “This
is happy song” va ser la cara A de un single publicat per Novola-Zafiro l’any
1972 que va ser la seva presentació musical. En total Zebra només van publicar
set singles, un LP i un altre álbum que va quedar inèdit, produït per Jon Anderson dels Yes, però Zebra eren
una bona banda que no va tenir continuïtat. Si bé cada un dels seus components
va tenir després el 
seu moment de brillantor, destacant Joan Bibiloni, un dels més
grans i millors guitarres dels Païssos Catalans. També estava Miquel Vicens que
va tocar amb Mike And The Runaways,
al costat del bateria dels Z-66 Manolo
Marí, el cantant Anthony Anderson (germà gran de Jon Anderson, líder de Yes),
amb un vell amic d'aquest nouvingut a Espanya, David Walmsley (guitarra) que
acabaven d'abandonar l'última formació de Los Bravos. Pel grup també va passar
el pianista Agustí Fernández, avui un referent en el camp del jazz.
I per ara acabarem El Temps Passa… i la música
queda, però abans us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana, una xicota que sembla esperar a algú "sentada a la vera del camino" com deia aquella cançó de Roberto Carlos.
Tanquem la
paradeta i fotem el camp. Us deixem amb companyia de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i tothes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Per tant i sense dir res més, fins la propera
setmana.
Aqui teniu una foto de Quimet Curull amb Tony amb Grup. Quimet, per si no us adoneu, es el de la dreta.
Quimet Curull i
Mario Prades
Dos tronats que
ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario