El Temps Passa programa 11-10-2012

Llastimosament aquest estiu un penós reallity show alemany va posar de moda a mitja Europa la costanera població de Lloret de Mar. La veritat és que el programa va posar en evidència una realitat extrapolable també a Salou, a Tarragona, el turisme de gresca i borratxera que tots o gairebé tots volen eradicar, però que de moment és el que manté la magre economia de moltes poblacions que quan arriba l'estiu no és que doblin, fins i tot tripliquen en masses ocasions la seva població amb aquest turisme penós i d'espardenya, de entrepà de "berberechos" i etílica festa nocturna. Mario  Prades recorda a finals dels seixanta les nits a Lloret de Mar, on també corria i molt l’alcohol i sobretot un local anomenat La Fusta on ell havia tocat a diari, sense oblidar Platja d'Aro o Calella, Quimet Curull es movia per Salou. Es clar que Quimet sempre ha sigut més bon xiquet que Mario. Sembla que, almenys a La Costa Daurada, el turisme rus va en clara ascensió i això és positiu, si més no es comporten millor i porten més pasta a les butxaques. Per tant avui començarem El Temps Passa... i la música queda, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya obrin la paradeta i escortem una cançó que ens parla de la marxa nocturna de Lloret de Mar, res a veure amb la cançó de moda d’aquest estiu, que quedi ben clar

Los Tauro – Vamos a Lloret de Mar

Sabem que Los Tauro van treure un parell o tres d'EP 's, però poca informació més tenim d'aquest grup i a través d'internet hem intentat esbrinar dades sobre ells, però no hem trobat res de res, encara que creiem recordar que eren del Nord, possiblement Sant Sebastià o el País Basc, però també podrien ser catalans, encara que no ho creiem. És clar que com ja us hem dit alguna vegada, com no estem segurs d'on eren veritablement aquests cinc nois que integraven Los Tauro, millor no ens feu gaire cas. Aquest EP es va publicar l'any 1966 a través de Discos Alma que era un subsegell d'una altra companyia, possiblement Vergara i més d'aquest tema trobàvem "Tolosa", "El Tartamudo" i "Dos mujeres". Hi ha un grup Mexicà, de Chihuahua que s'anomenen Tauro Band, però res a veure amb aquests, com tampoc tenen res a veure uns altres que es diuen Grup Tauro i es dediquen a la cumbia, ni un altres que dien-se així mateix, Los Tauro, són d'Equador.

Gelu – Siempre es domingo

Aquest tema es trobava en un EP de Gelu editat per EMI-La Voz de su Amo en 1962 i en el què també es van incloure "Moliendo cafè", "Gin, gin, gin" i "Canto o fado", l’última creiem recordar que estava cantada en portuguès. Aquest EP va ser un dels més venuts de l'any 1962. Tot i que sempre s’ha vinculat a Gelu amb Catalunya i fins i tot s’ha arrivat a dir que era catalana, la cantant popular pels seus crits enmig de les cançons i de veritable nom Maria dels Ángeles Rodríguez Fernández, va néixa a Granada el 1945. Gelu va ser una de les cantants de moda en els seixanta i tot i que va debutar a Ràdio Granada i va marxà a Madrid, va ser a Barcelona on va trobar el seu lloc. EMI la va contractar i per potenciar el seu llançament va fer que gravés un EP l'any 1963, acompanyada per Los Mustang. Gelu va omplir moltes pàgines de revistes per la seva relació sentimental amb Tito Mora, amb el qual va gravar diversos discos i si bé aquest li demanés en diverses ocasions que es casessin, finalment Gelu va decidir fer-ho amb el també cantant Santy Palau que va ser propietari de la discoteca Wonder, a Lleida capital i la Chrysalis a Valls, a Tarragona. L'any 1968 i després de casar-se, Gelu es va retirar de la música per dedicar-se a la vida familiar. Per cert, els cridets característics de Gelu i que també va fer servir Li Morante, ja els van utilitzar anys abans gent com Torcuato y los Cuatro.

Ana María Parra – Las Chicas de la Cruz Roja

Ara a El Temps Passa... i la música queda recordarem una pel.lícula històrica del cinema espanyol per diverses raons. Les actrius i actors eren dels millors del moment i a més gairebé tots ells van consolidar grans carreres a la pantalla gran. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar que el treball de les postulants era quelcom digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser la seva banda sonora, composta pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot aquesta cançó. La pel.lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958 i la veu que se sentia al film cantant la famosa cançó de Algueró era la d'Ana María Parra. Es va publicar en un EP editat el mateix any, calia aprofitar la tirada de la pel.lícula, encara que al final es va fer més famosa la cançó. El disc contenia altres temes com "En el azul del cielo" que havia guanyat el Festival de San Remo aquell any interpretada per Domenico Modugno, "Juro adorarte" que va ser finalista, encara que no recordem qui la va cantar i "Tímida serenata". Ana María Parra també va participar en un munt de festivals, destaca la seva intervenció al Tercer Festival de la Canción Española de Benidorm on va cantar "Enamorada". Per cert l’any 1958 Ana María Parra va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó.

José Guardiola – Diez y seis toneladas

La cançó va estar el gran èxit en la carrera de José Guardiola. Era la versió d'un tema de Tennessee Henry Ford, pero abans ja l'havie gravat Merle Travis. Mario Prades es va retrobar amb José Guardiola l'any 1988, en una entrevista a la Cadena 13. Mario havia destapat a través del Diari de Tarragona un escàndol relacionat amb Núria Feliu i la companyia Iberia que va portar polèmica. Iberia va contractar a Núria Feliu per actuar en la presentació de la línia aèria Barcelona-Nova York i després d'haver signat contractes li van exigir a la Dama de la Cançó que cantés en castellà o anglès, una cosa a la qual la Noia de Sants es va negar rotundament. En aquella època el president d'Iberia  era de Reus i des de l'emissora li vam trucar en directe aquell diumenge al matí per preguntar-li el perquè de l'anul.lació d'un contracte signat en ferm si tothom era conscient de que Núria Feliu sempre cantava en català. José Guardiola també estava en l'estudi per ser entrevistat.  Mario, Josep i diversos companys de l'emissora van participar al migdia en una calçotada, creiem que va ser a la Masia Bou i allà va néixa una bona amistat. En diverses ocasions van tornar a trobar-se en concerts i festivals, alguns d'ells organitzats per l'agrupació Mon Camp Tarragoní de la qual era director el popular locutor Antoni Penedès, bon amic de Mario. Per cert, l'última entrevista que Mario va publicar al Diari de Tarragona va ser a José Guardiola arran d'un concert que va realitzar a la Pista d'Estiu de Constantí, aquella tarda Mario va presentar José Guardiola a Montse Aliaga (Tots dos a la foto). Un altre dia i també a Constantí, aquest cop i per la Associació de Jubilats de Constantí, va tornar a actuar Josep Guardiola, Quimet estava allí per donar fe del fet. Josep actuava amb la música "enllaunada" i per supusat amb la veu en directe, la gent del públic l'hi va demanar que cantes cançons que ell no portava la música preparada. Es clar que el nostre crooner tenia moltes "tablas" i sempre va ser un gran profesional i a "acapella", es a dir "a pel" com es deia abans, sense música i sols amb la seva veu, va anar cantan les cançons que la gent l'hi demanava. Josep Guardiola, aquest gran crooner i un bon amic, va morir el passat 9 d’abril.

Mario Prades amb Josep Guardiola, a sota cobertas de discos

 

Los 4 Jets – Dímelo tu

Los 4 Jets només van gravar quatre discos, tot i que l'últim mai va arribar a publicar-se. Aquest és el segon d'ells. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos l'any 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. El 1963 Reinoso es va a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás. Totes les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra enamorada", era instrumental en el més pur estil Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants. De fet Los 4 Jets patian de ser massa bons técnicament a l'hora d'interpretar les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut volia marxa, moure el “body”, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebeldia a través de la música. Los 4 Jets van tornar anys mes tard, però ja sols com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González (baix) i Eddy Guzmán (bateria i cantant) ja van morir. 

The Finder’s – Tobacco Road

Eren de Barcelona i van tenir un munt de noms, des de Los Finders, a Àlex y Los Findes, passant per The Finder's que és com ens arriben avui, però eren diversos grups amb components comuns. Van ser apadrinats per La Reina del Paral.lel, la genial i recordada Mary Santpere (a la foto). La cançó la traiem d'un EP que va treure Marfer l’any 1964 i es tracta de la versió del tema composat per John D. Loudermick, si be ells miren més cap els The Nashville Teens i aquesta cançó ja l’havien gravat així mateix els també barcelonins Los Extraños. En el disc així mateix trovem “Nunca te olvidaré” que es una versió del “Not fade away” de The Rolling Stones, junt a “Gritar mi alegría” que és el “Shout” dels Isley Brothers i “Nunca te olvidaré” que havie estat un èxit de Brenda Lee. Inicialment The Finder's eren Alberto Vallès a la guitarra, Roberto Castro també guitarra, el baixista Andrés Sánchez, Vicenç Rondoni a la bateria i el cantant Ferran Alert Prieto, a qui anomenaven Àlex. Es van crear l’any 1962 i en el 64 van marxar Àlex, Vicenç i Roberto per crear Álex y Los Findes i en el seu lloc es van incorporar Miguel de Borja (bateria), Miguel Esteban Reina (cantant) i Pedro Caño (guitarra rítmica). Després de la seva dissolució l'any 1968 gairebé tots els seus membres van deixar la música. Al guitarra Pedro Caño el varem tornar a trobar en els 70 tocant amb La Salseta del Poble Sec.

Los Polares – La droga

Los Polares sorgeixen al Masnou, prop de Barcelona, l'any 1964 i van saber ficar-se dins del circuit de concerts que alguns grups espanyols com Los Salvajes, Los Javaloyas, The Runaways, Los Huracanes o Los Atilas van realitzar per sales d'Alemanya, sobretot a Hamburg . Allò va ser un bagatge inapreciable per a aquells conjunts. Es diu que van arribar a gravar dos singles a Alemanya signats com Polares Show Band, encara que mai hem aconseguit tenir un d'ells a les mans. Eren el cantant murcià Juan Antonio Bautista, Francisco Brías, Antonio Andreu, Fernando Escribá i Alberto López. L'únic EP de Los Polares que van editar a Espanya té un contingut molt R & B, encara que avui dia es diria música garatge. En aquest disc gravat el setembre de 1966 i publicat el desembre de 1966 a través del segell SonoPlay que dirigia Adolfo Waitzman, trobem les versions del "Califòrnia dreamin'" de The Mamas & The Papas i "La droga" que escoltem ara i va ser prohibida, en la seva versió original per The Pretty Things, en ​​diversos països per la seva temàtica, però que casualment a Espanya "va colar". La quarta cançó és el "Respectable" de The Isley Brothers a la que  Los Polares titulen "¡Qué chica tan formal" i que és el tema estrella de l'EP, una cançó que també van versionar Los Botines. Los Polares es van desfer en el 67 i el bateria Alberto López es va incorporar a la banda de Tony Ronald i més tard a la de Georgie Dann per després de passar per diversos grups anar amb Santabárbara. L'any 1989 el segell Cocodrilo Records va publicar un LP compartit amb Los Protones en el que es van incloure les quatre cançons d'aquest EP de Los Polares, als quals no hem de confondre amb Los Polaris, un altre grup interesant de l'época. Durant un temps van ser la banda fixa en un local de Malgrat de Mar anomenat Sabina i un altre de proper en el què substituïen a Los Salvajes de tant en tant.

Suco y Los Escorpiones – The boom lay boom

Suco, líder del grup valencià Los Escorpiones era el cantant Vicente Moya que va cantar en públic per primera vegada als 17 anys. Abans d'entrar a formar part de Los Escorpiones va militar en el grup Los Lakers. Quan es va incorporar a la banda van passar a ser Suco y Los Escorpiones que durant un temps van ser també la banda d'acompanyament de Henry Stephen, aquell del "Limón, limonero", fins que la policia va facturar al veneçolà cap al seu país per problemes de drogues. També van acompanyar a Juan Camacho. Suco y Los Escorpiones van gravar un sol single amb aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa i la  música queda, encara que es trobava a la cara B, la cara A va ser "La Telefonista". Aquestes dues cançons s'han inclòs en diversos discos recopilatoris de grups valencians dels seixanta. El grup l'integraven, a més de Suco, Andrés, Pepe, Paco i José. Suco va deixar el frontal dels escenaris per passar a la rereguarda quan li van proposar ser el mànager de Nino Bravo. Després de la mort del cantant va ser manager de Joan Bau i a ell es deu el descobriment de Francisco. La foto correspon a la Segona Trobada Rockers Valencians que es va celebrar l'1 d'octubre de 2008. Actualment Suco - Vicent Moya, es troba retirat.

Manolo Pelayo – Algo me incita a volver

L'any 1967 Manolo Pelayo va treure un single a través del segell Columbia, amb aquest tema a la cara A i "Recordando" a l'altra banda. Va ser el seu tercer senzill en solitari. Aquest tema està ple de connotacions negres, so Motown al màxim i cal dir a favor de Manolo Pelayo, un canari establert a Madrid que no força per a res la veu, és la seva natural i quadra molt bé. En algunes fonts hem vist que es diu que a Manolo Pelayo l'acompanyava en aquest enregistrament un grup anomenat Los Plátanos, encara que res sabem d'això ni recordem cap conjunt amb aquest nom. Després de passar una temporada a Londres Manolo Pelayo torna a Madrid per estudiar i l'any 1961 crea el grup Los Vultures. Més tard sorgeixen Los Diablos Negros que es van reconvertir a Los Botines. Quan finalment Manolo Pelayo va decidir llançar-se en solitari el seu lloc en el grup va ser ocupat per un jove Camilo Blanes que quan al seu torn es va llançar en solitari va passar a anomenar-se Camilo Sesto. Manolo Pelayo va treure uns quants discos petits molt interessants, possiblement el que millor va funcionar a nivell vendes va ser "Rufo el pescador", un tema de Manolo Díaz amb el qual va guanyar el Festival de Mallorca de l’any 1966, defensant-la conjuntament amb Massiel. A finals dels seixanta va desaparèixa del panorama musical.

Los Sírex – El tranvía

Aquesta va ser una de les composicions de Los Sírex més celebrades i avui en dia forma part de l’historia musical de aquest conjunt barceloní. Es trovaba a un EP amb "Que se mueran los feos", "Culpable" i "Has de ser mi mujer", un dels seus millors discos. Ho hem dit en diverses ocasions, però ho repetirem avui que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per incorporar-se a Los Mustang per consell del seu pare que opinava que Los Sírex eren un grup sense futur. Los Sírex eren Lesli, Luis Gomis  que va morir el passat 4 de setembre, Guillermo, Manolo i José. Los Sírex van ser els teloners de The Beatles al concert de Barcelona. L'última vegada que escolterem aquest bon grup de Barcelona us vem comentar que es van retrobar amb Manolo, el guitarra que els va deixar a mitjans dels 70 per traslladar-se a Alemanya, en el complex Divertipark de Cambrils, arran d'un concert en el que van compartir escenari Sírex i Diablos, avui al blog us posem una foto, feta per Mario Prades, de Manolo Madruga el dia d'aquest retrobament, l’any 1988 i un altre de Lesli amb Agustín de Los Diablos, també feta per Mario. Per cert que de la formació original actualmente només queden Lesli i Guillermo. Els Sírex també van fer cinema, van rodar dues pel.lícules, sota la direcció de Miguel Iglesias, el "sogre" del Mario, però no recordem els noms.

Lone Star – Mi calle

“Mi calle” es una de les pecés més importants en la carrera dels barcelonins Lone Star. Als que avui en dia es coneix el el mon de la música com “La leyenda”. Quan es va editar, Lone Star estava integrat per Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López a la bateria i que a finals de 1969 seria substituit per Luis Masdeu. Aquesta cançó gravada el mes de Novembre de l’any 1.968 i posada a la venda a principis de decembre, és pot calificar com la primera "Cançó Protesta" del rock espanyol. La lletra, molt dura, ens parla de barris marginals i podríem ubicar-la en carrers de l'actual Raval de Barcelona, a la zona de Robadors, Tapias o Conde del Asalto, l'actual Nou de la Rambla, però això és pura especulació per la nostra part. Es tractava d'una composició del grup i es va publicar en un single editat per EMI amb la cançó "Thinkin' of you" a la cara B que va ser composada sols per el guitarrista de Roquefort de Queralt, Joan Miro. La peça va ser regravada per Lone Star en els anys 90 , el grup eren en aquell moment Pere Gener i Álex Sánchez que és el guitarrista que va sustituí a Joan Miró i al que Mario coneix de quan va tocar amb Radio Futura com músic de soport, la resta de músics en la nova grabación van ser de l'estudi de Pere Gener que es diu El 7º de Caballería i es va incloure en un CD publicat l’any 1.998 i titolat “Hacia el futuro”. Curiosament, ha sigut l'ultim disc gravat per Lone Star fins el moment. A lña foto un jove Pere Gener al piano.

Bruno Lomas – Lo equivocado

Havia estat component del grup valencià Los Milos i un bon dia, Emilio Baldoví Menéndez els va deixar i marxà a França on el van convertir en Bruno Lomas. Quan va tornar va crear Las Estrellas de Fuego i al poc temps va començar en solitari, era l’any 1966. Va ser un dels nostres millors cantants rockers en els 60 i a mitjans dels 70 es va retirar. Bruno Lomas va néixa a Xàtiva el 14 de juny de 1940. Quan finalitzaven els 80 el cuquet que li rosegava per dins i una oferta d'EMI li van fer replantejar-se la seva retirada i Bruno Lomas va decidir tornar a gravar i als escenaris. Es trobava en plena forma i va voler tornar pels seus fueros. Va marxar a Madrid i va signar contracte amb la casa de discos, traurien primer una recopilació dels seus vells èxits i prepararien temes nous per al següent treball que sortiria entre sis mesos i un any després. Tots aquells plans de futur de Bruno Lomas es van truncar a la carretera quan, conduint un Mercedes 250, va tenir un accident de trànsit prop de la Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. EMI publicar el doble LP amb el títol "Bruno Lomas 1940-1990", avui un disc per al record i del que us hem extret aquest tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda. Bruno Lomas era un aficionat a les armes i sempre va dedicar cançons a la Guàrdia Civil i aixó li va implicar algun problema i va arribar a rebre amenaces d'ETA, però també era un conductor amant de la velocitat i li agradava conduir els seus cotxes, sempre potents, a tot el que donaven de si. Això li va passar factura a Bruno Lomas i va pagar amb la seva vida quedant avui com una gran veu en el record de la nostra història musical. Per cert, també va treballar en el cinema, va fer dues pel.lículas.

Posters de pel.lículas que va protagonitzar Bruno Lomas,

 a sota cobertas de discos

Dúo Dinámico con Lesli y Santi – Lolita Twist

Avui i trencant amb la tradició i la tònica habitual del Temps Passa ... i la música queda, anem a punxar un tema que és tota una novetat, s’ha publicat aquest any 2012. El Dúo Dinámico tenen un nou treball al carrer titulat "Somos Jóvenes 50 años" en el què revisen i graven de nou alguns dels seus grans èxits amb bones col.laboracions. Des de Serrat a Alaska, passant per Pecos, Andy & Lucas, Soledad Giménez, Lolita, Miguel Ríos, Carlos Baute, Ana Torroja, Julio Iglesias, Diana Navarro i en aquest tema que escoltem ara, on trobem a Lesli de Los Sírex i Santi Carulla de Los Mustang al costat del Dúo Dinámico cantant "Lolita Twist". Entre els temes "Resistiré", "La, la, la", “Esos ojitos negros”, “Quisiera ser”, “Somos jóvenes”, “Perdóname”, “Eres tú”, “Soy un truhán, soy un señor” i “15 años tiene mi amor” i que consti que ens deixem algun. Manolo i Ramón formen part de la història musical espanyola i són una referència quan avui dia es parla de pop espanyol dels seixanta. Manuel de la Calva Diego, nascut a Barcelona el 15 de febrer de 1937 i Ramon Arcusa Alcón que també és de Barcelona i va néixa el 10 de desembre de 1936, han composat al llarg de la seva carrera més de 800 cançons i han gravat unes 300. També s'han dedicat a la producció i van protagonitzar quatre pel.lícules. A la foto Manolo i Ramón amb Luis del Olmo i Mariló Montero quan van rebre un guardó a principis d'aquest any.

La Parrafada

Avui a La Parrafada parlarem d'un gran comunicador, un home de ràdio que des de l'emissora Ràdio Tarragona, de la qual era director, va crear un personatge que encara avui en dia és una referència quan parlem de las ones, ens referim a l'entranyable Maginet Pelacanyas i el seu creador el locutor Josep Maria Terrassa i Alvira (Tarragona 1913-1996). Maginet va néixa per les ones l’any 1934.

Josep María Tarrasa es va dedicar a obras socials. L’any 1940 fou el primer president de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió, que organitzava processons de Setmana Santa que ell mateix retransmitia. L'any 1941 va començar a través de Ràdio Espanya, a Barcelona, emissions a favor de l'institut de puericultura integral Nuestra Senyora del Carmen de Barcelona. Més tard en va fer una altra a favor de la leproseria de San Làzaro i d'altres de caire filantròpic. L’any 1990 Josep María Tarrasa va rebre la Creu de Sant Jordi.

El 15 d'octubre de 1934 es va convertir per primera vegada en Maginet Pelacanyes, després de que un nen que havia de posar la veu a aquest personatge de ficció fugís espantat a causa de la pressió d'actuar en directe. L'any 1939 i després de la Incivil Guerra espanyola, Josep Maria Terrassa va ser detingut, poc després que les tropes franquistes entressin a Tarragona, encara que posteriorment va recobrar la, llibertat i va poder reincorporar-se a la ràdio. Maginet va estar en antena fins l'any 1984, 50 anys a Ràdio Tarragona, tot un rècord que consta en el llibre Guinness i durant 23 anys es va emetre també a Ràdio Espanya de Barcelona, on va començar al febrer de 1941. Els seus programes i les gamberrades de Maginet, sempre tenien un  rerefons moralitzant ple de sa bon humor. Josep Maria Terrassa va dedicar gran part de la seva vida i va treballar desinteressadament en causes humanitàries, ajudant als necessitats amb campanyes benèfiques des de les ones de Ràdio Tarragona i Ràdio Espanya de Barcelona, una a la Rambla Nova i l'altra a les rambles barcelonines. El seu lema era "Demanar sense molestar, per donar sense ofendre". Per tot això i el poder mediàtic que van aconseguir Maginet i el seu "pare" a Tarragona, hi ha una estàtua de Maginet al centre de la plaça Imperial Tarraco i un carrer dedicat a Josep Maria Terrassa.

La veritat és que Josep Maria Terrassa i Maginet han tingut des d'un Club de Fans a tebeos, les revistes pulp a les que avui dia es diu còmics, però que per a la generació que vam viure els seixanta, sempre seran tebeos. Va gravar diversos discos i un d'ells "L'examen de Maginet", el escoltarem ara.

Josep María Tarrasa va morir a la Clínica Monegal de Tarragona, el 17 de marz de 1996, había nascut el 20 d'agost de 1913. El seu debut davant dels micròfons de Ràdio Tarragona va ser la nit del 20 d'agost de 1933, després que va aconseguir en concurs la cobdiciada plaça de locutor de la naixent emissora. Només un any després creava la figura del Maginet, el personatge que tant havia de contribuir a la gran popularitat i amb el qual va iniciar la tasca benèfica continuada al llarg de mig segle amb gran eficàcia.

Us explicarem una curiositat, l’any 1943 Josep María Tarrasa va protagonitzar “Don Juan Tenorio” de Zorrilla al Teatre Espanyol de Barcelona.

Mario Prades

Ara tancarem La Parrafada i obrirem una altra secció.

La Música que es Feia en Català

Latin Combo – Mi Tío

Aquest tema que ara sona a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP que el Latin Combo va publicar l’any 1958 a través del segell EMI-La Voz de su Amo. Es tracta de la cançó de la pel.lícula "Mon Oncle" de Jacques Tatí. El Latin Combo va ser una de les grans formacions catalanes amb músics que formen part de la nostra història musical, al costat dels Latin Quartet i tants d'altres. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix Francesc Burrull que militava en aquests últims, va ser component dels Latin Combo, seguim embolicant al personal. Tots aquests músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Per cert, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos”

Els 5 Xics – Quan un home vol a una dona

Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1967 a 1983. Van ser un dels grups espanyols que es van moure per Hamburgo. Els 5 Xics sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb aquesta gran versió del "When a Man Loves a Woman" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Entre els seus components, encara que creiem que no va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, a l'òrgan José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Los 5 Chics. De fet cinc ho van ser al principi, però van arribar a contabiliizarse 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem. Per cert, estaven vinculats, algun dels seus membres, amb un estudi i segell discogràfic de la Vall d'Uxó, a Castelló, creiem que es deia Xirivella Records. Mario no està segur, però li sembla que Remigi va ser durant una temporada artista de Rochi Produccions, de fet ell el va tenir actuant a La Fàbrica de Reus quan s'encarregava de la dirección artística de la sala.

Els Dracs – Comprensió

Una altra versió de The Animals, en aquesta ocasió per Els Dracs i cantada en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. El conjunt català Els Dracs van gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP 's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un grapat d’EP 's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs. Creiem recordar que el guitarra era Carlos Rubio, encara que no estem segurs i el bateria Vicente Carós que va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En aquest EP i a part del “Comprensió”, trobavem “La nit”, “El joc de l’amor” i la seva versión del tema de The Yardbirds “Un cor fet d’amor” que per cert, en la versió original s'ha fet servir a la banda sonora del film "London-Boulevard" que s'ha estrenat aquest any.

Los Javaloyas - Sunny

Los Javaloyas, eren una de les millors bandas mallorquines dels anys seixanta, tot i que José Luis Pérez Javaloyas era en realitat valencià, al llarg de la seva carrera van realitzar moltes versions i molt bones, com aquesta del tema "Sunny" (euro pal Quimet que la toca) que us portem ara i era del cantant nort-americà Bobby Hebb que ja es mort. El cantant i compositor de color Bobby Hebb va escriure aquesta cançó després que el 22 novembre de 1963 fos assassinat a trets John F. Kennedy, a Dallas, Texas i aquell mateix dia també fou assassinat d'una ganivetada, el seu germà Harold, en un club nocturn de Nashville. Hebb es va sentir trasbalsat per la coincidència d'ambdós esdeveniments i molts crítics diuen que el dolor es reflecteix en la melodia. Segons Hebb, va escriure la cançó com una expressió de aquest dolor que sentia. El single, publicat l'any 1966,  amb aquesta cançó a la cara A portava "Una sombra" al altre costat. Deien que Los Javaloyas eren mallorquins i no és cert del tot,  Luis Pérez Javaloyas era valencià i va crear el grup a Valencia, però es va establir a les illes i va reestructurar la banda amb músics mallorquins com el cantant Serafín Nebot. Los Javaloyas són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l'any 1952. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra, piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra, contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i Luis Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger, sobre tot a Alemanya, a principis dels anys seixanta, allà van conèixa i van compartir escenari amb The Beatles, a Hamburg. José Luis Pérez Javaloyas, fundador del grup, va morir a Palma als 79 anys, al setembre de 2007. 

Per avui s’acaba El Temps Passa… i la música queda, tanquem la paradeta, però abans us deixarem la nostra Pin-Up d’aquesta setmana, una xiqueta que s'ha sentat al banc i no es va fixà que estaba acabat de pintar.

Nosaltres fotem el camp i us deixem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten El Temps Passa... i la música queda. Fins la propera setmana, sigueo bones i bons. Adeu.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Link per descarregar-se el programa