Obrim la paradeta
Los Mustang – Conocerte mejor
Gairebé amb tota seguretat, els millors versioners de
The Beatles a Espanya van ser Los Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i aquest tema amb el que
obrirem El Temps Passa... i la música queda d’avui, es trobava en un dels seus
millors EP 's, publicat per EMI l'any 1964, encara que el tema estrella va ser
"Ma vie" d'Alain Barriere.
Va ser compost per Lennon i McCartney l'any 1964 per a la banda
sonora del film "A Hard Day's Night" de 1964 i es va publicar el 10 de
juliol de 1964, però com solia passar en el tàndem de compositors, encara que
només va ser un d'ells qui la va escriure, al 
registrar-la consten tots dos, en
aquesta ocasió va ser John Lennon
qui va compondre "I should have know better". Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la
seva dissolució el 2000 ha
mantingut els mateixos components originals. La veritat es que Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes
ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los
Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió
tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool.
Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense
cantant, van guanyar el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició va ser per Los Sírex.
.jpg)
Los Sírex – Please please me
Un dels primers temes de The
Beatles que van funcionar a Anglaterra i per
descomptat a Europa i Amèrica va ser aquest
que escoltarem ara
i tot i que van haver unes quantes versions
realitzades per grups
espanyols nosaltres hem decidit portar-vos
la que van fer Los Sírex en el que va ser el seu segon disc, un EP on el
tema estrella va ser "Si yo tuviera un
martillo” de Pete Seeger que van gravar i van
portar a l'èxit Peter, Paul
and Mary, al
costat de “Quiero ser dichoso” i "Nobody but you"
dues versions.
El disc es va publicar l'any 1964
a través del
segell barceloní Vergara
que tenia les
seves oficines al passeig de 
Sant Joan, per sobre de
la Diagonal. Los Sírex
van prendre el seu nom, per suggeriment de
Guillermo Rodríguez Holgado,
baixista i compositor
de gairebé totes les
cançons del grup, d'un element que forma
part de les
ulleres ja que el
seu pare es diu que treballava en
una fàbrica d'ulleres. Per cert, al carrer
Berlín de Barcelona, pràcticament tocant a
l'Avinguda Infanta Carlota havia en els anys seixanta i les
dècades posteriors una òptica que es deia
també així Òptica
Sírex, no sabem
si encara existeix. Los Sírex eren
en els seixanta, a
més de Guillermo, Manolo
Madruga (guitarra solista), Josep Fontseré (guitarra rítmica), Luis Gomis de Pruneda (bateria) que
va substituir a Toni
Mier i el cantant
Antonio Miquel Cervero
que al seu torn va substituir Santi Carulla. Manolo Madruga i Luis Gomis van morir l'any passat
Los Llopis – No seas cruel
Amb un euro preparat per el Quimet que s’ha fet un
far de tocar aquesta cançó, arriven al programa Los Llopis. Aquest va ser un
dels grans èxits d'Elvis Presley,
a qui es coneixia com Elvis Pelvis
i que en els seus inicis va ser vetat per les televisions nord-americanes que
només emetien la imatge filmada del Rei,
de cintura cap amunt ja que els seus moviments de maluc es van considerar
provocatius i lascius. Los Llopis versionen
molt bé aquest clàssic del rock and roll a un EP on també es trobaven
"Rock a beating boogie", "La Puerta verde" i "Hasta luego
cocodrilo". Los Llopis van
ser els primer en fer rock’n’roll en espanyol al estil americà. Es van crear a
Cuba l’any 1951 i inicialmente es van fer dir Cuarteto Llopis-Dulzaides, quan el músic Ñico Rojas va presentar als Germans Llopis (Frank i
Nolo) el 
pianista Felipe Dulzaides. Amb el rock and
roll, els turistes nord-americans a Cuba van començar a demanar que toquessin
peces amb aquest ritme i van sorgir els primers rockers a l’illa. Orquestres
com la dels Hermanos Castro (cap
d'ells es diu Fidel ni Raul, no us confongueu), Orquesta Aragón o la Sonora Matancera inclouren rock and rol al seu
repertori, aixó si, molt orquestrat i amb caire caribeny. Però Los Llopis van ser els primers que van
gravar rock and roll en castellà prenent com a referència a Bill Haley i els pioners. Més tard es
van traslladar a Mèxic i després es van vindre cap a Espanya, encara que la
casa de discos els va voler canviar l'estil ja que havia d'explotar el fet que
eren cubans. El terme "patxanguer" precisament prové d’aquesta cançó, un dels
seus primers grans èxits aquí al país, "La Pachanga".
Los Milos – Pitágoras
Tota una lliçó de matemàtiques és la que ens porten
aquest tercet valencià. Los Milos ens
mostran en aquesta cançó una forma de comprende el teorema de Pitàgoras diferent a la que ensenyaban
al col·legi, molt més distreta, la veritat. Los Milos eren Emilio
Baldoví que els va deixà i va emprendre carrera en solitari, amb molt
èxit, sota el nom artístic de Bruno
Lomas, al costat de Salvador
Blesa guitarra solista i tercera veu i Vicente Castelló guitarra acústica i segona veu. Van començar
l'any 1959 i inicialment a Los Milos
hi havia un quart component que va marxar perquè creia que la música havia de
ser només reivindicativa, es deia Ramón
Peleguero Sanchís i era de Xàtiva, del carrer Blanc. Es tracta del
cantautor Raimon. Aquesta cançó
es trobava en un EP publicat l’any 1961 i va ser recuperada a una col·lecció de
CD’s editats per la revista Cambio 16.
La cançó també 
es va incloure a un triple CD que va editar el segell Hispavox
l'any 1994 titulat "Los Jóvenes (Las canciones en español de tus
Guateques)" amb tot un seguit de artistes espanyols dels 60's. Quan Bruno Lomas s’en va anar, Vicente Castelló i Salvador Blesa van crear Los Top-Són que més tard es
reconvertirien en Los Huracanes.
Tots ells forman part de la cultura pop valenciana i avui en dia son noms de
referencia quan parlem de música feta al pais valencià.
The Rocking Boys – Multiplicación
La cançó en
la seva versió original en anglès per Bobby Darin, va ser interpretada per aquest en el film "En arribar Setembre", protagonitzat per Rock Hudson, Gina Lollobrigida, Sandra Dee i el propi Bobby Darin. Existeix també una bona versió a càrrec de Micky
i un altre de Mike Kennedy, encara que amb tota seguretat una de les millors és la que van realitzar Los Blue Boys l'any 1962, però nosaltres a El
Temps Passa... i la música queda us portem la que van fer The Rocking Boys i que van publicar en un EP editat per Belter també al 62, precisament amb la cançó "Cuando llegue
septiembre" com a peça estrella. En aquest disc es van incloure “Que siga el twist” i “Seguir
soñando”. The Rocking Boys es
van formar a La Línea
de la Concepción,
a Càdis, a finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base
americana de Rota i la seva
música. The Rocking Boys
van començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin
les tendencies van anar passan al pop. The Rocking Boys van ser una de les millors bandes andaluses del 
principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a
l'estranger (Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a
Madrid i Barcelona. Inicialment The
Rocking Boys eren José Gómez
(guitarra i veu), Ricardo Oliveira
(baix i veu), Carlos Jaime
(piano i saxo) i Agustín Martínez (bateria
i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi
havia un cinquè membre a l'ombra José
Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu
representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa
(òrgan), que venia de The Brisk
i després tocaria amb l'Orquestra
Mondragón, Hans (bateria)
que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que
posteriorment militaria en Barrabás.
En total van gravar 16 EP's. A la foto els Rocking Boys amb Cantinflas..jpg)
La
Parrafada
- ¿Per què Tarzan estava sempre
ben afaitat si
estava enmig de la selva i no disposava de fulles d'afaitar ni
escuma?
- ¿Per què els Picapiedras festejaven
el Nadal, si vivien
en una època en
què Crist encara no havia nascut?
- Si un
advocat embogeix... ¿Perd el judici?
- Si com diuen en castellà
la piscina és Honda ¿La mar és Toyota?
- Per què el ninot de Michelin és
blanc i no
negre com els
pneumàtics?
- Per què es diu Terra el nostre
planeta si el que hi ha en major quantitat
és aigua?
- Per què es diu ambulatoris als
de la Seguretat Social
si no es mouen de lloc?
- Per què el temps corre i vola... però no nada?
- Per què quan ens anem a dormir ens fiquem
en el quart i no
en el cinquè o el
tercer?
- Quan una pel·lícula es diu
que està doblada, És que tan sols es veu la meitat?
- Per què a la guantera del cotxe es pot trobar qualsevol cosa menys guants?
- Per què es plora com una magdalena i no com
un bescuit o un donut?
Aquí us deixem unes quantes de les nostres preguntes
curioses i si
algú sap la resposta
o té alguna altra pregunta interessant, doncs
ja ho sabeu, a posar-se en contacte amb
nosaltres a través
del correu electrònic i la compartirem
amb tots els nostres oïdors i oidoras
a través de
les ones i
del blog.
I tancarem La Parrafada parlant d'un popular programa de televisió i escoltant la seva sintonia.
I tancarem La Parrafada parlant d'un popular programa de televisió i escoltant la seva sintonia.
Waldo de los Ríos con Los Pekenikes – Soñar no cuesta
nada
Galas del Sábado va ser un programa de varietats que, com el seu títol
indica, s'emetia els
dissabtes a la nit a Televisió Espanyola, en
una època possiblement carca
i antiquada, però
en la qual la televisió només pretenia entretenir
en lloc de dedicar-se a assetjar a gent coneguda i popular
o dedicar-se a transgiversar
la realitat per provocar un escàndol i gran sensacionalisme,
com passa en
l'actualitat amb tants programes a la petita
pantalla conduïts i comptant com tertulians amb gent que
pretén dir-se "periodistes" i que majoritàriament 
no deixen
de ser res més que porteres frustrades
i dolgudes de la
seva pròpia vida, buscant en els pretesos defectes dels altres ocultar
els propis. Galas del Sábado va estar presentat per Federico Gallo (a la foto 1ª) i Laura Valenzuela (a la foto 2ª) i va estar en antena de 1968 a 1970. Aquest tema que us hem portat avui a El Temps Passa... i la música queda, va ser la sintonia i va estar composada per Waldo de los Ríos i interpretada per la seva orquestra conjuntament amb Los Pekenikes. La cançó es va incloure com a cara B d'un single amb "Cerca de las estrellas" a l'altre costat. El programa Galas del Sábado comptava amb
actuacions d'artistes
nacionals i internacionals i sobretot humor. Per Galas del Sábado van passar des de Karina a Patty Pravo, sense oblidar a
Tip y Coll, Los Brincos, Andrés Pajares, Mocedades, Marisol, Julio Iglesias i tants altres. En aquella època a Espanya només
comptàvem amb una cadena de televisió que
funcionés i una
segona cadena, l'incipient
UHF que començava, però Sabeu una cosa?
tot i la limitada
capacitat de la televisió i el reduït camp
per seleccionar el programa per veure aquella nit, en
moltes ocasions valia
més la pena que
l'actual programació amb tants i tants canals. Per descomptat havia
molts menys talls
publicitaris que a l'actualitat i els espais eren
molt més curts.
El recordar Waldo de los Ríos
Ara deixarem La Parrafada i tornarem a la música escoltant a
Los Tops – Venus
.jpg)
Ja fa un munt de temps us vam prometre que
escoltariam Los Tops i finalment
aquí els teniu. Nosaltres podem tardar més o menys temps, però sempre cumplim
les nostres promeses. Creiem que aquest és l'únic single que van gravar Los
Tops sense Cristina que havia
creat Cristina i Los Tops quan
va deixar a Els Stop i que al
seu torn, va deixar Els Tops i Cristina es va llançar definitivament
en solitari. Aquesta era una de les poques versions que es van realitzar del
tema "Venus" que va ser el gran èxit dels holandesos The Shocking Blue a Europa i América,
la banda liderada per Mariska Veres
(La Haia, Països
Baixos, 1 d'octubre de 1947 - l'Haia, 2 de desembre de 2006) i que va ser el
primer single d'un grup holandès en classificar-se en les llistes del Billboard nord-americà. Shocking Blue es van dissoldre l'1 de
juny de 1974 i Mariska va començar
una carrera en solitari, més aviat discreta, i es va unir al grup The Shocking Jazz Quintet l'any 1993
Los Ángeles – Raquel
Ens van demanar que puntxesim una altra vegada aquest tema de Los
Angeles que havia estat composat per Alfonso González "Poncho" i nosaltres que ja sabeu que som
dos tipus curiosos i als que segons quines
normes, encara que les hàgim
marcat nosaltres mateixos,
ens agrada saltárnoslas
de tant en tant, hem
decidit que l'escoltarem, però la
cançó us la extraiem d'un CD
que van publicar Los Ángeles l'any 1996 i que no consta en la seva discografia oficial. L'àlbum el va editar el
segell Magma Music i el va distribuir Blanco
y Negro. Del grup
original només estaven
Agustín Rodríguez i Carlos Álvarez,
al costat d'Alfonso González a la bateria, baix i veu
que és el fill de
Poncho, el cantant i bateria de la formació original
que va morir en accident de circulació el 26 setembre 1976 al costat del seu company José Luis Avellaneda.
Aquest CD titulat "Sus 14 grandes éxitos" va sortir 20 anys després de la mort dels
dos membres del grup i va ser una manera de
recordar aquell 20 aniversari
tan tràgic que
també va significar la fi del grup.
Los Puntos – Cuando salga la luna
Escoltarem avui a El Temps Passa… i la música queda
a Los Puntos que
eren un grup de Cuevas de Almanzora, Almeria i van triomfar plenament a tot
l’Estat convertint-se en un dels millors grups espanyols de la seva època,
sobretot ja en els 70 i gràcies a "Llorando por Granada". Amb aquest
tema d’avui ens extralimitem de anys ja que és de 1973 i el va publicar
Polydor, però va ser una de les grans cançons de Los Puntos i ens l’han demanant mitjançan el correu electrónic i
els vostres desitjos son órdenes per a nosaltres. Ja ho sabeu. El grup Los Puntos el integraven José González Grano de Oro (guitarra)
i amb ell, el seu germà Alfonso que era
el cantant, el baixista José
Belmonte, el teclista José
Antonio Martínez i Agustín "Tato" Flores a la bateria. Los
Puntos funcionaren i molt bé de l’any 1967 fins el 1978, encara que els
germans Alfonso i José González van refer Los Puntos ja a l’any 2008 i van
treure un LP titulat “En el Reino del Agua” i posteriorment "Los Puntos 40
años". La veritat es que ara no sabriam dir-vos si estan en actiu o no.
Los Gatos Negros – Corre, corre
L’any 1966 i després d'haver
tret un munt d'EP
's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu primer LP amb el segell Vergara
que es va titular "Los Gatos Negros" i del qual nosaltres us
hem extret aquesta
bona versió del
tema "Keep on running" de Spencer Davis Grup i en el que es van incloure cançons del seu últim EP
que va ser el més reeixit de la seva carrera com "Cadillac" i "Un efecto extraño",
al costat de versions de Gary Lewis &
Playboys o Dave
Clark Five, però
també van col·locar un tema seu, composat pel organista Carlos
Maleras "No has de creer"
que per cert
utilitzava un Farfisa, com ens identifica immediatament
Quimet. És clar que
després de publicar aquest àlbum la discogràfica els va fer treure un single
amb "Juanita Banana" en una
cara i "Raška-yu" en l'altra... Quin canvi. La veritat és
que a partir
d'aquest moment Los
Gatos Negros
ja només traurien
singles. Pels Gatos Negros passarien músics històrics
del pop-rock català
com Quique Tudela,
Francis Rabassa que
militaria a Barcelona Traction, Frank Mercader,
Piero Carando que
havia tocat amb
Los Pájaros
Locos, José María Mesa, Ernesto
Rodríguez i Manuel
Sanfeliu, entre d'altres. Quan van aconseguir fitxar
per una 
multinacional van haver de canviar de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per
Vergara i van
passar a ser simplement Los Gatos i finalment
ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus components van crear Furia que gravaria
tres o quatre single interessants i ja
als anys vuitanta i comptant amb Mone
a la veu tornarien als estudis de gravació
editant "Borrón y cuenta
nueva", encara que van variar
el seu estil a un pop molt més tecnificat que la
veritat no va funcionar. Actualment
segueixen en actiu, encara que de la formació
original creiem que
només està l'amic Quique Tudela. Carles
Maleras va morir fa
uns anys i
sembla que també Piero Carando, encara que no hem pogut confirmar.
Jorge Querol con Los Go Go – Rudi enamorado
L'any 1968 el grup
britànic The Locomotive
publicarien un tema titulat "Rudi’s
in love" que
va tenir un relatiu èxit a Anglaterra i en
els anys 80 gravarien
els The Specials i
que a Espanya seria versionat en un single
amb "Algo me pasó" en l'altra cara ,
per aquest cantant
del qual poc recordem
que fes en solitari llevat que el van acompanyar el grup barceloní
Los Go-Go, una bona banda de
pop rock catalana de la qual va ser cantant de
1964 a
1967. Jorge Pérez Querol publicaria un altre single l'any 1969 amb el tema "¿A
donde vas compañero?" i creiem
que poc més
va fer, encara que la veritat és que aquest
tema que escoltem ara a El Temps Passa...
i la música queda
està molt bé i
te reminiscències de soul i ska. De seguida
Jorgue Querol es va incorporar a Vertice, una bona banda de rock progressiu catalana en la que també militava Max Suñer
i que Mario
ha punxat en
diverses ocasions a Un Toc de Rock. Los Go-Go
van publicar dos singles
i un EP abans
de desaparèixer, però l’any 1998 el segell Cocodrilo Records va recuperar moltes de les cançons que havien gravat i
no es 
van publicar i trauria un LP titulat "Grabaciones y
rarezas" en el què es va incloure el
tema que estem escoltant ara. Al costat del cantant Jorge Pérez Querol, a Los
Go-Go trobàvem
a Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria),
Jordi Serra (guitarra
rítmica) i José
Valero (baix) i eren de Barcelona, del barri de
Sant Gervasi. Per
cert, durant un
temps Óscar Janot va formar part del grup
com a cantant i instrumentista. Al llarg de la seva
curta carrera van versionar temes de T-Bone Walker, Spencer Davis Group, Muddy Waters, Procol Harum, Joe
Cocker, Dave Clark Five, Wilson Pickett, Beatles, John Lee Hocker, Ray Charles i
James Brown.
La
Música que es Feie en Català
Yerba Mate – El paso del tigre
Aquesta
cançó era la cara B d’un single amb “Deborah” de l’italià Fausto Lealli al
altre costat. Els catalans Yerba Mate
eren un grup de Barcelona dels que tenim poca información i que van gravar
entre d'altres el tema "Tuset Street", posiblemente el més popular de
la seva carrera i van debutar amb “El mirlitón”, una horterada imposada per la
casa de discos i es movien per la
Cova del Drac i després per Zeleste, el del carrer Platería, al costat de la Via Laietana, el
primer. Yerba Mate van ser la
primera macro-banda que a l’Espanya d’aquells anys van oferir dixie de qualitat
des del Principat. Van 
començar a funcionar a finals dels anys seixanta i no
hem de confondrels amb un grup del mateix nom que va treballar per Amèrica
Llatina. Aquest tema que ens porten ara els Yerba Mate a El Temps
Passa... i la música queda, és un clàssic del ragtime nord-americà,
herència del xarleston. El single va ser publicat per Sonoplay i a l'altre cara
hi havie "Deborah", una cançó del italià Fausto Lealli que fins i tot va gravar Wilson Pickett i amb ella va anar al Festival de SanRemo. Quan el
grup Yerba Mate es va desfer,
els seus músics es van anar integrar en diversos conjunts englobats dins de la
"Ona Laietana". Curisament als Yerba Mate en moltes fons d’internet els clasifiquen com un grupo
de soul, pero aixó no es així, l’unica cosa que tenien en comun Yerba Mate amb els grups de soul es
que ells també feien servir metalls. Alguns del components de Yerba Mate creiem que van formà part
d’un grup de Terrassa que es deien Mi
Generación..jpg)
Santi Sans – El meu trastet
Santi Sans,
aquest genial humorista català va gravar mols discos de monólegs, però també
cantant, aquest EP es titulava "Santi Sans a la Cova del Drac" i el va
publicar el segell Concentric l’any 1967 amb arranjaments i direcció musical
del mestre Francesc Burrull i en
el qual també trobàvem "Toca fusta", "El dormilega" i
"Josep". Aquesta cançó està carregada de bon humor i ens explica la
història d'un que té un Cadillac i
quan han de portar-lo al taller del seu amic Ramonet, aquest li deixa un vell cotxe que té arraconat al taller i mira per on, totes les
noies s'enamoren d'aquell "Trastet". Santi Sans va treballar i molt per TV3 i Televisió Espanyola
i també en el cinema, destacant la seva tasca a "La Mini Tia" i "La Liga 
no es cosa de
hombres" de Iquino, sense
oblidar "Semos peligrosos, usease Makinavaja 2" i altres. Aquest tema
que escoltem ara a El Temps Passa… i la
música queda, era una versió del "Road Hog" de John D. Loudermilk, adaptada al
català per Josep Maria Espinàs. Santi Sans va néixer a Barcelona l’any
1933 i amb 8 anys va fer una obra de teatre anomenada "Home casat, burro
espatllat", però el seu debut professional en el món de la interpretació
va ser l’any 1956, amb una obra d'Adolfo
Marsillach i Amparo Soler Leal titulada
"Acabados de casar, no molestar", al Teatre Windsor de Barcelona. Un dels discos mes divertis de Santi Sans es "Jaume el
Conqueridor" on troben a l'actriu Crista
Leem, una noia de molt bon veure. Per cert es va fer un altre versió de
aquesta obra de teatre amb música de La Trinca. Per cert que no fa masa temps va presentar un llibre escrit per ell al show de Tony Rovira, la foto es d'aquell dia.
Rudy Ventura – Mustafa català
Rudy Ventura va gravar aquesta
cançó en castellà en un EP de l'Orquestra
del Mestre Josep Solà en el què ell a més
de la seva trompeta va posar la veu i
uns anys més
tard la va versionar al català incloent-la en un dels seus LP's titulat
"Catalunya, Catalunya"
en el que
va incloure tot un seguit de
temes històrics de la música
catalana com "Recordant la Monyos",
"L'emigrant", "Els
segadors", etc. fins i tot va versionar "L'Estaca"
de Lluís Llach i
que creiem que
es va publicar a finals
i dels seixanta. Rudy Ventura va ser un dels grans trompetistes catalans
sorgits a finals dels
cinquanta i que va
tindre una brillant carrera
com a músic, cantant i director d'orquestres
en els seixanta i també va 
treball i molt al capdavant
de conjunts. Mario coneixia a Rudy Ventura, de fet el
músic català va estar a casa de Mario per entregar-li personalment el CD que
va gravar en els 90 amb Montse Amor com a cantant i que
era la seva jove esposa.
La discogràfica Divucsa quan el
va enviar, sol, es van passar i molt amb
Rudy Ventura ja que no li van explicar exactament on vivia Mario i Rudy, a la seva edat, va anar caminant des de l'estació de tren de Salou fins a casa de
Mario, a
mig camí entre Salou i Vilafortuny,
gairebé tres quilòmetres i podeu imaginar-vos
que va arribar rebentat. L'amic
Jaume Ventura Serra va néixer a
Canet de Mar el 10 de setembre de 1926. Tots el coneixiem com Rudy Ventura, gran trompetista,
cantant i director d’orquesta i grups. Va morir a Barcelona el 2 d’abril de
2009. Va cantar i molt en català i era un gran aficionat al futbol i al seu Barça. Al partit hi hanave amb la seva
trompeta i s’el sentia allà al Camp Nou i tant. 
.jpg)
Núria Feliu y Tete Montoliu – Tot és gris (Misty)
La Noia de Sants, la Dama de la Cançó Catalana,
va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete Montoliu, fins hi tot ho van fer
a Nova York (a la foto) i com a mostra aquí os portem aquesta extraordinaria versión del
clàsic del jazz “Misty”, composada per el pianista nort-americà Erroll Garner l’any 1954. Núria Feliu la titula “Tot es gris” i
aquesta cançó s’ha convertit en un dels gran temes dins del repertori de la
cantant. Es va publicar l’any 1966 en un LP titulat “Núria Feliu i Tete
Montoliu”. Junt a Núria i a Tete trovem a Erich Peter al contrabaix, 
Billy
Brooks a la batería i Booke
Ervin al saxo tenor. Tete
Montoliu es deie en realitat Vicenç
Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de març de 1933, va
morir el 24 de agosto de 1997. Núria per
la seva part es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la plaça del Sol
d’Hostafrancs, pero ella va nèixer a la part que donava a Sants. Vam rebre un
correo demanan-nos que os possesim un enllaç amb una pàgina del facebook dedicada a Núria Feliu i amb molt de gust os
ofeririem la possibilitat de contactar amb aquest amic, tot sigui per recoltzar
a l’amiga Núria de qui Mario havia sigut representant durant
un temps, pero ara no el trovem, un altre dia.
I ara tancarem la secció i marxarem a les Balears
Los Z-66 – Haz de mi una isla
Aquesta cançó va ser el gran èxit del cantant
britànic Noel Harrison, fill de
l'actor Rex Harrison, aquell del
"My fair Lady". si bé aixó que es el que us vem dir al programa no era veritat, fem fotre la pota, la cançó era de Joe Dolan. Ara ens la versionen i molt bé els Z-66 i amb ella tornen els mallorquins
avui a El Temps Passa... i la música
queda. Els Zeta, com s’els
coneixia, estaven liderats per Lorenzo
Roselló que després, quan es va llançar com a solista passaria a
anomenar-se Lorenzo Santamaría.
Els Z-66 eren una banda que
compartia mànager amb Jimi Hendrix
i The Animals ja que era el
propietari del Sgt. Peppers, una
sala a El Terreno, a la plaça Gomila de Palma de Mallorca i on ells havien fet jams plenes de rock i alcohol amb artistes que aquí només coneixíem de
referències, com Jimi Hendrix, Eric Burdon, John Mayal, Noel Redding i el cantant dels Flowers Pot Men. Els seu manager era Mike Jeffrevs. Els Z-66 es formà a Mallorca l’any 1966.
La formació 
original estava integrada per Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro Brunet (saxo), Leopoldo
González (baix) i Tito a
la bateria. Mes tard, se'ls uniria el cantant i de fet, l'autèntic líder del
grup Lorenzo Santamaría que
venia de Los Brios. Quan Los
Z-66, un dels grups histórics de Mallorca es van desfer, alguns d'ells van anar
a Zebra on també militava Joan Bibiloni
i gent de Los Bravos. Els Zeta van tornar a reunirse per celebrar el seu 25é aniversari amb un concert a l'Auditori de Palma de que va surgir un bon CD, a sota teniu la portada, la foto es d'aquell dia.
.jpg)
Los Talayots – Homburg (la sonata)
.jpg)
Aquesta va ser una gran cançó dels britànics Procol Harum, eclipsada per l'èxit de
"Amb la seva blanca pal·lidesa", però al nostre parer, en qualitat és
igual o superior. Els Talayots
que son els que ens la porten ara, eren sis nois balears i van prendre el nom
d'unes construccions prehistòriques típiques de les Illes Balears. Van gravar un
parell o tres de singles per al segell Marfer. Aquest tema es trobava a la cara
B d'un d'ells amb "El burrito rojo" a la A. En un altre dels seus
singles versionen a The Bee Gees
i van ficar "Worlds" i "Holiday". Per cert que del tema
"Homburg" hi ha una versió molt bona a càrrec de los Gatos Negros, barcelonins. Volem fer
un incis sobre la foto de la caràtula del disc que està presa a la plaça
d'Espanya de Palma,
just davant de
l'antiga terminal d'Iberia, amb el
monument a Jaume I al darrera
i al costat
de Cal Meca, una gran cafeteria
que ja no existeix,
on Mario, de nen, es prenia els
"suaus". Mario
va estar viven al carrer Rey Sancho,
molt aprop, carrer que feia cantonada amb la sortida del trenet de Soller per un costat i amb
l'avinguda on estaba Can Meca,
per l'altre. Mario vivia al
número 28, just al costat d'una carnisseria, a casa de la padrineta Amelia Jordi.
.jpg)
Lone Star – Lo eres todo para mí
.jpg)
Acabarem amb un grup pel qual tant Quimet com Mario senten certa debilitat, es tracta de Lone Star "La Leyenda" i Pere Gener, líder del grup barceloní,
en aquest tema, versió del "You mean everything to me" de Neil Sedaka, ens demostra que tenia
veu per poder interpretar tot tipus de cançons, fins i tot les més melòdiques.
El tema es va incloure al LP "Vuelve el Rock" que Lone Star van publicar l'any 1968. En
aquest àlbum Lone Star són Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. La millor formació en
la història de Lone Star, si bé
a finals dels seixanta va tenir una rotació de bons músics, entre ells Àlex Sánchez, Josep Maria Vilaseca "Tapi",
Sebastià Sospedra, Luis Masdeu, Joan Vidal i altres. Quan van començar i per imperatius de la
discogràfica, els seus dos 
primers discos els van signà com Conjunto Lone Star. Van ser el primer
i l'únic grup espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà davant de
més de sis mil soldats i l'oficialitat, va ser el Nadal del 1970 i es tractava del vaixell "JFK" de la marina nord-americana.
Cal recordar també el concert que van realitzar, compartint escenari amb Eric Burdon, en la recta de l'estadi,
a Montjuïc, davant més de 120.000 persones. De els Lone Star va dir Julian
Molero: “A veces fue un tren de carga; otras, un expreso; alguna vez voló como
un AVE, pero la
Estrella Solitaria siempre fue un tren de largo recorrido”.
Avui en dia a Lone Star s’els coneix en el mon de la músico com “La Leyenda”. A la foto un jovenet Pere Gener.
Ara tocarem el dos, pero aquí us deixem la
nostre Pin-Up d’aquesta setmana que resulta ser una buixeta de molt bon veure.
Tanquem per aquesta setmana El Temps Passa... i la
música queda, si bé us deixarem amb bona companyia, la de la xarxa d’emisores
de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que
emeten el programa. Tanquem la paradeta i marxem amb la música cap un altre
lloc, fins la propera setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario