Obrim la paradeta
José Guardiola – El Bikini Amarillo
Obrirem el programa d'avui amb una cançó que va publicar Josep
Guardiola l'any 1960, en un disc on es van incloure
"Verde campiña" que de fet va ser el tema estrella,
“Tienes mi amor” i “Nuestro concierto”. El tema que estem escoltant
va ser el primer èxit del cantant nord-americà Brian Hyland que
la va titular "Itsy Bitsy Teenie Weenie
Yellow Polka Dot
Bikini" i era
una composició de Lee Pockriss i Paul Vance inicialment concebuda
a ritme de polka. Ser número 1 del
Billboard americà i va arribar a la vuitena posició a Anglaterra. A
Espanya es van realitzar diverses
versions, però hem
de destacar una que es va gravar
posteriorment a càrrec de Karina. El nostre gran
crooner per excel·lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va centrar
sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes,
no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt 
de discos en català. De família humil, José Guardiola va passar la seva
infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares que els hi van
inculcar aficions musicals. Josep no
és, ni va ser, l'únic artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la seva germana María el piano. La saga musical
familiar continua ja que el seu propi fill és cantant en una orquestra. Per
cert que Josep Guardiola també
tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. José Guardiola va ser un gran
versioner i també i malgrat el que s'ha publicat en diferents mitjans de
comunicació a reu de la seva mort, va ser "el segon" a gravar pop 
en català, no el primer com es va dir, les primeres van
ser les Germanes Serrano. Tant
elles com José Guardiola van gravar els seus
primers EP 's en català l’any 1958. Com ja us hem dit en moltes ocasions, tot
va ser una idea del mestre Josep Casas
Augé. L'any 1963 Josep Guardiola
ens va representar al Festival d'Eurovisió,
encara que només va aconseguir el dotzè
lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". El 9 d'abril
del any passat, José Guardiola
va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que
despres de ser tan grans, han anan quedat relegats al oblit per part del públic
manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons
seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem
i estimaven. A les fotos Josep Guardiola, a la segona amb Montse Aliaga i a la primera amb Mario Prades. 
Los Pájaros Locos – Tintarella di Luna
La cançó "Tintarella di Luna" va
ser el primer èxit de la italiana
Mina, editat en
el seu primer disc, era 1960, Mina és possiblement
la millor veu femenina
del pop italià de
tots els temps. En aquesta
ocasió us hem
portat a El Temps
Passa... i la
música queda aquesta versió cantada en
italià que van realitzar Els
catalans Los Pájaros Locos i que es va incloure
en el seu primer EP editat així mateix l'any 1960 en el qual també es trobaven
"Tom Pillibi" que va guanyar el festival d'Eurovisión
d'aquell any, “La
gata sobre el tejado de zinc” versionada de la pel·lícula i "Why" que va ser un èxit de Dion & The Belomonts. La
veritat és que en aquest disc 
Piero Carando
que posteriorment crearia Los Gatos Negros, ens canta
els temes en italià i francès, cap en
castellà. Los
Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides a principis
dels 60 i eren catalans, de la
Costa Brava. Los
Pájaros Locos gravaren el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el
nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles,
l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un
recopilatori. Els germans Salvador
(guitarra) i Antonio Mayolas
(acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar
una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero
Carando (baix i cantant) i Lucho
Guerrero (bateria). Ells, junt a Los Ticanos i els Golden Quarter van
ser els primers grups catalans que van actuar a les matinales de Madrid.
.jpg)
Francisco Heredero – Renata
Francisco
Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels
bons cantants de pop melódic de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més “modernet”
en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poc a
poc s’en va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les
versions de hits del moment. A principis dels seixanta, quan va començar, Francisco Heredero va guanyà el
concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta amb
el segell Edigsa amb quatre versions d'Elvis
en català. Aquí a El Temps Passa... i la música 
queda ja hem posat algunes. De
fet ha gravan i molt en català si bé la part més important de la seva carrera
la va fer en castellà. Es va casar l’any 1967 amb la cantant Luisita Tenor (la foto és d'aquell esdeveniment) i junts van gravar en moltes
ocasions. Francisco Heredero es
va retirar l’any 1972. Si be volem fer un incis ja que als anys setanta, el
guitarra del seu grup era Joan Miró que és de Tarragona i havia sigut component
dels Lone Star. “Renatta”, la cançó que escoltem ara, es una versión
italiana que Francisco Heredero va incloure en un EP editado l’any 1963 por el segell Vergara i on
també es recollien “Dame felicidad”, “Como tu no hay ninguna” i “Yippee Yeh
Tamoure”.
Los Payos – Adiós Angelina
Los Payos
són una altra cosa. Aquest tercet es van atrevir a versionar al seu caire
aquest tema que és tot un clàssic del folk americà composat per Bob Dylan, molt usat pels components
del Grup de Folk cantant-lo en
català, però la versió d'aquests sevillans no desmereix en res, la veritat. És clar que
molts puristes del folk es van sentir ofesos per l'aire rumbero de Los Payos, però van haver de
aguantar-se o canviar d'emissora. Los Payos eren José Moreno conegut com Josele,
Luis Moreno Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway i van
funcionar de l’any 1967 fins a 1972. Després Josele passaria a Yerbabuena
i més tard es convertiria en humorista i faria famosa la frase
"Vente p'Espanya Tío", Eduardo
crearia amb Jesús de la Rosa i Tele Palacios el mític grup Triana i després de la seva dissolució
en morir Jesús, gravaria dos discos en solitari i el Pibe es va unir a Alameda.
Durant un temps Los Payos van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. El single amb aquesta cançó és de l’any 1968, el seu
segon disc i va ser precursor del "María Isabel", el seu gran hit i
que va ser el tercer.
Los Mustang – La Batea
Ja us vam dir fa uns quants programes que Los Mustang també van passar els
rigors de la censura. Ells, eterns versioneros i que sols es preocupaven
d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La
culpa la va tenir aquesta cançó. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt
els censors arrissaven encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre
salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original
diu que "La Batea como se menea",
però Los Mustang van haver de
canviar per "La Batea se balancea"
i Sabeu perquè va haver de produir-se aquest canvi o no deixaven editar el disc?
Perquè el 
censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea"
fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels
joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament
per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O
potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro
ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como él”, vuitè
àlbum de la banda xilena Quilapayún,
publicat el 1971 i de fet la lletra està força canviada . Aquesta cançó, en una
línia pop-salsa amb aire tropical, es va incloure en un single de Los Mustang com a cara A, editat el
1971, tenia “Me voy lejos” a l'altre costat.
Los Mitos – Es muy fácil
Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera
com a solista i diense Tony Landa,
os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la
història del grup bilbaí Los Mitos.
De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Tot i que Los
Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us
deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any
1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”,
van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la 
casa de discos. El 8 d’abril
de 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir uns anys
amb un altre cantant. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el
bateria Francisco García i el
baixista Oscar Matía de la
primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao os possem una
foto d'aquell dia.
.jpg)
Los Huracanes – Días sin mañana
Durant els anys seixanta i a raó de la gent del folk i la marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social en contra de la
violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP dels
valencians Los Huracanes que va
ser publicat per EMI-Regal, es una bona versió del “Eve of Destruction” una tema
protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les
llistes americanes Barry McGuire
i va convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara
l’scoltem per Los Huracanes i en
castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de la lletra original en angles i la
traducción es molt correcte. Los Huracanes van ser un dels conjunts més
importants sorgits al País Valencià. Es
van crear l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los
Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al
llarg dels anys. Van ser el cantant
Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio
Andreu (23 de setembre de 1942), José
Segura aquí l'hi deien el Malayo
i Agustín Jiménez. L’any 1969
es van incorporar Abel Mena
(baix) i Pepe Morató 
(bateria)
que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut
components de Los Protones. La
veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a
ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va
reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important.
L'any 1972 Los Huracanes van
retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar,
però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais Valencià
Els Anuncis dels Nostres Records
Tot i que el fred ja està remetent nosaltres,
com som així de
gamberros i per
si de cas torna, ja
que estem convençuts
que el temps, a part de passà... està molt boig. Avui hem decidit portar-vos
anuncis dels nostres records, però tots
els anuncis d'avui
van d'estufes.
Estufas a Butano
I per donar fe de tot el barat que resultava una
estufa de butà davant d'altres sistemes de calefacció, aquí teniu un estudi que
en aquest anunci ens parla del molt económic que resulten les estufes a gas
butà. Després del complexes càlculs matemàtics que ens fan a l’anunci, un surt
plenament convencuts d’alló de dos més dos son cinc.
Estufas Butaterm
Un dels perills adherents a una estufa era que els nens i
els no tan nens, podien cremar-se si la tocaven. El greu problema tenia
sol-lució amb una estufa catalítica que com deia l'anunci que escoltem ara a El
Temps Passa... i la música queda "Calienta, pero no quema. Calor blanco
con Butaterm". Avui en dia
pràcticament totes les estufes de gas butà son catalítiques, pero Butaterm va
ser una de les primeres marques en comercialitçar aquest tipus d’estufes.
Estufas Agni
És clar que la marca Agni va encunyar una frase que va servir i molt per al romancer
popular i els acudits: "Compre una Agni
y… Tire la Vieja".
Els dibuixos publicitaris eren del genial humorista Miguel Gila. Nosaltres hem
decidit córrer un espès vel sobre les estufes, no sigui que confonguin
"tirar la vella" amb "llençar els vells" i plens de bona
voluntat, encara Quimet i Mario ens emportem les garrotades. Per cert que en el slogan del anunci ens diuen alló de "Calor envolvente que tanto gusta a la gente". Bé, fins aquí han
arribat els anuncis d'avui d’estufes, ara anem amb un altre sistema que era
molt cómodo.
Placa Solar Garza
Frigoríficos a gas Butano
Butà va comercialitzar també frigorífics, si heu
sentit bé "Frigorífics",
alimentats amb gas butà que resultaven ideals
per llocs sense
electricitat i en
què la conservació dels aliments és un
veritable problema. En
l'actualitat i recorrent la xarxa hem trobat que aquest tipus
de neveres es segueixen
fabricant i hem localitzat dos models d'una
mateixa marca, el
Taver T242 a 800 euros i el Taver T171 a
set-cents i un
altre de la casa Butsir que indicaven era de
dues portes, a 500 euros. Molt més cars que els elèctrics,
la veritat.
I ara que estem calentets deixarem els anuncis i anem a
La
Música que es feia en Català
Mercè Madolell – No t’en vagis pas
L'any 1966 la cantautora catalana
Mercè Modolell va publicar a través del segell Concentric un EP de quatre cançons
titulat "Mercè Modolell canta Jacques
Brel" on com
podeu imaginar clarament
pel títol versionava
quatre temes del cantautor francès, entre ells aquest
que es ha convertit
en un mite històric en la veu de la
recordada Edith Piaff. Però en el disc també
s'incloïen "Els pastors", "Hem d'aprendre a mirar" i "Si nomes tens
l'amor". L'EP, igual com els altres dos o tres que
Mercè Modolell va publicar, es van editar a
través del segell barceloní Concentric que va ser una escissió d'Edigsa produïda
l'any 1964 i que van funcionar comercialment fins a 1973 donant suport a la música feta en català.
Va ser creat per
Ermengol Passola i
Josep Maria Espinàs,
però tot i comptar amb Francesc Burrull
com a director musical, els seus discos, pel que fa a grups de pop rock,
patien d'un so
molt de cantautor, llevat molt poques excepcions.
Miquel Cors – Petons més dolços que el vi
Els germans Maristes, els
pares salesians i
el clero a general, ja ens avisaven
del perill de la carn, com si ells a través
del seu pitonissa particular
ja haguessin sabut anticipadament tot el merder
de les vaques
boges i ara
el de la carn de cavall
. És clar que
ells es referien a un altre tipus de "carn"
i d'aquest tema i
del perill d'anar donant-se petonets sense
solta ni volta ens parla Miquel Cors a aquesta cançó
titulada 
precisament "Petons més dolços
que el vi" i
el protagonista de la cançó comença
donant-li petonets a una noia i zas, passa el que passa... casat
amb ella i
amb fills que també
són afectuosos i
zas, tornemi, néts al canto. I és
que això dels
Petonets no ha de
ser cosa bona, clar que nosaltres direm com
Oscar Wilde "La
millor manera de lliurar-se
de la temptació, és caure en ella". Miquel Cors,
actor de teatre, televisió
i cinema, també
va ser cantant, gravant uns quants discos
a finals dels seixanta i va militar en el col·lectiu El Grup de Folk. Miquel Cors va néixer a
Barcelona el 1948 i va morir a Valldoreix el
27 de maig de 2010. Va ser el Antonio Aiguader
a la sèrie de TV3 “Poble
Nou”. 
Rita Pavone – Superfragilístico Expialidoso
La menudeta cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en
la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", tot un terratrèmol malgrat la seva poca
alçada, va gravar un EP compartit amb altres tres cantants incloent una cançó
de cada un d'ells cantada en català. Però sembla que li va trobar el gust a la
nostra llengua ja que poc després va editar a través de RCA una altra EP, era
l’any 1966, aquesta vegada ella sola i titulat-se "Rita catalana" on
Rita Pavone lluïa barretina i porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. D'ell
us extraiem aquesta versió d'una de les cançons més populars de la banda sonora
del film "Mary Poppins" que Rita
ens versiona amb el seu aire desenfadat i que també va gravar en català Salvador Escamilla. Rita a la cançó
ens diu que fa servir la paraula miraculosa per trobar un xicot i li va
funcionar. 
Per cert, Quimet ens
volia demostrà al programa que encara recorda com dir aquella impronunciable
frase que va ser títol d'aquesta cançó, alló del "Supercalifragilistico expialidoso"
al revés i en castellà, però finalment desisteix, per si de cas. Els tècnics de
so quan la veien entrar a l'estudi començaven a tremolar i és que el to de Rita Pavone era tan alt que tenien
veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions. Es va casar amb
el seu representant, el també cantant Teddy
Reno i va treballar al cinema. Entre els seus grans hits de aquella
època destaquen les cançons “La partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i
“Qué me importa del mundo” (1964), sense olblidar "El" que també va
gravar en català.
Gianni Morandi – Si no et tingues ja mai més
Des de un EP compartit, editat l’any 1965,
interpretan tot ell en català i que el cantant italià Gianni Morandi que cantava “Si no et tingues ja mai més”, va
compartir amb Rita Pavone que
interpretava “Ell”, Jimmy Fontana
que va cantar “El Mòn” i Donatella
Moretti amb “He vist com sorties”, us portem a El Temps Passa… i la música queda, aquest gran cantant italià. Gianni Morandi, és un cantant, actor i
presentador de televisió italià, nascut a Monghidoro, l'11 de desembre de 1944. Ha participat en
molts festivals al seu país i fora d'aquest i ha actuat amb grans cantants
italians com Jimmy Fontana, Luciano Pavarotti, Rita Pavone i Donatella Moretti. Gianni
Morandi es va fer famós amb "Bella Belinda", versió del
"Pretty Belinda" de Chris
Andrews i per cert, l’italià ha gravat gairebé 35 àlbums al llarg de la seva carrera musical. Aquesta cançó que
escoltem ara está plena de sentiment.
Jimmy Frey – Rosas a Sadra
Seguim en la línea de cançons molt romàntiques i ara
escoltarem a El Temps Passa... i la música queda a Jimmy Frey que va ser
cantant d'un sol hit, al menys al nostre pais. La cançó que també va gravar-la
en espanyol el cantant Sabu, era
una versió del "Roses to Reno" de Billy Sikes i Wayne Walker
i que abans ja va gravar Bobby Bishop
l’any 1968. Era cara A d'un single publicat per Ekipo ja a principis dels 70. Jimmy Frey era belga i va versionar
les seves cançons al castellà per tal d'arribar al públic espanyol, però només
va aconseguir l'èxit amb aquestes roses que manava a la Sandra,
aixó si, al seu país va tenir una bona carrera musical. Jimmy Frey abans de
cantar en solitari va formar part del duet Jess & James que hem escoltat fa temps al programa ja que com us
podeu imarginar, també van gravar en castellà. 
Dyango – El último vals
Aquesta cançó va ser un dels primers grans hits en la
carrera del cantant indú Engelbert Humperdink, però nosaltres al programa d'avui i mantenint
de moment la suavitat i les cançons
“agraidetes”, us hem portat ara a la veu de Dyango
que com comprovareu,
en els seus principis no forçava tant el falset
i es mantenia
en la línia dels
antics crooners. La
veritat és que així i tot hem de reconèixer que l'amic
Dyango tenia bona
veu i amb el temps la va millorar, si cap. José Gómez Romero, veritable noimbre
de Dyango, va
néixer a Barcelona el 5 de març
de 1940, gravant el
seu primer LP al
1969, encara 
que aquest tema que va aparèixer en
single publicat per Zafiro, amb una altra versió, en aquest cas
de "El mundo que conocíamos" en l'altra cara, es va publicar l'any 1967. De fet Dyango va debutar
en un Festival, creiem
que va ser al d'Aranda de Duero, l'any 1965. Va començar tocant la trompeta
en orquestres de ball i va començar a cantar
per pura casualitat ja que es va veure obligat
en fallar el cantant de l'orquestra. Mario el coneix des de fa molts
anys, arran d'un
concert que va realitzar a mitjans dels vuitanta
en Les Pèrgoles de Riudoms i va produir un concert de Dyango al
Divertipark de Cambrils, la foto del
blog es d’aquesta nit. La de Mario amb Dyango es anterior.
Mario Prades amb Dyango
Oliver – Jean
Al nostre pais aquest va ser el tema amb el que vem descubrir al cantant i compositor nord americà Oliver, nascut a Carolina del Nort el
22 de febrer de 1945 i que va morir d'un càncer el 12 de febrer
del 2000, en Shreveport, Louisiana. Mario recorda que va arribar una nit a Radio
Juventud la Voz
de Catalunya, li semble que als estudios que encara es trobavem a un chalet amb molt mal aspecte, vell sobre tot, al carrer Zaragoza, en un soterrani que la veritat, ell sempre recordarà amb estimació.
El va cridar Agustín Rodríguez, el seu mestre, i li va fer escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver en inglés por soposat, ambdos van coincidir, era
bonísim. Oliver es va donar a coneixa al seu pais amb "Good Morning 
Starshine" que va ser la versió que va fer del tema de l'ópera rock “Hair”, si bé a Espanya el single es va publicar posteriorment i aprofitant el tiró de “Jean”
que com comprobareu també la va gravar en castellà i amb bona pronunciació, es va incloure a la banda sonora de “The Prime of Miss Jean Brodie”, una pel·lícula britànica
protagonitzada per Vanessa Redgrave. “Jean” va arribar al segon lloc a les lltstes del any del Billboard i al primer en les setmanals, creiem que va ser a l'agost, mantenin-se un munt de setmanes. Tot i tindre una discografia molt important, al nostre pais i tret d'aquest dos temes, Oliver prácticament es un desconegut. Aquesta cançó també es va incloure al seu primer LP titulat “Oliver” que a Espanya va editar el segell barceloní Ekipo també l'any 1969.
Formula V – Solo sin ti
Aquest tema que escoltem ara a El Temps passa... i la música queda, es trobava a la cara B del single
"Cuéntame", el seu quart disc petit publicat l’any 1969. Formula V es van crear l'any 1965 i
primer es van fe dir Los Rostros,
però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony, Kino, Chefo, Mariano i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com
històriques del pop espanyol, Fórmula V.
Els va descobrir el bateria Pepe Nieto
i els va presentar a Maryvi Callejo
que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va
convènca a la discogràfica. Els nois van marxar a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que
disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es
hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la
Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total
fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una
cosa diferent Va 
funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el que va
revalidar el seu èxit. La producció d'aquest single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el
compositor dels temes, encara que sempre es va dir que Armenteros de Los
Relámpagos, comprava algunes cançons a "negres", de fet Mario tenía un amic a Collblanch que
tocava amb Los Jetter’s i que va
ensenyar a Mario a tocar una
mica el baix que tindrie molt a dir sobre aquesta cançó. Formula V van ser una autèntica
fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit, van
decidir desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous.
Los Módulos – Todo tiene su fin
Acabarem el programa d’avui escoltan a Los
Módulos i “Todo
tiene su fin”. Van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat
i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si
bé Los Módulos tenen
cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa
comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la
cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock
progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop
els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les
millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles
(a la foto) que havia estat tocant amb Los
Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la
mili. Rafael Trabuchelli de
Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a
solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al
costat de Tomás Bohórquez (orgue
Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a 
la guitarra i veu, comencen assajos
de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me
importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva
historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero
curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los
Módulos era la cara B del single. La cançó també es trobava en el seu
primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970. Los Módulos
es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis
Campuzano "Sherpa"
que després tocaria amb Barón Rojo i era amic de Mario. Després Pepe
Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy
Bautista.
Ara tancarem el programa, però abans aquí us deixem
la nostre Pin-Up d’avui que esta feta tot un cowboy.
Conclou El Temps Passa... i la música queda per
aquesta setmana, però nosaltres us deixem amb companyia de la de la xarxa
d’emisores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que
emeten el programa. Tanquem la paradeta i fotem el camp.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario