El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 17 de abril de 2013

El Temps Passa Programa 18-04-2013

Avui a El Temps Passa... i la música queda us hem portat diversitat de gèneres musicals i a la recta final anem a posar-nos en pla romàntic. Tindrem anuncis i com diem sempre que nosaltres som transgressors i aixó és veritat, donçs els nostres anuncis seran avui d'estufes. Pero no hi haurà La Parrafada i es que xiquets i xiquetes, no es pot tindre tot en aquesta vida. Aixó si, us hem posat una foto del Quimet Curull al dia del seu "birday" i amb pocs dies de diferencia el de la seva dona Dolors, a tots dos els felicitem des de El Temps Passa... i la música queda. De fet ho van celebrar els dos juntets. Per tant i sense més dilacions ens posarem en marxa i des de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa, Quimet Curull i Mario Prades

Obrim la paradeta

José Guardiola – El Bikini Amarillo

Obrirem el programa d'avui amb una cançó que va publicar Josep Guardiola l'any 1960, en un disc on es van incloure "Verde campiña" que de fet va ser el tema estrella, “Tienes mi amor” i “Nuestro concierto”. El tema que estem escoltant va ser el primer èxit del cantant nord-americà Brian Hyland que la va titular "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini" i era una composició de Lee Pockriss i Paul Vance inicialment concebuda a ritme de polka. Ser número 1 del Billboard americà i va arribar a la vuitena posició a Anglaterra. A Espanya es van realitzar diverses versions, però hem de destacar una que es va gravar posteriorment a càrrec de Karina. El nostre gran crooner per excel·lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt de discos en català. De família humil, José Guardiola va passar la seva infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares que els hi van inculcar aficions musicals. Josep no és, ni va ser, l'únic artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la seva germana María el piano. La saga musical familiar continua ja que el seu propi fill és cantant en una orquestra. Per cert que Josep Guardiola també tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. José Guardiola va ser un gran versioner i també i malgrat el que s'ha publicat en diferents mitjans de comunicació a reu de la seva mort, va ser "el segon" a gravar pop en català, no el primer com es va dir, les primeres van ser les Germanes Serrano. Tant elles com José Guardiola van gravar els seus primers EP 's en català l’any 1958. Com ja us hem dit en moltes ocasions, tot va ser una idea del mestre Josep Casas Augé. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". El 9 d'abril del any passat, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats al oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimaven. A les fotos Josep Guardiola, a la segona amb Montse Aliaga i a la primera amb Mario Prades.

Los Pájaros Locos – Tintarella di Luna

La cançó "Tintarella di Luna" va ser el primer èxit de la italiana Mina, editat en el seu primer disc, era 1960, Mina és possiblement la millor veu femenina del pop italià de tots els temps. En aquesta ocasió us hem portat a El Temps Passa... i la música queda aquesta versió cantada en italià que van realitzar Els catalans Los Pájaros Locos i que es va incloure en el seu primer EP editat així mateix l'any 1960 en el qual també es trobaven "Tom Pillibi" que va guanyar el festival d'Eurovisión d'aquell any, “La gata sobre el tejado de zinc” versionada de la pel·lícula i "Why" que va ser un èxit de Dion & The Belomonts. La veritat és que en aquest disc Piero Carando que posteriorment crearia Los Gatos Negros, ens canta els temes en italià i francès, cap en castellà. Los Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos gravaren el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) i Lucho Guerrero (bateria). Ells, junt a Los Ticanos i els Golden Quarter van ser els primers grups catalans que van actuar a les matinales de Madrid.

Francisco Heredero – Renata

Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop melódic de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més “modernet” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poc a poc s’en va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les versions de hits del moment. A principis dels seixanta, quan va començar, Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta amb el segell Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català. Aquí a El Temps Passa... i la música queda ja hem posat algunes. De fet ha gravan i molt en català si bé la part més important de la seva carrera la va fer en castellà. Es va casar l’any 1967 amb la cantant Luisita Tenor (la foto és d'aquell esdeveniment) i junts van gravar en moltes ocasions. Francisco Heredero es va retirar l’any 1972. Si be volem fer un incis ja que als anys setanta, el guitarra del seu grup era Joan Miró que és de Tarragona i havia sigut component dels Lone Star. “Renatta”, la cançó que escoltem ara, es una versión italiana que Francisco Heredero va incloure en un EP editado l’any 1963 por el segell Vergara i on també es recollien “Dame felicidad”, “Como tu no hay ninguna” i “Yippee Yeh Tamoure”.

Los Payos – Adiós Angelina

Los Payos són una altra cosa. Aquest tercet es van atrevir a versionar al seu caire aquest tema que és tot un clàssic del folk americà composat per Bob Dylan, molt usat pels components del Grup de Folk cantant-lo en català, però la versió d'aquests sevillans no desmereix en res, la veritat. És clar que molts puristes del folk es van sentir ofesos per l'aire rumbero de Los Payos, però van haver de aguantar-se o canviar d'emissora. Los Payos eren José Moreno conegut com Josele, Luis Moreno Salguero el Pibe i Eduardo Rodríguez Rodway i van funcionar de l’any 1967 fins a 1972. Després Josele passaria a Yerbabuena i més tard es convertiria en humorista i faria famosa la frase "Vente p'Espanya Tío", Eduardo crearia amb Jesús de la Rosa i Tele Palacios el mític grup Triana i després de la seva dissolució en morir Jesús, gravaria dos discos en solitari i el Pibe es va unir a Alameda. Durant un temps Los Payos van ser quatre, al sumar-se'ls Rafael León. El single amb aquesta cançó és de l’any 1968, el seu segon disc i va ser precursor del "María Isabel", el seu gran hit i que va ser el tercer.

Los Mustang – La Batea

Ja us vam dir fa uns quants programes que Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells, eterns versioneros i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir aquesta cançó. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els censors arrissaven encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original diu que "La Batea como se menea", però Los Mustang van haver de canviar per "La Batea se balancea" i Sabeu perquè va haver de produir-se aquest canvi o no deixaven editar el disc? Perquè el censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como él”, vuitè àlbum de la banda xilena Quilapayún, publicat el 1971 i de fet la lletra està força canviada . Aquesta cançó, en una línia pop-salsa amb aire tropical, es va incloure en un single de Los Mustang com a cara A, editat el 1971, tenia “Me voy lejos” a l'altre costat.

Los Mitos – Es muy fácil

Liderats pel cantant Antonio Santiesteban que després va tenir una important carrera com a solista i diense Tony Landa, os portem “Es muy fácil”, un tema molt festiu que va ser el gran èxit en la història del grup bilbaí Los Mitos. De fet es la cançó per la que avui el públic s’en recorda d’ells. Tot i que Los Mitos van tenir temes molt interessants, aquest és gairebé l'únic, com us deiem, pel qual avui se'ls recorda. El single va ser publicat per Hispavox l’any 1969. Ells van començar el 1966 amb el nom de Los Famélicos i es diu que quan van anar a Madrid per “triunfar”, van fer honor al nom. El van canviar per Los Mitos quan van signar el contrate amb la casa de discos. El 8 d’abril de 1968 van realitzar la seva presentació oficial. Quan Tony Santiesteban els va deixar ells encara van seguir uns anys amb un altre cantant. Per cert, estan de nou a la carretera i l'integren ara el bateria Francisco García i el baixista Oscar Matía de la primera etapa. De la segona queda el cantant que va substituir Tony, Fernando Brosed i el teclista Federico Artillas que va fer el mateix amb Carlos Zubiaga. L'última incorporació és el guitarra i cantan Iñaki Egaña, que va ser component de Los Buenos i Barrabás. El 24 d'octubre de 2010 l'actual formació de Los Mitos van actuar al Teatre Arriaga de Bilbao os possem una foto d'aquell dia.

Los Huracanes – Días sin mañana

Durant els anys seixanta i a raó de la gent del folk i la marxa sobre Washington, va surgir als Estats Units un moviment social en contra de la violencia i la guerra. Aquesta cançó gravada l’any 1966 en el tercer EP dels valencians Los Huracanes que va ser publicat per EMI-Regal, es una bona versió del “Eve of Destruction” una tema protesta en contra de la guerra del Viet-Nam que va portar a dalt de tot de les llistes americanes Barry McGuire i va convertir en tot un himne generacional del moviment hippy. Es clar que ara l’scoltem per Los Huracanes i en castellà. Ells respecten molt bé l’esprit de la lletra original en angles i la traducción es molt correcte. Los Huracanes van ser un dels conjunts més importants sorgits al País Valencià. Es van crear l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al costat de Pascual Olivas (7 d’agost de 1946), José Casquel (28 de febrer de 1942), Juan Roberto González, Julio Andreu (23 de setembre de 1942), José Segura aquí l'hi deien el  Malayo i Agustín Jiménez. L’any 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. L'any 1972 Los Huracanes van retirar-se, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais Valencià

Els Anuncis dels Nostres Records

Tot i que el fred ja està remetent nosaltres, com som així de gamberros i per si de cas torna, ja que estem convençuts que el temps, a part de passà... està molt boig. Avui hem decidit portar-vos anuncis dels nostres records, però tots els anuncis d'avui van d'estufes.

Estufas a Butano

I per donar fe de tot el barat que resultava una estufa de butà davant d'altres sistemes de calefacció, aquí teniu un estudi que en aquest anunci ens parla del molt económic que resulten les estufes a gas butà. Després del complexes càlculs matemàtics que ens fan a l’anunci, un surt plenament convencuts d’alló de dos més dos son cinc.

Estufas Butaterm

Un dels perills adherents a una estufa era que els nens i els no tan nens, podien cremar-se si la tocaven. El greu problema tenia sol-lució amb una estufa catalítica que com deia l'anunci que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda "Calienta, pero no quema. Calor blanco con Butaterm". Avui en dia pràcticament totes les estufes de gas butà son catalítiques, pero Butaterm va ser una de les primeres marques en comercialitçar aquest tipus d’estufes.

Estufas Agni

És clar que la marca Agni va encunyar una frase que va servir i molt per al romancer popular i els acudits: "Compre una Agni y… Tire la Vieja". Els dibuixos publicitaris eren del genial humorista Miguel Gila. Nosaltres hem decidit córrer un espès vel sobre les estufes, no sigui que confonguin "tirar la vella" amb "llençar els vells" i plens de bona voluntat, encara Quimet i Mario ens emportem les garrotades. Per cert que en el slogan del anunci ens diuen alló de "Calor envolvente que tanto gusta a la gente". Bé, fins aquí han arribat els anuncis d'avui d’estufes, ara anem amb un altre sistema que era molt cómodo.

Placa Solar Garza

Ara , la solució per despertar amb la habitació ben calenteta quan estrenyen els freds de l'hivern, la solució eren les plaques solars, és a dir estufes elèctriques de les que una de les primeres mercas a publicitar els seus productes a Espanya va ser la casa Garza amb la seva placa solar que a més comptava amb la ventaje addicional d'incorporar un programador automàtic que posava la placa solar en marxa abans que et sonés el despertador i t'aixecaves sense tremolar. És clar que tot i que l'eslògan en la publicitat gràfica deia "Pel que costa omplir el dipòsit del seu utilitari, la nova Placa Solar Garza li dóna calor un mes sencer", la veritat és que nosaltres estem convençuts que la calefacció elèctrica sortia molt més cara que la de butà, almenys en aquelles èpoques, però Qui som nosaltres per discutir amb els experts publicitaris?

Frigoríficos a gas Butano 

Butà va comercialitzar també frigorífics, si heu sentit "Frigorífics", alimentats amb gas butà que resultaven ideals per llocs sense electricitat i en què la conservació dels aliments és un veritable problema. En l'actualitat i recorrent la xarxa hem trobat que aquest tipus de neveres es segueixen fabricant i hem localitzat dos models d'una mateixa marca, el Taver T242 a 800 euros i el Taver T171 a set-cents i un altre de la casa Butsir que indicaven era de dues portes, a 500 euros. Molt més cars que els elèctrics, la veritat.
 
I ara que estem calentets deixarem els anuncis i anem a

La Música que es feia en Català

Mercè Madolell – No t’en vagis pas

L'any 1966 la cantautora catalana Mercè Modolell va publicar a través del segell Concentric un EP de quatre cançons titulat "Mercè Modolell canta Jacques Brel" on com podeu imaginar clarament pel títol versionava quatre temes del cantautor francès, entre ells aquest que es ha convertit en un mite històric en la veu de la recordada Edith Piaff. Però en el disc també s'incloïen "Els pastors", "Hem d'aprendre a mirar" i "Si nomes tens l'amor". L'EP, igual com els altres dos o tres que Mercè Modolell va publicar, es van editar a través del segell barceloní Concentric que va ser una escissió d'Edigsa produïda l'any 1964 i que van funcionar comercialment fins a 1973 donant suport a la música feta en català. Va ser creat per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs, però tot i comptar amb Francesc Burrull com a director musical, els seus discos, pel que fa a grups de pop rock, patien d'un so molt de cantautor, llevat molt poques excepcions.

Miquel Cors – Petons més dolços que el vi

Els germans Maristes, els pares salesians i el clero a general, ja ens avisaven del perill de la carn, com si ells a través del seu pitonissa particular ja haguessin sabut anticipadament tot el merder de les vaques boges i ara el de la carn de cavall . És clar que ells es referien a un altre tipus de "carn" i d'aquest tema i del perill d'anar donant-se petonets sense solta ni volta ens parla Miquel Cors a aquesta cançó titulada precisament "Petons més dolços que el vi" i el protagonista de la cançó comença donant-li  petonets a una noia i zas, passa el que passa... casat amb ella i amb fills que també són  afectuosos i zas, tornemi, néts al canto. I és que això dels Petonets no ha de ser cosa bona, clar que nosaltres direm com Oscar Wilde "La millor manera de lliurar-se de la temptació, és caure en ella". Miquel Cors, actor de teatre, televisió i cinema, també va ser cantant, gravant uns quants discos a finals dels seixanta i va militar en el col·lectiu El Grup de Folk. Miquel Cors va néixer a Barcelona el 1948 i va morir a Valldoreix el 27 de maig de 2010. Va ser el Antonio Aiguader a la sèrie de TV3 “Poble Nou”.

Rita Pavone – Superfragilístico Expialidoso

La menudeta cantant italiana Rita Pavone (Torí, 23 d'agost de 1945), a la qual es coneixia en la seva Itàlia natal com "pèl de pastanaga", tot un terratrèmol malgrat la seva poca alçada, va gravar un EP compartit amb altres tres cantants incloent una cançó de cada un d'ells cantada en català. Però sembla que li va trobar el gust a la nostra llengua ja que poc després va editar a través de RCA una altra EP, era l’any 1966, aquesta vegada ella sola i titulat-se "Rita catalana" on Rita Pavone lluïa barretina i porró i ens cantava quatre temes en la nostra llengua. D'ell us extraiem aquesta versió d'una de les cançons més populars de la banda sonora del film "Mary Poppins" que Rita ens versiona amb el seu aire desenfadat i que també va gravar en català Salvador Escamilla. Rita a la cançó ens diu que fa servir la paraula miraculosa per trobar un xicot i li va funcionar. Per cert, Quimet ens volia demostrà al programa que encara recorda com dir aquella impronunciable frase que va ser títol d'aquesta cançó, alló del  "Supercalifragilistico expialidoso" al revés i en castellà, però finalment desisteix, per si de cas. Els tècnics de so quan la veien entrar a l'estudi començaven a tremolar i és que el to de Rita Pavone era tan alt que tenien veritables problemes per sonoritzar la veu en les gravacions. Es va casar amb el seu representant, el també cantant Teddy Reno i va treballar al cinema. Entre els seus grans hits de aquella època destaquen les cançons “La partita di pallone” (1963), “Cuore” (1963) i “Qué me importa del mundo” (1964), sense olblidar "El" que també va gravar en català.

Gianni Morandi – Si no et tingues ja mai més

Des de un EP compartit, editat l’any 1965, interpretan tot ell en català i que el cantant italià Gianni Morandi que cantava “Si no et tingues ja mai més”, va compartir amb Rita Pavone que interpretava “Ell”, Jimmy Fontana que va cantar “El Mòn” i Donatella Moretti amb “He vist com sorties”, us portem a El Temps Passa… i la música queda, aquest gran cantant italià. Gianni Morandi, és un cantant, actor i presentador de televisió italià, nascut a Monghidoro, l'11 de desembre de 1944. Ha participat en molts festivals al seu país i fora d'aquest i ha actuat amb grans cantants italians com Jimmy Fontana, Luciano Pavarotti, Rita Pavone i Donatella Moretti. Gianni Morandi es va fer famós amb "Bella Belinda", versió del "Pretty Belinda" de Chris Andrews i per cert, l’italià ha gravat gairebé 35 àlbums al llarg de la seva carrera musical. Aquesta cançó que escoltem ara está plena de sentiment.

Jimmy Frey – Rosas a Sadra

Seguim en la línea de cançons molt romàntiques i ara escoltarem a El Temps Passa... i la música queda a Jimmy Frey que va ser cantant d'un sol hit, al menys al nostre pais. La cançó que també va gravar-la en espanyol el cantant Sabu, era una versió del "Roses to Reno" de Billy Sikes i Wayne Walker i que abans ja va gravar Bobby Bishop l’any 1968. Era cara A d'un single publicat per Ekipo ja a principis dels 70. Jimmy Frey era belga i va versionar les seves cançons al castellà per tal d'arribar al públic espanyol, però només va aconseguir l'èxit amb aquestes roses que manava a la Sandra, aixó si, al seu país va tenir una bona carrera musical. Jimmy Frey abans de cantar en solitari va formar part del duet Jess & James que hem escoltat fa temps al programa ja que com us podeu imarginar, també van gravar en castellà.

Dyango – El último vals

Aquesta cançó va ser un dels primers grans hits en la carrera del cantant indú Engelbert Humperdink, però nosaltres al programa d'avui i mantenint de moment la suavitat i les cançons “agraidetes”, us hem portat ara a la veu de Dyango que com comprovareu, en els seus principis no forçava tant el falset i es mantenia en la línia dels antics crooners. La veritat és que així i tot hem de reconèixer que l'amic Dyango tenia bona veu i amb el temps la va millorar, si cap. José Gómez Romero, veritable noimbre de Dyango, va néixer a Barcelona el 5 de març de 1940, gravant el seu primer LP al 1969, encara que aquest tema que va aparèixer en single publicat per Zafiro, amb una altra versió, en aquest cas de "El mundo que conocíamos" en l'altra cara, es va publicar l'any 1967. De fet Dyango va debutar en un Festival, creiem que va ser al d'Aranda de Duero, l'any 1965. Va començar tocant la trompeta en orquestres de ball i va començar a cantar per pura casualitat ja que es va veure obligat en fallar el cantant de l'orquestra. Mario el coneix des de fa molts anys, arran d'un concert que va realitzar a mitjans dels vuitanta en Les Pèrgoles de Riudoms i va produir un concert de Dyango al Divertipark de Cambrils, la foto del blog es d’aquesta nit. La de Mario amb Dyango es anterior.
Mario Prades amb Dyango


Oliver – Jean

Al nostre pais aquest va ser el tema amb el que vem descubrir al cantant i compositor nord americà Oliver, nascut a Carolina del Nort el 22 de febrer de 1945 i que va morir d'un càncer el 12 de febrer del 2000, en Shreveport, Louisiana. Mario recorda que va arribar una nit a Radio Juventud la Voz de Catalunya, li semble que als estudios que encara es trobavem a un chalet amb molt mal aspecte, vell sobre tot, al carrer Zaragoza, en un soterrani que la veritat, ell sempre recordarà amb estimació. El va cridar Agustín Rodríguez, el seu mestre, i li va fer escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver en inglés por soposat, ambdos van coincidir, era bonísim. Oliver es va donar a coneixa al seu pais amb "Good Morning Starshine" que va ser la versió que va fer del tema de l'ópera rock “Hair”, si bé a Espanya el single es va publicar posteriorment i aprofitant el tiró de “Jean” que com comprobareu també la va gravar en castellà i amb bona pronunciació, es va incloure a la banda sonora de “The Prime of Miss Jean Brodie”, una pel·lícula britànica protagonitzada per Vanessa Redgrave. “Jean” va arribar al segon lloc a les lltstes del any del Billboard i al primer en les setmanals, creiem que va ser a l'agost, mantenin-se  un munt de setmanes. Tot i tindre una discografia molt important, al nostre pais i tret d'aquest dos temes, Oliver prácticament es un desconegut. Aquesta cançó també es va incloure al seu primer LP titulat “Oliver” que a Espanya va editar el segell barceloní Ekipo també l'any 1969.

Formula V – Solo sin ti

Aquest tema que escoltem ara a El Temps passa... i la música queda, es trobava a la cara B del single "Cuéntame", el seu quart disc petit publicat l’any 1969. Formula V es van crear l'any 1965 i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony, Kino, Chefo, Mariano i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V. Els va descobrir el bateria Pepe Nieto i els va presentar a Maryvi Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convènca a la discogràfica. Els nois van marxar a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El següent "La playa, el mar, el cielo i tú" ja va ser una cosa diferent Va funcionar! És clar que va ser "Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. La producció d'aquest single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el compositor dels temes, encara que sempre es va dir que Armenteros de Los Relámpagos, comprava algunes cançons a "negres", de fet Mario tenía un amic a Collblanch que tocava amb Los Jetter’s i que va ensenyar a Mario a tocar una mica el baix que tindrie molt a dir sobre aquesta cançó. Formula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit, van decidir desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous.
 

Los Módulos – Todo tiene su fin 

Acabarem el programa d’avui escoltan a Los Módulos i “Todo tiene su fin”. Van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles (a la foto) que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los Módulos era la cara B del single. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970. Los Módulos es van desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic de Mario. Després Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Ara tancarem el programa, però abans aquí us deixem la nostre Pin-Up d’avui que esta feta tot un cowboy.


Conclou El Temps Passa... i la música queda per aquesta setmana, però nosaltres us deixem amb companyia de la de la xarxa d’emisores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emisores que emeten el programa. Tanquem la paradeta i fotem el camp.

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario