Com fem cada setmana des de fa onze anys, avui a El Temps
Passa... i la música queda, fixarem la nostra mirada a l'ahir, al passat, als
anys seixanta i tindrem molta música de la dècada gloriosa, musicalment
parlant, és clar. En el programa comptarem amb Lleó Segarra, Lita
Torelló, Los Gatos Negros, Betina, Los Tonks, Li Morante, Los Botines, Les
Surfs, el Kroner’s Dúo, Los Sprinters, Els Stop i Tony Ronald amb
els seus Kroner's. També hi hauran Anuncis per al Record i avui tractaran sobre
coses de beure i menjar, però dolços i molts d'ells, fins i tot es
comercialitzen ara. Ens posem en marxa com cada setmana des de totes les
emissores per les que ens escolteu o via internet, si us el descarregueu del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten.
Sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara nosaltres
Obrim la
Paradeta
Los Ases – Besa, bésame
Escoltarem ara aquest tema per començar el programa, escrit
per Alfredo Domenech i Ángel Guirao que creiem també van gravar Los Condes,
però en aquesta ocasió ens arribarà a càrrec del grup murcià Los Ases que la
van incloure en un single que va publicar el segell Belter l'any 1969 amb
“Labrador” a la cara B. El disc va ser el seu premi per guanyar un concurs
regional organitzat per Belter a la caça de nous talents i també van incloure
cançons seves en un LP titulat “Música Superpop”, editat així mateix per Belter
en el 69, compartit amb altres conjunts que van participar en el mateix
concurs, entre ells recordem a Los Kabiros, Los Sixfer's i Los Roller. Amb la
cançó “Besa, bésame” també van intervenir en el XI Festival Internacional de la Cançó espanyola de Benidorm
del 69, defensant aquest tema amb Los Ochenta Centavos, però no van guanyar. La
cançó que es va endur La
Sireneta va ser “Ese día llegará”, composada per Manuel
Alejandro i que van defensar Mirla i Koldo y Los Impactos
Betina – La lluvia
Aquest single, editat per Marfer l'any 1969, és un dels
últims de Betina, de fet posteriorment només va treure dos singles com Betina i
un com Betina Group Show. Incloïa a l'altra banda el tema "Una hora ya" de Fausto Lealli, però aquesta és molt més rítmica, tampoc molt més,
la veritat, però Quimet opina que aquesta és millor, com Mario creu que és millor
l'altra, ha cedit i la seva sonarà un altre dia. Aquests dos sempre s'entenen.
"La lluvia" també és una versió italiana, en aquest cas de Patty
Pravo, a la que aquí al país tots dèiem Patty Bravo, però no era així. Betina
va ser una de les noies Ye-Yé catalanes dels seixanta, si bé i ja en els 
80 i
després de liderar el Betina Group Show, una banda de curta vida i amb un sol
disc, es va casar i com el seu marit era músics de l’orquestra, ella passaria a
ser una de les cantants de l'Orquestra de Janio Martí amb qui va estar més de
trenta anys. La barcelonina Betina es deia en realitat Mercedes Massaguer. Va
començar sent molt jove, cantant a Ràdio Nacional, al programa "Paso a la Juventud" que
presentava Federico Gallo. Va gravar habitualment en castellà debutant l’any
1964 amb "Fiesta en mi corazón", un single editat per Zafiro quan
ella tenia sols 15 anys. L’any 1967 va participar en el IX Festival de la Cançó de la Mediterrània amb
"T'estim i t'estimaré", un tema d'Antoni Parera Fons cantant en
català, de fet va gravar diversos discos en català, però va centrar la seva
carrera en el castellà..
Li Morante – Dile
Seguim amb un altra noia i ara us portem a Li Morante. La
cantant i actriu granadina va gravar aquesta versió del "Tell him" i
tot i que a Espanya molts afirmaven que es tractava d'un tema escrit per Luis
Aguilé això no era veritat. Si que la va gravar l'amic Luis i la va pujar a
dalt en les llistes de vendes, però es tractava d'una versió. Va ser el gran
hit del grup vocal nort-americà The Exciters, l’any 1962, i que també van
portar a dalt de les llistes, en aquest cas extrangeres, Alma Cogan, Johnny
Thunder, Dusty Springfield i uns quans més i no fa masses anys la van cantar a
duet Celine Dion i Barbra Streisand. La extraiem del quart EP de Li Morante, publicat
l'any 1963 pel segell Phillips i que també va incloure “Dame Felicidad” que
creiem recordar era de Palito Ortega, però no ho tenim clar del tot, sí es
segur que era escrita per ell 
“Bienvenido amor” i la quarta cançó va ser “El ritmo de la
lluvia” que va ser un gran éxit de
Sylvie Vartan, si be també la va versionar per que era d’un grup nord americà.
Val a dir que les quatre cançons van tenir multitud de versions a Espanya i
encara que totes elles són recordades, no tenim tan clar que avui ho siguin per
les versions de Li Morante, tot i que són molt dignes. Dolores "Li"
Morante va ser una noia Ye yé que es va retirar quan es trobava a la cresta de
l'ona, després d'una carrera curta, però plena d'èxits. Li Morante va treure cinc EP’s que van funcionar molt bé i la van
portar a ver gires per l’estranger. Fins i tot va signar, amb l'autorització
del seu pare, aixó si, ja que era menor d'edat, un contracte d'aquells lleonins
amb Cesáreo González per fer cinc pel·lícules de les quals va filmar sols
"Objetivo las estrellas" que es va estrenar el 17 de maig de 1963. Li
Morante estava plena d'il·lusions i era jove, tot just 16 anys, però el cinema
i un contracte signar per el seu representant sense consultar-li per actuar al
cabaret 
Pasapoga de Madrid al costat de Lina Morgan, van fer que trontollés la
seva il·lusió, això de besar-se perquè ho deia el guió estava en contra de les
seves conviccions morals i la veritat, actuar a un cabaret també. Va parlar amb
el seu pare i aquest va recuperar els contractes pendents, pagant, com està
manat i ella va tornar a la seva Granada natal, però va perdre tot el que havia
aconseguit guanyar en les gires realitzades per Amèrica Llatina i molt més,
però supossem que el pare ho va pagar a gust. Les seves fortes conviccions
religioses van fer que s'incorporés a l'Opus Dei, on ancara avui milita. Per
cert Li Morante i Gelu van començar casi al mateix temps i les dos deixan anar
els cridets que van caracteritzar-les, sobre tot a Gelu que va tindre una
carrera molt més llarga. Ens agrada Li Morante i si nosaltres admirem alguna
cosa de les persones, és la gent que sap mantenir-se fidel a les seves
conviccions.
Les Surfs – Ahora te puedes marchar
Les Surfs van gravar molts dels seus èxits en castellà,
entre ells hem de destacar aquesta cançó que tot i ser un dels més populars en
la seva carrera, al costat de "Tu seràs mi baby", no creiem que
havíem escoltat anteriorment a El Temps Passa... i la música queda. Realment es
tracta de la versió que Les Surfs realitzen d'un dels grans èxits de la cantant
britànica Dusty Springfield que la va gravar l’any 1963 i que en els vuitanta
va tornar a portar al cim de les llistes el cantant Luis Miguel. Les Surfs va
ser un grup musical de color procedent de Madagascar, eren un grapat de germans
menudets, nois i noies, tots ells de raça pigmea que va gaudir de gran
popularitat en els 
anys seixanta. Les Surfs van estar en actiu de 1963 fins
l'any 1971 i van gravar un munt de cançons en castellà, tot i que on millor van
funcionar va ser a França. Ells van començar el 14 d'octubre de 1958 quan
quatre germans i dues germanes provinents d'una família malgache i dient-se
artísticament Rabaraona Frères et Soeurs, van guanyar un concurs organitzat per
Ràdio Tananarive, interpretant temes de The Platters. El conjunt va canviar de
nom a Les Beryls i l'any 1963 van passar ja a ser definitivament Les Surfs. 
Los Botines – Ya te tengo
Aquesta cançó va ser el gran èxit en la carrera de Sonny
& Cher i originalment es va titular "I got you babe". Recordeu
una pel·lícula que a Espanya es va dir "Atrapat en el temps” El títol
correcte hauria estat "El dia de la marmota". Era una paranoia en
clau d'humor on cada dia és el mateix dia i així una i una altra vegada. Doncs
bé, cada matí Bill Murray, el nostre protagonista, es desperta escoltant
aquesta cançó, en la versó original, és clar, en el seu radiodespertador. El
origen de Los Botines el trobem en el grup madrileny Los Diablos Negros que es
van reconvertir i l’any 1965 en Los Botines. Malgrat els pocs mitjans existents
en l'època, Columbia, la seva discogràfica va apostar per ells i van emprendre
una campanya promocional amb el seu primer EP. Los Botines eren Manolo Pelayo
(cantant), el bateria Manuel Varela i el guitarra rítmica Paco Candela, els
tres venien de Los Diablos Negros, al costat dels músics suïssos 
Daniel
Grandchamp (baix) i Dominique Varchar (òrgan). La veritat és que les vendes
d’aquell primer EP no van ser destacables i Dominique Varchar s’en va a Los
Shakers, sent substituït per John Rose. Abans de finalitzar l’any 1965 graven
un segon EP amb "Capri c'est fini" que va aconseguir millors vendes,
sobretot gràcies a la cançó "Pan i mantequilla" que era una versió i
en el que també es trobava aquesta que estem escoltan ara a El Temps Passa… i
la música queda, però poc despres és Daniel qui se'n va a Los Flecos. Finalment
Columbia convenç a Manolo Pelayo i aquest deixa a Los Botines i es llança en
solitari, sent substituït per un jove Camilo Blanes que quan començaria en
solitari al seu torn, passaria a ser Camilo Sesto. Los Botines amb Camilo van
gravar un sol single, però van participar en les pel·lícules "Los Chicos
del Preu" (Pedro Lazaga, 1967) i "Hamelín" (Luis María Delgado,
1967) que estava protagonitzada per Miguel Ríos. Després de patir canvis constants,
Los Botines es van desfer l’any 1967. Avui en dia Los Botines son una de les bandes históriques
del pop espanyol.
Los Sprinters – Que alguien me ayude
Los Sprinters eren gallecs i van acabar sent la banda
d'acompanyament del cantant Andrés Dobarro. Aquesta cançó que us portem ara a
El Temps Passa… i la música queda, és una versió del "Somebody help
me" dels britànics The Spencer Davis Group, es trobava en un EP que Los
Sprinters van publicar el 1967
a través del segell Fontana i on també hi trobavem
“Explicación”, “Un, Dos, Tres” i “Serenata de Schubert”. Los Sprinters es van
formar en el 65 a
El Ferrol, llavors “Del Caudillo” i eren Miguel Varela Suárez, conegut com
"O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i
The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez. Van ser
un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies 
des del seu
primer disc en 1966. Els gallecs es van convertir en el grup d'acompanyament
del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir l'any 1976. Andres DoBarro va
morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir en una orquestra de
ball. Los Splinters van treballar també en la pel·lícula que va filmar Andrés
DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, l'any 1971 i al
costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant
Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19
setembre 1998 Miquel Varela moriria després d'una llarga malaltia.
Kroner’s Dúo – Personalidad
llamaban”. Tony Ronald, productor, compositor, guitarra i
cantant de veritable nom Siegfried Andre den Boer Kramer, ens va deixar el 3 de març del 2013, a l'Hospitalet de
Llobregat, tenia 72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que
la va passar aquí a Catalunya ja que va arribar amb els vint anys tot just
complerts, recent acabada la mili. Tony Roland va ser un dels grans cantants de
pop en els 70, gràcies a cançons com "Dejaré la llave de tu puerta",
"Lady Banana" i sobretot "Help", però la seva carrera va
començar a principis dels 60. Havia nascut a Arnhem, Països Baixos, un 27
d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a Castelldefels, a la zona de la Pava. Va estar casat amb
July, de la qual es va divorciar i a la que Los Diablos van dedicar la cançó
"Oh July" i des de feia anys estava casat amb Mariló Domínguez.
Els Anuncia dels nostres Records
Avui els nostres anuncis són dolços i és que reconeixem que
nosaltres som uns “triperos” i ens agraden les llaminadures
Cacao Ram
Dues marques competien, a Catalunya almenys, pel mercat de
la llet embotellada a finals dels seixanta, Letona i Ram. Parlarem ara de Ram,
però del Cacao Ram. Segons l'anunci, amb frases com “Hoy mejor, siempre
superior” o “Que no es un cacao cualquiera!” el Cacao Ram estava fet de cacau i
sucre de la més estricte qualitat. En el fons, la casa Ram que eren
especialistes en llet embotellada, tractavan només de competir amb el Cacaolat,
aquell producte embotellat que a la seva 
vegada feia la competencia a aquell del negrito de l'Àfrica Tropical,
oferir un producte alternatiu de similars característiques, si be Ram ens
oferie també gustos de maduixa i vainilla. És clar que avui la gamma de productes
s'ha ampliat i també trobem xocolata desfeta i crema, tot en tetrabrick d’un
litre. La xocolata aporta unes 500 calories per cada 100 grams i el cacau
soluble 350 calories per cada 100, per tant és un aliment molt energètic, però
no afavoreix el sobrepès si es consumeix amb moderació i dins d'una dieta
equilibrada. Nosaltres sempre hem recomanat mesura en tot. Veieu per què? Un
altre tòpic que s'ha enfonsat és el de l'acne i la xocolata. Es pensava que
l'acne el provocaven certs hàbits nutricionals però actualment s'han revisat
aquests conceptes i se sap que a l'acne estan implicats factors hormonals o
genètics i no factors nutricionals. Així mateix no s'ha demostrat que els seus
components tinguin efectes fisiològics que provoquin un consum que pugui ser
qualificat d'addicció. Però és que la xocolata, del tipus que sigui... Està tan
bona!
vegada feia la competencia a aquell del negrito de l'Àfrica Tropical,
oferir un producte alternatiu de similars característiques, si be Ram ens
oferie també gustos de maduixa i vainilla. És clar que avui la gamma de productes
s'ha ampliat i també trobem xocolata desfeta i crema, tot en tetrabrick d’un
litre. La xocolata aporta unes 500 calories per cada 100 grams i el cacau
soluble 350 calories per cada 100, per tant és un aliment molt energètic, però
no afavoreix el sobrepès si es consumeix amb moderació i dins d'una dieta
equilibrada. Nosaltres sempre hem recomanat mesura en tot. Veieu per què? Un
altre tòpic que s'ha enfonsat és el de l'acne i la xocolata. Es pensava que
l'acne el provocaven certs hàbits nutricionals però actualment s'han revisat
aquests conceptes i se sap que a l'acne estan implicats factors hormonals o
genètics i no factors nutricionals. Així mateix no s'ha demostrat que els seus
components tinguin efectes fisiològics que provoquin un consum que pugui ser
qualificat d'addicció. Però és que la xocolata, del tipus que sigui... Està tan
bona!
Flan Potax
El Flan Potax, al costat del Flan Tocy, Flan Royal i el Flan
Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquellas èpocas. Flan Potax va
ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano", es a
dir en sobre per fer-lo a casa i recomenan que fos de mida petita, ja que aquí
les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i eren de mida grosa
tallan-lo a trocets quan es servia. Nosaltres estem gairebé segurs que avui dia
el Flan Tocy i el Mandarín ja no es fabrican, si bé tenim duptes amb el Flan
Potax que era de Gallina Blanca i aquet creiem que potse si que estigui ancara
a les botigues, emb les dues variants d’ou o de vainilla, però ara i recordan-los,
ens ve la gana i la pancha comença a fer surollets reclamant “combustible” i es
que tant Quimet com Mario, com us hem dit, som una mica “triperos” i ens seria
igual flam o crema. Bé aixó no es veritat del tot, a Mario li agrada més el
flam que la crema catalana.
Chupa Chups
El fenomen Chupa Chups és digne d'estudi. Un caramel
col.locat en un palet, afusellament de la clàssica piruleta de tota la vida,
però rodó en aquest cas, s'ha convertit en un dels productes sorgits a
Catalunya amb més difusió mundial i és que el Chupa Chups es ven fins a la Xina. Es va crear l'any
1958 i l'actual logotip va ser dissenyat per Salvador Dalí, és clar que ho va
fer per diners, però parlem de molts, molts diners, uns quants milions de les
antigues pessetes. Un dels que van contribuir a popularitzar-lo a tot l'orbe va
ser l'actor Teddy Savallas, el popular Koyak que en una època on els fumadors
estaven molt ben vistos, ell es dedicava a xuclar un Chupa Chups. L'actual seu
de l'empresa a Espanya es troba a Sant Esteve de Sesrovires, a Barcelona.
L'empresa va ser fundada per el català Enric Bernat l'any 1958
a Villamayor (Astúries), si bé la companyia pertany al
grup italià Perfetti Van Melle des de 2006. Inicialment es deia només Chups,
però quan va sorgir l'eslògan "xucla... Chups" es van unir les dues
paraules en l'argot popular i va passar a ser Chupa Chups. El 1995 es convertia
en el primer caramel amb pal consumit en l'espai. Per cert, al Japó en diuen
"chupachaps". Recordeu la cançoneta "Un palito lo sostiene para
no mancharte tú".
Galletas Gullón
Per mullar a la xocolata a la tassa o per acompanyar una
presa de xocolata, el que en castellà deien una onza, us portem unes galetes,
però de la casa Gullón que va publicitar els seus productes en diversos anuncis
d'una mateixa gamma, però diferents entre si. Galetes Gullón és un important
fabricant del sector i l'empresa es va crear l’any 1892, creiem que és l'única
empresa familiar que es segueix mantenint en aquest sector. Van tenir problemes
l’any 2010 amb un dels seus directius que va ser acomiadat, era Juan Miguel
Martínez Gabaldón i van ser condemnats a indemnitzar-lo amb més de 8 milions
d'euros, ells van apel·lar i no sabem com va acabar la cosa. La vetarana
empresa Gullón es troba a Aguilar del Campo. Actualment tenen una amplia gama de productes entre els que trobem
sense gloten, sense sucre, lights, etc.
Chocolates Lloveras
Nosaltres volem reivindicar avui el berenar tradicional en
els anys cinquanta i seixanta, el pa amb xocolata, un bon troç de pa i una o
dues preses de xocolata, el que en castellà es deia "una onza", una
cosa molt saludable i sense addictius ni greixos de cap tipus. Dit això
seguirem. “De todas maneras… Chocolates Lloveras”, així resava l'eslògan
publicitari més popular de la marca de Xocolates Lloveras, una de les populars
marques comercials en això tan bo com és la xocolata. És clar que hem recuperat
un anunci més antic en el qual els nens i nenes reclamaven “Queremos Chocolates
Lloveras que es el que nos gusta más” i finalment sona l’eslògan clàsic “De
todas maneras… Chocolates Lloveras”. Tot i que l’anunci que is portem aviuo es
molt més antic, també feien servir el eslogan. Per cert Lloveras, com era
habitual en les marques de xocolata, va treure un munt d'àlbums de cromos,
entre ells destacaven les col·leccions “20.000 leguas de viaje submarino”,
“Viaje al centro de la tierra” i “El Quijote”. Lloveras que era una empresa
familiar creada l'any 1899, comercialitzava una altra marca Chocolates Ana.
Cola-Cao
L'anunci més representatiu de la publicitat a Espanya és
indiscutiblement el del negrito de Cola-Cao. Aquí es demostra que amb una cançó
pot potenciar-se un producte comercial de manera que en el cas que ens pertoca,
la fàbrica passà de 50 empleats a gairebé dos-cents en poc més d'un any. Això
demostra la validesa de la publicitat, cosa que al país vem descobrí en els
cinquanta gràcies al "Negrito de l'Àfrica tropical". És clar que
parlem de cançons originals creades per a un producte específic, no, com s'està
fent actualment, adaptant cançons més o menys de moda i que en moltes ocasions
criden l'atenció més que el 
producte anunciat. Bé, tot són estratègies de
mercat, però avui, quan sona el "negret", tots l'associem amb el
Cola-Cao. Cola Cao va aparèixer al mercat espanyol l'any 1946, però la seva
popularitat va créixer l’any 1950 amb el patrocini de la radionovela
"Matilde, Perico i Periquín" per part de la firma Nutrexpá i sobretot
en començar a emetre els anuncis amb la seva famosa cançó. "Yo soy aquel
negrito del África Tropical". La marca Cola-Cao va ser creada per
l'empresa familiar espanyola Nutréxpa l’any 1946. Va néixer quan l’any 1940 es
van associar dos empresaris del barri de Gràcia, a Barcelona, eren José Ignacio
Ferrero Cabanach i José María Ventura Mallofré. Des d'un primer moment es va
dedicar a l'elaboració de productes alimentaris destinats al mercat domèstic.
L'any 1956 es va gestar la idea de crear una cançó publicitària per Cola-Cao
com una eina de comunicació per a usar en un mitjà sonor com era la ràdio, el
mitjà de més audiència en aquells temps, ja que encara no existia la televisió
i les famílies es reunien al voltant del receptor de ràdio a discutir la
jugada. S'afirma que l'autor de la cançóés Aurelio Jordi Dotras, però sembla
que va ser
Fernando Aroca i la veu que la canta també té contradiccions. Uns
afirmen que cantava Antonio Machín, però el cantant original va ser Roberto
Rizzo. La qual cosa no vol dir que afirmem que Machín no la va gravar, peró
tenim moltes duptes. Aquesta cançó es va convertir també en el primer espot que
Cola-Cao va passar per televisió quan L'Ente públic va començar a emetre
publicitat. Per supossat van haver-hi altres anuncis amb entitat pròpia, com el
"Está como nunca" de Fundador o el de Norit el Borreguito, entre
altres, però Cola-Cao va ser el primer i això ningú podrà treure-li mai a
aquell "negrito del Africa tropical".
La Música
que es Feia en Català
Lita Torelló – Ciao, ciao
al
de la Mediterrània,
on de fet va debutar. Per aquesta època va arribar a realitzar unes 200 actuacions a l'any al llarg de tota Espanya. Tot i tenir una discografia brutal
en EP's i singles, només va editar un LP, al 1966, amb el títol "Lita
Torelló" i un recopilatori "Sus primeros EP para discos Vergara
(1960-1965)" el 1998. Va abandonar la seva carrera musical al casar-se al
1967. Va doblar al castellà diverses pel·lícules musicals, entre elles
"Sonrisas y lágrimas". El novembre de l'any 2012 se li va retre un
homenatge a càrrec dels fans de la revista FANS a Olot, on també va ser
homenatjat Santi Carulla pels seus cinquanta anys de Mustang.
Lleó Segarra – Sovint amics m’he preguntat
L'any 1965 el segell barceloní Concentric va publicar un EP
de Lleó Segarra on destacava la cançó que estem escoltant ara a El Temps
Passa... i la música queda i que és l'adaptació al català del tema "Je me
suis souvent demandé" del cantant francès Richard Anthony que no fa masses
setmanes vam escoltar en la versió de Los Mustang, en castellà. En aquest disc
així mateix es recollien "Qualsevol hora va bé" de Burt Bacharach, "No
és res d'excepcional" que era una versió de l'èxit de Tom Jones i
"Ets una cosa gran" que va ser composada i interpretada per el gran
cantant italià Domenico Modugno. Les adaptacions de les lletres de totes les
cançons van estar a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. La veritat és que Lleó
Segarra era una mena de crooner, un cantant d’orquestres del que avui
anomenaríem pop 
comercialet, però amb cançons com aquesta, amb una lletra que
ens parla de marginació i racisme, van pretendre apropar-lo una mica cap els
cantautors de la Nova Cançó,
però ell estava lluny d'aquest camp, tot i que aquest tema hem de reconèixer
que el broda. Lleó Segarra va gravar dos o tres EP's, un parell de singles i
també gravaria en castellà, com a mínim un LP editat l'any 1969 i que es va
titular "Vacaciones en la
Costa Brava", amb una portada a base de noia mona lluint
"cuerpo serrano", que ens sembla bastant cutre, la veritat.
Els Stop – La pluja plora
Los Stop van començar sent un grup de pop molt interesant,
però al seva discogràfica els va encasillà i la seva carrera està marcada per
un munt d’horterades. Los Stop eren un grup de Barcelona que van començar
fen-se dir Donald Duck (la foto es d'aquella época) i al signar contracte amb Belter i alguns camvis de
components, els hi van cambiar per Los Stop. Van gravar uns quans discos en
català, tampoc massas no us creieu, de fet la seva carrera es va centrar en
cantar en castellà. Aquesta cançó es trobava a un EP del 1968, el segon disc
que treien en català, junt a “No tornaré a plorar”, “L´avi” i “Canço dels
enamorats”, però ja l’havien tret a un altre single en català com a cara B.
Cristina, la seva cantant es diu de veritat Mari Carmen Arévalo i un bon dia es
va rebotar amb els seus companys de Los Stop i va decidir anar-sen, però quan
volia 
andur-se amb ella el nom es va assabentar que estava registrat per els
seus companys i alesores va creà Cristina i Los Tops. Per cert que Los Stop
eren, a més de la Cristina,
Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de
Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes i amic de Mario), Fernando
Cubedo i Andrés Gallego. Quan Cristina va fotre el camp, durant un temps ells
van tindre un altre cantat femenina, es deia Miriam. A la Carmen, aquín tots
coneixiem com Cristina i que va tindre una interesant carrera en solitari, li
deien "la voz gemela de Rita Pavone". Bé, Mario que la coneix
bastant, sempre somriu quan es diu aixó. L’any 1.967 Los Stop guanyen el
"Premio del Instituto de Cultura Hispana" amb la cançó “El turista 1.999.999”, una
horterada que va guanyar també el Festival de Mallorca. Al mateix any Los Stop
treuen la seva cançó més popular que és “Salud, dinero y amor” a la que també
li deiem “Tres cosas” que de fet era el seu títul real. Ja us hem dit moltes
vegades que hi ha cançons amb títuls oficials i altres que els hi ha possat el
pùblic al llarc dels anys.
Ara acabarem la secció de la Música feta en Català, però
seguirem a Catalunya.
Los Gatos Negros – Un efecto extraño
Tenim ara a les mans un EP que Los Gatos Negros van editar
mitjançan Vergara l’any 1965, on la peça estrella va ser “Cadillac”, però
aquesta es una gran cançó. De fet es el millor EP de Los Gatos Negros i també
el que millor es va vendre. “Un efecto extraño” es la versión que van fer del
tema de Dave Berry, però al disc també hi eran “Eres un demonio”, versió del
“Evil hearted you” de The Yardbirds i "I'll go crazy" de James Brown
que ells titulan “Voy a enloquecer”. Los Gatos Negros es van crear l’any 1961 i
van començar gravant per Belter l’any 1962, passant al segell Marbella i despres
a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells,
David Giorcelli, Félix Sierra i Quique Tudela, encara que després de canvis es
van anar incorporant Piero Carando, Frank Andrada, Francis Rabassa, Frank
Mercader, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone amb la que van gravar un LP
l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer al 1971, per tornar en els 80 i de
nou al segle XXI. Actualment creiem que el 
grup l'integren Frank Andrada, Mark
Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique Tudela. La veritat es que Los Gatos
Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui
també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per
multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan
finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar que
Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no
va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar
als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a
cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que
no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona
Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va
aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández,
organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir
un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando
també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez, un dels
fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.
Los Tonks – Sin tu amor
Aquesta cançó la treiem del segon EP de Los Tonks, publicat
l’any 1967 i que va editar el segell EMI. Los Tonks va ser un grup de Barcelona
integrat per Juan José Calvo, guitarra solista, Àngel Cánovas (Barcelona
20-03-1947) guitarra de ritme, Alberto Ruíz (Barcelona 18-04-1948) baix i
Felipe Romero (Sevilla 07-1949) bateria, durant un temps el guitarra va ser
Dario (Barcelona 19-06-1947). Poc despres de treure aquest disc el grup es va
desfer. Juan José va entrar a Los Mustang substituint a Marco Rossi mentre
complia amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s'en va anar a fer el soldat.
També va tocar amb Los Diablos i actualment pensem ho fa amb Los Sírex. Alguns
dels seus membres creiem que van tocar, ja en els 70, en el grup Imagen. Per
cert, al primer EP de Los Tonks s’incluïe “Penny Lane” dels Beatles i us
explicarem una curiositat al respecte. Una de les regidores de l'ajuntament de
Liverpool, va proposar canviar el nom d'una sèrie de carrers i places de la
ciutat ja que ostentaven el nom de famosos 
negrers, és a dir gent que es va fer
rica comerciant amb esclaus. Era un tema en el què tots els regidors semblaven
estar d'acord, però el problema va sorgir quan es va veure que un dels noms a
canviar era Penny Lane, al conegut barri, plaça i carreró i és que actualment
encara hi ha molts dels comerços dels que parlen The Beatles en la seva cançó i
de resultes d'això i tenint en compte que tant Penny Lane com Abbey Road formen
part de les rutes turístiques britàniques, la moció va ser rebutjada. L’any
1968 Círculo de Lectores va treure un LP compartit amb llicencia d'EMI, on
s'incloïen dues cançons de Los Tonks, juntament amb altres tantes de Lone Star,
Los Javaloyas, Los Salvajes i Los Mustang.
Tony Ronald y sus Kroners – Melodía desencadenada
Acabarem el programa d’avui amb un altre de les grans
cançons en la carrera de Tony Ronald en els anys seixanta i que volem dedicarla
a tots els oidors i oidores fidels d’El Temps Passa… i la música queda i en la
versió original va ser interpretada per el duet nord-americà The Righteous
Brothers, titulan-la "Unchained Melody", us hem seleccionat la que al
nostre parer és la millor versió que es va realitzar a l’Espanya dels seixanta
de la cançó, la de l'holandès Tony Ronald, afincat a Catalunya. De fet es una cançó
que Mario opina que és pot escoltar sense parar durant tota una nit i Montse es
de la mateixa opinió. Aquest tema es trobava en un EP de Tony Ronald y sus
Kroner's editat per EMI l’any 1966 amb tres versions més, "Submaríno
amarillo" de The Beatles, "Cadillac" dels The Renegades, una
banda de Birmingham molt poc coneguda aquí al pais, si bé la cançó va ser
composada i gravada abans per Vince Taylor & His Playboys i "El espia
ruso" dels holandesos The Hunters, la banda liderada pel gran guitarrista Jan
Akkerman que després i amb 
This Van Leer, crearia Focus. Amb aquesta cançó volem recordar a l’amic Tony Ronald nascut a
Arnhem, Països Baixos, un 27 d'octubre de 1941 i durant molts anys va residir a
Castelldefels, a la zona de la
Pava. Va estar casat amb July, de la qual es va divorciar i a
la que Los Diablos van dedicar la cançó "Oh July" i per cert la seva
filla també es deia July. Tony Ronald des de feia anys estava casat amb Mariló
Domínguez. Productor, compositor, guitarra i cantant de veritable nom Siegfried
Andre den Boer Kramer, Tony Ronald ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia
72 anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí
a Catalunya ja que va arribar amb els vint tot just complerts, recent acabada
la mili i es va establir a Catalunya. Per cert, per Los Kroner’s van passar
gent de la talla de Max Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa,
Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i
altres. La foto està feta per Mario a una actuació al Chamonix de Reus.
Acabem El Temps Passa… i la música queda per avui, però ara
us deixarem en companyia de totes aquelles emissores per les que ens escolteu o
via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Nosaltres sóm
Quimet Curull i Mario Prades, ens retrobarem la propera setmana. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario