Obrim la
Paradeta
Lita Torelló – Julio Verne
Anem a començar El Temps Passa... i la música queda amb
aquesta cançó que ens porta Lita Torelló i que va ser una de les dues que va
defensar l'any 1961 al Tercer Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània i que va
representar la seva presentació com a cantant adulta, enrere quedaven així els
seus enregistraments infantils. Aquella edició la va guanyar el cantant francès
Robert Jeantal amb el tema “En la cruz de tu mano”. Amb “Presentimiento” que
Lita Torelló va defensar amb José Guardiola, va quedar en segona posició, però
nosaltres us hem seleccionat "Julio Verne" que tot i quedar en vuitè
lloc, va ser una de les més populars cançons sorgides d'aquesta edició. Els dos
temes es van incloure en un EP de cutre portada, publicat per Vergara l'any
1961 i que no mostrava foto de la noia, el comprovareu al blog, i en el qual
també es van incloure “¿Dónde has
estado?” i “Frontera”. Va ser el disc de debut de la cantant catalana. Lita
Torelló que es presentaria en aquest festival i en altres similars, en més
ocasions. 
Aquest tema també va ser gravat pel Dúo Rúbam als que escoltarem més
tard. Per cert, us explicarem una curiositat. Després de la Incivil Guerra
espanyola, existia un carrer a Barcelona anomenada "Julivert" i quan
van entrar les tropes franquistes una de les primeres mesures que van adoptar
va ser canviar la retolació dels carrers al castellà, un dels que van decidir
canviar va ser aquest i Sabeu com ho van traduir? Premi, és l'actual caller
Jules Verne. Lita Torello va començà a cantar amb sols 9 anys, era una “nena
prodigi”. La xicota és deia en realitat Dolors Torelló, peró va ser coneguda
artísticament com Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars
dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de l’any
1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un
EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o
tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival
de la Cançó de la Mediterrània i va
treure aquest disc. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española
de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a
gravar catorce EP's per Vergara, només entre 1964 i 1966. Despres passaria a
altres segells i seguiria gravant. Lita Torelló a finals dels 60 va deixar la
seva carrera musical en casar-se amb un càmara de televisió espanyola i
anar-s’en a viure a Madrid. Val a dir que Lita Torello també va gravar en
català un parell o tres d’EP’s.
Dúo Dinámico – Quisiera ser
Ara a El Temps Passa… i la música queda escoltarem a Manolo
i Ramón en una de les seves grans cançóns "Quisiera ser". El Dúo
Dinámico va néixer oficialmente a Barcelona el 28 de desembre de 1958 el dia
dels Sants Inocents. La primera actuació en públic la van realitzar al programa
"La comarca nos visita", de Ràdio Barcelona, al carrer Caspe, just al
número sis i front del cinema Novedades i al costat del Tivoli. En aquest
moment van voler dir-se The Dynamic Boys, però el presentador del programa,
Enrique Fernández, els va presentar com Dúo Dinámico. Manolo de la Calva i Ramón
Arcusa van acceptar aquell canvi de nom i així han entrat a formar part de la
història de la nostra música. Fa un temps vem obrir la polèmica quan el nét
d'Enrique Fernández es va posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos que
aclarisim el tema sobre el fet, sembla ser que errat, de que el seu avi no
sabia anglès, però Manuel de la
Calva, tot i que estem en contacte, no ens a confirmat ni
desmentit res i el seu nét al qual li hem demanat unes dades per a comptar una
part interesant de la vida d'aquest gran radiofonista que 
va ser el seu avi a La Parrafada sobre ell, tot
i que ens va enviar material gràfic, no ens ha fet arrivar la informació, per
tant la polèmica seguirà aquí, sobre la taula ja que nosaltres res més podem
dir i la secció especial pendent. Per cert que "Quisiera ser" va ser
el títol del seu musical. Van fer quatre pel·lícules, totes elles musicals, és
clar, calia treure el suc a la mamella. Però val a dir que ells eren pencadors
incansables i els seus primers tres anys van treure 15 discos. És diu que
aquella presentación a la ràdio va ser la seva primera actuación devant del
públic i aixó no es cert del tot. Ells solia anar pel Club Hondo, al carrer
Muntaner de Barcelona, on van conèixer a Tete Montoliu, Ricard Roda i uns quans
músics de jazz i en alguna ocasió havien participat en jams sessions amb ells i
altres bons músics. La segona errada és que ells treballaven com enginyers
tècnics en la fàbrica de motors d'aviació Elizalde SA i aquell any havien
actuat per als seus companys a la festa de nadal de l'empresa. A Espanya i per
la música pop del pais el Dúo Dinámico sempre seran "El Dúo" i son
tota una referencia musical.Suposem que el Dúo Dinámico no han de ser
excessivament supersticiosos, nosaltres almenys no ho som i és que aquest EP on
es trova "Quisiera ser" i que va incloure “Que bello es vivir junto a
tí”, “Mari Carmen” i “Estrella azul”, va ser el disc 13 dels que van publicar. Toca fusta.
Hermanas Benítez – Esta botas son para caminar
Quimet sempre diu que las Germanes Benítez anaven a tan el
pam i es que segons el pressupost s’et presentaven per actuar tres, quatre,
fins i tot les cinc. Naturals de Cuba, Las Hermanas Benítez com tants i tants
músics i artistes cubans, van fotre el camp de la seva illa i van passar a
Mèxic, després es van vindre cap a Espanya. En total les Hermanas Benítez eren
Beatriz, Beba, Petry, Carmen i Juanita, més tard sel's va afegir un altre,
Haydee que era la més petita. Les nenes van cantar a moltes pel·lícules de
Cantinflas, entre ellas destaca "Sube y baja", filmada l’any 1958 i
van gravar quinze LP’s al llarg de la seva carrera musical. La cançó més
popular en la trajectoria de Las Hermanas Benítez va ser “Corazón de melón”.
Aquesta cançó que escoltem ara es la versió del "This boots are made for walking"
que les Hermanas Benítez fan del gran èxit de Nancy Sinatra i es va publicar
l’any 1966. Les 
germanes Benítez eren filles de l'ex-ministre cubà de Treball,
Francisco Benítez, creador de la llei de Treball coneguda com “8 x 5” que regilava per els treballadors
cubans jornades setmanals no superiors a 40 hores. Possiblement inspirades en
l'èxit del Quartet d'Aida, Las Hermanas Benítez van començar molt joves amb el
seu grup, en realitat gairebé per casualitat i d'amagat del seu pare, però amb
la complicitat de la seva mare Felicia Hernández de Benítez que las acompanyava
als shows. L'any 1957 viatgen als Estats Units, durant 6 mesos, fent un tour
per més de 20 ciutats amb gran èxit, despres s’afincarien a Méxic. Beba es va
cassar a Méxic i la resta és va vindre cap Espanya, on l'amor representa el
final del grup: Carmen i Beatriz es van casar, mentre que Petry, Juanita i
Haydee van seguir cantant, però no per molt temps, doncs també van trobar les
seves respectives parelles. L'any 1995 mor Juanita a Espanya i actualment
creiem sobreviuen les altres 5 germanes que resideixen en països diversos.
Los Estudiantes – Guitarra-Tango
Sempre us hem dit que Los Estudiantes van ser una autèntica
escola de músics i un dels noms més rellevants quan parlem de conjunts pioners
sorgits a Madrid. Aquest tema és una versió de The Shadows i aquí Quimet
reclama el auro ja que ell la ha tocat. Aquesta cançó us l'hem extret del segon
EP de Los Estudiantes, publicat per Phillips l'any 1963 i que també va incloure
"Una Estrella Fugaz", "It I'll be me" i
"Colette", dues d'elles eren composicions del grup. Per cert que Los
Estudiantes també van fer cinema, cosa molt de moda en aquells anys i ells
també aquí van ser pioners, van intervenir en el film "La Corista" de José
María Elorrieta, l'any 1960. Van ser una de les bandes històriques del pop rock
sorgit a Madrid i a l'ombra de la música que ens arribava de la base americana
de Torrejón de Ardoz, Los Estudiantes va ser embrió d'un munt de conjunts,
entre ells Los Brincos, Los Flecos, Los Bravos i molts altres. Los Estudiantes
van jugar a dues bandes, ens expliquem, van gravar tan sols tres EP's, però van
incloure temes cantats i altres instrumentals. Es pot dir que Los Estudiantes
van ser el grup pioner a Espanya fent rock and roll, però ells van saber
impregnar aquell ritme de tocs hispans. Los Estudiantes de fet sorgeixen l’any
1955, arran d'un duet integrat per José Barranco i José Fábregas, que eren
estudiants al Col·legi de la
Sagrada 
Família de O'Donell, a Madrid, el primer tocava la
guitarra i cantava i el segon la bateria. José Fábregas va ser substituït per
José Alberto Gosálvez. L'any 1957, en una festa que organitzava la Facultat de Medicina, es
va unir a ells el guitarra Rafael Aracil
al qual José Barranco va haver d'ensenyar-li ja que tenia una guitarra
elèctrica, però no sabia tocar-la. L'estiu del 1958 es van dedicar a fer
actuacions gairebé professionals, actuant dos mesos al Palmerar d'Alacant. De
tornada a Madrid s'incorpora Adolfo Abril al contrabaix i passen a anomenar-se
Los Cuatro Estudiantes. L'any 1959 es converteixen ja en Los Estudiantes
després de la incorporació del bateria Fernando Arbex, passant Gonsálvez a
tocar el baix. S'en va anar Rafael Aracil i va entrar Luis Arbex. També es va
incorporar José Luis Palacios a la guitarra. L'any 1959 signen contracte amb
Philips i graven el seu primer EP. Per Los Estudiantes van passar un munt més
de músics, entre ells Luis Sartorius que va morir en accident de cotxe, Manolo
Fernández que va ser l'organista de Los Bravos i es va suicidar i altres. Val a
dir que Luis Arbex també va morir, quan estava fent la mili, en un accident
Dúo Rúbam – Madison Kid
Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda aquest
tema que també havien versionat Tina y Tesa en un dela seua discos, es tracta
d'una versió de la cançó de Tony Sheridan & The Beat Brothers i sota el nom
del conjunt que acompanyava el cantant Tony Sheridan es trobaven The Beatles,
bé sols estaven Paul McCartney, John Lennon i George Harrison, el bateria era
Peter Best que quan van començar a treballar com The Beatles va ser camviat per
Ringo Starr. De fet a Tony Sheridan i Peter Best avui en dia només se'ls
recorda per la seva relació amb els Beatles. Al Dúo Rúbam que eren catalans,
els van acompanyar el les seves gravacions el Conjunt de Fernando Orteu i també
ho van fer el grup català Los Quijotes que així mateix tenien la seva carrera
paral·lela i van treballar amb aquest nom i com Quixot's Quarter, quan van
gravar en català, després els escoltarem. La veritat és que a principis dels 60
i a l'ombra del Dúo Dinámico van sorgir unes quantes parelles dins del món
musical, com Los Pantalones Azules, el
Dúo Crámer, Kroners Dúo, Dúo Juvent's, Dúo Radiant’s, Tina y Tesa, Tony
& Charley i uns 
quants més d'efímera vida. El Dúo Rúbam van ser uns dels
que van funcionar bastant bé a nivell discos i vendes i en la primera meitat de
la dècada van tenir els seus cinc minuts llarcs de glòria. Van debutar el 26 de
novembre de 1960 al Palau d'Esports de Barcelona en un acte organitzat pel
diari El Mundo Deportivo amb motiu del Dia de la Bandereta, és a dir la
captació de diners per a la
Cruz Roja. Un festival en el què van participar així mateix
artistes com José Guardiola o Dodó Escolà i un munt de còmics, artistes
circenses i fins i tot ciclistes. El Dúo Rúbam eren José Luis Izquierdo García
de León i Enrique Ferrer Bartomeu, tots dos treballaven al Banco Rural y
Mediterráneo del Passeig de Gràcia, a Barcelona. De fet van utilitzar el nom
artístic de Dúo Rúbam per les inicials del banc: Ru per Rural, Ba per Banc i M
per Mediterráneo. Van començar gravant l’any 1960 per al segell Saef i al 1963
van fitxar per Belter desfent-se el duet a l'any 1964. Tenen una bona carrera
amb 15 o 16 EP's. En aquest, editat per Belter l’any 1963, trobaven també
“Todos los chicos y chicas” que era una versió del tema de Fraçoise Hardy,
“Todo ya paso, Joey” i “Mi pequeño tren” que és un chachachà. Una curiositat,
la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent’s, li van comprar al
Dúo Rúbam, tots quatre eren bons amics i companys de professió.
Dubé y su Conjunto con Teresa María – La Yenka
Antoni Durán, un bon amic que havia estat músic de Los
Ticanos i Tuset 31, entre altres, es va posar en contacte amb nosaltres degut a
que ens va recomenar a ell l’amic Frank Dubé, cantant i acordeonista al que
feia temps que no escoltaven a El Temps Passa… i la música queda. Ha arribat el
moment que Dubé y su Conjunto sonin de nou al programa i en aquesta ocasió es
reforzan amb la cantant Teresa María de la que poc us podem dir, la veritat.
Aquest EP es va publicar l'any 1965, encara que algunes fonts citen 1964, a través del segell
Belter, es la versió que ens fan de “La Yenka” del duet creador de l’estil Johnny &
Charlie, i també va incloure “Letkiss”, “Dale que dale a la yenka” que és una
versió molt sui generis de "El 
guitano señorito" a ritme de yenka i
“Yenka Riketik”. El nom complet d’aquest amic i gran artista es Francisco Dubé
Canela i ha estat tot un showman a l'americana que va estar vinculat al Papagayo,
però va ser propietari de la sala de festes Burbujas, al carrer Calvet de
Barcelona, però al que tots anomenaven simplement “El de Frank Dubé”, vinculat
a la transició política espanyola i unit sentimentalment a la seva esposa
Laura, una extraordinària dona a la que supera en 25 anys d'edat, de Frank Dubé
es pot dia alló de que es un tipus que cau bé. L’any 1969 Frank Dubé tenia el
grup Projecte A en el qual militava també Josep Más Kitflus. Nosaltres des de
el programa direm ara Salutacions Frank!
Ennio Sangiusto – Ese beso
Acompanyat creiem, per l’Orquestra d’Adolfo Ventas, tot i
que en moltes ocasions ho va fer l'Orquestra Fallabrino, us portem aquest tema
de Ennio Sangiusto (22 de setembre de 1937), un italià que es va establir
durant uns quants anys al país, si bé no ens va arribar des d'Itàlia, abans va
passar per l'Argentina. Ennio Sangiusto, al que avui recordarem a El Temps
Passa… i la música queda, gravava per Belter i aquesta cançó es trobava en un
EP, per variar, on també es van incloure “El día más largo”, “El ritmo de la Bosanova” i “Cigarrón”.
Nosaltres recordem una actuació de Ennio Sangiusto al Festival Internacional de
la Canción
del Mediterráneo, en la qual al finalitzar, es va agafar les vores inferiors de
l'americana i ajupint-se de forma molt femenina, va fer una salutació al
respectable entre rialles i 
murmuris de "Ooooooh!". Per cert que
Ennio Sangiusto va posar la seva veu a un dels personatges de la Família Telerín,
però no pregunteu quin per que fins a tant no arriba la nostra memòria. Ennio
Sangiusto, com us deiem, va posar la seva veu a un dels personatges de la Familia Telerín
per a la pel$lícula "El mago de los sueños" i també va incloure una
cançó. Tot i tindre els drets dels pèrsonatges Estudios Moro de Madrid, aquesta
pel·lícula es va fer a Barcelona, als estudis del català Francisco Macián.
Mario creu recordar que un dels dibuixans que hi van trevallar era un company
de la colla del carrer Bassegoda, es diu Pedro si be en aquella época volia que
li diguesin Peter i a partir d’0aquell momento va passar a ser Peter Sánchez.
Fa uns quants anys el segell barceloní Divucsa va reeditar els èxits d'Ennio Sangiusto en
versió CD. Una curiositat, algunes cançons seves es van incloure també en
aquells recordats Discos Sorpresa de Fundador dels que ja vem parlar fa unes setmanes
a La Parrafada.
Ethel y Los Drakers – Siempre brilla el sol Let the sunshine
in
Un dels principals temes del musical “Hair” va ser
“Aquarius”, però en la versió més popular de la cançó, la que va realitzar el
grup nord-americà de color The Fifth dimensió, van unir dues de les cançons del
musical, “Aquarius” i “Let the sunshine in" que els valencians Ethel y Los
Drakers han separat i ens ofereixen la segona sola i traduïda al castellà sota
el títol "Siempre brilla el sol". La van incloure com a cara B d'un
single, editat en 1971 i en el qual a la cara A i com a tema estrella trobàvem
“Río sin fin” que també era una versió, en aquest cas del "River deep,
mountain high" .de Ike & Tina Turner i que a Espanya també havien
versionat Los HH i els barcelonins Lone Star, encara que la lletra en les tres
versions està alterada. Nosaltres ens quedem amb la de Lone Star, la veritat.
Els arranjaments i la direcció musical 
de ambdós temes van estar a càrrec del
director Mario Selles. Poca informació us podrem donar d'Ethel y Los Drakers,
llevat que eren un grup valencià, del barri de la Malvarosa i estava
integrat per Amparo Cubells que es va fer anomenar artísticament
"Ethel" (cantant), Vicente Cubells (guitarra solista), José Montañana
(bateria), Manuel Bell (guitarra rítmica) i José Ramón Ángel Latorre
(baixista). Van començar anomenant-se Los Huesos i van debutar a la festa de
Cap d'Any del 1968 a
Torrente, després es van canviar el nom i van passar a ser ja Ethel y Los
Drakers. Només gravarien aquest disc, encara que ambdues cançons es van
incloure també en un disc recopilatori de cantants i grups valencians i en un
altre titulat “Grupos Valencianos de los 60 y 70 vol 2”, posteriorment Ethel es va
llançar en solitari. 
La Música
que es Feia en Català
Miquel Cors – Però mira l’home
L’actor català Miquel Cors i com us hem dit en moltes
ocasions, va començar com a cantant i molt proper al Grup de Folk i en diverses
ocasions ja el hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Avui i dins
d'aquesta secció feta en català, us el portem de nou amb aquest tema, escrit
per Josep Maria Andreu i Lleó Borrell que va ser la cara B d'un single publicat
pel segell DDC l'any 1968 i en el qual el tema estrella va ser “Espiritual
blanc” que havia estat composada també per Josep Maria Andreu, encara que en
aquesta ocasió amb Ricard Miralles. De nom complert Miquel Àngel Cors i Meya,
actor de teatre, televisió i cinema, 
també va ser cantant, gravant uns quants
discos a finals dels seixanta dins de la Nova Cançó i va militar en el col·lectiu el Grup
de Folk. Miquel Cors va néixer a Barcelona l’any 1948 i va morir a Valldoreix
el 27 de maig del 2010, als 61 anys d’edat. Miquel Cors va ser l'Antonio
Aiguader, el propitari del supermercat, a la popular sèrie de TV3 “Poble Nou” (la foto es de la serie) i
va estar casat amb l’actriu Silvia Munt.
Jordi Soler – Petita Festa
Jordi Soler i Galí va ser component Els Xerracs i Brenen's
Folk, a més de Los Pic Nic i també havia gravat en solitari un parell de
singles, aquest és el primer d'ells i el va publicar Hispavox dins de la seva
sèrie Estel, signat com Jordi Soler, encara que aquest gran guitarrista després
que es desfessin Pic Nic va formar part del grup OM, va tocar amb Pau Riba i
posteriorment va acompanyar a la guitarra durant 25 anys a Ovidi Montllor, component
i produint molts dels seus discos, seria conegut ja com Toti Soler i la seva
posterior carrera en solitari s'ha anat decantant cap al flamenc. La lletra
d'aquest tema que escoltem avui a El
Temps Passa… i la música queda, va ser escrita pel poeta xinès Li Po, al qual
actualment s'ha donat per dir-li Li Bai i va ser musicat pel propi Toti Soler.
Aquest tema va ser interpretat per Toti i Sílvia Pérez en un concert realitzat
al Festival de Música de Cardedeu l'any 2011 i forma part del seu 
repertori
dels darrers anys, clar que el que molts no recorden és que ell la va gravar ja
a finals dels seixanta.Toti Soler va néixer a Vilassar de Dalt, Barcelona, el
7 de juny de 1949. Al llarg de la seva carrera va acompanyar a Ovidi Montllor,
Léo Ferré, Taj Mahal, Jordi Sabatés, Cinta Massip, Ester Formosa que ens sembla
recordar era la seva companya, Francesc Pi de la Serra, Pascal Comelade,
Maria del Mar Bonet i altres. L'any 2005, va rebre el Premi Nacional de Música
de Catalunya, atorgat per la
Generalitat de Catalunya, pels seus discos "L'arxiver de
Tortosa", "Racconto" i "Guitarra i cançons" i l’any
2006 li va ser atorgada la Creu
de Sant Jordi. La seva última producció discogràfica fins ara es va editar
l'any 2011 i es va titular “Raó de viure”.
Quíxot’s Quartet – Junts som felinos
Inicialment van treballar com Conjunto Los Quijotes i van
ser el grup d'acompanyament del Dúo Rúbam fins que van catalanitzar el seu nom
i dient-se així van gravar tan en castellà com en català. Aquest tema és una
versió del gran èxit dels nord-americans The Turtles, versionat al català per
els Quíxot’s Quartet que eren Pere que havia tocat amb el Quintet Dinki Boys,
Francesc que provenia de l'Orquestra Pizarro, La Cobla Girona i el
conjunt de l'italià Gabrielle Orizi, Ramón que també tocava en el conjunt de
Gabrielle Orizi i l'últim era Vicenç que havie militat en l'Orquestra Neptunos.
Els quatre eren músics de Conservatori amb el famos carnet blanc, tres de
Barcelona i un valencià,. Aquest EP el va publicar el segell Happyband l’any
1967 i en ell també trobàvem una bona versió del "Windy" de The
Associations, junto a “Tristesa” i “Un gest de dolor”. Per cert, no confondre
els Quíxot’s Quartet amb un grup actual anomenat Quixote Quartet que no sabem
perquè, però ens sona que és una cobla.
Acabarem aquí la secció en català i anirem amb un cantant
que va ser molt transguesor per l'época
Jaime Morey – Amanece
La mare de Mario li deia que els seus avis i els de Jaime
Morey estaven emparentats i que el cantant perteneixia a la branca familiar
alicantina dels Morey, per això Mario Prades Morey sempre fa la mitja conya de
dir que ell i Jaime Morey eren cosins. Es clar que la seva mare, Ana Morey
Puigagut, també li deia a Mario que l'origen familiar estaba a Mallorca. Jaime
Morey, nascut a Alacant l’any 1942, amb aquesta cançó, composada per Augusto
Algueró, ens va representar al Festival d'Eurovisió de 1972 que es va celebrar
a Edimburg, pero Jaime Morey no va guanyar, va quedar en desè lloc. La veritat
es que ell va confesar que estaba molt nervios i en alguns moments es quedava
en blanc i oblidava la lletra. Així i tot estem convençuts de que va merixer un
lloc millor a les puntuacions. La cançó es va publicar a un single editat per
Belter l'any 1972 amb "Volverá" a l'altre cara. Jaime Morey va tenir
una bona trajectòria professional en els seixanta amb cançons com “Rosita”,
“Acompáñame” i "¡Guapa!”. A més cal lloar el seu valor ja que en la
puritana i censurada societat espanyola de la postguerra Jaime 
Morey va tenir
els pebrots d'aparèixer un bon dia per la televisió amb els cabells tenyits
completament de ros, ell que era bru de pel i allò va representar tot un
escàndol i es va arribar a dir-se de Jaime Morey moltes coses poc agradables en
aquella època, avui pot ser no se li donaria importància, però estàvem en els
anys 60 i ell no era res del que es deia, era hetero. L'any 2001 es va veure
esquitxat per l'escàndol financer de Gescartera. El cantant va acceptar ser
nomenat director general de la societat de valors perquè el seu propietari,
Antonio Camacho, era al seu torn el nuvi de la seva filla Laura. No obstant
això, la societat va haver de ser intervinguda per la Comissió Nacional
del Mercat de Valors per la desaparició de més de 20.000 milions de pessetes.
El cas va arribar a tenir transcendència política pel seu paper com a assessor
de Zaplana, pel que va haver de comparèixer en comissió parlamentària per
aclarir que només mantenia una relació d'imatge i desconeixia les activitats de
Antonio Camacho. Tant Jaume Morey com la seva filla van ser absolts de tots els
càrrecs per l'Audiència Nacional en l'any 2008. La seva filla, Sandra Morey,
també és cantant i presentadora de televisió. Per cert, en alguns dels seus
primers discos, com "La Mama",
el van acompanyar Los Sonor. Jaime Morey va morir a Madrid un 7 de juliol de
l’any 2015, patia un càncer. 
Los HH – Aquel amanecer de mayo
Los H.H. era un tercet bàsicament vocal integrat pels
germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de Sanlúcar de
Barrameda, a Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de Hermanos Hermoso
que era el seu primer nom artistic. El perquè del canvi suposem que ho haureu
comprès perfectament, la de conyas que haguessin sorgit amb el seu nom de
guerra tenin en compte els seus tons de veu tan aguts i armoniosos. Los H H van
tenir una carrera musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar
dos LP, només amb clàssics de la música llatina, a més d'un munt de EP’s i
singles amb versions molt encertades en la majoria dels casos. Van debutar
l'any 1961 i van funcionar fins 1975. Al 1981 Jaime i Fermín van 
gravar, amb el nom de Jayfer, un
LP amb temes propis titulat "Nido de amor". L'any 1985 Los H.H. reaparèixen amb el LP "Quince años después". El tema que escoltem a
El Temps Passa... i la música queda va ser la cançó més important de la seva
carrera i es trovaba al seu sise EP, el primer que van editar amb el segell
Philips a l’any 1966 i va ser composada per Fermín i en el disc també es
recollien “River deep, mountain high” de Ike & Tina Turner de la que ens
quedem amb la versió dels Lone Star, “Vete donde quieras” de The Mamas & The
Papas i “La tonada del viejo amor” del cantautor argentí Eduardo Falú.
Los Sírex – Culpable
Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar
format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis de
Prunera a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo
Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona.
Aquest tema es va editar a l'any 1965 través de Vergara en un EP on també
s'incloïen "Que se mueran los feos" que va ser el tema estrella i és al
costat de "La escoba", un dels més populars en la seva discografia,
"Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels
seus millors discos. Per cert "Que se mueran los feos" és una 
adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema
còmic dels anys 50. “Culpable” es sens dubte un “peaso cansión”, una de les
millors del grup, que en el seu moment va ser tan escoltada en les ràdios com
la cançó principal del disc i que recordem haver vist en algunes llistes
d'èxits en lloc de la suposada cançó estrella de l'EP. El nom de Los Sírex va
ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que
el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per
recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels.
Manolo Madruga i Lluís Gomis van morir al setembre de 2012, amb pocs dies de
diferencia i al 2015 ens va deixar Ernesto Rodríguez que era el batería del
grup des de feia cinc anys i va ser fundador de Los Gatos Negros.
Los Go Go – Con su blanca palidez
Los Go Gó van ser un grupo barceloní surgit a partir de
Cristone y Los Poker, un conjunt que va ser apadrinats, igual que Alex y Los
Finder's, per Mary Santpere. El seu cantant que es feia dir Cristone era Toni
Miró, actualment un famós modisto i comptava amb Víctor Portolés i el bateria
Quique Gallego que després s'aniria amb Cristina y Los Stop. Quan Cristone y
Los Poker es van dissoldre, Toni Miró funda Los Go-Go i Víctor Portolés crea
Los No. Los Go Go no van tindre una vida massa llarga, pero van gravar bons
discos amb versions, com aquesta que escoltem ara i que ere del grup britànic
Procol Harum i si bé la versió més famosa del tema es la dels Pop Tops, aquesta
está molt bé i al cantant se l'entén perfectament, cosa que no succeeix amb
Phil Trim. Los Go Go eren del barri de Sant Gervasi i la formació més estable 
va ser la integrada per Jordi Pérez Querol (cantant), Fernando Gascó (guitarra
solista), Albert Mitjans (bateria),
Jordi Serra (guitarra rítmica) i José Valero (baix). Van gravar tres discos per
al segell Columbia i aquest tema es trobava en el segon d'ells, publicat el
1967. Durant un temps també van comptar amb Óscar Janot. A finals dels 90 el
segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos EP 's i
els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol “Grabaciones y
rarezas”. Després van passar a ser Jorgue Querol y Los Go Go, gravan un parell
de discos fins que Jorge Querol es va anar amb Vértice, un bon grupo de rock
progresiu on també trobavem a Max Sunyer i Tapi.
Lone Star – El pájaro de la montaña
Quan finalment Lone Star van aconseguir gravar el seu primer
LP, es van trobar que les promeses de la seva casa de discos, EMI, no es
complirien. Els havien garantit un àlbum complet amb cançons pròpies, però quan
va arribar el moment els van dir que res, tot versions. Finalment va arribar
allò del “Ni pa tí ni pa mí” i van haver meitat versions i l'altra meitat
cançons composades per ells, Aquest tema que us portem ara a El Temps Passa ...
i la música queda, és una de les versions d'aquest primer àlbum de la qual
nosaltres considerem La
Millor Banda de Rock dels seixanta i part dels setanta a
Espanya, Lone Star, de fet ja van tenir problemes amb la discogràfica només
començar i els seus primers discos van sortir a la venda com a Conjunto Lone
Star. Aquest tema que compartim ara, es titulava originalment "The sweet
little mountain bird" i va ser un èxit del cantant i pianista invident, de
color, Ray Charles que la va gravar al 1964. En aquest disc, editat l'any 1966,
Lone Star són Pere Gener (cantant, guitarra i piano), Joan Miro (guitarra),
Rafa de la Vega
(baix) i Enrique López (bateria) i són un dels pocs grups que els seus quatre components disposaven de carnet blanc. Aquesta va ser la millor formació de
Lone Star, tot i que a partir de finals dels seixanta van 
patir molt camvis i
per Lone Star, la banda liderada per Pere Gener, nascut a Barcelona el 31 de
gener de 1939 que en el seu moment va ser considerat un nen prodigi del piano i
per això va obtenir una beca per estudiar a Anglaterra, van passar gent molt
important de la música del moment com José María Vilaseca “Tapi”, Sebastià
Sospedra, Jerónimo Martínez o Álex Sánchez, altres músics que van militar a
Lone Star van ser Willy Nab, Enric Fuster, Luis Masdeu, Ricardo Acedo i pensem
que ens deixem algun. Actualment a Lone Star s’els anomena dins del mundillo
musical “La Leyenda”
i val a dir que Lone Star van ser l’únic grup espanyol que ha actuat a un
portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave del JFK.
Curiosament el seu últim treball discogràfic que es va publicar l’any 1996 i
malgrat que es titulava "Hacia el futuro", va significar el adéu de
Lone Star, tot i que l’any 2010 van editar un disc en directe a través del seu
propi segell discogràfic, però es tractava d'un enregistrament realitzat l’any
1968 al Teatre Infanta Beatriz de Madrid i que EMI en el seu moment no va voler
publicar ja que era massa jazzístic per a l'època. Pere Gener ha tornat a
gravar, ara en solitari no com Lone Star, i entre els músics amb què compta
trobem a l’amic Josep Más “Kitflus” i el guitarrista David Palau, el disc es va
dir “Boomerang” i és va publicar l'any 2014.
Los Mustang – A veces me pregunto
Aquesta cançó que ens porten els Mustang, els nostres eterns
versioneros, va ser un èxit del cantant francès Richard Anthony i del tema es
van fer unes quantes versions en el mercat nacional, fins i tot una en català a
càrrec de Lleó Segarra. Hem d'aclarir que tot i la llarga discografia de Los
Mustang en els anys seixanta i la quantitat de versions que van arribar a
gravar, aquest tema no va ser registrat en el seu moment, nosaltres us l'hem
extret del doble àlbum “Ayer una vez más”, publicat per Divucsa l'any 1981 en
el qual també van incloure versions dels anys seixanta, però es tractava de
cançons que en la seva gran majoria, mai havien estat gravades anteriorment per
ells, com aquesta i que posteriorment van tornar a incloure en un recopilatori
“Los Mustang: Para Siempre (Sus Mayores Exitos)” que es va editar l'any 2001.
La veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de
profesió i és que ells, 
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte
amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a
Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original.
Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi
Oblada”, la seva versió tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las
del nois de Liverpool. Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, que va ser guanyada per els valencians Los Pantalones Azules amb Los
Sírex en segon lloc. Després Tony Mier (bateria) i Santi Carulla (cantant)
deixarien a Los Sírex i s'incorporarien a Marco Rosi (guitarra solista) que
també era el propietari del nom de Los Mustang i va morir l’any 2015, Antonio
Mercadé (guitarra rítmica) i Miguel Navarro (baix) i sorgiria la definitva
formació que tants èxits van aconseguir al llarg de quatre dècades. Los Mustang
actuaven habitualment a El Pinar, una popular sala de concerts barcelonina. Van
mantenir la formació original fins que el grup es va desfer l’any 2000, de fet
van ser l'únic grup dels 60 que no van 
tenir canvis al llarg dels anys i
precisamente per aixó a la Fira
del Disc i Cinema Internacional de Col·leccionisme que organitzava Mario a
Catalunya i Andorra, en la edición que es va fer a Malgrat de Mar, els hi van
retre un homenatge i els hi va lliurar una placa que va recollir Santi Carulla.
Un dada interesant es que Marco Rossi va ser el delegat a Barcelona de la firma
Mitsubishi secció vídeo, però volem recordar a aquest genial guitarrista,
compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge
17 de maig del 2015 a
Figueres, on vivia. En els 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar
16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec,
a Barcelona, un 30 d’agost del 1942, tenia 72 anys d’edad.
Acabem per aquesta setmana El Temps Passa… i la música
queda, ara us deixem en la companyia de totes les emissores per les que ens
escolteu o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóm Quimet Curull i
Mario Prades, dins el proper programa.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario