En aquest programa de la nova temporada d'El Temps Passa...
i la música queda, comptarem a la nostra banda sonora amb bona música que ens
portaran Los Ágaros, Josep Guardiola, Los Ángeles, Ramón Calduch, Los Massot,
Els 5 Chics, Los Mustang, Almas Humildes, Los Sírex, Mike Kennedy, Los 4 Ros,
Lone Star i Juan Erasmo Mochi. Així mateix en aquest programa
de la dotzena temporada, tindrem Anuncis per el Record, dedicats avui als
electrodomèstics que en els anys seixanta van començar a difondre’s massivament
amb agressives campanyes de publicitat que ens deien allò de "compri avui
i pagui demà". Començarem ara aquest viatge a l'ahir, als anys seixanta
que emprenem setmanalment des de les emissores per les que sortim a l’aire o
via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de totes les emissores que ho permeten. Seguim sent Quimet Curull i Mario
Prades i us direm alló de que nosaltres
Obrim la
Paradeta
Los Ángeles – 98.6
Quimet sempre afirma que Los Ángeles, als que escoltarem per
començar el programa d’avui, son el grup espanyol que millor ha sabut versionar
vocalment a The Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va
tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Ángeles
eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i
Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín l’any
1972. Al 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació el 26
de septembre de 1976 a
Motilla del Palancar, en estavellarse el Seat 124 que els portava i que va
acabar, a més a més, amb l'existència del grup, Carlos va quedar molt mal
ferit, havien actuat a Tarragona. Ara bé Los Ángeles van tornar als 90 incluin
al fill del recordat Poncho i gravant un CD acústic de vells èxits. Los Ángeles
van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60.
Eren de Granada i es van fer dir 
primer Los Ángeles Azules per, després que els
deixés el seu cantant Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant
Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Ángeles. Durant un temps
i mentre un d’ells feia la mili, va ser substituit per Pepe Robles que més tard
crearia Los Módulos. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell
Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema,
publicat en el seu segon single a l’any 1967 amb “Me haces sentirme tan
dichoso” que era dels The McCoys, a l’altre cara, va ser la cançó estrella de
la seva àmplia carrera i la orquestació va estar dirigida per Rafael
Trabucchelli que per cert va morir a Madrid el 28 de setembre del 2006. Val a
dir que “98.6”
també va ser el seu primer gran èxit i posiblement el millor de tots, sense
oblidar “Mañana, mañana”, tot i que “98.6” no era d’ells es tractave d’una versió,
la cançó era del nord-americà Keith. En total Los Ángeles van gravar 23 singles
i dos LP’s de 1968 fins l’any 1976. Van fer una pel·lícula "A 45
revoluciones por minuto", on també van participar Juan Pardo, Ivana i Fórmula
V..
Los 4 Ros – Domingo en el valle
L'any 1967 el grup Los 4 Ros van publicar a través del
segell Belter un EP en què es trobava aquest tema que us hem seleccionat per
compartir avui a El Temps Passa... i la música queda. Es tracta d'una versió
del "Pleasant valley sunday" del grup prefabricat nord-americà The
Monkees. En el disc també es van incloure altres cançons, encara que el tema
estrella va ser “Vamos a San Francisco”, versió del "Let's Go To San
Francisco" que va ser el gran èxit del grup britànic The Flower Pot Men,
escrita per John Carter i Ken Lewis. Va ser tot un estendard del moviment hippy
a Anglaterra, classificant-se en les llistes americanes. Així mateix es van
incloure “Con el nacer de un nuevo día” i “Adiós amor". Los 4 Ros que
nosaltres sempre hem pensat que eren germans, eren multiinstrumentistes tots
ells i entre tots tocaven 15 instruments, 
el grup estava integrat per Paco
(cantant i òrgan), Manuel (baix), José (guitarra) i Alfonso (bateria), tos de
cognom Ros i tots feien veus. Van començar actuant l’any 1966 al VIII Festival
de la Cancion
Española de Benidorm amb la cançó "Amor amargo" i
van participar en un munt de festivals per tota Espanya, de fet a Benidorm
també ho van fer en el de l'any següent. Los 4 Ros van gravar un munt de discos
petits, EP's i singles, gairebé sempre versions. A finals de la dècada dels 60
es van reconvertir, passant a ser simplement Los Ros i comptabilitzant-se cinc
components, encara que ignorem el nom del cinquè. Tenien una discografia molt
àmplia, en total van gravar 18 discos entre 1966 i 1979, tot EP's i singles i
aixó si os ho podem dir, Los 4 Ros eren valencians. Per cert, un amic de Reus,
Artemi Rosich, ens ha fet saber que Los 4 Ros havien actuat a l’antiga bolera
de Salou, al carrer Barcelona i els havia vist en diverses ocasions, de fet
havia tocat com a teloner d’ells.
Els 5 Chics – Vamos a la playa
I ara i per recodar l’estiu que estem deixan enrera, us
portem aquesta cançó. Ja l'any 1971, el grup valencià Els 5 Chics van publicar
un single a través del segell Ekipo amb aquesta peça a la cara A i “¿Por qué te
fuiste?” a l'altra cara i que va estar produït per Arturo Más Aguado que també
va treballar per a Lone Star, Gente Feliz, Evolution, Pere Tapies, Fraternidad,
Imagen i molts altres i que a Els 5 Xics els va produir així mateix altres
discos, però nosaltres aquest tema que escoltem al programa d'avui de El Temps
Passa… i la música queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els
seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama. Els 5
Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va
estar en actiu de 1965 a
1983. 
Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar
amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en
valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord
americà Percy Sledge. Va ser l’única
cançó que van gravar en català. Entre els components de Els 5 Xics, encara que
no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i
guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón
Asensio, el cantant José Luis Ballester,
José Llusar que també va fer alguna vegada de productor, Antonio Riza a la guitarra i
Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5
Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van
gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc.
De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse
fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a
part de dos àlbums, un l'ány 1983 i l’altre al 1997. 
Los Ágaros – Hago mal en quererte
Aquesta peça que compartirem ara es una versió del "Do
You Really Loves Me Too (Fool 's errant)" del rocker britànic Billy Fury i
a Espanya es van fer varies versions molt inetresants, destacant la de Los
Pekes i un altre per Karina, però nosaltres us hem portat aquesta que van
gravar Los Ágaros. Avui en dia Los
Ágaros són un grup pràcticament oblidat, tot i la qualitat que oferien en
discos i directes. Es van crear a Sant Sebastià l'any 1962. Els xicots es van
conèixer practicant hoquei sobre patins i van decidir formar un conjunt. Van
debutar quan van ser contractats per amenitzar els balls del Club de Tennis
Sant Sebastià i allà va començar la seva carrera musical. Van ser el primer
grup basc amb projecció a l'estat i el sud de França. Integraven Los Ágaros:
Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel
Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán (bateria). En el 1964 i després de
realitzar una audició per al segell Fontana que va tenir lloc a Madrid, són
contractats, però per gravar un LP al complet, cosa completament inusual en
aquella època en què els grups s'inflaven de gravar EP's, però un LP era una
cosa 
molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964, tot en un sol
dia. L'àlbum i un EP es van publicar a l'agost i al disc gran es van posar 14
talls, entre ells aquest que escoltem ara i que també es va incloure en el seu
primer EP amb “La casa del sol naciente”, “Se amable conmigo” i “En la quinta
dimensión”, editat també l’any 1964. Aquest LP de Los Ágaros consta als annals
de la música espanyola per haver estat el primer disc gran gravat en so
estereofònic al pais. Un EP de Los Ágaros va ser també Disco Sorpresa de
Fundador. El 19 novembre 1964 van entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre
temes per a un nou disc, en aquest cas sols un EP que es va publicar poc
després i va ser el seu últim treball, tot i que l'any 1983 es va publicar un
disc amb tots els temes de Los Ágaros que va titular-se "Los Ágaros
Discografia Completa 1964". Es van desfer l'any 1966. El bateria Iñaki
Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta Mondragón, va morir l'any
2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José Barranco (Estudiantes, Flecos,
Pekenikes) i creen un duet de poca transcendència.
Los Massot – Sugar, sugar
A la ciutat de Palma, a Mallorca, es trobava el petit segell
discogràfic Fonal i al seu empar molts grups illencs van gravar els seus
primers discos. Curiosament Los Massot, un grup integrat per cinc nois
mallorquins als quals escoltarem, ara van començar gravant amb Zafiro, per
passar-se posteriorment a Fonal. Van gravar una dotzena de discos petits, però
també tres o quatre àlbums, encara que Los Massot van tenir molt poca
transcendència a Espanya fora de les Balears, centrant el seu repertori
bàsicament en versions alegres i desenfadades de temes de moda, des de cançons
com aquest "Sugar, sugar" a peces molt salseres com “Domitila” i
“Guantanamera”, passant per el “Casatschok” o el “Porompompero”. De fet aquest
tema que escoltem 
ara, versió de l'èxit de The Archies, un grup que per cert,
no existia, era una sèrie de dibuixos animats, va ser la cara B d'un single
publicat per Fonal l'any 1970 i en el qual trobàvem a l'altra banda i com a
cançó estrella "Un Rayo de sol" de Los Diablos. Los Massot es van
crear a Palma de Mallorca l'any 1967 i es diu que eren de Génova, tot i que
nosaltres no ho tenim gens clar, liderats per els germans Massot, un d’ells es
deia Jaume, l’altre creiem que Miquel, i un músic anomenat A.Salinas, no sabem
el nom dels altres components del grup.
Los Mustang – Billete de ida
Un dels millors grups versioners dels anys seixanta, al
costat dels Javaloyas i Los Catinos, van ser Los Mustang i l'únic conjunt de la
seva època que va mantenir la formació original fins a la seva dissolució l'any
2000. Aquesta cançó que us hem seleccionat per compartir avui és la versió del "One
way ticket" de Neil Sedaka, escrita per Jack Keller i Hank Hunter i que
també va ser èxit en la versió que en els anys setanta va realitzar el grup
Eruption i la veritat, no recordem ara en què EP o single dels seixanta la van
incloure Los Mustang, encara que si recordem que la van gravar, nosaltres us
l'hem extret d'un CD doble publicat l’any 1991 pel segell Divucsa, amb el títol
genèric “Ayer una vez más”. Los Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi
(guitarra solista) i que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
que va ser el compositor de les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar
al llarg de la seva carrera, Antonio 
Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro
(baix) i Tony Mier (bateria) i com us deiem, van mantenir aquesta formació
inicial fins que es van separar l’any 2000. Per aquest fet a la Fira Internacional
del Disc i Cinema de de Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, a l’edició de Malgrat de
Mar es va fer un homenatge als Mustang i la placa la va recollir Santi Carulla.
La veritat es que Los Mustang, els grans versioners al pais dels Beatles,
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells,
mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que
els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes
ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los
Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, la seva versió
tingues xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool.
Per cert en els seus començamens i quan eren un grup instrumental sense
cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler
Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex i la primera per els
valencians Los Pantalones Azules.
Els Anuncis dels Nostres Records
A la secció dels Anuncis per els Records avui us hem
seleccionat falques publicitàries per promoure l'ús d'electrodomèstics a la
llar. Els anys seixanta van ser decisius per a l'expansió de la
"comoditat" i les sofertes mestresses de casa es van assabentar,
gràcies a la ràdio i la televisió, que la vida podia ser molt més fàcil amb
l'ajuda d'aparells com aquests. Arribava la Societat de Consum i a sobre les botigues oferien
slogans com “Cómodas facilidades de pago”, “Compre hoy y pague mañana” i tants
altres enfocats a buidar les magres butxaques a base de signar lletres. Entre
la quantitat d'aparells per a la llar que ens van arribar es trobaven
batedores, cuines, rentadores, neveres, liquadores, màquines d'afaitar,
aspiradors, ventiladors, ràdios, assecadors per als cabells, planxes
eléctriques i sobretot televisors.
Westinghouse electrodomésticos
Afeitadoras Philishave
A Espanya, no sabem si també en altres països, encara que
suposem que si, la guerra quan parlàvem de màquines d'afaitar elèctriques, va
estar sempre entre Braun que és de capçal pla i Philips que té tres capçals
rodons, encara que en les primeres màquines només disposava de dos capçals.
Nosaltres avui a la secció dels anuncis del record d'El Temps Passa... i la
música queda, us hem portat el model Philishave, creiem que amb moltes
variacions, això si, se segueix fabricant, clar que avui són sense fils i amb
tot això que ens ha deparat la moderna tecnologia. Perquè en qüestió
d'afaitar-se, ha passat ja a la història la navalla d'afaitar que 
Mario va
intentar utilitzar alguna vegada, però va ser un total desastre i es va passar a les fulles
d'afaitar, la brotxa i el sabó de barra. Philips ha arribat a produir un total
de 400 milions de màquines Philishave des que va començar a comercialitzar-se
l’any 1938. Es calcula que Philips ha arribat a vendre una mitjana de 700
màquinas d'afaitar per hora cada dia, a tot el món, clar que són fonts properes
a la marca, però ningú pot posar en dubte la seva capacitat per arribar al
públic i les intenses campanyes publicitàries que encara avui segueixen
existin. Fins James Bond s'afaita amb una Philishave, almenys l'actor Pierce
Brosnan en les pel·lícules de la saga 007.
Asadora Carmela
Ara us portem aquest anunci que la veritat es que no l’hem
seleccionat per res en especial, bé si, per una cosa: El seu preu. Tal com es
diu en l'anunci, la
Asadora Carmela costava "només" 39 pessetes, de
l'època es clar. Si bé a l'anunci gràfic que us posem al blog el preu es un
altre, més barat., sols 35 pessetes. Aquesta diferencia suposem que deuri ser
degut al cost dels anuncis per publicitar el producte o pot ser el cost de la
vida que també pujave en aquelles épocas, és clar que no com és disparen els
preus avui en dia. La veritat es que tant Quimet com Mario recordan haver
omplit el disposit del cotxe amb cinquanta pesetes. Tenim que reconéixer que
des de llavors a plogut i molt.
Schneider Radio i Televisión
Amb aquesta marca es van comercialitzar molts dels aparells
de ràdio denominats "portàtils" i que la veritat, eren d'unes mesures
força considerables, la majoria de les vegades amb altaveus de la mateixa mida
que els d'aparells no portàtils. Però això si, incorporava la FM que per aquelles èpoques era
un canal molt marginal. Us el podriem comparar a les segones cadenes de les
emissores de televisió avui en dia, però molt pitjor, és clar que a traves de la
frecuencia modulada va arribar la música més moderna a la juventut. Schneider
segueix sent una marca en l'actual mercat, centrada en televisió i so
bàsicament.
Frigorífico a Gas Butano
Butà, a part de servir per la cuina i escalfarnos des de
l’estufa, va comercialitzar també frigorífics, si heu sentit bé
"Frigorífics", alimentats amb gas butà que resultaven ideals per
llocs sense electricitat i en els què la conservació dels aliments pot arribar
a ser un veritable problema. En l'actualitat i recorrent la xarxa hem trobat
que aquest tipus de neveres es segueixen fabricant i hem localitzat dos models
d'una mateixa marca, el Taver T242 a 800 euros i el Taver T171 a set-cents i un
altre de la casa Butsir que indicaven era de dues portes, a 500 euros. Molt més
cars que els elèctrics, la veritat.
La Música
que es Feia en Català
Ramón Calduch – El plat de fusta
L'amic Llorenç ens va parlar d'aquesta extraordinària cançó,
fent-nos èmfasi en el contingut de la lletra i com realment és molt bona i
entendridora, avui us l'hem seleccionat per compartir-la en aquest programa.
L'hi dedicarem a Lilian i a ell que són dos bons amics de la Montse i nostres, donant-li
les gràcies per descobrir-nos un tros de cançó com aquesta. Ramón Calduch va
ser un gran crooner, possiblement el millor de la seva generació al costat del
recordat Josep Guardiola. Aquest tema és una cançó tradicional del nostre
folklore i la lletra parla d'un costum molt arrelat en els àmbits rurals, quan
el fill en veure com havia envellit el seu pare i notar el tremolor de les
seves mans a causa de l'edat, li confeccionava un plat de fusta per evitar que
aquells tremolors trenquessin la vaixella en provocar la caiguda del plat. És
clar que quan el seu fill li confecciona un per a ell, s'adona de la crueltat
que allò representa i crema el plat de fusta que ell va fabricar i fa servir
l'avi, demanan-li perdó. Us la hem extret de l'àlbum “De tot cor”, interpretat
íntegrament en català i que va publicar a l’abril del 2014, tot i que 
tornem a
trobar-la en un altre recopilatori, en aquest cas del 2016 “Paraules d’amor”,
però ja s'havia publicat al juny del 2002 en el disc “Arrels d'un País, Vol.
II”, encara que no us podriem assegurar que no l'hagués gravat molt abans.
Ramón Calduch va gravar moltíssims discos, tant en castellà com català i va
saber mantenir-se fins ben entrats els anys seixanta. Calduch va néixer a Montcada
i Reixac, Barcelona, el 5 de novembre de 1928 i va morir a Barcelona un 24 de
setembre de l’any 2008. Feia dècades que el cantant patia soriasis i el seu
caràcter es va anar agrian molt, no assimilant haver perdut el lloc rellevant
que va ocupar molts anys abans, supossem que agravat per la malaltia que patia,
tot i que seguia tenin molt bona veu. Mario recorda una vegada que el va
entrevistar arran de una actuación feta a la sala Chamonux de Reus, la foto del
blog es d'aquella nit i la va fer ell. Ramón Calduch va posar a
"parir" a totes les noves generacions de músics de rock i pop, només
ell i els seus coetanis valien la pena de ser tinguts en compte. El titular de
l'article que es va publicar a Diari de Tarragona va ser "La amargor d'una
antiga estrella". La seva discografia es amplísima ja que a principis del
seixanta va ser una de les grans figures del pop espanyol.
Josep Guardiola – El mon
L'any 1965 i mitjançant el segell Concentric, es va publicar
un EP, cantat en catalán, de Josep Guardiola, el nostre gran crooner, en el que trobavem la seva versió del major èxit de Jimmy Fontana que per cert,
també la va gravar en la llengua de Mossen Cinto, junt a altres tres versions
“Marioneta”, “Un petó es poca cosa” i “Tants”.
La popularitat de Josep Guardiola ja començava a estar en decliu i les noves generacions i les modes habíen anat evolucionant, si bé ell sempre va saber mantenir-se en un posició rellevant, tot i que ja no era cap de llistes de vendes. Por cert, en la portada del disc i com comprobareu en el blog,
veiem un Guardiola sense bigot, les cases de discos preteníen oferir una imatge
más juvenil del gran cantant. José Guardiola era un bon amic, un gran cantant
i a més a més, un gran professional. Les seves cançons es continuen escoltant i
el que ningú pot deixar de reconèixer és la seva tenacitat i qualitat vocal que
va saber mantenir i demostrar fins i tot en les seves últimes actuacions.
D'això ens parlarà Quimetque el va veure en directe unes quantes vegades, al
igual que Mario. De nom complet José Guardiola Díaz de Rada, va nèixer a
Barcelona el 22 d'octubre de 1930. Va cantar en castellà, però 
també ho va fer
i molt en la seva llengua natal, el català, signant en aquests enregistraments
com Josep Guardiola, el nostre estimat Pepe Hucha, com se'l coneixia
familiarment. L'hi agradave el futbol i era un fervent seguidor del L'Espanyol,
club del que ell va fer i cantar l'himne. De família humil, José Guardiola va
passar la seva infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares
que els hi van inculcar aficions musicals. Josep no és, ni va ser, l'únic
artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la
seva germana María el piano. La saga musical familiar continua ja que el seu
propi fill és cantant en una orquestra. Per cert que Josep Guardiola també
tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. Va ser "el
segon" a gravar pop en català, no el primer com es va dir, les primeres
van ser les Germanes Serrano, a cadascun lo seu. Tant les Germanes Serrano com
José Guardiola van gravar els seus primers EP's en català l’any 1958. Com ja
us hem dit en moltes ocasions, tot 
va ser una idea del mestre Josep Casas
Augé. Per cert que José Guardiola l’hi
explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un
programa en directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que us hem
parlat i que presentava el gran Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones
de públic, va anunciar que José Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá i
a Madrid. Josep deia que li tremolaven les cametes al sentir-ho, pero finalment
va sortir, va cantar en català i va ser tot un èxit. L'any 1963 Josep Guardiola
ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el
dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". És clar que tots
sabem que Eurovisió és un festival més polític que artístic. El 9 d'abril del
2012, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols
passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats a un
oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les
emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les
seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots
aquells que l'admiràvem i volien.
Juan Erasmo Mochi – Per una dona que he estimat
Aquesta cançó va ser el gran èxit en la carrera de Danny
Daniel que la va publicar en els anys setanta, però avui us hem seleccionat per
compartir a El Temps Passa... i la música queda la versió que va realitzar Juan
Erasmo Mochi cantant-la en la nostra llengua que també és la seva ja que va
néixer a Barcelona. Us l'hem extret d'un single que va publicar l'any 1976 i
era la cara B, a l'altra banda va incloure “Amb el cel per sostre” que era una
composició de Josep Maria Andreu amb lletra del propi Mochi, tots dos temes es
van extreure del LP “En catalán 1976”
i que van tornar a incloure’s, en aquest cas en un àlbum, editat el 24 de
desembre del 2016 i titulat “Cóctel Español en los Dos Idiomas de Mi Corazón”.
Es un bon solista surgit en els anys seixanta i dient-se tan sols Mochi que més
tard va passar a dir-se Juan Erasmo Mochi. Es va fer molt popular quan va
presentar un dels millors programes de televisió de la dècada dels seixanta,
ens referim a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta
Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en
Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que 
com us deiem aixó de Juan Erasmo ho vam saber en els 70, va tenir també una
brillant carrera com a cantant melòdic. Recordem una gran versió que va
realitzar de "La Hiedra",
un maravellos bolero. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943,
provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia
viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va
marxar-se cap a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear
més tard The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Mike &
The Runaways i posteriorment els seus components passarien a Los Bravos, Z-66 i
Zebra. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema,
Mochi va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" amb Maria José Goyanes
i Micky. Va tenir diversos matrimonis, més que Mario, uns a Espanya i altres a
l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984
torna a Espanya i es va dedicar a la producció d'artistes, amb gent com Los
Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel,
Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. La vida de Juan Erasmo
Mochi s'ha vist marcada per tràgics successos; la mort del seu pare i el
suïcidi del seu fill gran Juan Enrique a l'any 1997, fan que es refugiï més que
mai en la seva música i va decidir tornar a gravar de nou. Des de llavors ha
publicat uns quants discos molt interessants, encara que no s'hagin classificat
en les llistes de la ràdio fórmula espanyola, ni falta que li fa, volem suposar.
Per cert, Mochi es un dels Amics del programa al facebook que ens coordina
Montse Aliaga.
Deixarem aquí la música feta en català i escoltarem un bon
grup vocal a cavall del pop i el folk.
Almas Humildes – Canta libre
Aquesta cançó es va incloure en l'últim single que
publicaria el grup Almas Humildes, era l’any 1972 i el van editar a través del
segell Top, en l'altra cara es va incloure "Walking alone". La cançó
que escoltem va ser escrita pel cantant, compositor i actor nord americà Neil
Diamond que també la va gravar amb estrofes en castellà, de fet Almas Humildes
fan una versió molt fidedigne a la del seu autor. Pocs mesos després de treure
aquest single Almas Humildes se separarien ja definitivament amb un últim
concert que va tenir lloc al campament militar de Robledo de Chavela, a Madrid,
on es trobava fent la mili Guillermo, un dels components del grup. Almas
Humildes van ser un dels millors grups de folk-rock del panorama nacional i van
començar com a trio a la
Complutense de Madrid, 
liderats per Antonio Resines (cosí de
l'actor) al costat de Juan Francisco Seco i Alex Kirschner. Van començar a
gravar en el 68 per al segell SonoPlay que era de Estudios Moro. Antonio
Resines també és autor de "Anoustchka", un dels grans èxits de Los
Pasos i que hem escoltat. L’any 1969 Alex
Kirschner va deixar el grup i Almas Humildes s'electrifiquen emulant a Bob
Dylan i es van incorporar Javier Navarro i el bateria Guillermo Polo que venien
de Los Diablos Rojos i José María Alameda que només gravaria un single amb
ells. Almas Humildes van deixar registrats un bon grapat de discos i finalment
es dissolen perquè la carrera musical no els resulta compatible amb la
estudiantil i ells van escollir acabar els seus estudis universitàris. Creiem
que si bé tenian molta qualitat, va fer bé, tal i com està avui en dia el mon
de la música.
Mike Kennedy – Que te quiero
Quan Mike Kogel va deixar a Los Bravos per llançar-se en
solitari va passar a anomenar-se Mike Kennedy. Michael Volker Kogel, va néixer
a Berlín, Alemanya, el 25 d'abril de 1944. Va tenir una carrera interessant en
solitari i al marge de Los Bravos, tot i que després tornarien a ajuntar-se els
membres vius del grup i actualment segueixen en actiu. Quimet sempre els
anomena místers Black is Black, des que en un concert al qual ell va assistir,
Los Bravos van cantar aquesta cançó, la més emblemàtica de la seva carrera,
almenys quatre vegades. “Que te quiero” que escoltem ara, es una gran balada,
si bé nosaltres pensem que era una versió, però si es així no recordem de qui
era, hi ha fons que diuen que era escrita per ell, es clar que Mike Kennedy va
realitzar, en aquest cas, una 
bona versió que escoltem ara a El Temps Passa...
i la música queda i que va ser un dels seus primers èxits en solitari. Es va
publicar en un single produït per Alan Milhaud l’any 1970 amb “Marnie” a
l’altre costat. Ara bé, quan Mike va arribar a Espanya, abans de militar a Los
Bravos, formaba part de Mike & The Runaways, peró quan es va incorporar al
grup que estave actuan a Alemanya, ell ja havia gravat un parell de discos en
solitario como Mike Ratt. En els anys noranta Los Bravos van tornar a juntarse
i avui en dia els membres supervivents segueixen actuan amb reforços, entre
ells trovem a Santi Picó a les guitarres.
Los Sírex – Sin tus cartas
Escoltarem ara a El Temps Passa... i la música queda una de
les millors balades del grup barceloní Los Sírex, "Sin tus cartas".
Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez Holgado, baixista,
compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie l'únic dels antics
components que encara romanen a la banda. Per cert que Leslie es va dedicar a
la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. Aquest tema es trobava
en un EP editat l’any 1965 i molt atípic, eren quatre cançons totes elles en
una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en Los Sírex ja que li
donaven molta més importància al ritme i a més a més, l'EP ofereix una altra
raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa” que és
instrumental i “Enseñándote a amar”. Tret de “No Volveré a 
llorar por ti” que
es una versió, les altres cançons va ser composades per Guillermo Rodríguez
Holgado, baixista de Los Sírex i el veritable cervell amb Lesli donan la cara.
El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica
d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que
els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical
de Castelldefels. Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar
format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis de
Pruneda a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo
Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots ells de
Barcelona. Lluis i Manolo, batería i guitarra de Los Sírex respectivamente, van
morir el mes de setembre de l’any 2012 amb pocs dies de diferencia i el mes
d’octubre del 2014 va morir el batería Ernesto Rodríguez que feia cinc anys que
estaba a Los Sírex i va ser el fundador del grup Los Gatos Negros.
Lone Star – Y murió de amor
Acabarem el programa, escoltant als Lone Star, La Leyenda. A l’altre cara
del single amb “La Trilogia
(Dios, el hombre y el amor)” con cançó estrella, editat l'any 1969, es trobava
aquesta extraordinària cançó plena de tendresa i sentiment que ara escoltarem a
El Temps Passa... i la música queda per acabar el programa d’avui. Son Lone
Star el grup liderat pel cantant i pianista Pere Gené i pel que nosaltres
sentim certa debilitat. Han estat la millor banda de rock de l'estat, eren
veritables professionals avançats per a la seva època. El single dels Lone Star
va aconseguir el premi de la SGAE
com a millor tema de l'any 1969, per “La Trilogía”, aixó si. En aquesta ofereixen una
mostra del seu estil propi i molt més progressiu que el pop-rock que es feia en
aquell moment i a part les dues cançons eran composicions
sevas. Poc després
d'haver-se gravat el single el bateria Enrique López va deixar el grup Lone
Star i el seu lloc va ser ocupat per Luis Masdeu qie es el que surt a la foto
de la portada, però en el disc toca l’altre. Actualment a Lone Star s’els
anomena dins del mundillo musical “La Leyenda”. Lone Star van ser l’únic grup espanyol
que ha actuat a un portavions nord-americà, al Nadal de l’any 1970, és tractave
del JFK. Per cert, a la foto de la portada els nois del grup donen una imatge
bastante cutrilla i, la veritat, sembla que Joan Miró vagi a passar el riu i
tingui por de mullarse els pantalons. El guitarra Joan Miró, per cert, era de
Tarragona, de Rocafort de Queralt... Os ho habiem dit alguna vegada?
Acaba per avui El Temps Passa… i la música queda, us deixem
en la companyia de totes les emissores per les que ens ecolteu o via internet,
cas de que descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga
o les webs de les emissores que us ho permeten. Sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara tocarem el dos fins la propera setmana. A reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario