Avui comencem una nova temporada d'El Temps Passa... i la
música queda, serà la vuitena que el programa surt a l'aire des que vam
començar aquest camí pels nostres records, per la música, els anuncis i
vivències de la dècada daurada dels seixanta a Espanya. Nosaltres vam viure
aquells anys des de les sales de ball movent-nos al so dels ritmes de moda i també a estar damunt d'un escenari, des d'escoltar la ràdio a trobar-nos darrere d'un
micròfon i més d’una vegada ens a tocat corre per que no es fotesin garrotades
els grisos. Avui us portem Anuncis, Parrafada, Secció de la música que es feia
en Català i sobretot, un breu recorregut per la banda sonora de les nostres
vides. Per tant i des de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, en
posem en marxa un altre vegada El Temps Passa... i la música queda. Nosaltres som Quimet
Curull i Mario Prades i començarem el programa a ritme de rock’n’roll a
l’italiana i dient alló de
Obrim la
Paradeta
Filippo Carletti y su Quinteto – Jambalaya
El Jambalaya és un plat típic de les illes del Carib amb
base d'arròs, tomàquets i altres vegetals. A la zona criolla de Nova Orleans
se'n diu Red Jambalaya. Aquesta cançó que originalment es va dir
"Jambalaya (On the Bayou)", va ser escrita i interpretada per primera
vegada per Hank Williams al juliol de 1952. És clar que la versió que ens porta
l'italià Filippo Carletti pren com a referència la versió que va gravar i va
portar a l'èxit, a ritme de rock and roll, Fats Domino, avui un clàssic del
gènere. És clar que Filippo Carletti li dóna el seu toc personal i el tema,
sobretot pels cors de Duduá, posseeix moltes reminiscències italianes. En
aquest EP publicat per Philips l'any 1962, també es van incloure “Celos”,
“Enamorada” i “Un lugar llamado Felicidad”. Filippo Carletti era italià i es va establir al
país amb la seva música que seguia els cànons establerts pels grans pioners del
pop italià com Renato Carosone, Marino Marini o Pepino DiCapri. Va crear
diverses agrupacions musicals, Los Big Boys, Filippo Carletti y su Conjunto i
Filippo Carletti i il suo Quartetto, encara que el quartet va acabar sent
quintet. Filippo Carletti va ser un innovador i un dels 
primers artistes que
van utilitzar a Espanya l'ECO, un aparell electrònic de reverberació per les
veus, de cinta contínua que també van començar a utilitzar els grups espanyols,
entre ells van ser pioners Los Pájaros Locos. Filippo Carletti va gravar un
munt d'EP's al país i moltes d'aquestes cançons van ser recollides en un àlbum
publicat pel segell Rama Lama, en total 21. Però Filippo Carletti va estar
gravant fins l’any 1966. Tot i que de fet, val a dir que seguia en actiu l’any
1990, va participar en un festival celebrat a Madrid i organitzat per José Luis
Álvarez de El Cocodrilo Records, al costat de Los Pasos, Los Relámpagos, Los
Diablos Rojos, Los Solitarios, Miguel Ríos que va cantar el
"Popotitos" i altra gent. Filippo Carletti va interpretar "Buona sera", "Et
maintenant", "Come prima", "As tears go by" i
"Marina", abans d'acabar cridant ben fort: "Carrosses, al
poder!". Per cert que Filippo Carletti va ser el mestre de cant de
Miguel Ríos quan va fitxar per la seva primera casa de discos i es deia Mike
Ríos.
Los Agaros – Bufalo
Avui en dia Los Ágaros són un grup pràcticament oblidat, tot
i la qualitat que oferien en discos i directes. Es van crear a Sant
Sebastià l'any 1962. Els xicots es van conèixer practicant hoquei sobre patins
i van decidir formar un conjunt. Van debutar quan van ser contractats per
amenitzar els balls del Club de Tennis de Sant Sebastià i allà va començar la
seva carrera musical. Van ser el primer grup basc amb projecció a l'estat i el
sud de França. Integraven Los Ágaros: Alejandro Pro (guitarra solista), Antonio
Pro (guitarra rítmica i veu), Miguel Ángel Vega (baix i veu) i Iñaki Ayestarán
(bateria). En el 1964 i després de realitzar una audició per al segell Fontana
que va tenir lloc a Madrid, són contractats, però per gravar un LP al complet,
cosa completament inusual en aquella època en què els grups s'inflaven de
gravar EP 's, però un LP era una cosa molt remota, l'album es va gravar el 15 de maig de 1964. L'àlbum i un EP es van
publicar a l'agost, s'obria amb el tema que escoltem ara i l'àlbum va
incloure 14 talls. Aquest disc consta als annals de la música espanyola per
haver estat el primer disc gran gravat en so estereofònic. En l'EP es 
van
incloure dos temes cantats i dos instrumentals, entre aquests, dins del més pur
estil surf music, aquest cançó que escoltem ara i que va ser composada per
ells. L'EP de Los Ágaros va ser també Disc Sorpresa de Fundador. El 19 novembre 1964 van
entrar de nou en l'estudi i van gravar quatre temes per a un nou disc, en
aquest cas només un EP que es va publicar poc després i va ser el seu últim
treball, tot i que al 1983 es va publicar un disc amb tots els temes de Los Ágaros que
va titular-se "Los Ágaros Discografia Completa 1964". Es van desfer
l'any 1966. El bateria Iñaki Ayestarán que era germà de Popotxo de l'Orquesta
Mondragón, va morir l'any 2003. Als vuitanta Antonio Pro s'uneix a José
Barranco (Estudiantes, Flecos, Pekenikes) i creen un duet de poca
transcendència. 
Los Continentales – Don Quijote
La veritat és que la música instrumental al més pur estil
surf music, però mirant a The Shadows, va sorgir i es va afermar bàsicament a
Madrid i els seus màxims exponents van ser Pekenikes, Los Relámpagos i Los
Sonor, encara que altres grups com Los Continentales van incursionar en el
gènere, molts d’ells van alternar el seu repertori a base de temes
instrumentals i cançons amb veu. Los Continentales van ser un grup destacable dins
de la música instrumental de principis dels seixanta i es van formar al 1962 i
van gravar el seu primer EP l’any 1964 i aquesta cançó va ser escrita per
Augusto Algueró, amb lletra, és clar, pero en versió instrumental també havia
estat gravada per Los Estudiantes, ara bé, creiem que la versió de Los
Continentales es genial i hem de destacar la feina de la guitarra d'Álvaro Yébenes
que curiosament després es passaria al baix i s'incorporaria a Los Canarios. En
aquest EP, també es van incloure “Hava Naguila” que era un clásic israelí, “El
último tren del espacio” dels suecs The Spotnicks i que ja l’hem escoltat al
programa la passada temporada i “El mar cruel” que era de Billy Kramer &
The 
Dakotas. També integravan Los Continentales, a part de Álvaro Yébenes del
que ja hem parlat, Ángel Arriba (guitarra), Juan Antonio González (baix) i Rafael Sánchez de Ocaña (bateria), però van
patir canvis a partir de 1965 quan es van plantejar incloure cantant. Va marxar
el bateria Rafael, al que es coneixia com Nique. Va entrar José Manuel
Rodríguez al seu lloc i es va incorporar el cantant Blume que posteriorment
tindria una discreta carrera en solitari. Per Los Continentales que van arribar
a ser set, van passar altres músics com Gonzalo González, Boris que marxaria a
la banda de Mike Kennedy, Quique Martínez, l'amic Tony Reinoso, Antonio Román
Obrador, Enric Pérez, Lucas, Juan Mena i pensem que ens deixem algun. Álvaro
Yebenes es marxaria a Los Canarios. Los Continentales van participar en un
quants concursos, cosa molt en voga en aquelles èpoques i també van participar
en les famoses matinals del Price madrileny. Després de gravar dos EP i tres
singles, i passar també pels segells Tempo i Sonoplay, Los Continentales es van
separar definitivament l’any 1968..jpg)
.jpg)
Los Pekenikes – Apache
Els Pekenikes van ser el grup creat pels germans Lucas i
Alfonso Saiz. Malgrat convertir-se en una de les bandes instrumentals més
importants dels 60 a
Espanya, per les seves files van passar cantants per un tub, des de Juan Pardo
a José Barranco, sense oblidar Junior, Aute, Karina i molts altres. Exigències
d'Hispavox que volia un grup espanyol rèplica de The Shadows, van fer que el
cantant fos suprimit dels seus discos. De fet després de gravar un EP amb Juan
Pardo i creiem que un parell amb Junior, pensem que no van tornar a cantar fins
a "Cerca de las estrellas". "Apache" era una versió del
grup angles The Shadows que al seu torn l’havien versionat ja que el seu autor
és Jerry Lordan i el primer que la va gravar va ser l'extraordinari guitarrista
britànic Bert Weedon que havia estat professor de Hank Marvin i al qual li va
demanar autorització per a gravar "Apache", convertint-se en un dels
millors temes de la carrera instrumental de The Shadows. Tony Luz va formar part dels Pekenikes de 1961 a 1971 i durant aquesta
època també es va 
dedicar a la composició, seves són "El baúl de los
recuerdos" de Karina i altres cançons que va gravar la cantant, entre
elles "Un mundo nuevo", que va aconseguir un segon lloc al Festival
de la Cançó
d'Eurovisió el 1971. Per Los Pekenikes van passar molts músics com Ignacio Martín Sesqueros, Eddy Guzmán, Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Antonio Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més. Per cert que en aquella època, Tony Luz creiem recordar
que mantenia una relació sentimental amb Karina. També va començar a despuntar
com a productor. Però es diu que va deixà a Los Pekenikes per incorporar-se a
la mili i al finalitzar els seus deures amb la pàtria, va crear Zapatón. La
veritat es que a nosaltres les dates no ens quadren massa ja que si feia
milicies solsament eren al estiu, i durant cinc anys, si va fer la mili normal
es feia als 21 anys i eren 18 mesos i si va marchar voluntari era als 18 anys i
durava 24 mesos, és clar que podia haber demanat prórrogues. Deixem-ho així.
.jpg)
Los Relámpagos – Baby elephant walk
Aquesta es una bona composició del gran Henry Mancini que va
fer per a la pel·lícula “Hatari” , un bon film que si bé el protagonitzaba John
Wayne, anaba sobre Àfrica i la cacera d’animals salvatges vius. Com podreu
comprovar escoltan-la, el grup Los Relámpagos realitzan una versió genial que
va fer que molts es pensesin que aquesta cançó era seva, de fet aixó va arrivar
a dir-se. Van començar sent Dick y Los Relámpagos i van acompanyar a Mike Ríos
en enregistraments i actuacions i també a altres, entre ells el Dúo Cramer i a
Juan Pardo en el seu primer EP quan firmaba com Juan Pardo y su Conjunto. Los
Relámpagos van ser una de 
les millors bandes instrumentals surgides al panorama
espanyol, estaven liderats per José Luis Armenteros (guitarra) que
posteriorment es va dedicar a la producció i composició després de deixar-los
en 1968. Per Los Relámpagos van passar a més a més, Pablo Herrero (òrgan),
Ricardo López Fuster (bateria), Juanjo Sánchez Campins (baix, i guitarra
solista) i que va morir el 23 d'agost de 2008, Ignacio Sánchez Campins
(guitarra rítmica i orgue), Juanjo Sánchez Campins Jr (guitarra rítmica) i
Fernando Mariscal Jimeno (bateria).
La
Parrafada
Mary Santpere
La genial actriu còmica Mary Santpere va realitzar uns
quants anuncis publicitaris al llarg de la seva carrera i aquí a El Temps Passa
... i la música queda ja hem escoltat algun d'ells, com el de les rentadores
Halitan on ens donava una lliçó sobre com s'ha utilitzar una rentadora
eficaçment, o el de Telefónica en què va protagonitzar una de les campanyas de les
Matildes en què també van intervenir José Luis López Vázquez i Rocío Jurado,
entre d'altres famosos. Mary Santpere va apadrinar a diversos grups de pop en
els seixanta, entre ells els barcelonins Àlex y Los Findes i el grup valencià
Suco y Los Escorpiones. Bàsicament actriu de teatre cinema i vodevil, va
triomfar al Paral·lel barceloní i va ser calficada com La Reina del Paral·lel, però d'ella volem recalcar sobretot els seus
valors humans per sobre de tota la resta.
Va gravar un munt de discos en català i castellà, també va
realitzar teatre en els dos idiomes, però nosaltres per il·lustrar La Parrafada d'avui, la
primera de la vuitena temporada del programa, us hem seleccionat aquest
monòleg, publicat l’any 1963 per Zafiro, carregat de bon humor en el què Mary Santpere es dedica a donar consells
molt interessants a les senyores casades, però que nosaltres recomanem tant a
casades com solteres, però també als oients del gènere masculí. Ella ens diu "Els consells es una cosa que tots donem, però que dingú escolta".
Mary Santpere – Consells a les casades
Al llarg de la seva carrera va filmar més de trenta
pel•lícules. A la "gran", en tots els conceptes fins i tot d'alçada,
Mary Santpere la vena còmica li venia de família, amb ella es confirma alló de
“De casta le viene al galfo”. Els pares eren José Santpere Pey (1875-1939)
i Rosa Hernáez Esquirol (1888-1964), el
pare actor, cantante, director, empresario y productor teatral i la mare actriu
de teatre. Mario recorda al seu pare i la tieta Rosita explicant-li, quan encara era
un nen, com reien sense parar amb els pares de la Santpere quan aquests
interpretaven al teatre el "Don Juan Tenorio" i el “panzón” de ficar
mà i els achuchons que el Senyor Santpere li donava a la seva dona a dalt de 
l'escenari, tot prodigant bon humor i gràcia, és clar que la genial Mary Santpere també va representar el Tenorio. Maria Santpere Hernáez (Barcelona,
1 de setembre de 1913 - Madrid, 23 de setembre de 1992) va ser una polifacètica
actriu, cantant, vedette i humorista a la qual es va donar el títol de La Reina del Paral·lel i
actualment tenen un monument a la
Rambla barcelonines dedicat a la gran Mary Santpere que va
realitzar l'escultor Juan Bordes.
Va ser molt estimada pel públic que va plorar la seva
inesperada mort, el 23 de setembre de 1992, mentre volava en avió de Barcelona
a Madrid, estava ultimant els detalls per intervenir en la sèrie d'Antena 3
"Farmacia de guardia". Mary Santpere va ser enterrada al Cementiri de
Poblenou de Barcelona, on també reposaven els seus pares, en una cerimònia que
va estar plena d'emotivitat.
Mario Prades
Ara i després d’haver recordat a la gran Mary Santpere, anem
amb anuncis.
Els Anuncis dels Records
Avui us portem anuncis de géneres variats per que aneu fent boqueta del que us espera en aquesta nova temporada
Lamparas Osram
Mahonesa Solis
Quan parlem de cuinar, un dels productes bàsics que no poden
faltar al rebost de la cuina Quin és? Dons l’oli. A Catalunya tenim la
denominació d’origen Siurana, un oli de molta qualitat fet amb olives
arbequines. Cal tenir en compte que amb oli també es fa la maionesa i el bon
allioli. Però la marca Solis que va ser de les pioneres oferin maioneses ja
fetes, a més ens regalava receptes de cuina en els seus anuncis, en aquest que us
hem seleccionat avui a El Temps Passa... i la música queda, ens ensenyan com
fer uns macarrons a la cubana. Quimet confesa que l'hi agrada mes el allioli fet
a casa per ell, amb el morter i a mà. Aquell al que li dons la volta am la mà
de morter clavada i no cau. Però ja sabeu que als restaurants avui en dia aixó
els hi tenem totalment prohibit, lús del ou per salses està molt controlat per
estalviar-se coses perilloses per la salut com la salmonela. 
Aceites Ybarra
Ybarra va ser un altre dels olis populars a l'època,
sobretot per allò de que "El secreto está en la Y. la Y d'Ybarra". Per
cert que en els anys 50 Ybarra és va va obrir al marcat sud-americà des de
l'Argentina. La campanya publicitaria la va fer Zulma Faiad (a la foto),
actriu, model, ballarina i vedette de revistes que va néixa a Buenos Aires el
1944. La seva carrera artística va començar en els seixanta com a model
publicitària i la va llançar la propaganda del "Aceite 38 de Ybarra"
en la qual sortia ballant i la veu en off del locutor deia: "A esta
lechuguita no le falta nada", parlan de l'amanida, no penseu malament. No
és l'anunci que escoltem avui, però és el mateix producte. La firma Ybarra va
ser creada l’any 1842, per José María de Ybarra y Gutierrez de Caviedes, primer
Conde de Ybarra i amb l'objectiu de comercialitzar els productes agraris de les
propietats familiars a Andalusia, va fundar Hijos de Ybarra. L'oli va
aconseguir el premi a la qualitat atorgat a la fira de Filadèlfia de 1876. L'any 1985 Ybarra va ser la primera empresa del sector que va envasar oli d'oliva en
tetra-brik. Es clar que per oli bó, bo de veritat i com us deiem abans, el que
tenim a les nostres comarques, oli d'arbequina, el millor de tot el mon i part
del extranger. Apa, nosaltres sempre fent patria.
Muñecas de Famosa
Encara que l'anunci més recordat de les Muñecas Famosa és
aquell que les porta al portal de Betlem i s'emetien sempre en arribar el
Nadal, nosaltres que som molt transgressors i una mica gamberrets, hem decidit no posar el de les nines
que van a portal ja que tenim la impressió que caminen molt, però no arriben
mai, a més, van començar a ser emesos l'any 1972, encara que algunes fonts
diuen que va ser al 1970, però estan equivocades. Aquest anunci que us portem
és molt més antic i en ell ens fan un recorregut per la seva àmplia col·lecció,
a mitjans dels seixanta, és clar. Ens parlen de les nines Güendolina, Cayetana,
Fierina, Paulova, Mirinda i dels nois que també n'hi havia, en aquest cas es
tracta de Pirri i Godín, tot això en trenta segons. Nosaltres trobem a faltar
la popular Nancy, una de les estrelles de Famosa, però és que en aquell temps
encara no havia "nascut", va sorgir l'any 1968. Famosa és una de les
companyies jugueteras més importants i porta més de cinquanta anys fabricant
il·lusions per a la 
mainada. L'any 1957, en l'avui conegut com Valle del Juguete
a Alacant, un gran nombre de petites empreses jugueteras van decidir unir les
seves forces, a causa del canvi tecnològic en el sector a causa de l'aparició
de les joguines de plàstic, i la dificultat d'aportar les inversions
necessàries per mantenir la competitivitat comercial amb les noves tecnologies.
Es va crear llavors Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil, SA, la marca Famosa.
Per cert, la seva primera nina va ser Güendolina (a la foto) que s'esmenta en aquest
anunci. A partir de 1967 van fabricar els peluixos Quirón, una marca que encara
està en les botigues de joguines i en el 69 Los Barriguitas. Un altre producte
estrella de Famosa van ser els populars Clicks de Famobil.
Doble caldo de carne Starlux
I ara a El Temps Passa… i la Música Queda,
marxarem cap a Catalunya.
La Música
que és Feia en Català
Joan Ramon Bonet – Balada de sol a sol
Escoltarem per obrir la secció de la música que es
realitzava a Catalunya en català a un cantautor que ens va arribar des de
Mallorca. En aquesta cançó Joan Ramon Bonet ens parla de tot allò de dura que resulta la vida de la
gent de la mar. Aquells pescadors que surten a buscar el seu salari sent
conscients que ni el vaixell, ni les xarxes, ni la pesca que obtinguin, és seu
ni ho serà, ells seguiran treballant per un miserable jornal i posant la seva
vida en perill cada dia per engreixar les arques del patró. Joan Ramon Bonet es
un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis
i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet (a la foto el dia del seu debut al castell de Ballver) perquè
formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les 
cançons en
català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor
i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de
Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any
1967 i va gravar tres EP's i un amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de
compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim
EP, publicat per Edigsa i que va treure a la venda l'any 1967 i en el que la
cançó estrella va ser “Cançó de s’amor perdut” que vem escoltar la pasada
temporada, creiem que en l’últim programa. L'any 2007 va ser guardonat, al costat
d'uns quants companys seus, amb la
Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva
contribució de la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges.
Jacinta – Si ell em portés Roses
L'any 1966 es va publicar a través d'Edigsa aquest EP de
Jacinta, una noia catalana, cantant molt més propera al pop que a la cançó
d'autor, de fet podríem considerar-la una noia Ye-Yé i va publicar tres o
quatre discos abans de desaparèixer, la veritat és que de Jacinta pràcticament
res us podem dir. Aquest tema, la versió que Jacinta ens realitza del "Red
Roses For A Blue Lady" va ser escrita per Sid Tepper i Roy C. Bennett, per
cert que aquest últim utilitzava un pseudònim. Aquest tema va arribar a
gravar-lo fins Dean Martin, encara que la versió més popular és la que va
realitzar Wayne Newton. Pel disc de Jacinta va ser adaptada al català pel
mestre Josep Maria Andreu i es va incloure en un EP al costat de "Tu ets
com era", "Digue'm" i "Si vols". Ha finals de la
dècada, concretament al 68 Jacinta va passar a ser artista del segell DDC i va
treure un EP amb temes del Festival de San Remo. 
Nuri – Es una dona (She`s a woman)
La passada temporada vem escoltar a Nuri, aquesta joveneta
cantant catalana i us vam parlar d’ella, ara farem una mica de memoria. L'any
1964 i a través de discos Alma, un subsegell de Vergara, Nuri, una de les nenes
Ye Yé catalanes, va publicar un EP en castellà en què la cançó estrella va ser
la seva versió del "My Boy Lollipop" de la jamaicana Millie Small, un
EP on també es van incloure les seves versions de "Can't but my love"
de The Beatles, “Shake hand!” que ella va titular "Chócala" i
"Busca una excusa" que és un clàssic del pop italià que també havia
versionat Silvana Velasco. Sent només una adolescent la catalana Nuri es
dedicava a acompanyar la seva germana gran Magda que era cantant de la Nova Cançó i allà,
entre escenari i escenari va sorgir la seva afició per cantar. Núria Santamaria
Salvat també va cantar en català i en el programa, encara que fa diverses
temporades, ja l'hem escoltat, però avui tornem a fer-ho. Nuri gravaria un segon disc, en
aquest cas per al segell Concentrix i cantant en català i és que la nena es va presentar en 
un concurs que
organitzava Ràdio Barcelona i el va guanyar, el premi era un disc, un EP que es
va titular "Primer Premi Show Ye Yé" i es va editar l’any 1965.
D’aquest EP us hem seleccionat ara aquesta cançó que es una versió del “She’s a woman” dels Beatles, “Fes el que la teva mare et mani”,
“Ell” que va ser el primer gran èxit al pais de l’italiana Rita Pavone i “Cal
saber oblidar”. Aquí acaba la seva discogràfia, tan sols dos EP’s. L'any 1967 sense haver complert els 20 anys
d'edat, Nuri deixa la música. És clar que deu anys després fa un tímid intent
de tornar i participa en el LP "Ara va de Rock" que era un tribut als
pioners del pop rock català. Nuri interpreta, acompanyada del grup Iceberg, una
bona versió del "Rock and roll music", de Chuck Berry, pero ells
miraven cap als Beatles. Nuri va morir al 2002, un any després que hagués mort
la seva germana Magda.
La Trinca
– La Trinca
Curiosament la primera cançó que van gravar els nois de La Trinca i que es va publicar
com a cara A d'un single editat per Edigsa l'any 1969 amb "Quin nas" a l'altre cara. No va ser una composició
seva, es tractava d'una versió d'un tema tradicional del folk britànic, això
si,.José María Mainat, Tony Cruz i Miquel Àngel Pasqual van escriure la lletra,
carregada del seu bon humor característic, en català, encara que nosaltres ara
tenim els nostres dubtes sobre si el que va escriure el text va ser Jaume
Picas. És clar que La Trinca
van mirar una versió editada en aquelles èpoques i que va ser tot un
supervendes, el "Lily the Pink" a càrrec del grup The Scaffold, on
militava el germà de Paul McCartney, però es feia dir Mike McGear perquè no
volia que el vinculessin al seu germà i aprofitar-se de l'èxit del beatle, el
seu veritable nom era Peter Michael McCartney. Tornant a La Trinca, el productor,
arranjador i director musical d'aquest enregistrament, va ser el mestre
Francesc Burrull. La Trinca
que havia començant actuant en bars i restaurants de la Costa Brava, van basar
el seu èxit en la senzillesa, ritmes familiars i el bon humor carregat de
segones intencions 
que pràcticament sempre burlava la censura franquista. Van
gravar els seus temes en català i castellà amb el que van aconseguir arribar al
públic de tota la península. Ells van ser, sobretot José María Mainat que és
veritablement el cervell, els impulsors del Canet Rock, de fet ells són de Canet de Mar.
Van crear Gestmusic, d'on va sorgir Operación Triunfo. La relació entre Miquel
Àngel i els seus dos companys sembla que va acabar en un veritable ball de
bastons. Sempre van saber envoltar-se de bons col·laboradors com Antoni
Ros-Marbà, Francesc Burrull, Jaume Picas, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal
Alcover, Pere Quart, Terenci Moix, Jaume Perich i uns quants més i les seves
aparicions en televisió els van obrir totes les portes de les llars de tota Espanya, gràcies a les sèries
que van protagonitzar. 
Latin Combo – En forma
Ara a El Temps Passa… i la música queda us hem seleccionat a
un dels grups catalans de la ápoca que va comptar amb els millors músics, es
tracta del Latin Combo que al costat del Latin Quartet del Mestre Burrull, va
comptar amb grans professionals que en moltes ocasions actuaven com a músics
d'estudi i en gires i concerts acompanyant a les estrelles de moda. Aquest
tema, la seva particular versió del "In the mood" de Glenn Miller, es
trobava en un EP que també va recollir "Serafino Campanero",
"Madisonistas" que havia gravat Tony Ronald en un dels seus primers
discos i "El madison". Va ser publicat per Vergara l'any 1962. El
Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill
i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin
Quartet. Així mateix Francesc Burrull que militava en els Latin Quartet, va ser component dels Latin Combo
durant un 
temps, ara estem embolicant al personal. Tots aquests grans músics
van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un
dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant
"Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels
primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels
seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de
novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Con us haviem
dit, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions
i gires, llavors dit “bolos” i és que ells formaven part de la crem de la crem
dels músics catalans. Es van inflar de gravar EP’s i LP's, si bé i a partir de
mitjans de la década dels seixanta, la seva imatge no apareixia a les portades,
segons les cases de discos no donaven la imatge per arribar a la joventut més
poppi, sense tenir en compte que ells eren els mateixos bons músics d'anys
abans, o potser millors perquè amb el temps sempre s'aprèn.
Ara saltarem de Catalunya cap a Mónaco i el Festival d'Eurovisió del 69.
Jean Jacques – Mamá
L'any 1969 un nen de 12 anys va defensar el tema
"Mamá", una cançó veritablement molt infantil, al Festival
d'Eurovisió que va tindre lloc a Espanya, representant a Mònaco, encara que ell havien nascut a Toulon,
França. Jean Jacques va quedar en sisè lloc, clar que aquell any hi va haver
polèmica ja que per primera i única vegada, el Festival el van guanyar quatre
països a l’hora, ja que van empatar, entre ells Espanya, la nostra representant
va ser Salomé amb "Vivo cantando". El seu nom complet era
Jean-Jacques Bortolaï i la veritat és que a part d'aquest tema, res trobem de
rellevant en la seva carrera, i tenim que reconeixer que tampoc recordem res
més d'ell, llevat un altre single que va passar amb 
més pena que glòria que
va incloure el tema "Comme
vous" i que va sortir el mateix any. La cançó la va interpretar en
francès, però es van publicar versions en alemany, anglès i espanyol, que es
van editar en els respectius països. La veritat és que Jean Jacques va destacar
més com a jugador de rugbi que com a cantant. La cançó és va incloure en un
dels dobles CD que s'han publicat amb la banda sonora de la sèrie de TVE
"Cuéntame". Per cert, d'aquesta cançó van realitzar una versió
genial i al seu estil ple del característic bon humor i satiritzant el tema,
Los Hermanos Calatrava. També volem recordar-vos la versió que va realitzar Ana
Kiro, aquest cop en plan seriós.
Los Gatos Negros – Tu serás mi baby
La passada temporada o pot ser va ser l’anterior, vem
escoltar aquesta cançó en la versió de Les Surfs que van ser els que la van
popularitzar a Espanya i a Europa. Us vam comentar que en aquest tema sempre
s'han inclòs castanyoles i com a prova aquí teniu la versió dels Gatos Negros,
també amb castanyoles. Aquest EP va ser editat pel segell Marbella l’any 1964 amb una portada molt beatleniana,
fins aquell moment havien gravat per Belter i aquí el grup eren només quatre ja
que els havia deixat Manolo Sanfeliú. En tots els temes del disc cal destacar
la bona feina del guitarrista José María Mesa, encara que l'any 1965 marxaria
també sent substituït per Quique Tudela. Altres temes del EP són "Para
tí" i "Ella te quiere", versions de The Beatles i "Hippy,
hippy shake" de The Swinging Blue Jeans. Per cert que en la versió
original d'aquesta cançó que van gravar les nord-americanes The Ronettes, un
noies de color, no hi havia castanyoles, però destaca i molt la 
producció que
va estar a càrrec de Phil Spector, creiem recordar que encara és a la presó per
assassinat. Els Gatos Negros van començar l’any 1958 i fen-se dir Catch es
Catch Can fins l'any 1961. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros,
Piero Carando i Carlos Maleras, van fer un munt de fotonovel·les i és que ells
eren dos guaperes de l'època. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i creiem que
també ens va deixar Piero Carando. Per cert, aquesta cançó, en la versió de Los
Gatos Negros, es va incloure a un dels dobles CD's que s'han publicat també a la
banda sonora de la serie de TVE "Cuéntame".
Pop Tops –
Oh Lord, why Lord
Al costat de “Con su blanca palidez”, “Mammy blue” i “Viento
de otoño”, aquesta és una de les millors cançons de Los Pop Tops, una banda
creada arran de Los Tifones, peró quan el seu cantant i guitarra Luis Fierro
els va deixar, van fitxar a Phil Trim, un cantant de color que era de Trinidad
Tobago i la veritat és que cantava en castellà amb molt mala pronunciació. Van
ser produits per Alain Milhaud. Anys més tard Luis Fierro tornaria com segona
veu i guitarra, romanent amb el grup fins a la seva dissolució per començar
llavors com a cantant solista gravant cançons mítiques del pop espanyol dels
70, entre elles "Reconciliación", "Amándote" i
"Ella". Aquesta cançó és una variant del Cànon de Pachebel i Quimet
ens 
parla d'ell... Johann Pachelbel, neix a Nuremberg l'1 de setembre del 1.653
i mor a la mateixa ciutat el 3 de març del 1.706. Compositor barroc de moltes
obres musicals i entre elles la més popular és "Canon i giga en Re Major
per a tres violins i baix continu"
aquesta obra és coneguda com "Canon de Pachebel".Aquest tema té
moltes versions, a part de la que us presentem avui, orgue, violíns, orquestra,
guitarra, piano i també heavy, fins i tot el tema "Bon dia" de Els
Pets, menys un acord, s'inspira en aquesta peça. Quimet us recomena veieu al
Youtube la versió lliure que fa el pianista David Lanz (us avisem que dura
quasi deu minuts). 
Los Sírex – Sin tus cartas
Emprendem ara la recta final d’El Temps Passa... i la música
queda amb una de les millors balades del grup barceloní Los Sírex "Sin
tus cartas". Aquest tema va ser una composició de Guillermo Rodríguez
Holgado, baixista, compositor i arreglista del grup i al costat de Leslie
l'únic dels antics components que encara roman a la banda. Per cert que Leslie
es va dedicar a la política i va ser regidor a Barcelona militant a CiU. A
principis de setembre de 2012 i amb tants sols cinc dies de diferencia, vam
morir Luis Gomís (bateria) i Manolo Madruga (guitarra), aquest últim vivia a
Alemanya. Aquest tema es trobava en un EP editat l’any 1965 i eren quatre
cançons totes elles en una línia romàntica, cosa que no resultava habitual en
Los Sírex ja que li donaven molta més importància 
al ritme i a més a més, l'EP
ofereix una altra raresa i és la inclusió de la cançó “La noche es maravillosa”
que és instrumental. Aquest EP l'hi va regalar a Mario l'humorista Miguel
Caiceo al que li deien "Doña Paca" quan va estar a Tarragona a una
serie de actuacions que li va buscar Mario per presentar el disc “La Lambada de Falcon Crest”
que va treure Miguel Caiceo a través del segell Barsa Promociones. A la foto
veureu a Miguel Caiceo i José Luis Parada a una festa nocturna per Madrid.
Els Sírex
segueixen en actiu i l’actual formación està integrada per Antonio Miguel
Cervero “Leslie”, Guillermo Rodríguez, José Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto
Rodríguez (a la foto l'actual formació).
Los Mustang – El mundo
Tancarem el primer programa d'El Temps Passa... i la música
queda d'aquesta nova temporada, la vuitena ja que sortim a l'aire, escoltant
aquesta versió genial que Los Mustang van realitzar del clàssic de Jimmy
Fontana que també la gravaria en català. És clar que Santi Carulla al capdavant
de Los Mustang la interpreten en castellà i es va incloure en un dels seus
millors EP's, publicat per EMI Regal a l'octubre de 1964, on també trobem
"Conocerte mejor" de The Beatles, "Y volvamos al amor" de
Marie Laforet i "Un mundo sin amor" dels britànics Peter and Gordon.
De fet els Mustang van ser els grans versioneros al país de The Beatles i és
que ells i gràcies a les gestions entre Brian Epstein i EMI van aconseguir ser
l'únic grup que podia gravar les cançons de The Beatles 
en moltes ocasions
abans que aquestes es publiquessin al país pels seus autors, els nois de
Liverpool. Los Mustang es van crear l’any 1961 al barri barceloní del Poble Sec
i eren originalment els guitarres Marco Rossi i Tony Mercadé, al costat del
baixista Miguel Navarro, interpretaven temes instrumentals fins que després de
participar al Certamen de Conjuntos Universitarios se'ls uneix el cantant Santi
Carulla i el bateria Tony Mier que en aquella època formaven part de Los Sírex,
començant una carrera gloriosa que va culminar l'any 2000, quan es van
desfer, sent l'únic grup espanyol de la seva època que sempre van estar en
actiu i amb els mateixos components inicials. L'any 1962 van publicar el seu
primer EP amb "500
millas" com a tema principal, tot i que la
discogràfica va ficar la pota i els va fer signar com Los Mustangs, a partir
del segon ja passarien a ser Los Mustang, sense la S. Per cert, en el segon
EP, ja de 1963, es va incloure un tema instrumental, “Telstar”.
Conclou aquest programa d’El Temps Passa... i la música
queda d’avui, el primer de la vuitena temporada. Ara bé, abans de marxar-nos us
deixem amb companyia de La Xarxa de
Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el
programa. Nosaltres baixem la paradeta, toquem el dos i fins la propera
setmana.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
