Avui acabem la novena i no serà
d'Beetthoven, serà la novena temporada d'El Temps Passa... i la música queda i
ens anirem de vacances, però no penseu que anem a estirar-nos al sol, com
"el lagarto de Jaén", anem a descansar, això si, però també a
preparar nous programes per a la desena temporada que començarem per la Diada. Ens dedicarem a
rebuscar a la discoteca i digitalitzar cançons que crèiem perdudes en el
record, en el passat i redescubrirles juntets. Avui tindrem anuncis, secció en
català i sobretot, molta música i vivències de l'ahir per compartir. Per tant i
des de les emissores per les que ens escoltes setmana rere setmana o per
internet si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse, anem
a posar en marxa aquesta particular màquineta del temps. Som Quimet Curull i
Mario Prades i obrirem dient-vos, com fem sempre, alló de
Obrim la Paradeta
Los Tamara – Si yo tuviera un
martillo
Començarem El Temps Passa… i la
música queda escoltant aquest clàssic del folk americà que Trini Lopez va
revitalitzar convertint en un estàndard del rock and roll i ho farem des de
Galícia i escoltant a Los Tamara que la van incloure en un EP publicat l'any 1964 a través del segell
Zafiro, el seu quart disc petit, i en el qual també es van incloure "La Mamma" de Charles
Aznavour, "Chin, chin" que va ser un dels grans èxits de Richard
Anthony i “América” que pertanyia al musical "West side story" i que
havia estat composada per Leonard Bernstein. Los Tamara es van formar l’any 1958 a Noya, la Corunya i eren Prudencio
Romo (Noya, 10 d'octubre de 1927 - Santiago de Compostel, 19 de març de 2007),
el seu germà Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet),
Germán Olariaga (violinista i cantant) i Enrique Paisal. L’any 1961 se'ls va
unir el que seria el seu líder carismàtic: el cantant 
Pucho Boedo (A Coruña,
1928 - 26 de gener de 1986). Los Tamara van ser, en els seus principis, una de
les bones bandes de pop versioner de l'època, però ells van saber mirar cap a
les seves arrels i van cantar i molt a la seva Terra Galega i en la seva
llengua. També es van especialitzar a treballar per als espanyols a l'estranger
actuant en gairebé totes les Casas de España que tinguessin espai per a
actuacions. No oblidem que quan arrivava la Setmana Santa a
Espanya no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit fins i tot escoltar
música no sacra i bars, sales de festa, cinemes i tot tipus de locals d’esbarjo
tencaven portes aquest dies per obligació. Tots ells multiinstrumentista, Los
Tamara van debutar en un concurs de Ràdio Vigo que els va significar el seu primer contracte. Van començar a gravar a França amb el segell Bel-Air, fins
que van ser contractats pel espanyol Zafiro amb els 
que van treure 8 EP's,
cambian després de casa de discos. Són una de les bandes més estables del pop
espanyol dels seixanta i creiem que encara es troben en actiu, si be alguns
dels seus components s’han quedat per el camí. Curiosament el nom de Los Tamara
va ser un suggeriment de l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè
tinguessin una identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa
antigament el riu Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la
dels comtes de Trastamara. Enrique Paisal va deixar el grup l'any 1975 per
donar classes al Conservatori de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de
l'Escola de música de Porto do Son. Va treure dos discos en solitari.
Los Mustang – Catedral de
Winchester
Aquesta peça es trobava en un EP
de l’any 1967 i va ser la cançó estrella. En el disc també es trobaven “Dandy”
dels Kinks, “Balada en la tumba de un soldado” i “Verás que es verdad”. La cançó que estem escoltan era dels anglesos
The New Vaudeville Band que la van treure un any abans, al 1966 i va ser molt
versionada al pais, es clar que al nostre paré la millor versió va ser la dels
Mustang que eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista) i que va
morir el pasat 17 de maig a Figueres, on vivia i que va ser el compositor de
les 16 cançons propies que Los Mustang van gravar al llarg de la seva carrera,
Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria)
i van mantenir aquesta formació inicial fins que el grup es va separar l’any
2000. Per 
aquest fet a la Fira Internacionalo del Disc i Cinema de de
Col·leccionisme que organitzava Mario a Catalunya i Andorra, a l’edició de
Malgrat de Mar es va fer un homenatge als Mustang i la placa la va recollir
Santi Carulla. Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells,
eterns versioneros i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir
el fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir la cançó “La Batea”. La versió original
diu "La Batea
como se menea", però Los Mustang van haver de canviar-la per "La Batea se balancea" ja
què el censor va adonar-se immediatament que allò de "menea"
fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels
joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" era dolent per a
la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser
aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja
que la cançó és una versió d'un tema de la banda xilena Quilapayún i de fet la
lletra està força canviada.
Micky y Los Tonys – Buribú?
Un dels grups més carismátics surgits
a Madrid van ser Micky y Los Tonys. Realment van començar sent Los Tonys i
estaven liderats pel guitarra i compositor Tony del Corral, al costat de Miguel
Ángel Carreño conegut com Micky i l'home de goma (veu), Fernando Argenta (guitarra de ritme) i
fill del director Ataulfo Argenta, Joan Fuster (baix) i Enrique Moddell
(bateria). Es van conèixer l’any 1960 al Club San Jaime tot i que no van
debutar fins el 12 d'octubre de 1960. Al 1962, van participar en el primer
festival que es realitza al Price, amb Los Pekenikes, Los Estudiantes i Dick y
Los Relámpagos. Ells van intervenir en la pel·lícula "Megatón Ye-Ye"
i també van gravar la seva banda sonora. L’any 1970 i després que Micky
prengués cada vegada més protagonisme pel 
seu compte, el grup es va desfer. Per
cert que el gran èxit en solitari del "home de goma", com se
l'anomenava, va ser "El chico de la armónica", composada per Fernando
Arbex. Aquest tema que us portem avui el trobàvem com a cara B d'un single
editat per Zafiro-Novola l'any 1969 i va ser composta per Micky i Paco Ruiz i en
aquest single Los Tonys sols eren tres. Tony del Corral després s’ananiria de
director artística mb el Dúo Dinámico o pot ser seria amb Julio Iglesias, ara
no ho tenim massa clar i com us diem sempre en aquests casos “No ens feu gaire
cas”. L’any 1966 havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però
problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la
banda de Ray 
Davis no va passar de Portugal, si bé val a dir que si ho fan fer
a les Balears. No va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar
a Madrid i el concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario,
de fet van ser socis. Per cert, Fernando Martín de Argenta Pallarés, component
del grup, va néixer a Madrid el 4 de juliol de 1945 i va morir a Boadilla del
Monte, Madrid, un 3 de desembre de 2013. El periodista, músic i presentador de
ràdio i televisió es va encarregar durant molts anys de la difusió de la música
clàssica mitjançant uns bons programes que presentava i s'emetien els disaptes
al matí per TVE.
Los Stop – Casi nada
Es van crear l'any 1964 i
inicialment es van fe dir Donald Duck. És clar que quan l'any 1966 van signar
contracte amb el segell Belter aquest els va canviar el nom i els van rebatejar
com Los Stop. Amb aquesta cançó Los Stop van guanyar el Tercer Festival de
Fortuna, a la ciutat de Múrcia i es tractava d'una composició d'Aurelio
Rodríguez i Chano Montes. És un tema amb un toc festiu i reminiscències
brasileres en el que mereixen destacar-se per curios els cors dels nois del
grup en una línia que sense poder dir que sigui doo wop, se li acosta molt, tot
i que els cors queden molt diluïts en la distància. Es va publicar en el seu
segon disc, un single de 1967 amb “No pienses en mí” a l'altra cara i també es
va incloure en el seu primer LP "Los Stop", de 1968, pero aixo mateix en diversos discos i es que Los Stop repetien cançons en moltes dels seus vinils. El grup
l’integraven Cristina que es deia en realitat Mari Carmen Arévalo, a la qual
Mario coneix des de fa anys i que es una de les amigues d’El Temps Passa des de
el facebook de Montse, al costat de Josep Maria Sanz que després seria manager
de Núria Feliu i Lucky Guri, entre altres i que també era amic de Mario. Els
altres components van ser Joan Comellas, Andrés Gallego i Fernando Cubedo. Quan
Cristina va separar-se del grup i va crear Cristina y Los Tops i més tard ja es
va llançar en solitari, Los Stop es van buscar una altra noia perquè cantés, es
deia Miriam, però no van tenir l'èxit d'abans i creiem que amb ella sols van
gravar un single. Els discos de Los Stop van editar-se primer amb Belter i després
per el segell Columbia i creiem que a mitjans dels setanta van tornar a cambiar
de cantant.
Los Sírex – Todas las mañanas
Aquesta cançó, igual que les
altres tres que configuraven aquest EP editat per Vergara l'any 1966, van
formar part del primer LP de Los Sírex, un recopilatori en el què només aquests
quatre temes eren inèdits i que es va publicar l’any 1965. La cançó va estar
composada per Guillermo, igual que "Lo sabes" i "Siempre te
retrasas", però també hi havia una versió, "Cuando más lejos estoy"
que era del Dúo Dinámico i que seguint el seu costum, també la van gravar. Los
Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar
cançons pròpies, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la
seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques ancara seguien
imposant-lis versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu
potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo
Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el
"pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven,
tot un 
espectable que encara fan avui en dia als seus concerts. La primera
vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va
ser l'any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el
cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van
haver uns quants més, com un que també organitzat per Mario, va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en
el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels
anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a
Alemanya. El grup el van integrar Antonio Miquel Cervero, conegut com Leslie, a
la veu, Luis Gomis de Pruneda a la bateria, José Fontserè a la guitarra
rítmica, Guillermo Rodríguez Holgado al baix, sense oblidar a Manolo Madruga a
la guitarra solista. Per cert, Lluís i Manolo ja són morts, van morir amb pocs
dies de diferencia i l’any pasat ens va deixar Ernesto Rodriguez que des de feia
cinc anys era el seu batería i va ser un dels fundadors de Los Gatos Negros.
Los Sprinters – Mi gran amor le di
Aquesta és una de les millors
cançons en la carrera musical de The Beatles i al país es van fer moltes
versions, algunes com aquesta de Los Sprinters, veritablement bones i ara la
compartirem a El Temps Passa... i la música queda. El grup gallec Los Sprinters
la van incloure en el seu segon EP publicat l'any 1966 pel segell Fontana i en
el qual la cançó estrella va ser “El Tablao” que era una composició seva, al
costat de “En una flor” que havia triomfat en les versions de Wilma Goich i Les
Surfs, i un altre tema de The Beatles “Hemos de salvar” que és el “We can work
it out”. Los Sprinters eren un bon conjunt que petaba molt bé, surgist a
Galicia i van acabar sent la banda d'acompanyament del cantant Andrés Dobarro
que va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir en una
orquestra de ball. S'havien creat l’any 1965 i el grup el formaven Miguel
Varela Suárez “O Tranquilo” (guitarra i cantant), Alfredo 
Mella, Ramón Miranda
i José Vázquez. Una de les seves cançons més populars es precisament "El
Tablao", inclusa en aquest disc i curiosament, era composada per ells. És
clar que després van gravar versions, unes quantes com aquesta que avui
escolteu a El Temps Passa... i la música queda. En total al llarg de la seva
carrera Los Sprinters van gravar set discos entre EP's i singles i finalment es
van convertir en el grup d'Andrés DoBarro, amb ell van treballar a la
pel·lícula “La red de mi canción”, protagonitzada per Andrés DoBarro i
Concha Velasco. El 19 de setembre de 1998 Miquel Varela moriria després d'una
llarga malaltia, per cert, quan es van desfer Los Sprinters havia format duet
amb la seva dona dient-se Manuela e Miguel.
Els Anuncis dels Nostres Records
Avui els Anuncis per els records
ens porten begudes, de tipus molt variats i ara que fa calor, tindrem des
d'aigua mineral a gasosa, passant per begudes de cola i el popular negrito del
Cola-cao. Tot pràcticament sense alcohol per fer vida sana,
Tónica Schweppes
L'aigua tònica més popular, encara
avui en dia, és la
Tònica Schweppes que al nostre país va començar a
comercialitzar-se en els anys cinquanta, popularitzant-se en els seixanta,
ideal per combinar amb ginebra, però també per prendre sola ja que sempre s'ha
afirmat que sentava molt bé a l'estómac per ajudar en les digestions pesades i
és molt refrescant. El nom prové de Johann Jacob Schweppe (1740-1821), un joier
alemany del segle XVIII, i científic aficionat, que va crear el primer procés
industrial per produir aigua mineral "artificial" carbonatada, i sent
precursora de la indústria de begudes refrescants moderna. El seu actual
eslògan és: "Schweppes, ensenyant a estimar la Tònica des de 1783".
Es va inspirar en els anglesos que a l'Índia lluitaven contra la malària i
altres tipus de febres amb quinina i 
al principi es combinava amb llimona i
ginebra per tal de mitigar el seu sabor amargant, convertint-se en una de les
begudes típicament angleses, de fet el rei Guillermo IV d'Anglaterra va
apadrinar la beguda. Al 1835 va aparèixer el primer refresc carbonatat de
llimona del món sota la marca Schweppes i va caldre esperar gairebé 100 anys
més per a la taronja Schweppes. Us explicarem una curiositat, Walter James
Hawksford, viatjava d'Anglaterra a Nova York a bord del Titanic per
convertir-se en el primer cap d'exportació de Schweppes als Estats Units. Va
arribar sa i estalvi, salvant-se del naufragi. L’anyl 2012, l'ampolla original de
Schweppes que es va enfonsar amb el transatlàntic, va ser trobada en perfectes
condicions.
Bíter Martini 1969
James Bond va popularitzar a tot
el món el Martini, però la marca també ha comercialitzat altres productes,
entre ells el bíter Martini, de sabor amarg i molt similar al Campari, encara
que un dels més populars sempre ha estat el bíter Cinzano, sense oblidar el
bíter Kas, encara que aquest es diu que és "sense alcohol", fals,
conté alcohol, encara que en molt poca quantitat. El Bíter Martini, l'anunci
del qual l’escoltarem avui, és un aperitiu de sabor amargant que va començar a
comercialitzar-se a Itàlia l'any 1872. Martini és una marca de begudes,
principalment vermuts alcohòlics, pertanyent a la multinacional italiana
Martini & Rossi i que actualment forma part del grup internacional
Bacardi-Martini. El bíter acostuma a tenir un 45% de graduació alcohòlica i a
més de com digestiu es fa servir per fer còctels i volem posar l'accent en el
fet que antigament es comercialitzaven com a "medicament miraculós per a
la salut".
Coca-Cola amb Los Bravos
La fórmula de la Coca-Cola és encara avui
en dia un secret molt ben guardat, cosa que no comprenem gaire bé ja que
actualment s'exigeix transparència pel que fa als elements de qualsevol fórmula
alimentària i que tots siguin exposats en les etiquetes, però els que entenen
sabran perquè hi ha un producte que conté un element desconegut. A finals dels
anys seixanta i aprofitant l'èxit pel que fa a discos i les dues pel·lícules
que van rodar, Los Bravos van ser contratats per publicitar la Coca-Cola. Nosaltres
us portem l'anunci perquè el gaudiu i una foto de Montse Aliaga amb Mike
Kennedy que li va fer Mario Prades despres d'haver estat sopan amb Los Bravos
abans d'un concert. Aquella nit Quimet els va bateixar com "Els senyors
Blanck is black" per que van tocar aquesta cançó un 
munt de vegades. Los
Bravos es van sumar a una part de la guerra entre Coca-Cola i Pepsi-Cola que
també va arrivar al nostre pais. Les dues marques tenien les ampolletes
simples, las de “tota la vida”, però Coca-Cola va treure l'ampolla Doble i de
seguida la Pepsi
una de Triple o pot ser va ser a l'inrevés. La cosa no va acabar aquí, llavors
Coca-Cola va contraatacar amb l'ampolla Gran que era d’un litre. Després tothes
dues marques treurien las de litre i mig i finalment les de dos litres i les
llaunes. Aquí a Espanya al principi i durant casi tota la década dels seixanta,
la que millor es va vendre va ser Pepsi-Cola, però després la guerra mundial la va anar
guanyan Coca-Cola.
Fontvella
Es deia que Fontvella era “El agua
ligera que aligera peso” i sembla ser que és així. Ara bé, inicialment la marca
va ser Fonter, clar que Fonter era aigua mineral amb gas. Després, ja a mitjans
dels seixanta es va comercialitzar Fontvella que era sense gas. Conclusió que
li van treure les bombolletes i així van ampliar el mercat. La marca és
propietat d'Aigües de Font Vella i Lanjarón, SA una societat del Grup Danone i
procedeix de la font Sacalm a Sant Hilari Sacalm, província de Girona. Avui en
dia sembla ser que hi ha dos tipus d'aigua Fonvella, la del manatial Font Vella
que és de mineralització dèbil i està indicada per a dietes pobres en sodi i la
preparació d'aliments infantils i l'aigua Font Vella de la font Sigüenza que té
un 133% més de bicarbonats, un 116 % més de sulfats, un 45% més de clorurs, un
148% més de calci, un 264% més de magnesi i un 61% menys de sodi que l'aigua
procedent de la font Font Vella. Per descomptat, ens hem tornat uns doctes en
la matèria i és que llegir, llegir, d’aixó encara en sabem.
Gaseosa La Casera
En aquella èpoques llunyanes en el
temps, us parlem del final dels cinquanta i ja en els seixanta, les taules de
les famílies a les hores de dinar i sopar es feia servir aigua mineral amb gas,
en altres s'usava sifó, aquelles que s’havien d’estrènyer més el cinturó, una
cosa com el que ens està passant ara i com el seu presupost no arribava, doncs
prenien els populars litines que es diluïa en un litre d'aigua de la aixeta i “s'assemblava”
a l'aigua mineral amb gas. Però els que podien permetre-so menjant i
acompanyant al vi bevien gasosa. Aquest és un anunci de La Casera, una primera marca,
fins i tot en el present i ja sabeu el que es diu “Si no hay Casera nos vamos”,
com nosaltres tenim l'anunci, encara que sigui d'aquella dècada gloriosa, ens
quedarem un bona estoneta més. Quimet recorda que a Tarragona “años ha” hi
havia la marca Blandinieres, molt arrelada encara que avui sigui record. De fet
fabriques de gasosa les havia i moltes en totes les comarques.
Cacao Ram
Dues marques competien, a
Catalunya almenys, pel mercat de la llet embotellada a finals dels seixanta,
Letona i Ram. Parlarem ara de Ram, però del Cacao Ram. Segons l'anunci, amb
frases com “Hoy mejor, siempre superior” o “Que no es un cacao cualquiera!” el
Cacao Ram estava fet de cacau i sucre de la més estricte qualitat. En el fons,
la casa Ram que eren especialistes en llet embotellada, tractavan només de
competir amb el Cacaolat, aquell producte embotellat que a la seva vegada feia
la competencia a aquell del negrito de
l'Àfrica Tropical, oferir un producte alternatiu de similars característiques,
si be Ram ens oferie també gustos de maduixa i vainilla. És clar que avui la
gamma de productes s'ha ampliat i també trobem xocolata desfeta i crema, tot en
tetrabrick d’un litre. La xocolata aporta unes 500 calories per cada 100 grams i el cacau
soluble 350 calories per cada 100, per tant és un aliment molt energètic, però
no afavoreix el sobrepès si es consumeix amb moderació i dins d'una dieta
equilibrada. Nosaltres sempre hem recomanat mesura en tot. Veieu per què? Un
altre tòpic que s'ha enfonsat és el de l'acne i la xocolata. Es pensava que
l'acne el provocaven certs hàbits nutricionals però actualment s'han revisat
aquests conceptes i se sap que a l'acne estan implicats factors hormonals o
genètics i no factors nutricionals. Així mateix no s'ha demostrat que els seus
components tinguin efectes fisiològics que provoquin un consum que pugui ser
qualificat d'addicció. Però és que la xocolata, del tipus que sigui... Està tan
bona!
Cola-Cao
L'anunci més representatiu de la
publicitat a Espanya és indiscutiblement el del negrito de Cola-Cao. Aquí es
demostra que amb una cançó pot potenciar-se un producte comercial de manera que
en el cas que ens pertoca, la fàbrica passà de 50 empleats a gairebé dos-cents
en poc més d'un any. Això demostra la validesa de la publicitat, cosa que al
país vem descobrí en els cinquanta gràcies al "Negrito de l'Àfrica
tropical". És clar que parlem de cançons originals creades per a un
producte específic, no, com s'està fent actualment, adaptant cançons més o
menys de moda i que en moltes ocasions criden l'atenció més que el producte
anunciat. Bé, tot són estratègies de mercat, però avui, quan sona el
"negret", tots l'associem amb el Cola-Cao. Cola Cao va aparèixer al
mercat espanyol l'any 1946, però la seva popularitat va créixer l’any 1950 amb
el patrocini de la radionovela "Matilde, Perico i Periquín" per part
de la firma Nutrexpá i sobretot en començar a emetre els anuncis amb la seva
famosa cançó. "Yo soy aquel negrito del África Tropical". La marca
Cola-Cao va ser creada per l'empresa familiar espanyola Nutréxpa l’any 1946. Va
néixer quan l’any 1940 es van associar dos empresaris del barri de Gràcia, a
Barcelona, eren José 
Ignacio Ferrero Cabanach i José María Ventura Mallofré.
Des d'un primer moment es va dedicar a l'elaboració de productes alimentaris
destinats al mercat domèstic. L'any 1956 es va gestar la idea de crear una
cançó publicitària per Cola-Cao com una eina de comunicació per a usar en un
mitjà sonor com era la ràdio, el mitjà de més audiència en aquells temps, ja
que encara no existia la televisió i les famílies es reunien al voltant del
receptor de ràdio a discutir la jugada. S'afirma que l'autor de la cançó és
Aurelio Jordi Dotras, però sembla que va ser Fernando Aroca i la veu que la
canta també té contradiccions. Uns afirmen que cantava Antonio Machín, però el
cantant original va ser Roberto Rizzo. La qual cosa no vol dir que afirmem que
Machín no la va gravar, peró tenim moltes duptes. Aquesta cançó es va convertir
també en el primer espot que Cola-Cao va passar per televisió quan L'Ente
públic va començar a emetre publicitat. Per supossat van haver-hi altres
anuncis amb entitat pròpia, com el "Está como nunca" de Fundador o el
de Norit el Borreguito, entre altres, però Cola-Cao va ser el primer i això
ningú podrà treure-li mai a aquell "negrito del Africa tropical".
La Música
que es Feia a Catalunya
Dins de la Nova Cançó i a mitjans dels seixanta va sortí un
col·lectiu anomenat el Grup de Folk, un corrent que no mirava tant als
cantautors francesos com Els Setze Jutges i molt més cap a l'ona folk que ens
arribava des dels Estats Units. Avui escoltarem gent d’aquesta agrupació
El Grup de 3 – Dalt del tren
Aquest tema amb el que avui
comencem la nostra secció en català és una versió que el Grup de 3 van
realitzar del “Get On Board”, un tema gospel tradicional nord-americà que va
ser adaptat per Joan Soler Amigó i que van incloure en el seu segon EP, editat
pel segell català Edigsa, una de les més importants companyies discogràfiques
per difondre la música en català en els anys seixanta i que es va publicar al
1967, incloent també “Puff, el bon Drac Màgic” de Peter, Paul & Mary,
“Senyor, Quin Matí” que es la seva
versió del “My Lord, What A Morning” de Harry Belafonte que també va
gravar Joan Baez, entre molts altres i “La Presó De Tijuana” de Denny Thompson. Un dels
grups destacables dins del Grup de Folk, per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3 que es va crear a l’Hospitalet de Llobregat l’any 1963 i el van
formar els germans Miquel i Kim 
Galimany junt a Jordi Prats. Van gravar tres
EP’s, tots ells per el segell Edigsa, l’últim l’any 1968. Miquel va morir un 6
de febrer, fa pocs anys, el seu germà Joaquim havie mort 12 dies abans. Volem
reproduïr el que va dir Jordi Prats, l’únic supervivent del Grup de 3 sobre la
mort de Miquel Galimany en el facebook: “El buit que això representa a casa
nostra només s'enten tenint en compte que fa quasi 20 anys que compartiem una
tarda a la setmana amb la bona excusa de fer música plegats. El plaer de tocar
els seus instruments puc asegurar que era per a ell tant intens que encomanava
l'entusiasme d'escoltar i intentar tocar una música que ens agrada. Ha estat un
goig cantar i tocar amb ell. Sempre deia que les bones cançons no s'acaben mai
i resulta que ha quedat molta feina per fer”.
Ramon Casajoana i Joan Boix – El
dia que el vaixell vindrà
Mitjançant el segell català Els 4
Vents, dos dels noms més rellevants del Grup de Folk, Ramon Casajoana i Joan
Boix, van editar junts un EP a l'any 1967 del que us hem seleccionat aquest tema que
compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda i que és una versió del
“When The Ship Comes In” de Bob Dylan i que era un crit reclamant justícia que
curiosament va colar i la censura franquista va deixar passar, tot i que això
s'indicava clarament a la contraportada. En el vinil també van incloure
“Escolta-ho En El Vent” que així mateix és una versió de Bob Dylan, al costat
de “Puff, El Drac Màgic” de Peter, Paul & Mary, tot i que hem d'aclarir que
la lletra de la seva versió difereix de la que van realitzar el Grup de 3 que
ja hem escoltat en el programa fa 
diverses setmanes i un tema escrit per Joan
Boix “Saga De L'Infant De Falsterbo”. Per cert Joan Maria Boix Masramon (a la foto, a la dreta amb Eduard Estivill) va
morir a finals de novembre del 2012,
a l'edat de 64 anys, va ser enterrat sense cerimònia al
Cementiri de Montjuïc de Barcelona. Va ser un dels fundadors en el any 1968, al
costat del seu germà Xesco Boix, del col·lectiu el Grup de Folk i també membre
del grup Falsterbo 3. Va estudiar amb una beca als Estats Units on va descobrir
el folk i les seves lletres reivindicatives que es va portar a Catalunya. Tenia
problemes de salut que el van allunyar de la música i mai va arribar a
reaparèixer ni amb Falsterbo 3 ni amb el retorn anys més tard del Grup de Folk.
Creiem que Ramon Casajoana que així mateix va gravar amb la seva germana Maria
Consol Casajoana, també ha mort
Jaume Arnella – Les rondes del vi
Amb “La Timba de les cartes” a la
cara B, es va publicar un single de Jaume Arnella en el qual el tema estrella
va ser aquest, va ser el tercer single publicat per Jaume Arnella i es va
editar l'any 1969. La veritat és que les dues cançons es van convertir en les
més representatives en la carrera d'aquest cantautor barceloní, nascut l'any
1943 que ha liderat el Grup de Folk pràcticament des dels seus inicis. A
Catalunya va sorgir imparable la
Nova Cançó amb dos col·lectius significatius, d'una banda Els Setze
Jutges i de l'altra el Grup de Folk, una agrupació de cantautors, grups i també
showmen que van trencar amb el seu aire festiu i alegre la rigorosa serietat
que pretenien oferir Els Jutges. El Grup de Folk va organitzar molts festivals
arran de Catalunya, entre els quals destaca el Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig
de 1968. Quimet recorda aquell festival i sobretot l'actuació de Falsterbo 3
com la més destacable de totes elles. Hi havia gent que es trobava entre dues
aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a 
les dues agrupacions,
als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella,
Xesco Boix que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que
integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste,
Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep
Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir
que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser l’embrió del que fa
surgir la Ona Leietana
i l’actual rock en catalán.
Ara marxarem cap a les Illes
Balears amb un bon grup i un euro per Quimet que ja el reclama.
Four Winds & Dito – Tijuana
Quimet avui està molt content per
aixó de “cobrar”, diu que es una bona manera d’acabar la temporada i preparar-se
per la propera. El grup The Four Winds and Dito, eren mallorquins i només van
gravar dos EP's, editats per EMI El grup l'integravent José Luis Cubeles
(guitarra), José Francisco Massonet (baix), Eduardo Vidal "Dito"
(cantant), Fernando Baiget (bateria) i Jaime Vidal "Mito" (guitarra).
El Cocodrilo Records va reeditar els seus dos discos, ja en els anys 80's i en
format LP compartit amb cançons de uns altres mallorquins, Mike & The
Runnaways, aquest Mike és el mateix que després passaria a liderar Los Bravos i
més tard, canviant el seu cognom Kogel per Kennedy, es llançaria en solitari.
Aquest tema que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, és tot un clàssic
de la surf music que van gravar The Persuaders, la banda liderada per Paul
Buff, curiosament aquell 
enregistrament original es va realitzar a California,
però a la Califòrnia
mexicana. The Four Winds and Dito van ser els primers que la van versionar a
Espanya i es va incloure en un EP editat per EMI-Regal l’any 1966 al costat de
"Bamm lama Bamm loo", "You're no good" de Betty Everett i
"Give your lovin' to me" que era una versió dels The Mojos. Aquesta
cançó que escoltem ara, es va incloure també en un LP compilatori publicat per
EMI en els seixanta i que es va titular “Grandes conjuntos españoles”, on es
van incloure cançons de Lone Star, Los Javaloyas, Los Extraños, Los Top-Son i
Los Mustang. La veritat es que els nois de The Four Winds and Dito no
desmereixien entre tants noms importants de l’época. Aquesta cançó el mestre
Quimet s’ha inflat de tocarla,
Los Gatos Negros – Corre, corre
L’any 1966 i després d'haver tret
un munt d'EP's, finalment Los Gatos Negros van aconseguir publicar el seu
primer LP, amb el segell Vergara, que es va titular "Los Gatos
Negros" i del qual nosaltres us hem extret aquesta bona versió del "Keep on running" de Spencer Davis Grup i en el que es van incloure
cançons del seu últim EP que va ser el més reeixit de la seva carrera com
"Cadillac" i "Un efecto extraño", al costat de versions de
Gary Lewis & Playboys o Dave Clark Five, però també van col·locar un tema
seu, composat pel organista Carlos Maleras "No has de creer" que per
cert utilitzava un Farfisa, com ens identifica immediatament Quimet. És clar
que després de publicar aquest àlbum la discogràfica els va fer treure un
single amb "Juanita Banana" en una cara i "Raška-yu" a
l'altra... Quin canvi! La veritat és que a partir d'aquest moment Los Gatos
Negros ja només traurien singles. Pels Gatos Negros passarien músics històrics del
pop-rock català com Quique Tudela, Ernesto Rodríguez, Francis Rabassa que
militaria a Barcelona Traction, Frank Mercader, Piero Carando que havia tocat
amb 
Los Pájaros Locos, José María Mesa, l’actriu Mone i Manuel Sanfeliu, entre
d'altres. Quan van aconseguir fitxar per una multinacional van haver de canviar
de nom ja que Los Gatos Negros estava registrat per Vergara i van passar a ser
simplement Los Gatos, finalment ja en els 70 es van desfer. Alguns dels seus
components van crear Furia que gravaria tres o quatre single interessants i ja
als anys vuitanta i comptant amb Mone a la veu tornarien als estudis de
gravació editant "Borrón y cuenta nueva", encara que van variar el
seu estil a un pop molt més tecnificat que la veritat no va funcionar. Actualment
segueixen en actiu, encara que de la formació original creiem que només està
l'amic Quique Tudela i Francis Rabassa. Carles Maleras va morir fa uns anys i
ens sembla que també Piero Carando. El més de septembre del 2014 ens va deixar
Ernesto Rodríguez que va ser un dels creadors de Los Gatos Negros i que des de
feia cinc anys tocava amb Los Sírex.
Lone Star – De día y de noche
i piano), Joan Miró
(guitarra), Rafa de la Vega
(baix) i Enrique López (bateria). Curiosament no van gravar el seu primer LP
fins l’any 1966 i la discogràfica va fer de les seves. Inicialment "Lone
Star" havia de recollir només cançons seves, però EMI va decidir que era
millor que el primer disc gran fossin també versions. Finalment van arribar a
un acord salomònic "ni pa tí ni pa mí". Meitat pròpies i la resta
versions. Però això és una altra història. A finals dels seixanta van començar
els canvis i per Lone Star van passar noms històrics de la música espanyola com
Álex Sánchez, Sebastià Sospedra, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Luis
Masdeu, Ricardo Acedo, Jerónimo Martínez i algun altre. Al Nadal de 1970 Lone
Star es van convertir en el primer i únic grup de rock espanyol que ha tocat en
un portaavions nord-americà, es tractava del JFK i és curiós ja que la
marineria, més de 6.000, així com l'oficialitat, esperaven un grup de folklore
espanyol tipus copla o rumbetes i els van oferir una lliçó de R & B i en
anglès, idioma que Pere Gené domina ja que es va anar a estudiar piano clàsic a
Londres amb una beca. Aquell va ser un concert tan memorable com el que
realitzarien anys després a la recta de l'estadi, a Barcelona, compartint
cartell amb Eric Burdon i davant més de 120.000 espectadors.
Los Salvajes – El bote que remo
L'any 1967 Los Salvajes van
publicar aquest EP en el qual la cançó estrella va ser "Mi bigote",
escrita per ells, però nosaltres us hem seleccionat "El bote que
remo", una cançó que així mateix va ser gravada per Tony Ronald i també
per Los Stop i que era la versió del "The boat I row" de l'anglesa
Lulu que per cert, es va casar amb Barry Gibb de The Bee Gees, encara que es
van divorciar pocs anys després. El disc, editat per Regal, un subsegell d'EMI,
també va incloure “Fuera De Mi Corazón” i “Vivir sin ti” les lletres de les
quals estaven escrites pel locutor Luis Arribas Castro que va signar sota el
pseudònim Luarca i amb música del bateria Delfín. De fet la col·laboració entre
el popular radiofonista i Los Salvajes es va perllongar en diversos discos més.
Per cert, a la foto de la portada, tots els components de Los Salvajes porten
instruments que no eren els que ells tocaven. Aquest tema que compartim ara
també es va incloure en el primer LP de Los Salvajes, publicat el mateix any i
titulat “Lo mejor de Los Salvajes”. Los Salvajes van participar en el famós
Festival de Conjuntos, a la primavera de l’any 1966 i 
que va tenir lloc al
Palau d'Esports, a Barcelona, van participar-hi Lone Star, Dúo Dinámico,
Los Brincos, Los Bravos, Los Sirex i
Licia, entre altres. Los Salvajes, liderats per el cantant Gaby Alegret, eren
del Poble Sec, tret de Sebastià Sospedra (baix) que era de Collblanc i que
després s’aniria amb Lone Star. Van gravar cançons pròpies que van funcionar i
també moltíssimes versions. Los Salvajes es van crear l’any 1962 i a més a més
del cantant Gabriel Alegret trobàvem a Andy González (guitarra solista),
Francisco Miralles (guitarra rítmica), Sebastià Sospedra (baix) i Delfín
Fernández (bateria). L'any1966 Julián Moreno va substituir a Andy González a la
guitarra. Los Salvajes van ser una de les bandes més sòlides del que podríem
anomenar rock brut, versioners dels Stones i la part més dura del rock britànic
del moment, haguessin estat heavys en els 70 i garatge en els 90. Mario els va
portar a la Pobla
de Mafumet l’any 1988, amb només Gaby de la formació original, actuant al
costat dels Sírex i Los Diablos, en el primer concert revival que es va
celebrar a la província de Tarragona.
Los Brincos – Sola
Aquesta es una de les més
recordades cançons de Los Brincos que instrumentalment van ser un dels millors
grups espanyols de la seva época, però hi havie truc i és que en els seus
primers enregistraments no tocaven ells, ho feien músics d'estudi coordinats
per Maryni Callejo, la seva productora, per al segell Novola, una divisió de
Zafiro per llançar grups de pop espanyol de l'època, cosa que als anys setanta
van tornar a fer crean Chapa Discos. Aquesta peça va ser la cara B d’un single
de Los Brincos de 1965 amb “Borracho” a la cara A, tota una hoterada, la
veritat es que “Sola” es molt millor. Aquest va ser el primer single que 
Mario
es va comprar i encara el te, si bé la portada fa veritable pena. El mateix any
es va editar un EP amb aquestes mateixes cançons, junt a “Tu me dijiste adiós”
i “Eres tú”. Los Brincos eren a la seva primera etapa, la més brillant en quan
a èxits comercials, Juan Pardo, Antonio Morales "Junior", Fernando
Arbex i Manolo González. Després tots sabem que va passar: S’en van anar Juan i
Junior per llançar-se com a duet, despres d’un intent de cop d’estat i el
fracas a una actuación al Festival de Benidor, van entrar els germans de
Junior, Miguel i Ricky Morales i la banda va seguir per finalment, ja el 1970 i
juntan els components d’Alacrán, el grup paral·lel de Fernando Arbex,
convertir-se en Barrabas. Los Brincos van gravar en castellà, pero també ho van
fer en angles, frances i italià.
Bruno Lomas – Una noche de verano
Quimet comença a donar salts
d'alegria per l'estudi i ja està reclamant l'euro al·legant que ell el
"Summertime blues" s'ha inflat de tocar-lo des de fa dècades i té els
seus drets adquirits. Mario remuga però paga que és allò propi en aquests casos.
La veritat és que Bruno Lomas realitza una versió genial del gran èxit d'Eddie
Cochram. Encara que el tema es va escriure l'any 1958, Bruno Lomas el va gravar
en un LP titulat simplement "Bruno Lomas" que va veure la llum l'any 1973 a través d'Discophon,
clar que el 1968 i amb EMI ja havia tret un altre LP que també es va titular
així, les cançons no tenien res a veure. La veritat és que amb aquest tema ens
passem d'època, encara que la cançó correspon, per tant ja tenim a Quimet dient
"Ja està bé", mentre es guarda l'euro, és clar. Curiosament aquest
àlbum del que us hem extret aquest tema consta en moltes discografies de Bruno
Lomas com un disc recopilatori, no és cert, van ser cançons noves gravades per
a l'ocasió i la majoria d'elles mai s'havien inclòs en els seus EP's i singles
anteriors, encara que d'aquest LP van sortir dos o tres discos petits. Quan
Emilio Baldoví Menéndez va deixar a Los Milos per llançar-se en solitari i
aquests es van convertir en Los Top Son, va reunir els músics 
que havien treballat
amb ell quan va marxar a França, estant uns quants mesos fent una gira, van
gravar també un disc i sembla ser que van guanyar un munt de diners. Es va
canviar el nom a Bruno Lomas i ells van passar a ser Los Rockeros. Igual que va
succeir a Anglaterra amb Cliff Richard and The Shadows, Los Rockeros van tenir
una interessant carrera paral·lela com a grup instrumental, fins que finalment
ells que també eren compositors, van decidir començar a gravar cançons cantant
ells ja que estaven convençuts que la música instrumental, la surf music,
estava ja en decadència. Allò no va agradar a Bruno Lomas i encara que no se
sàpiga la veritable raó, ambdues carreres es van separar definitivament. L'any
1967 Bruno Lomas va gravar al teatre Calderón de Barcelona el primer LP en
directe de la música espanyola, hem de reconèixer que el so és pèssim. Bruno
Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. De
veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de
Farnals, 17 d'agost de 1990) va morir en accident de automòbil quan estava a
punt de tornar als escenaris. La veritat es que li agradava correr molt i a la
carretera trepitjava el pedal del acelerador a fons.
Los Javaloyas – Un eterno amor
En aquest EP publicat per Los
Javaloyas a través d'EMI-La Voz
de su Amo l’any 1968 es va incloure una gran versió del tema "Days Of
Pearly Spencer" que va compondre i gravar el cantant irlandès David
McWilliams, un home que anava per porter de futbol i al que un accident va
convertir en catant, més o menys el que li va passar a Julio Iglesias. El grup
mallorquí Los Javaloyas realitzen una encertada versió. En aquest EP també
trobàvem "La balada de Bonnie and Clyde” de Georgie Fame, “Un eterno amor”
versió del “Everlasting love” de Love Affair que es la que escoltarem ara a El
Temps Passa… i la música queda i “Lo que fue” que no recordem de qui era. Los
Javaloyas 
són un dels grups més veterans d'estat, es van crear l’any 1952 a Valencia, pero Luis
Javaloyas es va establir a Mallorca. Quan li van oferir fer una llarga gira per
l’extranger va tindre problemas amb els companys i va refer el grup amb músics
mallorquins. La formació estable va ser Rafael Torres amb l'acordió, guitarra,
piano i baix, Serafín Nebot cantant, saxo i clarinet, Tony Cobas a la guitarra,
contrabaix i trompeta, Antonio Felany cantant, bateria i trompeta i José Luis
Pérez Javaloyas que, a més de cantar, tocava la flauta i el piano, tots ells
eren multiinstrumentistes. Els Javaloyas van actuar molt a l'estranger i a
Alemanya, concretament a Hamburg, a principis dels anys seixanta, van conèixer
i van compartir escenari amb The Beatles. José Luis Pérez Javaloyas, fundador
del conjunt, va morir a Palma als 79 anys d’edat, al setembre de 2007, alló va
significà la fi del grup
Los Gritos – Estoy de vacaciones
Això si que és un crit de
llibertat juvenil i festiu, tot un cant proclamant un estat ideal "Estic
de vacances" i ens el porten Los Gritos per acabar el programa d’avui i
donar per tancada la novena temporada de El Temps Passa... i la música queda,
des del seu segon single, editat l'any 1968, amb “Vuelvo a mi tierra” a la cara
A, un tema amb el qual van guanyar el segon premi en el Primer Festival
Internacional de la Costa
del Sol que es va celebrar a Màlaga pocs mesos després que guanyessin el de
Benidorm amb “La vida sigue igual”. Les dues cançons del single es van incloure
en el seu únic LP "Los Gritos", publicat l'any 1969 i que portava un
parell de temes inèdits. Los Gritos van cantar una o dues cançons a la banda
sonora del film de l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir
Pedro Lazaga, protagonitzada per el recordat Paco Martínez Soria i en la qual
el bateria José Ramón Muñoz fa el paper de nét seu i l’avi per 
les seves
llargues cholles i mentre el noi està dormint, tisora a la mà, li fa “un
repàs” per escurçar-l’es una miqueta, les chollas. Això li va passar per
melenut, apa! En el fons es la típica pel·lículeta del gran Paco Martinez Soria
on fa de cateto del Aragó més tancat que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo
Galván no apareix en el film. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas
(guitarra), José Sierra (guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb
l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos van guanyar el Festival
de Benidorm el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de
Julio Iglesias i allí va començar una bona carrera musical fins que es van
reconvertir a La Zarzamora
i finalment Manolo Galván els va deixar per seguir en solitari i allò va ser la
fi del grup, si bé ancara van gravar un single amb un altre cantant abans de
desfer-se
BONES VACANCES
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen
il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres
Enllaç per descarregar-se el programa
Enllaç per descarregar-se el programa
Los Extraños - The Young Boys - Los Cheyenes
ResponderEliminar