ESTEM DE VACANCES

Nosaltres a El Temps Passa... i la música queda, hem recollit els trastets i ara ens en anem de vacances, cosa que no és veritat del tot ja que també estem preparant més música que compartir i nous programes que estem gravant.

Per descomptat anem a oxigenar-nos una miqueta i Quimet se'n va uns dies a la caseta que té a Prades per refrescar-se una mica en aquest calorós estiu, com sol fer cada any, mentre que Mario es queda a Vila de Gats que ja es troba en enmig de la natura, tot i que també podem dir que està a la ciutat..

L'any passat i en els mesos d'estiu, Quimet va casar al seu fill, aquest any hi ha hagut una reunió familiar a Vila de Gats, de la qual us posem un parell de fotos, amb Ramón, el fill gran de Mario, la seva jove Noemi i els seus néts Carme, Ramon i Isaac, alguna cosa havia d'haver amb caràcter positiu i és que la família és el més important en la vida i Mario als seus s'els estima de de bó i d'això us podran donar fe també Jordi, el seu fill petit, la seva dona Montse, Quimet i tots aquells que el coneixen. 

Passar-ho bé i com diem sempre, aneu amb compte amb la carretera que passa factura i quan ens retrobem al setembre, després de la Diada, com ja és habitual a El Temps Passa... i la música queda i posem en marxa l'onzena Temporada del programa, passarem llista i volem que estigueu tots i totes.

B O N E S   V A C A N C E S

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

El Temps Passa 10-38 Fi de Temporada

Enllaç per descarregar-se el programa

Amb El Temps Passa... i la música queda d'avui, tanquem la desena temporada. Anem a prendre'ns el acostumat descans estival, però tornarem al setembre amb l'onzena temporada i moltes més ganes, si això és possible i per acomiadar-nos de moment, us hem preparat un programa especial, sense Anuncis ni Parrafada, però amb una temàtica molt estiuenca: La Platja, el Mar i les Vacances i per això us hem seleccionat cançons que tracten aquests temes i ens portaran Adolfo Ventas, Els 5 Xics, Los 5 del Este, Pekenikes, Karina con Los Jaguars, Los Gritos, Mike Ríos, Los Íberos, Isidor, Massiel, Dos + Un, Los Pops, Lone Star, Micky y Los Tonys, Los Sírex, Fórmula V, Los Mismos i José Guardiola. Ara us diem fins aviat des de les emissores per les que sortim a l’aire o vía internet, si es que et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Som Quimet Curull i Mario Prades i us recordem que quan aneu a la platja, aquells que hi aneu, estigueu molt atents i us calcéus almenys unes xancletes per que la sorra sol cremar i molt

Obrim la Paradeta

Los Pekenikes – Arena caliente

Anem a començar el programa amb una bona recomenació, si aneu a la platja emporteu-vos les "xancletes" no sigui que arribeu en hores de ple sol i la sorra us cremi “els pilreles”, perquè amb el Lorenzo a vegades la sorra de la platja sembla el pis d'una paella i si portes els peus desprotegits has de caminar a saltirons, per no socarrimarte els peuets. Los Pekenikes ens portan ara per recordar-ho aquesta cançó “Arena caliente”. Els Pekenikes van ser un grup creat al Institut Ramiro de Maeztu de Madrid l’any 1959, pels germans Lucas i Alfonso Saiz que precisamente va morir el 17 d’abril del 2014 a Viera, Florida, als Estats Units, on va treballar com ginecóleg. Tenía 71 anys d’edad i el seu nom complert era Alfonso Eduardo Sainz, va néixer el 2 de marz de 1943 a Alacant, Si bé Los Pekenikes van ser un grup bàsicament instrumental, per aquesta bona banda pionera del pop espanyol, hi van passar també molts cantants entre ells: Juan Pardo, Eddy Guzmán, Junior, Karina, José Barranco (Los Estudiantes i Los Flecos), Luis Eduardo Aute i uns quans més. Van ser teloners dels Beatles quan els de Liverpool van actuar a Madrid, però a Barcelona ho van ser Los Sírex. Es diu que el nom de Pekenikes amb les K's corresponents, els hi va posar Massiel. Aquest tema era la cara B d'un single editat per Hispavox l'any 1966 amb "Lady Pepa" a la cara A i que va arribar a ser número 1 en vendes a Espanya ja al febrer de 1967. Ambdós temes es trobaven en el primer LP de Los Pekenikes, amb el nom del grup per títol. Van ser el millor conjunt de música instrumental del país i els únics que veritablemenet els van fer ombra van ser Los Relámpagos. Per Los Pekenikes van passar molts músics importants del panorama musical espanyol del momento com Ignacio Martín Sesqueros, Pepe Nieto,  Pablo Argote, Félix Arribas, Vicente Gasca, Ray Gómez, Tony Obrador, Antonio Brito, Tony Luz i uns quans més.

Adolfo Ventas – Contigo en la playa

Seguirem a la platja. Fa molt de temps que no escoltavem a El Temps Passa… i la música queda a Adolfo Ventas, avui tornem-hi. L'any 1965 el segell Belter va publicar un EP d'Adolfo Ventas que incloïa aquesta bona versió d'un clàssic de la música italiana que va ser èxit en la veu de Nico Fidenco. És una bona versió la que ens porta Adolfo Ventas, aquest cantant espanyol, creiem que madrileny, al que avui recorden quatre nostàlgics, però que va ser un dels noms importants quan el rock and roll va començar a introduir-se entre la joventut espanyola a principis dels seixanta. En aquest EP editat per Belter l’any 1965, Adolfo Ventas, fill del director d'orquestra del mateix nom que va acompanyar a molts artistes en els seus enregistraments, entre d'altres a El Titi i Madalena Iglesias, també versiona "La casa del sol naixent" de The Animals, al costat de "Manoli" que escoltarem un altre dia i “Memphis Tennessee” de Chuck Berry que aquesta ja l’hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda. Per cert, benvulguts amigues i amics, una advertencia: No heu de confondre a aquest Adolfo Ventas que era un jove cantant de rock and roll, amb el gran mestre del saxofón Adolfo Ventas Rodríguez, nascut a Amposta, a Tarragona, l’any 1919 i mort al 2014, un gran músic que va ser solista de la Orquesta Sinfónica de Barcelona.

Els 5 Chics – Vamos a la playa

Ja l'any 1971, el grup valencià Els 5 Chics van publicar un single a través del segell Ekipo amb aquesta cançó a la cara A i “¿Por qué te fuiste?” en l'altra cara i que va ser produït per Arturo Més Aguado que també va treballar per a Lone Star, Gente Feliz, Evolution, Pere Tapies, Fraternidad, Imagen i molts altres i que a Els 5 Xics els va produir així mateix altres discos, però nosaltres aquest tema que escoltem al programa d'avui de El Temps Passa… i la música queda, os el hem extret d'un doble CD recollint tots els seus èxits que es va publicar l'any 1997 mitjançant el segell Ramalama. Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà  Percy Sledge. Va ser l’única cançó que van gravar en català. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles, a part de dos àlbums, un l'ány 1983 i l’altre al 1997. 

Micky y Los Tonys – No se nadar

És clar que si decidiu anar a la platja, abans de ficar-vos a l'aigua estigueu atents ja que si us adoneu que cobrirà, assegurar-vos abans que sabeu nedar, cas contrari... bé escolteu aquesta cançó per si de cas. Quan el grup Micky y Los Tonys, una de les bandes històriques del pop espanyol, liderats per Tony del Corral, van fitxar pel segell Novola a mitjans dels seixanta, cambian de casa de discos, van començar a gravar cançons pròpies i el single amb aquest tema, publicat l'any 1966, va ser el primer disc que els va obrir la porta com a "conjunt amb cançons seves". A la cara B es va incloure "Fuera de mis sentidos”. Micky y Los Tonys van ser un dels grups pioners a Espanya, van començar l'any 1960 i eren Antonio del Corral, Fernando Argenta que era fill del director d'orquestres (guitarra rítmica), Joan Fuster (baix), Enrique Modolell (bateria) i Toñín com a cantant. Però en una actuació celebrada al col·legi madrileny Santiago Apòstol, van conéixa a un noi de setze anys amb molt de morro i que sabia anglès anomenat MiguelCarreño que substitueix el seu cantant i al que es coneixerà com Micky "L'home de goma". L'any 1961 es treuen el carnet de professionals i actuen amb assiduïtat en el Castellana Hilton, el cinema Alcalá Palace i el Airmen’s Club de la base aèria de Torrejón de Ardoz. La seva consolidació entre el jovent els va arribar quan van participar el 18 de novembre de 1962 en el Primer Festival del Price al costat de Los Relámpagos, Los Estudiantes, Los Pekenikes i algun solista. Micky va realitzar unes quantes pel·lícules, però cal destacar "Megaton Ye-Yé" en la qual va intervenir tot el grup, sense oblidar "Los Chicos del Preu". L'any 1965 Fernando Argenta deixa Micky y Los Tonys per anar-sen a la mili i és substituït per Francisco Ruiz que venia de Los Shakers. El 1970 Micky començar la seva carrera en solitari, fins i tot ens va representar a Eurovisió i Tony del Corral es va incorporar com a guitarra i director artístic a la banda de Julio Iglesias. Va ser la fi de Micky y Los Tonys. Per cert Fernando Martín de Argenta Pallarés, nascut a Madrid el  4 de juliol del 1945 i fill del director d’orquestres del mateix nom, va morir a Boadilla del Monte un 3 de decembre del 2013. Va ser el conductor d’aquells programes de TVE on introducen a la mainada dins de la música clàsica.

Mike Ríos – El vagabundo en la playa

Nosaltres a El Temps Passa… i la música queda, pensem que Miguel Ríos, quan encara era Mike Ríos, ho tenia molt clar, ell no anava a la platja ni a fer bronze, ni ha banyar-se. Mike anava a la platja a lligar, buscant una noia que "fora molt maca", com ens explica en aquest tema estiuenc, versió de l'èxit del grup The Beach Comver que Mike Ríos va gravar en un EP editat per Phillips l'any 1964 i en el qual es van incloure “No pido excusas”, “Esto si que es cariño” i “Tu nombre”. El primer disc que va gravar Mike Ríos va ser “Pera madura” que va ser produït per Polygram i es va gravar el 2 de gener de l’any 1962. Al cantant granadí li van pagar 3.000 pessetes de l’època que no era poc. Per cert que a Miguel Ríos se'l va anomenar El Rey del Twist… coses de la casa de discos. La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río" que es trobava a un single publicat per Hispavox el 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B. Miguel Ríos Campanya va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que està retirat definitivamente, però així i tot aquest estiu farà una gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel i Serrat que sembla ser es la continuación de “El gusto es nuestro”, vint anys més tard. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel.lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortia Camilo Blanes.

Karina con Los Jaguars – Contigo en la playa

La nostra inefable i aparentment sempre tendra, dolça i infantil Karina va gravar aquesta cançó que originalment va cantar Mina amb el títol "Stessa Spiaggia, Stesso Mare". Karina va enregistrar-la l’any 1964 i la va incloure en un EP al costat de "No está bien", "Hully Gully boy" i "Vaya, vaya" i la van acompanyar Joe & The Jaguars, un grup sorgit a Espanya, però que eren soldats nord-americans, fent la mili a la base de Torrejón  i que van gravar un EP pel seu compte aquí al país. De fet en el programa ja els hem escoltat. A Karina l'acompanyaven habitualment Los Continentales o Los Pekenikes, però quan intervenen Joe & The Jaguars la cosa varia i sona molt més agressiu, encara que la veu karinera segueix sent la mateixa, és clar. María Isabel Llaudes Santiago, nascuda a Jaen i amb uns quants anys a l'esquena, és una dona que no ha sabut envellir i hi ha moments en què dóna la inpresión de seguir tenint aquells alegres vint anys... en el cos d'una dona de gairebé setanta. Joe & The Jaguars estaven liderats per Joe Bennet, genial guitarra solista i músic ja experimentat que tocava en el grup de rockabilly dels Estats Units The Sparkletones quan va ser cridat a files. Curiosament van ser fitxats per Hispavox quan la casa de discos es va assabentar que el cantant Dion De Muti que havia estat el líder de Dion & The Belmonts abans de començar en solitari, havia vingut a Espanya per fer una televisió i s'havia anat a la base americana per saludar el seu amic Joe Bennet i al informar-se es van assabentar que aquest cantava, tocava la guitarra i tenia un grup que es deia Joe & The Jaguars. Fitxats. Si és que no perden pistonada.

Fórmula V – La playa, el sol, el mar, el cielo y tú

Aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda, va ser el primer èxit comercial de Fórmula V i estava inclòs en el seu segon treball discogràfic, un single publicat pel segell Philips el maig del 1968 amb "Hit parade" a la l'altra cara. Per cert aquesta cançó i “Tengo tu amor” que va ser el seu tercer single, van tornar a editar-se aquell mateix any en un single promocional que va regalar els Quesitos MG. Els Fórmula V es van crear l'any 1965 a Madrid i primer es van fe dir Los Rostros, però algun dels seus components es van unir a membres de Los Jíbaros i van passar a ser Los Cambios. Al gener de 1967, Tony Sevilla, Kino de la Peña, José Chefo, Mariano Sanz i Paco Pastor van crear una de les bandes avui recordades com històriques del pop espanyol, Fórmula V, un any més tard Chefo s’en va i es substituit als teclats per Amador Flores "Chapete". Els va descobrir el bateria Pepe Nieto que era component de Los Pekenikes i els va presentar a Maryni Callejo que havie deixat de produïr a Los Brincos i que va veure el seu potencial i va convèncer a la discogràfica per fitxarlos. Els nois van marxar a Milà i en els moderns estudis Fonit Cetra, un dels pocs que disposava d'un estudi amb 8 pistes, es va gravar "Mi día de suerte es hoy", el seu primer single, comptant amb l'Orquestra Simfònica de la Scala de Milà al complet, però el disc va ser un total fracàs. El sigüent single amb "La playa, el mar, el cielo i tú" que escoltem ara ja va ser una cosa diferent i la producción creiem que va ser de José Luis Armenteros. Va funcionar! Van seguir pujant amb "Tengo tu amor", és clar que va ser "Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. Fórmula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa, fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit i estant a dalt de tot, van decidir sorprenentment desfer-se. Paco Pastor es va llançar en solitari, però amb una carrera molt discreta. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics nous, aixó si.

Los Mismos – El puente

Un grup que va gravar cançons molt pop, per el segell Belter, però també moltes paxanguerades van ser Los Mismos que inicialment es van fe dir Los Jollys, encara que després de gravar diversos discos i al fitxar per Belter, la nova discogràfica, ells van canviar de nom per no sonar fonéticament, segun deien, com The Hollies britànics i com havien tingut que canviar de nom, però ells eren els mateixos, es van posar Los Mismos. La veritat és que a nosaltres això ens va sonar, ja en aquella època, a muntatge comercial i sempre vam estar convençuts que el primer nom el tenia registrat la seva anterior casa de discos que era Columbia. "El puente" que escoltem ara, va ser la gran hoterada de Los Mismos, però també el millor èxit de la seva carrera i amb aquesta peça van guanyar el  Festival de Mallorca de l’any 1967, es va publicar amb format single amb “Carmen” a la cara B. Los Mismos eren un trio composat per Elena Vázquez Minguela, nascuda a Valladolid el 6 de gener de 1948, Antonio Pérez Gutiérrez, nascut a Valladolid el 6 d'octubre de 1944, i Benjamín Santos Calonge, nascut a Palència el 15 de maig de 1944. Elena va gravar en solitari fen-se dir Elena Bianco, quan es van desfer al 1978, si bé i des de l’any 1996 Los Mismos han tornat a actuar junts, pero amb Guillermo substituin a Antonio.

Los Stop – El turista 1.999.999

És clar que si parlem de platja i sol, hem de preguntar.nos Què seria de les platges i la indústria hotelera sense els turistes? Ara recordarem que en els anys seixanta el Ministeri d'Informació i Turisme es va treure de la màniga donar un premi als nostres visitants de més enllà de les fronteres i si primer va ser per el turista un milió, a mitjans dels seixanta el premi era ja per al turista dos milions, per que cada cop arribaven més estrangers buscant el nostre sol, la paella i la sangria. Per tant ara us portem aquest tema carregat de bon humor que fa referència a aquesta temàtica i ens el porten Los Stop. L’any 1967 guanyen el Premio del Instituto de Cultura Hispana amb aquesta cançó que va guanyar també el Festival de Mallorca i va ser el gran èxit en la carrera dels Stop al costat de "Tres cosas (Salud, dinero y amor)" que és del mateix any. Gravaven per al segell Belter. Cristina es diu en realitat Mari Carmen Arévalo i va deixar el grup per liderar Cristina y Los Tops i després seguir en solitari. Los Stop eren, a més de Cristina, Juan Comellas, José María Serra (que en els 80 va ser representant artístic de Lucky Guri i Núria Feliu, entre altres artístes, i amic de Mario), Fernando Cubedo i Andrés Gallego. Aquesta cançó es trovaba en un single editada l’any 1967 per Belter y amb “Los dos tan felices”, versió del tema de The Turtles, a la cara B, però també es va publicar en format EP. Los Stop van treballar al cinema, intervenin a la pel-lícula “Pero en qué País Vivimos” de José Luis Sainz de Heredia, també de 1967 on fan de grup d'acompanyament de Conchita Velasco. També van gravar en català i signaven els discos com Els Stop. Ah! A la caràtula d'aquest vinil, el turista que es va quedar sense el "premi" amb barret, lluin cametes "serranes" i tot, es Josep María Serra.

José Guardiola – El bikini amarillo

Us portem ara al programa d'avui una cosa molt típica de l’estiu per a les noies, el bikini. Aquesta és una cançó que va publicar Josep Guardiola l'any 1960, en un disc on es van incloure "Verde campiña" que de fet va ser el tema estrella, “Tienes mi amor” i “Nuestro concierto”. El tema que estem escoltant va ser el primer èxit del cantant nord-americà Brian Hyland que la va titular "Itsy Bitsy Teenie Weenie Yellow Polka Dot Bikini" i era una composició de Lee Pockriss i Paul Vance inicialment concebuda a ritme de polka. Ser número 1 del Billboard americà i va arribar a la vuitena posició a Anglaterra. A Espanya es van realitzar diverses versions, però hem de destacar una que es va gravar posteriorment a càrrec de Karina. El nostre gran crooner per excel·lència, l'últim crooner català, va ser José Guardiola que si bé va centrar sempre la seva carrera en l'idioma de Cervantes, no li va fer fàstics a cantar en la llengua de Mossèn Cinto i va gravar un munt de discos en català. De família humil, José Guardiola va passar la seva infantesa a Barcelona al costat dels seus germans i els pares que els hi van inculcar aficions musicals. Josep no és, ni va ser, l'únic artista de la família. Ell tocava el violí, el seu germà Julio la trompeta i la seva germana María el piano. La saga musical familiar continua ja que el seu propi fill és cantant en una orquestra. Per cert que Josep Guardiola també tocava el piano, la guitarra i creiem recordar que el clarinet. José Guardiola va ser un gran versioner i també i malgrat el que s'ha publicat en diferents mitjans de comunicació a reu de la seva mort, va ser "el segon" a gravar pop en català, no el primer com es va dir, les primeres van ser les Germanes Serrano. Tant elles com José Guardiola van gravar els seus primers EP's en català l’any 1958. Com ja us hem dit en moltes ocasions, tot va ser una idea del mestre Josep Casas Augé. L'any 1963 Josep Guardiola ens va representar al Festival d'Eurovisió, encara que només va aconseguir el dotzè lloc, interpretant la cançó "Algo prodigioso". El 9 d'abril del any passat, José Guardiola va abandonar aquest món per la porta de servei, com sols passar amb aquest que despres de ser tan grans, han anan quedat relegats al oblit per part del públic manipulat per les multinacionals del disc i les emisores de ràdio-fórmula. José Guardiola comptava 81 anys d'edat, però les seves cançons seguiran mantenint viu el seu record entre nosaltres i tots aquells que l'admiràvem i estimaven.

Los 5 del Este – Noche de verano

Però qué seria l’estiu sense les seves nits? Aquest tema que us portem ara a l’últim programa de la Desena Temporada d'El Temps Passa... i la música queda, és una versió que el grup balear Los 5 del Este van realitzar l’any 1965 del gran èxit en la carrera de la banda xilena Alan y sus Bates, encara que el títol original era “Fue una noche de verano” i que ja hem escoltat en el programa en diverses ocasions en la original. Aquesta bona versió es trobava en un EP editat per EMI-Regal i en el qual també es van incloure “Lollipop Shake”, “Look at this boy” que es tracta d'una versió del trio nord-americà The Lollipops i “Canción del hombre solitario”. Los 5 del Este van ser un dels grups més populars de les illes Balears al costat del Grupo 15, Los Beta, Los Javaloyas, Talayots, Telstars, etc. i van funcionar prou bé com a versioners, una pràctica habitual en els anys seixanta. Los 5 del Este van ser creats per Joan Fons i van començar la seva carrera professional el dia 8 de desembre de l'any 1962 a l'Hotel Sabina de Cala Millor.De fet es pegaven un “panzón” d'actuar en els hotels de la costa mallorquina. Van funcionar des de 1964 fins l’any 1984. A part de Joan Fons, al grup també trobavem a Antonio Fons, Bartolomé Oliver, José Alba i Rafael Cortés que van ser la formación més estable, però en total, per Los 5 del Este van passar Martí Gomila, Toni García, Miquel Pieras, Miquel Pascual, Fernando Chica, Fernando Blanco, Xisca Llull, Tomeu Nicolau, Javier Sánchez, Jordi Llagostera i Xavier Oliver i van treballar i van enregistrar un bon grapat de discos, sobre tot EP’s i singles, en total més de 30 i van gravar 79 cançons. Així mateix van participar en una o dues ocasions al Festival de Mallorca.

Massiel – Rufo el pescador

Als pobles costaners, poblacions de pescadors a la majoria dels casos, el progrés ha fet un pobre favor en masses ocasions. L'especulació urbanística que va començar als anys seixanta ha marcat skylines que són veritables "bodrios" paisatgístics, aberracions. Precisament d'això ens parla la cançó de Massiel. Era una composició de Manolo Díaz (Los Sonor i Los Polaris) que ja s'havia llançat en solitari i cantada per Massiel i amb una segona versió a carrec de Manolo Pelayo (Los Diablos Negros i Los Botines), es va presentar al Festival de la Canción de Mallorca l’any 1966 i va guanyar. És una de les millors interpretacions de la "Tanqueta de Leganitos" i molt superior a la del seu company d'escenari. Massiel, de veritable nom  María Félix de los Àngeles Santamaría Espinosa va néixer a Madrid el 2 d'agost de 1947 i el seu pare Emilio Santamaría va ser un dels millors representants artístics de la seva època, tasca que va heretar el fill, el germà de Massiel que també va ser president de A.R.T.E. la Associació de Representans Técnics de l'Espectacle. Massiel va debutar l'any 1966 i el 1968 després del merder que va muntar Serrat al negar-se a cantar en castellà, ens va representar a Eurovisió i vam guanyar. Curiosament aquesta peça que escoltem ara, tot i ser tot un crit social, va passar la censura de l’època que va jutgar era una cançó d’amor i festa, però la lletra es digna de tindres en compta i molt. A la foto Mario Prades i Massiel.

La Música que es Feia en Català

Dos + Un – Pescadors

Els Dos + Un van ser un bon grup de folk català surgit en els seixanta i estava integrat pels germans Jordi i Josep Maria Clúa i Manel Josep que posteriorment crearia la Orquesta Plateria, a més de la col·laboració de Jaume Balanyà encara que aquest mai va ser oficialment membre del grup. Aquest tema editat en format single l'any 1968 per DDC, subsegell de Discophon, és possiblement el més important dels que van treure Dos + Un i avui en dia és tot un himne del folk català de finals dels anys seixanta. Quimet reclama l’euro rápidamente. La cançó va ser composada pels germans Clúa i M.J. Bergua i ens parla dels pescadors que van a la mar a fer el que sempre han fet, sense pensar que pot ser mai no tornaran del ample mar. Per aixó ells ens diuen que escoltem les veus del vent que transportan el seu dolor. Més tard el barceloní Ia Clúa, de veritable nom José Maria Clua i que va morir el 13 de setembre de l’any 2011 a causa d'un càncer, als seixanta anys d'edat, s'uniria a Jordi Batiste i crearien el duet Ia i Batiste, un dels seus discos "Chinchonera's Cat" està considerat una obra mestra de la música folk-rock catalana. Ia Clua també va formar dels grups Moto Clua i Rocky Muntanyola i va gravar en solitari. En total Dos + Un van arribar a gravar quatre o cinc discos petits, aquest creiem que era el segon d’ells.

Isidor – Eivissa

En els anys seixanta i també en els setanta, l'illa d'Eivissa va ser el paradís hippy a la península Ibèrica, és clar que allà el moviment hippy era molt curiós ja que, quan arribava el final de mes, hi havia veritables cues d'aquells antisistema de la època, esperant a les oficines de Correus el gir mensual que els manaven els pares. Ja és veritat el que deia el títol d'aquella pel·lícula de la època "Una vez al año, ser hippy no hace daño". Aquesta cançó que escoltarem ara i en la que el cantautor ens parla de la seva illa i la seva infanteça, us l'hem extret d'un EP d'Isidor, creiem que el primer, que va publicar, amb el segell Edigsa l'any 1965 i en el qual també van incloure “A mi ni m’hi va ni m’hi ve”, “Per dins” i “Una mà buida”, un disc bastant reivindicatiu d'aquest bon cantautor d'Eivissa. Isidor Marí forma part actualment de Falsterbo Marí, la reconversió del grup de folk català Falsterbo 3, però va començar com a cantautor en una línea entre pop i folk, dins de la Nova Cançó. Quimet se encarrega de recordarnos el famos Festival Folk del Parc de la Ciutadella a Barcelona que va convocar més de 9000 persones i va durar 7 hores, va tenir lloc el maig de 1968 i també va reunir un número molt significatiu de “Grisos” controlant porra en mà al personal, no fos que aquella reunió es convertís en un aldarull i un cant a favor de la llibertat i en contra de la dictadura que era el veritable rerefons gairebé sempre en aquest tipus de festivals. De nóm complert Isidor Marí Mayans va néixer a Eivissa l'any 1949 i segueix en actiu. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va començar la seva carrera acadèmica com a professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de les Balears. Quan va començar en el món de la música va formar part del duet Isidor i Joan, de 1965 fins al 1966 i posteriorment cantaria en solitari. A partir de 1999 s'uneix a Falsterbo 3 i sorgeix Falsterbo Marí si bé l’any 2006 va treure un altre disc en solitari amb un títol molt llarg “Ansa per ansa, amb unes cancons amb cant redoblat”.

Seguirem ara amb el nostre recorregut estival i us portem una bona banda que gravava a Anglaterra.

Los Íberos – Summertime girl

Feia temps que aquesta cançó no sonaba a El Temps Passa… i la música queda i avui amb aquest programa especial per acomiadar la desena temporada del programa i tenin en compta les calors de l’estiu us la tornem a portar. I es que quan arriba l'estiu sembla que les noies pensen més en els nois i aquests en elles, els cossos bronzejats possiblement ajudin a aquesta atracció i nosaltres recordem aquells somnis d'estiu, quan començàvem a buscar la nostra "Noia de l'estiu". Aquesta va ser una de les millors cançons de Los Íberos, un grup d'extrema qualitat musical i vocal i que van gravar una part important de la seva discografia en anglès i gravant als estudis de DECCA a Londres. Los Íberos es van conèixer a Torremolinos i eren Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria i Enrique Lozano a la guitarra solista i més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i un d'Almeria que es deia Cristóbal de Haro al baix que seria substituït al seu torn més tard per Carlos Attias. Van debutar amb un single publicat l'any 1968 amb "Summertime girl", aquest tema que avui sona a El Temps Passa... i la música queda. L’any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés", junt amb un munt de conjunts espanyols de l’ època u també a “Topical Spanish” de Ramón Masats, l’any 1969. L'any 1973, després de publicar el single "Maria, Tobias y John", Los Íberos es desfan. Adolfo Rodríguez s'incorporaria més tard al primer supergrup de la música espanyola Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es coneixia com CRAG. Quique es va dedicar a la producción u va treballar a disco de Dolores i Hilario Camacho, Cristóbal substitueix a José Belmonte a Los Puntos durant una temporada i va formar part del grup Frenos. Enrique Lozano per la seva banda a l'any 2008 va editar un disc en solitari.

Los Pops – La chica del verano

Aquest tema, escrit per Georgie Dann que ens porten des de Mallorca Los Pops, una altra bona banda, es trobava en el seu segon disc, un EP publicat l'any 1967 pel segell Regal i en el qual el tema estrella va ser la seva versió del “Con su blanca palidez” del grup britànic Procol Harum, però també trobem en el vinil “Chica de negro” que és el “The girl in black” de The Troggs  i “Pa Pa Pa” una cançó escrita per ells. Los Pops van treure en total tres EP's, tots l'any 1967 i realment eren una banda que petaba molt bé. Amb cambis de músics, Los Pops van començar al 1962 i van debitar al hotel Eva María de Cala Major. Desprès és convertiran en el grup resident de la sala Big Apple, a Palma. Los Pops eren cinc joves i l'integraven Paco Rosell com a cantant, Diego Sámchez que procedia de Los Fugitivos a la bateria i que va substituïr a Juan Sansó, Agustí (órgan), Jacobo (baix) i el guitarra solista, un granadí anomenat José Rodríguez Lechuga que abans havia tocat a Los Guantes Negros. En els seus discos a part de les clàssiques versions, la majoria de les vegades imposades per les discogràfiques, Los Pops sempre van incloure cançons pròpies. Tot i que no tornarien a gravar cap altre disc a partir de 1968, van estar en actiu fins a l'any 1972 actuant bàsicament a l'illa de Mallorca, amb cambis de músics. Us explicarem una curiositat, quan es trobaven en plena campanya de promoció d'aquest disc van ser convidats a actuar a TVE en un programa que es realitzava des de Miramar, a Barcelona. Quan els nois van arribar al plató el productor va jutjar que portaven els cabells excessivament llargs per sortir a la televisió pública i va donar ordre que es presentés el perruquer de l'estudi i els tallessin el cabell i es va fer.

Lone Star – La playa

Aquesta és una versió del tema de Marie Laforet que ens versionan els barcelonins Lone Star en un dels seus millors EP, el setè, editat l'any 1965 i que també va incloure "Comprensión" de The Animals, "Eight days a week" de The Beatles i "De día y de noche" que era de The Kinks. A Lone Star se'ls coneix avui en dia com "La Leyenda" i formen part de la história del rock espanyol. La discogràfica els van anomenar inicialment Conjunto Lone Star, si be despres de quatre o cinc discos de quatre cançons, van conseguir dir-se com ells volien, sense el Conjunto, ni Los per davant. Inicialment  Lone Star eren Pere Gené, Enric Fuster (piano), Rafael de la Vega (baix), Enrique López (bateria) i l'holandès Willy Nab a la guitarra. Després d'haver publicat el seu primer disc fot el camp Enric Fuster i tres discos més tard Willy Nab i es va incorporar el guitarrista tarragoní Joan Miro. A partir d'aquesta formació va començar la línia ascendent de la banda catalana, de fet aquesta ha sigut la millor formació de Lone Star. Per cert que quan Joan Miró va marxar a la mili, el seu lloc va ser ocupat interinament per Alex Sánchez que ja als 70 es va incorporar definitivament al grup. Alex va tocar amb Radio Futura a la gira que aquests van realitzar per Catalunya l’any 1988, per indisposició de Sierra, el seu guitarra i Mario els va tindre actuan a La Fàbrica de Reus, on era director artístic i va tindre que plegar perqué no és cobrava a fi de més i el pare de Mario l'hi va ensenyar que “Per una idea es pot lluitar, però sense menjar resulta molt difícil”, sobre tot quan el propietari amb la seva familia s’en anava de restaurant a sopar a Cambrils cada dia. És clar, a final de mes les comptes no sortien de cap manera.

Los Sírex – Solo en la playa

Ara recordarem que en masses ocasions les nits a la platja poden ser molt agradables, encara que es gaudeixin en soledat. Per tant us portem "Solo en la playa" de Los Sírex que encara estan en actiu i van ser en els seus anys gloriosos dels seixanta, Antoni Miquel Cervero "Leslie" com a cantant, Luis Gomis de Prunera a la bateria, José Fontseré a la guitarra, Guillermo Rodríguez Holgado que era el líder real a més de baixista i compositor i Manolo Madruga a la guitarra solista. Es van crear el juny de l’any 1959. Aquest tema de Los Sírex que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, es trobava en un EP editat per el segell Vergara l’any 1966 i que també recollia "Olvídame”, “Yo grito" i "Reprise", les quatre cançons eren composicions pròpies de Los Sírex que van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons seves, sense deixar de costat les versions ja que fins i tot quan la seva fama va començar a estar en declivi les discogràfiques els seguien imposant versions, clar que ells també es van dedicar a mantenir el seu potencial com a compositors, bàsicament el baixista i productor Guillermo Rodriguez Holgado. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament a l'escenari quan actuaven. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver-hi uns quants més, com un que va celebrar-se al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Avui del grup original ja sols queden Lesli i Guillermo, Luis Gomis i Manolo Madruga ja van morir, tots dos amb poc dies de diferencia al setembre del 2012, val a dir que el batería Ernesto Rodríguez Rodríguez que havia estat fundador de Los Gatos Negros i que portava 5 anys amb Los Sírex, va morir el 1 d’octubre del 2014 a Barcelona.

Los Gritos – Estoy de vacaciones

Això si que és un crit de llibertat juvenil i festiu, tot un cant proclamant un estat ideal "Estic de vacances" i ens el porten Los Gritos per acabar el programa d’avui i donar per tancada la desena temporada de El Temps Passa... i la música queda, des del seu segon single, editat l'any 1968, amb “Vuelvo a mi tierra” a la cara A, un tema amb el qual van guanyar el segon premi en el Primer Festival Internacional de la Costa del Sol que es va celebrar a Màlaga pocs mesos després que guanyessin el de Benidorm amb “La vida sigue igual”. Les dues cançons del single es van incloure en el seu únic LP "Los Gritos", publicat l'any 1969 i que portava un parell de temes inèdits. Los Gritos van cantar una o dues cançons a la banda sonora del film de l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir Pedro Lazaga, protagonitzada per el recordat Paco Martínez Soria i en la qual el bateria José Ramón Muñoz fa el paper de nét seu i l’avi per les seves llargues cholles i mentre el noi està dormint, tisora a la mà, li fa “un repàs” per escurçar-l’es una miqueta, les chollas. Això li va passar per melenut, apa! En el fons es la típica pel·lículeta del gran Paco Martinez Soria on fa de cateto del Aragó més tancat que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo Galván no apareix en el film. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Sierra (guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos van guanyar el Festival de Benidorm el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias i allí va començar una bona carrera musical fins que es van reconvertir a La Zarzamora i finalment Manolo Galván que ja es mort, els va deixar per seguir en solitari i allò va ser la fi del grup, si bé ancara van gravar un single amb un altre cantant abans de desfer-se

Conclou El Temps Passa… i la música queda per avui, us deixarem en la bona companyia de aquelles emissores per les que sortim a l’aire o per internet, si et descarregues el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Nosaltres som Quimet Curull i Mario Prades, tornarem la propera temporada que per nosaltres serà l'onzena amb molta més música i records. Porteu-vos bé i precaució amb la carretera i els excessos ja que quan tornem al setembre, passarem llista i volem que estigueu tots i totes.

Us deixarem un vídeo de Els Grills, la banda on va tocar Quimet i aquesta adaptación del tema de The McCoys.

 B o n e s    v a c a n c e s

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa