El Temps Passa 11-17

Enllaç per descarregar-se el programa

Avui ens posem en marxa amb El Temps Passa... i la música queda, en pla molt festivaler i des de Benidorm tindrem a Arturo Millán i Ana María Parra, però així mateix comptarem en el programa amb Los Diablos Negros, Gelu, Lita Torelló, Los Telstars, Kinita, el Latin Combo, també el Latin Quartet, Los Sonor, Fernando Orteu amb la seva Orquestra, Los Pasos, Núria Feliu, Los Brincos i Los Catinos. Així mateix tindrem Anuncis per el Record, dedicats als electrodomèstics que en els anys seixanta van començar a difondre’s massivament amb agressives campanyes de publicitat. Començarem ara aquest viatge a l'ahir, als anys seixanta que emprenem setmanalment des de les emissores per les que sortim a l’aire o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Seguim sent Quimet Curull i Mario Prades i us direm alló de que nosaltres

Obrim la Paradeta

Arturo Millán – Señora Doña Cibeles

Comencem El Temps Passa… i la música queda, amb un disc dedicat al Primer Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm i una cançó escrita per Augusto Algueró i G. Moreu, en la qual trobem molta similitud en els seus inicis amb un fragment de la sarsuela “La del Manojo de Rosas”, encara que no ens atrevim a dir que es tracti d'un plagi. Primer perquè són tan sols les primeres notes i Quimet diu que han d'haver tres o quatre compassos iguals perquè es tracti de plagi i després per que el mestre Algueró no pensem que tingués necessitat de copiar a ningú. El tema està dedicat a l'emblemàtica Cibeles, tot un estendard per al Reial Madrid i al disc, editat per RCA l'any 1959, també trobem “Un telegrama” que va ser el tema que va defensar Arturo Millán i també Monna Bell, guanyant el Festival, al costat de “Don Quijote” i “La Montaña”, tots dos temes també d'Augusto Algueró. Arturo Millán està acompanyat en l'enregistrament per la Orquesta de García Morcillo. Arturo Millán va començar com a cantant de l'orquestra de Izidor Handler per després llançar-se en solitari. El cantant i compositor va néixer a Chillán, Xile, l’any 1928. Va morir el 6 de juny de1996 a Santiago de Chile, víctima d'un càncer. Habitual en la televisión chilena, va gravar cançons históriques en el seu pais com "Mi amigo Pedro", "Yo tengo fe" i per sobre de tot "Mi papá, mi amigo", un tema que per cert, junt als seus quatre fills va gravar fen-se dir Arturo Millán y Los Millancitos. També teniu que tenir present que Arturo Millán va guanyar en dues ocasions el Festival de Viña del Mar, al seu pais.

Ana María Parra – Enamorada

Avui escoltarem al programa a Ana María Parra amb una cançó del III Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm que també va ser escrita per Augusto Algueró i que es va publicar en un EP editat per RCA l'any 1961 que curiosament girava a 33 rpm, cosa insòlita a l'Espanya de principis de la dècada i en el qual també es van incloure “Fabulosa”, “Todo” i “Una nueva melodía”. La veritat és que la cançó més popular en la carrera d'Ana María Parra va ser “Las chicas de la Cruz Roja” que es va fer molt famosa en incloure’s en la banda sonora de la pel·lícula del mateix títol i avui dia es recorda més la cançó que el film. Reflecteix un moment històric d'Espanya on s'intentava conscienciar el treball de les postulants, digne d'admiració i amb premis morals, això era el més important en aquella època. Però sobretot si alguna cosa ha contribuït al fet que "Las chicas de la Cruz Roja" formi part de la història del cinema espanyol amb lletres d'or, va ser, com us deiem abans, la seva banda sonora, escrita també pel desaparegut compositor català Augusto Algueró i sobre tot la cançó. La pel·lícula va ser dirigida per Rafael J. Salvia l’any 1958. La cantant Ana María Parra també va participar en un munt de festivals a part d’aquest, entre ells un parell d’edicions del Festival de la Cançó de la Mediterrànea. Per cert l’any 1958 Ana María Parra que va néixer a Madrid l’any 1935  i va debutar com a tercera solista a la Compañia de Manuel Paso, sent primera veu després d’un any, va gravar un EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de curta vida i lligat al estris rodó. Us explicarem un altre curiositat, en la grabación d'un disc amb la cançó “Nubes de colores”, la van acompanyar Los Sonor.

Gelu – Me gusta el verano

Maria dels Àngels Rodríguez Fernández coneguda artísticament com Gelu, va néixer a Granada, el 1945. Va ser una de les principals noies Ye Ye, de l'època. Es va donar a conèixe el 1958 en guanyar el concurs "Música al azar", de Ràdio Granada. Després del triomf a la seva ciutat natal, es trasllada primer a Madrid i després a Barcelona, on grava amb la discogràfica La Voz de su Amo els seus dos primers èxits "Los gitanos" i "Despues de seis tequilas". Va mantenir un "afaire" amb el cantant Tito Mora, però després es va casar amb el també cantant Santi Palau, que encara no sabem si ho és, però si sabem que era el propietari de la discoteca Wonder a Lleida i la Chrysalis a Valls. Un dels seus grans èxits va ser "El partido de futbol" amb l'acompanyament musical a càrrec de  Los Mustang. "Me gusta el verano" que escoltem ara, és una de les seves bones cançons i era una composició del Dúo Dinàmico que va incloure en un EP editat per La Voz de su Amo l’any 1965 i en el que van incloure “24 Horas Cada Día”, “Cuanto Mas Lejos Estoy” i “La Verdad”, de fet el disc es va titular “Gelu - Canta 4 Canciones Del Dúo Dinámico”, val a dir que Ramón Arcusa i Manolo de la Calva van escriure aquestes cançons per la Gelu, si be i seguin el seu costum, creiem que també les van gravar ells mateixos, de fet estem segurs. Gelu es va retirar l’any 1968, en casar-se, com solia passar em masses ocasions amb les cantants femenines d’aquella época.

Lita Torelló – Cúlpale a la Bossa Nova

Lita Torelló va gravar l’any 1963 aquesta cançó, versió del èxit de Eydie Gorme que així mateix també la va gravar en castellà, a un EP publicat per Vergara on Lita Torelló així mateix ens canta “La tercera luna”, “Como tú no hay ninguno” i “Tú vendrás a mí”. Aquesta cançó també la van gravar Gelu, Franciska i Rosalia que eren les Noies Ye-Yés més important de la década i la veritat que molta més gent, entre elles Karina. Lita Torello va començà a cantar amb sols 9 anys, era una “nena prodigi”. La xicota és deia en realitat Dolors Torelló, peró va ser coneguda artísticament com  Lita Torello. Es va convertir en una de les veus més populars dins les solistes dels anys 60. Havia nascut a Barcelona l'11 de maig de l’any 1946. Lita Torelló va començar sent gairebé una nena, a finals dels 50 amb un EP compartit on ella cantava "Quiero la burrita Non". Un parell o tres d'anys després va signar contracte amb Vergara i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània, aconseguint el segon lloc amb la cançó “Presentimiento”, era 1961 i el tema es va incloure al seu primer EP amb altres tres versions de cançons del Festival. També va participar en diverses ocasions al Festival de la Canción Española de Benidorm. De fet va ser una cantant molt prolifera ja que va arribar a gravar catorce EP's per Vergara, només entre 1964 i 1966. Despres passaria a altres segells i seguiria gravant. Lita Torelló a finals dels 60 va deixar la seva carrera musical en casar-se amb un càmara de televisió espanyola i anar-s’en a viure a Madrid. Val a dir que Lita Torello també va gravar en català un parell o tres d’EP’s.

Latin Combo – Baby, cuanto te quiero

Un dels grups amb millors músics de l'època a Catalunya van ser el Latin Combo que escoltarem ara i que al costat del Latin Quartet del Mestre Burrull, van comptar amb grans professionals que en moltes ocasions actuaven com a músics d'estudi i en gires i concerts acompanyant a les estrelles de moda. Aquest tema que compartirem ara en el programa, es trobava en un EP editat pel segell Vergara l'any 1963 i en el qual també trobàvem “Hully Gully Holliday”, “El Grillo" i “Mi cielo”. El Latin Combo el van integrar Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet. Així mateix Francesc Burrull que militava en els Latin Quartet, va ser component dels Latin Combo durant un temps, ara estem embolicant al personal. Tots aquests grans músics van beure de les fonts del jazz i Ricard Roda, nascut l'any 1931 a Barcelona, va ser un dels millors saxofonistes de la història musical espanyola, va crear en els 70 l'Orquestra Mirasol gravant "Salsa catalana", un dels millors discos de l'Ona Laietana i un dels primers del segell Zeleste i va ser professor del Taller de Músics. Un dels seus últims projectes va ser Roda de Saxos. Ricard Roda va morir el 14 de novembre de 2010 i des de feia anys residia a la Seu d'Urgell, on va ser enterrat. Con us haviem dit, el Latin Combo també va acompanyar a molt cantants en les seves gravacions i gires, llavors dit “bolos” i és que ells formaven part de la crem de la crem dels músics catalans. Es van inflar de gravar EP’s i LP's, si bé i a partir de mitjans de la década dels seixanta, la seva fotografia no apareixia a les portades, segons les cases de discos no donaven la imatge per arribar a la joventut més poppi, sense tenir en compte que ells eren els mateixos bons músics d'anys abans, o potser millors perquè amb el temps sempre s'aprèn.

Kinita – Do Re Mi

Kinita, a la que escoltarem a El Temps Passa… i la música queda, va ser una de les noies Ye-Yé dels anys 60 i va sorgir a Madrid. Nosaltres hem buscat informació sobre ella, però no hem aconseguit esbrinar com es deia realment ja que estem convençuts que Kinita era un nom artístic. Pot ser fos la parella del Quinito, aquell ninot que anunciava la Quina San Clemente i que donava "unas ganas de comerrrrr", o no, i que als nenes de l’època ens permitía agafar uns pets d’impresió. Això és broma, però Kinita amb la seva veu i la seva desimboltura van fer que els seus discos funcionessin molt bé, però com sol passar amb les veus femenines d’aquells anys, la seva carrera va ser efímera. Els seus pentinats cardats en excés li van valer a  Kinita el sobrenom de La Princesa de la Laca, segons hem llegit per internet. Aquest tema es trobava en el seu primer EP editat per Philips l’any 1965. En total va publicar 5 EP's, l’ultim l’any 1969, tots amb el mateix segell. En aquest primer disc també es recollien els temes "Ya te Tengo” de Sonny & Cher, “El Cochecito” composada per Los Brincos i que també van gravar Marisol, The Brisks, Los Catinos i molts altres i “Sacré Charlomagne" versió del èxit de la francesa France Gall. De fet sembla ser que Kinita també va treballar al cinema, a la pel·lícula "Chantaje a un asesino", on feia de monja. A rel d'aquest film es va parlar de que Kinita, amb tan sols 15 anys d'edat, mantenia una relació sentimental amb José Manuel Sierra, component del grup Los Astros, però sembla ser que tot va ser un montatge publicitari de les cases de discos de tots dos.

Los Sonor – Tienes 16 años

Los Sonor van ser una de les millors bandes que prodiem considerar instrumentals espanyoles durant el primer quinquenni dels 60, encara que segons l'època van interpretar així mateix cançons cantades com aquesta en què la veu és Manolo Escobar, per descomptat no el confongueu amb el del carro i la minifaldilla, rés a veure. Per Los Sonor van passar grans músics com Tony Martínez i Manolo González que després es van incorporar a Los Bravos, Manolo Díaz que venia de Los Polaris i és llançaria com a cantant en solitari, compositor i productor, sent alt executiu de CBS ja en els 70. Altres membres dels Sonor van ser Carlos Guitart que s'incorporaria a Los Flecos, Luis Eduardo Aute, Jorge Matey que va formar part posteriorment dels Pekenikes, Beta Quartet i Los Archiduques, Manolo Fernández, José Antonio Otero, José Luis González que s'en va anar a Los Pasos i algun més. Aquesta és una versió d'un èxit d'Elvis Presley fet per el Johnny Burnette Rock'n'roll Trio que ja havien interpretat a Espanya en aquella meixa época The Vagabounds, un tercet de soldats nord-americans de la base de Torrejón que van treure un parell de discos al país quan feien la mili. Los Sonor van fer una bona versió d’aquesta cançó que ens parla d’amors molt joves, avui sería un  tema tabú.

Els Anuncis dels Nostres Records

A la secció dels Anuncis per els Records avui us hem seleccionat falques publicitàries per promoure l'ús d'electrodomèstics a la llar. Els anys seixanta van ser decisius per a l'expansió de la "comoditat" i les sofertes mestresses de casa es van assabentar, gràcies a la ràdio i la televisió, que la vida podia ser molt més fàcil amb l'ajuda d'aparells com aquests. Arribava la Societat de Consum i a sobre les botigues oferien slogans com “Cómodas facilidades de pago”, “Compre hoy y pague mañana” i tants altres enfocats a buidar les magres butxaques a base de signar lletres.

Entre la quantitat d'aparells per a la llar que ens van arribar es trobaven batedores, cuines, rentadores, neveres, liquadores, màquines d'afaitar, aspiradors, ventiladors, ràdios, assecadors per als cabells, planxes eléctriques i sobretot televisors. Entre tots aquells pioners destacaven marques americanes com Kelvinator, Telesprint, Marconi, etc. sense oblidar altres com Iberia que era espanyola, Anglo Televisor que ens deia que era "Millor que la realitat", Askar, Telefunken o Werner. Calia comprar-se un televisor i deixar de molestar el veí que la tenia, omplint la seva casa de gent que es distreia veien-la a costa d'aquell sofert veí que més d'una vegada va haver de dir-se allò de "Qui em manaria a mi comprar-me una tele?". Altres s'en anaven al bar, abaix de casa per veure "El Tunel del Tiempo", "La dimensión Desconocida", "Bonanza", "Perry Maison" o el partit dels diumenges.

Electrodomésticos Askar

Amb el slogan “Enchufa el Askar, la frase repetida en el hogar” que val a dir es va fer fins i tot pesadet, es va promocionar a mitjans dels anys seixanta, tota la gamma d'equips musicals per a la llar de la marca Askar que incloïa tocadiscos, aparells de ràdio, ràdio transistors portàtils, televisors, etc. Avui en dia hem trobat rebuscant en la xarxa que encara existeix l'empresa, amb seu social a Almansa, Albacete, una firma que fabrica electrodomèstics i es diu Askar-Electrodomesticos CB, amb una sub empresa anomenada Askar Hogar SL, no sabem si és o no, la mateixa del anunci que escoltem avui, però si recordem que els electrodoméstics Askar van ser una marca amb bona i machacona publicitat.

Westinghouse

La primera emissió de televisió a Espanya es va produir el 28 d'octubre de 1956. És clar que en realitat aquella no havia estat la primera, veritablement la primera emissió, en proves, això si, es va produir a tres quarts d’una del 10 de juny de 1948, durant una exposició de tecnologia a la Fira Internacional de Mostres celebrada al Palau de Montjuïc de Barcelona. Quan aquella Televisió Espanyola va començar a emetre anuncis, la publicitat va entrar directament a les nostres cases forman part d'aquell espectacle televisiu. La majoria d'aquells "moderns" productes que havien de fer més confortable la vida a les llars espanyoles, ens van arribar des dels Estats Units. Un dels primers anuncis o el primer possiblement, encara que no ho tenim clar, és aquest que promociona la gamma de productes americans Westinghouse, La firma concessionària a Espanya era Frimotor i van començar a ser emesos a finals dels anys cinquanta.

Afeitadoras Philipshave

A Espanya, no sabem si també en altres països, encara que suposem que si, la guerra quan parlàvem de màquines d'afaitar elèctriques, va estar sempre entre Braun que és de capçal pla i Philips que té tres capçals rodons, encara que en les primeres màquines només disposava de dos capçals. Nosaltres avui a la secció dels anuncis del record d'El Temps Passa... i la música queda, us hem portat el model Philishave, creiem que amb moltes variacions, això si, se segueix fabricant, clar que avui són sense fils i amb tot això que ens ha deparat la moderna tecnologia. Perquè en qüestió d'afaitar-se, ha passat ja a la història la navalla d'afaitar que Mario va intentar utilitzar alguna vegada, però va ser un  total desastre i es va passar a les fulles d'afaitar, la brotxa i el sabó de barra. Philips ha arribat a produir un total de 400 milions de màquines Philishave des que va començar a comercialitzar-se l’any 1938. Es calcula que Philips ha arribat a vendre una mitjana de 700 màquinas d'afaitar per hora cada dia, a tot el món, clar que són fonts properes a la marca, però ningú pot posar en dubte la seva capacitat per arribar al públic i les intenses campanyes publicitàries que encara avui segueixen existin. Fins James Bond s'afaita amb una Philishave, almenys l'actor Pierce Brosnan en les pel·lícules de la saga 007.

Werner Televisión

A poc a poc i a mesura que avançava la dècada dels 60 la televisió va anar compartint protagonisme i finalment va desplaçar a la ràdio a les llars espanyoles. Van sorgir moltes marques i es tractava d'uns trastos immensos que pesaven una barbaritat i que necessitaven ser dos o tres per moure'ls. TVE va ser la Millor televisió d'Espanya ja que no hi havia cap altra, és clar que més tard es posaria en marxa la segona cadena, coneguda com el UHF, tot això en blanc i negre, encara que alguns espavilats deian tenir televisió en color. Mario la primera d’aqueste “televisions en color” la va veure a Palma de Mallorca, en un bar anomenat Cal Meca situat just a la confluència amb la plaça d'Espanya i que avui ja no existeix i Mario va lucinar tot i tenir menys de deu anys i és que es tractava d'un cel·lofan transparent amb franges acolorides el que donava, encara que només a la primera mirada, la sensació de color, a partir de la tercera començaves a marejar-te. És clar que l'eslògan de Werner era clar "Fije su atención... en Werner televisión".

Lavadora Ter

Una de les marques de rentadores populars a final dels cinquanta va ser la Rentadora Ter. En l'anunci gràfic que us hem col·locat al blog i que és de l’any 1957, comprovareu que costava 3.780 pessetes... de l'època que no era gens barat per cert, clar que la anunciaven com La Super Màquina de Rentar. L'anunci que escoltem s'enfocava al marit que havia de comprar una Rentadora Ter per aconseguir més temps lliure per a la seva soferta esposa per dedicar a ella mateixa. Amb això aconseguirà l'espòs una millor i més afectuosa rebuda quan torni a casa seva. Segons el locutor Ter era "La Rentadora que realment necessita la seva dona". Avui dia la Rentadora Ter ja no existeix com a marca comercial, però va ser molt popular, encara que no tots tenien rentadora a casa seva i moltes senyores en aquella època, durant els anys seixanta, rentaven la roba de casa a la pica i fregant a mà o fins i tot anaben als rentadors públics.

Aspiradoras Ruton

Les aspiradores Ruton, amb les que acabarem avui aquesta secció, era una marca de la casa Askar, amb la que hem començat… cap i cua i ara anem a recordar-les. Avui la marca de Aspiradores Ruton ja no existeix i de fet creiem que no seran molts els que la recordin avui en dia, però en els seixanta Ruton va ser una marca en expansió que oferia, segons els diversos anuncis que es van emetre, la possibilitat que també fos enceradora. Un altre dels anuncis proclamava "Que lo haga Ruton", mentre que el seleccionat per compartir avui parla de que la protagonista femenina ha estat "Salvada con Ruton" que a més d'aspirar pols i brutícia, dóna brillantor al terra de la llar. Vaja, que ho té tot!

Acabarem aquest breu recorregut per els electrodoméstics per a la llar dels anys seixanta, dient que en un altre programa de El Temps Passa… i la música queda us en portarem més. Paraula!

La Música que es Feia en Català

Núria Feliu – Jazz i Samba

Us portem ara a la Dama de la Cançó, la Noia de Sants, Núria Feliu amb aquest tema carregat de bossa nova, es tracta de l'adaptació al català del "So danço samba" escrita per Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Moraes que va realitzar Josep Maria Andreu. Es va publicar en versió EP a través del segell Edigsa incloent a més "L'ombra del teu somriure", "No hi ha res a fer" i "Com si res" que és la seva versió del "Mónica". L'EP es va titular "Cançons de pel·lícules" i el tema també es va incloure en el seu primer LP "Núria Feliu Les seves primeres cançons" que va ser reeditat en versió CD l'any 1992. Núria Feliu es filla de la plaça d’Hosca, coneguda com la plaça del Sol d’Hostafrancs, pero ella va nèixer a la part que donava a Sants. Per cert, l’any 1966 Núria Feliu i Tete Montoliu van rebre el Gran Premi del Disc Català i junts també van actuar al saló Sert del Hotel Waldorf Astoria de Nova York, convidats per la Càmara de Comerç de la ciutat dels gratacels. De fet Núria Feliu va gravar i actuar en moltes ocasions amb el gran pianista de jazz Tete Montoliu i també amb l’organista Lou Bennett. Ara bé, quan Iberia va inaugurar la línia aèria Barcelona-Nova York l’any 1987 o el 1988, van contractar a Núria Feliu Mestres per actuar en els dos punts, però li van anul·lar el contracte en negar-se Núria Feliu a cantar el seu repertori en castellà o anglès. Ella els hi va dir que sempre ha cantat en català i al contractar-la ja ho sabien perfectament. Aquesta notícia sobre Iberia i Núria Feliu va ser una primícia que va aixecar Mario des de Diari de Tarragona i tot un escàndol ja que el president d'Iberia en aquells moments era de Reus. I és que Mario Prades i Núria Feliu es coneixen des de fa molts anys i ell havia arribat a ser el seu representant. Mario recorda un gran festival que ell va organitzar al Camp de Mart de Tarragona, a l'anfiteatre. Va ser el Primer Festival de la Cançó Catalana de Tarragona i curiosament estava patrocinat per Caja Madrid. El cartell va ser Núria Feliu, Pere Tapies, Raimón i com a presentador el reusenc Sebastià, un bon amic que ja es mort.

Latin Quartet – Bossa in the night

Amb aquesta bossa nova ens anem de temps ja que correspon a l'última etapa del Latin Quartet, una de les formacions que, al costat del Latin Combo que hem escoltat anteriorment, posseïa els millors músics del panorama català de la seva època, de fet alguns d'ells, com Francesc Burrull i Agapit Torrent, havien militat en els dos grups. Aquest tema, una composició del Latin Quartet, es va publicar ja al 1976 en un disc editat pel segell Barnafonen el qual també es van incloure "Gentleman", "A long time" i "Dearly (Cariño)". En aquest enregistrament, completament enfocat cap al jazz i al costat de Agapit Torrent, l'únic component de la primitiva formació, trobem a Jaume Cristau, Lluís Brugués i Julián Martín que firmaban bajo seudónimo como Lubru, Jae i  Myth. La millor formación del Latin Quartet va ser l’integrada per Agapit Torrent (saxo i guitarra), Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Anteriorment, a l'any 1954, van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. Per el Latin Quartet també van passar Jordi Pérez que era el propietari de un  popular local de la calle Sitjas de Barcelona anomenat La Oveja Negra, Enrique Domínguez i uns quans més. En els anys seixanta es van dedicar també a acompanyar en gravacions a molts artistes com Sonia.

Fernando Orteu y su Orquesta – Mentres el temps passa

Aquest tema obria un LP de l'extraordinari guitarrista català Fernando Orteu que va gravar al capdavant de la seva orquestra i titulat "Baile con los grandes éxitos de la música de boite", amb arranjaments musicals a càrrec del mestre Lleó Borrell que també va ser el productor i el va acompanyar al piano. Aquest disc recull tot un seguit de clàssics a ritme de jazz, aquest tema és el més popular de la pel•lícula "Casablanca", aquell del "torna-la a tocar Sam". L'Orquestra de Fernando Orteu en aquest enregistrament està integrada per Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastián Albalat (solovox, una mena de primitiu sintetitzador), l’amic Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués (saxo), Ricard Roda (saxo), Enrique Folgueras (saxo), José Matas (vibràfon), Eduardo García (contrabaix) i Juan Antonio Calvet (bateria). Tant al capdavant de la  Orquestra com amb el seu Conjunt o en solitari, Fernando Orteu va ser un dels guitarristes de sessió barcelonins més valorats en els seixanta, al costat de Manuel Cubedo, i va acompanyar en gravacions i gires a gent com el Dúo Rúbam, Kurt Savoy, María Cofán, Pilar Morales, Los Campantes, Benito Lertxundi, etc. a més de tenir una abundant quantitat de discos gravats per ell, en formació orquestra o conjunt. Per cert, l'any 2000 va publicar un àlbum titulat "The Music That I Love" molt interessant i recomanable. Orteu va ser un dels pioners en utilitzar la guitarra elèctrica al país i en els seus inicis va formar part de l'orquestra del suís Luc Hoffmann, on curiosament tocava la trompeta.

Deixem Catalunya i ens anem ara a la capital del Regne.

Los Pasos – Voces de otros mundos

En un single publicat per Hispavox l'any 1968, el seu desè disc, trobàvem aquest tema que compartirem ara a El Temps Passa... i la música queda amb “Yo Fui El Mejor” a la cara B. Creiem que les dues cançons van ser composades per Manolo Díaz i els arranjaments van estar a càrrec del teclista Joe González que veritablement es deia José Luis González i era component de Los Pasos. La lletra és molt original i curiosa, tracta sobre uns extraterrestres que els demanen als nois del grup objectes de la Terra i ells els ofereixen una guitarra i una mica d'herba, suposem que era per fumar, no per pasturar al bestiar. Los Pasos van ser descoberts per Manolo Díaz que havia militat a Los Sonor i Los Polaris i ja treballava en solitari i com a productor. Manolo va compondre per ells “La moto” i ple d'ingenuïtat, la va presentar a Alain Milhaud perquè aquest produïs a Los Pasos. Aquest va dir que el grup no li interessava ja que estava treballant amb Los Bravos i sense taller-se ni un pel, va agafar la cançó i va fer que la gravessin Los Bravos, conseguin enrrederí la sortida del disc de Los Pasos. De fet va ser el tercer single de Los Pasos que eran un bon grup, es van formar a Madrid, tots amb experiencia musical a l'esquena i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán que ere germà de l'actriu i cantant Marta Baizán, Joaquín Torres i Martín Careaga. L’any 1968 Los Pasos van protagonitzar la pel·lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez, inclouen diverses cançons en la seva banda sonora. Los Pasos van funcionar de l’any 1966 fins 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's, un bon grup de rock progresiu.

Los Brincos – Amiga mía

A l’àlbum “Contrabando”, publicat per Los Brincos l'any 1968, van trencar amb el seu estil habitual, manipulat i comercialitzat per Maryní Callejo i la seva discogràfic i se'ns mostraven molt més propers al futur estil de Alacrán i Barrabàs que l'inicial del grup i és que hi va haver canvis en la formació i aquest LP va ser el resultat dels canvis i sobretot el de lideratge ja que el grup va passar a ser dirigit per Fernando Arbex. Un dels millors singles d'aquest àlbum incloïa el tema que escoltarem ara, per el que Quimet reclama el euro ja que l’ha tocat, i "Érase una vez" a l'altra banda. En aquest disc Los Brincos a més del bateria i cantant Fernando Arbex i el baixista Manolo González, comptaven amb dos nous elements, s'havien incorporat Vicente Ramírez i Ricky Morales que anteriorment militaven a Los Shakers. Juan Pardo i Antonio Morales Junior havien deixat el grup per llançar-se com duet, nosaltres sempre hem estat convençuts que en realitat van ser expulsats. Los Brincos van decidir canviar de só i per aquesta evolució cap al  pop britànic van marxar-se a Londres, als estudis Marble Arch, propietat de la Pye i el productor va ser Larry Page, que havia estat també productor de The Kinks i The Troggs, encara que també va gravar diversos discos amb la seva orquestra. La veritat és que amb aquest àlbum van tenir problemes legals, Pete Townshend els va demandar i va portar davant els tribunals britànics acusant-los de plagi i afirmant que la cançó "The Train" incloïa acords del "Substitute" de The Who. La veritat és que si bé l’àlbum no va aconseguir funcionar al mercat forà, a Espanya si es va vendre bé, demostrant que tots aquells que afirmaven que després de la marxa de Juan y Junior el grup estava acabat i liquidat, no tenien ni idea del que deien i havien perdut una meravellosa oportunitat d'estar calladets ja que “El pasaporte” que va ser el primer single i "Lola" el segon, van ser tot un èxit. La veritat és que alguns crítics tenen cap per que si no, les serradures tindriem que portar-les a les mans. José Fernando Arbex Miró, nascut a Madrid el 28 de maig del 1941, va morir el 5 de juliol del 2003, després d’una llarga enfermetat.

Los Catinos – Me gustaría que me quisieras

Un dels grans grups catalans dels anys seixanta especialitzats en versions van ser Los Catinos, al costat dels Mustang i Los Javaloyas, els més destacats de la seva època. Inicialment es van fer dir Los Ticanos i junt a Los Pájaros Locos i Golden Quartet van ser els primers grups catalans en actuà a les matinals del Price de Madrid, però a Los Ticanos va haver un replantegament i uns quans dells van crear Los Catinos i van signar contrate amb la casa de discos. Altres com l’amic Antoni Duran van militar en diversos grups com Los No i Tuset 31. Los Catinos van començar l’any 1963 i es van desfer deu anys més tard. Eren Manolo Vehi Méndez (veu), José Antonio Muñoz Fortes (baix), Manuel del los Ojos Prieto (teclats), Marcelo Pinilla Marín (guitarra) i Fernando Luna Figueres (bateria). Los Catinos van gravar inicialment per Vergara i a partir de 1967 es convertirien en artistes del segell Belter. L’any 1991 van tornar a gravar un disc "Cançons Romàntiques" que de fet va ser el seu primer LP i val a dir que Los Catinos segueixen actius, actuant des de fa gairebé 20 anys periòdicament a la sala Tango de Barcelona. És clar que si voleu anar a veure'ls en directe, cosa que us recomanem des de El Temps Passa... i la música queda perquè gaudireu i molt, us assegureu abans que actuïn aquell dia. Aquesta cançó que escoltem al programa d’avui, es una versió del tema "I'd Love You to Want Me" que va ser el gran èxit del cantant nord-americà Lobo que veritablement es deie Roland Kent Lavoire. Es va incloure com a cara A d’un single publicat per Belter l’any 1973 i que portava “Hoy, un mañana será” al altre costat i que en aquest cas era una composición de Georgio. Van publicar en total 24 discos petits, entre EP’s i singles, però també un disc recopilatorio molts anys després d’haver-se desfet. De fet van treure un altre disc petit després d’aquest i van dir adéu, si be en els noranta i amb la moda revival van tornar i com us deiem segeixen en actiu.

Los Diablos Negros – Anda I love her

El grup madrileny Los Diablos Negros ens porten ara una versió molt bona d'aquest tema de The Beatles. Segons Mario és una de les millors cançons del grup de Liverpool i per la qual Quimet ja està reclaman l’euro, però resulta que Mario també l’ha tocat, per tant ara aquí no cobra ningú. Los Diablos Negros eren nois de casa bona, del barri del Retiro L'embrió sorgeix l’any 1961 amb un grup anomenat Los Vultures on hi havia el cantant Manolo Pelayo. Despres de canviar de baixista van passar a anomenar-se Los Estrellas Negras i després Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclan (batería) i Luis María Herranz (baix). La premsa franquista els va proporcionar fama de gamberros perillosos i incitadors al desodre públic i es que els seus concerts eren tumultuosos. Cal entendre que mentres a Catalunya al regim la por l’hi donaven els cantautors, a Madrid el catalogat com a perillos va ser el rock and roll. Val a dir que el 15 de desembre de 1963 Manolo Pelayo va ser tret a coll d’una memorable actuació en una de les matinals del Price com si fos un torero. El 19 de març de 1964 son l’unic grup de Madrid que participa en un festival Internacional en el Palau d’Esports de Barcelona devant de 15.000 espectadors i compartint cartell amb els suecs The Spotnicks, els presentats com holandesos Tony Ronald y sus Kroner's, l’argentí Luis Aguilé i els catalans Dúo Dinámico, Lone Star i Los Mustang. L’any 1965 Los Diablos Negros es reconverteixen a Los Botines i a partir de 1966, Manolo Pelayo es va llançar per la seva conta amb mes pena que gloria, la veritat, sen substituit a Los Botines per Camilo Sesto que llavors encara era Camilo Blanes.

Los Telstars – Caprí se acabó

Tancarem El Temps Passa ... i la música queda viatjant musicalment fins a les Illes Balears i escoltant a Los Telstars que ens oferiran aquesta bona versió del gran èxit del catante i compositor francès Hervé Vilard i que es trobava en un EP publicat per Belter, incloent “Tu me dijiste adiós” que era una versió de l'èxit de Los Brincos, “La noche anterior” que es el “The night befote” de The Beatles i “Que familia más original” de Sacha Distel, un tema que va ser molt versionat a l'Espanya dels anys seixanta. La veritat es que el grup va sortir de les Balears i van participar també en una de les matinals de conjunts catalans que es celebraven al Palau dels Esports de Barcelona al costat dels Mustang, Los Sírex, Conjunto Mangas Verdes, Los Catinos, Los Gatos Negros, Licia i Los Blue Stars. Los Telstars eren Luis Cerón que Quimet diu que deu de ser un parent llunya seu perque ell també es diu Cerón, en aquest cas de segon cognom, Miguel Porta, Juan José Vázquez i Leonardo Martín. Alguns d'ells venien d'un grup anomenat Los Voltors. Los Telstars van funcionar de 1965 fins finals de la dècada. L’any 1966 Luis Cerón va marxar-se per anar a tocar a l'Orquestra de Silvana Velasco i allò va marcar el principi del final del grup. En aquest disc els nois eren cinc, però no sabem el nom del cinquè en joc, però pensem que podia ser Tony Lugones (a la foto) que despres va ser, durant més de treinta anys, pilot de Spanair. Per cert, Los Telstars també van participar en el Festival Internacional de la Canción de Mallorca, ells no podien faltar.

Acabarem El Temps Passa… i la música queda per avui, però us deixarem en la companyia de aquelles emissores per les que sortim a les ones o via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i us direm Adeu, fins la setmana que ve.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa