Avui a El Temps Passa… i la música queda, tindrem un
programa molt "negre", amb cançons carregades de soul, R & B, gospel, reggae
i diexie, és clar que ens les portaran grups espanyols de la dècada dels
seixanta i escoltarem a Los Bravos, Yerba Mate, Los Impala, Guillem d’Efak, Los
Sírex, Conexión, Los Tamara, Doble Dinamita, Los Gatos Negros, Albert Band,
Eddie Lee Mattison, Los Salvajes, Pop
Tops, Los Go Go, Manolo Pelayo i Z-66 que ens acompanyaran en aquest viatge setmanal
als records que emprenem junts des de totes les emissores per les que sortim a
les ones o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que ho permeten. Nosaltres sóm
Quimet Curull i Mario Prades i ara
Obrim la
Paradeta
Los Tamara – Soy un juerguista de la medianoche
Los Tamara, amb els que avui començarem El Temps Passa… i la
música queda, són un dels grups de pop espanyol més importants de la història i
es van especialitzar en cantar en gallec, encara que també i molt en castellà i
les seves cançons posseïen aquest toc de folklore gairebé regional, per això
ens sorprenen amb versions com aquesta plena de soul i amb metalls abrigallant
les melodies i els ritmes. És una versió de "In the midnight hour",
una de les més importants cançons en la carrera del cantant de color Wilson
Picket i es va incloure a un single editat per Zafiro l’any 1969 amb “Tu forma
de amarme” a la cara A. Los
Tamara es van formar l’any 1958
a Noya, A Corunya i eren Prudencio Romo (Noya, 10
d'octubre de 1927 - Santiago de Compostela, 19 de març de 2007), el seu germà
Alberto Romo, Manolo Paz, Xosé Sarmiento (guitarra i clarinet), Germán Olariaga
(violinista i cantant) i Enrique Paisal. L'any 1961 se'ls va unir el que seria
el seu líder carismàtic, el cantant Pucho Boedo (A Coruña, 1928 - 26 de gener
de 1986) que els va deixar l’any 1976 per problemes de salut, sent substituit
per Paco Montero. Los Tamara van ser una de les bones bandes de pop versioner
de l'època, però ells van saber mirar cap a les arrels gallegues i van 
cantar i
molt a la seva Terra Galega. Van gravar el seu primer EP l’any 1962 amb el
segell francès Bel-Air i en el 64 van cantar per primera vegada en gallec amb
"Galícia, terra nosa". També Los Tamara es van especialitzar a actuar
per als espanyols a l'estranger fen concerts en gairebé totes les Casas de
España que tinguessin espai per a actuacions. No oblidem que quan arribava la Setmana Santa a
Espanya es tancava la barraca i no es podía actuar a cap lloc, estaba prohibit.
Enrique Paisal va deixar el grup l’any 1975 per donar classes al Conservatori
de Santiago de Compostela i fer-se càrrec de l'Escola de música de Porto do
Son. Va seguir treballant activament en el món de la música i va treure dos
discos en solitari. Curiosament el nom de Los Tamara va ser un suggeriment de
l'alcalde de Noya, Manolo Ons que se'l va suggerir perquè tinguessin una
identificació molt gallega ja que el nom era el que posseïa antigament el riu
Tambre i també té l'origen en una antiga família galega, la dels comtes de
Trastamara. Suposem que això no havia de saber-ho o no es va adonar l'SGAE de
Teddy Bautista ja que si s'haguessin percebut, segur que els cobran drets
d'autor. Los Tamara tenen una discografia molt llarga, amb diverses cases de
discos i han gravat en moltíssimes ocasions en gallec, de fet i a partir de
finals de la dècada gloriosa, ja van començar a gravar gairebé tot en la
llengua de Rosalía de Castro.
Los Salvajes – Es mejor dejarlo como está
Los Salvajes van ser la millor banda del que avui
anomenaríem "garatge" sorgida a Catalunya en els 60. Per descomptat
que Los Salvajes van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar
un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”,
“Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van seguir gravant versions
al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i que era dels
nort-americans The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal del
segell Tamla Motown i es titulava originalment “Reach Out I'll Be There”. Los
Salvajes l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-44, el batería
Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que va néixer el
8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el 
baixista Sebastià Sospedra
nascut el 31-01-46 i que despres tocaria amb Lone Star. En aquest EP, publicat
per EMI-Regal l’any 1967 també hi trovabem “Las ovejitas”, “Rosa de papel” i
“No me puedo controlar” de The Troggs, las altres dues eran d’ells. Aquest
seria l’últim EP de Los Salvajes gravat per el segell Regal i despres passarien
a ser solsament EMI i no més treurien singles i molt comercials. Avui en dia
Los Salvajes segueixen en actiu, però de la formació original ja tan sols queda
el cantante Gaby Alegret.
Los Gatos Negros – Hey, hey Bunny
Escoltarem ara aquest tema que va ser un dels èxits del grup
nord-americà John Fred & His Playboys Band, encara que avui dia pocs se'n
recorden d'aquesta cançó a causa del “Judi con disfraz” que va ser el gran hit
en la carrera d'aquesta banda estadunidenca, però es tracta d'un bon tema que
compartirem a El Temps Passa... i la música queda, encara que en la versió que
a Espanya van realitzar els barcelonins Los Gatos Negros que la van incloure
com a cara a d'un single, publicat pel segell Vergara l'any 1968, amb "Los
muros son altos" a l'altra banda i anys més tard la cançó seria recuperada
en un disc recopilatori de música soul titulat “Sensacional Soul vol 2” que no recordem ara qui el va
editar, però van tornar a treure’l com single promocional, encara que amb una
cançó de Los Kifers a l'altra cara, va ser l’any 2009. Los Gatos Negros es van
crear l’any 1961 i van començar gravant per Belter l’any 1962, passant al
segell Marbella i despres a Vergara, ja l'any 1965. Inicialment eren Ernesto
Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Sierra i Quique Tudela,
encara que després de canvis es van anar incorporant Piero Carando, Frank
Andrada, Francis Rabassa, Frank Mercader, Carles Maleras i l’actriu i 
cantant
Mone amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer
l’any 1971, per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment creiem que
el grup l'integren Frank Andrada, Mark Cuevas, Valentí Adell i l'amic Quique
Tudela. La veritat es que Los Gatos
Negros van ser una de les millors bandes de rock sortides a Barcelona, avui
també diriem “garatge”, pero el seu problema va ser que no traballeven per
multinacional i la difusió del seus discos no va ser mai l’adecuada. Pero quan
finalment l'any 1970 van conseguir un contracte amb l’EMI es van trobar que
Vergara havie registrat el nom i van passar a ser tan sols Los Gatos, pero no
va tindre continuitat, si be despues de desfer-se als anys setanta, van tornar
als 80 un altre vegada com Los Gatos Negros i van gravar un LP amb Mone com a
cantant i un estil mes tecnificat, molt allunyat del seu, per aixó creiem que
no van funcionar. En els anys 70 Francis Rabassa va tocar amb Barcelona
Traction i Quique Tudela va crear Furia. Carlos Maleras per la seva part, no va
aceptar una proposta de Alain Milhaud per substituir a Manolo Fernández,
organista de Los Bravos que s'havie suicidat i aixó que es diu que li va oferir
un chec en blanc. Carlos Maleras va morir l’any 2000 i pensem que Piero Carando
també es mort. Al 2014 ens va deixar el bateria Ernesto Rodríguez, un dels
fundadors i que des de feie 5 anys tocava a Los Sírex.
Los Sírex – Fuego
Quan el guitarra dels Sírex, va marxar-se a complir amb els
seus deures amb la pàtria, és a dir que s’el van endur a fer la mili,
provisionalment el seu lloc va ser ocupat Oscar Janot, un home que en els
setanta va tenir una bona carrera com a cantant solista gravant hits entre els
quals cal destacar "Pajarito volador" i sobretot "Para siempre,
como siempre". Mentre Oscar Janot (que havia tocat amb Los Wikingos, Los
Go Go's i Henry & The Seven) va estar amb Los Sírex, aquests van gravar un
single, l’any 1968. En aquells moments els crítics, gairebé tots uns lumbreras,
anunciaven que el grup 
barceloní liderat per Lesli i Guillermo, estava més
acabat que les maraques del Machín. Però aquest single amb el tema
"Fuego" a la cara A i en el qual Oscar Janot es va encarregar de fer
cors, a més de tocar guitarra, orgue i saxo, era una versió del gran èxit del
grup The Crazy World of Arthur Brown i a la cara B es trobava un altra versió,
en aquest cas del "Sono tremendo" de l'italià Rocky Roberts que
Sergio Dalma va incloure també en el seu primer disc, allà per 1987. De fet
aquest single es va vendre molt bé, superant les vendes a Espanya de les
versions originals i deixant a tot aquells crítics lumbreres a l’alçada del
betum. Van perdre una maravellosa oportunitat d’estar calladets. Per cert, Luis
Gomis de Pruneda i Manolo Madruga, components originals de Los Sírex, ja són morts,
també ens va deixar el batería Ernesto Rodríguez que feis cinc anys que tocava
amb ells i va ser un dels fundador de Los Gatos Negros.
Doble Dinamita – Mundo joven
Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música
queda, composada per ells, va ser la cara A del que creiem és l'únic single que
Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" a la
cara B que era una peça portada a l’éxit per el recordat Otis Redding, el Rei
del Soul. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per
als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir
un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que
rés a veure amb aquests. La veritat és que horas d’ara no recordem massa dels Doble
Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida que es van crear a Vilanova i la Geltrú. Tenim present que tenien
dos cantants i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries,
però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de sempre
"no ens feu gaire cas".
Els Doble Dinamita, una bona banda de soul catalana
Manolo Pelayo – Algo me incita a volver
L'any 1967 Manolo Pelayo va treure un single a través del
segell Columbia, el seu tercer disc, amb aquest tema a la cara A i
"Recordando", una balada simplona i infantil, a l'altra banda. Aquest
va ser el tercer senzill de Manolo Pelayo en solitari i val a dir que aquest
tema està ple de connotacions negres, so Motown al màxim i cal dir a favor de
Manolo Pelayo, un canari establert a Madrid que no força per a res la veu, és
la seva natural i quadra molt bé. En algunes fonts hem vist que es diu que a
Manolo Pelayo l'acompanyava en aquest enregistrament un grup anomenat Los
Plátanos, encara que res sabem d'això ni recordem cap conjunt amb aquest nom.
Després de passar una temporada a Londres, Manolo Pelayo torna a Madrid per
estudiar i l'any 1961 crea el grup Los Vultures. Més tard sorgeixen Los Diablos
Negros que es van 
reconvertir a Los Botines. Quan finalment Manolo Pelayo va
decidir llançar-se en solitari el seu lloc en el grup va ser ocupat per un jove
Camilo Blanes que venia de Los Dayson i que quan al seu torn es va llançar en
solitari va passar a anomenar-se Camilo Sesto. Manolo Pelayo va treure uns
quants discos petits en solitari molt interessants, possiblement el que millor
va funcionar a nivell vendes va ser "Rufo el pescador", un tema de
Manolo Díaz amb el qual va guanyar el Festival de Mallorca de l’any 1966,
defensant-la conjuntament amb Massiel. Tot i aixó Manolo Pelayo, supossem que a
instancias de la seva casa de discos, va incursionar en estils molt dispars i
mai va tindre la seva propia línea musical, aixó va ser una de les causes de
que no arrives a funcionar mai del tot. A finals dels seixanta i després
d'haver publicat cinc singles i haver participat en dos o tres festivals més,
entre ells un dels de Benidorm, Manolo Pelayo va desaparèixer del panorama
musical. Mario diu que la seva imatge per moments li recorda a Albert Rivera el
polític que lidera Ciutadans
Albert Band – Herido
Els Albert Band eren un bon grup de Barcelona que va
funcionar des del 1968 fins l’any 1970. La banda estava liderada per el cantant
Albert Garriga. L’any 1970 els Albert Band, una banda a caball del R & B i
el rock, van participar al "Festival internacional de la canción de
Màlaga". A part de Albert Garriga (cantant), a la banda trobavem a José
María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge
(bateria), Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí) i 
Robert Simó que un temps
després sustitueix a Tony Caritge que els va deixar. Aquest tema que escoltem
ara a El Temps Passa… i la música queda, es una versió, la original titulada
“I’ve been hurt”, és del grup nord-americà Bill Deal & The Rhondells, de
fet va ser l'únic èxit veritablement important de la banda nord americana al
seu país, a Espanya creiem que la original es va editar com a cara B d’un
single, però no ho tenim massa clar, la veritat. Val a dir que també hi ha una
bona versió d’aquesta cançó a carrec dels mallorquins Z-66, lideratd per
Lorenzo Santamaría. Va ser la cara B d'un
single amb "Una rana llamada Luisa" a l'altre costat.
Los Bravos – Rudi’s in love
Aquesta cançó va ser gravada l'any 1968 pel grup britànic
The Locomotive amb el títol "Rudi’s in love" i va tenir un relatiu
èxit a Anglaterra i en els anys 80 la gravarien els The Specials i a Espanya
seria versionada també per Jorge Querol y Los Go Go. Però nosaltres us portem
un altre versió. Aquest va ser el primer treball del cantant britànic Andy
Anderson amb Los Bravos i que havia substituït a Robert Wright que al seu torn
va substituir a Mike Kogel quan es va llançar en solitari anomenant-se Mike
Kennedy, el teclista era Jesús Gluck si bé el primer que va entrar va ser Peter
Shelley, al costat de Miguel Vicens, Pablo Sanllehí i Tony Martínez (que ja es
mort) que eren els únics que quedaven dels primitius Bravos. Curiosament el
títol de les dues cançons consten en el single, editat per Columbia l'any 1969,
en castellà, tot i que ambdues estaven interpretades en anglès, la cara A va
ser "Amor y simpatía".
Andy Anderson era germà de Jon Anderson,
cantant dels Yes i de la seva etapa amb Los Bravos cal destacar el tema
"People Talking Around" amb el qual van guanyar el Festival
Barbarella. La veritat és que Los Bravos ja no van aconseguir el nivell de
popularitat que havien obtingut en la seva primera etapa, sobretot gràcies al
"Black is Black". Andy els va deixar per incorporar-se a Zebra, la
banda de Joan Bibiloni i en el seu lloc va entrar Pedro Chaklat i amb ell van
gravar en el 73 "Welcome to Mars", un únic single. El lloc de cantant
va ser després per a Henry Seür que gravaria dos singles amb Los Bravos i la
banda decideix separar-se l'any 1974, encara que en el 76 tornen com Mike
Kennedy y Los Bravos, però no va tenir continuïtat. Avui en dia creiem que
segueixen en actiu, però Quimet sempre els hi diu Els Senyors Black is Black ja
que en l'últim concert de Los Bravos al qual va assistir, van tocar aquest tema
cinc o sis vegades. El guitarra Tony Martínez va morir en un accident el 19 de
juny de 1990.
Los Z-66 – Despierta el amor
Anirem ara cap a les illes Balears i en el nostre viatje per
els records i l’ahir, escoltarem aquesta peça que va ser el gran èxit en la
carrera dels britànics Edison Lighthouse, la banda liderada pel cantant Tony
Burrows i que ells van titular "Love Grows (Where My Rosemary Goes)".
Es va publicar l’any 1970 i aquí ens la versionen els Z-66, banda mallorquina
liderada per Llorens Roselló Horrach que quan va començar com a solista poc
després, va passar a anomenar-se Lorenzo Santamaría. Els Zeta, com s’els
coneixia, es van formar l’any 1966 i eren Vicenç Caldentey (guitarra), Pedro
Brunet (saxo), Leopoldo González (baix) i Tito a la bateria. Més tard se'ls va
unir el cantant Llorenç Santamaria que venia de Los Chelines, Los Fugitivos i
Los Bríos, després d'un concert al Whiskey a Go-Go de Palma. Finalment i
després de canvis, els Zeta 
eren Lorenzo, Manolo Mari, Manolo Ness, José
Noguera i Vicenç Caldentey. El single amb "Despierta el amor" va ser
l'últim d'aquest fantàstic grup ja que es van desfer. Tenien el mateix manager
que The Animals, Flowers Pop Men, John Mayal i Jimi Hendrix i ells van poguer
fer moltes jams al Sgt Pepper’s de Palma, al Terreno, propietat del manager,
amb gent de la que a Espanya sols coneixiem per referencies. Us explicarem una
anècdota, una vegada i en una d'aquestes jams plenes d'alcohol de les que us
hem parlat, Lorenzo va treure un ECO Dinacord que acabava de comprar-se, en
veure'l Eric Burdon li va dir que ja podia apagar-lo i li va recalcar que el
"Eco" de veritat, era a la gola del cantant, no el tens que buscar en
aparells electrònics. 
Los
Canarios – Get on your knees
Sense cap mena de dubte, Los Canarios van ser la millor
banda de soul dels anys 60 al pais, amb dura lluita enfront dels Conexión i
Doble Dinamita. Inicialment es van fer dir Los Ídolos i quan s’en van anar als
Estats Units per agafar tablas, passarien a ser The Canaries. Van tornar a
Espanya i triómfan com Los Canarios quan van publicar el tema "Peppermint
Frappé" que es va incloure a la pel·lícula del mateix títol dirigida per
Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin que era la seva dona, José
Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" que estem
escoltan ara, va ser la cançó estrella en la seva carrera. Teddy Bautista,
el cantant, compositor i 
líder de Los
Canarios va ser el polèmic president del SGAE. Teddy
Bautista va començar l’any 1961
a les Illes Canaries amb un grup anomenat Los Ídolos que
per poguer funcionar i despres de passar per Madrid, van tindre que vindre cap
a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després de marxer-se als Estats Units es
van reconvertir a The Canaries i finalment quan van tornar Los Canarios. De
l'època amb Los Ídolos destaca una cançó composada per Teddy Bautista i
titulada "Toma mi mano" que us hem punxat aquí al programa fa
tan sols un o dos programes. Però potser seria temps de recuperar aquest grup pioner un
altre vegada i tornar a escoltar a Los Ídolos a El Temps Passa… i la música
queda amb alguna de les seves cançons. Per cert, part de la discografia de Los Canarios ha sigut reeditada per
el segell Ramalama l'any 2011 en un doble CD molt interesant.
La Música
que es Feia en Català
Yerba Mate – El paso del tigre
i no hem de confondrels amb un grup del mateix nom que va treballar per Amèrica Llatina. Aquest tema que ens porten ara els Yerba
Mate a El Temps Passa... i la música queda, és un clàssic del ragtime
nord-americà, herència del xarleston. El single va ser publicat per Sonoplay i
a l'altre cara hi havie "Deborah", una cançó del italià Fausto Lealli
que fins i tot va gravar Wilson Pickett i amb ella va anar al Festival de
SanRemo. Quan el grup Yerba Mate es va desfer, els seus músics es van anar
integrar en diversos conjunts englobats dins de la "Ona Laietana".
Curisament als Yerba Mate en moltes fons d’internet els clasifiquen com un
grupo de soul, pero aixó no es així, l’unica cosa que tenien en comun Yerba
Mate amb els grups de soul es que ells també feien servir metalls. Alguns del
components de Yerba Mate creiem que van formà part d’un grup de Terrassa que es
deien Mi Generación.
Eddie Lee
Mattison – Hold on I’m comin
El cantant de color Eddie Lee Mattison va tornar a gravar un
altre disc a la discoteca Maddox de Platja D’Aro i es va titular simplement
"Eddie Lee Mattison en la
Costa Brava", salutacions al oidors i oidores de Ràdio
Platga d'Aro. Aquest tema es va incloure en un single publicat l'any 1968 pel
segell Edigsa i en aquest enregistrament en directe al cantant nord-americà de
color l'acompanyen Clotaine Marbouet i Rudy Jones als saxos, Roy Edward a la
trompeta, mentre que davant l'òrgan es troba Mathais Sanuelin que utilitzava un
Hammond, el baix de Bernard Petrogalli i a la bateria Frank Brusiano, sense
oblidar al guitarrista Alain Spartman. Eddie Lee Mattison era un cantant de
color que es movia molt bé en el món del
soul i el R & B. Es va establir a Catalunya i es va convertir en un
habitual dels locals de la
Costa Brava, sobretot la discoteca Maddox de Platja d'Aro on
al capdavant del seu grup, creiem que va arribar a 
ser la banda resident. De
fet va gravar un altre disc, també en directe, a la discoteca Maddox amb el nom
de la sala per títol que així mateix va publicar Edigsa. Volem aclarir des de
El Temps Passa... i la música queda que Eddie Lee Mattison també va treballar
per el segell Ariola i la Discogràfica Talar. El cantant i compositor
nord-americà de color, al capdavant d'una estupenda banda en què militaven
músics americans i francesos, es va dedicar a versionar temes clàssics del soul
americà per locals catalans i per el Nord de l'Estat, però mai va deixar
d'interpretar també temes propis. Va ser descobert aquí per Oriol Regàs,
propietari de Bocaccio i pensem que també de Maddox. Per cert, Eddie Lee Mattison va treballar també
molt per França.
Guillem d’Efak – Vell riu nostre
Acabarem aquesta secció amb música feta desde casa nostra
escoltant a Guillem d'Efak i l'extraordinària versió que va realitzar l'any
1965 del clàssic del blues i gospel "Old man river" que va incloure
en un EP publicat per Concèntric i en el qual també es recollien altres dos
temes "Quan la tarda" que era una versió del "Walkin' my baby
back home" i "Tots aquests dois" que es va titular originalment
"These foolish things", els tres temes van ser adaptats al català per
Ramon Folch i Camarasa i del piano i la direcció musical es va encarregar el
mestre Francesc Burrull, en aquelles èpoques director artístic del segell
Concèntric, propietat de Josep Maria Espinàs i en la gravacio 
van comptar amb
la col·laboració de Ricard Miralles. La portada d'aquest EP va ser un disseny
de Pilar Villarazo. La veritat i tenim que confesor-ho sense cap mena de rubor,
tant Quimet com Mario sentim una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest
gran cantautor de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que
va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak
i que va formar part de la
Nova Cançó. Escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem
d’Efak va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes
cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va
enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni
Parera Fons, un altre gran músic i compositor mallorquí.
Conexión – Preparad el camino del Señor
entre ells Cuqui que va
substituir a Luis Cobos quan se'n va anar a la mili i també César Fornés i Javier Esteve, aquest últim havia militat a Cerebrum. Els seus dos primers singles
eren pur soul americà. L'any 1973 i després de publicar "Niños del
Edén" es van separar i Luis Cobos es va dedicar a realitzar aquells nyaps
barrejant música clàssica i sarsueles amb ritmes discotequers que tan bé li van
funcionar comercialment, Tito Herrero i els germans César i Luis Fornés van
acompanyar a Miguel Ríos i Luis Fornés posteriorment es va unir al grup
Agamenón. Mario ens explica que l'última cançó que van muntar amb el seu grup
abans de desfer-se va ser precisament "Un mundo sin amor" de 1970,
una de les millors cançons de Conexion, però Quimet es nega a donar-li un euro
ja que no és la que escoltem ara. Com és aquest home!
Los Impala – Con su blanca palidez
Aquesta cançó “A Whiter Shade of Pale”, és actualment tot un
clàssic del simfonisme britànic que va sorgir a finals dels seixanta, es
tractava d'un tema que van portar a l'èxit en gairebé tot el món els anglesos
Procol Harum i de la qual a Espanya i en castellà es van fer un munt de
versions, tot i que reconeixem que la que millor es va vendre va ser la de Los
Pop Tops, a més de convertir-se en la seva carta de presentació. Recordem Los
Salvajes, Los Lagartos, Los Stop, Los Pops, Los Go Go, Sergio Denis, Los Rebeldes,
fins i tot José Feliciano i uns quants més. És clar que nosaltres sempre hem
opinat que Phil Trim dels Pop Tops, cantava en castellà de pena i no s'entenia
ni la meitat del que deia, cosa que també passava amb Mike Kennedy, per això us
hem escollit per al programa d'avui aquesta versió que, cantada en espanyol,
ens arriba des d'Amèrica del Sud. Es tracta del grup veneçolà Los Impala, un
dels millors i més populars conjunts sorgits en aquest país en els anys
seixanta, quan no havien en el gobern del pais ni Chaves ni Maduro, supossem
que vivien més tranquils. Los
Impala es creen a Maracaibo l'any 1957 i estan 
considerats com els pioners en
fer rock and roll i pop modern a Veneçuela. Els fundadors del grup van
ser Henry Prat (piano), Gilberto Urdaneta (baix) i Servando Alzatti (bateria),
però per Los Impala i fins a la seva dissolució l'any 1970 van passar molts
músics, entre ells Pedro Alfonso, Bob Bush, Heberto Medina, Bernardo Ball,
Francisco Belisario, Henry Stephen que posteriorment es llançaria en solitari i
al nostre país triomfaria amb el "Limón, limonero", Nerio Quintero,
Omar Paduai que va morir l'any 1993, Rafael Montero, Paco Piedrafita i Edgardo
Quintero, aquest es llançaria en solitari fent-se dir Edgar Alexander. De fet
el grup es separa l'any 1961, però tornen a reunir-se al 63, ja fins a la seva
disgregació definitiva en el 1970. Los Impala van gravar en total vuit discos,
sent un dels grups de la seva època que més àlbums gravarien i aquesta cançó us
la hem extret d'un LP editat en el 1968 i titulat "Esto son los
Impala". Creiem que amb les modes revival, Los Impala van tornar a
posar-se en marxa, però no us podem dir qui integrava el conjunt. Al desembre
de 2006 va sortir a la venda un CD recopilatori amb 42 èxits del grup que també
va incloure aquesta cançó.
Los Go-Go –
Georgia (on my mind)
Aquest tema és un clàssic de R & B americà i va ser un
gran èxit en la versió que va realitzar Ray Charles, el genial cantant i
pianista de color, invident. Los Go Go la van incloure en un EP editat l'any
1967 pel segell Columbia i en el qual van incloure també “Con su blanca
palidez” dels britànics Procol Harum i que hem escoltat a El Temps Passa... i
la música queda recentment, “Kansas City” escrita pel tàndem Jerry Leiber i
Mike Stoller en 1952 i que havia gravat Wilbert Harrison en el 59, però
posteriorment Little Richard, The Beatles, Albert King, Peggy Lee, Bill Haley
& His Comets, Fats Domino i uns quants més. L'EP es complementava amb “Tu
lo tienes, mi amor” que és la versió dels Go Go del “You got what it takes”, un
tema de Dixon i Coway que també havien gravat els anglesos Dave Clark Five. Los
Go Gó van ser un grupo barceloní surgit a partir de Cristone y Los Poker, un
conjunt que va ser apadrinats, igual que Alex y Los Findes, per Mary Santpere.
El seu cantant que es feia dir Cristone era Toni Miró, actualment un famós
modisto i comptava amb Víctor Portolés i el bateria Quique Gallego que després s'aniria amb
Cristina y Los Stop. Quan Cristone y Los Poker es van 
dissoldre, Toni Miró
funda Los Go-Go i Víctor Portolés crea Los No. Los Go Go no van tindre una vida
massa llarga, pero van gravar bons discos amb versions. Los Go Go eren del
barri de Sant Gervasi i la formació més estable va ser la integrada per Jordi
Pérez Querol (cantant), Fernando Gascó (guitarra solista), Albert Mitjans (bateria), Jordi Serra
(guitarra rítmica) i José Valero (baix). Van gravar tres discos per al segell
Columbia. Durant un temps també van comptar amb l’amic Óscar Janot. A finals
dels 90 el segell Cocodrilo Records va treure un LP amb els temes dels seus dos
EP's i els del single i una sèrie de cançons inèdites, sota el títol
“Grabaciones y rarezas”. Després van passar a ser Jorgue Querol y Los Go Go,
gravan un parell de discos fins que Jorge Querol es va anar amb Vértice, un bon
grupo de rock progresiu on també trobavem a Max Sunyer i Tapi.
Pop-Tops –
Oh Lord, why Lord
Al costat de “Con su blanca palidez”, “Mammy blue” i “Viento
de otoño”, aquesta és una de les millors cançons de Los Pop Tops, una banda
creada arran de Los Tifones, peró quan el seu cantant i guitarra Luis Fierro
els va deixar, van fitxar a Phil Trim, un cantant de color que era de Trinidad
Tobago i la veritat és que cantava en castellà amb molt mala pronunciació. Van
ser produits per Alain Milhaud i es van reconvertir en Los Pop Tops. Anys més
tard Luis Fierro tornaria com segona veu i guitarra, romanent amb el grup fins
a la seva dissolució per començar llavors com a cantant solista gravant cançons
mítiques del pop espanyol dels 70, entre elles "Reconciliación",
"Amándote" i "Ella". Aquesta cançó que escoltem ara per
concloure El Temps Passa… i la música queda, és una variant del 
Cànon de
Pachebel i Quimet ens parla d'ell... Johann
Pachelbel, neix a Nuremberg l'1 de setembre del 1.653 i mor a la mateixa ciutat
el 3 de març del 1.706. Compositor barroc de moltes obres musicals i entre
elles la més popular és "Canon i giga en Re Major per a tres violins i baix continu" aquesta
obra és coneguda com "Canon de Pachebel".Aquest tema té moltes
versions, a part de la que us presentem avui, orgue, violíns, orquestra,
guitarra, piano i també heavy, fins i tot el tema "Bon dia" de Els
Pets, menys un acord, s'inspira en aquesta peça. Quimet us recomena veieu al
Youtube la versió lliure que fa el pianista David Lanz, us avisem que dura
quasi deu minuts, però val la pena.
Conclou El Temps Passa… i la música queda, però ara us
deixarem en la bona companyia d’aquelles emissores per les que sortim a l’aire
o via internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse o les
webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario
Prades, fins la setmana que ve.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
