Avui El Temps Passa... i la música queda, no serà un
comiat, serà un "a reveure" ja que tancarem la paradeta per vacances,
tot i que tornarem al setembre, com es deia a l'escola en els seixanta al
quedar-te penjada alguna assignatura, per tant aquest serà l'últim programa de
l'onzena temporada, però després de la
Diada començarem una de nova, seran ja dotze anys compartint
vivències, records i música dels seixanta amb vosaltres, a través d'aquest
programa que t'arriba des de les emissores per les que ens escoltes o via
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario
Prades i ara ens toca dir-vos alló de
Obrim la
Paradeta
Lilian de Celis – Batallón de modistillas
Lilian de Celis ens porta per començar avui El Temps Passa…
i la música queda, una de les seves cançons més famoses i és que ella “per si
d’acas venia una guerra”, com ens deia l’avia, es va organitzar un batalló,
però en aquest cas de modistillas amb el que ens ve al cap un tipus de guerra
molt més agradable. Lilian Ángela de Celis Collía, va néixer a Fíos, Astúries,
el 31 de gener de 1935 i a més de cantar i molt bé el cuplé ja en els cinquanta
i principis dels seixanta, també era actriu i va realitzar 16 pel·lícules i
malgrat la fama que va aconseguir Sara Montiel com a actriu i cantant, al
costat de la gran rivalitat que hi va haver entre elles, ni comparació quan
parlem de cantar cuplet; en altres atributs que a les dues els va donar la mare
natura, la veritat és que en la nostra masculina opinió, guanya Sara Montiel.
És clar que el somni hagués estat, en aquells anys clar, no ara, estar en la
intimitat amb Sara, mentre en el tocadiscs 
sonava Lilian de Celis. Lilian va
començar a funcionar l’any 1952, quan Ràdio Madrid va posar en antena un espai
setmanal titulat "Aquellos tiempos del cuplé" patrocinat per una
marca de torrons i recuperant antics cuplets de principis de segle. El problema
era trobar les cupletistes. El mestre Cisneros dirigia l'Orquestra de Ràdio
Madrid i havia anat un dia a l'acadèmia del seu amic Manuel Monreal, on aquest
li va recomanar a una jove cantant asturiana, de nom Lilián de Celis, de la
qual s'havia enamorat perdudament. Indalecio Cisneros, també director artístic de
Colúmbia, li va facilitar poder gravar els seus primers discos i sortir a la
ràdio. Lilian de Celis va debutar el 12 de juny de 1957 al Teatre Albéniz de
Madrid. Per cert, quan Juan d'Orduña va triar a Sara Montiel com a protagonista
de "El último cuplé", va demanar a Lilian de Celis que doblés la veu
de Sara a les cançons, és a dir que cantés en lloc d'ella. Lilian va dir “No!”
i finalment va tindre que cantar Sara Montiel.
Dúo Juvent’s – Dime
En un dels últims EP's que va publicar el Dúo Juvent’s trobàvem
aquest tema que compartirem a El Temps Passa... i la música queda d'avui, res a
veure amb el "Tell Him" que en castellà va versionar Luis Aguilé, Li Morante i uns quans més, aquest cançó va ser composat per a ells pel mestre
Alfredo Domenech que al capdavant de l'Orquestra Vergara els va acompanyar en
la gravació dels quatre temes del disc. A més del "Dime" també es van
recollir "Lolita", "Goody, Goody" i "Wini, wini
(Tamouré)". El Dúo Juvent’s, integrat per l'amic Emili Huguer que des de
fa una pila d'anys resideix a Tarragona i Jesús Lardín, van ser una de les
bones formacions sorgides en els
començaments de la dècada dels seixanta. Van tenir una carrera brillant 
arribant a gravar vuit EP's i la mili va truncar la seva trajectòria
professional. El Dúo Juvent’s gravaven per al segell Vergara i va ser
precisamentel el locutor Joaquín Soler Serrano, en aquell temps a Ràdio
Barcelona, el que els va posar en contacte amb la casa de discos que estava al
final del Passeig Sant Joan, a la Ciutat Comtal. Creiem que el Dúo Juvent’s també
van participar en una edició del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que es
celebrava a Barcelona. Per cert, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent's lo van compart de seguna ma al Dúo Rubam, eren bons amics. A la foto Quimet i Mario amb Emili Huguer
Francisco Heredero – Renata
Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom
castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop melódic de l'època, encara
que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més
“modernet” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja
que poc a poc s’en va anar decantan cada vegada més, per les cançons
romàntiques i les versions de hits del moment. A principis dels seixanta, quan
va començar, Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor
rocker de 1962" i en el 63 debuta amb el segell Edigsa amb quatre 
versions
d'Elvis en català. Aquí a El Temps Passa... i la música queda ja hem posat
algunes. De fet ha gravan i molt en català si bé la part més important de la
seva carrera la va fer en castellà. Es va casar l’any 1967 amb la cantant
Luisita Tenor i junts van gravar en moltes ocasions. Francisco Heredero es va
retirar l’any 1972. Si be volem fer un incis ja que als anys setanta, el
guitarra del seu grup era Joan Miró que és de Tarragona i havia sigut component
dels Lone Star. “Renatta”, la cançó que escoltem ara, es una versión italiana
que Francisco Heredero va incloure en un EP editado l’any 1963 por el segell
Vergara i on també es recollien “Dame felicidad”, “Como tu no hay ninguna” i
“Yippee Yeh Tamoure”.
Los Gratsons – Arráncalo
Los Gratsons eren cinc joves barcelonins que van funcionar
des de 1962 a
1964 i en total van gravar 5 EP's i dos singles, tots amb versions. El grup
l'integraven Jordi Vila (cantant), Ramon Falcó (guitarra), Carlos (piano i
saxo), Tony (contrabaix i baix) i l'altre Jordi a la bateria. Publicaren el seu
primer disc a la tardor del 1962. Els Gratsons van versionar molt rock and roll
i també balades romàntiques. Després de gravar el seu quart disc, aquest del
que us extraiem aquesta cançó, s’en van Tony i Jordi, entra el bateria Joaquim
i Jordi Vila a més de cantar passa a tocar també el baix. Encara gravarien un
altre EP i dos singles, però la mili va acabar amb el grup com solia passar en
aquelles èpoques. Ramón Falcó també van tocar amb el Dúo Juvent's i a Symbolo,
per incorporar-se al conjunt de Rudy Ventura en els 70 on també va compondre i
cantar. Va gravar en solitari com Ray L 
Falcó, almenys que sapiguem, un LP
l’any 1974. També va formar part del grup Unidades en 1978 (on així mateix
militava Rudy Ventura) i de Ray and The UFO Band. En els 80 es va dedicar a la
publicitat i va posar la seva veu a molts anuncis, entre ells el de la colònia
Eau Jenne on va cantar el "Many river to cross" de Jimmy Cliff. Va
ser un gran músic de jazz i va morir l’any 2003. La seva filla Samanta a la qual
va dedicar una cançó titulada així, té una pàgina oberta al facebook a la qual
podeu adreçar-vos. Aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música
queda, a carrec dels Gratsons es trobava a un EP junt a “Cuando los Santos
salen de paseo”, “King Creole” d’Elvis Presley i “El twist” de Hank Ballard.
Ara bé, val a dir que la veu del cantant en aquesta cançó està massa forçada a
fi de semblà més americà i francament, creiem que aixó sobraba.
Falcó, almenys que sapiguem, un LP
l’any 1974. També va formar part del grup Unidades en 1978 (on així mateix
militava Rudy Ventura) i de Ray and The UFO Band. En els 80 es va dedicar a la
publicitat i va posar la seva veu a molts anuncis, entre ells el de la colònia
Eau Jenne on va cantar el "Many river to cross" de Jimmy Cliff. Va
ser un gran músic de jazz i va morir l’any 2003. La seva filla Samanta a la qual
va dedicar una cançó titulada així, té una pàgina oberta al facebook a la qual
podeu adreçar-vos. Aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música
queda, a carrec dels Gratsons es trobava a un EP junt a “Cuando los Santos
salen de paseo”, “King Creole” d’Elvis Presley i “El twist” de Hank Ballard.
Ara bé, val a dir que la veu del cantant en aquesta cançó està massa forçada a
fi de semblà més americà i francament, creiem que aixó sobraba.
Los Bohemios – Dame tu cariño
Aquest tema el treiem d'un single de Los Bohemios publicat
per Hispavox, es va titular en la seva versió original en anglès "Gimme
some loving", va ser un dels grans èxits del grup britànic Spencer Davis
Grup que tenian a Stevie Winwood com a organista, guitarra i cantant i que al incorporarse
al grup sols tenia 16 anyets i la cançó, molts més tard es va incloure en la
banda sonora del film "Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore,
en la versió dels anglesos, es clar. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona
versió carregada de soul i R & B. A la cara B del disc trobaven la seva
versió del "Winchester Cathedral". El grup d'Albacete l'integraven
Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo
Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava
a l'Orquesta Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va
parlar pel fet de donar la volta al món en 
una vespa. Eugenio Martínez va morir
molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60
van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los
Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los
Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i
uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van
gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això
si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Una
curiositat: Es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol
de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre i els hi feie la roba a
mida.
Generación 49 – O espantallo
El grup Generació 49 eren gallecs i es van formar a A
Corunya l’any 1967. Inicialment eren tres Alberto Morano (òrgan) que havia
tocat amb Los Simples, Germán Peñalver (bateria) que venia de Los Saurios i
Xoán Piñón. Tots ells havien tocat abans amb la Rondalla de los Maristas
de A Coruña. Van guanyar el concurs "El Micrófono de Oro" que es
celebrava a Lugo. Durant un temps Generación 49 van posar música al Ballet
Gallego realitzant moltes actuacions acompanyant-los. Poc abans de desplaçar-se
a Barcelona per gravar el seu únic disc que va publicar Belter, se'ls va unir
Jesús Santos Casal (baix) que tocava amb Piscis. Els van dir que no calia portar
el 
seu equip que en els estudis trobarien tot el necessari, però la seva
sorpresa va ser quan es van trobar amb instruments que ells només havien vist
en revistes i botigues, com un òrgan Hammond, preguntant Alberto Morano si algú
havia regat un Farfisa i l'òrgan havien crescut. També els van posar davant una
Gibson 335, un baix Burns i una bateria Premier. Els nois van al·lucinar, és
clar. Las milis dels seus components, va acabar am el grup Generación 49. En
aqiest disc, l’únic EP que van publicar, també en van incloure “Alfonsina”,
“Poema de Chispas” i “Belidas Fiandeiras”.
Els nois de Generación 49 als estudis de Belter a Barcelona
Los Mustang – La carta
El segell EMI va intentar un parell de vegades que Santi
Carulla es llancés en solitari, una al Festival de la Mediterrània de 1965,
enviant-lo a defensar un tema a ell sol "La verdad" i que va ser
publicat en un single en solitari, la segona amb aquest disc, un EP del 1967 en
què la cara A estava ocupada per una sola cançó “En Aranjuez con tu amor” del
mestre Rodrigo, però mirant la versió del francès Richard Anthony, en la qual
Santi Carulla estava acompanyat per una orquestra. La cosa no va funcionar com la
casa de discos pretenia, Santi no va fer cas dels cants de sirena i va seguir
amb Los Mustang, calcom que pensem va ser molt encertat. De fet Los Mustang són
l'únic grup espanyol de pop sorgit en els seixanta que va mantenir la mateixa
formació fins a la seva dissolució l'any 2000. A la cara B d'aquest single i aquest cop si com Los Mustang al complet,
trobàvem "Flowers in the rain" dels britànics The Move i "The
letter" que escoltem ara, dels nord-americans The Box Tops i que a
Anglaterra va ser èxit en la versió que van realitzar The Mindbenders. Les
dues cançons van ser bastant versionades a Espanya, però les de Los Mustang són
excel·lents. Junt a Los Javaloyas i Los Catinos, Los Mustang van ser els
nostres grans i eterns versioners, però també van gravar 16 cançons pròpies,
escrites pel guitarrista del grup, Marco Rossi. Los 
Mustang eren Santi Carulla
(cantant), Marco Rossi (guitarra solista) que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i
que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Van ser els
grans versioners de The Beatles a Espanya, però la veritat es que Los Mustang
tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant
gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els
autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions
abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb
temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, tinguesin xifres de vendes
al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Curiosament quan van
començar Los Mustang, surgits al Poble Sec, eren un grup instrumental, fins que
quan van particiar l’any 1961 al concurs Certamen de Conjuntos Universitarios
que va ser guanyat per els valencians Los Pantalones Azules, van coincidir amb
Los Sírex que van quedar en tercera posició, i Santi Carulla i Tony Mier que
militaven ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de
Los Mustang.
Círculos – Para siempre
La veritat és que a Espanya es van realitzar molt poques
versions del "Get Reddy", tot i que la cançó va ser un supervendes
als Estats Units quan la van versionar el grup Rare Earth el 1969, després la
gravarien el grup barceloní Círculos que la van versionar com cara B d'un
single editat per Ekipo a principis de gener de 1970 amb "Cecilia"
del duet nord-americà Simon & Garfunfel com a cançó estrella. La veritat és
que el tema, la segona cançó "llarga" de la història del rock, aquí
se'ns queda curta, clar que el mateix van fer els de la casa de discos amb
l'original quan la van treure en single ja que en el LP durava més de 20 minuts
i la van retallar a cop de tisora. Però els Rare Earth, la primera banda amb
músics blancs que va formar part del segell Tamla Motown, tampoc eren els
autors, la cançó va ser escrita per Smokey Robinson per a The Temptations que
ja l'havien gravat al 1966, el mateix any que també ho va fer Tom Jones, però
altres destacables que l'havien versionat eren Diana Ross, el mateix Smokey
Robinson amb el seu grup The Miracles, Arkells i uns quants més. Círculos eren
vuit nois de Barcelona amb moltes ganes que havien publicat un altre single
anteriorment i creiem que van desaparèixer poc després, tot i que també van
incloure una cançó "Respect", en el recopilatori de grups dels
seixanta de soul "Sensacional Soul vol. 1" que es va publicar a l’any
1969.
La Música
que es Feia en Català
Els Dracs – Comprensió
Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda una bona
versió de The Animals, en aquesta ocasió a carrec del grup Els Dracs que la
canten en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. Quimet ja reclama
l’euro perque la ha tocat un grapat de vegades. El conjunt català Els Dracs van
gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de
Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos
EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva
versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos del
segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó que es una bona versió del
tema de The Animals. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els
millors 
grups de pop-rock en català de l'època i la llavor del actual rock en
català. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un
grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs.
Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé,
Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. És diu que l’any
1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a
Barcelona, però aixó no es veritat, abans ja hi havien fet Els Corbs. Després
de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista. Per cert, l’any 1981 el segell
Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol
naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric.
El bateria Vicente Carós va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En
aquest EP i a part del “Comprensió” dels Animals, trobavem “La nit” que era
d'Adamo, “El joc de l’amor” que creiem era de Wayne Fontana i la seva versión
del tema de The Yardbirds “Un cor fet d’amor”.
Els 3 Tambors – Cançó del noi dels cabells llargs
Aquest tema és el millor al costat de "Romanço del fill
de vidua" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un
dels millors del pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la
nostra historia musical, de fet ells i Els Dracs podriem dir que són l’origen
del modern rock en català. "Romanço del fill de vidua", cançó
estrella del EP editat per Belter, estava composada per Bob Dylan i el text va
ser adaptat al català per el gran poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors
van realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu
millor EP i també incluïa aquesta que escoltem ara. De fet Els 3 Tambors sols
van gravar tres EP's. El grup Els 3 Tambors 
per cert no eren tres, eren quatre,
els germans Jordi i Albert Batiste, junt
amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar
mitjansan el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells
llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia
disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat aquestes dues cançons un munt de
vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral·lel de Joan
Reig, membre de Els Pets i amic tant de Quimet com de Mario, on la "Cançó
del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi
Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste. També ha gravat amb
Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també hi trovabem unes altres
cançons: “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
per cert no eren tres, eren quatre,
els germans Jordi i Albert Batiste, junt
amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar
mitjansan el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells
llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia
disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat aquestes dues cançons un munt de
vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral·lel de Joan
Reig, membre de Els Pets i amic tant de Quimet com de Mario, on la "Cançó
del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi
Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste. També ha gravat amb
Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també hi trovabem unes altres
cançons: “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.
Els Corbs – El senyor del tambor
Aquesta es un altre peça histórica i Quimet torna a demanar
un euro perque diu que li toca, es tracta d'una versió del "Home de la
pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest
instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor.
Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest
tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la
versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So
lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out
of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en
total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de
l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R &
B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes
italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de
Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també 
van gravar un parell de discos en castella i signan com Los Corbs, a traves del
segell Marfer. Els Corbs, eren d'Igualada i es van crear l'any 1964. Un dels
seus components Joan Vidal Soler, va morir el dia 6 de juny del passat any 2016 a Tarragona als 70 anys
d'edat, el bateria Joan Vidal Vilanova va formar part durant una temporada dels
Lone Star, Symbolo i Unidades, la resta de components eren Agustí Miquel Peiró
a la guitarra que va tenir després una interessant carrera en solitari com a
cantant i va morir al 1989 i que venia dels Tigres, Eduard Finestres i Ramon
Bregada. Tot i que s'afirma que el primer grup de rock que va actuar al Palau
de la Música Catalana
van ser Els Dracs, abans que ells ja ho van fer Els Corbs i a més van incloure
una cançó seva en el disc col·lectiu "Show al Palau" que va publicar
Edigsa l’any 1966 i que tenia cançons de les actuacions de Raimon, Serrat,
Núria Feliu i alguns altres, entre ells Els Corbs.
Després d'escoltar aquests temes a càrrec d'aquests tres
grups que van ser l'embrió del qual va sorgir el modern rock en català al
sumar-se el Grup de Folk i la
Ona Laietana, marxarem a Madrid.
Los Bravos – No se mi nombre
Aquesta cançó, però interpretada en anglès va ser la cara B
del "Black is black", el disc més rellevant en la carrera de Los
Bravos i també es va incloure en el segon disc que van treure, un single. Va
ser un tema composat per Manolo Diaz i que en aquesta versió en castellà es va
incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia
que també tenia "Quiero gritar", "Recopilación" i "Una
flor corté" i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van
repetir moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure
tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los
Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un
llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en
compte els drets d’autor que li caurien. Les altres tres cançons del disc eren
“Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va
assegurar de tenir-ho tot 
ben lligat i va fer que els nois signessin un
contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Fins
i tot van fer dues pel·lícules. Los Bravos originalment eren Tony Martínez
(guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël
(cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat
components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa
del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i
que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en
solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial
de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys més amb un seguit de cantants nous, per desfer-se
després.Tony Martínez ja es mort.
ben lligat i va fer que els nois signessin un
contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Fins
i tot van fer dues pel·lícules. Los Bravos originalment eren Tony Martínez
(guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël
(cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat
components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa
del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i
que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en
solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial
de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys més amb un seguit de cantants nous, per desfer-se
després.Tony Martínez ja es mort.
Los Diablos Negros – Sábado triste
Ara i després d'escoltar a Los Bravos, seguirem a Madrid i
hem decidit retrocedir una mica més en el temps, sonaran Los Diablos Negros que
com us hem dit en moltes ocasions, van ser la llavor de la qual van sorgir Los
Botines. Van ser qualificats com "El Conjunt més Bronca de Madrid" i
és que els seus concerts eren tumultuosos i els seus seguidors es desmadraban i
s'esgargamellaven amb frenesí i en moltes ocasions els seus concerts acabaven
en merder. La veritat és que ells, amb Manolo Pelayo al capdavant, mai es van
prendre seriosament això de la música com a professió. Només volien divertir-se
i lligar. Tots ells eren nens de casa bona, del barri del Retiro i van sorgir
l'any 1961 anomenant-se primer Los Vultures. Res a veure amb la saga
"Crepuscle" i posteriorment Las Estrellas Negras i ja l'any 1962
definitivament Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra),
Paco Candela (guitarra i 
cors), José Inclán (bateria) i Luis María Herranz
(baix). Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un EP publicat per
Discophon l'any 1964 que també hi tenia "Hully Gully" de The Olympics
que van reversionar Sam the Sam and the Pharaohs, "Twist and shout" i
"Ella te quiere", les dues últimes versions d'èxits de The Beatles.
"Sábado triste" que escoltem ara, va ser un dels grans hits d'Adriano
Celentano. En total Los Diablos Negros van gravar quatre EP's, l'últim l'any
1965 i amb canvis entre els músics, es van reconvertir a Los Botines. L'any
1984 el segell Alligator Records va publicar un LP amb la seva discografia
completa. També Ramalama ha reeditat un CD amb els seus èxits, però compartit
amb Los Botines i Manolo Pelayo en solitari que va ser substituït per Camilo
Blanes.
Doble
Dinamita – I’ve got dream to remember
Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música
queda, va ser la cara B del que creiem és l'únic single que Doble Dinamita van
gravar i "I ve got dreams to remember" era una peça portada a l’éxit
per el recordat Otis Redding, el Rei del Soul. A l’altre cara hi havia “Mundo
joven”, composada per ells i que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música
queda. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als
seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir un
grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que rés a
veure amb aquests. La veritat és que horas d’ara no recordem massa dels Doble 
Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida, sols van funcionar del
1968 fins l'any sigüent 1969 i creiem que eren de Vilanova i la Geltrú, a Barcelona. Tenim
present que tenien dos cantants, per aixó lo del nom, disposaven d'una potent
secció de metalls i creiem recordar també que al principi portaven dues
bateries, però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de
sempre "no ens feu gaire cas". Si recordem que un dels seus componets
en els anys setenta va tocar amb Furia.
Els Doble Dinamita, una bona banda de soul
Los Íberos – Las tres de la noche
Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra
rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la
guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny
Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser
substituït per Carlos Attias, van ser els components de Los Íberos i es van
conèixer a Torremolinos l'any 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i
compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van debutar amb
"Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels
60's a Espanya. Val a dir que Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu segon single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca
l’any 1968 i que era 
una composició d'Enrique Lozano. L'any 1969 Los Íberos
participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite
inglés" i també a "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat
de Guillermina Motta. L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va
incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, coneguts com CRAG, el primer
supergrup de l’historia del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un
parell o tres d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de
Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.
Conexión – Un mundo sin amor
El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de
l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu
líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia
de la
Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana,
amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya
(Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova,
1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés
(1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la
discoteca Stones de la capital. En el seu primer single que es va publicar
l'any 1969 a
través de Movieplay destacava la cançó “Stong lover”. A partir de 1970 comença
l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes més compromesos i
barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona
època cal destacar "Un Mundo sin
amor" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i ara toca
alló 
de “Euro per el Mario” ja que ell l'havia tocat amb el seu grup, va ser
l'última cançó que van montar abans de desfer-se. No podem oblidar altres gran
pecés de Conexion com "Preparad el camino del Señor" o
"Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem un altre vegada
una pel·lícula on sortia José María Íñigo “1, 2, 3 al escondite inglés” d'Iván
Zulueta. L'any 1973 es publica el seu últim single "Niños del Edén" i
el grup se separa al 1974. Luis Cobos comença a treballar com a productor,
arranjador i grava els nyaps que barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica
que resultaven infamants per a la música, però que van produir xifres de vendes
al·lucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i
l'últim més tard amb Agamenón.
Los Gritos – Estoy de vacaciones
Cada temporada acabem el darrer programa amb aquesta cançó i
avui no serà diferent. Això si que és un crit de llibertat juvenil i festiu,
tot un cant proclamant un estat ideal "Estic de vacances" i ens el
porten Los Gritos per acabar el programa d’avui i donar per tancada la onzena
temporada de El Temps Passa... i la música queda, des del seu segon single,
editat l'any 1968, amb “Vuelvo a mi tierra” a la cara A, un tema amb el qual
van guanyar el segon premi en el Primer Festival Internacional de la Costa del Sol que es va
celebrar a Màlaga pocs mesos després que guanyessin el de Benidorm amb “La vida
sigue igual”. Les dues cançons del single es van incloure en el seu únic LP
"Los Gritos", publicat l'any 1969 i que portava un parell de temes
inèdits. Los Gritos van cantar una o dues cançons a la banda sonora del film de
l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir Pedro Lazaga,
protagonitzada per el recordat Paco Martínez Soria i en la qual el bateria José
Ramón Muñoz fa el paper de nét seu i l’avi per 
les seves llargues cholles i
mentre el noi està dormint, tisora a la mà, li fa “un repàs” per escurçar-l’es
una miqueta, les chollas. Això li va passar per melenut, apa! En el fons es la
típica pel·lículeta del gran Paco Martinez Soria on fa de cateto del Aragó més
tancat que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo Galván no apareix en el
film. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Sierra
(guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb l'alacantí Manolo Galván
(cantant i baix). Los Gritos van guanyar el Festival de Benidorm el 17 de
juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias i allí va
començar una bona carrera musical fins que es van reconvertir a La Zarzamora i finalment
Manolo Galván que ja es mort, els va deixar per seguir en solitari i allò va
ser la fi del grup, si bé ancara van gravar un single amb un altre cantant
abans de desfer-se
Acabarem aquí l'onzena temporada de El Temps Passa… i la
música queda, ara us quedareu en companyia de totes les emissores que emeten el
programa cada setmana o via internet, si us el descarregueu des del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho
permeten. Nosaltres tornarem de nou al setembre, després de la Diada. Porteu-vos
bé, gaudiu de les vacances i recordeu que les carreteres són perilloses, per
tant estigueu atents.. Sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins la propera
temporada que serà ja la dotzena.
BONES VACANCES
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir
música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario