El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 5 de julio de 2017

El Temps Passa 11-38


Avui El Temps Passa... i la música queda, no serà un comiat, serà un "a reveure" ja que tancarem la paradeta per vacances, tot i que tornarem al setembre, com es deia a l'escola en els seixanta al quedar-te penjada alguna assignatura, per tant aquest serà l'últim programa de l'onzena temporada, però després de la Diada començarem una de nova, seran ja dotze anys compartint vivències, records i música dels seixanta amb vosaltres, a través d'aquest programa que t'arriba des de les emissores per les que ens escoltes o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten. Nosaltres sóm Quimet Curull i Mario Prades i ara ens toca dir-vos alló de

Obrim la Paradeta

Lilian de Celis – Batallón de modistillas

Lilian de Celis ens porta per començar avui El Temps Passa… i la música queda, una de les seves cançons més famoses i és que ella “per si d’acas venia una guerra”, com ens deia l’avia, es va organitzar un batalló, però en aquest cas de modistillas amb el que ens ve al cap un tipus de guerra molt més agradable. Lilian Ángela de Celis Collía, va néixer a Fíos, Astúries, el 31 de gener de 1935 i a més de cantar i molt bé el cuplé ja en els cinquanta i principis dels seixanta, també era actriu i va realitzar 16 pel·lícules i malgrat la fama que va aconseguir Sara Montiel com a actriu i cantant, al costat de la gran rivalitat que hi va haver entre elles, ni comparació quan parlem de cantar cuplet; en altres atributs que a les dues els va donar la mare natura, la veritat és que en la nostra masculina opinió, guanya Sara Montiel. És clar que el somni hagués estat, en aquells anys clar, no ara, estar en la intimitat amb Sara, mentre en el tocadiscs sonava Lilian de Celis. Lilian va començar a funcionar l’any 1952, quan Ràdio Madrid va posar en antena un espai setmanal titulat "Aquellos tiempos del cuplé" patrocinat per una marca de torrons i recuperant antics cuplets de principis de segle. El problema era trobar les cupletistes. El mestre Cisneros dirigia l'Orquestra de Ràdio Madrid i havia anat un dia a l'acadèmia del seu amic Manuel Monreal, on aquest li va recomanar a una jove cantant asturiana, de nom Lilián de Celis, de la qual s'havia enamorat perdudament. Indalecio Cisneros, també director artístic de Colúmbia, li va facilitar poder gravar els seus primers discos i sortir a la ràdio. Lilian de Celis va debutar el 12 de juny de 1957 al Teatre Albéniz de Madrid. Per cert, quan Juan d'Orduña va triar a Sara Montiel com a protagonista de "El último cuplé", va demanar a Lilian de Celis que doblés la veu de Sara a les cançons, és a dir que cantés en lloc d'ella. Lilian va dir “No!” i finalment va tindre que cantar Sara Montiel.

Dúo Juvent’s – Dime

En un dels últims EP's que va publicar el Dúo Juvent’s trobàvem aquest tema que compartirem a El Temps Passa... i la música queda d'avui, res a veure amb el "Tell Him" que en castellà va versionar Luis Aguilé, Li Morante i uns quans més, aquest cançó va ser composat per a ells pel mestre Alfredo Domenech que al capdavant de l'Orquestra Vergara els va acompanyar en la gravació dels quatre temes del disc. A més del "Dime" també es van recollir "Lolita", "Goody, Goody" i "Wini, wini (Tamouré)". El Dúo Juvent’s, integrat per l'amic Emili Huguer que des de fa una pila d'anys resideix a Tarragona i Jesús Lardín, van ser una de les bones formacions sorgides en els  començaments de la dècada dels seixanta. Van tenir una carrera brillant arribant a gravar vuit EP's i la mili va truncar la seva trajectòria professional. El Dúo Juvent’s gravaven per al segell Vergara i va ser precisamentel el locutor Joaquín Soler Serrano, en aquell temps a Ràdio Barcelona, el que els va posar en contacte amb la casa de discos que estava al final del Passeig Sant Joan, a la Ciutat Comtal. Creiem que el Dúo Juvent’s també van participar en una edició del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que es celebrava a Barcelona. Per cert, la primera guitarra eléctrica que van tindre el Dúo Juvent's lo van compart de seguna ma al Dúo Rubam, eren bons amics. A la foto Quimet i Mario amb Emili Huguer

Francisco Heredero – Renata

Francisco Heredero, com se'l coneixia pel seu nom castellanitzat, va ser un dels bons cantants de pop melódic de l'època, encara que no va arribar al nivell de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més “modernet” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poc a poc s’en va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les versions de hits del moment. A principis dels seixanta, quan va començar, Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta amb el segell Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català. Aquí a El Temps Passa... i la música queda ja hem posat algunes. De fet ha gravan i molt en català si bé la part més important de la seva carrera la va fer en castellà. Es va casar l’any 1967 amb la cantant Luisita Tenor i junts van gravar en moltes ocasions. Francisco Heredero es va retirar l’any 1972. Si be volem fer un incis ja que als anys setanta, el guitarra del seu grup era Joan Miró que és de Tarragona i havia sigut component dels Lone Star. “Renatta”, la cançó que escoltem ara, es una versión italiana que Francisco Heredero va incloure en un EP editado l’any 1963 por el segell Vergara i on també es recollien “Dame felicidad”, “Como tu no hay ninguna” i “Yippee Yeh Tamoure”.

Los Gratsons – Arráncalo

Los Gratsons eren cinc joves barcelonins que van funcionar des de 1962 a 1964 i en total van gravar 5 EP's i dos singles, tots amb versions. El grup l'integraven Jordi Vila (cantant), Ramon Falcó (guitarra), Carlos (piano i saxo), Tony (contrabaix i baix) i l'altre Jordi a la bateria. Publicaren el seu primer disc a la tardor del 1962. Els Gratsons van versionar molt rock and roll i també balades romàntiques. Després de gravar el seu quart disc, aquest del que us extraiem aquesta cançó, s’en van Tony i Jordi, entra el bateria Joaquim i Jordi Vila a més de cantar passa a tocar també el baix. Encara gravarien un altre EP i dos singles, però la mili va acabar amb el grup com solia passar en aquelles èpoques. Ramón Falcó també van tocar amb el Dúo Juvent's i a Symbolo, per incorporar-se al conjunt de Rudy Ventura en els 70 on també va compondre i cantar. Va gravar en solitari com Ray L Falcó, almenys que sapiguem, un LP l’any 1974. També va formar part del grup Unidades en 1978 (on així mateix militava Rudy Ventura) i de Ray and The UFO Band. En els 80 es va dedicar a la publicitat i va posar la seva veu a molts anuncis, entre ells el de la colònia Eau Jenne on va cantar el "Many river to cross" de Jimmy Cliff. Va ser un gran músic de jazz i va morir l’any 2003. La seva filla Samanta a la qual va dedicar una cançó titulada així, té una pàgina oberta al facebook a la qual podeu adreçar-vos. Aquesta cançó que sona ara a El Temps Passa… i la música queda, a carrec dels Gratsons es trobava a un EP junt a “Cuando los Santos salen de paseo”, “King Creole” d’Elvis Presley i “El twist” de Hank Ballard. Ara bé, val a dir que la veu del cantant en aquesta cançó està massa forçada a fi de semblà més americà i francament, creiem que aixó sobraba.

Los Bohemios – Dame tu cariño

Aquest tema el treiem d'un single de Los Bohemios publicat per Hispavox, es va titular en la seva versió original en anglès "Gimme some loving", va ser un dels grans èxits del grup britànic Spencer Davis Grup que tenian a Stevie Winwood com a organista, guitarra i cantant i que al incorporarse al grup sols tenia 16 anyets i la cançó, molts més tard es va incloure en la banda sonora del film "Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore, en la versió dels anglesos, es clar. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona versió carregada de soul i R & B. A la cara B del disc trobaven la seva versió del "Winchester Cathedral". El grup d'Albacete l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquesta Jabelc. Del guitarra Antonio Veciana per la seva part, es va parlar pel fet de donar la volta al món en una vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys, Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios van gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis components i es van desfer a la fi dels 60. Una curiositat: Es deie que Los Bohemios eren el grup millor vestit del pop espanyol de l'época, deuria ser perquè el pare de Leo era sastre i els hi feie la roba a mida.

Generación 49 – O espantallo

El grup Generació 49 eren gallecs i es van formar a A Corunya l’any 1967. Inicialment eren tres Alberto Morano (òrgan) que havia tocat amb Los Simples, Germán Peñalver (bateria) que venia de Los Saurios i Xoán Piñón. Tots ells havien tocat abans amb la Rondalla de los Maristas de A Coruña. Van guanyar el concurs "El Micrófono de Oro" que es celebrava a Lugo. Durant un temps Generación 49 van posar música al Ballet Gallego realitzant moltes actuacions acompanyant-los. Poc abans de desplaçar-se a Barcelona per gravar el seu únic disc que va publicar Belter, se'ls va unir Jesús Santos Casal (baix) que tocava amb Piscis. Els van dir que no calia portar el seu equip que en els estudis trobarien tot el necessari, però la seva sorpresa va ser quan es van trobar amb instruments que ells només havien vist en revistes i botigues, com un òrgan Hammond, preguntant Alberto Morano si algú havia regat un Farfisa i l'òrgan havien crescut. També els van posar davant una Gibson 335, un baix Burns i una bateria Premier. Els nois van al·lucinar, és clar. Las milis dels seus components, va acabar am el grup Generación 49. En aqiest disc, l’únic EP que van publicar, també en van incloure “Alfonsina”, “Poema de Chispas” i “Belidas Fiandeiras”.
Els nois de Generación 49 als estudis de Belter a Barcelona

Los Mustang – La carta

El segell EMI va intentar un parell de vegades que Santi Carulla es llancés en solitari, una al Festival de la Mediterrània de 1965, enviant-lo a defensar un tema a ell sol "La verdad" i que va ser publicat en un single en solitari, la segona amb aquest disc, un EP del 1967 en què la cara A estava ocupada per una sola cançó “En Aranjuez con tu amor” del mestre Rodrigo, però mirant la versió del francès Richard Anthony, en la qual Santi Carulla estava acompanyat per una orquestra. La cosa no va funcionar com la casa de discos pretenia, Santi no va fer cas dels cants de sirena i va seguir amb Los Mustang, calcom que pensem va ser molt encertat. De fet Los Mustang són l'únic grup espanyol de pop sorgit en els seixanta que va mantenir la mateixa formació fins a la seva dissolució l'any 2000. A la cara B d'aquest single i aquest cop si com Los Mustang al complet, trobàvem "Flowers in the rain" dels britànics The Move i "The letter" que escoltem ara, dels nord-americans The Box Tops i que a Anglaterra va ser èxit en la versió que van realitzar The Mindbenders. Les dues cançons van ser bastant versionades a Espanya, però les de Los Mustang són excel·lents. Junt a Los Javaloyas i Los Catinos, Los Mustang van ser els nostres grans i eterns versioners, però també van gravar 16 cançons pròpies, escrites pel guitarrista del grup, Marco Rossi. Los Mustang eren Santi Carulla (cantant), Marco Rossi (guitarra solista) que va morir el 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia i que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Van ser els grans versioners de The Beatles a Espanya, però la veritat es que Los Mustang tenien una ventatge sobre els seus companys de profesió i és que ells, mitjançant gestió del segell EMI van signar un contacte amb Brian Epstein que els autoritzave a gravar les cançons dels Beatles a Espanya i en moltes ocasions abans de que es publiquesi la versió original. Aixó va fer que Los Mustang amb temes com “El submarino amarillo” o “Obladi Oblada”, tinguesin xifres de vendes al pais molt superiors a las del nois de Liverpool. Curiosament quan van començar Los Mustang, surgits al Poble Sec, eren un grup instrumental, fins que quan van particiar l’any 1961 al concurs Certamen de Conjuntos Universitarios que va ser guanyat per els valencians Los Pantalones Azules, van coincidir amb Los Sírex que van quedar en tercera posició, i Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de Los Mustang.

Círculos – Para siempre

La veritat és que a Espanya es van realitzar molt poques versions del "Get Reddy", tot i que la cançó va ser un supervendes als Estats Units quan la van versionar el grup Rare Earth el 1969, després la gravarien el grup barceloní Círculos que la van versionar com cara B d'un single editat per Ekipo a principis de gener de 1970 amb "Cecilia" del duet nord-americà Simon & Garfunfel com a cançó estrella. La veritat és que el tema, la segona cançó "llarga" de la història del rock, aquí se'ns queda curta, clar que el mateix van fer els de la casa de discos amb l'original quan la van treure en single ja que en el LP durava més de 20 minuts i la van retallar a cop de tisora. Però els Rare Earth, la primera banda amb músics blancs que va formar part del segell Tamla Motown, tampoc eren els autors, la cançó va ser escrita per Smokey Robinson per a The Temptations que ja l'havien gravat al 1966, el mateix any que també ho va fer Tom Jones, però altres destacables que l'havien versionat eren Diana Ross, el mateix Smokey Robinson amb el seu grup The Miracles, Arkells i uns quants més. Círculos eren vuit nois de Barcelona amb moltes ganes que havien publicat un altre single anteriorment i creiem que van desaparèixer poc després, tot i que també van incloure una cançó "Respect", en el recopilatori de grups dels seixanta de soul "Sensacional Soul vol. 1" que es va publicar a l’any 1969.

La Música que es Feia en Català

Els Dracs – Comprensió

Us portem ara a El Temps Passa… i la música queda una bona versió de The Animals, en aquesta ocasió a carrec del grup Els Dracs que la canten en català, quan ja gravaven per al segell Concentric. Quimet ja reclama l’euro perque la ha tocat un grapat de vegades. El conjunt català Els Dracs van gravar i molt en castellà, mitjansan el segell Discos Alma, un subsegell de Vergara, abans de fitxar per Concentric i gravar en llengua vernacla diversos EP's, entre ells el més venut del segell Concentric i en el què es trobava la seva versió de "La casa del sol naixent". Un altre dels bons discos del segell es aquest del que os hem tret aquesta cançó que es una bona versió del tema de The Animals. Els Dracs van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i la llavor del actual rock en català. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar un grapat d’EP's, si bé els que van gravar en castellà els firmaven com Los Dracs. Els grup l’integraven el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. És diu que l’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona, però aixó no es veritat, abans ja hi havien fet Els Corbs. Després de desfer-se nosaltres els vam perdre la pista. Per cert, l’any 1981 el segell Edigsa va publicar un LP recopilatori titulat "La casa del sol naixent" que recollia les cançons dels seus quatre discos amb Concentric. El bateria Vicente Carós va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat. En aquest EP i a part del “Comprensió” dels Animals, trobavem “La nit” que era d'Adamo, “El joc de l’amor” que creiem era de Wayne Fontana i la seva versión del tema de The YardbirdsUn cor fet d’amor”.

Els 3 Tambors – Cançó del noi dels cabells llargs

Aquest tema és el millor al costat de "Romanço del fill de vidua" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres i que avui son part de la nostra historia musical, de fet ells i Els Dracs podriem dir que són l’origen del modern rock en català. "Romanço del fill de vidua", cançó estrella del EP editat per Belter, estava composada per Bob Dylan i el text va ser adaptat al català per el gran poeta Pere Quart. Val a dir que Els 3 Tambors van realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor EP i també incluïa aquesta que escoltem ara. De fet Els 3 Tambors sols van gravar tres EP's. El grup Els 3 Tambors  per cert no eren tres, eren quatre, els germans  Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Aquest primer disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966 incluïa la “Cançó del noi dels cabells llargs” que escoltem ara i va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia disset anys. Val a dir que Quimet ha tocat aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral·lel de Joan Reig, membre de Els Pets i amic tant de Quimet com de Mario, on la "Cançó del noi dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste. També ha gravat amb Gerard Quintana a Els Miralls de Dylan. En aquest EP també hi trovabem unes altres cançons: “S’ha parat un rellotge” i “Matí”.

Els Corbs – El senyor del tambor

Aquesta es un altre peça histórica i Quimet torna a demanar un euro perque diu que li toca, es tracta d'una versió del "Home de la pandereta", una de les més reconegudes cançons de Bob Dylan, un modest instrument convertit per obra i gràcia de l'adaptació al català en un tambor. Els Corbs eren cinc joves catalans que van gravar per Edigsa, encara que aquest tema que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, s'apropa més a la versió de The Byrds que a la de Bob Dylan. En aquest EP publicat l’any 1966 també versionaven el "So lonely" de The Hollies i "It's my life" i "We gotta get out of this place", ambdues de The Animals. Els Corbs van gravar en total un parell de discos de quatre cançons en català, els populars EP's de l'época, però van versionar i no ho van gens fer malament, una part del R & B que arribava d'Anglaterra, sense perdre de vista els Estats Units i els temes italians, en un dels seus discos fins i tot versionen "El Mundo" de Jimmy Fontana i per cert, ja l’hem escoltat aquí al programa. Els Corbs també van gravar un parell de discos en castella i signan com Los Corbs, a traves del segell Marfer. Els Corbs, eren d'Igualada i es van crear l'any 1964. Un dels seus components Joan Vidal Soler, va morir el dia 6 de juny del passat any 2016 a Tarragona als 70 anys d'edat, el bateria Joan Vidal Vilanova va formar part durant una temporada dels Lone Star, Symbolo i Unidades, la resta de components eren Agustí Miquel Peiró a la guitarra que va tenir després una interessant carrera en solitari com a cantant i va morir al 1989 i que venia dels Tigres, Eduard Finestres i Ramon Bregada. Tot i que s'afirma que el primer grup de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana van ser Els Dracs, abans que ells ja ho van fer Els Corbs i a més van incloure una cançó seva en el disc col·lectiu "Show al Palau" que va publicar Edigsa l’any 1966 i que tenia cançons de les actuacions de Raimon, Serrat, Núria Feliu i alguns altres, entre ells Els Corbs.

Després d'escoltar aquests temes a càrrec d'aquests tres grups que van ser l'embrió del qual va sorgir el modern rock en català al sumar-se el Grup de Folk i la Ona Laietana, marxarem a Madrid.

Los Bravos – No se mi nombre

Aquesta cançó, però interpretada en anglès va ser la cara B del "Black is black", el disc més rellevant en la carrera de Los Bravos i també es va incloure en el segon disc que van treure, un single. Va ser un tema composat per Manolo Diaz i que en aquesta versió en castellà es va incloure en el seu primer disc, un EP publicat a finals de 1966 per Columbia que també tenia "Quiero gritar", "Recopilación" i "Una flor corté" i que va ser la carta de presentació de Los Bravos. De fet van repetir moltes cançons en els seus discos. En aquest EP també es van incloure tres cançons així mateix de Manolo Diaz que tot i estar ja treballant amb Los Pasos no va menysprear l'oportunitat de que les seves cançons tinguessin un llançament promocional a la manera del producte americà, sobre tot tenin en compte els drets d’autor que li caurien. Les altres tres cançons del disc eren “Quiero gritar”, “Una flor corté” i “Recopilación”. Los Bravos van ser un grup totalment industrial, la millor creació del productor Alain Milhaud que es va assegurar de tenir-ho tot ben lligat i va fer que els nois signessin un contracte amb el qual el productor era gairebé amo fins de la seva ànima. Fins i tot van fer dues pel·lícules. Los Bravos originalment eren Tony Martínez (guitarra) i Manolo Fernández (òrgan) que havien tocat a Los Sonor i Mike Kogël (cantant), Pablo Sanllehí (bateria) i Miguel Vicens (baix) que havien estat components de Mike & The Runaways. El suïcidi de Manolo Fernández a causa del dolor per la pèrdua en accident de trànsit de la seva dona, primer, tot i que va ser substituit per Jesús Gluck i la marxa de Mike per llançar-se en solitari amb el nom de Mike Kennedy després, marquen la fi de l'èxit comercial de Los Bravos que encara es mantindrien uns anys més amb un  seguit de cantants nous, per desfer-se després.Tony Martínez ja es mort.

Los Diablos Negros – Sábado triste

Ara i després d'escoltar a Los Bravos, seguirem a Madrid i hem decidit retrocedir una mica més en el temps, sonaran Los Diablos Negros que com us hem dit en moltes ocasions, van ser la llavor de la qual van sorgir Los Botines. Van ser qualificats com "El Conjunt més Bronca de Madrid" i és que els seus concerts eren tumultuosos i els seus seguidors es desmadraban i s'esgargamellaven amb frenesí i en moltes ocasions els seus concerts acabaven en merder. La veritat és que ells, amb Manolo Pelayo al capdavant, mai es van prendre seriosament això de la música com a professió. Només volien divertir-se i lligar. Tots ells eren nens de casa bona, del barri del Retiro i van sorgir l'any 1961 anomenant-se primer Los Vultures. Res a veure amb la saga "Crepuscle" i posteriorment Las Estrellas Negras i ja l'any 1962 definitivament Los Diablos Negros. Eren Manolo Pelayo (cantant i guitarra), Paco Candela (guitarra i cors), José Inclán (bateria) i Luis María Herranz (baix). Aquest tema es va incloure en el seu segon disc, un EP publicat per Discophon l'any 1964 que també hi tenia "Hully Gully" de The Olympics que van reversionar Sam the Sam and the Pharaohs, "Twist and shout" i "Ella te quiere", les dues últimes versions d'èxits de The Beatles. "Sábado triste" que escoltem ara, va ser un dels grans hits d'Adriano Celentano. En total Los Diablos Negros van gravar quatre EP's, l'últim l'any 1965 i amb canvis entre els músics, es van reconvertir a Los Botines. L'any 1984 el segell Alligator Records va publicar un LP amb la seva discografia completa. També Ramalama ha reeditat un CD amb els seus èxits, però compartit amb Los Botines i Manolo Pelayo en solitari que va ser substituït per Camilo Blanes.

Doble Dinamita – I’ve got dream to remember

Aquesta cançó que escoltem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser la cara B del que creiem és l'únic single que Doble Dinamita van gravar i "I ve got dreams to remember" era una peça portada a l’éxit per el recordat Otis Redding, el Rei del Soul. A l’altre cara hi havia “Mundo joven”, composada per ells i que ja hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. El disc va ser publicat l’any 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir un grup amb quatre components que es van fer dir Dinamita Doble, suposem que rés a veure amb aquests. La veritat és que horas d’ara no recordem massa dels Doble  Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida, sols van funcionar del 1968 fins l'any sigüent 1969 i creiem que eren de Vilanova i la Geltrú, a Barcelona. Tenim present que tenien dos cantants, per aixó lo del nom, disposaven d'una potent secció de metalls i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs del tot, per tant uns direm alló de sempre "no ens feu gaire cas". Si recordem que un dels seus componets en els anys setenta va tocar amb Furia.
Els Doble Dinamita, una bona banda de soul

Los Íberos – Las tres de la noche

Adolfo Rodríguez, natural de Ponferrada a la guitarra rítmica i veu, els malaguenys Diego Cascado a la bateria, Enrique Lozano a la guitarra solista, més endavant substituït a causa d'una malaltia, pel madrileny Anselmo José Fernández i el d'Almeria Cristóbal de Haro al baix que va ser substituït per Carlos Attias, van ser els components de Los Íberos i es van conèixer a Torremolinos l'any 1966. Van gravar en els estudis de la Decca a Londres i compaginaren les seves cançons en anglès i castellà. L'any 1968 van debutar amb "Summertime Girl", considerada com una de les millors cançons dels 60's a Espanya. Val a dir que Los Íberos van tenir un repertori propi. El seu segon single va ser el que escoltem avui, també publicat per Columbia-Decca l’any 1968 i que era una composició d'Enrique Lozano. L'any 1969 Los Íberos participen en la pel·lícula d'Iván Zulueta "1, 2, 3 al escondite inglés" i també a "Topical Spanish" de Ramon Masats, al costat de Guillermina Motta. L’any 1973 Los Íberos es van desfer i Rodrigo es va incorporar a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, coneguts com CRAG, el primer supergrup de l’historia del pop espanyol. Enrique Lozano va publicar fa un parell o tres d'anys "A través del tiempo" amb temes de l'època de Los Íberos que no havien estat gravats i cançons noves.

Conexión – Un mundo sin amor

El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia de la Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana, amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la discoteca Stones de la capital. En el seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay destacava la cançó “Stong lover”. A partir de 1970 comença l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes més compromesos i barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo  sin amor" que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda i ara toca alló de “Euro per el Mario” ja que ell l'havia tocat amb el seu grup, va ser l'última cançó que van montar abans de desfer-se. No podem oblidar altres gran pecés de Conexion com "Preparad el camino del Señor" o "Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem un altre vegada una pel·lícula on sortia José María Íñigo1, 2, 3 al escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es publica el seu últim single "Niños del Edén" i el grup se separa al 1974. Luis Cobos comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que barrejaven música disc amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a la música, però que van produir xifres de vendes al·lucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i l'últim més tard amb Agamenón.

Los Gritos – Estoy de vacaciones

Cada temporada acabem el darrer programa amb aquesta cançó i avui no serà diferent. Això si que és un crit de llibertat juvenil i festiu, tot un cant proclamant un estat ideal "Estic de vacances" i ens el porten Los Gritos per acabar el programa d’avui i donar per tancada la onzena temporada de El Temps Passa... i la música queda, des del seu segon single, editat l'any 1968, amb “Vuelvo a mi tierra” a la cara A, un tema amb el qual van guanyar el segon premi en el Primer Festival Internacional de la Costa del Sol que es va celebrar a Màlaga pocs mesos després que guanyessin el de Benidorm amb “La vida sigue igual”. Les dues cançons del single es van incloure en el seu únic LP "Los Gritos", publicat l'any 1969 i que portava un parell de temes inèdits. Los Gritos van cantar una o dues cançons a la banda sonora del film de l’any 1969 "Abuelo Made in Spain" que va diritgir Pedro Lazaga, protagonitzada per el recordat Paco Martínez Soria i en la qual el bateria José Ramón Muñoz fa el paper de nét seu i l’avi per les seves llargues cholles i mentre el noi està dormint, tisora a la mà, li fa “un repàs” per escurçar-l’es una miqueta, les chollas. Això li va passar per melenut, apa! En el fons es la típica pel·lículeta del gran Paco Martinez Soria on fa de cateto del Aragó més tancat que va a la gran ciutat. Curiosament Manolo Galván no apareix en el film. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Sierra (guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos van guanyar el Festival de Benidorm el 17 de juliol de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias i allí va començar una bona carrera musical fins que es van reconvertir a La Zarzamora i finalment Manolo Galván que ja es mort, els va deixar per seguir en solitari i allò va ser la fi del grup, si bé ancara van gravar un single amb un altre cantant abans de desfer-se

Acabarem aquí l'onzena temporada de El Temps Passa… i la música queda, ara us quedareu en companyia de totes les emissores que emeten el programa cada setmana o via internet, si us el descarregueu des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Nosaltres tornarem de nou al setembre, després de la Diada. Porteu-vos bé, gaudiu de les vacances i recordeu que les carreteres són perilloses, per tant estigueu atents.. Sóm Quimet Curull i Mario Prades, fins la propera temporada que serà ja la dotzena.
BONES  VACANCES

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que encara tenen il·lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

No hay comentarios:

Publicar un comentario