QUI SOM

Mario Prades, productor i realitzador d'Un Toc de Rock, periodista, crític musical, productor de concerts i representant artístic, va decidir un bon dia fer una mena de monogràfic, dins del seu programa, dedicat exclusivament a la música dels anys seixanta i feta a l’Estat espanyol. Per grups i solistes del país i estrangers que cantaren en català i castellà. Va pensar: “Hauria de buscar algú que tingui tanta experiència en el mitjà musical de l'època almenys com jo o més”. Va mirar al seu voltant i... Mira per on! Aquí, al centre de la diana estava en Quimet, el de l’Estanc. Músic que toca diversos instruments, com solia ser pràctica habitual en aquells anys mítics on es va desenvolupar el canvi estructural en la música del país i dirigint-se a ell li va proposar fer aquell especial. Quimet Curull, després de pensar-s'ho durant molt de temps -almenys va trigar dos o tres segons a prendre una decisió- va dir: “Pos vale”; “Pos que bé”; “Que content estic”; “Fale”, “Som-hi”. Mario va treure el llistat de temes que ja tenia apalancats i en veure que tenien carpetes, fitxers i discos per un tub o més, en una quantitat que es podria catalogar com “Demasié for my body i el dels altres”, van decidir que no seria un programa especial d'Un Toc de Rock, seria un programa fill d'Un Toc de Rock amb entitat pròpia i amb nom propi i en majúscules. Sabeu una cosa? La fórmula va funcionar i el programa que després de diversos i profunds estudis va tenir el seu propi nom identificatiu, va agradar i la gent va començar a seguir-lo.

Abans va sorgir allò del “bombardeig d'idees” per veure com titularíem el programa i després de durs esforços i multitud de noms remenats -almenys van ser dos que jo recordi- van decidir que es titularia El Temps Passa, no pel tema de Booker T & The MG's que al país van versionar Los Pekenikes, és clar que no, o segurament sí. En fi, nosaltres que sabem de la vida i si alguna coseta tenim i podem aportar és anys i experiència, li afegim, fora del títol, allò que resa "I la Música Queda" perquè és així, per anys que passin, la música sempre queda i així va començar el programa.

De broma en broma, ja fa 5 temporades i amb alts i baixos en qüestió de salut, seguim al peu del canó disposats a fer-vos recordar aquells temps passats, que no per bells són vells ni sempre van ser millors o pitjors, van ser això, passats. Volem ajudar-vos a recordar i que la memòria i les nostres obres és l'únic bagatge realment nostre. I el dia que anem a la reunió amb el Senyor de l’Àtic, allà dalt o a baix, les nostres obres i records seran l'única cosa que podrem endur-nos.

Molts recordaran. Altres descobriran, però tot va passar. Va passar aquí al país, a les nostres terres i comarques, al nostre voltant es va teixir la teranyina de la vida i que duri molts anys. I nosaltres, que el visquem amb salut, ànim i diners, si pot ser molts diners, que mai va malament, i que vosaltres ho escolteu amb un somriure a la boca i després l'hi expliqueu a la vostra cosina, al veí del 5è, a la de la carnisseria, al cambrer del bar de la cantonada, al guàrdia de la porra, al nuvi que no t’escolta mai i té les mans lleugeres… Com més siguem més riurem!



Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir amb vosaltres.