El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 6 de julio de 2011

El Temps Passa programa 07-07-2011



Tot i que seguirem la tònica habitual, aquest serà un programa especial i és que "Ens Anem de Vacances". Avui acabem la cinquena temporada d'El Temps Passa a Altafulla Ràdio i la primera a Ona La Torre. Tranquils que tornarem al setembre, no us lliurareu de nosaltres tan fàcilment. La veritat és que de nosaltres es pot dir ja allò de que sempre estem de vacances, però res més allunyat de la realitat. Quimet afirma que ara que l'han "jubilao" treballa més que abans. Avui havíem pensat fer un programa de El Temps Passa... i la música queda, amb una selecció musical dedicada a l'estiu i les vacances, molt festiu i festivalero. Pensàvem començar amb Los Gritos i el seu "Estoy de vacaciones”, però finalment la realitat ens ha tornat la raó perduda, hem posat de nou els peus a terra i tal i com estan les coses, sobretot amb l'atur, la crisi i les famílies que cada vegada es troben més necessitades, hem arribat a la conclusió que pot arribar a semblar que ens estem burlant de la crisi i el mal que es troben les butxaques de la gent, les nostres incloses que tampoc ens salvem de la tan amenaçant crisi. Per tot això el programa d'avui i llevat el fet irrefutable que serà l'últim de la temporada, és un programa com els altres: Música, Anuncis, recorregut per la Música feta a Catalunya i sobre tot aquest toc de bon humor sa que creiem que sempre ens ha caracteritzat. Per això i recordant que al setembre tornarem i no es tracta d'una amenaça, és només un afectuós avís, començarem El Temps Passa... i la música queda amb una salutació, perquè altra cosa no, però a l'escola ens van ensenyar una assignatura avui oblidada i que creiem torna a ser molt necessària, Urbanitat. Per tant obrim la barraqueta i us saludem dient "Buona sera".

Los 5 Latinos – Buona sera

Aquesta salutació ens la porten Los 5 Latinos, grup vocal que va arribar des d'Argentina i estaven liderats per Estela Raval (Buenos Aires, 19 de maig de 1929), una dona amb una extraordinària veu, com podreu comprovar escoltant està cançó que os portem avui on li donen un ritme a cabal del swing amb un intent de rock and roll que la veritat, quasi fa que olbridem el seu origen italià. Los 5 Latinos es van crear el 1957 i eren Estela Raval i el seu marit el trompetista Ricardo Romero, juntament amb Héctor Buonsanti, Mariano Crisiglione i Jorge Francisco Patar, aquest últim reemplaçat el 1960 per Carlos Antimori. El 1957 van gravar el seu primer single amb Columbia "Amor joven" i “Abran las ventanas" i el 1958 el seu primer àlbum "Maravilloso! Maravilloso!" on van ser acompanyats per l'orquestra de Waldo de los Ríos. Aquesta peça es va publicar en un EP i que a la vegada, nosaltres os puntxem des de un CD recopilatori titulat “Los Cinco Latinos. Sus Primeros EP's En España (1958-1960)” i ara sona a El Temps Passa... i la música queda, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Estela havia cantat amb el grup Las Alondras i en l'Orquestra de Raúl Fortunato i el seu marit Ricardo Romero va militar en diverses formacions, entre elles l'orquestra de jazz Los Colegiales. Junts van formar part del grup Los 4 Bemoles del qual van sorgir Los 5 Latinos. El 1969 Estela es va llançar com a solista encara que al final van tornar a posar en marxa el grup com Estela Raval y Los 5 Latinos, el 1982. El 29 de Juny de 1960 van debutar al "Florida Park" de Madrid i van fer una gira per Espanya amb The Platters. Per cert i això és curiós, a The Platters del Rio Grande cap avall, se'ls deia Los Plateros.
Los 5 Latinos

Dúo Dinámico – Somos jóvenes

Tant Quimet com Mario coincideixen que els resulta cada vegada més complicat parlar del Dúo Dinámico i no és per desconeixement de causa, és per tot el contrari. S'han convertit en part tan important del Temps Passa... i la música queda que ja és com si fossin de la família i hem comptat tantes coses d'ells que ja no sabem que dir. És clar que aquest tema ens ve al pèl perquè "tots" i "totes" els que escolteu el programa i per descomptat també nosaltres "Som joves", per tant parlarem menys i escoltarem més. Aquests són Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el primer resideix a Miami el segon a Catalunya, però això de primer i segon és aleatori perquè com els Reis Catòlics “Tanto monta, monta tanto”. Aquesta cançó amb la qual van guanyar el Festival de la Costa Verde, que es celebrava a Astúries, es trobava en un EP que van publicar el 1962 i que incloïa "Siempre en mi corazón", "Mercedes" i "Amor" i va ser el 14è EP que van publicar.
Dúo Dinámico

José Luís y su Guitarra – Señorita Luna

El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixa a Jaén. Un dels seus gran èxits va ser “Gribraltar Español” on reclama que es tornin el Peñón. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on es demana alló de “Gibraltar espanyol, no va servir de res i això que el que ell argumentava en el text de la cançó era totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel.licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta al 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés i també “Melodías de Hoy” ja un parell d’anys més tard. Es clar que ara no estem escoltan la cançó del Peñón, ni tampoc la que va donar-lo a coneixa, en referim a “Mariquita”, composada al campament mentre feia la mili i que va fer famos a José Luis i la seva inseparable Guitarra sonan a totes les emisores del pais. "Mariquilla" va ser una cançó que va dedicar a la seva nuvia, amb la que José Luis es va casar un any despres i la va treure el 1958 dins d’un EP, el seu primer disc, publicat per el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América. Supossem que la nit de noces la guitarra no se la va andur. Nosaltres os portem ara un altre dels èxits de José Luis, es tracta d’aquesta cançó on ens parla de la “Señorita Luna”, era seva i es trovaba al seu quart EP editat ja al 1959 y que va ser el seu según gran hit.

Lone Star – Aquí en mi nube

El mateix que hem dit del Duo Dinámico és aplicable a Lone Star, als que tant Quimet com Mario consideren la millor banda musical espanyola dels seixanta i part dels setanta. D'ells va dir Julián Molero "A vegades va ser un tren de càrrega; altres, un exprés; mai va volar com un AVE, però l'Estrella Solitària sempre va ser un tren de llarg recorregut". Aquest tema era una versió del "Get off of my cloud" de The Rolling Stones que la van incloure en un EP i en el LP "December s Children (And Everybody 's)" de 1965, però la veritat és que Lone Star, integrat per Pere Gené, Rafa de la Vega, Enrique López i el tarraconí Joan Miró la recreen i molts avui en dia la identifiquen amb ells i no amb els Stones, a Espanya, és clar. Es un bon EP dels catalans, publicat el 1965 i on trobem com a tema estrella "Satisfacció" també dels Stones, al costat de "Muy lejos de aquí" de The Animals i el "Wooly Bully" de Sam The Sam & The Pharaons.
Els Lone Star

Los Gatos Negros – La Tierra de las mil danzas

Primer de tot aclarir que aquests Gatos Negros són els nostres, els barcelonins, no confonguem amb una banda d'Amèrica Llatina que funciona actualment i que han adoptat el mateix nom sense preocupar-se d'esbrinar si ja existien altres Gatos Negros. De "La tierra de las mil danzas" hi ha dues versions "originals" una negra a càrrec de Wilson Pickett i una altra "blanca" que van interpretar The Walker Brothers. Els barcelonines Gatos Negros es decanten per la negra i es va convertir al costat de "Cadillac" i "Un efecto extraño", en les cançons més representatives de la seva llarga carrera que encara segueix perquè es troben en actiu, si bé creiem que dels membres originals només queda el guitarra Quique Tudela. Aquest tema es trobava en un single editat per Vergara el 1967 amb "Tot va canviar", una bona versió del "No milk today" de Herman's Hermits. De fet tot ha canviat fins al punt que el títol original era "No llet avui" el crit d'un nen a la seva mare fart de prendre lleteta, potser el nen havia crescut i volia un cubata. És que les mares... Com són les Mares!

Los Extraños – Do, Re, Mi

Los Extraños són un grup dels que no us podem informar de gairebé res, tot i que van gravar diversos discos a través d'EMI-Odeon, com aquest EP de 1965 del qual traiem aquest tema que es tracta d'una versió, però no la confonguem amb el tema que sonava a "Sonrisas y lagrimas" i que cantava Julie Andrews i els set fills de Von Trapp, ni tampoc la de Nirvana. Aquesta és una versió de la cançó del gran cantant i guitarrista de blues Earl King, nascut a Nova Orleans el 7 de febrer de 1934 i que va morir el 17 d'abril de 2003, ni tampoc té res a veure amb la que va compondre i va gravar Woody Guthrie i que va ser versionada en els 80 pel grup Meat Puppets. En aquest EP també es trobaven "El Ferry de Mersey", "Indiferente" i "Olvídame". Los Extraños eren cinc i creiem que catalans. Hi ha una versió interessant que pensevem havia gravar Mimo y Los Jumps, però com no estem segurs, no ens feu gaire cas. Bé. confirmat que NO va ser Mimo y Los Jumps. Qui va gravar també el "Do, Re, Mi" va ser la cantant Kinita.


SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA

Ara començarem la secció de música feta des de o per a Catalunya en la nostra llengua, la de Mossèn Cinto i vigila bé perquè Los Beta Quartet aseguren que “Ton Pare no te nas”.

Los Beta Quartet – Ton pare no te nas

Los Beta Quartet eren mallorquins i van ser un d'aquests grups que amb el temps van variar el seu nom i a partir de 1967 van passar a ser només Los Beta. Aquest single es va gravar el 1965 i tot i que tant aquest tema com "Na Catalina da plaça" que ocupa la cara B estan cantats en mallorquí, per la caràtula podreu comprovar que ells fan pàtria andalusa perquè em porten uns barrets cordovesos del més típic estil del Sud, és a dir, fent el "typical spanish". Una altra curiositat és que tot i cridar-se Los Beta Quartet, ells eren cinc, com veureu als seus discos. Van gaudir de certa popularitat per la seva qualitat i van gravar moltes versions, però en la seva carrera destaca "Me lo dijo Pérez" amb el qual van aconseguir el segon lloc al Festival de Mallorca, cantant amb Karina i que ere una composició de Alberto Cortez. Inicialment van ser Miguel Moreno com a cantant, Francisco Balaguer en els teclats, Jaume Palau a la bateria, Leopoldo González al baix i Juan Bauza que tocava la guitarra. Més tard per Los Beta van passar altres músics com Jorge Matey que venia de Los Pekenikes. El cantant del grup, Xisco Balaguer creiem que encara està en actiu, si més no ho estava el 2007, actuant en solitari. Van gravar amb el segell Emi-Odeon, però també ho van fer per a Philips, Moviplay i Sonoplay. En total van arribar a gravar 5 EP 's i 10 singles. EMI va reeditar els seus discos en un CD interessant com a document sonor històric. Funcionaren fins a mitjans dels 70 i es van dissoldre. Los Beta van ser al costat dels Javaloyas, els grups líders de la moguda mallorquina i gent habitual en l'escenari de la sala Toltec, a la plaça Gomila, en el Terreno.
Portades de discos dels Beta Quartet i Los Beta

Els Dracs – Un cor fet d’amor

Parlar de Els Dracs és una altra cosa. Van ser al costat de Els Tres Tambors els millors grups de pop-rock en català de l'època i aquest EP del que us hem extret aquesta gran versió que realitzen del tema "Heart full of soul" composat pel guitarrista Jeff Beck i que ell va gravar amb el seu grup The Yardbirds. van treure un altre EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent". i aquest disc del que os parlem va ser el més venut del catàleg del segell Concentric si bé i com és habitual en les produccions de Concentric, les seves grabacions  sempre tenen falta de baixos i bateria que sonen molt per sota del volum al qual haurien d'estar. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP 's, un d'ells en castellà.i anomenan-se Los Dracs. Creiem recordar que el guitarra era Carlos Rubio, encara que no estem segurs i el bateria Vicente Carós que va morir el 20 de gener de 2010 als 63 anys d'edat.

Germanes Serrano – Mandolino de Texas
i declaracions de com van començár

Sempre us hem dit que després de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya i acabada la guerra civil, no va existir cançó moderneta interpretada en català. De fet les primeres que van gravar pop en català, van ser les Germanes Serrano al 1958. I aquí us portem d'una banda un tall en el qual elles mateix ens expliquessin que l'artífex de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé i ens parlaran, encara que només de passada, dels problemes que tenien amb la censura quan de versionar temes de l'anglès i francès a la llengua catalana es tractava. També escoltarem una de les cançons que van tenir més repercussió d'aquest disc que les Germanes Serrano van editar a mitjans de 1958 i que va ser el seu primer treball discogràfic, l'EP es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol "Germanes Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales" . La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo (la rosa), les Germanes Serrano van ser una parella important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada per saber de les seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van casar, les Germanes Serrano, a les que es coneixia com Las Voces de Cristal, van deixà el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa una sala de festes a El Terreno, a Palma de Mallorca, ara no recordem el nom, però era de les importants. Per cert que hi ha actualment un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es tracta d'un grup de ball andalus.
Les Germanes Serrano

Josep Guardiola – Come prima (la primera vegada)
i també declaracions de com va començár en català

El segon que va gravar en catalá aquell incipient pop va ser l’amic Josep Guardiola que poc despres i també sota la batuta i direcció del mateix Mestre Josep Casas Augé, va gravar “Come prima (La primera vegada)” que era una versió del èxit de Domenico Modugno amb el que l'italià va guanyar el Festival de San Remo. Aquest  EP va arrivar a vendre 8000 unitats al mes de posarse a la venda, deu ni do per ser 1958, quan vendre 2.000 era una bona venda per un disc. Per cert que Josep Guardiola l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca, dels que os hem parlat i que presentava el gran Bobby Deglane, aquet i devant de 1000 persones de público, va anunciar que Josep Guardiola cantaria el “Como prima”… en catalá. Josep deia que li tremolaven les cametes al sentir-lo, pero finalment va sortir, va cantar en català i va ser tot un èxit. Os posem també unes declaraciones del amic Guardiola explican aquells inicis. Bé, tembé os direm que en aquest EP amb el mateix títol que l'hi van possar al de les Germanes Serrano, demostran la "molta i desbocada imaginació" dels AR's de l'època, es va dir "José Guardiola canta en catalán los éxitos internacionales", s'hi trovaben tres cançons més. "El vell carrer de l’aimada”, “Besa’m en silenci” i “Diumenge és sempre diumenge”.
Mario Prades i Josep Guardiola als Estudis de Cadena 13

ELS ANUNCIS

El Temps Passa és, possiblement, el programa més gamberro de les nostres emissores i tant Quimet Curull com Mario Prades que no deixem de ser uns nens grans, som uns transgressors i incordiadors, com a mostra avui us portem anuncis que com sol passar en moltes ocasions a El Temps Passa... i la música queda, actualment estarien prohibits per llei al país, però que nosaltres recuperem del nostre fons històric d'anuncis d'aquelles passades èpoques i recordem per no oblidar aquesta part de la nostra història. Començarem fumant un cigarret, bé, el fumarà Mario, Quimet fa anys que ho va deixà, clar que no li importa que els altres fumin davant seu i és que a tolerant, pocs li guanyen. Que quedi constància que Mario en moltes ocasions li pregunta encara avui en dia Et molesta que fumi?

Cigarrets Bisonte

Aquest anunci té un veritable valor històric. Va ser el primer anunci dels cigarrets Bisonte, comunicant que es posen per primera vegada a la venda, era de 1950 i voleu saber una cosa interesant, avui en dia un paquet de tabac costa de 3 a 4 euros, doncs bé, quan Bisonte es va posar a la venda i com escoltareu a l'anunci, solsament costava una pesseta amb cinquanta cèntims. Inicialment els paquets eren de color verd i el primer Bisonte que es mostrava era el Bisó americà. El bisó de les Coves d'Altamira va ser utilitzat a partir de 1960, moment en el que vem començar a fer patria. No va ser fins a mitjans dels anys 80 que es va començar a comercialitzar el Bisonte amb filtre, fins aquell moment tots els Bisontes anaven sense. La marca Bisonte ha estat en els estancs de tot Espanya fins fa pocs anys, la seva desaparició té dues raons, una la venda de Tabacalera Altadis a una empresa estrangera i segon la poca demanda del producte, en comparació amb Fortuna que era la seva competència directa. Tarragona era una de les Fàbriques Nacionals de Tabac de major capacitat de producció. Data de l'any 1930 en què es va construir de nova planta sobre un extens terreny llavors dedicat a horta, davant del riu Francolí. Uns 10.000 m2. Molts poden recordar els paquets de cigarrets Ideales i Bisonte o fins i tot utilitzen encara el paper de fumar Smoking que se segueix venent en els estancs. Però pocs han sentit a parlar de Carlos Vives, (Barcelona 1900-1974), un bon dissenyador gràfic que va ser el creador d'aquests embolcalls tan populars i de molts altres.

Fundador

El personatge de Fundador, el seu eslògan "Está como nunca" i els Discos Sorpresa de Fundador, formen part de la cultura publicitària dels anys seixanta. Us explicarem la història de la Marca Fundador que és de la Casa Domecq. Pedro Domecq Loustau va rebre al segle XIX l'encàrrec d'un comerciant d'Amsterdam que li va demanar "500 botes d'aiguardent, sense límit de temps ni preu". Per atendre aquesta comanda, va haver d'ampliar les seves destil.leries dotant-les de millors alambins i les tècniques més avançades de l'època. Las Holandas, com es va cridar a aquestes botes, van costar una fortuna i aquell comerciant holandès no va poder pagar tan elevat preu. Les botes, las Holandas, van quedar emmagatzemades als cellers de Jerez. Les excepcionals holandes, en contacte amb la fusta envinada que havia servit per a la criança de xerès, van prendre el color fosc dels pigments del roure, ennoblit amb els aromes del vi. Es diu que quan Pedro Domecq va degustar aquest licor, va comprendre que havia obtingut un brandi de gran personalitat. D'aquesta manera va néixa Fundador, el primer dels brandis de marca espanyols. D'aquelles botes originals es conserva una al celler El Molíno, signada pel rei Alfons XIII a la primera visita que va realitzar a la Casa Domecq l'any 1904.

Disco Sorpresa de Fundador

Una de les més importants campanyes promocionals i publicitàries musicals llançades per una firma comercial va ser la que va emprendre la casa Pedro Domecq, amb els seus Discos Sorpresa, iniciada el 1962 i mantinguda fins 1973. Unien novetats enfocades a la joventut i altres amb temes dedicats bàsicament al públic de més de trenta anys. No recordem que s'entremesclen estils. Es tractava d'EP's de quatre cançons en els quals no sabies mai que et anaves a trobar el obrir-lo ja que estava precintat i la caràtula no indicava que hi trobariem dins. D'això el anomenarse "Disco Sorpresa". A més i per mantenir la "Sorpresa", de vegades eren quatre cançons del mateix intèrpret i en altres es tractava de quatre tema de quatre grups o cantants diferents. Les campanyes publicitàries és centraven bàsicament en les festes de Nadal. De vegades es tractava d'reunir cinc taps de rosca que canviabes pel Disco Sorpresa de Fundador. En altres eren caixes de tres ampolles que ja incloïen el disc. També la marca Mirinda de refrescos de taronga i llimona i que era de Pepsi-Cola, va regalar discos, si bé aquest no eren “Sorpresa”. Molts anys més tard diaris i revistas regalarien CD’s de música i va semblà tota una novetat, dons bé, no era nou i es que avui en dia, poques cosas son novas a la Viña del Senyor.


Soberano

Al costat de Fundador, 103 i Veterano, Soberano va ser un altre dels brandys de batalla en aquella època i ere de les bodegues de Gonzalez Byass, a Xerez. La gent més IN i progre bevien Cardenal Mendoza, Magno i Mascaró. És clar que aleshores i amb la dictadura franquista, com els drets de registres de noms se'ls passaven pel forro, per el que respecta a marques estrangeres, aquest licor es venia com conyac. Va ser en arribar la democràcia que tot ho va canviar i els francesos van exigir que xampany i conyac fossin retirats del mercat espanyol i de l'etiquetatge ja que era denominacions registrades a França i passarem a beure i produir Cava i Brandy, clar que en compensació els hi toquem els nassos a ells i als productors d'anís francesos els van obligar a canviar a ells i en lloc d'anís, des d'aquell moment van haver de vendre anisete. Avui recordarem l'eslògan de Soberano que es va fer molt popular i és que Soberano, com deia aquella senyoreta  tan mona ensenyant l'ampolla "Es cosa de hombres". Val a dir que en aquelles époques, a les festes i celebracions (bodas, banquetes y comuniones) es servia una copa de conyac als homes i una d'anis a les dones i en aquestes festes, elles podien fumar un cigarret sense ser criticades per aixó.

Chicle May

És clar que després de fumar i beure brandi, vulguis o no et canta l'alè més que l'aixella de Rocky després de pujar les escales aquelles i quan t'acostes a una bella i somrient senyoreta pots trobar-te amb que ella arrugui el nas molesta per la teva halitosi impregnada de vicis mal vistos, alcohol i tabac. Per tant una de les solucions que trobem passa per posar-se a la boca i mastegar un Xiclet May, una de les marques importants de l'època al costat del Xiclet Bazoka. I és que el xiclet va arribar des dels Estats Units a mitjans dels 50 i nosaltres emulant els ídols del cinema i ja que per la nostra primerenca edat no ens estava permès fumar, el compensàvem fent el xulo a base de mastegar xiclet com ho faria un marine i fer bombes, com més grans millor i en això, hem de reconèixer-ho, el xiclet Bazoka era millor que el May.


Licor del Polo

És clar que si el xiclet no és suficient i no vols fer servir pasta de dents, sempre et queda la solució de fer servir Licor del Polo, una marca que va començar el 1876, sent un elixir en ampolla de vidre i que va ser el primer d'aquest tipus que vam conèixa a Espanya. Molt anys més tard, el fabrican de Licor del Polo passaria també a vendre pasta de dents, però això va ser ja el 1960. Licor del Polo encara avui en dia segueix sent una de les primeres marques del mercat al costat de Colgate i Profidén que també vénen d'aquelles èpoques glorioses. I nosaltres sempre hem dit quan algú té un somriure sempre als llavis que té una "Boca Profidén"


I ara com ja hem aconseguit esborrar tota petjada de tot lo dolents que hem sigut per haver estat fumant i prenent licor, ens posarem el vestit de menjar fideus i marxarem a l'estació per buscar una noia que ens ve des de França.

Los Quando’s – Jacqueline

Los Quando’s són un d'aquests grups que no van ser valorats com la seva qualitat musical es mereixia, és clar que també cal reconèixa que ells s’ho van buscar ja que van debutar el 1965 creant un ball de moda El Quando, d'efímera vida i oblidable mala qualitat que pretenia emular a la Yenka. Us en recordeu d'un grup que hem escoltat en algunes ocasions a El Temps Passa... i la música queda que es deien Los Brujos, doncs bé, quan Los Brujos es van desfer i Mariny Callejo es va dedicar a la producció i Tito Mora i Luis Gardey a la seva carrera en solitari, els altres components van crear Los Quando’s. Inicialment eren Joaquín Laria (baix i trompeta), Fernando del Olmo (bateria), l'argentí Ricardo Ceratto (cantant i acordió) que havia arribat a Espanya el 1962 i havia gravat aquí discos com Ricardo Ceratto y Los Big Boys i que ja en els 70 tindria una bona carrera com a cantautor, sense oblidar a Luis Carmona (guitarra) i la cantant Emilia Càmara. Aquesta cançó es trobava en el seu cinquè EP editat per Columbia el 1966 amb "Cerrado por balance" com a tema estrella i que al seu torn havia estat gravada per Los 4 de la Torre. En aquestes quatre cançons tenen un bon acompanyament orquestral, però el disc no va funcionar a nivell vendes i van haver de canviar de discogràfica passant a partir de l'any següent a ser artistes de Marfer, tot un subsegell i amb els que van gravar dos EP 's, l'últim a el 68 i es van desfer.

Els 5 Xics – Bajo la lluvia voy

El grup valencià Els 5 Xics ens versionen aquest "Just wolking in the rain" de The Walker Brothers. Va ser composta per Johnny Bragg i Robert Riley, els dos empresonats a la Tennessee State Prison a Nashville i que ja la van gravar des de la presó amb el seu grup, de nom explicatiu, The Prisonaires, el 1953. També la va gravar Johnnie Ray el 1956 i la va col.locar en la segona posició del Billboard. Que consti que aquí a Espanya ja l'havien gravat els catalans Los Pájaros Locos i molts altres grups, però la versió d'Els 5 Xics és francament bona. Van començar sent 5, però van arribar a ser 7 i es van crear al barri del Cabanyal, a València. Van estar en actiu de 1965 a 1983 i per la banda van passar el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Chics Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época".
Els 5 Xics a un concert molt proper

Los Salvajes – Se llama María

Aquest tema va ser el gran èxit del cantant i compositor italià Pino Donaggio i la discogràfica EMI-Regal es la va imposar a Los Salvajes tot i que es tractava d'un tema allunyat del seu estil i gustos musicals, però les cases grans són així i la banda liderada per Gaby Alegret va publicar el 1965 un EP on "Se llama Maria" va ser el tema estrella, clar que ells i després d'una introducció més o menys ortodoxa, canvien el ritme i l'acosten més a l'estil Salvajes que al del seu autor i a les moltes que es van gravar a Espanya. En aquest EP també es troba "Ya te tengo" que és una versió del "I got you babe" de Sonny and Cher, al costat de "Wooly bully" de Sam the Sam and the Pharaons i el "Satisfacción" dels Stones que va ser la millor versió realitzada per cap grup espanyol de l'època. Los Salvajes eren Gaby Alegret, Sebastián Sospedra, Delfín Fernández, Enric Canals i Andy González.
Los Salvajes a una foto del 2009, Gaby el primer per l'esquerra

Los Top-Son – Recuerdos de verano

Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar a França, els seus companys havien de negociar discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio es marches. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja havia gravat Enrique Guzmán i aquesta cançó que també va ser composta per Pascual i amb la qual tancarem per avui El Temps Passa... i la música queda i també la Cinquena temporada per poder anar-nos de vacances. Quan Emilio va tornar de França resulta que no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas (a la foto). Per tant, aquest és l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. Pascual Olivas el 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.


Bé i arriba "L'hora dels adéus", nem a tancar la barraqueta per aquesta cinquena temporada i us emplacem per setembre, però no es tracta que hageu suspès i us hageu de tornar a examinar, ni molt menys, per nosaltres esteu aprovats amb revàlida i nota. Sigueu bons i bones, però viviu l'estiu tot el millor que pugueu, amb precaució i sense fer tonteries, al mens, no moltes, però això si, cap conduint que la carretera passa factura. Ens veiem al setembre i passarem llista, heu d'estar tots i totes, a qui falti el posarem de cara a la paret, de genolls, amb els braços en creu i amb tres toms de l'Enciclopèdia Espasa a cada mà.

No sabem que us esteu rient, aquest era un càstig dels habituals a les escoles d'aquella època i els havia de molt pitjors. Per cert que avui es Sant Fermí i no hem dit res, dons bé, felicitats als Fermins i Ferminas i Visca Sant Fermí!


Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar el programa

No hay comentarios:

Publicar un comentario