El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

El Blog de Mario Prades i Quimet Curull

miércoles, 29 de junio de 2011

El Temps Passa programa 30-06-2011


Avui i tal com us vam prometre en el passat programa, a El Temps Passa... i la música queda farem un breu recorregut pel soul que s'interpretava a l'Espanya de finals dels anys seixanta. La veritat és que van sorgir molts grups que van fer soul encara que tan sols tres poden considerar-se com "grans del soul" a Espanya. Conexión, Doble Dinamita i Los Canarios. Però van haver molts més que van compaginar el soul amb altres estils, com Shelly la Nueva Generación, Los Impala, Los Grimm, Los Buenos, Henry & The Seven, Adam Grup, Los Go Go’s, Los Condes, Los Arlequines, Los Roberts, Henry Vidal, Los Kifers, Los Talismanes, El Fin, Los Top Show, The Vampires, Las 4 Monedas y molts més. Tots aquests dels que os hem parlat, van arribar a gravar discos. 
Grups consolidats també van gravar soul, entre ells Los Bravos, Los Íberos, Los Stop, Los Indonesios, Los Gatos Negros, Los Àngeles, Los Jóvenes, Los Tamara, Los Z-66, The Brisk, Los Beta, los Albas, fins i tot el director i compositor Augusto Algueró, si bé no va ser el soul el seu repertori habitual. Però cap d'ells sonarà avui. És que som així de dolents, us posem la mel a la boca i després ens la duem. És clar que estem segurs que escoltant el programa d'avui, tampoc els trobareu a faltar, a més que en propers programes anirem punxant cosetes d'aquests grups. Si escoltarem avui a Doble Dinamita i Los Canarios. Per tant obrim la barraqueta i comencem El Temps Passa... i la música queda demanant que ens doneu afecte, molt afecte.

Los Bohemios – Dame tu cariño

Aquest tema, titulat en anglès "Gimme some loving", va ser un dels grans èxits del grup britànic Spencer Davis Grup i anys més tard es va incloure en la banda sonora del film "Streeptease" que va protagonitzar Demi Moore. El conjunt Los Bohemios realitzen una bona versió carregada de soul i R & B. El grup d'Albacete l'integraven Paco Molina, Eugenio Martínez, Antonio Costa, Antonio Veciana i Leopoldo Martínez Jr que era el líder. El seu pare era pianista, a més de sastre i tocava a l'Orquestra Jabelc. El guitarra Antonio Veciana per la seva part, va donar la volta al món en vespa. Eugenio Martínez va morir molt jove a causa d'un càncer. Per cert que a Albacete i per aquells anys 60 van sorgir, com a tot arreu, un munt de grups, destacant, a més de Los Bohemios, gent com Los Luckys, un parell de nens de 10 anys anomenats Los Dinámicos Boys (us sona aquest nom), Los Radars que es reconvertiren a Los Trasgos, Los Anélidos i uns quants més. Eren temps gloriosos per al pop espanyol. Los Bohemios gravar per Hispavox i van treure bastants EP's, gairebé sempre versions, això si. Van arribar a ser sis i es van desfer a la fi dels 60.
Caràtules de Los Bohemios


Los Salvajes – Es mejor dejarlo como está

Los Salvajes van ser la millor banda del que avui anomenaríem "garatge" sorgida a Catalunya en els 60. Per descomptat que Los Salvajes van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui i que era dels nort-americans The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal del segell Tamla Motown i es titulava “Reach Out I'll Be There”. Los Salvajes l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-44, el batería Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que va néixa el 8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el baixista Sebastià Sospedra nascut el 31-01-46 i que despres tocaria amb Lone Star. En aquest EP de 1967 també trovabem “Las ovejitas”, “Rosa de papel” y “No me puedo controlar” de The Troggs. Aquest seria l’últim EP de Los Salvajes gravat per el segell Regal i despres passarien a ser solsament EMI i no més treurien singles i molt comercials.
Los Salvajes

Doble Dinamita – Mundo Joven

Aquesta cançó, composta per ells, va ser la cara A del que creiem és l'únic single que Doble Dinamita va gravar i tenia "I ve got dreams to remember" a la cara B que era una peça de Otis Redding. Va ser publicat el 1969 per Regal, el subsegell d'EMI per als seus productes no estrelles. Voleu una curiositat, a Valladolid va sorgir un grup amb quatre components que es van cridar Dinamita Doble. La veritat és que no recordem molt de Doble Dinamita, aquesta bona banda de soul d'efímera vida. Tenim present que tenien dos cantants i creiem recordar també que al principi portaven dues bateries, però d'això últim no estem segurs, per tant no ens feu haire cas.
El grup Doble Dinamita

Yerba Mate – Soul Finger

Els catalans Yerba Mate van ser la primera banda de dixie sorgida a l'estat espanyol. Van gravar la banda sonora del film "Tuset Street" i és possiblement la cançó de la pel.lícula més coneguda. Per cert que hem trobat informació a través d'internet que cataloguen a Yerba Mate com a banda de soul, serà per que portaven metalls ja que el seu so, no s'assembla en res al soul, ells eren una banda de dixi, la primera del estat espanyol, pero amb aquest tema poden apropar-se ja que es tot un clàsic del soul americà i va ser gravada originalment en l’unic LP dels The Bar-Keys que eren la banda d’acompanyament del Rei del Soul, el malograt Otis Redding, si bé a Espanya es va editar com a single i també en single la van publicar Yerba Mate a través del segell Sonoplay amb “Bonnie & Clay” a la cara A. al 1968. Es clar que quan Otis Redding (a la foto) va morir amb accident aeri, també ho van fer els components del grup. Sols es van salvar dos d’ells que no viatgaven a l’avioneta i aquets van refer despres The Bar-Keys y la van convertir en una banda de funky-disco. Gairebé tots els membres de Yerba Mate, quan el grup es va desfer, es van integrar més tard a grups de la Ona Laietana. Es van donar-se a coneixa amb “El Mirlitón” que era cantada. No hem de confondre aquets Yerba Mate amb un grup del mateix nom sorgit a Terrassa a principis d'aquest segle, si bé alguns del components dels Yerba Mate originals que escoltem ara, van formà part del grup de Terrassa, Mi Generación.
A dalt portada original del single de Bar-Keys publicat
a Espanya, a sota foto dels Yerba Mate

Frank Miller y sus Hispania Soul – Hippy 1969

Frank Miller era un gran músic i director de Big Band nord-americà que un bon dia es va deixà caure per Barcelona. Per casualitat va anar a parar a La Cova del Drac, el popular local del carrer Tuset i després de veure els músics que actuaven allà i lucinar una estona llarga, els va proposar crear una banda de soul i gravar un disc a San Diego. Els catalans que ja es fregaven les mans de satisfacció pensant en el seu viatge als Estats Units, però es van trobar amb una sorpresa ja que aquell San Diego al que Frank Miller s’estava referint no estava a Califòrnia, es tractava dels estudis San Diego de Girona, però l'EP es va gravar i aquí us portem un dels seus temes. Us preguntareu segurament qui eren aquells Hispania Soul, dons bé, es tractava de músics amb majúscules, ni més ni menys que Ricard Roda al saxo, Rudy Ventura a la trompeta, al costat de Riumalló, Quer, Torrent, Rodríguez, Anglada, Arnau i Surell. No hi va haver continuïtat, però aquest disc és una veritable obra d'art molt buscat per col.leccionistes.
A sota Ricard Roda a la seva juventut i Rudy Ventura

Els 5 Xics – Raising your hard

Els 5 Xics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Xics van gravar altres cançons dins del soul, com aquesta que os portem avui que ens sona també a versió, però no acaven de esbrinar de qui era, si bé ens recorda i estem ductosos entre Wilson Picket o Arthur Conley. Entre els seus components, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Los 5 Chics. De fet cinc ho van ser al principi, però van arribar a contabiliizarse 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem. Per cert, Els 5 Xics estaven vinculats, algun dels seus membres, amb un estudi i segell discogràfic de la Vall d'Uxó, a Castelló, creiem que es deia Xirivella Records. Mario recorda que Remigi va ser durant una temporada artista de Rochi Produccions, empresa dirigida per Carlos Rochi, de fet ell el va tenir actuant a La Fàbrica de Reus quan era sala de concerts i s'encarregava de la dirección artística d’aquesta sala al 87 o 88.

Los Gritos – Tuset Street

Inicialment sembla ser que aquesta cançó es tenía que incloure a la banda sonora de “Tuset Street” de la Sara Montiel, pero finalment no va ser així, però Los Gritos igualment la van treure en single al 1968, incluent “Cuidado con las señoras” a la cara A. Los Gritos, la banda liderada pel cantant Manolo Galván, la nit del 17 de juny de 1968 van guanyar el festival de Benidorm interpretan “La vida sigue igual”, compartien escenari i premi amb l'autor, Julio Iglesias. Això era la pràctica habitual del festival que exigia dos participants per tema. A Los Gritos i al costat de Manolo es trobava Francisco Doblas Vega a la guitarra, procedia de Los Haltrons. També el guitarra José Sierra Blanco "Pepín" procedent així mateix de Los Haltrons i a la bateria José Ramón Moreno Muñoz "Timmy" que era de Cadis. El 1969 van participar en la pel lícula "Abuelo made in Spain" junt amb el gran Paco Martínez Soria. El 1970 van passar a anomenarse La Zarzamora i van gravar un LP, però ja no hi va haver continuïtat i finalment Manolo Galván va començar en solitari. En els 70 es va traslladar a l'Argentina on va tenir una brillant carrera i fa pocs anys va decidir retirar-se.
Los Gritos amb Julio Iglesias quan van guanyar
el Festival de Benidorm al 68.

Los Sírex – Fuego

Quan Lluis Gomis, el guitarra dels Sírex, va marxar a complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir que s’el van endur a fer la mili, provisionalment el seu lloc va ser ocupat Oscar Janot, un home que en els setanta va tenir una bona carrera com a cantant solista gravant hits entre els quals cal destacar "Pajarito volador" i sobretot "Para siempre, como siempre". Mentre Oscar Janot (a la foto) que havia tocat amb Los Wikingos, Los Go Go's i Henry & The Seven va estar amb Los Sírex, aquests van gravar un single, el 1968. En aquells moments els crítics, gairebé tots uns lumbreras, anunciaven que el grup barceloní liderat per Lesli i Guillermo, estava més acabat que les maraques del Machín. Però aquest single amb el tema "Fuego" a la cara A i en el qual Oscar Janot es va encarregar de fer cors, a més de tocar guitarra, orgue i saxo, era una versió del gran èxit del grup The Crazy World of Arthur Brown i a la cara B es trobava un altra versió, en aquest cas del "Sono tremendo" de l'italià Rocky Roberts que Sergio Dalma va incloure també en el seu primer disc, allà per 1987. De fet aquest single es va vendre molt bé, superant les vendes a Espanya de les versions originals i deixan a tot aquells crítics lumbreres a l’alçada del betum. Van perdre una maravellosa oportunitat d’estar callats.
Los Sírex originals

Lone Star – Alrededor de este mundo

Ara ens venim a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel cantant i pianista Pere Gener, són Lone Star, al nostre parer la millor banda de rock espanyola de totes les èpoques. Aquest tema es trobava en el que va ser el seu primer LP editat al 66, ja que fins aquell moment la seva àmplia carrera es centrava en EP's. Posiblement molt més R & B que soul. La passada setmana vem escoltar “La leyenda”, extreta d’aquest LP. És clar que la EMI i amb perdó per l'expressió, els va fer una "grosem putada". Se'ls havia promès un LP sencer ple de cançons pròpies, però quan va arribar el moment EMI va dir NO. Finalment i després d'àrdues negociacions La EMI i els Lone Star van arribar a un acord salomònic, "ni pa ti ni pa mi", es van incloure cançons pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema que escoltem ara i es va publicar també en format EP on el tema estrella “It’s a man, man, world” de James Brown no estava al disc gran, no era seu, era del grup Shevells,però entre les versions que van ser sis, també es trobaven "Rio sin fin" d'Ike & Tina Turner, "Hey nena" de Small Faces, "El pájaro de la montaña" de Ray Charles o el "Hanky Panky" de Tommy James & The Shondels. Aquest LP va ser el primer que Mario es va comprar, fins llavors la seva economia només li permetia singles i EP's, clar que va trigar bastant a comprar-se un altre disc gran. Les cançons pròpies eren "La leyenda" que es va publicar també en single, al costat de "Quiero vivir con libertad”, “Muñeco”, “La historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué te vas?".
Lone Star a una de les matinals del Palau d'Esports de Barcelona

Los Pop Tops – Oh Lord, why Lord

Al costat de “Con su blanca palidez”, “Mammy blue” y “Viento de otoño”, aquesta és una de les millors cançons de Los Pop Tops, una banda creada arran de Los Tifones, peró quan el seu cantant i guitarra Luis Fierro els va deixar, van fitxar a Phil Trim, un cantant de color que era de Trinidad Tobago i la veritat és que cantava en castellà amb molt mala pronunciació. Van ser produits per Alain Milhaud. Anys més tard Luis Fierro tornaria com segona veu i guitarra, romanent amb el grup fins a la seva dissolució per començar llavors com a cantant solista gravant cançons mítiques del pop espanyol dels 70, entre elles "Reconciliación" , "Amándote" i "Ella". Aquesta cançó és una variant del Cànon de Pachebel i Quimet ens parla d'ell... Johann Pachelbel, neix a Nuremberg l'1 de setembre del 1.653 i mor a la mateixa ciutat el 3 de març del 1.706. Compositor barroc de moltes obres musicals i entre elles la més popular és "Canon i giga en Re Major per  a tres violins i baix continu" aquesta obra és coneguda com "Canon de Pachebel".Aquest tema té moltes versions, a part de la que us presentem avui, orgue, violíns, orquestra, guitarra, piano i també heavy, fins i tot el tema "Bon dia" de Els Pets, menys un acord, s'inspira en aquesta peça. Us recomenem veieu al Youtube la versió lliure que fa el pianista David Lanz (us avisem que dura quasi deu minuts). 
Los Pop-Tops i a sota Luis Fierro en una foto molt més recent

Los Canarios – Requiem for a soul

Venien des de les illes Canàries i per això van adoptar aquest nom, però primer van ser Los Ídolos i van gravar dos EP's a Barcelona. Se'n van anar a Estats Units on van estar un any tocant per la costa oest i cridant-se The Canaries per tornar a Espanya i convertir-se en Los Canarios que hem de reconèixa, van ser la millor banda de soul del país al costat dels Conexion de Luis Cobos i Doble Dinamita. Van triomfà amb el tema "Peppermint Frappé" i que es va incloure a la pel.lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" va ser la seva cançó estrella. Quan Teddy va anar a la mili el seu lloc va ser ocupat provisionalment per Pedro Ruy Blas. Teddy Bautista, el cantant i líder de Los Canarios és actualment el polèmic president del SGAE. Aquesta cançó que os portem ara a El Temps Passa… i la música queda, va ser composta per ells i estava dedicada a la memoria d’Otis Redding i va ser cara B d'un single amb "Child" a la cara A.
Los Canarios i a sota una foto amb Pedro Ruy-Blas

Los Huracanes – Carnaby Street

Si Los Gritos li cantaven a Tuset Street, el carrer de moda a Barcelona, des de València el grup Los Huracanes ho van fer a "Carnaby Street", el carrer de moda a Londres. Van ser una de les més importants agrupacions musicals sorgides al País Valencià. Es van crear el 1964 després que es desfessin Los Top-Són i Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Per Los Huracanes van passar el cantant Víctor Ortiz al costat de Pascual Olives, José Casquel, Juan Roberto González, Julio Andreu, José Segura el Malayo i Agustín Jiménez. El 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morato (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. Quan Pascual Olives es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. El 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components.
Los Huracanes

ELS ANUNCIS


Avui aprofitarem els anuncis per seguir parlant de la Ràdio a l'Espanya de la posguerra i amplian l’informació que os vem donar. Us vem explicar la passada setmana que en els quaranta i els cinquanta, la ràdio es realitzava en rigorós directe. Totes les emissores tenien els seu estudi gran al qual es permetia l'assistència de públic i on una orquestra s'encarregava d'interpretar els temes demanats la majoria de vegades mitjançant cartes enviades a l’emisora, en aquells programes de "Discos Solicitados" tan de moda i mitjançant els quals es manaven missatges d'afecte plens d'amor i records per a molts treballadors emigrants en terra estrangera, sobretot França i Alemanya i que per suposat, passaven primer per la censura que deie si és podia llegir o no, no fos que el missatge tinges un contingut subliminal subversiu. Molt s d'aquells treballadors espanyols en terra extranya s'assabentaven de que el fill o la filla havia fet la comunió o estat batejat  gracies a aquest programes

Un d’aquest cantants d’orquestes, en nómina, va ser Jorge Sepulveda, creiem que era a Radio Intercontinental de Madrid. Les cançons, abans que el vinil acabes per desplaçar a les orquestres, sempre s'interpretaven en rigorós directe, però també s'interpretaven en directe les sintonies dels programes, la música dels concursos i els anuncis que patrocinaven els programes i aquests no duraven els 20 segons com ara, eren cançons senseres que explicaven històries. Avui us portem com a mostra dos d'aquests anuncis.

Flan Tocy

El Flan Tocy, al costat del Flan Potax i el Flan Chino el Mandarín, van ser els flams estrella d'aquella època. Va ser un dels primers en véndres com producte "tipo americano" ja que aquí les mestreses de casa feien els flams elles mateixas i eren de mida grosa. Estem gairebé segurs que avui dia el Flan Tocy ja no es fabrica, però ara i recordan-lo, aquesta orquestra ens explica les delícies del dolç producte recalcant-nos allò de "Ay! como me gusta el Flan Tocy".
 
Limpia metales Netol

Un altre exemple d'anuncis interpretats per orquestra en directe, sense trampa ni cartró, és aquest del Limpia Metales Netol que ens arriba a ritme de polka, però Netol va ser publicitat a també a ritme de samba i xotis, entre altres. Per aquella època els productes de marca van anar substituint als genèrics que a pes, compraves en les drogueries i Netol va ser un dels primers en l'apartat de neteja de la llar i a ser multiusos. La veritat és que Netol era de lo més bo i millor per als fins que s'anunciaven en la publicitat i la imatge del majordom de boca immensa es va fer molt popular. Mario recorda que un dels seus col.legues de la colla del carrer Bassegoda acostumava a dirigir-se a aquelles noies que en les festes i balls esperaven a ser convidades a ballar per poder dir NO que les havia i moltes més de les que us podeu imaginar i quan aquestes noias li deien que no ballaven, ell els preguntava si havien treballat com a models de publicitat perque la seva cara l’hi era familiar. La nena gairebé sempre es mostrava coqueta i no deia ni que si ni que no i ell, abans que ella tingués temps de reaccionar, deia mostrant cara d'haver descobert la sopa d'all "És clar, tu ets la que posa la boca en l'anunci del Netol" i se'n anava de seguida, clar. Mario tenia un altre sistema per tocar els nassos a aquella nenes i quan li deien NO se les quedava mirant i afegia "No m'has entès, a mi no em ve de gust ballar amb tu. Jo et preguntava si balles, si et diverteixes, si t'ho passes bé o t'avorreixes com una ostra".
 

Ara i després d'aquest breu recorregut per la publicitat de l'època en directe. Deixarem el soul i tornarem a la música a El Temps Passa ... i la música queda i ho farem paset a paset.

Los Pasos – Primavera en la ciudad

Aquest va ser el single que millor va funcionar comercialment de Los Pasos, un grup descobert per Manolo Díaz que va compondre i produir varies cançons per a ells, entre les que destaca “La moto” que també van gravar Los Bravos. “Primavera en la ciudad” es va publicar el 1968 i es tracta com podreu comprovar, d'una cançó molt alegre i festivalera que compta amb bons arranjaments orquestrals i un bon cor femení. A la cara B trobàvem “Nadie me entiende”. Los Pasos es van formar a Madrid i els seus membres provenien de Los Flaps, Los Sonor i Los Diablos Rojos. Estaven liderats pel teclista José Luis González, al costat de Álvaro Nieto, Luis Enrique Baizán a la batería i que ere germa de la cantan i actriu Marta Baizán de qui un d’ells era nuvi, Joaquín Torres i Martín Careaga. El 1968 protagonitzen la pel.lícula "Long-Play" de Javier Setó al costat de Gracita Morales i José Luis López Vázquez i van incloure diverses cançons en la seva banda sonora. Funcionaren de 1966 a 1969. Mes tard Álvaro Nieto va crear La Compañia i Luis Baizán i Joaquín Torres al costat de membres dels Pekenikes van fundà Taranto's.

Miguel Ríos – El río

La millor cançó de Miguel Ríos en els seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río", un single publicat per Hispavox el 1968 amb "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B i que es va extreure del seu primer LP "Mira hacia tí". "El río" va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat Waldo de los Ríos, un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir.Miguel Ríos Campanya va néixa a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist. Miguel Ríos es trobava realitzant una gira de comiat, després d'haver anunciant la seva retirada i la gira havia de recalar aquest estiu a la ciutat de Tarragona, però sembla ser que ha suspès aquesta gira i en el seu lloc a Tarragona veurem a Dani Martín en solitari i que forma part d'El Canto del Loco. Mario suposa que Miguel Ríos ha suspès perquè a nivell públic no estava funcionant com s'esperaven, de fet ja ho va fer una vegada. Us parlem de la gira "Rock en el Ruedo" del 84 que va ser un estrepitós fracàs i va suspendre tot just començada. Els concerts programats van ser realitzats per Luis Eduardo Aute que va presentar el seu doble disc en directe "Entre amigos", un veritable disc sense desperdici.
Mario Prades amb Miguel Ríos

Bruno Lomas – Lo equivocado

Emilio Baldoví Menéndez, va ser un dels millors cantants de pop-rock dels seixanta i va néixa a Xàtiva, un 14 de juny de 1940, el cantant va morir en accident de circulació a Pobla de Farnals, el 17 d'agost de 1990. El seu nom artístic va ser Bruno Lomas i comen´`a com a membre del grup Los Milos. Es clar que de Bruno Lomas ja hem parlat en moltes ocasions, de fet és un dels noms habituals a El Temps Passa... i la música queda, per tant no us cansarem amb més informació i el escoltarem en aquesta gran balada en la qual el noi avisa a la noia que no ho l’estimi perquè per a ella, ell és "Lo equivocado". La veritat es que es tracta d'una bona tècnica per lligar. Per cert, Quimet ens recorda que Bruno Lomas també va fer cinema. Aquí teniu el póster d'una de les seves pel.lículas.
Bruno Lomas

Guillem d’Efak – Fevre

Avui acaven el programa amb un bon EP publicat per Concentric el 1965 i que compta amb Francesc Burrull a la direcció musical. Incloïa el clàssic del blues americà "Fevre", al costat de "Com ahir" versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant". Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per aquest gran cantant de color nascut a Rio Muni, Guinea, el 1929 i que va morir a Mallorca el 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova Cançó. Escriptor, poeta i cantant, va escriure diversos llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va gravar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música del mallorquí Antoni Parera Fons.
Guillem d'Efak


I fins aquí em arrivat, per avui, acabarem El Temps Passa… i la música queda, desde las sintonies d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre, ens veurem la propera setmana. Porteu-se be.

Quimet Curull tocan amb Tony amb Grup

Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa

No hay comentarios:

Publicar un comentario