

Avui és
revetlla de Sant Joan, una
nit màgica,
solstici d'estiu, la
nit més llarga de l'any,
nit de bruixes,
nit del foc,
de fogueres,
de petards d'explotar i
petards i
petardes dels altres. És una
nit de disbauxa, però nosaltres us demanem que si voleu desmadraros sigui un descontrol controlat. Ja sabeu, allò de que el conductor ni provar l'alcohol, ni per descomptat altres coses que en principi puguin donar-te alegres rialles, però que després poden costar-te molt cares. En els anys seixanta aquestes nits eren aquelles en què les noies podien sortir fins molt més tard. És clar que aquest "
molt més tard" implicava que les nenes tornessin a casa a les
dues o tres de la matinada, l'hora en què avui en dia es surt de casa per començar la
gresca i el
sarau. I molts eren els pares que anaven a la festa o guateque a recollir la seva filla, per si de cas que d'aquesta manera també s'asseguraven que la nena estigués allà on havia dit que estaria.
Els temps han canviat i molt. Però
Serrat ja va dir en una cançó que la nena pot arribar a casa abans que donen les deu i haver estat tota la tarda al llit amb el seu nen... coses de la vida. Obrim la barraqueta i comença
El Temps Passa ... i la música queda amb una sospita.
Micky y Los Tonys – Sospecha

Originalment la cançó la va gravar
Elvis Presley, però hi ha moltes versions, entre elles una molt bona de
Cliff Richard. Ara ens la porta a
El Temps Passa... i la música queda, l'anomenat "
Home de goma", el nostre inefable i sempre ple de bon humor
Micky. El grup estava integrat per
Miguel Ángel Carreño el
Micky a la veu,
Tony del Corral (guitarra solista),
Fernando Argenta (guitarra de ritme i fill del director
Ataulfo Argenta),
Joan Ferrer (baix) i
Enrique Moddell (bateria), si bé el cervell pensant i el director del grup, així com el seu líder real era
Tony del Corral i en un principi van ser solsament
Los Tonys. Van debutar el 12 d'octubre de 1960 al al
Club Santiago Apòstol, on s'havien conegut. Van composar i gravar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van intervenir-hi, al costat de
Los Shakers madrilenys. El 1966 havien de ser els teloners a Madrid de
The Kinks, però problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de
Ray Davis no va passar de Portugal. No va ser fins ben entrats els anys 70 que
The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser organitzat per
Mikel Barsa, un bon amic de
Mario, de fet van ser socis.
Micky y los Tonys és van desfer el 1970 i
Micky va començà en solitari, mentre que
Tony va passar a dirigir la banda del
Dúo Dinámico o potser era la de
Julio Iglesias, ara no ho tenim molt clar.

Albert Band – Quiero vivir
Ara a El Temps Passa… i la música queda, os portem els Albert Band. Van ser un grup de Barcelona que va funcionar des del 1.968 fins a principis dels setenta. Aquesta cançó, versió amb castellà del "Me and my life" dels britànics The Tremeloes, es trovaba a un dels seus últims discs y era la cara B d’un single amb “Ella tiene el cabello rubio” a la cara A. El nom del líder y cantant del grup era Albert Garriga i al 1.970 van participar en el Festival Internacional de la Canción de Màlaga. Els altres components d’aquesta bona banda barcelonina eren en els seus inicis José María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge (bateria) i Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí). El bateria Robert Simó al cap d'un temps sustitueix a Tony Caritge.
Los Brincos – Renacerá

Una de les millors cançons en la cursa de
Los Brincos va ser "Renacerá" que es trobava en el mateix EP on estaven "Un sorbito de champagne", "Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu millor EP i també el últim en el qual van intervenir
Juan Pardo i
Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels
Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i
Fernando Arbex eren continus.
Fernando Arbex va seguir amb
Manolo González i els substitueix per
Vicente Ramírez i
Ricky Morales, germà de
Junior que formaven part dels
Shakers i aquests havien telonejat a
The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. El 1969
Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per
Miguel Morales, també germà de
Junior i que després es casaria amb
Freda Lorente "
La Bombí".
Los Brincos de la primera época
Federico Cabo y The Brisk – Los muchachos del Shake
El cantant Federico Cabo va estar en actiu fins als anys 70. Va participar al Festival de Benidorm el 1965 amb "Tu loca juventud" i creiem que l'any següent ho va fer al de Viña del Mar, a Xile. Un dels seus últims discos es va gravar el 1971 i el va publicar el segell Pèrgola, era un EP on hi ha una versió del "Love story". De fet, a Federico Cabo li vam perdre la pista a mitjans dels 70. Era un cantant de Badajoz, a Extremadura i en aquest enregistrament, un EP publicat per Belter també el 1965, l'acompanyen The Brisk, com ho van fer en els seus primers discos, sense Julián Granados, això si. Els altres tres temes d'aquest EP eren "Ahora Vivo”, “Dando Mil Vueltas” i “Soy El Más Feliz".
A dalt portades de discos de Federico Cabo, a sota The Brisk
presentats per una noia a una emisora de radio
Los Pekenikes - Locomotions amb twist

Aquest tema es va publicar l'any 1962 i en aquest enregistrament el cantant dels
Pekenikes era
Junior. De fet van gravar 3 discos per Hispavox amb
Junior. Aquest tema és una versió del "Twistin' To The Locomotion" de
Teddy Randazzo i que a Europa va popularitzar el cantant francès
Richard Anthony. L'EP es va titular "Madison & Locomotion por Los Pekenikes" i en ell trobàvem la primera cançó composta per ells que es gravaria en un vinil "Viento inca" que era instrumental, tota una premonició. Aquest va ser el tercer disc dels
Pekenikes, el segon amb
Junior, es diu que el nom de
Pekenikes va ser una idea de
Massiel.
Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'institut
Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser
Los Hermanos Sainz y su Conjunto.
Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del
Price on, per descomptat,
Pekenikes van ser nom habitual fins que aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona també les vam tenir, van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "
rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar als jovens que anaven a aquestes matinals. Si no ho creieu veieu la foto a sota amb un diari de l'época
Los 4 Jets – Dímelo tú
Los 4 Jets només van gravar quatre discos, tot i que l'últim mai va arribar a publicar-se. Aquest és el segon d'ells. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser
Los Mágicos el 1958, on hi trobavem als germans
Santiago (guitarra rítmica) i
José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra
Tony Reinoso que anys més tard es convertiria en líder de
Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat
Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear
Los 4 Jets. El 1963
Reinoso es va a
Los Continentales i en el seu lloc entra
Ricky Morales que posteriorment tocaria a
Los Shakers,
Los Brincos i
Barrabás.

Totes les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra enamorada", era instrumental en el més pur estil
Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants. De fet el grup patia de ser molt tècnics interpretant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebel a través de la música. Van tornar anys mes tard ja com
Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music.
José María González i
Eddy Guzmán ja van morir
SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Quico Pi de la Serra – Els Fariseus
Francesc Pi de la Serra i Valero va néixa a Barcelona el 6 agost 1942 i és conegut popularment com
Quico Pi de la Serra. Guitarra, compositor i cantant va ser un dels més representatius de l'anomenada Nova Cançó i avui segueix en actiu. Fa pocs mesos
Quimet ho va estar veient en directe a Constantí i li va agradar molt. Va començar a
Els Setze Jutges com a guitarra acompanyant els seus membres en les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del grup
Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana. "Els Fariseus" és una de les seves cançons més representatives.
Quico Pi de la Serra vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran col.leccionista de guitarres i d'això dóna fe
Mario que ha estat a casa seva, si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixar aquell pis de situació privilegiada, però això és una altra història.
Quico Pi de la Serra i abaix acompanyant com a
guitarrista a Josep Maria Espinas
Els 3 Tambors – El noi dels cabells llarcs

Aquest tema, es posiblement el millor en la carrera d'
Els 3 Tambors, aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres, sense oblidar "Romanço del fill de vídua" que vem escoltar la passada setmana i estava composta per
Bob Dylan, es trovaban amb un EP, el millor dels seus discos i aquesta canço que ara sona a
El Temps Passa... i la música queda, des de les sintonies d’
Altafulla Ràdio i
Ona La Torre, va ser composada per
Jordi Batista quan solsament tenia disset anys. De fet
Els 3 Tambors només van gravar dos EP's.
Els 3 Tambors eren els germans
Jordi i
Albert Batista, junt amb
Gabriel Jaraba i
Josep Maria Farran. Els components de
Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze anys,
Jordi que ere el mes gran, tenia 17. Aquest va ser el ser primer disc i es va publicar l’any 1966, incluía també “Romanço del fill de vídua”.
Els 3 Tambors van ser una de les millors bandes de folk-rock catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com
Màquina!. Aquesta cançó l’ha tocat el
Quimet quan
Joan Reig de
Els Pets el va convidar a tocar a un parell d’actuacions amb el seu grup paral.lel que es diu
Refugi.
Quimet Curull tocant amb Els Pets el día del concerto dels 25 anys
Tony Obrador – M’es ben igual

Aquesta cançó que ens canta
Tony Obrador us l'hem extret d'un single publicat el 1968 pel segell Columbia, amb "Ets tu" a la cara A. Es tracta d'una composició del gran
Antoni Parera Fons i els arranjaments i la direcció musical de la gravació van estar a càrrec del
Mestre Selles. Amb aquest tema es va presentar en la Cinquena edició del
Festival de la Cançó de Mallorca, però ni
Quimet ni
Mario recorden ara si va guanyar o no, però els sembla que va ser una cançó anglesa la que es va andú la
Caracola d'Or.
Tony Obrador, cantant i guitarra mallorquí, va ser component dels
Pekenikes, als quals es va incorporar el 1969.

En els 70 va acompanyar a
Juan Pardo i va participar com a guitarra en l'enregistrament del LP "Hotel Tobazo" (1975) en el qual una joveníssima
Luz Casal feia els cors al costat d'
Ana Oz que era component del duet
Ana & Johnny. Abans de llançar-se en solitari
Tony Obrador havia militat en
The Runaways.
Tony Obrador va treure entre 1967 i 1969 cinc discos, tots EP's i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va gravar un o dos singles cantant en castellà i també va compondre, entre d'altres per
Danny Daniel. Per cert, us explicarem una anècdota, el primer LP que va gravar amb
Els Pekenikes va ser "Ària", sobre un tema de la "Passió segons Sant Mateu" de
Joham Sebastian Bach. Es tractava de "Erbarme dich, mein Gott", escrit per contralt. Van ser acompanyats per l'
Orquestra Manuel de Falla i l'arranjament substituir el cant solista per la guitarra elèctrica de
Tony Obrador. Als anys 80 va conduir un programa de radio junt amb la locutora
Eugenia Planas.
Fernando Orteu i Orquestra – Ritmo fascinante
Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de Catalunya. Aquesta cançó os l’hem extret d’un dels seus grans LP’s, el titulat “Baile con los grandes éxitos de la música de boite” que
Fernando Orteu aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar a mitgans dels seixanta a través del segell SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz i en ell trovareu alguns dels standards que han acompanyat la vida musical d'aquest artista. L'orquestra estava formada per
Lleó Borrell (piano i arranjaments),
Sebastià Albalat (orgue),
Frank Dubé (acordió),
Domingo Portugués,
Ricard Roda i
Enric Folgueras als saxos,
Josep Matas (vibràfon),
Eduardo Garcia (contrabaix) i
Joan Antoni Calvet (bateria). La produccio va ser també de
Lleó Borrell, A part de l’orquestra, també va traballar com
Fernando Orteu y su Conjunto i amb aquesta formació va acompanyar a molt artistes, entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan al xiulador,
Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de color
Pilar Morales,
Gloria, el
Dúo Rúbam,
María Cofán,
Benito Lertxundi i molts altres.
Portades de disco on va traballar Fernando Orteu
SECCIÓ ESPECIAL
La Ràdio a Espanya

Avui parlarem d'un mitjà amb el qual nosaltres ens sentim estretament vinculats, parlarem de la
ràdio que en els anys de la postguerra i fins a l'arribada de la televisió, va ser la companyia per a tots nosaltres. Al voltant de la ràdio transcorria una part molt important de la vida familiar a aquella Espanya fosca que pugnava per deixà enrere odis, baralles i sobretot misèries. La família es reunia al voltant del aparell de ràdio i Sabeu una cosa? la
Ràdio predisposava al diàleg i la família estava junta i conversava, compartia tots aquells problemes diaris i junts lluitaven per suportar-les. Cosa que la
televisió no fa ja que devant d’un televisó no hi ha dialeg que valgui.
Per descomptat, el règim dictatorial a què estàvem sotmesos, controlava i molt la ràdio, sobretot després d'haver-se adonat de la seva importància durant la guerra.
La ràdio espanyola, ja durant la República, vivia de la publicitat, percebent l'estat un 20% de la mateixa, així com quotes per l'ús de receptors, sense donar a canvi cap servei. En aquest moment hi havia uns
300.000 receptors declarats, però eren molts més. La
ràdio s'escoltava en llocs públics com casinos i bars, el que augmentava de forma considerable l'audiència, sense olvidrar la desconsiderada costum de posar els receptors a prop de les finestres i patis de les cases, amb el volum al màxim, cosa que avui veiem en molt cotxes on el conductor amb les finestretes baixades, creiem que és per no tornar-se boig, porten la seva música a tot volum.

El 1937 es creava Ràdio Nacional de Salamanca amb la qual el govern de Franco pretenia obtenir un poderós instrument de propaganda que es va convertir en la primera baula del que seria la cadena més important d'Espanya, Ràdio Nacional. La primera emissió es va produir el 19 de gener d'aquell any a dos quarts d'onze de la nit des el Frontón San Bernardo de Salamanca i l'emissora va ser muntada sobre quatre grans camions.
Diario hablado Radio Nacional de España
El 1943 els
receptors de ràdio estavan en un
milió d'ús particular o col.lectiu. Els espais de més audiència eren els
informatius que tenien una durada de 15 minuts i es retransmetien sempre intentant adoctrinar política i religiosament a l'audiència. A l'hora dels àpats i el sopar, és a dir a les nou en punt de la nit i al migdia no tenim ara clar si a la una o les dues, estiguessis escoltant l'emissora que fos, totes tenien l'obligació de connectar amb
Ràdio Nacional d'Espanya i emetre simultàniament el
Diario Hablado, conegut popularment com "
El Parte" herencia de les emissions que es realitzaven durant la guerra civil.
EAJ1 Ràdio Barcelona

L'emissora pionera de la ràdio a Espanya va ser
EAJ1 Ràdio Barcelona que va ser la primera a emetre comercialment molt abans d'aquella guerra fratricida. Era la
Societat Espanyola de Radiodifusió (
SER) els primers passos es van produir el 1924 i a partir de 1940 arroparía a les emissores de la
Cadena Unión Radio, que controlava ja cinc de les vuit emissores comarcals existents. La
SER va ocupar la parcel.la que més descuidada estava, la de l'entreteniment fins a erigir-se en pugna amb
RNE en ràdio espectacle. Els
concursos, les
varietats, el
teatre, suposaven sortir a la trobada d'uns recursos financers que en el cas de
RNE procedien dels pressupostos de l'estat, però en les emissores comercials anava estretament lligat a la
publicitat. El 1952 l'estat es reservava la propietat de les ràdios nacionals d'ona mitjana i superior als 20 kW. Tres anys més tard s'atorgarien les llicències definitives, amb vigència de 12 anys. La
SER obtindria 5 emissores. Les restants es distribuirien entre
Ràdio Espanya de Madrid,
Ràdio Espanya de Barcelona i
Ràdio Intercontinental.
Las emisores sense llicències
A partir del 53 comencen a sorgir en alguns nuclis rurals la instal.lació d'emissores de ràdio amb seu a cases parroquials i connectades a diferents altaveus repartits pel poble, començaven a emetres programes de contingut religiós, musical, cultural i recreatiu. Aquestes experiències comunicatives seran ràpidament regulades pel secretari d'
Apostolat Radiofònic de l'Acció Catòlica que les aglutinaria sota la denominació d'E
stacions Àudio-difusores de l'Acció Catòlica Espanyola, de les que s'arribaran a comptabilitzar una vintena i que va ser el primer pas pel naixement de la
COPE. Alguns mossens no contents amb la megafonia van donar un salt qualitatiu amb la creació de petites emissores d'ona curta, cosa que motivaria el 1954 la intervenció de
Direcció General de radiodifusió que clausuraría diverses d'elles. Van ser precursores del que avui es coneix com
Emissores Municipals.
Radio Intercontinental de Madrid
Una cosa lligada estretament a la nostra història musical van ser els programes de ràdio que es dedicaven a "
Los Discos Solicitados" que inicialment es realitzaven amb una
orquestra tocant en directe en els estudis de l'emissora i gairebé sempre amb públic assistent, rigorós directes en els quals el locutor llegia la petició i aquellas orquestras la interpretaven. Un dels programes pioners va ser "
Peticiones del Oyente", un programa del
Club de Oyentes de Rádio Intercontinental de Madrid. Sense oblidar
Unión Radio Madrid que també tenia programes dedicats a aquesta temàtica.
Unión Radio, Madrid
Després i amb l'expansió del disc de vinil les orquestres van quedar relegades a l'oblit i ja es podia posar el disc que t'havien demanat cantat per el seu intèrpret original i la gent escrivia cartes demanant i dedicant cançons. És clar que les estrelles era
la cobla espanyola, però a poc a poc la "música moderna" va anar ocupant la seva parceleta i l'arribada de la
FM a mitjans dels seixanta i malgrat que va començar sent una segona cadena per a moltes emissores, tot va canviar. Van sorgir emissores que van potenciar la
Freqüència Modulada, entre elles
Ràdio Miramar,
Ràdio Juventud la Voz de Cataluña i moltes més, us parlem de Barcelona, és clar.

La
FM va ser una invenció d'
Edwin Armstrong el 1932 i tenia la
avantatge de que la
Freqüència Modulada reduïa les interferències i això va atreure l'atenció mundial. No arribaria al nostre país fins a trenta anys més tard i al costat dels
transistors portàtils de vàlvules va ser el "súmmum". La primera emissora que va començar a emetre en
FM amb caràcter experimental va ser
RNE, es clar. La majoria dels
receptors ni tan sols estaven encara preparats per rebre'l. El govern va intervenir i a partir del 1 de octubre de 1960 totes les ràdios fabricades a Espanya havien d'incorporar el dispositiu per sintonitzar la banda de freqüències situada entre els 88 i els 108 MHz, la freqüència de la
FM. Aixó va ser un’ordre directa de
Franco.

Per supossat la censura brandava les seves afilades urpes i tisores i es dedicava a vetllar per la salut moral de l'espanyolet del carrer i les seves castes orelletes. Un dia d'aquests us prepararé tot un programa especial d'El Temps Passa... i la música queda dedicat a cançons que en el seu moment i en major o menor mesura van ser marcades per aquella censura franquista retrògrada i moltes vegades excessivament cruel. Van haver molts temes que es venien a les botigues de discos, però que les emissores tenien terminantment prohibit punxar, com i que serveixi de succint exemple "Bésame mucho" o "Cachito". Però deixem-ho per un altre dia.
Radio Andorra
Molts no volien empassar-se aquella amarga píndola que ens donaven i en lloc d'afegir sucre com deien a "Mary Poppins", sintonitzaven una emissora molt propera, Radio Andorra, amb una sintonia conscisa.
Altres, inquiets per la situació política del país i amb idees molt diferents de les que predicaven les camises velles i blaves, s'atrevien a connectar amb una emissora completament clandestina a la qual es coneixia com
La Pirenaica, cosa que ens donava una sensació de proximitat, tot i que aquella emissora que en realitat es deia
Radio España Independente i una de les directores, creiem que l'última abans de ser tancada, va ser
Dolores Ibarruri "
La Pasionaria", no es trobava assentada als Pirineus, ni tan sols a França. Va estar emetent en castellà des de
Belgrad primer i des de
Moscou després (foto dels estudis a Moscou), fins al seu tancament. Cal recordar que es va instal.lar a
Pals (Girona) una potent estació nord-americana de ràdio propaganda anticomunista, finançada per la
CIA i dirigida a la gent que vivia a l’
Unió Soviètica, us parlem de
Ràdio Liberty i que a més tenia dispositius preparats per interferir i així evitar que les emissores estrangeres considerades "perilloses", com
La Pirenaica,
Radio Europa Internacional o
Ràdio París, arribessin als receptors espanyols.
Radio España Independiente, La Pirenaica
És clar que la informació que retransmetia La Pirenaica no era tampoc fiable al cent per cent, de fet en aquest fragment que us passem ara sentireu parlar d'una convocatòria de vaga general a la qual se sumen "La majoria d'organitzacions antifranquistes catalanes", cosa que mai va succeir ja que els grisos amb les porres estaven sempre a punt i no va ser fins gairebé finalitzats els seixanta que els estudiants van sortir al carrer a protestar... i a rebre que ambdues coses estaven molt lligades. No hem d'oblidar que l'emissora emetia pura propaganda comunista. A la Pirenaica dedicarem una secció especial en un altre programa.
Aquells a qui ens preocupava també la música sense censures ens quedaven altres opcions, sintonitzar
Ràdio Europa Internacional i
Ràdio Luxemburg. Però això també és una altra història.
Dos genis de la radio d'aquellas épocas: Joaquin
Soler Serrano i Boby Deglane
Mario Prades
I és que de la ràdio podem dir amb la boca molt ampla "Como tu no hay ninguna", per tant tornem a El Temps Passa... i la música queda.
Francisco Heredero – Como tu no hay ninguna
Francisco Heredero va ser un dels bons cantants de pop de l'època i encara que no arribava al nivell vocal de
José Guardiola o
Ramón Calduch, si va ser més “modern” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poco a poc es va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les versions de hits del moment.
A principis dels seixanta
Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "
El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta a Edigsa amb quatre versions d'
Elvis en català. Es va casar el 1967 amb la cantant
Luisita Tenor.
Heredero es va retirar en 1972.

Per el que correspon a la seva dona,
Luisita Tenor, va beure de fonts musicals des de la seva infantesa, els seus pares eren el
Dúo Tucumán i segons sembla recordar
Mario, el seu pare els coneixia. El 1955 va debutar al
Teatre Alcázar de València. Va participar en el primer
Festival de la Cançó de la Mediterrània al qual tornaria a presentar-se en el 65 amb "Canción para antes de nacer". Amb el seu marit
Francisco Heredero van formar parella artística durant un temps gravant uns quants discos.
Francisco Heredero es va retirar el 1972. “Como tu no hay ninguna” es una versió d’una cançó d’èxit italiana que
Francisco Heredero va incloure a un EP editat el 1963 per Vergara i on també trovabem “Dame felicidad”, “Renatta” i “Yippee Yeh Tamoure”.
Foto del casament de Luisita Tenor i Francisco Heredero
que va ser tot un esdeveniment mediàtic
Los Wikingos – Quiero estar contigo
Los Wikingos, així amb
doble V, eren de Barcelona y van ser una banda que per encàrrec, van compondre temes per
Los Bravos. Ja hem parlat d'ells, el que no vam dir es que durant un temps un dels músics i cantant va ser
Oscar Janot que també va tocar amb
Los Go Gos,
Los H2O,
Henry and The Seven i va acompanyar com a guitarra a
Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan.
Oscar va tenir en els 70 una brillant carrera amb temes importants dins del pop espanyol, entre ells "Como sempre, para sempre" i "Pajarillo volador.
Los Wikingos van intervindre en la pel.lícula "La Tia de Carlos en minifalda" d'
Ignacio Iquino. es van formar el 1964 i el grup l'integraven inicialment
Vicent Solsona que després seria cantant de l'
Orquestra Slàlom,
Jesús Oregón i
Jaume Sabaté (guitarres),
Josep Sánchez (baix),
Josep Maria Casanovas (bateria) i
Josep Maria Gutiérrez (òrgan). A principis de 1966 participen en el
Ier Festival de Conjuntos de León, obtenint un lloc a la final, encara que no van guanyar En aquest EP que va editar el segell Ekipo al 1966 també trovabem “Perdóname amigo”, “Merci cherie” i “Vita mia”.
Los Wikingos
Dúo Dinámico – Rogar

La veritat és que ens ve de gust escoltar a
El Temps Passa... i la música queda al
Dúo Dinámico i molt, estem convençuts que van marcar una etapa molt important en la música espanyola i hi va haver un abans i un després de
Manolo i
Ramón. Però sempre diem que els deixarem descansar i llavors sona el
click i apareix un correu com el que ens van enviar dues amigues des de Barcelona que asseguren ser fans del
Dúo, demanant que poséssim "el seu primer gran èxit", sense especificar el títol, però nosaltres ho tenim molt clar, el primer gran èxit del
Dúo va ser "Rogar" que tot i ser una versió, els arranjaments van ser tan excel.lents que avui en dia i escoltant-la és que no ens recorda per a res al "My Player" de
The Platters als que en Amèrica, del
Río Grande cap avall se'ls deia
Los Plateros. Es trobava en el seu primer EP editat el 1959 i ara sona per aquestes "nenes" i per a tots els que escolteu
El Temps Passa… i la música queda.
El Dúo Dinámico a la tele
Juan Erasmo Mochi – Amada mía
Juan Erasmo Mochi es va fer molt popular en els seixanta quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada, ens referim a programes musicals, és clar. Es tractava de "
Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "
Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però
Mochi, ja que aixó de
Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic.
Mario recorda una gran versió que va realitzar de "La Hiedra". Mochi va néixa a Barcelona el 24 de gener de 1943 i provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de
Brassens i
Brel. Va marxà a Mallorca i allà el van acompanyar
Los Beta Quartet, per crear
The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en
Los Bravos i
Los Z-66. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema
Mochi al costat de
Micky en el film "Megatón Ye Ye" i algun altre. Va tenir diversos matrimonis, uns a Espanya i altres a Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. El 1984 torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes com
Los Chichos,
Paolo Salvatore,
Silvia Tortosa,
María Jiménez,
Sara Montiel,
Joselito,
Rosa Valenty,
Mari Trini,
Betty Misiego, etc.
Caràtules de Mochi i una foto
Los Huracanes – Creo que te quiero
Los Huracanes van ser una de les més importants agrupacions musicals sorgides al País Valencià. Es van crear el 1964 després que es desfessin
Los Top-Són i
Los Pantalones Azules, però van sofrir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant
Víctor Ortiz al costat de
Pascual Olivas,
José Casquel, Juan Roberto González,
Julio Andreu,
José Segura el Malayo i
Agustín Jiménez. El 1969 es van incorporar
Abel Mena (baix) i
Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de
Los Huracanes i que havien sigut components de
Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels
Pekenikes, però no recordem el nom. Quan
Pascual Olives es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. El 1972
Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave
Víctor Ortiz dels antics components. Aquesta cançó junt amb “Podrás pensar”, “El conquistador” i “¿Donde te escondiste?”, es trovaba a un EP editado per EMI-Regal al 1966 y se extrajo de su primer LP.
Los Huracanes
Lone Star – La Leyenda

Acabarem el programa d'avui amb paraules majors, ens venim a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel cantant i pianista
Pere Gener, són
Lone Star, al nostre parer la millor banda de rock espanyola de totes les èpoques. Aquest tema es trobava en el que va ser el seu primer LP, ja que fins aquell moment la àmplia carrera dels
Lone Star es centrava en EP's. És clar que la EMI i amb perdó per l'expressió, els va fer una putada. Se'ls havia promès un LP sencer ple de cançons pròpies, però quan va arribar el moment EMI va dir
NO.

Finalment i després d'àrdues negociacions van arribar a un acord salomònic, "
ni pa ti ni pa mi", es van incloure cançons pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema amb un preciós canvi de ritme era seva, però entre les versions que van ser sis, es trobaven "Rio sin fin" d'
Ike & Tina Turner, "Hey nena" de
Small Faces, "El pájaro de la montaña" de
Ray Charles o el "Hanky Panky" de
Tommy James & The Shondels. Aquest LP va ser el primer que
Mario es va comprar, fins llavors la seva economia només li permetia singles i EP's, clar que va trigar bastant a comprar-se un altre disc gran. Les cançons pròpies eren "La leyenda" que es va publicar també en single, al costat de "Quiero vivir con libertad”, “Muñeco”, “La historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué te vas?" i parlan d'aquesta darrera cançó, ara nosaltres ens en anem.
Lone Star
Des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, s'acaba per avui El Temps Passa... i la música queda. Tornarem la propera setmana no sense felicitar abans a tots els Joans i Juanitas i dir-vos allò de "Sigueu bons i bones", "Atenció amb la carretera", "Més atenció ancara amb l'alcohol" i "Ancara més atenció amb altres coses"... Divertiu-vos, però saben el que es fa!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario