Avui és revetlla de Sant Joan, una nit màgica, solstici d'estiu, la nit més llarga de l'any, nit de bruixes, nit del foc, de fogueres, de petards d'explotar i petards i petardes dels altres. És una nit de disbauxa, però nosaltres us demanem que si voleu desmadraros sigui un descontrol controlat. Ja sabeu, allò de que el conductor ni provar l'alcohol, ni per descomptat altres coses que en principi puguin donar-te alegres rialles, però que després poden costar-te molt cares. En els anys seixanta aquestes nits eren aquelles en què les noies podien sortir fins molt més tard. És clar que aquest "molt més tard" implicava que les nenes tornessin a casa a les dues o tres de la matinada, l'hora en què avui en dia es surt de casa per començar la gresca i el sarau. I molts eren els pares que anaven a la festa o guateque a recollir la seva filla, per si de cas que d'aquesta manera també s'asseguraven que la nena estigués allà on havia dit que estaria. Els temps han canviat i molt. Però Serrat ja va dir en una cançó que la nena pot arribar a casa abans que donen les deu i haver estat tota la tarda al llit amb el seu nen... coses de la vida. Obrim la barraqueta i comença El Temps Passa ... i la música queda amb una sospita.Micky y Los Tonys – Sospecha
Originalment la cançó la va gravar Elvis Presley, però hi ha moltes versions, entre elles una molt bona de Cliff Richard. Ara ens la porta a El Temps Passa... i la música queda, l'anomenat "Home de goma", el nostre inefable i sempre ple de bon humor Micky. El grup estava integrat per Miguel Ángel Carreño el Micky a la veu, Tony del Corral (guitarra solista), Fernando Argenta (guitarra de ritme i fill del director Ataulfo Argenta), Joan Ferrer (baix) i Enrique Moddell (bateria), si bé el cervell pensant i el director del grup, així com el seu líder real era Tony del Corral i en un principi van ser solsament Los Tonys. Van debutar el 12 d'octubre de 1960 al al Club Santiago Apòstol, on s'havien conegut. Van composar i gravar la banda sonora del film "Megatón Ye yé" i van intervenir-hi, al costat de Los Shakers madrilenys. El 1966 havien de ser els teloners a Madrid de The Kinks, però problemes amb la censura de l'època van obligar a suspendre el concert i la banda de Ray Davis no va passar de Portugal. No va ser fins ben entrats els anys 70 que The Kinks van actuar a Madrid i el concert va ser organitzat per Mikel Barsa, un bon amic de Mario, de fet van ser socis. Micky y los Tonys és van desfer el 1970 i Micky va començà en solitari, mentre que Tony va passar a dirigir la banda del Dúo Dinámico o potser era la de Julio Iglesias, ara no ho tenim molt clar.
Albert Band – Quiero vivir
Ara a El Temps Passa… i la música queda, os portem els Albert Band. Van ser un grup de Barcelona que va funcionar des del 1.968 fins a principis dels setenta. Aquesta cançó, versió amb castellà del "Me and my life" dels britànics The Tremeloes, es trovaba a un dels seus últims discs y era la cara B d’un single amb “Ella tiene el cabello rubio” a la cara A. El nom del líder y cantant del grup era Albert Garriga i al 1.970 van participar en el Festival Internacional de la Canción de Màlaga. Els altres components d’aquesta bona banda barcelonina eren en els seus inicis José María Calzada (piano), Josep Barceló (baix, claritet i saxo), Tony Caritge (bateria) i Àlex Vidal (guitarra, trompeta i violí). El bateria Robert Simó al cap d'un temps sustitueix a Tony Caritge.
Los Brincos – Renacerá
Una de les millors cançons en la cursa de Los Brincos va ser "Renacerá" que es trobava en el mateix EP on estaven "Un sorbito de champagne", "Giulietta" i "Tu en mi" i que possiblement sigui el seu millor EP i també el últim en el qual van intervenir Juan Pardo i Júnior que la veritat, sempre hem tingut els nostres dubtes sobre si s’en van anar o els van fotra fora dels Brincos ja que els problemes entre ells que volien tenir el protagonisme i Fernando Arbex eren continus. Fernando Arbex va seguir amb Manolo González i els substitueix per Vicente Ramírez i Ricky Morales, germà de Junior que formaven part dels Shakers i aquests havien telonejat a The Beatles en la seva gira espanyola del 65, tant a Madrid com a Barcelona. El 1969 Vicente Ramírez seria substituït al seu torn per Miguel Morales, també germà de Junior i que després es casaria amb Freda Lorente "La Bombí".Los Brincos de la primera época
Federico Cabo y The Brisk – Los muchachos del Shake
El cantant Federico Cabo va estar en actiu fins als anys 70. Va participar al Festival de Benidorm el 1965 amb "Tu loca juventud" i creiem que l'any següent ho va fer al de Viña del Mar, a Xile. Un dels seus últims discos es va gravar el 1971 i el va publicar el segell Pèrgola, era un EP on hi ha una versió del "Love story". De fet, a Federico Cabo li vam perdre la pista a mitjans dels 70. Era un cantant de Badajoz, a Extremadura i en aquest enregistrament, un EP publicat per Belter també el 1965, l'acompanyen The Brisk, com ho van fer en els seus primers discos, sense Julián Granados, això si. Els altres tres temes d'aquest EP eren "Ahora Vivo”, “Dando Mil Vueltas” i “Soy El Más Feliz".
A dalt portades de discos de Federico Cabo, a sota The Brisk
presentats per una noia a una emisora de radio
Los Pekenikes - Locomotions amb twist
Aquest tema es va publicar l'any 1962 i en aquest enregistrament el cantant dels Pekenikes era Junior. De fet van gravar 3 discos per Hispavox amb Junior. Aquest tema és una versió del "Twistin' To The Locomotion" de Teddy Randazzo i que a Europa va popularitzar el cantant francès Richard Anthony. L'EP es va titular "Madison & Locomotion por Los Pekenikes" i en ell trobàvem la primera cançó composta per ells que es gravaria en un vinil "Viento inca" que era instrumental, tota una premonició. Aquest va ser el tercer disc dels Pekenikes, el segon amb Junior, es diu que el nom de Pekenikes va ser una idea de Massiel. Los Pekenikes es van crear el març de 1959 a l'institut Ramiro de Maeztu de Madrid i primer van ser Los Hermanos Sainz y su Conjunto. Pepe Nieto, el bateria del grup en els seus inicis, va ser al costat del seu germà, l'organitzador de les matinals del Price on, per descomptat, Pekenikes van ser nom habitual fins que aquestes meravelloses matinals madrilenyes (en total van ser unes vint), a Barcelona també les vam tenir, van ser prohibides per les autoritats pertinents, acusant als seus assistents de ser uns "rockers gamberros". I es que la premsa franquista es va dedicar a criticar als jovens que anaven a aquestes matinals. Si no ho creieu veieu la foto a sota amb un diari de l'época
Los 4 Jets – Dímelo tú
Los 4 Jets només van gravar quatre discos, tot i que l'últim mai va arribar a publicar-se. Aquest és el segon d'ells. Un dels primers conjunts que van sortir a Madrid va ser Los Mágicos el 1958, on hi trobavem als germans Santiago (guitarra rítmica) i José María González Picatoste (baix). Quan es van desfer se'ls uneix el guitarra Tony Reinoso que anys més tard es convertiria en líder de Los Solitarios i un músic filipí establert a Espanya des de petit anomenat Eddy Guzmán (bateria i cantant) que procedia dels Pekenikes i allà es van crear Los 4 Jets. El 1963 Reinoso es va a Los Continentales i en el seu lloc entra Ricky Morales que posteriorment tocaria a Los Shakers, Los Brincos i Barrabás.
Totes les cançons d'aquest EP eren composicions seves i una d'elles "Guitarra enamorada", era instrumental en el més pur estil Shadows, la veritat és que els temes no són excessivament brillants. De fet el grup patia de ser molt tècnics interpretant les seves cançons, però freds i no comunicaven amb el públic, ells volien que els assistents als seus concerts es mantinguessin en silenci i quiets, gaudint de la música, però la joventut volia marxa, moure el esquelet, volia expressar les seves emocions i ànsies de rebel a través de la música. Van tornar anys mes tard ja com Los Jets i les seves gravacions van ser reeditadas en CD per Ramalama Music. José María González i Eddy Guzmán ja van morir
SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Quico Pi de la Serra – Els Fariseus
Francesc Pi de la Serra i Valero va néixa a Barcelona el 6 agost 1942 i és conegut popularment com Quico Pi de la Serra. Guitarra, compositor i cantant va ser un dels més representatius de l'anomenada Nova Cançó i avui segueix en actiu. Fa pocs mesos Quimet ho va estar veient en directe a Constantí i li va agradar molt. Va començar a Els Setze Jutges com a guitarra acompanyant els seus membres en les seves actuacions compartides, però poc a poc va prenent el seu propi protagonisme com a cantautor, tot i que en els seus inicis va formar part del grup Els 4 Gats que interpretaven una mena de R & B a la catalana. "Els Fariseus" és una de les seves cançons més representatives. Quico Pi de la Serra vivia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i és un gran col.leccionista de guitarres i d'això dóna fe Mario que ha estat a casa seva, si bé i des de fa uns quants anys va haver de deixar aquell pis de situació privilegiada, però això és una altra història.Quico Pi de la Serra i abaix acompanyant com a
guitarrista a Josep Maria Espinas
Els 3 Tambors – El noi dels cabells llarcs
Aquest tema, es posiblement el millor en la carrera d'Els 3 Tambors, aquest bon grup pioner català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres, sense oblidar "Romanço del fill de vídua" que vem escoltar la passada setmana i estava composta per Bob Dylan, es trovaban amb un EP, el millor dels seus discos i aquesta canço que ara sona a El Temps Passa... i la música queda, des de les sintonies d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre, va ser composada per Jordi Batista quan solsament tenia disset anys. De fet Els 3 Tambors només van gravar dos EP's. Els 3 Tambors eren els germans Jordi i Albert Batista, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Els components de Els Tres Tambors en aquells moments tenint poc mes de quinze anys, Jordi que ere el mes gran, tenia 17. Aquest va ser el ser primer disc i es va publicar l’any 1966, incluía també “Romanço del fill de vídua”. Els 3 Tambors van ser una de les millors bandes de folk-rock catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com Màquina!. Aquesta cançó l’ha tocat el Quimet quan Joan Reig de Els Pets el va convidar a tocar a un parell d’actuacions amb el seu grup paral.lel que es diu Refugi.Quimet Curull tocant amb Els Pets el día del concerto dels 25 anys
Tony Obrador – M’es ben igual
Aquesta cançó que ens canta Tony Obrador us l'hem extret d'un single publicat el 1968 pel segell Columbia, amb "Ets tu" a la cara A. Es tracta d'una composició del gran Antoni Parera Fons i els arranjaments i la direcció musical de la gravació van estar a càrrec del Mestre Selles. Amb aquest tema es va presentar en la Cinquena edició del Festival de la Cançó de Mallorca, però ni Quimet ni Mario recorden ara si va guanyar o no, però els sembla que va ser una cançó anglesa la que es va andú la Caracola d'Or. Tony Obrador, cantant i guitarra mallorquí, va ser component dels Pekenikes, als quals es va incorporar el 1969. 
En els 70 va acompanyar a Juan Pardo i va participar com a guitarra en l'enregistrament del LP "Hotel Tobazo" (1975) en el qual una joveníssima Luz Casal feia els cors al costat d'Ana Oz que era component del duet Ana & Johnny. Abans de llançar-se en solitari Tony Obrador havia militat en The Runaways. Tony Obrador va treure entre 1967 i 1969 cinc discos, tots EP's i singles, però també un parell de LP's. En els 70 va gravar un o dos singles cantant en castellà i també va compondre, entre d'altres per Danny Daniel. Per cert, us explicarem una anècdota, el primer LP que va gravar amb Els Pekenikes va ser "Ària", sobre un tema de la "Passió segons Sant Mateu" de Joham Sebastian Bach. Es tractava de "Erbarme dich, mein Gott", escrit per contralt. Van ser acompanyats per l'Orquestra Manuel de Falla i l'arranjament substituir el cant solista per la guitarra elèctrica de Tony Obrador. Als anys 80 va conduir un programa de radio junt amb la locutora Eugenia Planas. 
Fernando Orteu i Orquestra – Ritmo fascinante
Fernando Orteu és un dels grans de la guitarra surgits des de Catalunya. Aquesta cançó os l’hem extret d’un dels seus grans LP’s, el titulat “Baile con los grandes éxitos de la música de boite” que Fernando Orteu aquest mestre de la guitarra elèctrica, va publicar a mitgans dels seixanta a través del segell SAEF i en el disc ens demostra que seguia sent un gran anamorat del jazz i en ell trovareu alguns dels standards que han acompanyat la vida musical d'aquest artista. L'orquestra estava formada per Lleó Borrell (piano i arranjaments), Sebastià Albalat (orgue), Frank Dubé (acordió), Domingo Portugués, Ricard Roda i Enric Folgueras als saxos, Josep Matas (vibràfon), Eduardo Garcia (contrabaix) i Joan Antoni Calvet (bateria). La produccio va ser també de Lleó Borrell, A part de l’orquestra, també va traballar com Fernando Orteu y su Conjunto i amb aquesta formació va acompanyar a molt artistes, entre ells ara recordem un grapat de bons discos gravats acompanyan al xiulador, Kurt Savoy. Uns altres a qui van acompanyar van ser la cantant de color Pilar Morales, Gloria, el Dúo Rúbam, María Cofán, Benito Lertxundi i molts altres.Portades de disco on va traballar Fernando Orteu
SECCIÓ ESPECIAL
La Ràdio a Espanya
Avui parlarem d'un mitjà amb el qual nosaltres ens sentim estretament vinculats, parlarem de la ràdio que en els anys de la postguerra i fins a l'arribada de la televisió, va ser la companyia per a tots nosaltres. Al voltant de la ràdio transcorria una part molt important de la vida familiar a aquella Espanya fosca que pugnava per deixà enrere odis, baralles i sobretot misèries. La família es reunia al voltant del aparell de ràdio i Sabeu una cosa? la Ràdio predisposava al diàleg i la família estava junta i conversava, compartia tots aquells problemes diaris i junts lluitaven per suportar-les. Cosa que la televisió no fa ja que devant d’un televisó no hi ha dialeg que valgui.Per descomptat, el règim dictatorial a què estàvem sotmesos, controlava i molt la ràdio, sobretot després d'haver-se adonat de la seva importància durant la guerra.
El 1937 es creava Ràdio Nacional de Salamanca amb la qual el govern de Franco pretenia obtenir un poderós instrument de propaganda que es va convertir en la primera baula del que seria la cadena més important d'Espanya, Ràdio Nacional. La primera emissió es va produir el 19 de gener d'aquell any a dos quarts d'onze de la nit des el Frontón San Bernardo de Salamanca i l'emissora va ser muntada sobre quatre grans camions.
L'emissora pionera de la ràdio a Espanya va ser EAJ1 Ràdio Barcelona que va ser la primera a emetre comercialment molt abans d'aquella guerra fratricida. Era la Societat Espanyola de Radiodifusió (SER) els primers passos es van produir el 1924 i a partir de 1940 arroparía a les emissores de la Cadena Unión Radio, que controlava ja cinc de les vuit emissores comarcals existents. La SER va ocupar la parcel.la que més descuidada estava, la de l'entreteniment fins a erigir-se en pugna amb RNE en ràdio espectacle. Els concursos, les varietats, el teatre, suposaven sortir a la trobada d'uns recursos financers que en el cas de RNE procedien dels pressupostos de l'estat, però en les emissores comercials anava estretament lligat a la publicitat. El 1952 l'estat es reservava la propietat de les ràdios nacionals d'ona mitjana i superior als 20 kW. Tres anys més tard s'atorgarien les llicències definitives, amb vigència de 12 anys. La SER obtindria 5 emissores. Les restants es distribuirien entre Ràdio Espanya de Madrid, Ràdio Espanya de Barcelona i Ràdio Intercontinental.
Las emisores sense llicències
A partir del 53 comencen a sorgir en alguns nuclis rurals la instal.lació d'emissores de ràdio amb seu a cases parroquials i connectades a diferents altaveus repartits pel poble, començaven a emetres programes de contingut religiós, musical, cultural i recreatiu. Aquestes experiències comunicatives seran ràpidament regulades pel secretari d'Apostolat Radiofònic de l'Acció Catòlica que les aglutinaria sota la denominació d'Estacions Àudio-difusores de l'Acció Catòlica Espanyola, de les que s'arribaran a comptabilitzar una vintena i que va ser el primer pas pel naixement de la COPE. Alguns mossens no contents amb la megafonia van donar un salt qualitatiu amb la creació de petites emissores d'ona curta, cosa que motivaria el 1954 la intervenció de Direcció General de radiodifusió que clausuraría diverses d'elles. Van ser precursores del que avui es coneix com Emissores Municipals.
Unión Radio, Madrid
Després i amb l'expansió del disc de vinil les orquestres van quedar relegades a l'oblit i ja es podia posar el disc que t'havien demanat cantat per el seu intèrpret original i la gent escrivia cartes demanant i dedicant cançons. És clar que les estrelles era la cobla espanyola, però a poc a poc la "música moderna" va anar ocupant la seva parceleta i l'arribada de la FM a mitjans dels seixanta i malgrat que va començar sent una segona cadena per a moltes emissores, tot va canviar. Van sorgir emissores que van potenciar la Freqüència Modulada, entre elles Ràdio Miramar, Ràdio Juventud la Voz de Cataluña i moltes més, us parlem de Barcelona, és clar.
La FM va ser una invenció d'Edwin Armstrong el 1932 i tenia la avantatge de que la Freqüència Modulada reduïa les interferències i això va atreure l'atenció mundial. No arribaria al nostre país fins a trenta anys més tard i al costat dels transistors portàtils de vàlvules va ser el "súmmum". La primera emissora que va començar a emetre en FM amb caràcter experimental va ser RNE, es clar. La majoria dels receptors ni tan sols estaven encara preparats per rebre'l. El govern va intervenir i a partir del 1 de octubre de 1960 totes les ràdios fabricades a Espanya havien d'incorporar el dispositiu per sintonitzar la banda de freqüències situada entre els 88 i els 108 MHz, la freqüència de la FM. Aixó va ser un’ordre directa de Franco.
Per supossat la censura brandava les seves afilades urpes i tisores i es dedicava a vetllar per la salut moral de l'espanyolet del carrer i les seves castes orelletes. Un dia d'aquests us prepararé tot un programa especial d'El Temps Passa... i la música queda dedicat a cançons que en el seu moment i en major o menor mesura van ser marcades per aquella censura franquista retrògrada i moltes vegades excessivament cruel. Van haver molts temes que es venien a les botigues de discos, però que les emissores tenien terminantment prohibit punxar, com i que serveixi de succint exemple "Bésame mucho" o "Cachito". Però deixem-ho per un altre dia.
Radio Andorra
Molts no volien empassar-se aquella amarga píndola que ens donaven i en lloc d'afegir sucre com deien a "Mary Poppins", sintonitzaven una emissora molt propera, Radio Andorra, amb una sintonia conscisa.
És clar que la informació que retransmetia La Pirenaica no era tampoc fiable al cent per cent, de fet en aquest fragment que us passem ara sentireu parlar d'una convocatòria de vaga general a la qual se sumen "La majoria d'organitzacions antifranquistes catalanes", cosa que mai va succeir ja que els grisos amb les porres estaven sempre a punt i no va ser fins gairebé finalitzats els seixanta que els estudiants van sortir al carrer a protestar... i a rebre que ambdues coses estaven molt lligades. No hem d'oblidar que l'emissora emetia pura propaganda comunista. A la Pirenaica dedicarem una secció especial en un altre programa.
Aquells a qui ens preocupava també la música sense censures ens quedaven altres opcions, sintonitzar Ràdio Europa Internacional i Ràdio Luxemburg. Però això també és una altra història.
Dos genis de la radio d'aquellas épocas: Joaquin
Soler Serrano i Boby Deglane
Mario Prades
I és que de la ràdio podem dir amb la boca molt ampla "Como tu no hay ninguna", per tant tornem a El Temps Passa... i la música queda.
I és que de la ràdio podem dir amb la boca molt ampla "Como tu no hay ninguna", per tant tornem a El Temps Passa... i la música queda.
Francisco Heredero – Como tu no hay ninguna
Francisco Heredero va ser un dels bons cantants de pop de l'època i encara que no arribava al nivell vocal de José Guardiola o Ramón Calduch, si va ser més “modern” en les seves cancons, sobre tot al començamen de la seva carrera ja que poco a poc es va anar decantan cada vegada més, per les cançons romàntiques i les versions de hits del moment. A principis dels seixanta Francisco Heredero va guanyà el concurs radiofònic "El millor rocker de 1962" i en el 63 debuta a Edigsa amb quatre versions d'Elvis en català. Es va casar el 1967 amb la cantant Luisita Tenor. Heredero es va retirar en 1972. 
Per el que correspon a la seva dona, Luisita Tenor, va beure de fonts musicals des de la seva infantesa, els seus pares eren el Dúo Tucumán i segons sembla recordar Mario, el seu pare els coneixia. El 1955 va debutar al Teatre Alcázar de València. Va participar en el primer Festival de la Cançó de la Mediterrània al qual tornaria a presentar-se en el 65 amb "Canción para antes de nacer". Amb el seu marit Francisco Heredero van formar parella artística durant un temps gravant uns quants discos. Francisco Heredero es va retirar el 1972. “Como tu no hay ninguna” es una versió d’una cançó d’èxit italiana que Francisco Heredero va incloure a un EP editat el 1963 per Vergara i on també trovabem “Dame felicidad”, “Renatta” i “Yippee Yeh Tamoure”.Foto del casament de Luisita Tenor i Francisco Heredero
que va ser tot un esdeveniment mediàtic
Los Wikingos – Quiero estar contigo
Los Wikingos, així amb doble V, eren de Barcelona y van ser una banda que per encàrrec, van compondre temes per Los Bravos. Ja hem parlat d'ells, el que no vam dir es que durant un temps un dels músics i cantant va ser Oscar Janot que també va tocar amb Los Go Gos, Los H2O, Henry and The Seven i va acompanyar com a guitarra a Los Sírex quan el titular estava fent la mili. Amb ell van gravar el tema "Fuego" on toca la guitarra, saxo i l’òrgan. Oscar va tenir en els 70 una brillant carrera amb temes importants dins del pop espanyol, entre ells "Como sempre, para sempre" i "Pajarillo volador.
Los Wikingos van intervindre en la pel.lícula "La Tia de Carlos en minifalda" d'Ignacio Iquino. es van formar el 1964 i el grup l'integraven inicialment Vicent Solsona que després seria cantant de l'Orquestra Slàlom, Jesús Oregón i Jaume Sabaté (guitarres), Josep Sánchez (baix), Josep Maria Casanovas (bateria) i Josep Maria Gutiérrez (òrgan). A principis de 1966 participen en el Ier Festival de Conjuntos de León, obtenint un lloc a la final, encara que no van guanyar En aquest EP que va editar el segell Ekipo al 1966 també trovabem “Perdóname amigo”, “Merci cherie” i “Vita mia”.Los Wikingos
Dúo Dinámico – Rogar
La veritat és que ens ve de gust escoltar a El Temps Passa... i la música queda al Dúo Dinámico i molt, estem convençuts que van marcar una etapa molt important en la música espanyola i hi va haver un abans i un després de Manolo i Ramón. Però sempre diem que els deixarem descansar i llavors sona el click i apareix un correu com el que ens van enviar dues amigues des de Barcelona que asseguren ser fans del Dúo, demanant que poséssim "el seu primer gran èxit", sense especificar el títol, però nosaltres ho tenim molt clar, el primer gran èxit del Dúo va ser "Rogar" que tot i ser una versió, els arranjaments van ser tan excel.lents que avui en dia i escoltant-la és que no ens recorda per a res al "My Player" de The Platters als que en Amèrica, del Río Grande cap avall se'ls deia Los Plateros. Es trobava en el seu primer EP editat el 1959 i ara sona per aquestes "nenes" i per a tots els que escolteu El Temps Passa… i la música queda.El Dúo Dinámico a la tele
Juan Erasmo Mochi – Amada mía
Juan Erasmo Mochi es va fer molt popular en els seixanta quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada, ens referim a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja que aixó de Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic. Mario recorda una gran versió que va realitzar de "La Hiedra". Mochi va néixa a Barcelona el 24 de gener de 1943 i provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxà a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Los Bravos i Los Z-66. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema Mochi al costat de Micky en el film "Megatón Ye Ye" i algun altre. Va tenir diversos matrimonis, uns a Espanya i altres a Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. El 1984 torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc.Caràtules de Mochi i una foto
Los Huracanes – Creo que te quiero
Los Huracanes van ser una de les més importants agrupacions musicals sorgides al País Valencià. Es van crear el 1964 després que es desfessin Los Top-Són i Los Pantalones Azules, però van sofrir molts canvis en la seva formació al llarg dels anys. Van ser el cantant Víctor Ortiz al costat de Pascual Olivas, José Casquel, Juan Roberto González, Julio Andreu, José Segura el Malayo i Agustín Jiménez. El 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els últims discos de Los Huracanes i que havien sigut components de Los Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olives es va retirar va reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important. El 1972 Los Huracanes es van retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però que no va fructificar i només estave Víctor Ortiz dels antics components. Aquesta cançó junt amb “Podrás pensar”, “El conquistador” i “¿Donde te escondiste?”, es trovaba a un EP editado per EMI-Regal al 1966 y se extrajo de su primer LP.Los Huracanes
Lone Star – La Leyenda
Acabarem el programa d'avui amb paraules majors, ens venim a Barcelona i escoltarem a la banda liderada pel cantant i pianista Pere Gener, són Lone Star, al nostre parer la millor banda de rock espanyola de totes les èpoques. Aquest tema es trobava en el que va ser el seu primer LP, ja que fins aquell moment la àmplia carrera dels Lone Star es centrava en EP's. És clar que la EMI i amb perdó per l'expressió, els va fer una putada. Se'ls havia promès un LP sencer ple de cançons pròpies, però quan va arribar el moment EMI va dir NO.
Finalment i després d'àrdues negociacions van arribar a un acord salomònic, "ni pa ti ni pa mi", es van incloure cançons pròpies i alienes, al 50%. Aquest tema amb un preciós canvi de ritme era seva, però entre les versions que van ser sis, es trobaven "Rio sin fin" d'Ike & Tina Turner, "Hey nena" de Small Faces, "El pájaro de la montaña" de Ray Charles o el "Hanky Panky" de Tommy James & The Shondels. Aquest LP va ser el primer que Mario es va comprar, fins llavors la seva economia només li permetia singles i EP's, clar que va trigar bastant a comprar-se un altre disc gran. Les cançons pròpies eren "La leyenda" que es va publicar també en single, al costat de "Quiero vivir con libertad”, “Muñeco”, “La historia de Juan José”, “Mientes” i “¿Porqué te vas?" i parlan d'aquesta darrera cançó, ara nosaltres ens en anem.Lone Star
Des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, s'acaba per avui El Temps Passa... i la música queda. Tornarem la propera setmana no sense felicitar abans a tots els Joans i Juanitas i dir-vos allò de "Sigueu bons i bones", "Atenció amb la carretera", "Més atenció ancara amb l'alcohol" i "Ancara més atenció amb altres coses"... Divertiu-vos, però saben el que es fa!
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario