Una de les obsessions del Siscu, a qui el seu colega Hitler li deia "El nan gallec", al costat del "Marruecos español", va ser la restitució del Peñón de Gibraltar. Franco volia el "Peñón", el desitjava, ansiava que la bandera espanyola onegés al vent del estret i molt. Tan que José Luís va composar i gravar "Gibraltar espanyol" i la va treure en format single, el 1966. Despres de la seva publicació, una de les seves primeres aparicions en públic va ser en la festa del Palau del Pardo, per a la "Gran Família" i els seus amics. Suposem que al Paco i a la Carmen Collares, amb la resta de la tropa, se'ls queia la bava escoltant les reivindicacions sobre el Peñón que feia José Luis, amb la seva guitarra, és clar. Acomençen El Temps Passa… i la música queda, un recorregut per el mon de la música a l’Espanya dels anys seixanta. Una época de la nostra historia en la que estaven a “régim”, la qual cosa volia dir que manteniem la línea i que no menjàvem quan volíem.José Luis y su Guitarra – Mariquilla
El seu nom complet era José Luis Martínez Gordo i va néixa a Jaén. La veritat és que atenent-nos a la història, aquesta reclamació on es demana alló de “Gibraltar espanyol, no va servir de res i això que el que ell argumenta en el text de la cançó era totalment cert. José Luis també va trevallar al cinema, entre les pel.licules que va fer es troba "Pasa la Tuna" diritgida per José María Elorrieta al 1960 i a la que trovabem a Ángel de Andrés. Es clar que ara no estem escoltan la cançó del Peñón,escoltarem la canço que va donar-lo a coneixa, en referim a a José Luis i la seva inseparable Guitarra, es la que escoltem avui a El Temps Passa… i la música queda i que el va fer molt popular i que sones a totes les emisores del pais, es tracte de "Mariquilla" que va dedicar a la seva nuvia, amb la que José Luis es va casar un any despres i que la va treure el 1958 dins d’un EP que va publicar el segell Philips i que va fer que actues fins i tot a América i que escoltem avui per obrir el programa. Supossem que la nit de noces la guitarra no se la va andur.
Víctor Balaguer – Tuti Fruti
Víctor Balaguer va néixa el 1921 a Barcelona, la mateixa ciutat on va morir el 17 d'abril de 1984 a causa d'un càncer. El 1962 va representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Llámame", el festival de celebrar a Luxemburg, però no va guanyar. Si va guanyar un Festival de Benidorm i va participar al Festival de la Cançó de la Mediterrània amb "La muralla de Berlín", en la mateixa edició en què van guanyar Salomé i Raimon amb el "s'en va anar". Va cantar en castellà i català i se l'engloba dins de la Nova Cançó catalana, encara que mai va anar de cantautor. El gener de 1959 va treure un disc on es va incloure la primera versió espanyola del "Tutti Frutti" de Little Richard i que està considerada la primera gravació de rock and roll realitzada a Espanya, tot i que ell era un gran cantant melòdic i en aquesta ocasió va acompanyat per l'Orquestra del mestre Josep Solà. La lletra ha estat molt alterada ja que l’original en anglés tracta de relacions gays que es el que volía dir “Tuti frutti” per els nort-americans, una mena del “entiendes?” que es fa servir actualment.
Víctor Ponti – Que yo te quiero
Víctor Ponti es deia Víctor José Barcenilla Serrano i va néixa a Elx, Alacant. Es va presentar al programa de TV “Primer Aplauso” i va aconseguir el primer lloc i un viatge a Itàlia com a premi. Al seu retorn Víctor Ponti va fer diverses actuacions, només amb la seva guitarra, per la Costa Brava i va gravar per Iberofón, acompanyat d'orquestra, el seu únic disc publicat el 1961 amb 4 temes de marcat estil italià, on arriba fins i tot a forçar la veu per semblar estranger. Després Víctor Ponti s'instal.la a Madrid i s'uneix com a cantant i baixista al conjunt Los Cuatro del Plata que eren argentins afincats a Espanya. 
El 1962 decideixen presentar-se al Festival Internacional de Twist a Paris i després d'aconseguir plaça per a la final a l'octubre d'aquest any, s'alcen amb el primer lloc, per sobre de com Johnny Hallyday, Peter Kraus o Little Tony. El 2 de desembre actuen en una de les famoses matinals del Price de Madrid, al costat de Ontiveros, Micky y Los Tonys, Los Diablos Rojos i Los Diamond Boys, entre altres. El 1968 editen un EP amb el segell Berta incloent el tema "Peluquero Ye-yé" i un any més tard el seu últim disc, aquesta vegada amb Belter, contenint quatre temes. Aquest mateix any participen en el II Festival Internacional de la Cançó de Màlaga amb "Aquel Lugar" que era seva. En s'uneix com a segon cantant al conjunto Cosa Nostra, amb la cantant Juanita Rivero (a la foto), un grup de ball que creiem encara estan en actiu. Aquesta és una versió molt rockanrolero que s'incloïa en el seu primer i únic disc publicat el 1961 per Iberofón i en el què també trobàvem una versió del “Barcarola”, un altre de "Pitàgores", però ens quedem amb la de Los Milos i la quarta que és “Hechiceros”.
Chico Valento – El twist
Chico Valento era menut, per això lo de Chico, es deia en realitat Miguel Miñana i va néixa a Larache (Magreb), quan era protectorat espanyol. Als cinc anys el seu pare, militar professional, és destinat a Saragossa i allí va viure Miguel la major part de la seva vida, encara que per triomfar es va haver de traslladar a Barcelona. El 2002, un any després de la seva mort, EMI remasteritzà els enregistraments de Chico Valento i els va editar en format CD. El seu últim disc era de 1966. En total va gravar 20 cançons en 5 EP's i Chico Valento va funcionar des de 1961 a 1966. Si be a Espanya el twist es va popularitza gracies a Chubby Checker y les moltes versions que es van fer del génere, el veritable autor d’aquest ritme va ser el músic i compositor nort-americá Hank Ballard que també va ser director del grup d’acompanyament de James Brown, però que aquí ni el coneixiem llavors. Aquí va arrivar la versió que d’aquesta cançó va fer Chubby Checker.Chico Valento
Rosalia – Limbo Rock
Rosalía Garrido Muñoz (Madrid, 1944) va començar a gravar el 1962 amb el nom de Rosalía, per evitar confusions amb una cantan del mateix cognom, la aflamencada Lolita Garrido. El 1963 va participar al Cinqué Festival de Benidorm, alçant-se amb el triomf de la mà de "La hora". Entre 1963 i 1965 va seguir editant una gran quantitat d'EP's, amb cançons com "Limbo rock", "Ese beso", "Dile", o "No tengo edad", sent la primera cantant a gravar "Chica Ye-ye" . Entre 1969 i 1973 va transcórrer l'etapa de Rosalía en Belter, una etapa d'inferior èxit a l'anterior. El 1976 va decidir retirar-se. Augusto Algueró va compondre per a ella "La chica Ye-Yé" i Rosalía la va gravar en un single per Zafiro del qual es van arribar a vendre 300.000 còpies, xifra aclaparadora si es té en compte que segons estudis estadístics de l'època, a Espanya existien tres-cents mil tocadiscs, el que significa que es va vendre una mitjana d’un disc per aparell. Es clar que Conchita Velasco tot i que va comptar amb l'avantatge de la pel lícula “Historias de la televisión”, no va arrivar a aquestes xifres. Aquest tema va ser un dels grans èxits del que va ser anomenat "Rei del Twist", el cantant nord-americà Chubby Checker i nosaltres l'hem extret d'un CD recopilatori titulat "La Fiebre del Baile" que s'editava amb els col.leccionables de l'Historia del rock Espanyol .
Los Globetrotters – Oh! Carol
Aquest disc, un EP, va representar el debut i creiem que el tancament per a aquest duo Los Globetrotters que va començar sent un trio, tot i que ja havien intervingut en la banda sonora del film "El Dia de los Enamorados". El va publicar el segell Philips el 1960 i Los Globetrotters van tenir un problema molt seriós. Ells acompanyaven a Lita Torello i quan van decidir gravar pel seu compte algú es va sentir danyat per la seva deserció i els van putexar al màxim, fins al punt que van enfonsar la seva carrera com a duo. Aquest tema va ser una composició del novaiorquès Neil Sedaka que la va compondre pensant en una novieta que va tenir a l'institut i amb la qual havia trencat feia temps, de fet ella ja estava casada i aquesta Carol era ni més ni menys que la gran compositora, pianista i cantant nord-americana Carole King. "Oh Carol" ja havia estat gravada pel Dúo Dinámico i de fet Los Globetrotters imiten i molt a Manolo i Ramon. La cançó també va ser inclosa en un disc recopilatori publicat ja en els 90 i titulat "Spanish Pop Cañí i Olé! Vol 2".
Dúo Cramer con Los Relámpagos - Sucedió en mi
Un altre duet sorgit a l'ombra del Dúo Dinámico va ser el Dúo Cramer que van fitxar per Philips i van gravar amb el subsegell Fontana. Després d'una primera gravació, la companyia els va endinyar a Los Relámpagos com a banda d'acompanyament, tot un detall i un luxe ja que el grup de José Luis Armenteros era el millor i més modernillo que tenien. La veritat és Los Relámpagos eren grans músics que ja havien acompanyat a Miguel Ríos. Una de les explicacions és que el Dúo Cramer volia sonar "modern" i no van acceptar una orquestra. Aquest tema que es trobava en un EP editat el 1963 és curiós perquè consta que ells són els autors de la cançó, però es tracta d'un fragant plagi molt en boga en aquella época, ja que és una versió del "Let's dance" de Chris Montez que anys més tard, concretament el 1969, tornarien a portar a l'èxit Ola & The Janglers que eren noruecs o suecs.Los Relámpagos
Los Gratsons - Verde, verde
El 1964 el conjunt català Los Gratsons en què militava el guitarrista Ramon Llenas Falcó, va treure un EP a través del segell Iberofón en què versionaven "Más" de la pel.lícula "Mondo Cane", "Quiero ser feliz" que era de The Dave Clark Five, "La Bamba Alegre" i "Green, green" que és el que escoltem ara, un èxit del grup New Christy Minstrels i que va ser composta per Barry McGuire i Randy Sparks. Los Gratsons eren cinc joves barcelonins que van funcionar des de 1962 a 1964 i en total van gravar 5 EP's i dos singles, tots amb versions. 
El grup l'integraven Jordi Vila (cantant), Ramon Falcó (guitarra), Carlos (piano i saxo), Tony (contrabaix i baix) i l'altre Jordi a la bateria. Publicaren el seu primer disc a la tardor de 1962. Els Gratsons van versionar molt rock and roll i també balades romàntiques. Després de gravar el seu quart disc, aquest del que us extraiem aquesta cançó, s’en van Tony i Jordi, entra el bateria Joaquim i Jordi Vila a més de cantar passa a tocar també el baix. 
Encara gravarien un altre EP i dos singles, però la mili va acabar amb el grup com solia passar en aquelles èpoques. Ramón Falcó també va tocar amb el Duo Juvent's i Symbol, per incorporar-se al conjunt de Rudy Ventura en els 70 on també va compondre i cantar. Va gravar en solitari com Ray L Falcó, almenys que sapiguem, un LP el 1974. També va formar part del grup Unidades en 1978 (on així mateix militava Rudy Ventura) i de Ray and The UFO Band. En els 80 es va dedicar a la publicitat i va posar la seva veu a molts anuncis, entre ells el de la colònia Eau Jenne on va cantar el "Many river to cross". Va ser un gran músic de jazz i va morir el 2003. La seva filla Samanta a la qual va dedicar una cançó titulada així, té una pàgina oberta al facebook a la qual podeu adreçar-vos.
Dubé i el seu Conjunt - No et crec
El 1964 Frank Dubé al capdavant de Su Conjunto, va gravar un EP per al segell Belter i del que us extraiem aquest tema, una bona versió del "Non te credo" de l'italià Peppino Di Capri. El seu nom complet era Francisco Dubé Canela i ha estat tot un showman a l'americana, propietari de la sala de festes Burbujas, al carrer Calvet de Barcelona, però al que tots anomenaven simplement el de Frank Dubé, vinculat a la transició política espanyola i unit sentimentalment a la seva esposa Laura, una extraordinària dona a la que supera en 25 anys d'edat. El 1969 tenia el grup Projecte A en el qual militava Josep Més Kitflus.Frank Dubé
Mimo con Filippo Carletti y su Quarteto – Muñeca viviente
Mimo es recolzava en Los Jumps que la van acompanyar en l'enregistrament dels seus últims EP's. Peró en el segon que va editar al 1960, el grup d’acompanyament va ser el del italià Filippo Carletti y su Quarteto i l'EP es va titular "Mimo y sus Rocks". Aquesta cançó es una versió del "Living Doll" de Cliff Richard & The Shadows. Mimo es deia en realitat Pilar García de la Mata i el 1959 va participar i va guanyar el primer concurs de Televisió Espanyola "Salto a la Fama". 
En aquesta mateixa edició també va participar Maria dels Àngels de las Heras, coneguda despres com Rocío Durcal. A partir de 1961 s'acompanya de Los Jumps que eren els germans Jorge, Jaime i Miguel Celada bateria i guitarres respectivament, al costat de Ricky Morales alternant el lloc de baixista i guitarra de punteig, però Miguel Celada és substituït per Antonio Morales Junior. En les caràtules dels dos últims EP només apareixen fotografiats tres Jumps ja que Junior tocaba també amb Los Pekenikes i tenia contracte amb Hispavox pel que la seva imatge i nom no podia aparèixer en discos d'un altre segell. Mimo va gravar cuatro EP’s, l’últim al 1963 i es va retirar de la música amb solsament 20 anys d’edad i es que sembla que la seva familia no volia que es dedicar a cantar i es van sortir amb la seva. Junior es va incorporar a Los Brincos i el seu germà Ricky primer a Los Shakers i despres va substituir al seu germa a Los Brincos, anys més tard, i també va tocar amb Barrabàs.
Los Delta – Pronto, pronto!
El 1961, el grup Los Delta que eren catalans, de Barcelona, però que havien estat treballant i pel que sembla molt per Portugal, on van gravar diversos discos, van treure un únic EP per Belter del que nosaltres us hem seleccionat aquest tema de Adriano Celentano. La banda estava liderada pel guitarrista Pepe Domenech i eren quatre. Aquest va ser el seu únic disc a Espanya, la foto creiem que està presa al Parc Güell. En aquest disc Los Delta ens ofereixen una versió molt italianitzada de la seva música en els quatre temes que sonen i molt a les cançons de Pepinno di Capri i Maríno Marini, però sonen italià al màxim. 
Latin Combo – Johnny Guitart/Ponciana
Des d'un LP del Latin Combo titulat "Bailemos con el Latin Combo" i que va publicar Vergara el 1964, us portem aquestes dues cançons entrellaçades, el que ara s'anomena un meddley i que abans, quan érem massa incultes musicalment com per saber-ho, els dèiem pupurris. Els Latin Combo va ser una de les formacions amb millor base de la història de la música catalana, junt amb el Latin Quartet de Francesc Burrull. El Latin Combo estaven liderats per l'extraordinari saxofonista Ricard Roda, al costat de Jorge Coll, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa. Van gravar més de 20 EP's entre 1958 i 1967 abastant un munt d'estils molt variats, afegint-los els seus tocs jazzístics. Ricard va ser professor del Taller de Músics i va crear l'Orquestra Mirasol que van gravar un disc genial "Salsa catalana", gravat i mesclat els dies 20 i 21 de juny i 11 i 12 de juliol de 1974 a els estudis de EMI-Odeón a Barcelona, gràcies a Víctor Jou propietari de la sala Zeleste. 
A la Mirasol es trobaven Pedrito Díaz, percussionista, un sexagenari músic cubà amb una gran carrera, Miquel Lizandra a la bateria, Cèsar Vieira també percussió, al costat de Víctor Ammann que va crear Blai Tritono, i el baixista Xabier Batlles, sense oblidar el propi Ricard Roda als saxos i flautes. El seu últim projecte va ser Roda de Saxos. Sabíem que tenia molts problemes de salut ja que va patir una trombosi cerebral feia deu anys. Va morir el passat 15 de novembre de 2010, havia nascut el 1931. La cançó “Johnny Guitar” que es trovaba a la banda sonora d’un clàsic del oest, ens servira per ilustrar musicalment la nostra secció especial d’avui.Secció Especial
Les novel.les Pulp a l'espanyola
La majoria d'escriptors que es dedicaven a les novel.les de butxaca, el que als Estats Units es van cridar novel.les pulp o barates, eren autors que escrivien darrere d'un pseudònim, ocults gairebé sempre d'un nom anglosaxó que els permetia convèncer els seus lectors de la seva capacitat per escriure sobre temes de texans, d'espies o de ciència ficció. Parlo dels autors de les novel.les populars que publicava, entre d'altres editorials, la popular Editorial Bruguera.
Els seus preus eren econòmics, la seva mida era ideal per anar a la butxaca del darrere dels pantalons i les seves trames d'acció, aventura, amor i una dosi justa d'erotisme, dins dels cànons de l'època controlats "sàviament" per la censura, les feien accessibles per a un públic molt ampli. Els noms amb els que vam conèixa a aquests autors eren sonors i fins i tot porten records de tardes d'hivern perdut en planetes llunyans, en el salvatge oest o en les intricades trames dels “villanos” que volien dominar el món i sempre eren detinguts finalment per l'heroi, perquè sempre hi havia un heroi que quedi clar. Parlem de noms com Silver Kane, Clark Carrados, Glan Parrish, Lou Carrigan, Frank Caudett, etc.
Els seus noms reals, noms espanyols sense consonàncies futuristes, aventureres o caire de Tio Sam, eren Francisco González Ledesma (Silver Kane), Luis García Lecha (Clark Carrados, Glenn Parrish, Luis G. Milk), Lou Carrigan era Antonio Vera Ramírez mentre que Frank Caudett amagava, poc , això si, a Francisco Caudet. Van ser un grup d'escriptors, tots grans, alguns ja desapareguts, però tots amb la plena certesa d'haver entretingut a molta gent. Sense oblidar al mestre Marcial Lafuente Estefania del què vem parlar en el passat programa de El Temps Passa ... i la música queda. Avui no se'ls vol dir escriptors, però ho van ser, tampoc volen posar-los en les files de García Márquez, Arturo Pérez Reverte o Camilo José Cela, ni tan sols al costat d'altres autors del gènere com Isaac Asimov, Arthur C. Clark o Salgari. 
Aquests homes eren simplement professionals de la paraula. Venien les seves novel.les a cost fix, publicaven normalment una per setmana i tenien contractes de vegades explotadors i injustos. No percebien pel seu treball més que els que els pagava l'editorial, ni drets d'autor ni copyright que valguin, el primer que firmaven era una renúncia a favor de l'editora dels seus drets d'autoria. Però malgrat les adversitats i que estava mal pagat i poc reconegut, ells es van quedar allà, ferms davant de la seva màquina d'escriure, fidels als seus herois intel ligents i les seves dones belles, fidels a les seves aventures de vuitanta pàgines i 25 pessetes que sempre acabaven bé. Després que van passar els anys, molts els van anar oblidan, els seus noms reals van passar potser a una més fosca desmemòria i encara tenien en la seva bibliografia personal novel per centenes, dos mil tres-centes en el cas de Luís García Lecha per exemple i gairebé tres mil Marcial Lafuente Estefania, amb desenes de milers de novel.les de butxaca venudes, cal tenir en compte que les tirades anaven entre 12.000 i 25.000 exemplars, avui i tot i que van formar una part important de la literatura espanyola, l'oblit ha caigut sobre ells i són recordats amb prou feines en petites trobades, en algun homenatge, algun record fugaç d'aquests autors de llibrets de "evasió" que tan ens van distreure.
En una època sense televisió ni massas mitjans de comunicació, en una Espanya gris i franquista que de vegades poden arribar a ser sinònims, el cinema dels dissabtes i les novel "de a duro" com se les deien, eren les millors eines per atacar el mal humor i l'avorriment i de vegades les úniques. Mario per exemple assegura que una d'aquelles novel.letes de terror o ciència ficció li durava tres quarts d'hora. Ni tan sols les fronteres d'Espanya van ser límits per a aquests llibres de butxaca. Al Brasil van arribar a creures que el novel.lista Lou Carrigan (Antonio Vera Ramírez) era un intel lectual nord-americà introduït a la CIA. Per cert que si parlem de novel.les de amor, la Reina va ser Corín Tellado, però d'aquesta gran escriptora que mereix una secció especial, parlarem un altre dia.
A més aquestes novel.letes de butxaca es rendibilitzaven ja que quan la havies llegit, t’anaves ha veure el quiosquer de la cantonada i la canviaves pagant una petita quantitat. D'això dóna fe Quimet ja que els seus pares regentaven l'estanc de Constantí i allà hi havia una secció de canvi de novel.les i estava molt concorreguda. Tant per homes com per dones que buscaven les novel.les de Corín Tellado, per descomptat, però no sempre. També hi havia homes que les llegien que quedi constància. Un altre col.lecció que es va vendre molt be a finals dels cincuanta i part dels seixanta va ser F.B.I que eren de policies i d'aquesta també parlarem més àmpliament un altre diaÉs clar que el tema més llegit eren les de l'oest, però poc a poc les col.leccions de ciència-ficció, policíaques i terror van anar ocupant el seu segment de mercat i molts van ser els escriptors que es van passar a aquests gèneres, sense deixar les de l'Oest, és clar. 
Avui el nostre retrobament amb tots aquests autors, amb les seves històries simples però atractives, són un acostament a una part del nostre propi passat. Les novel.les pulp que per a nosaltres eren novel.les de butxaca, són suplertes per la televisió, encara que la programació de les moltes cadenes deixa molt a desitjar. Avui preferim llegir llibres, els que llegim que tampoc som tants, i els llibres són, en aparença, més intel ligents o profunds. Malgrat això totes aquestes novel.letes són allà, en la nostra memòria, a les biblioteques dels nostres avis, dels nostres pares.
Mario Prades
I ara tornarem a El temps Passa ... i la música queda escoltant una bona banda de les terres gallegas.
Queimada – Adonis
Queimada eren un grup gallec que van ser produïts per Juan Pardo i que nosaltres sapiguem van treure un parell de singles, aquest és el segon d'ells, però tots dos es van editar el 1971 a través del recentment creat segell Ariola que havia comprat el catàleg Vergara. Els temes d'aquest disc, interpretats tots dos en anglès, van ser compostos per Luis Miguel Nodar que era el cantant i guitarra de Queimada i que més tard va treballar en solitari cridant-se Luis Queimada i cantant també en gallec i anglès. Durant un temps va formar part del duo Montse y Luis Queimada (a la foto), el tema més popular d'aquesta etapa va ser "Viva la música". La cosa va començar amb Los Drakars, amb Armando Guerra, Luis Nodar i Marras que es convertirien en Queimada.
En aquest enregistrament que escoltem ara “Adonis”, van comptar amb la col.laboració de Vicente Jorro al piano i clarinet. "Adonis" és la cara A i en la B trobem "For you sajang". No van tenir continuïtat i la culpa va ser, com en tantes ocasions, de la mili, el servei militar obligatori que en massas ocasions tocava els webs, però havíem de complir amb els nostres deures amb la pàtria, alló que en català es deie “fer el soldat” que la veritat dit així, semble com si ens en anesim a jugar un partit de fúlbol. Despres van crear un grup sense relevancia i que es va dir La Camiseta. La queimada com a beguda està molt bé, però nosaltres ens quedem amb el cremat català que es fa amb rom negre o el "calen" de la zona de Tortosa i les Terres de l’Ebre, on ho fan amb Brandi. Per cert que Queimada van tornar als escenaris i pensem que encara estan en actiu, de fet en el You-Tube trobem un vídeo del 2009 on versionen el "Amor marinero" d'Isabel Pantoja Ahí es Ná!A la foto del article Montse y Luis Queimada,
a sota Luis Miguel Nodar "Queimada"
Los Salvajes – Al Capone
Aquest tema resultava molt curiós ja que la tasca de Gaby és gairebé nula com podreu comprovar. La veritat és que aquesta composició de los Salvajes era utilitzada com a entrada en els seus concerts fins que es van adonar que agradava i molt al públic i finalment van convènca a EMI-Regal que la va treure com a tema estrella d'un EP publicat el 1966 que també incloïa "Pienso en tí", una versió del "You where on my mind" que van gravar We Five i Barry McGuire, "Paff ... Bum" i "A la buena de Dios" que era una versió d'un tema italià que no recordem, ni ens interessa massa, la veritat. Us explicarem una curiositat sobre Los Salvajes. El seu grup britànic de referència era The Who, als que imitaven fins i tot en la forma de vestir, però i malgrat la seva vasta discografia, Los Salvajes mai van gravar una versió dels The Who. Curiós si més no. No os sembla?Los Salvajes
Los Sprinters – La habitación blanca
A El Temps Passa... i la música queda us portem una bona versió del supergrup britànic Cream on es trovaben Eric Clapton, Ginger Baker i Jack Bruce (a la foto), en aquest cas a càrrec del grup Los Sprinters que eren del Ferrol i als que no confonguem amb The Sprinters, una banda britànica i que va publicar el segell Fontana al 1968 en la cara B d’un single de Los Sprinters. El grup gallec es van formar en el 65 i eren Miguel Varela Suárez "O Tranquilo" que havia tocat anteriorment amb The Silver Dragons i The Wryders, al costat d'Alfredo Mella, Ramón Miranda i José Vázquez.
Van ser un grup que va gravar versions, peró també composicions pròpies des del seu primer disc en 1966. Los Splinters es van convertir en el grup d'acompanyament del cantant Andrés DoBarro fins al seu retir el 1976. Andres DoBarro va morir el 22 de desembre de 1989. Despres es van reconvertir en una orquestra de ball. Los Sprinters van treballar també en la pel lícula que va filmar Andrés DoBarro "En la red de mi canción", de Mariano Ozores, el 1971 i al costat de Concha Velasco. Miquel “O Tranquilo” Varela, casat amb la cantant Maria Manuela, va formar amb la seva dona el duet Manuela e Miguel. El 19 setembre 1998 moriria després d'una llarga malaltia.
Los Sírex – Culpable
Los Sírex, un dels millors grups espanyols dels 60, va estar format per Antonio “Leslie” Miguel Cervero, com a cantant, Luis Gomis a la bateria, José Fontserè guitarra rítmica, al baix Guillermo Rodríguez Holgado i Manolo Madruga a la guitarra solista, tots de Barcelona. Aquest tema és al costat de "La escoba", un dels més populars en la seva discografia i es va editar a l'any 1965 través de Vergara en un EP on també s'incloïen "Que se mueran los feos" que va ser el tema estrella, "Has de ser mi mujer" i "El tranvía", resultant ser un dels seus millors discos. Per cert "Que se mueran los feos" és una adaptació que va fer el baixista i compositor del grup, Guillermo, d'un tema còmic dels anys 50. “Culpable” es sens dubte un “peaso cansión”, una de les millors del grup, que en el seu moment va ser tan escoltada en les ràdios com la cançó principal del disc i que recordo haver vist en algunes llistes d'èxits en lloc de la suposada cançó estrella de l'EP. El nom de Los Sírex va ser una idea de Guillermo que treballava en una fàbrica d'ulleres. Per cert que el primer cantant de Los Sírex va ser Santi Carulla que els va deixar per recomanació del seu pare després d’un concert fet al Tropical de Castelldefels.El ahir i el avui de Los Sírex, a sota portada del tebeo
Claro de Luna on van sortir ells
Claro de Luna on van sortir ells
Andrés Do Barro – Amor mío
La cançó del “O tren” per la que te debilitat Quimet, va ser el primer tema de la història del pop cantat en gallec que va pujar al més alt de les llistes espanyoles, el 1970 i que nosaltres sapiguem no ha tornat a haver un altre número U cantat en la llengua de Rosalía de Castro. Andrés Lapique Dobarro, va néixa a El Ferrol, La Corunya, l'1 d'octubre de 1947 i va morir a Madrid, un 22 de desembre de 1989. Va ser protagonista de la pel lícula "La red de mi canción", rodada en castellà a les ordres de Mariano Ozores i amb Concha Velasco, on va ser doblat per un actor de doblatge professional, però cantava les seves cançons en gallec i van sortir també el seu grup, dels que parlavem abans, Los Sprinters. Per cert, també va gravà en castellà i com a mostra us portem aquesta bella cançó d'amor que de fets i titula si "Amor mio" i que primer la va gravar en gallec com “Meu amor” i més tard la versionaría al castellà. Ara l'escoltem a El temps Passa ... i la música queda, en castellà, perquè l'entenguin tots. En total va publicar 3 LP's. El grup que l'acompanyaven eren Los Sprinters que hem escoltat abans.Poster de la pel lícula "La red de mi canción" i a sota portada de
la revista Mundo Joven on sortia Andres DoBarro
Bruno Lomas – Llévame a la Luna
I com Bruno Lomas ens porta a la Lluna i això està molt lluny, ens acomiadem ara, tanquem la barraqueta i la setmana que ve ens tornarem a trobar en les sintonies de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, per avui acabem El temps Passa… i la música queda. Una cosa, l'àvia de Mario sempre va afirmar que allò de passejar-se per la superfície de la Lluna era una fal.làcia, un muntatge Anaven a enganyar-la a ella amb tot el que havia viscut!
I aquí os deixem un video de Tony amb Grup, un dels grups on
milita Quimet Curull. La cançó es el clásic de Neil Sedaka
"Oh Carol" que hem escoltat al programa amb la versió de Los
Globetrotters
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario