Com s'acosta l'estiu i les platges ja comencen a omplir-se de gent volent fer bronze, tombats al sol com el lagarto de Jaén, avui començarem El Temps Passa... i la música queda mirant el cel blau, el mar i sobretot mirant-te a tu . En dir "a tu" ens referim als nostres oïdors i lectors del bloc, no a Quimet o Mario que aquests es tenen més vistos un a l’altre que a un polític en temps d'eleccions. Des d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre obrim la barraqueta contemplant el cel blau, amb o sense núvols, però si pot ser lluint el sol al cel. Per cert que avui al programa tenim un complet i a part de música, os oferirem anuncis, secció de la música en català i també una secció especial on parlarem de Marcial Lafuente Estefania, Apa! Perque esteu contents i contentes.
Ana María Parra – En el cielo azul
S'ha convertit en tot un clàssic que coneixen fins a les joves generacions, però la gran majoria titulen aquesta cançó "Volare", cosa molt errada, però que en el món de la música sol passar. Molts temes són identificats per títols que no són els veritables, si bé el saber popular els ha rebatejat. Aquesta es titulava originalment "Nel blue dipinto di blue" i va ser un dels grans èxits de l'italià Domenico Modugno amb la qual va guanyar el Festival de Sanremo de 1958. Avui en dia suposem que Domenico Modugno ha de remoures a la seva tomba després de veure el que està succeint en la seva estimada Lampedusa, una illa on va passar els últims anys de la seva vida i a la que va ajudar econòmicament i molt, perquè fos reserva natural. Ana María Parra, el mateix any de Sanremo, el va simplificar encara més i el va titular "En el cielo azul". Es trobava en un EP de 1958 que va publicar Columbia i en el què el tema estrella era "Las Chicas de la Cruz Roja". Ana María Parra també va participar en un munt de festivals, destaca la seva intervenció al III er. Festival de la Canción Española de Benidorm on va cantar "Enamorada". Per cert el 1958 va gravar un altre EP on el tema estrella era el “Hula-Hoop” un ritme de vida curta lligat al estris rodó. Tornant al "Volare", es va fer una versió discotequera molt interessant que a més a més era un meddley, com es diu actualment, en el qual van ficar una sèrie de cançons italianes a ritme de chuntachunta i que va estar a càrrec de Francesco Napoli, amb el que Mario es va fer una foto despres d’entrevistar-lo un parell de cops.
Mario Prades amb Francesco Napoli, a sota
un recopilatori de Ana María Parra en CD
un recopilatori de Ana María Parra en CD
Jorge Sepúlveda – El mar y tú
Un altre gran crooner dels anys quaranta i cinquanta va ser Jorge Sepúlveda, dins de l'estil que es va anomenar cançó romàntica "moderna". El seu veritable nom era Luis Sancho Monleón (València, 1917 - Palma de Mallorca, 16 de juny de 1983). Va començar a la Sala Casablanca de Madrid el 1942. Quan va gravar els seus primers discos, les seves cançons es van popularitzar a través de la ràdio, en programes de cançons dedicades molt escoltats en l'època, quan les orquestres i artistes de moda actuaven en directe. Entre les seves moltes cançons mereixen destacar "Bajo el cielo de Palma”, “Monasterio Santa Clara”, “Mirando al mar”, “Lisboa antigua”, “Santander”, “Qué bonita es Barcelona” o “Mi casita de papel", sense oblidar aquesta que escoltem avui a El temps Passa… i la música queda “El mar y tú”. Els bolerets eren la part més important del seu repertori i a mitjans dels 60 amb l'arribada del pop Jorge Sepúlveda va anar desapareixent paulatinament per tornar als 70. A la ciutat de Santander tenen una escultura en honor de Jorge Sepúlveda. Es una ciutat a la que ell va dedicar la cançó titulada així "Santander" i el bust está situat "Mirando al mar" com deia la seva gran cançó.
Escultura a Jorge Sepúlveda que es trova a Santander... mirando al mar
Luc Barreto – El Bodeguero
Luc Barreto va néixa a Cuba on va començar la seva carrera de lluitador professional, però després de la revolució liderada per Fidel Castro, Che Guevara i Raúl Castro, Luc Barreto, com tants altres del món de la música, esports i altres camps, no es va quedar, per si de cas, va agafar els seus estris i va marxar a Los Angeles, Califòrnia, on va guanyar el campionat del món de pes Welter, més tard es va venir à Espanya i es va establir a Barcelona, on va deixar els rings després de patir una lesió, hi despres de plantejar-so va abandonar la lluita lliure per convertir-se en cantant de boleros gravant uns quants discos i participant en Festivals com el de Benidorm, encara que en el que va guanyar va ser el de Màlaga amb la seva cançó "Maria José", creiem que això va ser ja el 1969 o 1970. Aquest tema és tot un clàssic del gran Antonio Machín que allà en el cel ha de seguir donant-li a les maraques per animar el cotarro. Però també la va gravar Nat King Cole i portar al èxit. És clar que ara comença la polèmica perquè a Quimet li sembla que no la va gravar Machín o potser si. Bé aquí queda la cosa. La millor versió d'aquest tema la va realitzar l'Orquesta Aragón, cubans.
Los Sonor – El río de la Luna
Los Sonor van passar per diverses èpoques i estils, aquest tema que us portem avui a El Temps Passa... i la música queda és de la seva etapa instrumental i es tracta d’una composició del gran Henry Mancini per la pel.lícula “Esmortzar a Tiffanys” i que es va andú un Oscar a la millor cançó original. Per Los Sonor van passar grans músics espanyols, entre ells Tony i Manolo que se'n van anar a Los Bravos, Carlos Guitart que junt a José Barranco va crear Los Flecos, Manolo Díaz que després va seguir en solitari i un dels seus principals èxits va ser "Viene una ola" i després, ja en els 70's es va convertir en alt executiu del segell CBS-EPIC i en els 60 va ser productor i compositor de "La moto", però per Los Pasos i altres como José Luis González, Manolo Escobar, Fernando Sánchez, José Antonio Otero i uns quans més. Ja os vem explicar l’història d'aquest tema que també van gravar i van portar a l'èxit Los Bravos. Los Sonor van ser possiblement la millor i al mateix temps més desaprofitada, banda de rock instrumental al país, per confirmà la nostre opinió os direm que al 1963 Los Sonor van gravar un LP sensé, cosa molt poc habitual al país. Durant un temps i per imperatius de la seva discogràfica van acompanyar a ujna admirable cantant, la granadina Li Morante que va deixar la música degut a les seves fermes conviccions religioses. En aquest EP que ere del any 1964 i el va publicar Philips, el grup eren Tony Martínez, Manolo Fernández, l'altre Manolo, el Escobar que els va deixar despres de gravar-lo i José Gonzalez.
Los Jolly's – Mirza
En diverses ocasions i en escoltar a Los Mismos us hem dit que van tenir problemes quan la seva discogràfica es va adonar que era necessari canviar-lis el nom. Doncs bé, aquí us portem a Los Jolly's que fonèticament sonen igual que The Hollies britànics i que van fitxar per Belter el 1968 i la casa de discos els va obligar a canviar el nom, clar que com ells no havien canviat i seguien sent els mateixos van decidir anomenar així Los Mismos. Nosaltres tenim els nostres dubtes i de vegades pensem si no seria que, com succeïa en massa ocasions, l'anterior segell discogràfic havia registrat el nom. Aquest tema és de la seva primera etapa, abans del canvi que això si, va representar la seva època triomfal. Aquesta cançó que us portem avui es trobava en un EP publicat per Columbia el 1966 i "Mirza" és un gos que s'escapa contínuament. El trio creat a Valladolid, d'on són originaris dos dels seus components, estava integrat per Elena Vázquez Minguela (Valladolidgener de 1948), Antonio Pérez Gutiérrez (Valladolid, 6 d'octubre de 1944) i Benjamín Sans Calonge (Palència, 15 maig 1944). Quan es van separar, Elena va canviar el seu nom pel d'Helena Bianco i va intentar una carrera pel seu compte, amb més pena que glòria. Los Mismos des de fa uns anys tornen a estar en actiu.
Los Mismos en concert, una foto molt propera en el temps
Los Brisk – Paseando con mi ángel
El cantant de The Brisk va ser Julián Granados que també va cantar amb Los Angeles Azules i molt més tard en solitari, després d'haver passat per Los Buenos. Van començar com Los Halògenos i després The Brisk Boys, per acabar sent The Brisk i van sorgir a Ceuta. Quan van començar eren Julio Rey (Baix i veu), José García (Bateria), Juan Pozo (Guitarra i veu), Antonio Morales (Saxo i òrgan) que no té a veure amb Junior i Jesús Zurita (Cantant). Quan se'ls va incorporar Julián Granados va començar el seu ascens popular. A finals del 67 Julián Granados abandona el grup i fitxen a un cantant de color anomenat Teddy Ruster, amb el qual gravaran un disc molt més proper al soul i que inclouria una versió del "Stone Free" de Jimi Hendrix. Un dels seus membres fundadors, Julio Rey, va morir el 2004. Aquesta cançó era la cara B d'un single de 1965 editat per Belter amb "Acción" a la cara A i es tracta del "Walkin with my angel", un èxit del grup de Manchester The Herman's Hermits, liderats per Peter Noone que quan van començar tot just havia complert els 17 anys.
Julián Granados ja a la seva etapa en solitari
Los Brincos – El segundo amor
Los Brincos han sonat i molt en el nostre programa, però casi sempre escoltem a El Temps Passa... i la música queda als primers Brincos. Avui torneram a possar a la primera formació d’aquest grup que va a començar a funcionar sota la batuta de Marivy Callejo i ho farem amb aquesta cançó “El segundo amor” que va ser un single publicat al 1966 amb dibuixos a la caràtula en lloc de foto i que es va editar en single a través de Novola-Zafiro amb "A mi con esas" a la cara A, la veritat es que va ser un disc fet per allargar aquella hoterada titulada “Borracho”, per cert que el single amb “Borracho” va ser el primer disc que es va comprar Mario. Quan Juan Pardo i Antonio Morales Junior es van separar per formar el duet Juan y Junior. Els nous Brincos es van recompondre sota el lideratge del compositor i bateria Fernando Arbex, sent substituïts per Ricky Morales que era germà de Junior i Vicente Jesús Martínez, procedents tots dos del grup Los Shakers i abans de Los 4 Jets. Sense oblidar a Manolo González al baix que es va mantenir ferm amb Fernando des del principi de la banda fins a la seva dissolució al 1970 si be no es va incorporar despres a Barrabás. Cal dir que aquesta formació tampoc va ser definitiva ja que Vicente Jesús Martínez els va deixà despres de dos discos i al seu torn va ser substituït per Miguel Morales, també germà de Junior i de Ricky.
Els Anuncis
Avui els nostres a anuncis tornaran a centrar-se en la mainada, encara que la veritat és que a nosaltres els productes que avui recordem també ens agraden i molt i és que la veritat, som uns llaminers i com deia Oscar Wilde "El resistim tot, menys la temptació" i avui la temptació és molt dolça. Ja ho hem dit moltes vegadues, nosaltres dos som uns Triperos. Avui comencem amb xocolata, però fent història ja que la xocolata ens va arribar des d'Amèrica a partir de la dècada de 1520 i des dels seus començaments, la xocolata va ser considerat una beguda i va romandre aquest concepte fins a principis del segle XX. Al blog us hem posat la funda d'un xocolata a la pedra tortosí, C.R.E.O. del qual no tenim àudio, però volem que quedi com a mostra ja que se segueix venent avui en dia. Quimet estarà content per que començem els anuncis a ritme de O Tren.
Xocolates Nogueroles
Nogueroles va ser una marca de xocolata que no creiem existeixi actualment, però que va funcionar molt bé, sobretot gràcies a la seva especialitat per prendre a la tassa, la xocolata Kitin Nogueroles en la nostra infància la preníem per esmorzar i era més espesa que els productes solubles, però que les nostres mares deien que "era més natural". Una xocolata que calia ratllar i coure durant almenys mitja hora, el que en català dèiem “xocolata de la pedra”. Hi havia temps per a tot! La xocolata Nogueroles va tenir fins i tot una tira publicitària que va dibuixà Vázquez el 1962 en el qual Kitin es va convertir en un nen. Aquesta tira va sorgir imitant a altres com Kinito, D. Pedrito o Uhu, totes aquestes d'Ibáñez. Nogueroles també oferia cromos col.leccionables en les seves rajoles. Nogueroles tenia altres productes, entre ells llet condensada.
Xocolates Loyola
Una altra coneguda marca de xocolata en rajoles va ser Xocolates Loyola, una empresa de Guipúscoa que encara existeix i continua comercialitzant els seus dolços productes. També oferia cromos per col.leccionar, destacant un àlbum amb la col.lecció "I... Ell va arribar fins a nosaltres" sobre la vida de Jesucrist i diverses col.leccions de jugadors de futbol. Xocolates Loyola, era una empresa que elaborava una gamma de productes basats en el xocolata, la seva exquisida aroma i el seu fi sabor, el convertien, segons la publicitat, en el rei dels xocolates de les famílies de llavors, en competència amb Nestlé, clar. Per cert, aquest anunci ens arrivaba a ritme de twist.
Galletas Gullón
I per mullar a la xocolata a la tassa o per acompanyar una presa, el que en castellà deien una onza, us portem unes galetes, però de la casa Gullón que va publicitar els seus productes en diversos anuncis d'una mateixa gamma, però diferents entre si. Galetes Gullón és un important fabricant del sector i l'empresa es va crear el 1892, creiem que és l'única empresa familiar que se segueix mantenint en aquest sector. Van tenir problemes el 2010 amb un dels seus directius que va ser acomiadat, era Juan Miguel Martínez Gabaldón i van ser condemnats a indemnitzar-lo amb més de 8 milions d'euros, ells van apel.lar i no sabem com va acabar la cosa.
Ahir i avui de la fàbrica Gullón
Donuts
És clar que un dels anuncis més recordats quan parlem de coses dolces és el del Donut i la cartera, la que oblidaves sempre per culpa de menjar-te un Donut. En angles es diuen doughnut, pero aquí tembé s'els va dir rocos, rosquilles i berlines. Mario sempre recomana menjar-se un Donut cada matí al llevarse, perquè així ningú pugui dir que aquell dia no t'has menjat un rosco. Avui en dia tenim Donuts de quaranta mil tipus i sabors diferents, per poguer triar, però llavors el donut era simplement el donut. Es considere que el Donut te el seu origen en un dolçs de Nadal creat per els holandesos al segle XVI que van portar a Nova York quan encara es deie Nova Amsterdam i al qual li deien Oliebollen, però uns altres aseguren que va ser creat per un mariner anomenat Hanson Gregory, al 1847. Els fes el qui els fes, la vertitat es que estan molt bons i son tot un vici.
Mantenga Limpia España
És clar que després de posar-nos com el Kiko menjant xocolata, galetes i donuts A veure que feu? Que els embolcalls no es tiren a terra, es posen a la paperera que per això està. I per recordar-lo el govern es va treure de la màniga una campanya publicitària amb un munt d'anuncis amb el lema "Mantenga Limpia España" i que s'ampliaven a les platges, el teu poble, la teva ciutat, etc. Aquest és un d'ells. Fins Andrés Pajares i aprofitant el boom de la campanya, va gravar un EP incloent la cançó "Mantenga limpia la playa". La veritat és que avui en dia molts haurien d'escoltar-se de nou aquests anuncis perquè a les nostres ciutats hi ha massa porcs i no són precisament berros de quatre potes, sinó de dos, caminen alçats i orgullosos sense respecte per als altres i tirant tot allà on a ells els hi va bé. I no parlem ara de les caquetes dels gossos que els pobres animals no són culpables de res, la culpa és dels seus amos que no recullen els excrements com és la seva obligació. Per tot això us recordem "Mantingui neta Espanya".
Ara ja tot i no haver-la deixat, tornem a la nostra Catalunya amb la música que es feia aquí i en la llengua de Mossen Cinto.
SECCIÓ DE LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Kurt Savoy – Sardana del Besós
A Espanya a principi de la dècada dels seixanta també vam tenir el nostre xiulador i va ser Kurt Savoy que quan va marxar el 1977, per problemes de salut de la seva esposa, a viure amb la seva família a França, país d'origen de la seva dona, la torero Clarita Montes i on creiem que encara segueix treballant, va canviar el seu nom i si en el nostre país ho va germanitzà i va ser Kurt, a França va passar a espanyolitzar-lo i ja que es deia Francisco va passar a ser Curro Savoy. Va gravar un munt de discos i entre ells aquesta sardana, però no era una sardana normal, era la "Sardana del Besòs". I si voleu saber una curiositat, Kurt Savoy és el xiulador en les pel lícules on va possar música Ennio Morricone. Per cert que aquest any i per Sant Jordi, Kurt Savoy ha publicat la seva autobiografia "Silbidos de Gloria" per l’Editorial Carena. Francisco Rodríguez va néixa a Andújar, Jaén, el 1948 i va ser conegut com El Rey del Silbido. El 1959 comença la seva carrera professional, quan Tico Medina el presenta a la Televisió Espanyola, en aquells temps en el Passeig de l'Havana de Madrid. Va ser apadrinat pel periodista de successos Enrique Rubio que es va fer molt famós escrivint per El Caso i al que cuasi tot els representants que feien venta domiciliaria en els anys seixanta odiaven a mort.
Hermanas Serrano – Tschi bam
Las Hermanas Serrano van ser un dels duets més populars dels anys 50 a Espanya., eren de Barcelona descendentes de gallecs. Participant, sobretot, en festivals i fen aparicions en directe a les emissores de ràdio. Les seves cançons eren de les “modernes” que sonaren als programes de discos sol.licitats. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment el 1958 quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela. El 1958 van ser les primeres que van gravar un disc en català després de la Guerra Civil espanyola. Les cançons d'aquest EP son "Mandolino de Texas", "Cançó amb sordina", "Tschi bam" que escoltem avui on ens parla de les relacions d’una noia amb “El Sevillano” que es va quedan magre mentres ella s’angreiga i "Besa'm tres vegades", i a la gravació las acompanyaven el Latin Combo. Tot això auspiciat pel Mestre Cases Augé que es va encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical i que aixó mateix, també es va encarregar de la segona gravació en català de la història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del crooner nacional, José Guardiola. Es clar que el títol, va ser escrit en castellà i deie "Cantan en catalán los éxitos internacionales". Las Hermanas Serrano van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja al 1963. Si bé elles van centrar la seva carrera en la llengua castellana i s'els hi deia "Las Voces de Cristal".
Las Hermanas Serrano
The Bonds – Ahir
Eren quatre nois que van adoptar aquest nom amb dues connotacions la del 007 i la catalanització de Los Buenos, grup madrileny amb el que no tenien res a veure. Pertanyia a un EP publicat pel segell Concentric on la peça estrella va ser la versió en català del "Quina colla més original" i “Satisfacció” mític tema dels Stones. També estava el "Wooly Bully" que era la versió del clàsic dels nort-americans Sam The Sham & Pharaohs. Os vem prometre que escoltarien aquesta cançó i aquí la teniu, es tracte d’"Ahir" la versió del “Yesterday” dels Beatles que si bé està firmada per el tàndem Lennon/McCartney, va ser composada solsament per Paul. L’adaptació al català de la lletra va ser de Ramón Font i Camarasa. Creiem que a part d’aquest EP no van gravar res més. Val a dir que la versió dels The Bonds es bona, però es clar que aquesta peça porta poca instrumentació de per si i no diem el que diem sempre quean parlem de Concentric, un bon segell que va fer molt per la música en català, però la linea de producció que seguien: Concentric-Espinas Ah! Ho hem dit en moltes ocasions, José María Espinas creia en els cantautors i quan després de deixà Edigsa va fundar Concentric, els grups que van gravar allà sonaven a cantautor i els baixos i bateries quedaven empastades de manera que o no lluïen o semblava que s'havien anat de vacances. Tot això sense oblidar que el director artístic del segell era Francesc Burrull un gran músic i profesional que suposem no va estar mai massa d'acord amb aquestes produccions, es clar que Qui paga mana!
Josep Maria Espinas a la seva época de cantautor, acompanyan-lo
a la guitarra es trova Quico Pi de la Serra
Lou Bennett – Brother Daniel
Durant un temps, quan el gran organista de jazz nort-americà Lou Bennett es va establir a Catalunya, va acompanyar a la Noia de Sants, La Dama de la Cançó, la Núria Feliu. A Mario l'uneix una bona amistat amb ella i han treballat junts en diverses ocasions i és que els dos són de Sants. Lou Bennett va néixa a Philadelphia el 18 de maig de 1926, però residia a Vilafortuny, a Cambrils i va morir a París un 10 de febrer de 1997. Mario recorda una actuació al Keyboard de Reus, el local del Jaume en pau descansi i amb que l’unia una bona amistad, on amb formació de trio (òrgan, saxo i bateria) ens va donar una lliçó de bon jazz i això que l'artrosi gairebé no el deixava moure els dits... i aquest fet ens parla de la seva genialitat. Quimet el va veure al Camp de Mart i deixal corre. El batería era Peer Wyboris. Un del públic li va demanar "El canto de los pájaros, por favor" i ell va dir "El cant dels ocells es demana en català i no fa falta el sisplau" i la va tocar.
Lou Bennett front al seu orga Hammond. (Foto Mario Prades)
SECCIÓ ESPECIAL
Marcial Lafuente Estefanía
Marcial Antonio Lafuente Estefanía (Toledo, 1903 - Madrid, 7 agost 1984) fou un escriptor espanyol, autor de populars novel.les de l'Oest, d'aquelles que en dèiem "novel.la de butxaca" i que als Estats Units s'anomenaven "pulp". Dins d'aquest génere i al apartat de noveles del Oest, ell va ser el Rei. A les novel.les d'amor la Reina va ser Corin Tellado, però aixó es un altre historia.
Marcial Antonio Lafuente Estefanía va néixa a Toledo, fill d'un periodista i escriptor. Va ser enginyer industrial i va exercir a Espanya, Amèrica i Àfrica. Entre 1928 i 1931 va recórrer gran part dels Estats Units, aixó li va servir després per ambientar les seves històries, els detalls d'atmosfera i localització són rigorosament exactes. Quimet ens recorda que feia servir una guia telefònica nort-americana per treu-re els noms dels seus protagonistes. Després de la Guerra Civil va estar empresonat com republicà i després va marxar a l'exili. Va tornar i va viure a Madrid, però va ser un enamorat de Arenas de San Pedro (Àvila), on va residir molt de temps. Va escriure la seva primera novel.la de l'oest en 1943, amb el títol "La mascota de la pradera" (Maisal: Biblioteca Aventures, núm.78) i va signar un contracte amb l'Editorial Bruguera que el portaria a produir al voltant de 2.600 noveletas en format octaveta de no més de cent pàgines. Aquestes violentes històries plenes de tirs i texans, noies i pistolers, van inundar Espanya i Hispanoamèrica i es van fer molt populars com a literatura de passatemps, fins i tot als Estats Units, on la universitat de Texas les va gravar perquè els cecs d'origen hispà poguessin escoltar-les. Els seus dos fills, Francesc i Frederic, van col.laborar amb el seu pare en l'escriptura de les seves últimes novel sota el nom genèric del pare, de les obres van arribar reedicions contínues de 30.000 exemplars. Marcial Antonio Lafuente Estefanía va morir de pulmonia a Madrid i està enterrat al cementiri de l'Almudena.
Marcial Lafuente Estefania va escriure moltes novel.les breus. Sempre estava present el xèrif, l'heroi, la noia, pistolers al saloon i cavalls al carrer. Igual que hi ha melodies que serveixen d'iniciació a la música clàssica, Lafuente Estefania va obrir la porta de la lectura a més d'una generació. Les novel.les de l'oest constaven d'unes 100 pàgines. Tenia que escriure una novel a la setmana. Es comercialitzaven a duru la novel.la. De vegades, n'hi havia prou amb comprar una i després de ser llegida, podies canviar-la al quiosquer de la cantonada, a canvi d'una altra que et portaves pagant una petita quantitat.
Mario recorda que li agafava al seu pare les seves quan aquest no el veia i se les tornava al mateix lloc després d'haver-las llegit perquè no s'assabentés. Allà pot afirmar sense dubtar-ho que va néixer la seva gran afició per la lectura.
Però en entrar en Editorial Bruguera, també va arribar el seu encasellament. Aquesta editorial, desapareguda en els anys 80 després d'un notori escàndol financer, va construir un imperi literalment transatlàntic de les lletres, fonamentat en dos èxits indubtables: les novel.les de a duro i els còmics, amb Francisco Ibáñez (creador de Mortadelo i Filemón) i Estefania com a principals, tot i mal pagats, paladins. "La relació era totalment informal", no hi havia drets d'autor, es cobrava per novel.la lliurada i no hi havia manera de saber el que guanyava l'editorial amb el treball de l'escriptor. Això si, Bruguera treballava "en família" quan algun d'aquells escriptors necessitava diners per a l'entrada d'un pis o per a un cotxe l'hi demanava a Bruguera i després l'hi anaven descomptant en les successives novel.les que publicava.
Dins d'aquests paràmetres, la productivitat de Marcial Lafuente i l'èxit de venda de les seves novel li permetien portar una vida folgada, incloent la compra d'una casa al lloc que més va estimar, Arenas de San Pedro, a la falda de la serra de Gredos. Marcial s'aixecava a això de les quatre del matí i escrivia fins a l'hora de l'aperitiu. Després de dinar, encara treballava una estona. La incorporació dels fills al negoci familiar va tenir un origen casual. En unes vacances, uns amics van apostar amb el seu fill Federico, quan tenia poc més de 20 anys, que no seria capaç d'escriure una novel com les del seu pare. El xaval es va posar a la tasca i li va lliurar la novel al seu pare perquè li donés la seva opinió. Un bon dia el va portar a Federico la novel.la, publicada i signada com Marcial Lafuente Estefanía, dient-li ¿Per què fer-nos la competència, si podem guanyar més diners junts? I així va començar la col.laboració familiar.
Arribà a dir-se en plan de broma que les novel.les de Marcial Lafuente Estefania feien olor de pólvora quan les obries. Per això mai va escriure novel.les de l'espai, en obrir les pàgines, les lletres segur que s'haguessin desintegrat i totes aquestes pàgines estarien en blanc.
Avui preferim llegir llibres, aquells que llegim, una mica en aparença més intel.ligent i profund. Malgrat això totes aquestes noveletes són allà, en la memòria i en les biblioteques dels nostres avis, dels nostres pares i en els nostres records.
Hi va haver molts autors destacables en aquelles col.leccions de butxaca de Bruguera, els llibres pulp a l'espanyola, com Silver Kane, Clark Carrados, Lou Carrigan, Frank Caudett, etc. Però d'ells i de la gran Corin Tellado, parlarem un altre dia.
Mario Prades
Tornarem a la música i a El Temps Passa… i la música queda i ho farem amb Manolo Díaz que havia sigut membre de Los Sonor.
Manolo Díaz – En Posguerra
Aquesta cançó sempre ha fet lucinar a Mario que ha entes mai com va ser que passes la censura franquista de l’época. La lletra es molt dura i clara, per tant nomes te dues posibles explicacions. O el censor aquella nit havie quedat molt content per la feina de la seva dona o l’amiga de torn o Manolo Díaz era el que es deie “adicte al règim”. Posiblement hi hagin altres, però nosaltres no les acavem de veure. Aquest asturià havia estat component de Los Sonor i un bon día Manolo Díaz es va dedicar a cantar en solitari, a compondre i a produir. Va gravar bones cançons i tot i que cap d'elles figurarà mai entre les 50 millors de la música espanyola, estaven bé i tenien les seves adequades dosis de bon humor i caire reivindicatiu. Va compondre per Los Bravos, Los Pasos, Manolo Pelayo, Massiel, Aguaviva i molts altres. Manolo Díaz va néixa a Oviedo el 1941 i sent molt jove va ingressar al Conservatori de Música de Madrid. Això vol dir que almenys sabia el que feia a diferència de la gran majoria dels seus companys d'ofici que eren músics de "oído" i suposem que tenia carnet blanc. Va crear el grup Aguaviva i finalment es va convertir en alt executiu del segell discogràfic CBS que dècades després seria Sony Music i va ser president de la companyia a Espanya i Portugal.
Jeanette – Soy Rebelde
Janette Anne Dimech, coneguda com Jeanette va nèixa a Londres el 10 de octubre de 1951. Va formar part del grup barceloní Pic-Nic als que va coneixa quan va arrivar a Barcelona despres de la separació del seus pares. Pic Nic té l'origen en el Vytas Brenner Quartet, amb els germans veneçolans Vytas i Haakon Brenner, guitarrista i baixista, respectivament, el pianista i bateria Jordi Sabatés i el guitarra Toti Soler, als quals es va incorporar com a cantant Jeanette. Canvien el seu nom a Brenner's Folk i editen un EP amb Edigsa, cantat en català. Quan Vytas i Haalon Brenner tornen a Veneçuela són substituïts per Isidor de Montaberry al baix i el mexicà Al Cárdenas a la guitarra i es converteixen en Pic Nic. Van ser descoberts i llançats pel locutor Rafael Túria, però es va trobar amb el greu problema que no tenia prou repertori i ells no volien versionar, si be cançons como “Negra estrella” eren versions. Això va provocar que finalment el grup es desfés i Jannette comencés en solitari. Per cert que el gran guitarrista Toti Soler, mai vol parlar de la seva etapa Pic Nic, és com si per a ell no existís, el que ens indueix a pensar que per a ell existeix i molt. No entenem que ningú vulgui renegar dels seus orígens. Un altre cosa, Toti Soler, Jordi Sabatés i Isidoro de Montaberry van formar part del grup Om on va militar el gran guitarrista nort-americà Taj Mahal. Entre els grans èxits de Jeanette en solitari trovem “¿Porqué te vas?”, “Corazón de poeta” i sobre tot el que escoltem avui, “Soy rebelde” que es del 1971, ens passem de temps.
Los Ángeles – Mónica
Quimet sempre afirma que Los Angeles son el grup espanyol que millor ha sabut versionar Els Beatles i que els seus jocs de veus són perfectes. Mario va tenir els seus rifirrafes amb ells, però això és una altra història. Los Angeles eren Alfonso González "Poncho", Carlos Álvarez, Agustín Rodríguez i Paco Quero. El guitarrista José Luis Avellaneda va substituir a Agustín el 1972. El 1976, Poncho i José Luis van morir en un accident de circulació que va acabar, a més, amb l'existència del grup. Si be van tornar als 90 incluin al fill del recordat Poncho. Los Angeles van ser el millor grup vocal, dins dels conjunts de pop, de finals dels 60. Eren de Granada i es van cridar primer Los Angeles Azules per, després que els deixés el seu cantant, Julián Granados, reconvertir-se en quartet, passant Poncho a cantar a més de tocar la bateria i sen ja Los Angeles. Van ser descoberts per Rafael Trabuchelli per al segell Hispavox i ell es va encarregar de produir els seus discos. Aquest tema, publicat en single, va ser la cançó estrella de la seva àmplia carrera. “Mónica” era la cara A d’un single amb “Te presentí” a l’altre cara, va ser l’últim gran èxit del grup de Granada i la orquestació va estar dirigida per Rafael Trabuchelli.
Los Angeles Azules, el cantan va ser Julian Granados
Los Mustang – Los jóvenes
Acabarem el programa d'avui escoltant als nostres millors versioners de la història, els Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i que han estat l'únic grup de pop dels seixanta que va mantenir els mateixos components dels seus inicis fins que es van desfer el 2000 . Aquest tema va ser el gran èxit de Cliff Richard and The Shadows i amb el seu títol en anglès "The young ones" donava nom a una de les millors pel.lícules dels rockers britànics que Mario recorda que es va tibdre que “chupar” en les festes que organitzades pels HH Maristes de Sants, comportaven projeccions al desaparegut Cine Albéniz a què es coneixia popularment com Cinema Manelic i en un local annex al bar del cinema era on Mario celebrava algun dels seus recordats guateques domingueros i on durant la setmana assajaven conjunts.
Caràtula original de la cançó per Cliff Richard & The Shadows,
a sota foto d'uns jovenets Mustang, esperant sentats al banc
I fins aquí hem arribat per avui a El Temps Passa... i la música queda, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, tanquem la barraqueta i tornarem la setmana vinent.
Vendrell, al Restaurant concert de nom ToTxo. La gent s'ho
va passar molt be ballan i els músics deien "nosaltres ens ho
varem passar molt millor tocan".
va passar molt be ballan i els músics deien "nosaltres ens ho
varem passar molt millor tocan".
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario