La nostra Pin Up d'avui
La passada setmana vam obrir la sisena temporada d'El Temps Passa ... i la música queda amb un programa especial dedicat a la música de The Beatles i incorporan noves emisores, ara sortir per Altafulla Ràdio, Ona La Torre i Ràdio l'Hospitalet de l'Infant. Us vam dir en acabar la setmana passada que ens van quedar moltíssimes cançons pendents, per tant avui obrirem amb una altra bona versió dels nois de Liverpool i els deixarem descansar, almenys per uns quants programes. Per obrir la barraqueta de El Temps Passa... i la música queda, avui portem a una noia que condueix, una cosa completament normal avui en dia, però inusual en els anys 60. La nena condueix un cotxe, si bé nosaltres no saben si era un Gordini com el de la foto i al que li deien el cotxe de les vídues, un 600 o qualsevol altre model. De fet avui en el programa i dins de la nostra Secció Especial, parlarem del Seat 600 i altres vehicles de l'época.Tony Ronald y sus Kroner’s – El coche guiarás
El seu veritable nom és Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixa a Holanda el 1941, però és va vindre a catalunya i va triomfar a Espanya. Aquesta és una de les moltes cançons que Tony Ronald va versioná del grup de Liverpool, es tracta del “Driver my car” i es va publicar en un EP al 1966, si bé va ser gravada per Els Beatles al LP “Rubben soul” publicat el 3 de decembre de 1965. Tony Ronald va gravar en solitario, va crear el Kroner’s Dúo amb José Luis Bolívar i més tard Tony & Charlie. Finalment es va llençar definitivament en solitario, bé, abans va crear Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max Sunyer, José Mas "Kitflus", Francis Rabassa, Jordi Colomer, Primitivo Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Per cert, Tony va gravar un single en català amb les cançons "Estem vivint" i "Cada dia"que ja hem escoltat a El temps Passa... i la música queda. També va gravar nadales, com a mostra os possem aquestes caràtules.
A dalt portades de discos de Tony Ronald, a sota foto d'ell
Los Pájaros Locos – Sha-la-la
Ells són Los Pájaros Locos, una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos gravaren el seu primer disc el 1959 quan encara es deien Conjunt Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar 18 discos, entre EP's i singles, l'últim el 1967 i un àlbum, encara que aquest es va editar el 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas (acordió, vibràfon i òrgan) eren de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres de gravar un parell de discos en solitari formaria part de Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Aquesta cançó formaba part d’un EP editat al 65 per Iberofon, un subsegell de Zafiro, amb “Ma vie” com tema estrella, junt a “Tijuana” i “Te has puesto negra”.
Los Pantalones Azules – Hello, Mary Lou
Los Pantalones Azules van ser un altre duet surgit sota l’ombra del Dúo Dinámico. Els dos nanos eren valencians. Aquesta cançó que os portem es tracta d'una bona versió del clàssic de Ricky Nelson que va composar el també cantant Gene Pitney que ara ens porten aquets dos joves que van gravar només dos EP's, el dos a l’any 1961. Eren Víctor Ortiz i José María Tito Pemán i aquest tema es trobava en el segon i últim, publicat per Discophon. En aquest disc tot són versions i també trobem "Daniela" dels francesos Les Chausettes Noirs, el "Johnny se bueno" de Chuck Berry i el "Dixieland rock" d'Elvis Presley que aquest va incloures en la pel.lícula "King Creole", de 1958. La mili va trencar la carrera del duo Los Pantalones Azules i quan Víctor va marxar a la mili, Tito es va casar amb una xiqueta extrangera i va marxar al país de l'Oncle Sam. Quan Víctor va tornar de complir els seus deures amb la Pàtria va crear un altre dels millors grups sorgits en el llevant espanyol, Los Huracanes, amb membres de Los Top-Son. Però això ja és una altra història i altres cançons.
A dalt los Pantalones Azules, a sota disc original de Ricky Nelson
Los Top-Sons – Jersey azul
Quan Emilio Baldoví, cantant de Los Milos va marxar a França, els seus companys havien de negociar per aconseguir nova discogràfica i la posterior edició del màster que el grup havia gravat abans que Emilio se n'anés. Vicente Castelló i Pascual Olivas van aconseguir un bon contracte amb EMI i van comunicar a la seva discogràfica Discophon, amb la qual havien gravat 4 EP 's que deixaven el segell i allà es van trobar amb la sorpresa, la casa de discos tenia registrat el nom de Los Milos. Per tant van decidir canviar-lo pel el de Los Top-Son i el disc va sortir al carrer amb "Chariot", "Twist a Maria Amparo" que era de Pascual Olivas, "Cien kilos de barro" que tot i ser nord-americana ja l’havia publicat a Espanya el mexicà Enrique Guzmán i “Recuerdos de verano” que també va ser 
composta per Pascual. Quan Emilio (a la foto) tornà de França no li va agradar ni el canvi de nom ni que s'hagués editat el disc abans del seu retorn i va decidir deixar-los i seguir en solitari canviant el seu nom pel de Bruno Lomas. Va ser l'únic disc signat per Los Top-Son en què compten amb Bruno Lomas com a cantant. El segon ja com a duet incluía aquesta cançó que escoltem ara i que va ser composada per Adamo i que Mario ja havia escoltat tocà en directe a Los Samurais, un bon grup barceloni. Pascual Olivas el 1966 i després de la dissolució del grup, fundaria, junt a Víctor Ortiz de Los Pantalones Azules, el grup Los Huracanes. El bateria d'Els Top-Son que era Alberto Gómez marxaria a Los Canarios per substituir a Tato Luzardo que feia la mili, el mateix que va fer Pedro Ruy-Blas amb Teddy Bautista, sense que cap d'ells fos mai membre oficial dels Canarios.
Shelly y Nueva Generación – Vestido azul
Shelly y Nueva Generación eren un grup de Madrid fundat el 1.968 que van ser produïts per Mariny Callejo. Van gravar en total tres singles i aquesya es la cançó més popular a la seva carrera. Es tractava d'úna banda de soul, aixó si, sense metalls. Van participar a la película “Un Dos Tres, al Escondite Inglés” d’Iván Zulueta. Els components eren la cantant Shelly que en realitat es deia Maria Concepcion Gutierrez Cobo nascuda a Veneçuela i que havie tocat amb Los Driblings, junt a Luis als teclats, Bibí s’encarregava del baix i orgue, Jorge “El Cubano” a la guitarra i Manuel a la batería. Aquesta cançó, composada per Nonato Buzar per Wilson Simonal, es trovaba al single de Shelly y Nueva Generación publicat al 1969, el seu tercer i últim disc, amb “No puedo olvidarte chico” a la cara B i que va editar Philips. Curiosament i coneixen el taranna de Mariny Callejo, posiblement ni toquesin ell a les gravacionss. 
Portades i a sota foto de Shelly y Nueva Generación
Los Mustang – Molino al viento
Los Mustangs son el millor grup “versionero” dels anys seixanta. Estaven integrats per Santi Carulla a la veu, Antonio Mier a la guitarra, Marco Rossi també guitarra, junt a Tony Mercadé al baix i Miguel Navarro a la batería. Entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb l'EP on es trobava "Submarino amarillo" que va superar les vendes al país de la versió original dels The Beatles. Aquest tema que escoltem ara és trobava en un single editat per EMI al 1967 i on a la cara A es va incloure una bona versió del “San Francisco” del cantant nort-americà Scott McKenzie que va ser el líder del moviment hippy a la costa oest.Los Mustang
Lone Star – Punta d’alba
Lone Star també han gravat en català, si bé solsament ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest single, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no teniem massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i despres d'escoltarla, comprovem que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es 
van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gené (a la foto) domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star. Us incloem un retall de premsa donant fe del que comptem i que hem extret de la pàgina web de Lone Star. La veritat es que aquesta bona cançó està fora de temps ja que el single amb “L’amor s’en va” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic al 1977, però val la pena i ara sona a El Temps Passa… i la música queda. El batería va ser Tapi i el guitarra creiem que era Alex Sánchez, la direcció musical era de Jordi Doncos.
Desde Santurce a Bilbao Blues Band – Hombre del 600
De les cendres del grup Las Madres del Cordero, banda satírica humorística que liderava Moncho Alpuente va sorgir Desde Santurce a Bilbao Blues Band, un grup que va heretar aquest esperit ple de bon humor. A més de Moncho Alpuente trobàvem a Jordi Pi, Javier Estrella i Álvaro Iberni. Publicaren un únic LP el 1973 titulat "Vidas ejemplares" que va tenir dues portades, una a l'edició original i una altra a la reedició i va comptar amb la col.laboració de Massiel, Hilario Camacho, Luis Eduardo Aute i Vainica Doble i del qual es van extreure dos singles, aquest tema que escoltem ara va ser el segon i si be es trova també fora de temps, ens servirà per entrar a la Secció Especial d'avui i parlar del SEAT 600. El segell Ramalama va reeditar també aquest LP en format CD, incloent així mateix les cançons de Las Madres del Cordero.Portada del CD i a sota foto de Moncho Alpuente
SECCIÓ ESPECIAL
EL SEAT 600
“España es diferente”, així resava l'eslògan propagandístic al qual algun jocós individu va incloure l'afegitó “… y Europa es Normal”. Però tot i sent diferents, no sempre caminàvem, també fèiem servir rodes i no només les negres càmeres com a flotadors, no. Les motocicletes estaven als anys cinquanta a l'ordre del dia. Ossa, Montesa Impala i alguns més adinerats, la Bultaco Metralla, clar que era ja en els seixanta, En els cinquanta i part de la dècada posterior, rodaven ancara per les nostres carreteres motos BMW. Si heu llegit bé, BMW... excedents de la segona guerra mundial i de 
la nostra guerra civil, motos enormes, pesaven una bestialitat i en molts dels casos, encara conservaven sobre el dipòsit de bensina, adherit, el casc militar. També van començar a rodar les Vespas i la seva aferrissada enemiga la Lambreta. La veritat és que, en aquest moment, no sabríem diferenciar-les entre elles, possiblement i si la memòria no ens falla, l'última era més gran i més llarga, però no ens feu massa cas. Per 
descomptat les famílies utilitzaven el Sidecar, fins i tot els Tricicles. Motos amb una caixa adossada a la seva part posterior amb dues rodes i que s'utilitzava per repartiment, transport i per portar la família el diumenge, tot i que estava prohibit transportar passatgers a la caixa. El pare de Quimet en tenia un i Mario un amic a Barcelona que repartia aigua mineral amb un tricicle i per les nits el utilitzaven per anar-sen de tasques al Barri Gòtic, darrere de Correus i de vegades eran més de deu ficats a la caixa. Fins i tot van sortir al cinema. Recordeu el tricicle de la pel.lícula “Placido”. Sense olvidar les Vespas de "Canción de Juventud" de Rocío Durcal (a la foto) que va ser rodada a La Pineda, a Tarragona. 
No hem d'oblidar L'Ou, la Isetta. S'obria per davant i aixecaves amb la porta, volant i tablier. Era molt petit, a penes poc més d'un metre quadrat. I per descomptat el Biscuter. Un invent espanyol que no tenia problemes d'aparcament... L'aixecaves i el col.locaves on volies. Ara no podríem dir si era d'una o dues places, però era minúscul. El 23 de novembre de 1951 a Barcelona es presenta el cotxe "puça" el Topolino, fabricat a Palma de Mallorca. Tenia motor darrere, quatre marxes, consumia 2,5 litres cada 100 km, arribava a 60 km hi costarà menys de 25.000 pessetes.
Encara rodaven Els Strombels, Mario va tenir un molt vell, bé no era seu, però amb ell va aprendre a conduir quan encara no tenia els 18. El Citroën amb la roda de recanvi al darrere i al que anomenaven "El pato maldito", era un altre dels vehicles que encara es movien per ciutats i carreteres. També hi havia cotxes "de veritat", com el Dodge Dart i algun Chrysler, el Seat 1400 que després es reconvertiria en el Seat 1500. El Renault 4 conegut com 4 llaunes i aquell entranyable "dos cavalls" que durant algun temps va compartir protagonisme de marca amb el Dyane6. Els Gordini, Ondine i un tercer que tenien gairebé la mateixa carrosseria, si bé un d'ells només tenia tres marxes. És clar que els més potents que en baixada es posaven a 100, quan sobrepassan els 90 s'aixecaven del davant si no portaves un sac de sorra al maleter davanter. Això va fer que se'ls digués "Els cotxes de les vídues".El Seat 600
El 1957 neix el 600. Un autèntic automòbil a l'abast de la classe mitjana-alta del moment. Era un sector que no arribava al luxós Seat 1400, però al que li sobrava per més que una Vespa. En un primer moment, el sis-cents no era un cotxe "popular" era un luxe a l'abast d'uns pocs, s'adjudicava després d'esperar mesos i fins i tot anys i havia d'anticipar els diners.L'antecedent del Seat 600 és el Fiat 600 presentat al Saló de Ginebra de 1955 i nascut de l'experiència del Fiat 500. Va ser dissenyat per l'italià Dante Giacosa, que treballava per a la casa FIAT.
Arribarien a Espanya algunes unitats importades, però Seat va arribar a un acord per a la fabricació del 600 a la Factoria de la Zona Franca (Barcelona).
El primer exemplar va ser lliurat el maig de 1957 a un fill del general Muñoz Grandes i a aquest seguirien en aquest primer any de producció altres 2.585 Seat 600. Aquest primer vehicle es va donar de baixa a València al febrer de 1985.El motor de 633 c.c. funcionava amb gasolina de 72 octans, la que es deia "normal" i només tenia 3 fusibles de 8 ampers. Rendia 21,5 CV. Comparat amb els Biscuter, PTV, Isetta i altres microcotxes del moment el Seat 600 era molt més i es deie que funcionava amb quansevol liquid que tingues graduació alcohólica.
Entre 1957 i 1963 es va produir aquesta primera sèrie caracteritzada pels seus intermitents davanters sobre de les aletes i les portes que sobrien de manera contraria als cotxes actuals. Quimet recorda l'accident d'un conegut seu quan el vent va doblegar-li la porta. El 1958 va patir modificacions quan va passar a tenir les palanques de llums i intermitents a la columna de direcció i va aparèixa la versió descapotable.
El 1963 favrican a Itàlia el Fiat 600 D, 767 cc i 29 CV. Altres models, avui anomenats "versions", van ser el 4 portes, el 600D Formichetta (vehicle comercial) i el 600 L Especial amb una cilindrada de 767 cc A Espanya es va realitzar un disseny, allargat en 30 cm, per dotar-lo de quatre portes al que va ser batejat sota les sigles de SEAT 800. Va tenir relatiu èxit i constitueix una aportació espanyola als dissenys originals.
A Espanya, hi va haver preparadors de SEAT 600 per a la competició, entre els quals van destacar la família Juncosa (a Catalunya), a més d'altres firmes com Conti, Nardi, Autotécnica i també Speedwell.
Una de les característiques del motor traser del Seat 600 es que s'escalfava molt, sobre tot en puixada, i sempre tenies que portar aigua per anar omplin el radiador i es que no tenie circuit tancat de refrigeració, aixó ho fan posar anys més tard.
El 3 agost de 1973 va finalitzar la producció del SEAT 600. Els treballadors de SEAT van acomiadar l'últim 600 amb una pancarta en què es llegia "Vas néixa príncep i mors rei".
Peregrinacions a Lourdes o escapades a cinemes porno de Perpinyà, refugi d'amants als descampats i orgull dels que solucionava les seves avaries amb qualsevol nyap, es deia que el sis-cents admetia qualsevol líquid semblant a la gasolina., sempre que portes alcohol En l'actualitat des dels que conserven el seu primer sis-cents, fins als que el van comprar després, tots comparteixen l'esperit d'un cotxe que si fos alemany, anglès o americà, avui seria un mite mundial.
Els nous dissenys i l'evolució de l'automòbil van fer que deixés de fabricar-se el 1973. En aquesta època, rodaven 300.000 Sis-cents i cada unitat tenia un preu de 63.000 pessetes i les portes ja eren normals. Actualment, el seu import oscil.la entre els 1.800 i els 2.400 euros (sempre que hagi passat la ITV). Restaurar-lo costa uns 4.800 euros i quan quedin menys unitats, avui en dia, hi ha 10.000 en circulació, el seu preu arribarà als 6.000 euros, aixó afirmen els col.leccionistes.
Per cert, el bon humor, característic del país, ens deie en els 60’s que les sigles de l'empresa Sociedad Española de Automóviles de Turismo, és a dir SEAT, significaven veritablement Sempre Estaràs Arreglant Tonteries. També es deia que mai compressis un cotxe fabricat en dilluns ja que sempre faltaven cargols, arandeles i femelles. El problema era... Com sabies en que dia havien fabricat el cotxe que et tocava?
Mario Prades
LA MÚSICA QUE ES FEIA A CATALUNYA
Francesc Burrull - L'home del carrer
En 1965 el gran director, productor arranjador i sobre tot pianista català Francesc Burull va publicar un LP on hi trobavem 40 versions instrumentals de temes dels Setze Jutges i el títol era simple i esclaridor "Homenatge musical als Setze Jutges". Les cançons d'autor d’aquesta agrupació que va lluitar per defensar el dret de cantar i dir coses en català, cridaven l’atenció bàsicament pert les seves lletres i els missatges que cuasi sempre s’incluien més o menys clars o camuflats la majoria de vegades. Les lletres eran importants, però Francesc Burull, nascut a Barcelona l’any 1934, ens demostra que les melodies també tenien molta relevancia i ham aquet gran músic passen a un primer pla. Els músics que acompanyan a Francesc Burrull son Fernando Orteu (guitarra), Enric Ponsa i Enric Pericot (contrabaix), J. Brotons (flauta), D. Portugués i A. Torrent (saxo-clarinet), R. Armengol (percussió) i J.A. Calvet i Juan José Tudurí (bateria). Aquest disc va ser publicat per Concentric on ell era el director musical i productor.
Francesc Burrull al piano
Lucky Guri & Peter Road – A hard day’s night
Aquest és un disc genial, un LP publicat per Discòbolo que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Road, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max li va dir un dia a Mario que mai li comentés a Lucky que tenia aquest disc perquè Lucky li demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia. A aquesta cançó li han imprès un bon ritme de jazz. Despres de haverse recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista nascut a Calella, torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts.Lucky Guri al teclat
Raphael – La canción del trabajo
En diverses ocasions us hem comentat, fins i tot ja l'hem escoltat a El Temps Passa... i la música queda, que la primera cançó de música ska que va gravar un grup a l'estat espanyol va ser "Operació Sol" de Los 4 de la Torre i que la segona era aquesta que ara sona al programa, es tracta de "La Canción del Trabajo" que va gravar Raphael, sent un dels seus grans èxits i era una composició de Manuel Alejandro. Miguel Rafael Martos Sánchez va néixa a Linares, Jaén, el 5 de maig de 1943 i en els seixanta se l'anomenava familiarment "El roba bombetes", per les seves melodramàtics i superactuats gestos en els escenaris. El 1962 va guanyar el Festival de Benidorm i també es va dedicar al cinema rodant un munt de pel lícules, això si, fent de Raphael. Va ser el primer artista espanyol que va actuar darrere de l'anomenat Teló d'Acer i posseeix una brillant carrera. Es va casar amb la periodista Natalia Figueroa i encara segueixen junts. Actualment es trova en actiu. 
Los 4 de la Torre - La balada de las boinas verdes
I ja que parlem de Los 4 de la Torre us portem una de les seves cançons, la versió que van realitzar en castellà de "La balada de las boinas verdes" que originalment es va incloure en la banda sonora del fim "Los Boinas Verdes", la primera pel.lícula sobre la guerra de Viet-Nam i que protagonitzava i dirigia John Wayne. Sota el títol "The Ballad Of The Green Berets", la cançó la va gravar el Sargent Barry Sadler (1 de Novembre de 1940 - 5 novembre 1989) el 1966 i es tractava d'un himne patriòtic enfrontat a totes les cançons que es van gravar en contra de les forces nord-americanes al Viet-Nam. El 5 de maig de 1966 i en contra dels pronostics dels crítics (lumbreres!) que deien sería un fracas, va arriba al número U del Billboard i va romandre en aquesta posició durant cinc setmanes, en la versió original, és clar, no en la dels catalans Los 4 de la Torre que també es van cridar Els de la Torre i Los de la Torre, si bé llavors eren tres. Ells van publicar aquesta cançó en versió single i EP.
Els 5 Chics – La otra tarde
Els 5 Chics van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 a 1983. Sempre van gravar en castellà, però un dia es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord-americà Percy Sledge. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, pero aq uesta que os portem ara va ser el seu gran èxit. Entre els seus components, encara que no sabem si va intervenir en aquest enregistrament, si be pensem que si, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero que és de Castelló, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época". Van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. En algunes gravacions consten com Els 5 Xics. De fet cinc ho van ser solsament al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. El segell Rama Lama Music va treure un doble CD amb totes les seves gravacions, és molt interessant i us el recomanem.el cantant José Luis Ballester al front de Els 5 Chics
Los H H – Aquel amanecer de Mayo
Los H.H. era un tercet bàsicament vocal integrat pels germans Jaime, Fermín i Carlos Hermoso Asquerino i eren de Sanlúcar de Barrameda, Cadis. El nom del grup deriva de les inicials de "Hermanos Hermoso" que era el seu primer nom. Van tenir una carrera musical molt extensa i com a exemple us direm que van gravar dos LP, només amb clàssics de la música llatina, a més d'un munt de discos amb versions molt encertades en la majoria dels casos. Van debutar el 1961 i van funcionar fins 1975. El 1981 Jaime i Fermín van gravar, amb el nom de Jayfer, un LP amb temes propis titulat "Nido de amor". El 1985 Los H.H. reaparèixen amb el LP "Quince años después". El tema que escoltem a El Temps Passa... i la música queda va ser la cançó més important de la seva carrera i es trovaba al seu sise EP, el primer que van editar amb el segell Philips al l’any 1966 i va ser composada per Fermín i en el disc també es recollien “River deep, mountain high” de Ike & Tina Turner, “Vete donde quieras” de The Mamas & The Papas i “La tonada del viejo amor” del cantautor argentí Eduardo Falú.
A dalt Los H H, a sota caràtula d'un CD recopilatori
I arriba el moment d'acabar el programa. Per avui tanquem la barraqueta de El Temps Passa... i la música queda, però ens tornarem a veure la setmana que ve, fins llavors, nens i nenes que sigueu bons i bones.
A reveure
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i compartir música amb vosaltres
