Amb el programa d'avui comencem
la setena temporada d'El Temps Passa... i la música queda, donant la benvinguda a totes les emissores de la xarxa
de la
Federació de Mijans de Comunicació Locals de Catalunya que han incorporat el programa a la seva programació i per descomptat a totes aquelles que ja l'emetien, va creixent la família. El Temps Passa... i
la música queda és un programa en el qual Quimet Curull i Mario Prades efectuen un recorregut
per la música que es gestava a l'Espanya dels anys
seixanta, recordant anuncis
populars en aquella època i altres successos, anècdotes,
pel.lícules i coses curioses que va viure la
generació gloriosa del canvi
musical al país, això
dins de la secció que anomenem
"La Parrafada". Com aquest primer programa arriba després de deixar enrere les vacances, nosaltres
obrirem recordant la calor de l'estiu que per cert, encara dura, i ho farem
de la mà de Los Huracanes. (La foto ens la va fer Jordi Aliaga que consti)
Los Huracanes – El calor del
verano
L'any 1967 el grup valencià Los Huracanes que
ja havien editat tres o quatre EP’s, van treure per fi el seu primer LP. Tret de "No lo pienses más" que era dels britànics Dave
Dee, Dozy, Beacky,
Mick and Tich,
tothes les cançons van ser composicions del propi grup. El primer disc de quatre cançons que es
va extreure de l’àlbum contenia “Esta
tarde a las 7”,
“Espérame”, “Quiero repostar” i “El calor del verano” que és la cançó amb la que obrim el primer programa de la setena temporada de El
Temps Passa… i la música queda. Los
Huracanes van ser una de les més importants agrupacions musicals
sorgides al País Valencià i es van crear l’any 1964 després que es desfessin Los Top-Son i Los Pantalones Azules, però van patir molts canvis en la seva
formació al llarg dels anys. Los Huracanes van ser el cantant Víctor Ortiz (24 de maig de 1942) al
costat de Pascual Olivas (7
d’agost de 1946), José Casquel
(28 de febrer de 1942), Juan Roberto 
González, Julio Andreu
(23 de setembre de 1942), José Segura
aquí l'hi deien el Malayo que
havie tocat amb Adam Grup i Agustín
Jiménez. L’any 1969 es van incorporar Abel Mena (baix) i Pepe
Morató (bateria) que participaran com a músics i compositors en els
últims discos de Los Huracanes i
que havien sigut components de Los
Protones. La veritat és que ens falla la memòria ja que ens deixem a un
que es va unir a ells procedent dels Pekenikes, però no recordem el nom. Quan Pascual Olivas es va retirar va
reprendre els seus estudis de medicina i actualment és un ginecòleg important.
L'any 1972 Los Huracanes es van
retirar, encara que en el 2001 van realitzar un tímid intent per tornar, però
que no va fructificar i només hi era Víctor
Ortiz dels antics components. En el seu moment Los Huracanes van ser declarats el Millor Grup del Pais Valencià. 
Los Gritos – Adiós verano, adiós
amor
Per acabar d'acomiadar les vacances ara direm “Adiós verano, adiós
amor”. Aquesta cançó obria el primer LP de
Los Gritos, un dels
grups històrics del
pop espanyol a finals dels seixanta, publicat l'any 1969 i amb
el nom del grup per títol genèric. La cançó s'havia
editat anteriorment en format single, també
l'any 1969, amb “Se apaga
el mundo” que es va incloure a l'àlbum, en l'altra cara. Les dues cançons del
single van quedar finalistes
en l'edició d'aquell any del Festival de la Cançó Espanyola
de Benidorm, tot i que no van guanyar cap de les dues. “Adiós verano, adiós amor” era una composició de Manolo de la Calva
i Ramón Arcusa que
seguint la seva tònica habitual
també la van gravar, encara que
en aquella època ja no eren
el Dúo Dinámico, utilitzaven 
en els seus discos i actuacions
els seus propis noms Manolo y Ramón,
Los Gritos i seguint les normes del festival, la
van defensar conjuntament amb
Bruno Lomas. Los Gritos eren els andalusos Francisco Doblas (guitarra), José Sierra (guitarra rítmica) i José Ramón Muñoz (bateria), amb l'alacantí Manolo Galván (cantant i baix). Los Gritos ja havien guanyar un any abans el Festival de Benidorm el 17 de juliol
de 1968 amb "La vida sigue igual" de Julio Iglesias (a la foto els veureu a tots en el moment de la
entrega de premis) i allí va començar una bona carrera musical fins que es van
reconvertir a La Zarzamora i
finalment Manolo els va deixar
per seguir en solitari i allò va ser la fi del grup. Que consti que van gravar
un single amb un altre cantant, però no va haver-hi continuitat.
The Rocking Boys – Que siga el twist
The Rocking Boys van publicar un EP editat per Belter l’any 1962 amb la cançó "Cuando llegue
septiembre" com a peça estrella. En aquest disc es van incloure “Multiplicación” que era una
versió del tema de Bobby Darin, “Seguir soñando” i aquesta que escoltem ara a
El Temps Passa… i la música queda i que es la versión que fan els Rocking Boys
del “Let´s twist
again” de Chubby Checker i on els andalusos barregen castellà i angles.
The Rocking Boys es van formar a
La Línea de la Concepción, a Càdis, a
finals dels anys 50, influenciats per l'emissora de la base americana de Rota i la seva música. The
Rocking Boys van
començar fen twist i rock and roll, els géneres de moda a l'época i seguin les tendencies van
anar passan al pop. The Rocking
Boys van ser una de les millors bandes andaluses del principi de la dècada i també són un dels primers grups espanyols en sortir a l'estranger
(Portugal, sud de França i el Marroc) i van tocar moltes vegades a Madrid i 
Barcelona. Inicialment The Rocking Boys
eren José Gómez (guitarra i
veu), Ricardo Oliveira (baix i
veu), Carlos Jaime (piano i
saxo) i Agustín Martínez (bateria
i veu solista, però amb la mili a sobre es van produir canvis inevitables. Hi
havia un cinquè membre a l'ombra José
Garzón, a qui van conèixa a Ceuta i que és convertiria en el seu
representant. Entre la gent que va ser membre de The Rocking Boys es troben Rafa
(òrgan) que venia de The Brisk
i després tocaria amb l'Orquestra
Mondragón, Hans (bateria)
que va tocar amb Los Mitos i José Luis Tejada (cantant) que
posteriorment militaria en Barrabás.
En total van gravar 16 EP's.
Los Gatos Negros – Memphis, Tennessee
Negros la claven. Los Gatos Negros van començar l’any
1958 fen-se dir Catch es Catch Can,
fins l'any 1961. Van començar gravant per Belter el 1962, passant al segell
Marbella i despres a Vergara, ja a l’any 1965. Inicialment Los Gatos Negros eren Ernesto Rodríguez, Xavier Soranells, David Giorcelli, Félix Serra i Quique Tudela, encara que després de canvis es van anan incorporan
Piero Carando, Frank Andrada, Carles Maleras i l’actriu i cantant Mone (a la foto feta per Mario Prades a la sala Luz de Gas) amb la que van gravar un LP l’any 1987. Los Gatos Negros es van desfer l’any
1971 per tornar en els 80 i de nou al segle XXI. Actualment el grup l'integren
Frank Andrada, Ernesto Rodríguez, Mark Cuevas, Valentí Adell i Quique
Tudela. Per cert que dos dels components dels Gatos Negros, Piero
Carando i Carlos Maleras,
van fer un munt de fotonovel.les en els seixanta i és que ells eren dos
guaperes de l'època. Carlos Maleras
va morir l’any 2000.
La Parrafada
Margarita se llama mi amor
“Margarita se llama mi amor” és una pel.lícula que va dirigir Ramon
Fernández l'any 1961 i va prendre el seu títol d'una popular cançó militar
espanyola que va compondre Julio Salgado Alegre. La veritat és que avui dia
pràcticament només es recorda la pel.lícula per la cançó que ha perdurat mentre
que el film s'ha anat diluint en l'oblit.És la clàssica pel.lículeta d'adolescents amb rerefons romàntic i missatge moralista inclòs. Es tracta de la Margarida, una xicota de molt bon veure que porta bojos a tots els nois de la facultat i que juga amb tots ells sense comprometres amb cap fins que s'enamora d'un
jove professor que la rebutja per jutjar-la frívola, nena mimada, casquivana i un poc
lleugera de cascos, però tranquiles que tot acaba bé i l'amor entre professor i
alumna de molt bon veure acaba a bon port i "colorín colorao, er cuento
s'ha acabao".
el contrari, dóna una imatge massa jove per
al paper de catedràtic. Al film també intervenen Manolo Zarzo, Àngel del Pozo,
María Silva, Amparo Baró, Paula Martel, Víctor Valverde, Junior, Pepe Isbert,
Margot Cottens que fa de mare de Margarita i José Luis Ozores, entre molts
altres.La veritat és que el guionista del film es va inspirar en la cançó, un himne militar que també interpretaven les tunes de l'època i com diu el text, parla d'una noia real, Margarita Rodríguez Garcés, nòvia del compositor del tema, Julio Salgado Alegre, alferes de complement de l'arma d'Infanteria, pertanyent a la VII promoció de la IPS i que la va escriure pensant en la seva promesa quan estava fent la mili, l’any 1948, al Campament del Robledo, Cinquena companyia, Tercer batalló.
Ara passem als anuncis
Els Anuncis dels nostres records
Norit el Borreguito
Un dels anuncis més recordats
d'aquella època va ser el de Norit,
especialitzat en robes delicades i la imatge del seu borreguito, un animalet que va ser creat per Josep Sala i Llorens que va morir el
25 de juny del 2010 als 81 anys d’edad. Josep
Sala i Llorens va ser el primer veí d’Altafulla nomenat per l'Ajuntament com a Fill Adoptiu de la Vila l’any 1993. Estem
convençuts que quan es parla de grafisme publicitari, hi ha dos exemples a
posar sobre la taula, d'una banda el cèlebre Toro d'Osborne, creat l’any 1956 pel gadità Manolo Prieto que va destacar com a
dibuixant de publicitat i creador de les cobertes de la col.lecció Novelas y Cuentos i per altra el
cotonós i blanc Borreguito de Norit.
Són gairebé amb tota seguretat, el ejemple del que han aconseguit els
dissenyadors gràfics de la
Dècada Prodigiosa,
precursors del grafisme comercial, un camp en el qual actualment treballen
centenars i centenars d'artistes a tot el país, pero que possiblement en aquell
moment, ells ni tan siquiera sabien que estaban crean les bases d’un nou art
que amb el temps es diria Disseny gràfic. Altre imatges características de l’época van ser el Tio Pepe i
el 
ninot de Fundador. El cert és que també van ser precursors en imatge animal
sobre la marca, cosa que després s'ha anat convertint en cosa habitual. O si no
pensem: Sabó Lagarto, Papé Elefante, betum Buffalo o el conyac Terry aquell que
ens mostrava un cavall amb la mossa de bon veure cavalcant per la platja
(Cavalcant sobre el cavall. Mal pensats) clar que molts recordaran més a la
mossa que el cavall. Símbol de Barcelona va ser Floquet de Neu, Madrid té l'Ós
amb “Madroño” inclòs pel mateix preu, fins i tot Loquillo tenia el Pájaro Loco
com a emblema i la intrèpida Legió Espanyola està estretament vinculada a la
seva cabra. I filant encara més prim, la dictadura franquista lluïa amb el seu
"Osellot", aquella àguila vinculada al jou i les fletxes i la
inscripció Non Plus Ultra. Tot això és disseny gràfic.
Nesquik
El Nesquik fou comercialitzat per Nestle per aconseguir la seva parcel.la de mercat que fins aquell
moment havia estat dominat a Espanya per Cola Cao, parlem del mercat de la xocolata solubre. "Los jóvenes leones
de Nesquik" va ser l'eslògan per a uns quants anuncis que van
promocionar la marca. Nesquik fou
desenvolupat als Estats Units l’any 1948 i introduït en el mercat com Nestlé Quik, però amb el temps es va
simplificar el nom del producte, canviant a tot el món a Nesquik, ja en el
1999. La mascota del producte es un conillet
conegut com Quicky, que
porta semprer un collaret pengat del coll amb una N. En altres llocs com França o Grècia la mascota era Groquik, un monstre de grans
proporcions, però a partir de l’any 1990
Quicky va passar a ser la mascota per a tots els països.
La
Casera
Aceitunas la Española
Veterano de Osborne
brandi i cava, clar
que als francesos els va tocar canviar a anisette
ja que el anís era
espanyol. Un dels brandis populars i
assequibles era Veterano, de la
casa Osborne i l'anunci que us
portem avui estava publicitat per l'actor Sancho Gracia, nascut a Madrid el 27 de setembre de 1936 i que va morir el passat 8 d'agost. Sancho Gracia va ser el nostre etern
"bandololero de Sierra Morena",
un heroi amb trabuc i faca al qual coneixiem a través de la petita pantalla com
Curro Jimémez. En aquella època
els brandis de batalla eren Veterano, Soberano, Fundador,
103, 501 i alguns més. A partir d'aquí ja pujava el llistó passant al Magno, Mascaro, Torres 5 i
d'aquí al Torres 10 i cap el cel.
Cámaras Polaroid
Les càmeras Polaroid van ser tota una innovació en
el mon de les fotografies. Alló era molt còmode, podies fer la foto i
tenir-la al instant a la mà, el problema era despres, quan arribava l’hora de
treure còpies, però això era una altra història. La veu que escolteu a aquest
anunci de les càmeras Polaroid és la del gran actor Francisco Rabal (8 de març de 1926, Águilas, Múrcia - 29
d’agost de 2001, Burdeos). La seva competidora, Kodak, per supossat, també va possar a la venda una càmara
instantànea, es tracta sempre de no quedar-se enrera, pero van començar els
problemes legals. Kodak va ser demandat per Polaroid que va guanyar el judici y va tindre que retirar els seus
productes d'aquesta mena. Avui dia las Càmeras Polaroid també s'han digitalitzat
Ara acabats els anuncis, ens
vindrem musicalment a Catalunya amb…
La Música que es feia a
Catalunya
Hermanas Serrano – Tschi Bam
Sempre us hem dit que després de
l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya i acabada la guerra civil, no
va existir cançó moderneta interpretada en català. De fet les primeres que van
gravar pop en català, van ser les Germanes
Serrano ja a l'any 1958.
L'artífex de que ho fessin va ser el gran Mestre Josep Casas Augé de qui va ser la idea
i que es va encarregar de la producció, arrengamens i direcció musical i
així mateix, també es va encarregar de la segona gravació en català de la
història del pop espanyol, aquesta vegada a càrrec del crooner nacional, el
recordat amic José Guardiola. Escoltarem una de les cançons que van tenir més repercussió d'aquest disc
que les Germanes Serrano 
van
editar a mitjans de 1958 i que va ser el seu primer treball discogràfic, l'EP
es va publicar simultàniament en català i castellà sota el títol "Hermanas
Serrano cantan en catalán los éxitos internacionales”. Les cançons d'aquest EP son "Mandolino de Texas",
"Cançó amb sordina", "Tschi bam" que escoltem avui on ens
parla de les relacions d’una noia amb “El Sevillano” que es va quedan magre
mentres ella s’angreiga i "Besa'm tres vegades", per cert a la
gravació las acompanyaven el Latin
Combo. Las Hermanas Serrano es van llançar internacionalment l’any 1958
quan van participar en un programa de televisió a Veneçuela (la foto de sota). La veritat és que Josefina (la morena) i Amparo (la rosa), les Germanes Serrano, van ser una parella
important dins del que es va anomenar "música moderna" i que anys més 
tard ens s'assabentariam que es deia música pop. Ambdues tenien carreres per
separat i va ser la seva mare, una dona d'aquelles de la seva època molt preocupada
per saber de les seves filles en tot moment, la que les va convènca per cantar
juntes i així evitar-se aquesta bona dona, el 50% de preocupació. Quan es van
casar, les Germanes Serrano, a
les que es coneixia com Las Voces de
Cristal, van deixà el món musical tot i que Amparo, bé, el seu marit, posseïa la sala de festes Toltec, a El Terreno, a Palma
de Mallorca. Las Hermanas Serrano
van gravar un segon EP tot en català, però aixó va ser ja a l’any 1963. Si bé
elles van centrar la seva carrera en la llengua castellana.
Per cert que hi ha actualment un grup que es diu així Hermanas Serrano, però res a veure amb elles ja que es tracta d'un
grup de ball andalus.
José Guardiola – Come prima
El segon que va gravar en catalá
aquell incipient pop que naixia a Catalunya en la nostra llengua, va ser l’amic Josep Guardiola que poc despres i també sota la batuta i direcció
del mateix Mestre Josep Casas Augé,
va gravar un altre EP amb “Come prima (La primera vegada)”, com cançó estrella
i que era una versió del èxit de Domenico
Modugno amb el que l'italià va guanyar el Festival de San Remo. Aquest EP va arrivar a vendre 8000 unitats al mes de posarse a la
venda, deu ni do per ser 1958 i estar cantat en català, quan vendre 2.000 era una bona venda per un disc,
a tot l’Estat. Per cert que José
Guardiola l’hi explicaba un dia a Mario que quan va anar a Madrid per presentar-se a un programa en
directe de radio d’aquells que es feien a l’epoca i dels que us hem parlat
moltes vegades, presentat per el gran Bobby
Deglane, aquet i devant de 1000
persones de públic, va anunciar que José Guardiola cantaria el “Como prima”… en català i a Madrid. Josep deia que li tremolaven les
cametes al sentir-lo ja que res li havien dit, pero finalment va sortir, va
cantar en català i va ser tot un èxit. Bé, tembé os direm que aquest EP tenia
el mateix títol que l'hi van possar al de les Germanes Serrano, demostran la 
"molta i desbocada
imaginació" dels AR's de
l'època, es va dir "José Guardiola canta en catalán los éxitos
internacionales", s'hi trovaben tres cançons més. "El vell carrer de
l’aimada”, “Besa’m en silenci” i “Diumenge és sempre diumenge”. A la foto Mario Prades amb José Guardiola als estudis de la Cadena 13. Els dos es coneixien des de feia
molts anys, per aixó i per l'admiració que sentim per ell, tant Quimet com Mario van fer la passada temporada un programa especial d'El Temps Passa... i la música queda,
dedicat a aquest gran catant, l'últim crooner espanyol de l’historia de la
música i que va morir el passat 9 d’abril als 81 anys d’edat.
Els 3 Tambors – Romanço del fill
de vidua
Aquest tema, el millor al costat
de "Cançó del noi dels cabells llarcs" en la carrera d'Els 3 Tambors aquest bon grup pioner
català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres, estava composta per
Bob Dylan i va ser adaptada al
català amb text de Pere Quart. Val a
dir que Els 3 Tambors van
realitzar una gran versió que es va publicar en el que ha estat el seu millor
EP, de fet només van gravar dos EP's. El grup Els 3 Tambors per cert no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i Albert Batiste, junt amb Gabriel
Jaraba i Josep Maria Farran.
Aquest primer disc que es va editar mitjansan el segell Belter l’any 1966,
incluía també la “Cançó del noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste quan solsament tenia
disset anys. Val a dir que Quimet ha
tocat aquestes dues cançons un munt de vegades, les últimes aconpanyan al grup Refugi, projecte paral.lel de Joan Reig on la "Cançó del noi
dels cabells llarcs" forma part del seu repertori habitual. Jordi Batiste més tard va formar part de Màquina i Ia i Batiste.
Quimet Curull amb Els Pets, acompanyant-los en un concert
Guillem d’Efak – Febre
Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric
l’any 1965 i que compta amb Francesc
Burrull a la direcció musical, incloïa una peça mestra en la carrera de
Guillem d’Efak, el clàssic del blues americà "Fever", al costat de
"Com ahir ", versió del tema del film "Casablanca",
"Setembre, temps Plujos" i "Plorant". Tant Quimet com Mario senten una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant i poeta, un home que feia
blues en català i era negre, nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i
que va morir a Mallorca al 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak i que va formar part de la Nova
Cançó. Escriptor, poeta i cantant, Guillem d’Efak va escriure diversos
llibres i també poesia i va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades
per altres cantant com Núria Feliu que
va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del
mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons.
Ara i deixan la secció de la
música que es feia a Catalunya, i des de Mallorca passan el pont de Los Mismos, anirem fins el Pais Valencià per escoltar una
miqueta de bon blues.
Adam Grup – Cry, cry, cry
King’s Boys – Pobre niña rica
El grup King 's Boys va versionar el tema "Pauvre petite fille riche" del cantant francès Claude François al què es coneixia popularment com CloClo, en un EP editat per Belter l'any 1964 i en el que també es van incloure “En donde estas amor”,
“El Día D” que era el "Tha'll be the day" de Buddy Holly & The Crickets i "Eres monísima", una versió del "Cutie peu" del nord-americà Johnny Tillotson. King 's Boys van treure un altre EP l'any 1965 i possiblement un tercer, però creiem que no van editar res més. De fet poc podem dir-vos d'ells, tot i que pensem que eren catalans i es diu que van ser el grup que va actuar inaugurant el mític San Carlos Club, a Barcelona. Eren Enrique, Juan, Manuel,
Jordi i José María que ens sembla recordar tocava la bateria. King 's Boys van ser un dels grups que van gravar al Casino de l'Aliança del Poble Nou, amb la bateria encastada en una llotja i de forma rústica i precària, avui dia alucinarían els grups si el fessin gravar així i és que ens hem acostumat a les coses bones, però aquells pioners dels seixanta havien de “currarselo”, penseu que els cors i veus es gravaven en els lavabos per obtenir ressò natural.
Luis Aguilé – Fanny
També aquesta cançó que ara escoltem en la veu del recordat amic Luis Aguilé, va ser una composició de Leo Dan, clar que a Espanya les dues són identificades sempre amb Luis Aguilé. Curiosament i malgrat que és un gran compositor, Luis Aguilé al principi aquí al nostre país va gravar versions. De fet el seu primer gran èxit a Espanya va ser "Ciudad solitaria" que havia gravat Mina.
Luís María Aguilera Pica va
néixa a Buenos Aires el 24 de febrer de 1936 i es va traslladar a Espanya l'any
1963 quan la seva carrera era molt reeixida a Amèrica, primer va viure a
Barcelona i més tard a Madrid, on va morir el 10 d'octubre de 2009. Era un bon
amic que per a nosaltres i a través dels records i les seves cançons, sempre hi
serà aquí, present. Luis Aguilé va
gravar més de 800 cançons, la meitat d'elles compostes per ell i algunes s'han
convertit en veritables estàndards com "Cuando salí de Cuba",
possiblement la seva cançó més coneguda i que ha estat gravada per molts
artistes, entre ells els nord-americans The
Sandpipers que amb aquest tema van 
aconseguir un disc d'or als Estats Units. Luis Aguilé sempre es va declarar contrari a la Revolució Cubana. De fet "Cuando salí de
Cuba" es refereix precisament al moment en què va decidir deixà Cuba, bé
quan va ser "obligat" a deixar Cuba, on vivia i era tot un ídol
juvenil. Luis Aguilé li va
explicar a Mario (la foto actuan
li va fer Mario Prades) que un dia va decidir-se a vendre les seves propietats i marxar-se de l'illa caribenya, però
el govern revolucionari va decretar una llei que limitava la quantitat de
dòlars que es podien treure de Cuba, una quantitat molt limitada. S’els va
posar a la butxaca i la resta dels diners guanyats per Luis Aguilé amb el seu esforç i que aquell govern revolucionari
volia quedar-se, els va regalar als seus amics que es quedaven a l’illa. És
clar que anys més tard va gravar la continuació, el tema "Cuando vuelva a
mi Cuba". Una de les facetes poc conegudes de Luis Aguilé, és la d'escriptor de llibres infantils.
Mario Prades amb Luis Aguilé i la seva dona a Can Gatell de Cambrils,
amb Mario una de les seves ex
Juan Pardo – La Charanga
Després de Los Brincos, Juan Pardo que anteriorment ja havia gravat en solitari i havia
estat cantant de Los Pekenikes i
abans de Los Vándalos i Los Teleko, amb Antonio Morales va formar Juan y Junior, però la cosa va acabar
com el Rosari de l'Aurora, és a
dir molt malament i cada un ells es va llançar pel seu compte, en solitari, l’any
1969. Indiscutiblement de les dues, la carrera més brillant ha estat la de Juan Pardo i com mostra us portem
aquest tema que va ser un dels seus primers èxits, posiblement el més gran de
tots i va ser el seu single de debut en solitario quan Juan y Junior es van
separar. Per cert que es deie que a “La Charanga” va col.laborar possan veus Junior. No
sabem si creureu o no. Tot i que resideix a Galícia i se sent gallec, Juan Ignacio Pardo Suárez va néixa a
Palma de Mallorca l'11 de novembre de 1942. Juan Pardo també va treballar i molt com a productor, a ell es
deuen els èxits de Queimada i el
decubriment de Camilo Sesto que
militava a Los Botines, per cert
la cosa va portar marro causa de la seva semblança física amb Júnior i van haver-hi comentaris de tots els gustos. Juan Pardo es reconegut
actualment com una de les grans figures de la música espanyola.
Imatges de Juan Pardo al cinema
Los Ángeles – Desastre minero
Nueva York 1941
Aquesta cançó amb la que tancarem
el primer programa de la setena temporada d’El Temps Passa… i la música queda, és
una de les millors composicions de The
Bee Gees i va ser una de les primeres que aquests van gravar i tracta un
cas real, una catàstrofe que va succeir a una mina l'any 1941. Un tema així,
amb una lletra descarnada i sensible mereixia ser cantada en castellà per tal
que el públic entengués tot el que es deia a la cançó i ho van fer el grup
granadí Los Angeles. Era la cara
B d'un single de l’any 1967 amb "El silencio es oro", versió del hit
de The Tremeloes, a la cara A i
que va vendre més al país que les versions originals. Tots els discos de Los Ángeles, als 60, van ser produïts
per Rafael Trabuchelli per al
segell Hispavox. Primer van ser Los
Ángeles Azules i el seu cantant era Julian Granados, però quan aquest els va deixà es van reconvertir,
van treure el color Blau, van passar a ser quatre i Poncho, el bateria, també seria el cantant, allí va començar la
història del millor grup vocal del panorama pop espanyol de l'època. Quimet sempre diu que van ser els
millors verisonistas de The Beatles,
a nivell veus i en els seus concerts la segona 
part sempre es centrava en temes
dels de Liverpool. Pot donar fe ja que va anar a veure un concert d’ells i el
van deixar al.lucinat. És clar que Mario
diu que eren uns inpresentables com professionals ja que havia compartit
escenari amb ells i van tenir molts problemes quan el seu grup va ser teloners
de Los Ángeles al Casino de Manlleu. Los Ángeles van arribar més d'una hora tard amb
el que l'actuació del grup de Mario va haver de prolongar-se i a més els
faltava equip. Van demanar
que el grup de Mario els deixés la bateria, una Ludwing i els amplificadors,
dos CMB i un Vox,
cosa al que es
van negar. Finalment i en reunió
amb el responsable de la sala i Los Ángeles van arribar a un acord, cobrarien més
del que s'ha pactat i en la segona
part que havien de 
realitzar per tancar, usaria l'equip
de veus de Los Angeles que era un Semprini. Però
després de la seva actuació en la qual la
caixa de la bateria es va
enfonsar més d'un pam per la força dels cops, Los Angeles van desaparèixa i amb
ells el seu equip de veus.
Quan Mario anava a
muntar el pollastre, el pipa del grup li va dir
que callés, recollissin i s'anessin. Casualment
i en arribar al local d'assaig en una de les caixes van
aparèixa com per obra de màgia
uns micròfons que
havien pertangut a Los Angeles
i ningú sabia
com podien haver anat
a parar dins d'aquella caixa. Quinas coses
més misterioses passen
a vegades!
I aquí us deixem la nostra
Pin-Up d’avui, una costum que volem mantenir aquesta nova temporada i veureu que a aquesta xiqueta li agraden les pomes.
Desde la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya tanquem
per avui la paradeta de El Temps
Passa... i la música queda i fotem el camp. Tornarem a estar junts la propera
setmana. Fins llavors que sigue bons i bones i no feu res que nosaltres no
fariem. Xiquets, xiquetes, porteu-se be i a reveure.
Quimet Curull i Mario Prades
Dos tronats que ancara tenen il-lusió per viure i
compartir música i records amb tots vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario