El Temps Passa 09-01

Nota d'Avis:

A partir de la propera setmana El Temps Passa tornarà

a ser editat els dijous, com es costum

Avui ens retrobem després de les vacances per començar la Novena Temporada d'El Temps Passa... i la música queda. Esperem que quan aquest programa surti a l'aire noves emissores s'hagin sumat a les que ja emetien el programa i així la família vagi augmentant any rere any. Des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores a través de les qual sortim a l'aire, arribem amb moltes més ganes que abans, si això és possible, encara que en el programa d'avui i per allò del jet lang de vacances, no hi haurà ni Anuncis ni Parrafada, però ens queda tota una temporada per davant. Si tindrem la Secció de la Música que es Feia en Català i amb un "Pressentiment" anem a iniciar aquest viatge pel temps, pels records i el passat, en ales de la música. Per tant nenes i nens, anem a tornar a viure, ara

Obrim la Paradeta

Latin Combo – Presentimiento

La gent del Latin Combo amb els que començem la Novena Temporada, es van inflar de gravar EP's i LP' s en els anys seixanta, amb temes de moda i és que es tractava, al costat del Latin Quartet del mestre Burrull, dels grups amb els millors músics de la seva època, encara que el temps passa sense perdonar i a partir de mitjans dels 60 la seva obra va anar diluint-se i dels seus discos van desapareixent les seves fotografies i és que ells que acompanyaven un munt d'artistes en gires i gravacions, creien les discogràfiques que no donaven imatge, havien passat els anys i el Ye Yé primer i els nous ritmes posteriorment, requerien cares noves i sobretot joves manipulables per les cases de discos, no veterans amb esperons als quals resultava difícil controlar. Aquest tema es trobava en un EP editat per EMI La Voz de su Amo i els presenten com Els Campions dels Ritmes Moderns. El disc es va titular "3er. Festival de la Canción Mediterránea" i a més d'aquesta cançó que per cert, la va defensar Lita Torelló en el Festival, encara que ells li donen un toc amb molt més swing, es van incloure versions de la guanyadora “Dans le creux de ta main” de Robert Jantal, “Ta grissa matakia” i “Yo soy el novio” que no recordem, la veritat que formés part de les cançons que van participar en aquella edició del popular festival barceloní, ja que era una rèplica a la cançó "La núvia" que va ser el gran èxit de Claudio Villa. Us explicarem una curiositat, aquesta mateixa portada del Latin Combo es va fer servir per a un disc de José Guardiola, també amb temes del festival i creiem que publicat el mateix any. El Latin Combo es trobava l'any 1962, quan es va publicar aquest disc, en plena cresta de l'onada. El grup l’integraven Jorge Coll, Ricard Roda, Manuel Bolao, José Cunill i Jaume Villagrasa, tot i que alguns d'ells també van formar part del Latin Quartet, així mateix el mestre Francesc Burrull també va militar durant un temps amb el Latin Combo. Us vam dir la passada temporada que us comptaríem perquè va desaparèixer aquest festival, però primer us direm que inicialment havia de ser el Festival Internacional de la Cançó de Barcelona, quan va començar el setembre de 1959, però les autoritats pertinents no van donar permís per utilitzar el "Barcelona" i és que Madrid no tenia festival, per tant la Ciutat Comtal tampoc havia de tenir-ne. Coses de la dictadura. Doncs bé, el festival va desaparèixer després que Massiel guanyés el d'Eurovisió l'any 1968. La causa va ser també Madrid ja que van decidir que els esforços festivalers calia posar-los en Eurovisió i és clar, el de Barcelona sobrava, però no van treure el de Benidorm, encara que creiem que si van desaparèixer altres com el d'Aranda de Duero o el de la Canción del Miño i tenim dubtes sobre el de Mallorca, no només rebiem els catalans, tot sigui dit. Un dia d'aquests us prepararem una Parrafada en la que parlarem del Festival de la Cançó de la Mediterrània que per cert, va tenir també els seus escàndols, tongos i embolics.

Latin Quartet – Hey, Baby

Aquesta cançó és tot un clàssic de la música dels seixanta. Va ser escrita per Margaret Cobb i Bruce Channel l'any 1961 i precisament va ser Bruce Channel, nascut a Texas el 28 de novembre de 1940 i de veritable nom Bruce McMeans, el primer a gravar-la. A Espanya es van realitzar un munt de versions de la cançó, però nosaltres us hem seleccionat aquesta a càrrec del Latin Quartet dels que parlavem abans. Us la hem extret d’un EP editat per Belter que es va publicar l'any 1963 i també es van incloure “Desafinado”, “Telstar” i “El twist de los gitanos”, aquesta última ja l’hem escoltat a El Temps Passa… i la música queda. Els Latin Quartet eren Agapit Torrent (saxo i guitarra) que de fet era el líder del grup, Francesc Burrull (piano), Lluís Sala (batería) i Enric Ponsa (baix). Surgits a mitjans dels cincuenta, l'any 1954, els Latin Quartet van ser Tete Montoliu, Jordi Pérez que era el propietari de La Oveja Negra, Enrique Domínguez i un altre i ja havien utilitzat aquest nom en una gira de tres mesos per Holanda on havien gravat un disc, el primer de Tete Montoliu. Van anar produïn-se cambis i l’any 1976, el Latin Quartet el formaven Agapit Torrent, juntament amb Jaume Cristau, Lluís Brugués i Julián Martín, però van passar-hi altres músics sota el pseudònim d'A. Rentor, Myth i Jae. Paral·lel al Latin Quartet, Agapit Torrent va formar el Latin Combo amb Francesc Burrull, Jaume Villagrasa, Ricard Roda i Jordi Coll, pero també van passar mols altres bons músics.

Los Brujos – Sólo quiero amor

Los Brujos van ser una banda històrica del pop espanyol de principis dels seixanta. Estaven liderats per una noia anomenada Mariní Callejo que era veritablement "líder" del grup ja que s'encarregava també de la producció i els arranjaments musicals, a més de tocar diversos instruments i a més no era la cantan. Pel grup van passar cantants que van tenir carreres importants com a solistes més tard, entre ells Luis Gardey i el recordat Tito Mora que va morir el desembre passat, el del 2013, comptava 72 anys d'edat. Mariní va ser també la primera dona productora del pop espanyol i a ella es deu el triomf dels Brincos o Fórmula V. Es van desfer i alguns dels seus components van crear Los Quandos. Però aquests Brujos que nosaltres us hem portat avui al primer programa d'El Temps Passa ... i la música queda de la nova temporada, no són els mateixos. Los Brujos que escoltem ara es van crear a Mallorca quan l'any 1967 es va desfer un grup anomenat Los Selenitas. Tres dels seus components Bartomeu Genovard (guitarra), José Juanico (baix) i Jaume Muntaner (bateria) decideixen seguir endavant i se'ls uneix el cantant Pep Riera passant a ser Brujos 2000 i posteriorment van unir el Los al nom i van prescindir del 2000. Publicarien un sol single editat per Fonal l'any 1968, del qual us hem extret aquesta cançó que va ser una composició del grup i que es va subtitular en anglès "I Only wan't Lave Four me", amb errors ortogràfics inclosos. A la cara A versionan el “Baby come back” de The Equals que escoltarem un altre dia. De fet el grup basava el seu repertori en versions de Cream, Equals, Steppenwolf, The Bar-Keys, The Troggs i altres grups rellevants del panorama rock internacional. Van mantenir la seva carrera professional centrada en actuacions en clubs de l'illa fins a l'any 1975. Es van produir canvis entre els seus components i la darrera formació eren Pep (veu), Bartomeu (guitarra), Bernat (baix), Rafael (teclat) i Julián (bateria).

Mike Ríos – La chica Ye Yé

Hem de reconèixer que avui dia parlar de la cançó "La noia Ye-Yé", en segons quins moments pot ser sinònim de paxangada. Ara bé, tenint en compte que durant l'estiu passat vam rebre un correu demanant que la poséssim, sense indicar-nos que versió, nosaltres ens hem permès portar-vos avui en aquest primer programa de la Novena Temporada una versió, si més no curiosa, original i que es s'allunya del so clàssic de la cançó que va escriure Augusto Algueró per Rosalía, no per Concha Velasco, encara que va ser aquesta qui la va pujar al cim de les llistes de venda. Ens hem permès l'atreviment de seleccionar-vos aquesta versió a càrrec de Miguel Ríos, gravada quan encara era Mike Ríos. Es trobava en el 12è EP que va gravar Miguel Ríos, amb el segell Phillips, es va publicar l'any 1965 i va ser l'últim en què va utilitzar alló de Mike Ríos, a partir del següent disc, un altre EP, ja passaria a utilitzar el seu veritable nom, Miguel. De fet va gravar 14 discos amb Phillips, abans de passar a Sonoplay, encara que el veritable rellançament de Miguel Ríos va arribar l'any 1968 amb el canvi a Hispavox i el single “El río”. Estem parlant dels anys seixanta ja que a finals dels 70 va tornar a canviar i després de fitxar amb Polydor es va consolidar com el millor rocker espanyol de tots els temps. Miguel Ríos Campaña va néixer el 7 de juny de 1944 en el barri de La Cartuja, a Granada i era el petit de set germans. Nosaltres sempre li diem "El Cantant Guadiana" perquè cíclicament ha anat retirant-se per tornar de nou. Ara sembla ser que s’ha retirat definitivament. Miguel Ríos també va fer cinema. Va intervindre a unes quantas pel·lículas, entre elles va ser protagonista de “Hamelin”, on també sortie Camilo Sesto quan encara era Camilo Blanes. També va treballar al cinema amb Pili y Mili i Tito Mora. En aquest EP el tema estrella va ser “Tema para Rocío”, però també es van recollir “Telefoneando a Pili” que va incloure parts parlades i “Todo va bien”. La veritat és que hem de reconèixer que la versió que realitza Miguel Ríos ens agrada perquè aconsegueix que oblidem les originals i la converteix en una cançó seva. A la foto Miguel Ríos amb Gelu i Tito Mora, fent l'aperitiu amb olivetes.

Los Sírex – Tus celos

Los Sírex, un dels millors grups de la seva època, van aconseguir posar quatre temes propis en un disc, es va titular "Los Sírex interpretan sus propias canciones", era de 1964 i trobàvem, a més d'aquesta cançó que escoltem ara “San Carlos Club”, "Si yo canto” i “Piensa en mi". Una curiositat, tot i que el tema "San Carlos Club" consta com a seu, se'ls va acusar de que era un plagi de "Route 66" en la versió de Chuck Berry i que ells només havien posat la lletra. El mateix va passar amb "Si yo canto" que veritablement era una èxit de Silvie Vartan que al seu torn va copiar de Brenda Lee. Coses de la música espanyola dels seixanta. Los Sírex van ser el millor grup de pop sorgit a Catalunya que es dedicava a gravar cançons pròpies, sense deixar de costat les versions. Los Sírex van inventar un pas de ball que es va anomenar el "pas Sírex" i el ballaven conjuntament en l'escenari quan actuaven, encara ho fan. Quan van començar el cantant era Santi Carulla que els va deixar per anar-se a Los Mustang i amb la incorporació d'Antonio Miquel Cerveró anomenat Lesli i "El Anxoveta" i junt a Guillermo Rodríguez Holgado (baix), Manolo Madruga (guitarra solista), José Fontseré (guitarra) i Luis Gomis de Pruneda (bateria) va ser la formació que va obtenir els grans èxits del grup en els anys 60. Manolo Madruga i Lluis Gomis van morir al setembre de l’any 2012, amb pocs dies de diferencia. La primera vegada que a la província de Tarragona es va realitzar un festival revival, va ser l’any 1988 i el va organitzar Mario Prades a les Festes Majors de la Pobla de Mafumet i el cartell el van configurar Los Sírex, Los Salvajes i Los Diablos. Després van haver uns quants més, com un que Mario va celebrar al Divertipark de Cambrils i en el qual Los Sírex es van retrobar amb el guitarra Manolo Madruga, a qui no veien des dels anys 70, quan va deixar el grup i va marxar-se amb la seva dona a viure a Alemanya. Actualment Los Sírex són Lesli, Guillermo, Josep Fontseré, Juanjo Calvo i Ernesto Rodríguez.

Bruno Lomas – Es mejor dejarlo como está

Ara anirem cap a terres valencianes. La canço "Reach out I'll be there" que escoltarem ara, va ser el gran èxit de The Four Tops, una de les millors bandes de soul vocal nord-americanes del segell Tamla Motown, però nosaltres a El Temps Passa… i la música queda us hem preparat aquesta versió en castellà a càrrec del recordat Bruno Lomas que hem de reconèixer que broda el tema amb la seva potent veu. De fet Bruno Lomas va ser una de las grans veus del rock espanyol en els seixanta. La cançó es va recollir a un EP editat a principis de l’any 1967 i on també trobaven "Eres mi chica soñada" que era una bona composició del mateix Bruno Lomas, "Nadie como tú" i "Love me, please love me" de Michael Polnareff.  Bruno va ser el cantant del grup valencià Los Milos, on en els seus principis també va tocar Raimon, si bé els va deixar per dedicar-se a música més compromesa i cantant en valencià, quedant Los Milos com a tercet. Després que Bruno s’en va anar a França ells es van reconvertir en Los Top Son i més tard, junt a gent de Los Pantalones Azules, passarian a ser Los Huracanes. Mentres que Bruno Lomas, de veritable nom Emilio Baldoví Menéndez (Xàtiva, 14 de juny de 1940 - Pobla de Farnals, 17 d'agost de 1990), després de tornar de París es va llançar en solitari amb una brillant carrera i retirant-se a finals dels 70. Bruno Lomas va morir en accident de automòbil quan estava a punt de tornar als escenaris.

Los Canarios – Get on your knees

Sense cap dubte, Los Canarios van ser la millor banda de soul dels anys 60 al pais, amb dura lluita enfront dels Conexión i Doble Dinamita. Inicialment es van fer dir Los Ídolos i quan s’en van anar als Estats Units per agafar tablas, passarien a ser The Canaries. Van tornar a Espanya i triómfan quan van publicar el tema "Peppermint Frappé" que es va incloure a la pel·lícula del mateix títol dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Geraldine Chaplin, José Luis López Vázquez i Alfredo Mayo, però "Ponte de rodillas" que estem escoltan ara, va ser la cançó estrella en la seva carrera. Teddy Bautista, el  cantant, compositor i líder de Los Canarios va ser el polèmic president del SGAE, una entitat que ara está presidida per el gallec Antón Reixa que va ser membre de Os Resentidos. Teddy Bautista va començar l’any 1961 a les Illes Canaries amb un grup anomenat Los Ídolos que per poguer funcionar i despres de passar per Madrid, van tindre que vindre's a Barcelona, on van gravar tres EP’s. Després de marxer-se als Estats Units es van reconvertir a The Canaries i finalment quan van tornar Los Canarios. De l'època amb Los Ídolos destaca una cançó composada per Teddy Bautista i titulada "Toma mi mano" que us hem punxat aquí al programa, si bé fa un parell de temporades. Però potser seria temps de recuperar-la un altre vegada i tornà a escoltar a Los Ídolos. Per cert, part de la discografia de Los Canarios ha sigut reeditada per el segell Ramalama l'any 2011 en un doble CD molt interesant.

Los Kifers – Una aventura

Aquest enregistrament és de 1969 i es tracta d'un tema italià i ens la versionen Los Kifers, una bona banda de soul catalana. Van gravar tan sols dos singles en la seva curta carrera, tots dos publicats per al segell Vergara. Aquest tema, versió d'una peça del cantant i compositor italià Lucio Battisti, ocupava la cara B del primer d'ells amb "Oye mis ansias de vivir" a l'altra banda i que era una composició del grup. Encara traurien un altre disc, al desembre de 1968 que va incloure els temas “El sol es una droga” i “Mentirosa”, per desaparèixer a principis dels 70. Poc recordem d'aquesta bona banda de Barcelona, però us podem dir que entre els seus components que van arribar a ser vuit, es trobava el cantant Miguel Ángel Gallardo Vera que en aquella època es feia dir Eddy Gallardo i posteriorment es va llançar en solitari anomenant artísticament Miguel Gallardo, va néixer a Granada el 29 de setembre de 1950 i va morir a Madrid un nefast 11 novembre 2005, però la veritat és que nosaltres aquesta informació no la tenim clara del tot. Altres components de Los Kifers van ser Pere Lluch Rovira (trompeta), Joan Eloi Vila (guitarra), José María (teclats), Paco (saxo), Miguel (bateria) i Mario Rodés que creiem era cantant. Posteriorment passarien a anomenar-se Palabras i finalment es van dissoldre.

Conexion – Strong lover

El grup Conexion va ser una de les grans bandes de soul de l'estat espanyol, competència directa a Los Canarios de Teddy Bautista. El seu líder i principal compositor era Luis Cobos (Campo de Criptana, 1948) que venia de la Filarmónica Beethoven, banda de música de Campo de Criptana, amb Rafael López (Mula, 1946), Serafín Alberca (Criptana, 1947), Alfredo Lozoya (Mora de Toledo, 1945), Ernesto Herrero (Madrid, 1950), Rafael Ríos (Còrdova, 1945), el cantant de color Donny MacKonlly (Nicaragua, 1942) i Luis M. Fornés (1944). Conexion es van formar a Madrid i actuaven molt assíduament a la discoteca Stones de la capital. La cançó que escoltem ara a El Temps Passa... i la música queda, es trobava a la cara  A del seu primer single que es va publicar l'any 1969 a través de Movieplay. A partir de 1970 comença l'etapa més brillant de Conexion, tot i que amb temes més compromesos i barrejant gospel al seu estil i amb canvis en la formació. D'aquesta segona època cal destacar "Un Mundo sin amor" que l'havia tocat el grup de Mario, al costat de "Preparad el camino al Señor" o "Harmony". Van fer alguna aparició breu al cinema, recordem una pel·lídula on sortia José María Íñigo, creiem que era "Un, dos, tres al escondite inglés” d'Iván Zulueta. L'any 1973 es publica el seu últim single "Niños del Edén" i el grup es va separar l'any 1974. Luis Cobos comença a treballar com a productor, arranjador i grava els nyaps que barrejaven música discoteca amb sarsuela i clàssica que resultaven infamants per a la música i l'orelleta, però que van produir xifres de vendes al·lucinants. Tito Herrero, César i Luis Fornés van tocar amb Miguel Ríos i lmés tard amb Agamenón, mentres que Tito seria component de RH+.

Henry & The Sevens – Llévame allí

Una altra de les bones bandes espanyoles de soul que van sorgir a les acaballes dels anys seixanta van ser Henry & The Sevens que l'any 1968 van publicar aquest tema que escoltem ara, com a cara A del seu primer single, publicat per CEM i que va ser escrita per ells. Per cert la lletra és interessant i ens parla del camp i l'emigració, una cosa molt en voga durant aquella dècada que deixàvem enrere. Tot comença amb Manolo Barrera que militava a Los Flames fins que es van desfer. Va passar després a formar part de l'orquestra de ball Luis de Alba y Los 5 de España, allà i al costat del organista Ángel René i els germans Vicente i Alfredo Márquez es gesta Henry and The Seven, però els germans Márquez se'n van a Los Canarios. Amb la incorporació del cantant Enrique Martínez que abans havia estat a Los Buitres i que va passar a ser Henry, neix aquesta bona banda de soul, a finals de 1967 i es complementen amb José María Panizo (baix), Paco de Gregorio (saxo tenor), Jesús Moll, un bateria anomenat Rafael i un parell de músics més que tocaven metalls. Henry and The Seven son ser un dels grups que van participar en la pel·lícula "Un, dos, tres al escondite inglés” d'Iván Zulueta, bastant dolenta, la veritat, encara que aleshores el guitarra era Francis Cervera. Al film interpreten la cançó “You love me”. Henry and The Seven es desfan l’any 1970 i José María i Francis es van incorporar a Aguaviva.

La Música que es Feia en Català

Enrique Llàcer “Regolí” – Mack the Knife

El percusionista Enrique Llácer va ser conegut artísticament com Regolí i va néixer a Alacant el 20 de juny de 1934, però va realitzar la seva carrera musical entre Madrid i Barcelona. Enrique Llácer Soler, un gran músic al qual es coneix popularment com Regolí, és un dels millors percussionistes d'Espanya i és bateria des de que tenia 10 anys. L’any 1952 se'n va anar a Madrid i va formar part de les orquestres de Xavier Cugat, la del violinista Bernard Hilda, Lorenzo González, Dámaso Pérez Prado i posteriormente entraria al grup de Tete Montoliu. També va treballar molt de temps a Catalunya. Aquest tema es trobava en un LP de Regolí titulat “Ritmo y percusión”, ple de cançons instrumentals que va ser publicat l’any 1968 per el segell Hispavox, si bé ell també ha grabat peças cantades i alguna d’elles ja han sonat a El Temps Passa... i la música queda. Per cert que Regoli, aquest gran percussionista, també toca altres instruments, entre ells el vibràfon i el xilòfon, i podreu comprobar-ho escoltant aquesta peça. La cançó va ser el gran éxit de Bobby Darin si bé avui en dia es tot un clàsic del swing i el jazz que fins i tot va gravar José Guardiola que amb la veu que tenia podem dir que la brodava i es una de les millors versions que s'han fet en castellà. Per cert, Enrique Llácer Regolí també va publicar Discos Sorpresa de Fundador i amb cançons cantades. Senpre va estar en contra del freejazz, deie que tocar aixó era enganyar al públic que veritablement no existia com estil. Creiem que seguéix en actiu si bé es dedica a la música clàsica i a escrit llibres docents sobre el seu instrument, la bateria..

Enrique Llácer, conegut com Regoli, un dels millors

 percusionistes de l'historia

Jordi Doncos & Conjunto 7 x 7 – Sunny

El mestre Jordi Doncos va ser un dels grans músics catalans dels anys seixanta, compositor de moltes bandes sonores, així com genial director d’orquestres i ell es va encarregar també de la producción i arrengaments del primer disc en català dels Lone Star, ja en els anys setenta. Però ara no escoltarem a Lone Star, escoltarem al genial director d’orquestes al front del seu grup el Conjunto 7 x 7 amb els que va gravar uns quans discos. Aquest tema es trobava a un LP publicat l’any 1970 per el segell Trebol on tot eren versions d’èxits del momento. “Sunny” va ser el gran èxit en la carrera de Bobby Hebb que la va gravar l'any 1966. El cantant i compositor de color Bobby Hebb va escriure aquesta cançó després que el 22 novembre de 1963 fos assassinat a trets el president dels Estats Units John F. Kennedy, a la ciutat de Dallas, Texas i aquest dia també fou assassinat en una baralla i d'una ganivetada, el seu germà Harold, en un club nocturn de Nashville. Hebb es va sentir trasbalsat per la coincidència d'ambdós esdeveniments i molts crítics diuen que el dolor es reflecteix en la melodia. Segons Hebb, va escriure la cançó com una expressió del dolor que sentia, però no va editar-se en single fins l’any 1966 sent tot un número 1. Bobby Hebb va néixer a Nashville el 26 de juny de 1938 i va morir el 3 d'agost de 2010, a causa d'un càncer.

Lone Star – El cant dels ocells

Ara sí que anem a escoltar als Lone Star, la millor banda de rock espanyola dels seixanta i part dels setanta. El grup català Lone Star, als que es coneix com “La Leyenda”, també van gravat en català, si bé solsament ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons i amb arrengaments musicals de Jordi Doncos, al que hem escoltat abans, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no teniem massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment hem confirmat que era instrumental i ara l’escoltarem. “El cant dels ocells” és un tema clàssic del folklore català d'autoria desconeguda, encara que moltes fonts erròniament donen com el seu autor al genial violoncel·lista Pau Casals (Vendrell, 29 de desembre de 1876 - San Juan de Puerto Rico, 22 octubre de 1973) pel fet que l’insigne músic va realitzar els arranjaments i va interpretar la versió avui coneguda per tots. De fet aquesta cançó era un tema nadalenc, una nadala, si bé avui dia s'utilitza per a cerimònies fúnebres i per acomiadar els difunts. Aquest tema es va incloure en el LP "Lone Star en Jazz" que es va publicar el 1968 i comprovareu que els components de Lone Star han canviat alguns dels seus instruments. Joan Miró toca el vibràfon, Pere Gené el piano i Rafa de la Vega el contrabaix, només Enrique López manté el seu instrument, la bateria. De fet i des de 1966 Lone Star realitzaven un doble repertori incloent una lliçó de jazz en pràcticament totes les seves actuacions i van gravar un disc en directe fent jazz, a Madrid, encara que no va arribar a publicar fins fa dos o tres d'anys. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gené domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star, de fet va anar a Londres per estudià piano clàsic amb una beca i allà va lucinar amb el rock and roll i el R & B. Us incluim un retall de premsa donant fe del concert al JFK i que hem extret de la pàgina web de Lone Star.

Rudy Ventura y Orquesta – El degüello

En aquesta gravació del genial Rudy Ventura, una de les millors trompetes de la història de la música pop a Espanya, l'acompanya l'Orquestra Vergara i és que les cases de discos acostumaven a tindre en nòmina una orquestra i / o un grup per tal que acompanyés als solistes de la casa i aquesta era la del segell Vergara. El tema que estem escoltan es va publicar en un LP titulat "Mundial Hits" editat l'any 1968 i ple de versions. La cançó té la seva història. És una peça del folklore mexicà que va ser adaptada per a la pel·lícula "Río Bravo", però estava lligada històricament a El Álamo. El setge d'El Álamo, una antiga missió espanyola convertida en fortí per poder defensar-se de les tropes mexicanes, al febrer de 1836, és la major gesta de la història de l'estat de Texas i va representar el definitiu pas per a la independència de Texas i la seva posterior annexió per part dels Estats Units. Les tropes del general Antonio López de Santa Ana que va arribar a ser president de Mèxic, van posar setge al fort, eren uns quants milers de soldats amb molta artilleria, enfront dels 183 civils i 260 soldats que el defensaven, entre els valents que es trobaven dins dels seus murs estaven David Crocket, Jim Bowie i el coronel William Barret Travis. Durant uns quants dies el general Santa Ana va posar diverses orquestra que feien torns perquè la música no parés de sonar, per tal de desmoralitzar els aguerrits defensors d'El Álamo, a San Antonio de Béjar. Tocaven incessantment aquesta cançó "degollament" i és que l'ordre als soldats mexicans va ser aquesta, "entrar a mata-degolla", és a dir "Sense presoners". Malgrat la superioritat numèrica i d'artilleria, el setge va durar del 23 de febrer al 6 de març de 1836. Jaume Ventura Serra, conegut popularment com Rudy Ventura, ens fa una gran versió d'aquesta cançó. L'amic Rudy Ventura va néixer el 10 de setembre de 1926 a Canet de Mar i va morir el 2 d'abril de 2009, a Barcelona.

Acabarem aquí la sección de la música que es feia en la Nostra llengua, però no deixarem Catalunya on estarem fins la final del programa d’avui.

Los Salvajes – Good bye, my love

Los Salvajes van ser la banda més representiva del que avui anomenaríem "garatge" i que llavors no saviem que era aixó, tret de llocs per assajar els conjunts. Los Salvajes van sorgir a Catalunya en els 60. Per descomptat van començar fent versions i tot i que van aconseguir gravar un munt de temes propis que van funcionar comercialment com "Soy así”, “Las ovejitas”, “Al Capone”, “Mi bigote", etc. van seguir gravant versions al llarg dels anys, com aquesta que us portem avui. Aquest EP, gravat l’any 1965, va ser el segon en la seva carrera i el primer que treient per la EMI. Trobàvem en aquest disc "Goodbye my love", cantada en anglès que escoltem ara i que havia estat gravada per The Searchers, al costat de “Siluetas” que era dels Herman’s Hermits i es titulava en angles “Silhouettes”, “Hielo en vez de amor” i “No me digas adiós”. El grup barceloní Los Salvajes l'integraven el cantant Gabriel Alegret, nascut el 9-12-44, el batería Delfín Fernández nascut el 15-01-41, Francisco Miralles que va néixer el 8-05-44, Andrés González nascut el 4-10-46 i el baixista Sebastià Sospedra nascut el 31-01-46 a Collblanc i que despres tocaria amb Lone Star. Es vestien a Garvi, la botiga de moda entre la juventut més mod de l’época, a un carre lateral a las Ramblas i seguien les modes marcades per The Who, tot i que eren els seus ídols, Los Salvajes mai van gravar una cançó d’ells. Quan van començar Los Salvajes van marxar cap a Alemanya i al blog teniu una foto d'aquella época, liderats per Gaby Aleget, el cantant del grup i una foto molt més recent del batería Delfín amb el seu ídol, Charlie Wats dels Rolling Stones que per cert, ell no va actuar a Hamburg.

Los Pájaros Locos – Ma vie

Los Pajaros Locos van gravar aquesta bona versió del "Ma vie" del cantant francès Alain Barriere en un EP publicat l'any 1964 pel segell Iberofón en el qual també s'incloïen “Tijuana”, “Te has puesto negra” i “Sha La La”, aquesta última dels britànics Small Faces, però de fet les quatre eren versions. Los Pájaros Locos van ser una de les millors bandes sorgides a principis dels 60 i eren catalans, de la Costa Brava. Los Pájaros Locos van gravar el seu primer disc a l’any 1959 quan encara es deien Conjunto Woody Walter, van adoptar el nom definitiu un any després i van publicar en total 18 discos, entre EP's i singles, l'últim es va editar l’any 1967 i també van treure un àlbum, encara que aquest es va editar ja a l’any 2008 i era un recopilatori. Els germans Salvador (guitarra) i Antonio Mayolas de Premià de Mar i en el 57 els van regalar una de les primeres guitarres elèctriques que es veien al país. Ells també es van contruïr el seu primer Eco. Allà sorgeixen Los Pájaros Locos, quan se'ls uneixen José Cañada (piano), Piero Carando (baix i cantant) que despres s’incorporaria a Los Gatos Negros i Lucho Guerrero (bateria). Per cert que Los Pájaros Locos, Los Ticanos que despres es convertirien en Los Catinos i Los Golden Quarter, van ser els primers conjunts catalans que van actuar a les matinals de Madrid, era un festival organitzat pel SEU (Sindicato Español Universitario), van compartir escenari amb els grups madrilenys Los Pekenikes, Los Estudiantes i Los Blue Boys. Us explicarem una curiositat, Los Pajaros Locos van fer servir el logo del dibuix  del Woody, molts anys abans de que ho fes Loquillo.

Los Mustang – Yo que no vivo sin ti

El seu autor, el cantant italià Pino Donaggio, també va versionar aquest tema al castellà i al català, però nosaltres i per acabar El Temps Passa ... i la música queda d'avui, us hem seleccionat aquesta gran versió que van realitzar l'any 1965 Los Mustang i encara que suposem que el van haver de fer per donar-li a la cançó un toc personal, no ens agrada com està arreglada i produïda l'entrada, ens sobra, la veritat. Hauria quedat millor deixant anar directament la veu de Santi Carulla. Un altre que va realitzar també una encertada versió en castellà va ser Tony Dallara i creiem que també Los Catinos. De fet Los Catinos, Los Javaloyas i Los Mustang van ser els millors grups versioneros de la seva època. Ja us vam dir fa temps aquí al programa que Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells, eterns versioners i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el fred tall de les tisores del censor. La culpa va ser de la cançó “La Batea”. Us ho explicarem i apreciareu fins a quin punt els censors filaven encara més prim i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels espanyolets de l'època. La versió original diu "La Batea como se menea", però Los Mustang van haver de canviar-ho per "La Batea se balancea" i Sabeu perquè va haver de produir-se aquest canvi o no deixaven editar el disc? Perquè el censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea" fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como él”, vuitè àlbum de la banda xilena Quilapayún cantant, van participar en el concurs “El show de las 2” que presentava Joaquín Soler Serrano, la segona posició creiem que va ser per Los Sírex. Allà van coneixer a Santi Carulla i Tony Mier que eren components de Los Sírex i s’en van anar a Los Mustang. Els Mustang són l'única banda de pop dels seixanta que fins a la seva dissolució l'any 2000 van mantindre els mateixos components originals. Los Mustang eren Santi Carulla, Tony Mier, Marco Rosi, Tony Mercadé i Miguel Navarro. Los Mustang van ser un dels millors i més venedors grups del Estat, entre 1964 i 1970 cap disc senzill o EP de Los Mustang va vendre menys de 25.000 exemplars, arribant als 130.000 amb el "Submarino amarillo". Per cert, Marco Rosi va ser el delegat de la Mitsubishi a Catalunya, a la seva divisió d’aparells de vídeo.

Conclou aquest primer programa de la Novena temporada de El Temps Passa… i la música queda aquesr recorregut per el passat, per els records i ara nosaltres recollirem els trastets i fotrem el camp, però abans us deixarem amb companyia de les emissores de La Xarxa de Comunicació local i aquelles que ens emeten. Fins la propera setmana, porteu-se bé.

Quimet Curull i Mario Prades

Dos tronats que ancara tenen il•lusió per viure i compartir música i records amb tots vosaltres

Enllaç per descarregar-se el programa